Temps tristos

(Publicat al diario de Teruel dissabte 26 d’abril del 2014)

Temps tristos per al nostre país amb cinc o sis milions d’aturats, equivalents a una taxa del 26%, gairebé la més alta de tots els països del món desenvolupat. Temps tristos per al nostre país amb un atur juvenil que supera amb escreix el cinquanta per cent, per tant, expulsem del país als més preparats. Temps tristos per al nostre país amb un creixement irrisori i inconsistent, producte d’uns sous empobrits. Temps tristos per al nostre país amb un percentatge de pobresa infantil superior al 20% que creix dia rere dia. Temps tristos per al nostre país amb una deute públic que superarà aviat el Producte Interior Brut i que segueix creixent molt quantiosament perquè el dèficit públic continua sent molt gran, malgrat el desballestament progressiu de l’Estat del benestar —llegiu retallades pressupostàries, anul·lació d’ajuts, subvencions i drets— i la pujada d’impostos.

Trist país en el qual una part important d’ell vol separar-se en sentir-se maltractada o pel motiu que sigui, i en comptes de posar en marxa la corresponent seducció i fer palesos el possibles beneficis d’estar junts, la España “indivisible”, converteix la Constitució en unes sagrades taules de la llei i brandeix la amenaça constantment, en comptes de les urnes. Trist país en el qual s’esmerça encara en trens AVE sense cap necessitat ni rendibilitat, es nacionalitzen autopistes radials en fallida, es regalen 60.000 milions a caixes i bancs, i es fan obres només per aprofitar les subvencions; per exemple al meu poble, de 350 habitants, s’està construint un tanatori quan pot passar un any sense cap defunció. I tot amb tot no passa res. Trist país on no s’han fet cap de les grans reformes que gairebé tothom diu que s’han de fer: deturar per sempre més la corrupció i condemnar a tots aquells que estan empastifats actualment. Transformar els partits polítics en institucions democràtiques properes al poble. Reestructurar tan com faci falta el Madrid centralista, manipulador de la ideologia política i en permanent conxorxa. Deixar de jugar amb l’estupidesa de la unitat de mercat espanyol, quan la globalització fa del mercat un tot mundial. Deturar la regressió de drets personals i cercar una alternativa al “café para todos”. Etc., etc. I tot plegat no passa res encara.

 José Miguel Gràcia

Anuncis

Punxant la història del Matarranya: Dj. Piti

(Viles i gents publicat al diari La Comarca el 25/04/2014)

Mos ha dixat un matarranyenc central. Piti ere d’aquelles persones que engranen sectors d‘un territori. La seua activitat punxant música a diferents locals de Vall-de-roures, i sobretot la seua sociabilitat, lo situaven al centre de gent molt diversa. L’any 2007 estàvem intentant iniciar una revista de Jóvens del Matarranya, que no va acabar eixint. Vaig pensar que la primera persona que havíem d’entrevistar ere a Piti. Perquè des de la cabina tenie una vista especialment potent del Matarranya nocturn. Observave les diferents cultures electròniques de cada poble del Matarranya, i parlave en passió sobre estils que per a un profà sonaven només com bum, bum, bum! Vam estar xarrant, però sobretot vaig estar escoltant. Plovie, i buscant silenci per a la gravadora, mos vam situar a la part alta de Vall-de-roures en un cotxe. Xarrave apassionat, i pràcticament no li calien preguntes, perquè escrivie la història musical i nocturna del Matarranya lligant temes com un artesà. Explicave com se va iniciar punxant música sent un adolescent i les bases dels locals: Lo que se manté sempre i se mantindrà és lo Camelot. La Terrassa té el seu estil underground. Blay entonces ja ere garito de canyoneo.” I dels estils dels pobles: “A la Freixneda són maquineros i los d’Horta són houseros. La gent de Pena-roja són molt heavies, tio, molt raros”. I entenie l’enginyeria social que hi ha en punxar música: “Les sagaletes quan escolten cantades se tornen loques. Perquè ho tens tot preparat per a que vaiguen tots a la pista o per a que marxon tots a la barra. Les persones som com les ovelles i les vaques. A on va un, van tots.” Parlave d’un territori que superave fronteres: “La gent de la comarca són d’anar a Amposta, o la Florida o al poble.Calaceit va tindre la seua època. Dien que ere part de la Ruta del Bakalao. Vall-de-roures no el pots encaixar dins d’una zona. Alacant canyero, Barcelona moltes cultures, Madrid més radical… Aquí tens cultura madrilenya, valenciana, catalana, tens de tot.”. Un record d’un matarranyenc dels que escriuen la nostra història local. [Entrevista completa a vilesigents.wordpress.com].

