Farinetes

(Publicat a La Comarca el 31 de desembre del 2021)

Com ningú m’ha sabut dir, si algun restaurant del BA-Matarranya ja inclou les farinetes tradicionals a la seua carta, torno al que ja escrivia al febrer de 2002, sobre un dels menjars més antics de la societat humana.

De les farinetes lo nostre diccionari diu: «menjar fet amb farina cuita amb aigua i sal». Però d’aquest humil plat, per esmorçar o dinar els dies de fred quan no es podie eixir de casa ni anar al camp, se’n poden dir més coses.

De les farinetes, que jo conec i he menjat quan era xiquet a casa dels pares, agüelos i oncles, puc dir lo següent: s’agafa una conca de terra de cabuda suficient per la gent que ha de dinar. S’ompli d’aigua en la sal que li pertoco i es posa al foc de llenya o al fogons de les cuines modernes. Així com comença a bullir, se va espargint la farina en una mà mentres en l’altra es regira sense parar en una cullera de fusta; d’altra banda no es desferie del tot i es ferien pilocs o grumolls.

Mentrestant es va coent la pasta i agafa viscositat que calcularem segons regirem, es fregix una sartenada de trossets de pa, i quan les torradetes estan en son punt les abocarem a la conca en oli i tot, barrejant-les de forma convenient. I ja tenim les farinetes amanides per començar l’àpat tan aviat com se refredon una miqueta i fagen crosta apetitosa per damunt.

Lo següent ja era fer rogle al voltant de la conca, que es retirava un poquet del foc, i cada un agafave cullerades del seu costat, deixant les converses per un altre moment, perquè si les farinetes se refreden perden tota la gràcia. Ni cal dir que les racions se medien una mica pel forat que cada un dels dinadors anave fent. De segur que les torradetes cruixentes i ameradetes d’oli eren i són lo millor del plat. Sobretot comparat amb les xitxorretes (grassets) que posaven després de fregir les ensúndies del gorrino i separar la blanca menteca.

Que el 2022 vingue carregat de bona salut i alegries per a tots!!

Tomàs Bosque.

Presentació a la Codonyera de El crimen de las Torretas/ “Lo crimen de les Torretes”+

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 25 de desembre del 2021)

El 15 d’agost es va presentar, amb el títol de més amunt, la segona novel·la de l’escriptor i historiador codonyerenc José Ramón Molins Margelí al poliesportiu d’aqueixa vila dins el marc de les Jornades Culturals. A la novel·la és descriu la vida de quatre generacions dels Bayod, família de llauradors de  la vila matarranyenca de la Sorollera, des de la Guerra del Francès fins al 1879 poc després de la darrera Carlinada. Era un temps i un espai on per a la pagesia La idea de libertad era una palabra extraña, confusa y desconocida … Su cultura tradicional era la que le habían implantado los órganos del poder, el gobierno y la iglesia … con métodos basados en el poco diálogo, la falta de confianza, el respeto absoluto y el miedo, i on malgrat tot, i més que més els sovintejats disbarats de les elits i les inacabables carlinades, el poble pla va saber mantenir, estoicament, això sí, la continuïtat i la vida: Que remei toque més que aguantà. Molins hi descriu, amb molt de detall i intens realisme la vida pública i oculta del hòmens i les dones del clan dels Bayod, amb llurs passions i erotismes desvelats, i la cultura comunitària camperola on actuen. En la novel·la s’hi descobreixen ressons de la unamuniana Paz en la guerra, conscients, o no, per part de l’autor. Pel títol i pròleg l’obra s’anuncia com pertanyent al gènere negre, i, efectivament, al pròleg se’n donen molts detalls del lloc i data del crim i els noms de les tres persones assassinades: un pare i dos dels seus fills. Tanmateix no es reprèn la trama negra fins al final, mantenint-ne el fil amb premonicions que el lector anirà descobrint. La novel·la té 484 pàgines molt majoritàriament en castellà d’Aragó –aladre, botiguero, fiemo, descogar, … –esquitxat una miqueta de per tot en diàlegs i mots solts en català d’Aragó, aquest generalment amb grafia castellana. En l’edició han col·laborat els ajuntaments de la Canyada de Beric, la Codonyera i la Sorollera.  

