Abans la gent…

(Publicat a La Comarca el 10 de febrer del 2023)

Abans la gent tenia una fe extremada en lo sobrenatural, però als camins del terme i les afores, es podie menjar sopes de tan llímpios com estaven. No com ara que els mega-bestiars d’ovelles tot ho sorollen i desfan en un pedregar impracticable. Los sistemes de reg tradicionals, ara fets malbé, eren un model per aprofitar l’aigua, sempre poc abundant. I agenollar-se a l’orera del riu i la cèquia del molí per beure a morro aigua clara, ere tan natural com respirar aire sempre net, o mirar les estrelles per la nit encara que no en sabíem res de galàxies i forats negres.

Abans la gent dels pobles, quan no estaven al camp o treballant en los seus oficis, feien la vida entre la casa i el carrer; així totes les novetats i qualquer fet per estrany que fore, abans de fer-se de nit ja ho sabien fins els gats. La vida, a viles mitjanetes o menudes com les nostres del Baix Aragó, se podie anar passant sense que callguere la ràdio ni la televisió. Vull dir que, la preocupació principal de la gent sempre ha estat la millora en general, i tindre bona collida d’olives o de blat. Motivacions que omplien totalment les hores de treball o les converses anant a la font, de camí al camp o treballant a la carrera; i los diumenges al bar de la Plaça o del Sindicat.

Però un bon dia del 1962 tot va canviar de dalt a baix, perquè l’Eleuterio Sábado, un emigrat de jove a Barcelona, que tenie fàbrica de cordelleria, va tindre la bona idea de regalar una TV Telefunken al seu lloc, perquè els pobres poguérem veure les notícies i lo pronòstic del temps de Mariano Medina. Encara que lo del temps seguie anant a la seua; altra casa ere lo que nevave als primers televisors quan els posaves en marxa. Una neu fina i constant de la que no cau ni una volva, que els científics ara mos diguen que és la radiació de fondo de microones del Big Bang, que omple l’Univers fa 13800 millons d’anys.

Tomás Bosque

Riu avall

*Publicat a La Comarca el 3 de febrer del 2023)

Los barrancs i rambles de la part més oriental del terme de Torredarques desaigüen al Tastavins, que, al seu torn, ho fa al Matarranya, que flueix cap al nord fins a Faió, on desemboca a l’Ebre. Pocs quilòmetres abans, als peus de Nonasp, s’ajunta amb el seu afluent principal, l’Algars, lo riu de la meua infància. Este recorregut aproximat és lo que vam fer la colla ‘toponímica’ de Torredarques lo darrer dissabte de gener. N’érem vuit, repartits en dos vehicles: la més jove en tenia tretze i el més vell —un servidor—seixanta. Lo motiu del viatge no era conèixer les particularitats toponímiques de la conca del Matarranya, sinó visitar el Museu Etnològic dels Amics i Amigues de Nonasp.

Fa molts anys que soc amic dels ‘Amics’, i per això em feia il·lusió que la colla ‘toponímica’ conegués la dels nonaspins. A banda de la connexió fluvial, les dues colles estan vinculades per la passió envers els pobles llurs. Podríem dir que, a la nostra manera, posem en pràctica allò de «pensa en global i actua en local». En lo cas dels nonaspins, a banda de moltes altres activitats, han materialitzat aquesta filosofia amb una obra magna: lo Museu Etnològic.

La visita no deixa indiferent ningú, perquè abasta totes les facetes de la vida d’abans, fins a detalls inimaginables. Hi ha coses curioses i n’hi ha d’emocionants. Los més jóvens, descobreixen, i els més grans, a més, recorden. Veure el museu i escoltar-ne les explicacions ajuda a saber d’on venim i, en conseqüència, entendre millor qui som. La llengua pròpia de Nonasp, lo català, és present arreu —no s’entendria el sentit del museu sense aquest element fonamental de la cultura popular de la vila.

En acabat, vam dinar a Batea, a l’altra banda de la ratlla administrativa però no lingüística. I és que, ho sap tothom i és profecia, lo vi de Batea no puja al cap, que puja al cor. I el cap i el cor els dúiem plens del que havíem experimentat al museu.

Carles Terès