“A la Freixneda són maquineros i los d’Horta són houseros. Les sagaletes quan escolten cantades se tornen loques.” Dj. Piti – New Blay − Vall-de-roures Entrevistem a Dj. Piti que treballe al New Blay de Vall-de-roures. Tal com li agrade explicar, quan escomence les sessions suaument en música electrònica observe l’escena matarranyenca cada dissabte. Passe del dance i el house al techno i el bumpin. Des de les cabines ha aprés a analitzar la festa i a la gent del Matarranya. Pràcticament sense preguntes, explique apassionadament què fan les nostres tribus nocturnes. Piti, quan vas escomençar a punxar música? Tenia 15 anys, ma germana treballave al Pedris i sempre hi anava sol i la gent no et die res. Al Blay ere diferent, ere “mira els crios estos”. I un dia me van dir que si volia provar d’entrar a la cabina. I al cap de 8 mesos ja estava punxant a la Discoteca, perquè havien tingut un problema en los discjoqueis un 24 de desembre. Havia practicat en Micolau a la discoteca i m’ho van oferir. Quines diferències hi ha entre la música que punxes ara i la d’entonces? Quan vaig escomençar a punxar ere música més alternativa, techno dels 80: U2, REM, Depeche Mode i també treballàvem en discos de house, trance o techno. Lo techno és la base de tot. Tu si li baixes revolucions fas house, més lent. Si li fiques veus fas dance. Si l’acceleres fas màquina. Lo techno és la base de tot. Entonces ere música molt obscura, en poca llum, en tota la gent colocada, però com a cabres… eren les mescalines, los àcids. Eixe tipus ere la música que posaven a tots los pubs de Vall-de-roures? No te cregues. Ere molt selectiu, perquè només ho ficàvem a la Discoteca, al Pedris i al Blay, però al Blay ja ere una mica més comercial. Ja no ere el Bay Blay, ere el New Blay, i escomençaven a posar música més comercial, no ere lo que és ara. Quina evolució han fet los pubs de Vall-de-roures en música? Buff! Lo que se manté sempre i se mantindrà és lo Camelot. La Terrassa té el seu estil underground, en música molt diferent a tot. La Discoteca la portave Severo quan jo hi estava. Després los ho va passar a Joaquín i Marcial, després la va agarrar Tarrós i jo ja vaig baixar a Blay. 5 o 6 anys porto a Blay. Entonces ja ere garito de canyoneo. Però no és bum bum bum!. Lo Blay no és només crios. Jo escomenço la sessió en una música que possiblement li agradarà més a gent més gran que als més jólavens Cada tipo de gent necessite un tipo de música diferent? Quan entre un grup de gent de la Freixneda, són maquineros a tope. Entonces a lo millor entre un grup d’Horta i els d’Horta són houseros, més Metro, més ambientals. La gent de Pena-roja són molt heavies, tio, molt raros. (Risses) Los de Fondespatla són molt maquineros. Les sagaletes de Vall-de-roures o de Lledó, són sessions cantades, se tornen loques. En les de la Vall, tens un disco que de la barra les portes a la pista, sempre, automàtic. Perquè ho tens tot preparat per a que vaiguen tots a la pista o per a que marxon tots a la barra. Jo quan vaig escomençar a la discoteca m’ho dien: has de conseguir que la gent vingue a la barra, i quan tingue el cubalibre a la mà, vaigue a la pista a ballar. I al cap del rato quan s’haiguen acabat lo cubalibre, ho has de tornar a calmar per a que tornon a vindre a la barra. Les persones som