L’estigma de la pagesia

(Publicat a La Comarca el 26 de maig del 2023)

Des de fa molt de temps, les matances de camperols apareixen puntualment als mitjans de comunicació on, com a molt, ocupen uns segons dels informatius. De vegades, les xifres ens fan perdre la dimensió del problema. La globalització i els grans fluxos d’informació que trobem a la nostra societat fan que ara ens siga molt més fàcil assabentar-nos d’aquest fet. Tot i això, en moltes ocasions no surten a la llum. .

Líders camperols que s’enfronten a una multinacional que vol fer un gran projecte en terres; que denuncien els problemes ecològics d’un determinat indret. Pagesos que es veuen, sense desitjar-ho, enmig d’un conflicte armat i que han de deixar les seves terres, que queden sense cultivar. Una situació que ens podria semblar a la dels masovers que es van trobar entre la Guàrdia civil i els maquis en aquestes contrades allà cap els anys 50.

Encara segueix l’estigma que la pagesia, com si fossin humans de segona classe, com persones que no passa res si moren, tot i que, en molts indrets del món, són els que produeixen el menjar que manté a les societats. Em ve al cap la distinció social que es feia al territori quan es moria un masover. Em ve al cap la frase que en alguna ocasió es deia als pobles quan tocaven les campanes a morts: «Qui s’ha mort?» «Ningú, un masover». Un senyal del poc reconeixement que rebien. És la mateixa poca importància que se’ls dona a les notícies quan mor un camperol, tot i ser imprescindibles per mantenir les societats d’arreu del món.

Vicent Pallarès

La campana que plore

(Publicat a La Comarca el 19 de maig del 2023)

Les campanes parroquials, en tant que instruments musicals, també poden despertar les emocions de pena, alegria, festa, diversió… o fer plorar per les desgràcies. Un efecte, el del plany i la tristor que transmeten si sabem fer-les sonar com ho feien los sacristans d’abans dels anys seixanta, quan els de la meua generació fèiem d’escolanets i mos sabíem de memòria lo repertori en llatí, de misses, enterros, rosaris i oficis de difunts. Com també los diferents tocs de la campana Gorda, que han anat desapareixent així com s’han perdut los rituals i tradicions als que servien.

Però una cosa és que una campana gran se planygue per la gràcia del campaner, i un altra molt diferent que sempre sono malament tocant les hores en lo martell elèctric que li pegue des de fora. Lo que mos fa pensar que eixe martell o percutor de les hores, no està posat al millor punt, ni de la millor manera. I tot deu vindre d’una afinació final poc exigent. Perquè tenim constància que de la fàbrica on es va fondre, la campana nova va eixir molt ben acabada.

Estarie bé que després d’estos arguments en vespres d’eleccions municipals, los nous responsables de l’Ajuntament de la Codonyera se pararen a escoltar, encara que només fore un instant, la queixa inaudible (per ara) de tota la gent del poble i els que estan de pas, que a totes les hores del dia i de la nit han de suportar eixe: Taaannnynyny…!, Taaannynyny…!, Taaannynyny…!, que done mala gana d’escoltar. Quan en una campana nova ben afinada, les hores i altres tocs ocasionals, han de sonar de forma clara, llímpia i natural: Taaaaannn…! Taaaaannn…! Taaaaannn…!

I com no vull desentendre’m de col·laborar en la solució del problema, crec que lo primer que s’hauria de fer és visitar lo campanal d’Alloza, on tenen una associació de bandejadors i una campana més gran que la «Valera»; i també lo de Valldalgorfa, per la forma que han posat els martells elèctrics a la paret. Cal veure campanes que sonen molt bé, al costat de casa, i aplicar la mateixa solució al nostre campanal.

Tomàs Bosque

Rotar els ajuntaments

Natxo Sorolla

Publicat a La Comarca, Viles i Gents, 12/5/2023

L’any 2015 un programa electoral proposave que «el Estado y las Comunidades fomentarán la fusión de municipios» i un dels seus representats sentenciave que «alrededor de los pueblos más pequeños siempre suele haber una capital comarcal, más poblada, en la que se centralizaría la gestión de los servicios públicos municipales». A les properes eleccions tindran menys alcaldes que habitants té un poble sense ajuntament.

