Solo Houses?

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 29 d’agost del 2020)

Separat de la mimesi clàssica, l’art contemporani inventa, imagina, provoca… Ho fa a les grans metròpolis o també lluny d’elles en zones poc poblades com la comarca del Matarranya. Los arquitectes Christian Bourdais i Eva Albarrán impulsen ací Solo Houses, un interessant projecte a molts kilòmetres de la seua galeria al madrileny barri de Salamanca. Combinació d’arquitectura i d’escultura, es desplega dins d’una finca de 100 hectàrees al terme de Queretes, limitant amb Arnes, entre pins, ametllers i oliveres i les montanyes compartides per Aragó i Catalunya. La part arquitectònica consta de moment de dos cases per a allotjar-se, que pretenen ser 15 al 2024, totes dels estudis d’arquitectes més innovadors del món. La Solo Summer Group Show és l’escultòrica, una exposició a l’aire lliure des del maig de 2019, que, prevista com a temporal, ha acabat fent part permanent de l’espai. Al web se pot reservar la visita guiada: un experiència d’hora i mitja a peu, des dels voltants de la primera casa, una creació circular de l’estudi belga Office KGDVS, la qual, protegida pel paisatge, no es pot divisar mai completa. S’acaba a l’altra casa, dels xilens Pezzo Von Ellrichshausen, sòlida estructura de formigó que vola lleugera sobre un desnivell de 200 graons com per accedir a un temple amagat. Tot és un espectacle especial per als sentits: un piló de formigó; les Animitas o campanetes japoneses que s’escolten mogudes per l’aire; la posta de sol penetrant un gran cartell de carretera, Our Melting Bodies; la moto accidentada sobre un tronc que primer va tapar el camí com a barricada de bronze; recórrer un laberint circular de maons perforats; unes pedres de colors que besen la terra —Kissing the Void— en un triangle simètric a la Penyagalera, al terme de Beseit… Al territori s’ha eixecat alguna veu crítica per desviar-se de l’estil i materials tradicionals i pel seu caràcter de megaprojecte foraster, diferent a les iniciatives familiars que arrelen la gent als pobles. L’art més arriscat, però, posant-mos al mapa i creant treballs directes o indirectes, podria ser una insospitada oportunitat de futur.

María Dolores Gimeno

Mariconades de reis

  (Publicat al Diario de Teruel el dissabte 22 d’agost del 2020)      

Aquesta era la expressió d’un amic meu, gran amant de totes les arts, quan li proposava visitar palaus o llocs importants de caràcters reial. La RAE proposa tres accepcions de “mariconada”. M’interessa la tercera: “acció u objecte que es té per afectat”. Això ens du a la definició d´afectació: “Extravagància presumptuosa en la manera de ser” o també “Falta de naturalitat i senzillesa”. Efectivament tot el que envolta als reis és afectat, és a dir: extravagant, presumptuós (orgullós), gens natural i gens senzill. En una paraula: és una “mariconada”. Sembla increïble que després de 72 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans, les monarquies contradiguin totalment els articles fonamentals d’aquesta Declaració: “tots els éssers humans són iguals i tenen els mateixos drets, i no poden ser discriminats per raons (entre moltes altres) de naixement”. Perquè és clar que els reis es consideren superiors a les altres persones per categoria de naixement, perquè el poder els ve de Déu. Davant d’ells t’has de genuflexionar i els has de tractar de “majestat”, i a les constitucions modernes són inviolables davant la llei. Quan són reis, només s’informa d’ells del que se suposa que fan bé. Perquè ells fan grans casoris a les grans catedrals, converteixen les dictadures en democràcies, preparen cops d’estat que ells mateixos solucionen, són tots guapos (si són lletjos, com el d’Anglaterra, no arriben a regnar) o fan màgia numèrica, com l’actual rei nostre, que essent el cinquè Felipe que ha regnat a Espanya, té el títol de Felipe sisè. Per suposat mantenen les nacions unides, perquè si no, països com Espanya, el Regne Unit, Bèlgica o Mònaco, s’esmicolarien a trossets, i ho fan TOT per la pàtria, perquè ells són la pàtria. Resideixen en els millors palaus i visiten els millors hotels. Tenen importants embolics amorosos, perquè viuen més enllà del bé i del mal, i si volen, se casen amb plebees cendrolines-ventafocs o participen en grans caceres amb sons de trompes, com a l´edat mitjana, l’època en la que a Queretes encara hi havia reis (Tomàs Riva ho assegura). No, no són contes de fades, són “mariconades”.

Antoni  Bengochea

25 anys de “Viles i gents.”

