Verins enverinats

(Publicada a La Comarca el 25 de novembre del 2016)

No passa dia sense la notícia que un aliment, que fins aleshores hem considerat nutritiu, és molt perjudicial per a la salut, per al medi ambient o per a tots dos. Amb l’ús de les xarxes socials,

la cosa ja se n’ha eixit de mare. Vídeos curts (avui dia tot ha de durar un o dos minut com a màxim) però contundents, amb imatges i infografies esgarrifoses, reforçades per textos i subtítols per si de cas tenim el dispositiu en silenci o no entenem l’idioma. També hi ha eixes amitats que disparen l’alarma quan, enmig d’un dinar, et miren seriosos mentre t’informen que allò que amb tant de plaer estàs assaborint és un bitllet segur cap a una malaltia horrible.
Puc afirmar que a casa mengem de manera saludable, fins i tot, si alguna volta em permeto una incursió pel món dels aliments precuinats, el meu cos protesta. Però ni així estem estalvis: el pa és dolent; el sucre, verí; la sacarina, pitjor encara; l’arròs i la farina, si són blancs, són tòxics; i són perjudicials (si els comprem a un preu assequible en un establiment normal) el pollastre, la vedella, el peix, el porc, les fruites i verdures… Podria omplir un parell d’articles només amb l’enumeració.
Si ens ho prenem a la valenta, acabem deprimits i amb la sensació d’estar desfent-nos per dins, com si aquestes substàncies ens roseguessin les entranyes. Hi ha moments que, en llegir una d’estes notícies, estic temptat de cridar “morim-nos d’una punyetera vegada! tot és tòxic!” i, tot seguit, devorar totes estes coses amb afany suïcida.
No intento banalitzar el fet que hi ha aliments que no són saludables, però penso que tanta insistència acaba tenint l’efecte contrari. Potser la saturació de missatges té aquesta funció: com que tot és roín, no ve d’aquí, i ja no destriem el gra de la palla. És el mateix que quan ens volen fer creure que tots els polítics són iguals: com que tots són corruptes o corruptibles, tant hi fa a qui votis. És una manera d’assegurar-se que tot seguirà si fa no fa com sempre.

Carles Terès

Los quintos

(Publicada a La Comarca el 18 de novembre del 2016)

Es veu que el substantiu “quinto” prové de la “contribució de sang” o obligació de servici militar imposada per Juan II de Castella (1406-1454), segons la qual un de cada cinc hòmens havie de servir en l’exèrcit. Antiga obligació que no va quedar suprimida fins a l’any 2001.

Des que tinc memòria, el cerimonial del reclutament va ser sempre el mateix. La talla i el sorteig s’esperaven amb gran expectació, ja que per a la majoria dels jóvens la incorporació a files suposave eixir per primera vegada del poble. I els mont-rogins, que necessitaven poques excuses per a fer festa, ho celebraven amb grans alifares, culminades amb animades rondes pel poble i pels masos. Unes alifares que es complementaven amb visites a les bodegues de les cases per a poder xarrar, riure, minjar, beure i cantar sense destorbs.
Entre els menuts, al poble, tots sabíem a quina quinta pertanyie cada un. Ere un tema de conversa recurrent i molt entretingut. I, a poc a poc, els vincles d’amistat i camaraderia entre els membres d’una quinta, generats per la contínua convivència, tant a l’escola com al joc, s’anaven consolidant. Fins al punt que els quintos han esdevengut una institució tàcita que ha sobreviscut a la supressió del servici militar i que es mou per lligams morals molt estrets entre els seus membres.
A Mont-roig, amb lo pas dels anys, algunes de les antigues celebracions dels quintos s’han incorporat a la tradició festiva. I els jóvens de cada quinta, al complir la majoria d’edat s’integren i participen activament en los comissions de festes organitzant activitats lúdiques obertes a tota la comunitat que recorden en gran manera les d’abans de la supressió.
Jo tinc la sort de comptar entre els amics de tota la vida amb alguns dels meus quintos. Malauradament n’hi ha que ja no estan ací, però el seu record perviu en natres a través de l’afecte i l’estreta amistat amb les seues famílies.

