L’hivern, l’estufa i la cuina

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 30 de novembre del 2019)

Dies de cel tapat, de plom, de boires al riu i a les valls. O de cerç i nits de cel ras i gelades. Matins de rosades anant a la escola. Fred, molt de fred. Fum eixint de les xumeneres i topins al foc. Recordo hòmens descarregant los remolques al tard, venien de fer llenya. Los dies començaven encenent la estufa i mon anàvem al llit quan les brases s’havien consumit. L’hivern ere molt llarg i els dies molt curts, la gent se n’anaven abans a retiro. Pensar en eixos mesos de l’any de la meua vida al poble són pensar en dissabtes d’anar a les olives, i quan matàvem lo gorrino i feem lo mondongo. L’olor de les espècies com pimentó, pebre negre, neu moscada, pinyons, alls, canella… Ma tia ho tenie tot molt ben escrit en unes llibretes (tot a mà i en una cal·ligrafia perfecta). Tenie receptes de la burrifalda, lo xoriç, la llenguanissa i la güenya. Tamé de pastes com armelats, casquetes, ensaginades, mantecats o tarrons com lo marssapà. Ere la millor cuinera que he conegut, i vaig tindre la gran sort de adependre d’ella. Com de menuda era una miqueta mal creguda, se veu, quan no seguia les seues instruccions al peu de la lletra me die: “Tu fes-ho com jo te dic i si llugo ho pots millorar ho fas, però primer fes-me cas que ho tens que adependre ben fet”. No se li resistie cap tècnica culinària, i encara que li agradave provar en la cuina francesa (com lo soufflé de gruyere que el preparaven per a alguna festa gorda) a on més mèrit li donaria és a la cuina tradicional. Jo ja no vaig conèixer quan encara se pastave i se portave a coure lo pa al forn, però m’haguere agradat coneixeu. Abans en moltes cases érem prou autosuficients en moltes coses. En casa meua com teníem colmenes teníem mel, criàvem conills, coloms i gallines. A l’hort se feen pataques, tomates, bledes, borraines, cols i tamé tota classe de conserves (bajoques, espàrrecs, bolets, préssecs, cireres…). Tinc que reconèixer que no ho apreciava com calie, tot ere molt més natural, més bo i més sostenible. Però diria que als 80 se va començar en lo consumisme i que lo que s’anunciave, i ere “de compra”, se considerave millor que lo minjar fet de casa.

Mar Puchol

Premis Mariano Nipho 2019  

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 23 de novembre del 2019)

 L’Associació Literària Poiesis i la publicació Compromiso y Cultura d’Alcanyís han atorgat a l’Associació Cultural del Matarranya el premi “Mariano Nipho” 2019 dins de la categoria de Cultura. L’acte de lliurament dels premis es celebrarà al Teatre Municipal d’Alcanyís el dissabte 30 de novembre a les 20:00 hores, i serà recollit, el de Cultura, pel President d’Honor d’ASCUMA, Artur Quintana i Font. A més de donar l’enhorabona a ASCUMA pel guardó, aprofito l’avinentesa per destacar la tasca cultural, literària i social de Poiesis i Compromiso y Cultura. A tall d’exemple destacaré actes i activitats concretes d’aquesta associació i d’aquesta revista mensual. Ambdues atorguen els premis Nipho d’Art, Cultura, Esport i Compromís Social. Anyalment convoquen el Certamen de Microrelats (Categoria General, Comarcal en castellà, Juvenil i Categoria Comarcal en català. Poiesis, entre altres activitats, reuneix a un grup de persones per fer lectures públiques de texts literaris d’autors del Baix Aragó històric –agrupació de comarques administratives– sota la denominació Los jueves Poiesis. També convoca anyalment el “Certamen de Cuento Ilustrado Infantil, Gloria Fuertes”. En quant a la revista Compromiso y Cultura val a dir que és una publicació mensual d’actualitat, crítica i cultural d’àmbit baix aragonès. És d’agrair que el català, llengua pròpia d’una gran part del Baix Aragó històric, està present tant en Compromiso i Cultura, mitjançant articles periòdics de fons, com al “Certamen de Microrelats” de Poiesis i CiC en la seua categoria de Comarcal en català. Darrere de qualsevol projecte cultural important hi ha un grup de persones que lluiten dia rere dia per portar-lo endavant amb molts d’esforços i amb precarietat econòmica. En el cas l’Associació Cultural del Matarranya és mes que evident amb 30 anys d’història. Raúl Andreu Tena, psicòleg i exregidor d’Alcanyís fa possible la revista com a director, coordinador i alguna cosa més. Julio Moreno Moreno, després de les tasques en la docència i bibliotecàries al IES Baix Cinca de Fraga i projectes com “Poesía para llevar” és l’alma mater de Poiesis. Endavant els valors de la llengua, la cultura i la crítica social!