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 15 d’agost del 2020)

 Al setmanari en llengua castellana La Comarca d’Alcanyís es publica cada divendres des de l’abril del 1995, ara fa 25 anys, una columna setmanal en llengua catalana gràcies a la iniciativa del publicista bellmuntà Ramon Mur, ben conegut dels lectors del Diario de Teruel, el mateix Ramon Mur, que 11 anys més tard, al febrer del 2006 crearia la columna “Lo Cresol” que ix cada dissabte en el present diari, i on aquest article n’és una mostra. Amb aqueixes dues columnes setmanals es fa evident la viabilitat d’un periodisme en català a l’Aragó, un exemple que no ha estat seguit per cap altra publicació en castellà del nostre país, malgrat els esforços que s’han fet perquè altres diaris en seguissin l’exemple. Només s’hi ha afegit darrerament el mensual Compromiso y Cultura d’Alcanyís. A “Viles i gents” van començar a escriure en Tomàs Bosque de la Codonyera, en Lluís Rajadell de Vall-de-roures, en Josep A. Carrégalo de Mont-roig i en Carles Sancho de la Vall del Tormo, i s’hi han afegit en Carles Terès de Torredarques i en Natxo Sorolla de Pena-roja, que hi segueixen sent a l’hora actual.  Durant bastants anys fins al 2003 també hi va ser en Miquel Blanc de Calaceit, i amb una presència més fugissera en Juli Micolau de la Freixneda, en Josep Puche de Beseit, en Josep Miquel Gràcia de la Codonyera i jo de la mateixa vila. Com que al 2006 es creava ací la columna “Lo Cresol”, i feia falta personal, tant en J.M. Gràcia, com també jo, ens hi vam adherir –i encara hi som. A “Viles i gents” el nostre pas fou d’allò mes curt: dues comptades columnes. Evocant aquells primers anys de periodisme en català en diaris en castellà del nostre país us n’ofereixo un breu fragment del meu darrer “Viles i gents” del 16 de desembre del 1995: Aragó té al costat d’un ric patrimoni arquitectònic i paisatgístic un altre de molt ric també, el lingüístic. Les dues grans joies d’aquest darrer patrimoni, verdaderes catedrals de les llengua, son el parlar català d’Aiguaviva i l’aragonès de Sercué.

Artur Quintana i Font

Festes i festejamentes

(Publicat al Diario de Teruel el diumenge 9 d’agost)

Estos dies pensava en les festes, enrecordant-me de quan era menuda. Tot l’any esperant les festes d’agost. Anàvem pels pobles, tant del Matarranya com dels pobles veïns de les Terres de l’Ebre, fent un recorregut que repetíem pràcticament igual cada estiu. Quin és lo significat d’eixos dies tant senyalats? Significats i vivències cada u ne tindrem los nostres, però veem com en lo pas del temps i les generacions han anat canviant, encara que se mantenen les més tradicionals. A nivell social ere una oportunitat d’anar fora poble i conèixer atra gent. Sempre he sentit parlar de la importància del ball, com los mossos anaven a traure a ballar a les mosses i que així començaren moltes parelles a festejar. Als 90, la que considere la meua època de joventut, la festa s’estenie tot l’any. La gent jove de gran part de la comarca acudien al meu poble, o tamé a Alcanyís, que ere a on n’hi havia molts pubs i discoteques. Però va tornar a canviar tot i avui en dia queden molt pocs d’estos locals. Les penyes tamé han segut i són molt importants com a punts de trobada en festes, més encara en pobles més menuts. A vegades una penya se representa només pel grup de persones que la composen, o quadrilla, que s’ajunten sense un puesto concret. Tornant a la festejamenta, avui en dia la manera de lligar a canviat moltíssim, com atres coses, s’ha digitalitzat molt. Aplicacions per a buscar parella (en gran amplitud de concepte i temporalitat) filtren per radi de distància en la que vols trobar a una persona. Això sí, en los avanços les distàncies s’han fet més curtes. Res té que vore quan s’anave a peu o en cavall⁷eries, per força no se podie anar molt llunt a buscar en qui casar-se. Me sone un refrany que die algo així com “busca’t la dona del teu poble i si és del carrer millor”. Possiblement estes paraules tingueren un sentit en segles passats (ja no parlo del S. XX, que a mi me coste pensar que sóc del segle passat…), inclús per a poder juntar terres de dos famílies. Són atres temps però tenim que agrair als d’abans l’esforç perquè sinó potser no hi estaríem.

Mar Puchol  

Adéu amic!