Artur Quintana

La trinitat espanyola de les llengües resistents

Publicat a Viles i gents, de La Comarca, el  24/12/2021

Natxo Sorolla

Lo món de les llengües i els països està ple de contradiccions. O com a mínim, pareixen contradictòries: – Quina és la llengua més parlada a la Unió Europea? + L’anglès. – Fins i tot havent marxat los del Regne Unit? + Sí! – Però… + Sí, sí, és la més parlada, i continuarà sent la llengua de treball de facto a la UE. – Hòsticaneta, això no lligue, no? + No és només això, si no que només queden dos Estats a la UE a on l’anglès sigue també oficial, Irlanda i Malta, i a cap dels dos ni és autòctona, ni la van proposar com a oficial de la Unió Europea, perquè van proposar el gaèlic, i el maltès, respectivament. – Quin panorama. + Ni que ho digues.

Però a pesar de l’aparent contradicció, segur que la majoria de la gent trobe raonable que l’anglès continuo sent la llengua de treball de la UE després del Brexit. De fet, és la llengua franca de les relacions internacionals. I no els és difícil entendre per què és així: Estats Units, l’excolònia britànica, continue dominant lo món en tots los aspectes. I el poder ho explique quasi tot.

Però anant a les llengües més menudetes, que es resistixen a desaparèixer entre tantes llengües de poder, d’Estat, de l’administració, etc. hi ha una cosa ben curiosa. Sabeu quines són les llengües europees no oficials a la Unió Europea que tenen més parlants? A banda del rus, per la seua influència als països de l’Est, les més parlades són la santíssim a trinitat: la nostra del Matarranya, lo gallec i l’euskera. Havent passat dictadures, persecucions, prohibicions, i en lo nostre cas, inclús negant-los la dignitat de ser llengua. Lo castellà, llengua d’Estat, la parlen lo 15,1% dels europeus (5^a posició), però el català el saben parlar el 2% dels europeus (15^a), lo gallec, lo 0,6% i el basc, lo 0,3%. I per darrere, ja a una distància considerable, estan altres llengües també minoritzades, com lo gal·lès i el gaèlic escocès, però també altres llengües oficials de la UE, com l’estonià, el gaèlic irlandès o el maltès [Eurobarometer, 2012].

La pregunta que qualsevol impertinent considerarie pertinent és: per què nassos continuen encara mostrant vitalitat lo català, lo gallec i l’euskera, a estes altures de la història? Com és que no han corregut lo mateix camí que, per posar l’exemple més pròxim, va seguir l’occità a tot lo sud de França? L’occità, que tanta simpatia explosiva ha provocat per aquí com a «llemosí», se va parlar històricament entre la Vall d’Aran, l’Atlàntic i els Alps. I ara, ni ix als llistats. Però, com en lo cas de l’anglès a la Unió Europea, hi ha raons que expliquen per què les tres llengües minoritzades més parlades a Europa són espanyoles.

La primera raó és la més històrica: aquí ningú mai ha arribat a considerar ni el català ni el gallec com dialectes de l’«espanyol». La construcció nacional de l’Estat ni es va plantejar integrar les altres llengües com a “dialectes”, que és lo que va passar a Itàlia, integrant en una llengua única des del napolità al sicilià, o Alemanya, en lo bavarès.

La segona raó de pes és que la modernització va arribar molt més tard que als països del nord. L’alfabetització universal, l’emigració a les ciutats, la industrialització de l’agricultura, los treballs assalariats, la televisió a casa, o tantes altres ferramentes modernes que ajuden a reduir la diversitat lingüística, aquí van escomençar a operar tard. Per tant, l’Estat franquista, per més que tenie moltes ganes que tots fórem «unos», no tenie la manera de fer-ho. A diferència del Regne Unit, a on van ser ferramentes molt útils per a substituir el gal·lès o el gaèlic.

I la tercera i última raó és que aquí el patriotisme ha anat lligat sovint en processos no democràtics, principalment lo franquisme. Per contra, a França, lo francès és la base d’una suposada república d’iguals, un símbol contra el nazisme, etc. I evidentment, és més atractiva una llengua d’Estat democràtic que no una d’imposada pel feixisme.

Tres raons que poden explicar per què la trinitat de llengües resistents està a Espanya.