José Miguel Gràcia       

Quan l’esquerra vote Teruel Existe

(Publicat a La Comarca el 18 de novembre del 2019)

Ja tenim unes eleccions més al sac. Però per més que repetim eleccions, cada una és una caixa de sorpreses. Al Matarranya històric la bomba ha sigut l’èxit de Teruel Existe. Més gran encara que la tapassada de Ciutadans i l’ascens de l’extremadreta. Perquè el moviment provincial ha aconseguit un 12% de vot a la Comarca del Matarranya i del 18% al Mesquí Bergantes, destacant especialment als de menor demografia: Ràfels (27%), la Codonyera (23%), la Canyada de Beric (21%) o Aiguaviva (20%).

De l’anàlisi a fons se pot destacar dos fets rellevants. Lo primer és que el vot de Teruel Existe possiblement esgarrape el graner progressista. Perquè les aportacions més notables s’han produït als pobles a on més ha baixat lo vot d’esquerres (PSOE i UP), com a Ràfels i la Codonyera, a on les esquerres han arribat a baixar 17 punts percentuals. Per contra, municipis a on lo vot progressista s’ha mantingut bastant estable, com a Arenys, Calaceit, Lledó o la Vall, Teruel Existe s’ha mogut en posicions que superen de poc lo 5%.

Lo segon fet rellevant és que hi ha una associació inversa entre la presència del vot a Teruel Existe i l’absència de vot al PP, tant en estes eleccions com les anteriors. L’exemple més paradigmàtic podrien ser Ràfels i la Portellada, que estan molt prop, però voten oposat. A Ràfels, Teruel Existe obté el resultat més alt del Matarranya (27%) i el més baix al PP (20%), mentre que la Portellada manté el vot comarcal més alt al PP (41,1%) però se situe en la franja de municipis en menor vot a Teruel Existe (10%). És possible que allà a on no ha convençut històricament el PP sí que ho està fent Teruel Existe.

Per tant, la conclusió és bastant clara. Almenys al Matarranya, Teruel Existe fonamente el seu vot en un graner progressista i a on lo PP no ha sabut fer el seu espai, perquè possiblement és l’espai que a les autonòmiques ocupe al PAR. I és aquí a on Teruel Existe haurà de saber fer els equilibris, per a continuar convencent a l’electorat que li ha prestat lo seu vot, fent polítiques localistes i progressistes, i especialment, focalitzant-se en lo ruralisme. Perquè hauran d’aprofitar per obrir-se als pobles que els han votat. Més enllà de la demanda d’infrastructures, la despoblació és un repte que no resoldrem només a base de pidolar fons. Haurem d’entendre les raïls fondes que despoblen. I no totes són materials.

Natxo Sorolla

Sociologia de mesa electora

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 16 de novembre del 2019)