José A. Carrégalo

Quan la justícia no és la solució

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 12 de novembre del 2016)

El passat 2 de novembre la magistrada del Jutjat de Primera Instància nº 2 d’Osca va ordenar l’execució provisional de la sentència dictada el 4 de juliol passat que condemna el MNAC a lliurar les pintures de la Sala Capitular al Monestir de Sixena. La magistrada instava el MNAC perquè en el termini de vint dies comuniqui al jutjat com procedirà a desmuntar les pintures i a traslladar-les. La Generalitat de Catalunya va qualificar la decisió de la jutgessa de gran despropòsit. Faré uns breus comentaris al respecte. Si les restes de les pintures murals de la Sala Capitular, malmeses i perduda la seva policromia original, no s’haguessin arrencat el 1936 immediatament després de l’incendi, en molt poc temps s’haguessin perdut per sempre. No cal dir que fins el juny de 1995 Sixena va formar part de la diòcesi de Lleida. Tots el tècnics i experts en art alerten del gran perill del trasllat; com a exemple cito les paraules de Gianluigi Colalucci, restaurador de la Capella Sixtina i que desaconsella el trasllat: “Les pintures van ser tallades en molts fragments que estan muntats en suports de fusta i, per tornar-los a instal·lar, seria necessari recompondre’ls i refer-los, i això no garanteix que tots els esforços de conservació que s’han fet fins ara tinguin un bon final”. ¿Pot una sentència fer compatibles el dret de propietat, les raons “filosòfiques” dels demandants, el valor i la decisió estratègica del moment de l’arrencament l’any 1936, la possessió de bona fe, la restauració i protecció dels bens durant tants anys, el gaudi que proporciona la contemplació de l’obra als milers de visitants d’un gran museu com és el MNAC, dins de la seva gran col·lecció d’art romànic, els riscos del trasllat actual, les condiciones ambientals de la Sala Capitular de Sixena de cara el futur,  els responsables pecuniaris de totes dels despeses d’ençà 1936 –monges santjoanistes, Ajuntament de Sixena, Govern d’Aragó o Generalitat–, etc., etc.? Només un acord entre el Govern d’Aragó i la Generalitat de Catalunya podria esdevenir com a solució racional pel bé de l’art. Ja sé que no és el mateix, però una reproducció virtual que recrees les pintures romàniques originals mitjançant projecció audiovisual (mapping) i hologrames a la Sala Capitular de Sixena hauria de ser estudiada. Els seus efectes serien espectaculars.

José Miguel Gràcia

Avionetes fantasma

(Publicada a La Comarca el 11 de novembre del 2016)

Tornen les avionetes fantasma, aquelles que entren sense por dins de les nugolades i aconsegueixen que, al cap d’un moment, la tronada trague ull i es desfaigue mansament.

Sequera rere sequera, des de fa quaranta anys, se senten contar històries de gent que ha vist, perfectament, com les petites aeronaus encaren els núgols quan amenaçe ploure i els desfan. També és veritat que moltes altres vegades els informadors només poden escoltar el soroll de l’avioneta –nítidament, això sí– sense arribar a poder veure-la.
L’activitat antitronada té com a variant tecnològica l’ús de ‘metxeros’, uns dispositus que des de terra emeten cap a l’atmosfera els mateixos productes químics que espargeixen els avions. El més conegut és el iodur de plata, emprat per a reduir la mida del granís o per convertir-lo en inofensives gotes d’aigua. Actualment, l’Administració descarta la sembra amb avionetes i s’inclina, exclusivament, pels ‘metxeros’.
Entre els suposats patrocinadors d’estes campanyes antitronada, des del Matarranya s’ha apuntant a empreses e interessos diversos però tots coincidents en la greu exposició a les pedregades: els arrossars del Delta de l’Ebre, els asseguradors del préssec tardà del Baix Aragó, la tèrmica d’Andorra, les mines de carbó i fins i tot la General Motors –en este cas per a protegir els escampatalls de cotxes que esperen comprador–. El cert és que, en quaranta anys, no s’ha arribat a cap conclusió respecte a la relació entre els vols d’avionetes i la suposada evaporació de les tronades ni, encara menys, respecte de la mà negra que mou els fils d’esta activitat tan destructiva per a l’agricultor i el ramader. Però, entre la gent del camp, sempre que n’hi ha una sequera reapareix la mateixa acusació: alguna cosa tiren en avions o amb els ‘metxeros’ per a que no plogue. I ara torne a passar a la conca de Gallocanta, entre les províncies de Terol, Guadalajara i Saragossa. La sequera torna.