A les mestres

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 de decembre del 2021)

Totes hem tingut, tard o d’hora, una mestra que ha provocat un canvi dins nostre, substancial però discret. Un canvi que potser hem tardat anys a entendre, en relacionar amb aquella “absurda redacció” que mos va manar en tornar de les vacances, o amb aquell poema tan avorrit que vam haver de recitar per Sant Jordi i que també vam tardar anys a entendre lo seu significat. Així són les mestres que mos desperten, senzilles, però essencials, necessàriament radicals, perquè és allà a on mos porten: a l’arrel de tot, i fan que mos preguntam lo per què de les coses, primer pas per entendre lo món on vivim. I és en este mateix món que hem creat, on se mos vol cada volta més callades i iguals, on hem de reconèixer i defensar eixes mestres de vida que, sovint de manera poc reconeguda, han fet avançar a la societat cap a un món més just, menys gris i més bonic. Perquè tot comence en una mestra, i no cal que sigue dins d’una aula, ni molt menys, mestres de vida són aquelles persones que han vingut al món per canviar-lo, per descobrir-nos altres formes de veure la vida, de pensar i de crear. De la mateixa manera, no totes les persones que es dediquen a l’ensenyament han de ser necessàriament mestres (tant de bo), ni tenim per què trobar-mos-les en los primers anys de vida i escolarització. Perquè partim d’una idea fonamental, i és que mai és tard per seguir aprenent i, molt probablement, les mestres de veritat, les grans mestres que remouran cors i cervells allà per on passon, són precisament aquelles persones que mai afirmaran saber-ho tot de res, sempre estaran expectants, disposades a ser les que més coses tindran per aprendre tan bon punt començo una conversa. Recordo perfectament la meua mestra, aquella professora que no donava classe al meu curs, però que un dia me va dixar un llibre de poemes de Desideri Lombarte i ho va canviar tot. I tu, recordes qui va ser la teua mestra?

Raquel Llop

Ni bons ni dolents

(Publicat a La Comarca el 17 de desembre del 2021)

Hi ha pel·lícules on queda clar qui és el bo i qui el dolent. Si acaba «bé» -o sigui, si els bons se’n surten- ens queda una sensació d’alleujament, fins i tot d’alegria (de pa sucat amb oli, però alegria). A l’altre extrem, hi ha les que acaben malament i ens amarguen la vesprada. Tots sabem, però, que la vida real és una altra cosa, on no hi ha ni bons ni dolents absoluts, on els finals i els principis són tots relatius i consecutius -tret del naixement i la mort. Vet aquí per què és tan complicat que una ficció aconsegueixi de bastir una història que reflecteixi la realitat de manera reeixida. Ara, quan això s’esdevé, el plaer que ens proporciona és gran i ple.

Finalment hi ha les produccions on els protagonistes són malvats sense pal·liatius, és a dir, els seus actes són profundament perjudicials per a la societat. D’exemples n’hi ha a cabassos: mafiosos, traficants, assassins, lladres… El curiós és que, com són els protagonistes, és molt fàcil que ens acabem ficant dins la seua pell i desitjant que no els enxampin. Quan els personatges són ficticis, la cosa no és tan greu. Però què passa quan es tracta d’algú que ha existit, que ha fet mal de debò? S’han rodat força biòpics de gàngsters, d’assassins o de narcotraficants, com per exemple el de Pablo Escobar a la famosa sèrie Narcos. Escobar reunia en la seua persona tot el «pack» dels crims més abominables: assassinats, corrupció, extorsió, tortura… i tot al voltant del tràfic de drogues, que tantes vides i famílies destrueix. Tanmateix quan després de 20 episodis el ‘narco’ és abatut pels agents del «Bloque de búsqueda», no podem evitar de sentir una certa recança. Un dels motius pot ser que la seua mort significa el triomf del càrtel de Cali, els seus rivals. En aquest cas podríem explicar-ho amb la «filosofia Kissinger»: Escobar era un malparit… però era el «nostre» malparit. Fins a aquest punt podem arribar a empatitzar amb el protagonista d’una sèrie, per dolent que sigui.

Coses de la ficció, que s’infiltra en les nostres vides. Mentre es quedi en el seu lloc, rai.

Carles Terès.

