De nacionalismes

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 31 d’octubre del 2015)

És ben cert que una de les accepcions del mot NACIONALISME és l´aspiració de un poble, regió o comunitat a formar i construir un estat. Però hi ha una altra accepció comunament aseptada i que també és certa: és l’afecció que els naturals o habitans d´un país o nació tenen envers ella. Aquest concepte coincideix amb el de patriotisme. Però convé aclarir que el patriotisme quan va més enllà del seu concepte bàsic i defensa una doctrina o una acció política esdevé NACIONALISME.

Els nacionalismes tenen tendències centrífugues i centrípetes. El nacionalisme català és centrífug envers l´estat espanyol, però també té l’aspiració centrípeta de formar els anomenats “Paísos Catalans”, integrats identitàriament pels territoris on es parla la llengua catalana. L’aspecte centrípet (integrador) del nacionalisme espanyol és evident i es pot constatar a la mateixa Constitució Espanyola: la unitat e indivisibilitat de la Nació Espanyola, nació que inclou diverses nacionalitats, diverses manifestacions culturals i diverses llengües. És un estat multinacional o al menys multicultural (no unificat per una llengua). Aquest nacionalisme es fa palès quan es parla políticament d’Espanya com si fos una persona, en frases com: “España ha superado la crisis, por lo que puede sentirse orgullosa”. Però el nacionalisme espanyol també té la variant romàntica i identitària, unificada per la llengua, que és el de HISPANIDAD (dia 12 d’octubre). I aquesta variant comporta connotacions nacionalistes de caire centrífug. Les cultures de llengua no espanyola (castellana) no formen part de la hispanidad, de la identitat nacional, són, doncs, alienes (estrangeres). I això es fa palès quan et diuen “hable español” (suposen que el que tu parles no és, doncs, espanyol) o no et reconeixen que a l’Aragó hi ha una part on es parla català, només perquè entenen que a una comunitat espanyola Asha de parlar una llengua espanyola.

En resum, segons el nacionalisme espanyol, els catalans són espanyols per dret i per obligació, però la llengua que els és pròpia no és espanyola.

Consell per a espanyols integradors: reconèixer la espanyolitat de la llengua catalana i, per tant, fer-la cooficial a tots els territoris on es parla (això ja ho diu la Constitució) i potenciar el seu coneixement per totes les comunitats de l’Estat.

Antoni Bengochea

Antisistemes

(Publicat a La Comarca el 30 d’octubre del 2015)

La irrupció de Podem en el panorama polític espanyol va ser contestada pels partits clàssics i pels seus altaveus mediàtics com l’arribada d’un col•lectiu antisistema, un qualificatiu llançat com un insult o una advertència de les desgràcies apocalíptiques que ens portarien els nouvinguts.

Però el temps ha passat i el partit naixcut dels moviments indignats s’ha establert a les institucions com qualsevol altra formació política. Si se vol, amb plantejaments neoregeneracionistes i alternatius des d’un lloc ideològic situat una mica més a l’esquerra del PSOE, però un partit més. L’aparició de Podem recorda l’entrada en escena de Els Verds a l’Alemanya dels anys vuitanta del segle passat, quan pareixia que res tornarie a ser igual al gegant europeu. La realitat ha estat que l’onada revolucionària-ecologista ha acabat reduïda a una força residual, o quasi.

Els partits clàssics, els del sistema, mentre desqualifiquen als jovenets ‘perroflautas’ de Podem, segueixen sense renegar de les seues pràctiques corruptes de finançament, com revelen casos com la Caixa B, Bárcenas o Gürtel, pel que fa al PP, l’escandalós 3% de CiU o els més llunyans Filesa, Malesa i Time-Export del PSOE. I coses paregudes s’han destapat al PNV, Unió Democràtica o Coalición Canaria. Per no parlar de la guerra bruta dels governs socialistes contra ETA o de les arrels franquistes, mai repudiades, del PP. En resum, un compendi de pecats mortals per al sistema democràtic, tal com estos mateixos partits l’han construït. Tot a les antípodes de l’exemplaritat exigible als nostres governants.
I ara, vistes les trajectòries, ¿quins son els veritables partits antisistema?