La lògica d’un ajuntament a un poble menut se pot veure també en les Comarques. La decisió sobre la prioritat d’una màquina per a llevar la neu és diferent depenent si el polític viu a Ràfels o a Saragossa: patir una nevada refresque les idees. Segurament lo Matarranya no tindrie l’explosió turística dels últims anys sense el paper de la Comarca. Però si fore un procés que s’ha donat naturalment, si es decidire a Saragossa, segurament serie encara més insostenible, despersonalitzat, i copat per grans empreses. Lo mateix per a política forestal, escoles infantils, o transport dels pobles sense escola….

Però als nostres pobles los mesos abans de les eleccions són una efervescència per a omplir llistes electorals, «mos falten los de detràs», «tenim lo relleno però ningú vol ser primer», «farem una llista entre dos partits»… i algun poble per desgràcia acabe sense cap candidatura. I és que presentar-se a un ajuntament d’un poble és una decisió valenta: exposició pública, cunyats dient-los com haurien de fer la llista, com haurien de gestionar el poble, crítiques com si foren polítics professionals… i pocs agraïments per la faena feta i les hores invertides.

A les bones democràcies implicar-se en la gestió no és una opció: és una obligació. I és que segurament que tot canviarie si implicar-se a la gestió d’un poble fore rotatori i obligatori. Tots los del poble han de passar per l’Ajuntament! Segur que el nivell de cunyadisme de les barres del bar se rebaixarie. Com als pobles a on tots passen per la Comissió de Festes. Tots som conscients de què és organitzar unes festes, i les dificultats per a posar-se d’acord.

Per això, abans que escomenceu: un reconeixement a aquells que tos poseu en política municipal, que regaleu hores del vostre temps al poble, que patireu mals comentaris d’algun veí inconscient dels vostres esforços, i tindreu pocs reconeixements. Gràcies! Especialment als més jóvens. I especialment a les dones que trenqueu lo camí de tota la vida. Gràcies a totes i tots!

De rates i llufes

(Publicat a La Comarca el 5 de maig del 2023)

M’assec al terrat mentre el sol davalla cap a la dreta del tossal Roig. Com que és primavera, la moixonada canta a ple pulmó pels arbres, bancals, teulades i cel. M’agradaria saber-ne els noms de tots, però només soc capaç de conèixer-ne mitja dotzena. Rossinyols, coetes-roges, pardals, falcilles, orenetes i estornells. Diria que se sent lo refilar líquid de l’oriol pels xops del barranc, però com no n’hi he vist mai cap, m’imagino que és l’estornell que l’imita. Entretant, un colom s’ha posat a la barana i m’observa mentre belluga el cap. Amb aquesta llum esbiaixada, los colors tornassolats del pit llampeguegen a cada moviment. De coloms no n’hi ha gaires, per ací. Potser per això ma filla em comenta que són més bonics que els de ciutat. Jo li faig notar que són idèntics, grisos amb dos franges fosques a les ales, de corbes harmòniques i amb aquells ulls rodons d’ambre amb un punt negre al mig.

Dels coloms se’n parla a voltes a les tertúlies radiofòniques, i mai per a bé. Hi ha unanimitat entre opinaires; tant se val que siguen de dreta com d’esquerra, unionistes o separatistes, caragirats o provocadors: los coloms són ‘rrrates’ voladores (arrosseguen la ‘r’ per remarcar el fàstic). No sé si en són conscients, però estos tertulians professen la fe de l’especisme, lo manament principal de la qual és que tots los éssers vius existeixen exclusivament per servir-nos d’aliment, per fer-nos companyia o, a tot estirar, com a figurants del diorama inofensiu que identifiquen com «la natura». La qüestió és que ens siguin d’utilitat o, com a mínim, no ens facen nosa. Tots eixos de les ‘rrrates’, mai no esmenten que la multiplicació excessiva d’una espècie és deguda, gairebé sempre, a l’acció dels humans. Fan com aquell que, en plena reunió, deixa anar una llufa ben pudenta i, tot seguit, es desfà en escarafalls d’indignació mentre mira al seu voltant a la recerca del culpable.

Abans de plegar, em pregunto quina analogia faria servir un extraterrestre que estudiés la Terra per referir-se a una plaga que l’assolés. Em fa l’efecte que ‘rates’ no seria.

Carles Terès