com les ovelles i les vaques. A on va un, van tots. Cada temporada hi ha un pub que funcione i la gent pareix que només vaigue a aquell i no vaigue als altres. Com funcione això? Lo dia que a la Discoteca porten a un fiera, molt trallero, los crios hi aniran. Eixe dia és bon dia per a fer un remember a Blay i cridar a la gent més gran per a que escolton música que els mole més a ells, de quan eren uns criets. És una forma de contrarestar. Ara fa menos de mig any que hi hagut un bum! a la Discoteca. Quan lo Blay va escomençar a ser New Blay tota la gent anave allí, i la Discoteca se va escomençar a currar unes festes, unes camareres, unes go-gos i unes històries. Que sempre és bo que hi haigue locals, perquè la competència és bona, li donen vida al poble. Abans la gent suave dels horaris. Inclús a Setmana Santa estaves hasta les 12 del matí. Però ara tens que complir l’horari. A Vall-de-roures se pot punxar i experimentar en qualsevol música? Aquí si te passes molt en alternatives xungues la gent se despiste. L’electro va ser un bum i la gent ho ha acceptat molt. Però claro, Vall-de-roures no és una capital, que si vas a un local i no t’agrade vas al costa que n’hi ha un altre. Aquí no, o vas a lo que vas o la cagues. La gent ho volten tot. Vall-de-roures no el pots encaixar dins d’una zona. Alacant és més canyero, Barcelona és més del house, són molt guais, aquella gent són moltes cultures, Madrid és més del radical, del bumpin, de discoteca grossa, los valencians és més per a botar… Aquí la gent s’ho minge tot perquè tens cultura madrilenya, cultura valenciana, cultura catalana, tens de tot. La música techno té suport de la gent i de les institucions? No. T’has de buscar la vida tu, sobretot als pubs. Lo que fem natres és per al nit, quan la gent descanse. Les discoteques grans estan a polígons perquè molesten. I entonces, ningú apoye això. Perquè una discomòbil és diferent al que fem natres. Una discomòbil símplement te fiquen música paxanguera, que és lo que la gent vol sentir. A part, hi ha alguna cosa més alternativa, les raves Conseguir permisos per a fer raves és molt difícil. Una rave és una festa exterior, al monte. Però per exemple la que fan al Pantano de Casp la monten en permisos. Però si la fan a un mas, fiquen una jaqueta al camí i tu passes i “cap a dins que és per aquí”. I si ve la policia paren la festa i gent detinguda i tot lo rotllo perquè és il·legal. Cap dels pobles del costat fa sombra als dissabtes de nit de Vall-de-roures? Vall-de-roures, al ser capital de comarca té gent sempre. Ara mateix han obert la De Luxe a Casp i diuen que està molt bé. Però la gent ja ha d’agarrar lo cotxe i si no té molt de renom, no…! A Alcanyís no hi ha res, està mort. Gandesa competència zero. Amposta la putada és que està a Catalunya i els Mossos d’Esquadra, buferes, registres, de tot. La gent de la comarca són, o d’Amposta, o de la Florida o del poble. Calaceit va tindre la seua època, en la Volumen, que la gent die que Calaceit ere part de la Ruta del Bakalao, la gent pujave de València, pujaven per Amposta, anaven a Calaceit, Madrid, Saragossa o a on fore. Però eren molt vacilons. Però van fotre una redada a la discoteca i al VSD i ho van tancar. Però si foten una bona redada xapen un garito. Moltes gràcies, Piti. Mos veem lo dissabte!