Els límits de la justícia

(Publicat al Diario de Teruel el 11 de decembre del 2021)

Amb força regularitat durant tota la pandèmia hem advertit mes a prop o més lluny de cadascú de nosaltres les actuacions de la justícia envers les mesures restrictives de les diferents autoritats governamentals i sanitàries, ja fossin locals, autonòmiques o del Govern central. Fiscals que recorren una determinada ordre limitadora de moviments i jutges anul·lant, reduint o canviant les mesures que les autoritats mèdiques recomanen. I tot i sempre sota la justificació de garantir els drets constitucionals, individuals o col·lectius. És més, una vegada que els responsables de la salut dels diferents estaments es van adonar del risc d’haver de tirar enrere el que havien publicat, van optar, com a mesura de previsió, passar prèviament pel sedàs de la justícia les seves pròximes mesures. La qüestió evident per a mi és: quin és el límit de la justícia? Davant d’una norma o decret sanitari per evitar o almenys reduir el risc segur d’infermetat, de mort o de col·lapse sanitari, què poden dir els jutges? Què saben els jutges de medicina, de pandèmies o de virus? Si un platet de la balança conté els drets constitucionals i l’altre les necessitats sanitàries excepcionals, al meu entendre, no ha de ser la justícia qui ha de poder desequilibrar-los ni a favor de la sanitat ni a favor dels drets.  També fa un gra massa, o massa grans, la justícia espanyola –especialment l’alta magistratura–, quan obertament s’excedeix dels seus límits amb interpretacions restrictives de la Constitució, quan imposa de què es pot parlar o decidir als parlaments, quan obliga als presidents a expulsar diputats, quant estableix percentatges de llengües cooficials a les escoles de Catalunya (25 %), quan retalla les funcions de l’Oficina de Drets Lingüístics del País Valencià, quan negligeix les sentències del Tribunal General de la Unió Europea o les recomanacions d’organismes internacionals, etc, etc. No serà que vol erigir-se en una tercera càmera amb poders quasi il·limitats? S’ha preguntat alguna vegada el lector sobre l’extracció social del jutges i del seu biaix dretà? Per acabar vull fer volar coloms: segur que algun tribunal aragonès obligarà al Departament d’Ensenyament del Govern aragonès i a les escoles de la Franja a impartir el 25 per cent d’assignatures en català. I aquest any em tocarà la grossa.

José Miguel Gràcia     

Un passeig per la Fira de Nonasp

(Publicat a La Comarca el 10 de desembre de 2021)

Fa temps, Pablo Ràfales «Hilario», va proposar als Amics de Nonasp organitzar conjuntament una fira, tenint també el suport de l’Associació de Dones Clara Campoamor, l’Ajuntament i la Comarca Baix Aragó-Casp.

Es tractave d’una bona idea, ja que Pablo (tercera generació d’herboristes i habitual a les fires) tenie clar com s’havie de fer. Lo dia triat per fer la I Fira d’Artesans de Nonasp va ser lo passat vint-i-set de novembre.

L’activitat va començar a les 10h del matí en una petita arruixada que va fer plegar a les més de cent «bolilleres» que hi havien a la Plaça Nova. A les 11h es va fer la inauguració oficial de la fira, comptant en los parlaments del president de l’Associació Amics de Nonasp, l’alcalde i el president de la Comarca.

Seguidament, la gent va començar el recorregut. A la mateixa Plaça de Missa, vam poder tastar deu classes de tapes, preparades pels bars i tendes del poble. Allí mateix també teníem cinc carpes de vins, alguns de Nonasp, com Pedra Volta i Taberner-Amado.

Baixant pel carrer Major i al Portal hi havien un bon grapat de paradetes artesanals, molt concorregudes, com la de les Herbes Aromàtiques Ràfales, Roc Ceràmica, etc. Allí mateix vam poder veure una mostra de l’extensa col·lecció de Legos de Carlos Fasi, i seguint lo recorregut, les espectaculars maquetes del tren de Jesús Susín i de Manolo Altés.

Al llarg del dia també es van poder visitar les instal·lacions de la Cooperativa; així com participar de les diferents activitats infantils programades. Lo Museu va estar obert tot lo dia, podent-se visitar de baldes totes les sales que el formen. Allí mateix, a les 12h i a les 19h, es va destil·lar i tastar aiguardent, perfecte per aguantar les baixes temperatures.

