«Abanicos» de PPARSOE

Viles i gents publicat a La Comarca de 29/5/2015

«Abanicos» de PPARSOE

Natxo Sorolla

Lo Matarranya és una comarca especialment conservadora en lo vot polític. Als pobles de la conca del Matarranya la dinàmica ha estat liderada pel PP. I a la conca del Tastavins l’ha liderat lo PAR, aprofitant-se els pobles més menuts de la posició que els propis dirigents defineixen com «clavico del abanico». Però al cap de la correguda som una comarca conservadora. I és en este context que te rellevància la senyal de canvi, confusa, i potser efímera.

Això mos ajude a entendre-ho l’habitus de Bourdieu, un sociòleg d’origen rural i occità, que considerave que el comportament social se regie per unes normes de joc compartides. Eixe pòsit cultural, que denomine habitus, difícilment lo posem en dubte, perquè sense eixes «normes del joc» no podem sistematitzar la nostra activitat quotidiana. Lo nostre habitus matarranyenc estave acostumat a mantindre candidatures de l’espai tradicional PP, PSOE i PAR, i en los últims anys, una CHA emergent. No cal molt més per a l’«abanico», que tampoc ne som tants. I els experiments només s’han de fer en graciosa.

Per això, si s’ha de sintetitzar en una única idea els resultats de les darreres eleccions, s’emporte la palma l’emergència de Podemos. Los resultats de Ciutadans (6%) són bastant interpretables, aparellats a la reducció del tripartit PPARSOE. Però els de Podemos són singulars: han tret lo 17% (!) del vot matarranyenc a les autonòmiques, tants com lo PAR (!) o el PSOE (!). Contextualitzeu la intensitat del moviment fixant-tos en lo resultat del vostre poble, i intenteu ficar cares dels vostres veïns a eixe vot. Operació impossible. Ni venen de l’abstenció, ni venen d’antics votants progressistes. És una senyal confusa perquè obtenen eixa potència a les autonòmiques sense tindre la capacitat de vehicular cap candidatura matarranyenca afí a les municipals.

És bastant predictible que davant la situació actual, los habitus se poden trencar. PP i PSOE van dissenyar l’economia que va portar al creixement de la primera dècada dels 2000. Però el bipartidisme també va crear l’economia fictícia, lo sistema trencat d’una quarta part de població sense treball, un sistema bancari fallit que manté els seus dirigents en fons públics, i un sistema polític articulat per la corrupció. Si bé les ciutats són motors de canvi polític, al panorama rural la innovació se sol integrar lentament. Lo recorregut de CHA a tota la perifèria rural mostre este procés lent. Per això, aquí l’emergència ràpida i sincronitzada de Podemos és estranya, perquè té el seu nucli en elits intel·lectuals progressistes, i urbanes, valgue la redundància. Los resultats polítics matarranyencs a les autonòmiques marquen una transformació, confusa, i potser efímera. Però la innovació ja és significativa per sí mateix. Tot l’«abanico» polític matarranyenc pot prendre nota d’este fet singular.

Anuncis

Demà qui vulgui votarà

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 23 de maig del 2015)