Forats negres

(Publicat a La Comarca, columna «Viles i gents», 18 d’abril de 2014)

Diuen que un forat negre és l’expressió màxima del mal. Un lloc d’altíssima força gravitatòria on tot el que entra dins el seu horitzó d’esdeveniments és atret i reduït al no-res. No se n’escapa ni la llum. El mal absolut.

Em vénen al cap escenes d’holocaust, d’assassins en sèrie, d’inquisidors. Tot allò que la persona pot fer per infligir dolor i destrucció en els seus semblants, en el seu entorn. Instintivament en busquem la motivació: terroristes moguts per obediència a un déu o una idea; criminals impulsats per l’amargor d’una infantesa atroç; egoistes sense escrúpols que anteposen el propi benefici al benestar general. Necessitem trobar-hi una explicació. No podem acceptar que un humà sigui capaç de fer el mal sense motiu i conscientment. Si ho fem, assumim que tots duem dins el germen de la maldat extrema. I ens converteix, en certa manera, en culpables i còmplices. El forat negre, en canvi, és la destrucció inexorable i total, el no-res incomprensible (qui pot imaginar un punt de densitat i gravetat infinites que arriba a un volum nul i a un radi zero?).

D’adolescent –quan les preguntes inútils omplien les hores que haurien d’haver estat d’estudi– em preguntava si no érem altra cosa que els pobladors d’un electró que formava part d’un àtom que componia una cèl·lula integrada dins un ésser colossal i possiblement racional. Una cèl·lula potser portadora d’una malaltia que calia destruir per a què l’ésser del que formàvem part sobrevisqués. Si persistia en el somieig davant el llibre obert, arribava a la conclusió que el gènere humà érem la infecció del nostre planeta: ens multiplicàvem sense aturador i consumíem l’hoste que el sustentava.

Això és el que, ja d’adult, em passa pel cap quan veig la incapacitat d’entesa (pitjor: la voluntat de no entesa) entre els que compartim aquest racó de no-res que és el nostre recer. Ni tan sols la nostra insignificança és capaç d’agermanar-no.

Carles Terès

Lo xiquet i la xuta

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 12 d’abril del 2014)

Havia plogut cinc dies seguits. Aquell xiquet xafarder i xarraire va decidir que, en lo bon temps i la tarda més llarga, aniria a voltar pel terme. Res de tancar-se a dins de casa en acabar l’escola. Feliç com un gínjol pels carrers de la vila, xiulant una cançoneta, va entropessar i va ficar los peus dins d’un xarco. Contratemps insignificant, va continuar fent lo tomb fins arribar a la vora del riu. Que crescut que baixava lo Matarranya d’ample en ample del pont! Quin goi més gran! Xino-xano, sense consciència del temps, pensant en l’espai humit, ple de primavera, se va ficar a caminar mirant bancals, ribes i ribassos amerats d’aigua i les penes xinxeant de dalt a baix. Que divertit llançar pedretes i còdols a les cadolles del camí, que amagaven misteris a la seua mida. De repent, un xelit que va eixir dels xops de les Xerisses lo va aturar. Què seria? Un xoto horrible de cara, més alt que ell corria veloç en la seua direcció. Quina por! Va mirar d’amagar-se, però era impossible enmig de l’horta oberta, plena de bresquilleres. Reculant, va caure dins d’un clot, cap per avall. Que mal! I en sec, un xulit va fer canviar la direcció de l’animal. Era el pastor, que estava allà lluny, vigilant l’escapada. “Xeic, què fas per ací? Torna a casa”, li va cridar des de lluny al xiquet. Tot xop, se va aixecar. Un xirlo com una pilota li anava creixent a la front infantil. Com havia de tornar, ferit, brut de fang, feit un xurrasco? La mare el castigaria: ni puré en xixorretes ni el seu xirigol preferit.

I així, pensant, caminant a cegues enmig d’aquell xavisque, va arribar la nit. De l’horta al secà, tot obscur, sentia xillar els xorobits, moixons xicotets i fugidissos, quan los seus ulls van xocar amb la mirada impassible i enorme d’una xuta. Només n’havia vist a les il·lustracions del llibre de Naturals. Quina xamba!! Quan havia xalat! Demà ho contaria als amics.

María Dolores Gimeno

Benvingut Greco

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 5 d’abril del 2014)

Hi ha artistes que, com els bons vins, guanyen amb els anys: es el cas del Greco.