Lluís Rajadell

Immersió. Patrimonials

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 24 d’octubre del 2015)

Les llengües fortament minoritzades i discriminades, com és el cas, ací a l’Aragó, de l’aragonès i del català, només poden sobreviure, si als territoris on són llengües pròpies i/o històriques l’ensenyament és majoritàriament en aquestes llengües, amb immersió sense excepcions ja des de la guarderia, i vehicularització de la llengua minoritzada. Que aquests programes donen bons resultats és cosa provada –només cal mirar cap a Israel amb l’hebreu, i no és l’únic exemple: sense que calga anar lluny en tenim també, de bons resultats, entre els nostres veïns: al País Basc, al País Valencià i a Catalunya. I és per això, perquè és ben sabut que aqueixos programes donen bons resultats per a les llengües minoritzades, que molts dels nostres polítics, en llur afany per fer desaparèixer tota llengua que no siga la castellana, s’esforcen qui sap lo perquè no hi siguen aplicats els dits programes -és el que passa aci a l’Aragó on en el millor dels casos només hi ha un ensenyament irrisori de l’aragonès i del català-, o hi posen tants entrebancs com poden perquè no puguen funcionar bé els programes d’immersió i vernacularització allà on són presents –els casos del País Valencià i les Balears en són emblemàtics, i no pas únics, evidentment. Tenen aquests polítics molt de poder: una constitució que només pot ser interpretada com els convé, i en cas d’interpretacions no convenients disposen d’altres mitjans per a inutilitzar-les, com tothom sap. Nosaltres, els que no volem ser discriminats per raons de llengua, per parlar aragonès o per fer-ho en català, tenim la força de la raó, mentre que ells tenen la raó de la força –que val molt més, per més que no siga gens democràtica. Què ens queda davant de la força? Esperances, o potser utopies? Sabem que no es poden aplicar judicis de valor a les llengües, que no hi ha doncs llengües bones o dolentes, que totes són igual de vàlides, que al cap d’uns tres a quatre anys qualsevol llengua morta pot tornar a tenir parlants patrimonials, volem viure en democràcia… Tot això ho sabem, i ells ho saben. Eppur ... .

Artur Quintana  

Fogueres del Pilar (1960)

(Publicat a La Comarca el 23 de novembre del 2015)

Codonys, panolles tendres i pimentons recent collits per rostir a meitat vesprà. Pataques al caliu de la llenya d’olivera que, en pegar un bufit a la cendra que replegaven, obríem en les mans i posant un peciquet de sal, mo les menjàvem com si fore lo millor llamí.

Algunes veïnes baixaven lo caçol de la verdura del sopar o el topí del caldo de gallina si hi havie algun malalt, perquè havent-hi un foc encès a la porta de casa no calie gastar llenya a la llar.
Les fogueres del Pilar eren una celebració popular, en ben poca participació dels rics de la vila, molt lligada a les nostres costums; tan arrelada que encara se’n segueixen encenent algunes la vespra del 12 d’octubre, fent bones rostides de carn i llonganisses, rematats en begudes, cafè i dolços variats; perquè ara hi ha més quartos que en aquells temps de l’autarquia on tot estava escàs. Però abans les viles eren un belluguer d’animalets i bèsties de càrrega, de llenya i brutícia pels racons, canturiales de pollastres, bramits de rucs, gossos esgacilant, misses i rosaris a totes les hores en fum de l’incens i candiales cremant, tricornis dels civils quan menys ho esperaves… i aquella fortoreta amable i persistent a la nostra memòria, de les olors naturals de les feines que feie la gent i de les collites que es replegaven en cada moment. Olor que arribave a la categoria de farum insuportable quan els llauradors sacaven lo fem de la mitjalluna i el corral de les cavalleries.
La veritat és que entre el fum de les fogueres i la pobra il•luminació dels carrers, el rosari dels diumenges d’octubre a bocanit imponie: files d’homes i dones en vestimentes obscures cantant monòtones avemaries, escolanets en farols, les “esclaves de Maria” en lo seu escapulari al coll, i el capellà recordant al sofrit poble que davant de la omnipotència divina res millor que ser ben creguts i obeients a la santa mare Esglesia.

