Trama i spoiler! (Viles i gents)

(Publicat a La Comarca, Viles i gents, 31/7/2020)

Natxo Sorolla

Un rei que transmet bonhomia decapite un soldat. Però és que el soldat ha desertat en la defensa del poble davant uns bàrbars terribles. I natres estem en lo poble!

Mentre, l’ajudant d’un gran emperador mor en circumstàncies misterioses. I l’emperador l’hi ofereix al rei la posició d’ajudant. Tot apunte que ja tenim davant al protagonista de la trama. «Les vivències d’un secundari».

Per a posar-hi sucre, proposen matrimoni entre els fills de les dues famílies. Lo «bé» i el «mal» queden lligats. Perquè tot apunte que l’assassí de l’antic ajudant és l’emperador. Però per si no en teniu prou, l’hereu del rei puge a una torre i veu com la dona de l’emperador té sexe en son germà bessó. Espentegen l’hereu del regne al buit!

Ja haureu identificat que és lo primer capítol de Joc de trons, una sèrie d’èxit. I té servits tots los components per a que la trama mos enganxo. Mos porten a identificar-mos en un «bo» que lluite contra el «mal». Però un «bo» que també té matisos. Per contra, els «roïns», sense justificants, són cada vegada més roïns. Maten xiquets, tenen sexe en los germans… La vida és dura, i tot apunte que hi haurà un enllaç entre el «bé» i el «mal». I a natres, espectadors innocents, ja mos han situat allà al mig, preocupats pel què caldrie fer. Necessiteu alguna cosa més?

[Spoiler!] Pos és que hau simpatitzat en lo rei secundari, a qui tots los mals pressionen, també les pròpies contradiccions. Però quan ja no esperem res més, maten al protagonista. Mo’l maten! Al protagonista! I ara què?! Pos ara tenim la clau de tota una trama de 73 episodis i una de les sèries de més èxit dels últims anys.

A mi, que anava tard en la sèrie (i tantes altres coses), uns dies abans de veure el capítol em van preguntar:

– «Ja has arribat al capítol que maten al protagonista?»

– «Què m’estàs dient? Que el maten?»

Sí, em van fer espòiler d’un punt clau de la trama. I és que quan t’ho descobreixen per avançat, lo ritme del relat perd frescor. Perquè ja saps coses que no hauries de saber per a mantindre la innocència. Eixe enigma és la clau que manté viva la trama d’un llibre, una sèrie o una notícia. D’aquí unes setmanes continuarem estripant les claus que fan enganxar a una «bona història» a la població del món.

Fons de llibreria

(Publicat al diario de Teruel el dissabte 25 de juliol del 2020)

        L’invent antiu del llibre ha mostrat la seua força en estos temps confinats. Llibreries i editorials los han venut per correu, i el format digital ha continuat escampant-se, inalterable i més fort en les circumstàncies, també accessible en préstec bibliotecari. Dos formats i una mateixa necessitat lectora. Imprès, però, té una presència incontestable i fascinant, que aguanta bé la competència digital. Mos agrada passar pàgines, tocar les tapes, agarrar volums…, una companyia tangible de l’ànima i del cos. Ham vist així —i encara ara— uns quants fons de llibres de molts personatges que, des de la videocàmera dels seus ordinadors, amb la taula davant i la llibreria darrera, apareixien als programes de televisió, connectant-se al plató distant. Polítics, científics, professors, escriptors…, s’han presentat als ulls de tots, des del seu espai personal, com a lectors de llarga durada, acompanyats pels seus llibres, protegits per ells i el seu saber. Alguns han heretat la llibreria familiar, part d’una elit lletrada que han continuat amb convicció, i d’altres, primera generació dels seus amb estudis, los han anat atresorant a poc a poc durant la seua vida, per raons professionals o per interès cultural. Així, arrenglerats en un moble llibreria, tapissant tota una paret de colors variats i combinats amb fotografies o figuretes entranyables, los llibres constituïssen tota una definició dels seus posseïdors. Los trobarem arrenglerats amb més o menys ordre i espai, notarem algunes edicions de bibliòfil o de col·leccionista, i endevinarem continguts: informacions precises, temes especialitzats, mons de ficció variats, paraules poètiques, llengües diverses… Dis-me quina llibreria tens i et diré qui eres. O dis-me si no en tens. Perquè, mira per a on, la biblioteca personal ha esdevingut un signe de prestigi i distinció en los temps de la pandèmia, tant que s’han posat a la venta fons de llibreria d’atrezzo (240×180 cm, “para videollamadas”, diu la publicitat, i afegís: “Perfecto para actores, periodistas y cómicos”), al preu de 150€, quantitat que donaria per a més de 10 llibres i així poder tapar la buidor d’una casa sense la companyia lectora.     