El seu present no va ser fàcil ni gloriós. D’evolució lentíssima, va fer les primeres obres interessants a Venècia quan ja tenia la trentena, i les primeres veritablement mestres a Toledo quan ja s’apropava als quaranta. Va abandonar Venècia (que ell pensava el seu destí artístic) per a vindre a pintar a l’Escorial i va ser dràsticament rebutjat pel rei Felip I (segon de Castella) per ser massa exòtic. Es buscava una decoració homogènia, sense “egos”, perquè per a aquest menester ja hi era el rei. Es va quedar a Toledo a falta d’altre esperant millor fortuna, i a la ciutat imperial el van aguantar perquè no hi havia res millor. Ara tot són festes i beneplàcits, però la seva estància toledana va estar carregada de problemes; sistemàticament infravalorat, els seus pleits amb les institucions foren permanents.

Amb l’entrada del realisme formal del barroc, va ser immediatament oblidat i així es va mantindre fins que el reivindicaren alguns pares de la modernitat com Manet o Cézanne. Amb la celebració del tercer centenari de la seva mort (1914) i gràcies a influències, entre d’altres, d’en Picasso, la majoria de les obres que ara es poden contemplar al museu del Prado van eixir a la llum (es conservaven als magatzems del museu i en mal estat). En aquella época el Greco no tenia sala pròpia al Prado i només s’exposaven alguns retrats (el Caballero de la mano en el pecho sempre es considerà el prototip d’auster i espiritual cavaller castellà, que és com dir Espanyol) i la Trinidad era la joia de la col·lecció.

Malgrat que la situació crítica d’aquest artista genial ha canviat notòriament, el gran públic té dubtes i el segueix considerant extravagant (la teoria del defecte visual encara té adeptes) i obres extraordinàries com la Inmaculada Ovalle del museu de Santa Cruz no són valorades ni pels toledans. Molta de la seva obra més avançada roman als Estats Units, ja que es va malvendre perquè no tenia prou vàlua. Ara torna per un temps limitat. Aprofiteu l’ocasió.

 Antoni   Bengochea

Els camins de l’anticatalanisme

(Publicat a La Comarca el 4 d’abril del 2014)

El passat 25 de febrer el Govern espanyol entregava a la mestra republicana jubilada Benita Gil, resident a Praga, la medalla de la Orden de Isabel la Católica “pels seus mèrits cívics i els seus serveis a Espanya”, com deia l’ambaixador a la capital xeca, Ignacio Navarro, al discurs que va pronunciar amb motiu del lliurament de la condecoració.

L’educadora va nàixer a la catalanoparlant la Ginebrosa l’any 1913, encara que el mas de naixement està més vinculat a la propera Mas de les Mates –castellanoparlant–- per a tot tipus de relacions econòmiques, de serveis i personals. Benita va exercir de mestra a Saragossa abans de la Guerra Civil i, durant el conflicte, va desenvolupar la seua tasca educativa a Alcanyís i Llançà (Girona). A la capital baixaragonesa, va presenciar el terrorífic bombardeig de l’any 1938. Republicana convençuda, en acabar la guerra va exiliar-se a França. Quan, al país veí, la situació es va tornar difícil per als comunistes, es va traslladar a la República Txeca, on es va establir amb el seu marit, Felipe Serrano, i els seus fills. A la capital txeca va treballar com a traductora i secretària per Amèrica Llatina de la Federació Sindical Mundial, un potent organisme filocomunista d’àmbit planetari. Al jubilar-se, Benita i Felipe van instal•lar-se a Mas de les Mates, però, més avant, van tornar a Praga per estar prop dels seus fills.

Una mestra republicana, d’esquerres, coneixedora de la realitat catalanoparlant, formada i informada. Al preguntar-li, tenint en compte el seu lloc de naixement i la seua trajectòria professional, quina és la seua llengua materna la resposta és contundent: “No soy catalanoparlante, aunque lo entiendo. Todos los pueblos de la otra orilla del río: La Ginebrosa, Aguaviva, etc., hablaban el “chapurriao” que de catalán poco tiene…

Lluís Rajadell