Vaig encomençar a votar acompanyant a mi iaio, supervivent de la Guerra Civil, a les escoles municipals a on vaig dependre a llegir i escriure. La seua emoció pel pes d’un sol vot al cap de tants anys de silenci me donava força per vèncer les ganes abstencionistes que ja allavòrens m’inspiraven alguns polítics. Ara, empadronada a la força a la meua ciutat de treball, l’algoritme d’un sorteig me va fer presidir una mesa electoral lo domenge passat. Va ser una llarga jornada, de les 8 del matí a la mitjanit quasi sense pausa, freda, dins del local d’una colla castellera. La representant de l’administració va col·locar les quatre taules en ordre invers a l’habitual, i així, en moments de gran afluència, molts votants van fer una primera fila inútil a la ubicació recordada de l’abril. De la mateixa ciutat, se dividien en dos districtes, pròxims en l’espai però distants en estatus: la part vella de carrers estrets i l’eixample senyorial de la principal avinguda. L’aparença externa feia endevinar domicilis dispars, coberts pel sobre anònim. Van vindre fills en los pares grans, del braç o a la cadira de rodes; un vellet sol i despistat amb la intenció de ficar a l’urna un grapat de sobres sense obrir de propaganda electoral; una altra que volia votar pel seu home malalt a casa; germans junts; una sinyora amb la seua criada; algun prohom ciutadà; rostres matxacats per la vida… Veïns aguardats i coneguts que no ubicava al barri. Bastants xiquets eren aixecats per introduir lo vot dels pares en les seues manetes alegres, lliures de desencant. Algú expressava cansament: no pensava tornar en los pròxims quatre anys! Hi havia qui votava per primer camí i no sabia res del discret Senat i la seua papereta. La numeració dels DNI delatava procedències foranies com la meua i el dors corroborava proximitats aragoneses, mentres que certs noms o cares revelaven exòtics una nacionalitat nova. Després de l’extenuant recompte final, tots van acabar reduïts a la fe dels vots respectius, agrupats en xifres a les dispars candidatures.

  María Dolores Gimeno

Dos millor que una

(Publicat a La Comarca el 8 de novembre del 2018)

No tinc un talent especial per les llengües. No sé si és per un problema congènit d’oïda o perquè vull parlar-les tan bé, que al final em col·lapso. Tant se val, perquè són la meua passió. La meua debilitat són (quina sorpresa!) les llengües minoritzades; per això seguisc a twitter usuaris d’asturià, de gallec, d’occità o -només faltaria- d’aragonès.

També llig amb interès los activistes per les llengües precolombines. Pareix contradictori que països independitzats de les antigues metròpolis extractives, no fan gaire cosa, o fins i tot vagen contra l’esplèndid patrimoni que representen los idiomes dels pobles originaris. Deu ser que el pensament colonial ha arrelat fins lo moll de l’os de la majoria d’aquelles societats. Si no, no s’entén, ja que fins i tot des del punt de vista utilitari, tothom sap que saber-ne més d’una facilita molt aprendre’n de noves. Abans que l’ensenyament arribés a la immensa majoria de la població, era normal pensar el contrari. Com li va passar a ma mare que, per la faena de mon iaio, va néixer i viure fins els cinc anys a Alcanyís. Mons iaios de Queretes, que havien tingut una formació escolar quasi nul·la, van decidir de parlar-li en castellà per evitar-li problemes. Van creure que el català ocuparia en el cervell de la seua filla un espai que li impediria saber correctament l’idioma dels seus veïns. Avui dia, los estudis de capacitat cognitiva demostren just lo contrari: los bilingües nadius, a banda de l’aptitud per aprendre noves llengües, tenen més facilitat d’adaptació en un context nou o imprevist, resolent los problemes amb més rapidesa i eficàcia. Tot i així, encara hi ha algun mestre que «suggerix» als pares que parlen castellà als fills. I, és clar, n’hi ha que els fan cas (és lo mestre!). D’altres ho fan perquè pensen que una llengua com la nostra no servix per a res i per això la neguen als fills, convençuts que els fan un favor. Quan es fan grans, alguns d’estos fills es lamenten (en sóc testimoni) de la mala passada que els han fet de furtar-los la llengua de la família. No hi ha pitjor conseller que els prejudicis.

Carles Terès

Testimonis de guerra

(Publicat a La Comarca el 8 de novembre del 2019)

Fa unes setmanes escrivia l’amic Lluís Rajadell de les bombes localitzades a la província, Calaceit i Valljunquera són les poblacions on se’n van trobar més, i només dos les situava a la Vall del Tormo. L’estadística no és molt exacta perquè 3 o 4 projectils es van localitzar a la font de Gafets i 7 o 8 bombes de mà les va desactivar la guàrdia civil al Censal, estes últimes fa uns 35 anys, totes al terme de la Vall. I encara recordo, com si fore ara, el parell de projectils amb qui vam conviure la canalla de la meua generació, en la dècada dels seixanta del segle passat.