Lluís Rajadell

Lo retorn del ball popular

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 5 de novembre del 2016)

La modernitat globalitzada imposa modes iguals a tots los cantons del món: músiques, roba, actituds, productes de consum… Com a resistència o nostàlgia, hi ha qui mira l’entorn pròxim per tal d’estudiar les tradicions, de recordar-les en museus o exposicions, o, més enllà, de fer-les reviure en dignitat. Esta intenció s’observa últimament en jòvens folkloristes que, en grups o rondalles, es mouen d’ací allà ballant en fires, aplecs o commemoracions, bons coneixedors de ritmes, instruments i cronologies.

Los seus plantejaments resulten ben diferents a la jota marcial i acrobàtica dels “cuadros de baile” que predomina entre nosaltres. Balladors i balladores tradicionals no executen coreografies estrictes assajades durant moltes classes, sinó que van marcant los diversos passos, depressos mimèticament i guiats pel ritme de la música. No actuen en un espai delimitat, un escenari o a Aragón Televisión —en programes tan seguits com “Dándolo todo Jota”—, sinó al mig de la festa íntima o a la plaça de tots, perquè ballar no és mirar un espectacle d’experts sinó participar. I a l’omnipresent jota, que ha anul·lat d’altres formes, sumen fandangos, seguidilles, boleros, valsos, polques, masurques, havaneres, pasdobles, bolangeres, etc. Es tracta, en definitiva, del ball popular, que es pot produir en qualsevol context i que es caracteritza per l’espontaneïtat, la funció lúdica i socialitzadora, l’absència del vestit típic i l’estructura oberta i participativa, no reclosa en cap col·lectiu determinat.  Los entesos el diferencien de la dansa ritual i del ball-dansa dins d’una festa local —com lo “baile del rolde” de Mirambel, lo “baile de plaza” de Mosquerola, lo “reinau” d’Estercuel—, manifestacions més codificades. Qui el practica lo considera no arqueologia sinó una manifestació viva, com encara ho són los balls agarrats a ritme d’orquestra —pasdoble, vals, lents…— o els solts de discoteca —rock, pop, tecno, hip-hop…—, ara amenaçats pels certàmens professionals, acadèmies i concursos. La tendència a manipular lo ball tradicional amb pretensions artístiques i professionalitzadores ve de lluny, dixant-lo sacralitzat sense consciència dels orígens. Propostes de recuperació, com les de la Rondalla dels Ports, pretenen resituar-lo dins de la festa de tots.

María Dolores Gimeno

L’olivera del Barranc Fondo

(Publicat a La Comarca 4 de novembre del 2016)

A casa nostra sempre hem estat orgullosos de ser propietaris al Barranc Fondo. Allí, a lo més estret de la riera, entre la cova Taulera i l’Assut de la bassa del molí Siscar, teníem i encara devem tindre una olivera sevillana centenària, en més soca que rames i tant poca terra que ni es podie llaurar en un ruc a polligana.

Un bancalet mínim que el Manga de Bellmunt, que ere pastor, abans de la Guiarra li va trocar al meu agüelo per una ovella. Una finca insignificant en lo econòmic, però plena de significats i emocions quan el pare, cada any a raders de setembre des de la Plana de les Àguiles, allí damunt dels cingles, s’esmunyia per un baixador que només ell coneixia per collir una cistella d’olives verdes. Ere cosa d’un matí entre anar i tornar; i com al fons del barranc també creixien figueres que no eren de ningú, acabave d’omplir la cistella en uns grapats de figues que assecàvem al canyís i mos menjàvem anant a les olives.
En aquella època d’abans dels tractors i la televisió, quan no s’havien extingit del tot els gats cervals, pels pujadors, sendatalls i coves del barranc encara estaven calentes les petjades dels maquis, com aquell masover desgraciat que van matar els franquistes a les afores de la Codonyera. Imagino que els esquirols que vèiem de xiquets per les rames dels olms del molí, encara habitaran els vells lledoners que ara envolten les ruïnes d’un casalici, al que està lligada la memòria del nostre poble, on vivie gent tant curiosa com Manuel Julve, fill del moliner, que a la parets del molí va deixar escrit en lletres majúscules un conegut acròstic llatí, idèntic al que es pot llegir actualment a una vil·la romana de l’època republicana, descoberta pels arqueòlegs al soterrani de la basílica de Santa Maria Maggiore de Roma:
S A T O R
A R E P O
T E N E T
O P E RA
R O T A S

Tomàs Bosque