(Publicat a La Comarca el 7 d’agost del 2020)

Vam compartir escola. Una primera educació dels anys cinquanta. Una ascla cada alumne per fer anar l’estufa, en els freds hiverns, per fer pujar la temperatura de dins de l’aula. Una època que vam conèixer l’ajuda nord-americana als escolars europeus d’aquell salvador Plan Marshall: la lleit en pols en enormes bidons de cartró i el formatge envasat en grans llaunes. Els cants patriòtics, les frases cèlebres i les efemèrides glorioses i els comentaris interminables que no entenien ni els més espavilats, escrits a l’enorme pissarra que havíem de copiar amb bona lletra en les nostres llibretes i al diari de classe, un quadern oficial de les nostres activitats docents per mostrar en cas de visita de l’inspector. La nova escola dels anys seixanta, amb canvi d’edifici, ara dins del nucli de la població, va variar una mica la seua programació i vam anar dixant molt lentament aquell adoctrinament del règim en clar descens. En acabar els estudis al poble vam coincidir altra volta amb altres vallejos al batxillerat tècnic-laboral a l’institut d’Alcanyís. I l’estiu, cada any, era la nostra estació més esperada. Les primeres penyes dels amics i amigues: bones xerrades, animació musical, menjades compartides, guateques, ponxe, animalades variades… que culminaven amb les festes d’agost. La vila s’omplia d’estiuejants i visitants que animaven els actes programats. També els banys al riu en bicicleta que cada cert temps la corrent d’aigua canviava els tolls de lloc: la Miraveta, lo Tormo, la Venteta, del Retoret, la Font de Navarro… I, paral·lelament, les nostres primeres eixides estivals als pobles veïns: Calaceit, Massalió, la Freixneda, Queretes, Valljunquera, la Torre… Lo Citroën de ton tio Atilano, un dels primers vehicles que circulava per la Vall, va ser el nostre company d’algunes festes i anècdotes nocturnes que, més tard, recordàvem amb nostàlgia. De seguida mos vam fer adults, massa ràpid, i vam tancar definitivament eixa gloriosa etapa compartida d’infància i adolescència.
Anys després hem tornat a coincidir en les menjades anuals dels quintos del 52 de la Vall. La pròxima serà molt trista perquè et trobarem a faltar.

Uns bons records de joventut guardats en la nostra memòria difícils d’oblidar company. Gràcies per la teua amistat Jesús.

Carles Sancho Meix

Tot no és responsabilitat

(Publicat al Diario de Teruel el disabte 1 d’agost del 2020)

 Surts al carrer i tothom –no diré l’expressió carrinclona “tots i totes”– llueix obligatòriament, però responsablement les corresponents mascaretes multicolors. Entres a un supermercat o a una botiga del tipus que sigui i igualment tants caps tants barrets, vull dir, tantes cares tantes mascaretes. Ablució de mans abundant amb un gel alcohòlic i tots els avisos legals a la vista o per megafonia. La gent es comporta força bé i guarda les distàncies. Res a dir. Tot i que, quan passes a prop d’una terrassa d’un bar o restaurant veus taules de dos, tres, cinc o deu persones, gairebé totes sense mascareta. Una beu, l’altra fuma, l’altra parla i algunes altres callen. No vull dir que s’hagin oblidat les mascaretes, no, hi són: unes al coll, altres al front, altres sobre la taula, altres penjades a una orella, altres tapant el got per a que no entrin les mosques, etc., etc. No creu el lector que les variades escenes tenen un punt de surrealisme si no fos que el virus no dorm ni descansa? En aquest tan curt espai vull arribar sense més preàmbul a uns dels focus segurs d’extensió de la pandèmia, potser els més importants en aquest moment. Em refereixo als llocs d’oci nocturn i reunions familiars nombroses. Està molt bé dir que tots hem de ser responsables, junts ens en sortirem, el que fem per nosaltres ho fem per la comunitat. Ja n’hi ha prou de lloances i de “bonisme”. S’ha de repetir en veu ben alta, en especial de cara als joves, que, en aquest temps, anar a una discoteca, un lloc nocturn d’oci, a un bar de copes, a una penya i, més encara, assistir a una botellada o entrompada és un acte egoista, incívic i irresponsable. A més de la insensatesa, si està prohibit, és un delicte. En quant a les reunions o festes familiars, quant són de unes quantes persones de diferents llocs, s’haurien d’evitar, perquè el risc de contagi es multiplica. Per tant aquestes reunions no deixen d’esser una irresponsabilitat. També l’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella ha donat un mal exemple i ha comés un delicte en celebrar un acte per les víctimes del Coronavid superant l’aforament de l’espai i sense permís de les autoritats competents. La irresponsabilitat abunda.

José Miguel Gràcia