Un estava al peu del Molló, al costat del Fossar, a un quilòmetre escàs al nord del nucli de població. Encara ara em venen les imatges de pujar al tossalet del Molló, dit així perquè limitave el terme de Massalió, i des d’allà tiràvem pedres sobre el projectil que es veie apuntar entre el munt de pedruscall que ja li havíem llançat. Després de molt de temps de fer-li punteria, algú ho deurie dir a la Guàrdia Civil i el van fer esclatar, evitant una autèntica desgràcia com a conseqüència del nostre perillós joc. Un altre projectil el vam trobar a l’eixida del ‘catxifòrnio’, que era com denominàvem un passadís, davall la terra, d’uns quinze metres de llargària i que a la part final s’eixamplave. Les parets i el sostre estaven construïts de pedra molt ben tallada que bé podrie ser un refugi de la guerra civil. Allà ere el nostre lloc on jugàvem preferentment els xiquets. Per fer llum a dins la cavitat subterrània agarràvem un topí que feia la funció d’una espalmatòria per il·luminar el passadís. Un dia, per casualitat, traient terra a l’entrada vam trobar un projectil que, ràpidament, va desactivar la guàrdia civil. El refugi estave en el verger de la casa parroquial, molt prop del Fossar Vell, a escassos vint metres de l’església. En fer-se la nova edificació municipal per als jubilats i casa de cultura va quedar inutilitzat. Es perdie un provable testimoni històric de la defensa de la població de la Vall contra els conflictes bèl·lics.

Carles Sancho Meix

Manual del lingüicida

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 de novembre del 2019)

 Amb exemples de la Nació Castellana. Els maîtres à penser d’aqueixa nació han inculcat als seus connacionals que han d’exterminar la llengua –i la cultura que aquesta conforma de totes les nacions que la pròpia ha conquerit i sotmès. Ja ho deia Nebrija al segle XV –La  lengua siempre fue compañera del Imperio–, ho repetia en Ganivet –Nada más bello que () conquistar nuevos pueblos () a nuestro idioma– i ho repeteixen ara Gregorio Salvador, Juan Ramón Lodares i Mario Vargas Llosa, entre tantíssims d’altres, fins a tal punt que a tot  membre de la Nació Castellana li fan difícil de negar-se a fer seues aquestes exigències. D’entrada el lingüicida ha de ser absolutament maniqueista: només es positiu tot allò que serveix per a exterminar les llengües de les nacions sotmeses, i es negatiu tot el que les ajuda a continuar vives. Per a aconseguir aquesta actitud ajuda molt el negacionisme, el rebuig a una realitat empíricament demostrable, difonent les mentides i les manipulacions més inversemblants amb orgull i fermesa. Els millors i definitius resultats s’han aconseguit quan la Nació Castellana aplicava el genocidi a les sotmeses: era el cas de les Nacions Cubana i Haitiana precolombines, que desaparegueren sense deixar rastre –mort el gos, morta la ràbia. Quan això no era possible es recorregué a l’expulsió dels sotmesos –musulmans i jueus. Més endavant resultà, però, que aquests anteriors procediments –genocidi o expulsió– no convenia aplicar-los, i el lingüicida hagué de buscar-ne de més sofisticats, com prohibir l’ensenyament de les llengües de les nacions sotmeses i el seu ús en públic, en l’administració i en els mitjans de comunicació de masses, declarar-les dialectes del castellà, etc. Ara cal fer exactament el mateix, però no amb tanta barroeria i una mica més de mà esquerra. Per altra part, amb canvis mínims, totes les nacions amb afanys lingüicides –l’anglesa, francesa, russa, italiana, xinesa, … – poden adaptar aquest manual als seus propòsits, i allà on la Nació Castellana no es la dominant, sinó la dominada –USA, Turquia, …– li servirà per a conèixer millor les ignomínies a què es  troba sotmesa.

Artur Quintana