María Dolores Gimeno

Infern

(Publicat a La Comarca el 24 de juliol del 2020)

Què és l’infern? Aquesta pregunta me l’havia feta sovint, sobretot en els anys on la infantesa s’esquerda i comença la primera adolescència. Després, un cop assumida la meua incapacitat per creure en la vida després de la vida, només hi he pensat en moments molt determinats. Davant d’algunes morts, per exemple; especialment si són sobtades i en edats on encara ens hauria de quedar camp per córrer. Les morts no previstes són una mala passada, perquè no ens permeten disposar què se n’ha de fer, de les nostres coses. Tot queda exposat a la vista de tothom. Un cop som dins un taüt o una urna, què en queda, de la nostra existència? Uns records, uns objectes disseminats pels espais que habitàvem. Coses que per nosaltres tenien un gran valor, esdevenen andròmines sense cap altra funció que fer nosa i acumular pols. Si a més morim sense fills, parelles, pares, germans o bons amics, és possible que ni tan sols perdurem, ni que sigui breument, en la memòria de ningú. En aquest cas fins i tot es pot donar la circumstància que les nostres pertinences acabin en mans de persones per a les qui no significàvem res o directament ens detestaven.

Però aleshores, què és l’infern? L’infern és morir-te i no poder marxar. L’infern és que allò que resta de tu -ectoplasma, consciència, esperit- s’ha de quedar per veure les conseqüències dels teus actes, les dissorts dels éssers estimats, sense la possibilitat ni tan sols de xiuxiuejar-los un consell a cau d’orella, d’inspirar-los un pensament o acompanyar-los en un somni. És, en definitiva, ser testimoni de tot i no poder intervenir en res.

El paradís, si existís, seria just el contrari; renéixer en una dimensió sense cap connexió amb aquesta, no recordar res de la vida anterior, ser un ésser nou, començar de zero. Com el fetus que abandona el ventre de la mare per no tornar-hi mai més ni tenir-ne memòria.
(Però quin vertigen, intentar concebre la desaparició d’un mateix. No?)

Carles Terès

50 anys de la mort d’un solitari

(Publicat al Diario de Teruel el 18 de juliol del 2020)

        Fa cinquanta anys moria voluntàriament a New York un solitari compulsiu. Es tractava d’un artista romàntic (subjectiu i tràgic) que es considerava incomprès. Un nou Van Gogh, amb el que compartia també el color com a principal eina de la seva expressió artística. Però, a diferencia de l’histèric holandès, aquest pintor venia els seus quadres a dojo i a uns preus molt estimables. Tenia molts mecenes i va morir carregat de dòlars. Però, al contrari que en Dalí (un any més jove), aquest tímid solitari, no buscava fama ni dòlars i aquest menú li va fer una mala digestió. En la plenitud de la seva carrera, als 66 anys, va acabar amb la seva vida el pintor rus Marcus Rotkovich, jueu emigrat als Estats Units fugint de la Rússia tsarista quan tenia 10 anys, i que va arribar a Portland parlant només jiddish i rus. 27 després es nacionalitzà americà i es canvià el nom pel de Marc Rothko, que a l’americana sonaria ben ianqui; Maac Rothkou. La evolució pictòrica d’aquest desarrelat va ser molt marginal. Fins als 40 anys va ser un realista expressionista gairebé desconegut. Després un surrealista incomprensible. Finalment, i prop dels 50 anys, s’incorporà a l’expressionisme abstracte, on ja triomfaven Still, De Kooning, Kline i, sobre tot, Pollock. Aquest estil va ser potenciat pel poder cultural dels nous guanyadors de la Guerra. Rothko, molt actiu culturalment i notable professor, no es guanyà la vida com a pintor fins als 52 anys. L’any 61 (als 58 anys) tot va canviar. La Escola de Nova York va passar a ser una antigalla i els nous artistes Pop eren la nova veu moderna  d’Amèrica. El mediàtic Pollock  s’havia mort i Rothko esdevenia un clàssic triomfador.  Mai va pair el seu èxit. Mentre la cotització artística bogava, la seva vida personal s’enfonsava. Passats els cinquanta anys de la seva desaparició, Rothko no deixa indiferent a ningú: per a molts és un dels grans “prenedors de pèl”, com Miró (al que admirava) o Pollock; per a altres és un autèntic mestre del segle XX. Si podeu, veieu les seves obres en viu, i jutgeu.

Antoni Bengochea

Lo cicle del temps

(Publicat a La Comarca el 17 de juliol del 2020)

L’edifici conegut popularment com «Lo Centro», se va aixecar l’any 1913 i durant casi 25 anys va albergar la seu social del republicanisme nonaspí, funcionant de punt de reunió i de divulgació d’estos idearis, així com de cafè, de saló de ball i, ocasionalment, de teatre. La finalitat quedave indicada a la façana, on al principi s’hi podie llegir «Casa del pueblo», canviant a principis de la dècada de 1930 per «Centro Republicano Radical».