Ben sabut és que avui estem en període de reflexió, no es pot fer propaganda política ni demanar el vot, tal com es va establir el 1977 mitjançant decret llei. La campanya electoral ha acabat a les zero hores d’avui, altrament dit, a la mitjanit d’ahir. Mai cap partit ha vist la necessitat de canviar aquesta restricció temporal, que no existeix en totes les democràcies. D’ençà el 1977 han canviat tant i tant les formes i mitjans de comunicació —xarxes socials i globalitat de la informació— que no puc entendre l’eficàcia o valor de la restricció. Més incomprensible és encara la prohibició de publicar enquestes cinc dies abans de les eleccions. Només un petit exemple per veure la ineficàcia d’aquesta prohibició: en el cas de Catalunya, sondejos encarregats per diaris catalans es publiquen fins l’últim moment als mitjans d’informació d’Andorra. Algú pot pensar que els ciutadans dediquen la jornada de reflexió a estudiar exhaustivament els diferents programes electorals, per prendre la decisió definitiva de vot? Al meu parer, ben poques persones o cap, canvien el sentit del seu vot en el transcurs del dia de reflexió. Si el lector em permet expressar-me amb una mica de filis, diré que és més cert que els ciutadans es senten força cofois durant el dia de reflexió en descansar del gavadal de propaganda que han omplert les seues bústies i per la tranquil·litat que dona que les ràdios i televisions hagin emmudit respecte als blocs de propaganda encapsulada i minutada segons la legislació vigent. Dono un pas més i em pregunto si els períodes electorals, tal com estan estructurats actualment, serveixin de gran cosa per captar vots, els quals, sense campanya electoral, els tindria un altre partit. Jo crec que sobren enviaments de paperassa als domicilis i banderoles als fanals, mítings als que només assisteixen els convençuts, i manquen més debats lliures als mitjans de comunicació estatals, comarcals i locals. Debats que es desenvolupin al ritme que marquin els veritables professionals de la informació. Hi ha tantes coses per canviar en aquest país…! Tal volta hauria de canviar tant que ja no seria aquest país. Potser que comenci el canvi amb aquestes eleccions, o potser que només quedi tot en desig.

 José Miguel Gràcia      

Eliminar alcaldes o la “fusió freda” ciutadana

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 16 de maig del 2015)

Un alcalde i la seua corporació és lo motor del bon funcionament de la vida a cada municipi. A les eleccions del pròxim 24 de maig tocarà renovar-los, enmig d’un debat que qüestiona l’actual model d’administració local, atiat pels casos de corrupció, sorgits fonamentalment de l’especulació immobiliària i en un clima contrari a la superabundància de càrrecs polític, los seus sous i privilegis.

Ciudadanos (C’s) —abans Ciutadans, ara sense web en català i amb lo castellà com a llengua vehicular de propaganda també a Catalunya— inclou al seu programa electoral la proposta explícita de suprimir los Ajuntaments de menys de 5.000 habitants, juntament amb les Diputacions provincials i Consells comarcals. En lo cas dels ajuntaments pretén la seua fusió administrativa i política per tal de concentrar serveis entorn a un municipi principal, mesura que els tècnics anomenen “fusió freda”, amb paraules procedents de la física nuclear i en nom de la racionalització econòmica i d’evitar duplicitats.

Als meus ulls analfabets, la proposta me pareix ben freda. D’aplicar-se a la província de Terol, amb només tres municipis de més de 5.000 habitants —la capital, Alcanyís i Andorra—, suposaria una profunda reorganització dels 233 restants. Les viles de la nostra despoblada geografia han anat perdent tots los serveis que creen una estructura local i fan millor la vida diària: escoles, metges, correus, guàrdia civil, etc., que es troben ja fusionats al poble veí, més gran, separats per carreteres no sempre transitables. I si la proposta prospera, se quedarien ara sense alcalde. Un alcalde és algú naixcut al territori o que hi viu fa temps amb ganes de servir-lo —dixo apart les aspiracions d’alguns de saltar d’ací a àmbits polítics més grans—; coneix la gent i les necessitats quotidianes, i estarà allí per resoldre qualsevol problema que es pugue presentar. No m’imagino un tècnic vingut de lluny, graduat en ADE o amb un Màster d’ESADE, que gestionarà eficientment i “fredament” de dilluns a divendres i en horari d’oficina les qüestions municipals. Són propostes d’un partit de ciutadans, és a dir, d’habitants de la ciutat.

 María Dolores Gimeno

Els fasts del nacionalisme hispano-aragonès

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 9 de maig)

Aquest és el sentiment general que em transmet l’exposició sobre Fernando el Catòlic (el rei que “imaginà Espanya i la obrí a Europa”). Sí: fasts, ostentació, impròpia d’una època de crisi econòmica en que les retallades a l’erari públic i als drets dels treballadors estan a l’ordre del dia. Gastar-se un milió i mig d’euros en aquest esdeveniment (que ha esquinçat el pressupost de cultura) és un exabrupte tan gran com la Sagrada Família de Barcelona.