I és que parlant de fred, en va fer molt, però la gent d’esta terra és valenta i així ho van demostrar en la gran participació que va tindre la fira. Com a curiositat, us diré que es van vendre 270 tiquets per les tapes i més de 800 pel vi; pel Museu van passar 500 persones i per les maquetes unes 300.

Moltes gràcies a tota la gent de Nonasp que va participar, així com als visitants. Quan les coses es fan en ganes i il·lusió aixisen bé. Llarga vida a n’estes iniciatives!

Estela Rius 

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 de desembre del 2022)

A la frase “És l’economia, estúpid!” Bill Clinton va sintetitzar de manera provocadora un programa que l’any 1992 li va fer guanyar al republicà George Bush pare. La igualtat d’oportunitats de l’estat de dret, des d’un treball digne a les prestacions socials, se sustenten en l’economia, independentment del lloc de residència. Al medi rural resulta més difícil. D’ací les justes demandes dels seus habitants de bones carreteres, trens ràpids i freqüents, connexió wifi, ambulatoris…, com a les ciutats. O les iniciatives agòniques que impulsen alguns alcaldes i veïns a curt termini: ofertes de lloguers barats i treballs concrets per evitar tancar un forn o el bar i alhora l’escola durant tres o quatre anys. No són prou. Tampoc la mirada amable de la tele regional, presentant los encants del terreny a Menudo es mi pueblo o Esta es mi tierra, tant que alguns s’hi han instal·lat contents a Segunda oportunidad o Un lugar para quedarme, perquè al final predomina la visita turística com a Un lugar para orientarme. La sensació d’abandonament ha impulsat formacions electorals com Teruel existe, per ser escoltats on es fan les lleis, o plataformes com la dels “Paisajes de Teruel”, que reivindica viure a i de l’entorn davant l’especulació energètica. Mentres la gran Saragossa no para de créixer, l’Aragó buidat aguarda encara una oferta laboral als diferents sectors, ben repartida pel territori i promoguda per les administracions, que podrien incentivar la instal·lació d’indústries en pobles grans o ciutats mitjanes, adaptant la intenció dels “polos de desarrollo” dels anys 60-70 a la conjuntura del lliure mercat. Ara mateix són només una feliç casualitat l’aposta personal d’empreses com Freshly Cosmetics a Gandesa—centre logístic a on també van treballadors de la dreta de l’Algars—, Matarrania de Pena-roja de Tastavins o el taller de sastreria de la firma Toni Barceló de Massalió. Al govern autonòmic li pertocaria també crear places qualificades deslocalitzant algun organisme oficial o centre tecnològic. I, en fi, recordant lo panem et circenses dels romans, perquè l’economia no ho és tot, caldria afegir una bona oferta de cultura i oci.

María Dolores Gimeno

Seguidisme o convicció

(Publicat a La Comarca el 3 de desembre de 2021)

La Comarca del Baix Aragó s’ha posat al front del corrent que nega la catalanitat de la llengua parlada al Matarranya i a part del Baix Aragó. Ha decidit promoure i patrocinar projectes secessionistes, com el documental ‘Lo Chapurriàu’, de Ferran Rañé, o el llibre ‘Historia del Aragón oriental y su lengua’, de Juan José Barragán i Héctor Castro. Sense cap recolzament acadèmic i en contra del criteri de la Universitat de Saragossa, la Direcció General de Política Lingüística i la Real Academia de la Lengua, la Comarca defensa que al Matarranya i al Baix Aragó no es parla català, sino una altra llengua denominada xapurriau -textualment, mal parlat-. Un idioma que s’acaba a Pena-roja i Arenys de Lledó. Encara que als veïns pobles d’Herbers i Arnes, respectivament, pàrlon igual, ja parlen altres idiomes, valencià i català, segons els secessionistes del xapurriau. L’argumentació d’esta postura pseudolingüística segueix com a principi fonamental un rabiós anticatalanisme que confon identitat lingüística i identitat nacional.

L’equip de govern PSOE-PAR del Baix Aragó recolza activament -i econòmicament- postures sense cap justificació científica ni raonable, per seguidisme d’un corrent de populisme cultural o per compartir-les. Ho fa per mantenir el vot d’un sector significatiu de l’electorat baixaragonès o per convicció sobre les seues teories antiacadèmiques i acientífiques. No sé què és pitjor.

Lluís Rajadell