La postguerra i la dictadura van portar un destí ben incert a n’este edifici, quedant expropiat i passant a convertir-se, paradoxalment, i en contra de la voluntat dels socis, en la casa de Déu, mentres estaven fent obres a missa. En acabat, se va clausurar i l’any 1958 se va tirar enterra al·legant que estave en «mal estat», tot i la negativa silenciosa (quin remei!) de molta gent. Se va produir una iconoclàstia? Traeu valtres les conclusions. Arribada de nou la democràcia, l’Ajuntament va reunir a una representació dels socis del Centro i van cedir la propietat al poble.
D’aquí deu dies, lo 27 de juliol, farà trenta-cinc anys del concert al Centro de la banda saragossana de heavy metal «Pedro Botero». Esta actuació de l’any 1985 va ser lo primer acte tornada la democràcia que es va celebrar a n’este emplaçament, que per aquells dies encara ere un trist descampat, en només dos columnes, com a l’antiua Pompeia, que dixaven intuir el seu passat.
Este concert tan singular va inaugurar una llarga llista d’actes que s’hi han celebrat, abans i després de la seua reconstrucció, tornant-li a donar a l’edifici un ús públic i cultural. Un exemple és que des del 26 de juny, al balcó, onegen dos banderes LGTB+ per celebrar l’Orgull. Lo temps és un cicle: tot ve, se’n va i torne.

Estela Rius

Quan penses que s’acaba, torna a començar

Publicat al Diario de Teruel el 11 de juliol del 2020)

La Constitució Espanyola del 1978, actualment vigent, declarava al § 3.2. que les  llengües espanyoles no castellanes  serien oficials. Els seus redactors pretenien reparar així, d’alguna manera, el coloniatge i discriminació que des de segles patien aqueixes llengües per part de la castellana. Podia semblar que s’havia acabat la persecució de la llengua aragonesa i la catalana al nostre país, el malson que ens aclaparava des de principis del XVIII, però que anava molt més  enllà, i que s’havia acabat també l’afany de destrucció per part de la nació castellana de totes les altres llengües de l’Estat, per més pròpies i històriques que en fossen, com les nostres aragonesa i catalana. D’ara endavant podríem conviure plenament amb els nostres conciutadans, sense haver de témer que molts d’ells ens discriminessen per la nostra llengua. Aviat s’evidencià que tot plegat era un miratge: set comunitats establiren l’oficialitat de les llengües pròpies i històriques, sempre que no fos gens efectiva, perquè quan n’han pretès l’efectivitat, els han caigut repetides prohibicions del Govern, jutges i tribunals. A moltes altres comunitats ni aqueixa pelleringa d’oficialitat s’ha aconseguit, com ha passat a la nostra, on la majoria dretana que governava en 1982, quan la redacció de l’Estatut, actuà com si no existís el mandat constitucional del § 3.2. i al §7 estatut només escriviren que les modalitats lingüístiques d’Aragó gozarán de protección, i com que l’aragonès i el català no són modalitats, sinó llengües, el §7 no s’hi pot referir, i, ergo, les nostres llengües pròpies i històriques segueixen sent plenament discriminades. Amb el § 7 el nostre estatut no es constitucional, com sovint s’ha declarat, però això no ha inquietat mai els nostres governs, que quan hi havia majoria dretana s’han rabejat a perseguir sobretot la llengua catalana, però no només, i que el PSOE, quan hauria pogut declarar l’oficialitat de l’aragonès i el català, no ho ha fet. Això ha donat ales als moviments anticatalans,  o sia profundament antiaragonesos, com Chapurriau, Facao, No hablamos catalán,  i tants d’altres. Efectivament: torna a comencar.

Artur Quintana

La taca

(Publicat a La Comarca el 10 de juliol del 2020)

Compatibilitzar la llengua catalana materna amb la ciutadania aragonesa és complicat per determinats aragonesos catalanoparlants. Per als veïns del Matarranya i de part del Baix Aragó, assumir les dues vessants de la seua identitat pot ser difícil si es considera que parlar català suposa un demèrit de l’aragonesitat. Alguns catalanoparlants d’estes dues comarques han trobat una solució per eixir del pas. Allò que parlen no és català, és una altra cosa, xapurriau.

L’argumentació filològica d’esta tendència és, bàsicament: «No mos done la gana que el que natros parlem sigue català, i prou!» Així la seua consciència queda més tranquil·la, més en pau. La traïció a la identitat aragonesa queda atenuada, encara que no totalment esborrada, que no s’enganyen.
Però no n’hi ha cap incompatibilitat entre parlar una llengua comuna amb un altre o altres països i identificar-se amb el país de naixement o de residència. És més, una part essencial de la cultura de Bèlgica i Suïssa, per exemple, és la llengua francesa, com de Canadà és l’anglès o de l’Argentina l’espanyol. Igualment, una part essencial de la cultura d’Aragó és el català. Convertir el català en una taca per la identitat aragonesa es anar contra les essències d’Aragó, de l’Aragó real, no del que somnia el supremacisme castellà.