Tampoc està històricament justificada la data, perquè no commemora res, el rei castellano-aragonès morí l’any 1516; clar que és comprensible, ja que les eleccions autonòmiques són ara, al maig del 2015.

La exposició és una descarada hagiografia d’un rei que no va ser lleial (ni a Aragó, ni al “Gran Capitán”, ni a la seva senyora), ni pacífic (aspecte molt de gust del nacionalisme caspós i militarista), ni honrat. En conjunt va defensar més els interessos de Castella que els d’Aragó, i sobre tot, els de la seva ambició.

Si alguna vegada va “imaginar Espanya” aviat se’n va penedir, perquè abans de l’any d’haver mort la reina Isabel, es casà amb la neboda del rei de França, fet que podria haver canviat el destí dels regnes peninsulars si hagués tingut descendència. I no va poder “obrir-los” a Europa una cosa que només imaginà. Tampoc crec que sigui molt europea la expulsió dels jueus (un dels motors de la seva economia) o la implantació de la Inquisició. Va estar tant a prop de Maquiavel com lluny d’Erasme de Rotterdam, i l’art renaixentista italià brillà als seus regnes per la seva absència (d’això en dona constància la pròpia exposició, on només es troben tres o quatre peces que podem considerar renaixentistes).

Malgrat que artísticament la mostra es esplèndida i que el marc realment “incomparable”: la Aljafería, resta molt sobreeixit, temàticament la imatge que es dona de Fernando és que era el més llest, el més gran, el més catòlic i el més espanyol (més inclús que la Isabel). Aquesta romàtica (que no romàntica) música ja em sonava de petit, a l’època en que les “encluses i les rodes cantaven al compàs…”

Antoni Bengochea

Ives Roqueta

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 de maig del 2015)

És considerat un dels més grans escriptors occitans, sinó el més gran, de la generació de postguerra. Ha mort el quatre de gener al seu mas de la Serra, al Roerga. Escrivia en occità, llengua de l’Aran, oficial no solament allà, ans també a tot Catalunya, i en el passat medieval ho havia estat en algunes viles pirinenques, a Jaca especialment. Escrivia en occità, llengua tan espanyola com ho puguen ésser el basc o el castellà. Per això miraré d’evocar-vos l’Ives, perquè si bé no podem parlar de tothom, sí que convé fer-ho de qui era un dels nostres. Amb l’Ives érem del mateix any 1936, ell a Seta, jo a Barcelona. Jo vaig viure amb una certa normalitat el meu català: a casa, al veïnat, tot era en català. Només l’escola en castellà. L’Ives ho va tenir més difícil: a casa els pares i algun veí parlaven occità, però no pas amb ell. Sort va tenir que durant la guerra, encara infant, el van dur al Roerga, d’on procedia la família, i allà, convivint amb els avis i la pagesia, l’occità que tenia a l’orella aviat esdevingué la llengua de cada dia. Ens vam conèixer a Barcelona quan fèiem el darrer curs del batxillerat, el 1953. Hi va venir en un intercanvi que dirigia el seu mestre Robert Lafont. Durant una setmana vam conviure prou, parlant cadascú la seua llengua. I fèiem projectes, emocionats, de germanor occitano-catalana. Fou amb ell que vam cantar per primera vegada Els Segadors, l’himne segrestat d’aquell temps. Tot va ser un miratge, els fets no ens vingueren de cara, i si bé els nostres contactes mai no han cessat, sempre ens hem mantingut distants. L’obra de n’Ives és immensa. Tan literària —poesia, novel·la, teatre, assaig— com d’activista polític —Volem viure al païs, Gardarem lo Larzac, … — i cultural —editor dels discs Ventadorn, impulsor del Centre Internacional de Documentacion Occitana, de las primeras Calandretas, les escoles d’immersió occitana. I difusor en francés de l’obra d’en Josep Sebastià Pons, el poeta nordcatalà on ell veia el mestre de la seva generació literària. Gardarem ton recòrd, e tos libres, Ives!

Artur Quintana