Però cal reconèixer que les elits aragoneses s’han esforçat històricament en arraconar i eliminar la taca del català. La primera passa és traure-li el caràcter de llengua i reduir-la a un xapurriat, una barreja. Defensen que només el castellà és propi d’aragonesos «fetén». Però, si això pensen, tenen un problema, parlen la llengua de Castella, la llengua que va arribar d’una altra comunitat. O és que unes llengües taquen i altres no?

Lluís Rajadell

Tornar

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 de juliol del 2020)

        Quan llixca esta columna ho faré des de les terres de la Plana, estaré a llunt del poble. Però passats sis mesos hauré estat uns dies en tu. Volia escriure de tu des d’ací i això estic fent una setmana abans de la publicació. Fa gairebé un any que me vaig embolicar en escriure en la meua llengua materna a n’este diari. No sé si això és una columna d’opinió o millor dit de sentiment… . però un atra cosa no m’ix, mentres no me diguen res… . Hauré begut de la teua aigua, obrir l’aixeta i beure, això només ho faig al poble. Hauré banyat los meus peus i descansat damunt de còdols del riu, en los que no m’acomode tant com en la tova arena. Hauré passejat pels teus camins, calcigat les teues pedres, pujat i baixat per les teues costes. Quina llibertat poder anar a vore’t i retroba’m en tot allò que havia trobat a faltar més que mai! Retroba’m en la família, los amics i les veïnes del carrer. Un carrer on encara ressonen les veus dels que ja no estan, però que encara sentim. Les plantes musties, los balcons i les finestres plens de pols i teraganyes… . Entrar a una casa tancada lo dia de Reis i al obrir la porta troba’m en l’albre de Nadal, com si s’haguere congelat lo temps i haguérem borrat sis mesos del calendari parant-ho tot. Ara sé que de Sant Joan a Sant Pere han segut uns dies de regal en los que la vida ha segut vida, he respirat l’aire que els meus pulmons necessitaven i ara tinc forces per seguir en la faena i en lo dia a dia esperant que pugue tornar quan tinc pensat, sense atres talls en lo temps, sense separacions dels que volem i en la tranquil·litat que done la llibertat. Tots los que volem esta terra volem que així sigue i los que ací viuen també se volen moure i vore el mar i atres puestos. Tenim que seguir fent bé les coses per a que pugue ser així i no tornar a tancar les portes i omplir lo rebost, per no plorar més morts i patir més rebrots.

Mar Puchol  

José Luis Sancho Domene. In memoriam

(Publicat a La Comarca el 3 de juliol del 2020)

A Castellseràs, el mal que no ha pogut fer el Covid 19, l’han fet els dos accidents mortals dels raders dies de maig: Miguel Framil, jubilat, al caure ribàs avall collint cireres al jardí de la seua casa. I el nostre estimat cunyat J. L. Sancho Domene, també jubilat i agricultor des dels catorze anys, que només ha tingut un sol accident en la seua vida al bolcar-li el tractor quan llaurava oliveres.

Eren les nou de la vesprada del 31 de maig, plovia, i José Luis encara no havia tornat del camp on se n’havia anat només dinar perquè volia acabar eixa feina abans de recollir el gra.
La dona i un dels tres fills que viu al poble, ja pensaven lo més greu després dels silenci premonitori a les moltes trucades que li van fer al mòbil. La imminència de la tragèdia els torbava lo pensament i entre plors i lamentacions mos van avisar als familiars, mentre el fill, dos cosins i alguns amics es van posar en marxa per mirar, camp per camp, on el podrien trobar, sabent que els troços d’oliveres els tenen repartits pels quatre cantons del terme. I serien prop de les onze de la nit, encara plovent, quan el fill, que anava sol, se’l va trobar a la partida del Mas de les Monges, cap al Desert de Calanda, en la pitjor de les circumstàncies que es poden imaginar.

Mira que s’ho haurien dit voltes la dona i els fills: «José Luis, que ja no tens edat per anar en tractors per eixes carreteres i camins, per molt que disfrutos cuidant els teus empelts al regadiu i cullgues les olives. Com culls i mos dus a casa els dolços ‘alberges’, els préssecs tardans i les verdures més bones que mai per regar-les en la gometa. No en tenies prou de camp encara, després de seixanta anys vivint agafat a la terra com si tingueres unes arrels tan fortes com les dels albres que al llarg de la teva vida has plantat ? No en tenies prou, fill meu, encara? No en tenies prou…?»

Tomàs Bosque