Tomàs Bosque

Escena Humana… Virginia Woolf

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 17 d’octubre del 2015)

El Desvetllament d’una Papallona Nocturna és el títol amb el que han compilat diferents fragments de text de Virginia Woolf l’harmònic tàndem escènic format per l’actriu Anna Sabaté amb el director Eles Alavedra. La proposta escènica s’ha pogut veure per segona temporada a la Sala Àtrium de Barcelona fins l’onze d’octubre, en producció per la companyia Teatre del Far, conquerint a un públic amant de la paraula ben dita i admirador d’imatges evocadores i suggestives, fent absoluta justícia al més preciosista dels fets teatrals.

Efectivament, Anna Sabaté, amb un domini total de la comunicació i la interrelació que entre personatge i públic s’ha de poder donar, ens ofereix dins un artifici totalment natural, un text brillant, d’una autora brillant, igualment lluminosa la traducció al català que l’Eles Alavedra ha composat, talment un excels solo de violí, que captiva al seu auditori, fent-lo pensar que, realment, les fronteres entre interpretació, poesia, narrativa, assaig i pensament, només existeixen quan ens encabassem en erigir-les altes i infranquejables, ja que altrament, en un desplegament com el que aquest treball ens mostra, enderrocar les llindes d’entre gèneres, és només una fotesa per a prestidigitadors escènics d’aquesta alçada.

Hom sent en escoltar i mirar-se l’actriu que la pròpia Virginia és allà, parlant-nos en persona a tots nosaltres, compartint-nos inquietuds, interrogants, divertiments, parers, dubtes i neguits… Amb tot d’assumptes que dominaren la seva existència així com inquietaran la seva trajectòria, i que en destil·lar-los amb les seves lletres, ens llegava, per avui, un dels més preuats tous de cultura i experiència vital.

Tal i com en Alavedra indica, la veu de Virginia Woolf denota tot un caràcter, el d’algú que s’esforça a mantenir-se honesta en l’ofici d’escriptora i es qüestiona a ella mateixa sobre la responsabilitat que ha d’assumir respecte a posicionaments socials i polítics. I malgrat l’espectre del suïcidi envoltant ja per sempre més l’obra de tot autor que s’hi hagi abocat, el refinat humor amb el que s’accentua el verb de Virginia Woolf no ens deixa una guspira de dubte sobre la lucidesa social de la seva tan controvertida com paradoxal, escena humana.

Marta Momblant Ribas.

Adéu Teresa Maria!

(Publicat a La Comarca el 16 d’octubre del 2015)

A la XXV Trobada Cultural del Matarranya i III Alifara Clarió a Aiguaviva celebrades el primer diumenge d’octubre vam trobar a faltar a una de les persones que més ha fet per la dignificació i promoció de la nostra llengua: la Teresa Maria Ballester Bielsa de Mont-roig.

Mos va deixar feia només quinze dies però el record de la seua absència va ser molt present en tot moment. Els presidents de les dos associacions que promogueren els actes i de les que n’era sòcia la Teresa Maria van fer esment del seu important testimoni. Un magnífic targetó, a tot color, amb dues fotos plenes d’alegria que reflectien el seu caràcter positiu i engrescador, ben complementat per un molt emotiu text de la seua amiga de Clarió Cristina Saura recordaven la seua presència en la convocatòria. Al final dels actes a la sala de projeccions, la cantadora de jotes de Nonasp Laura Satué, amb qui havia coincidint moltes vegades amb la mont-rogina en les activitats docents programades des de l’Institut de Maella, d’on Teresa Maria era la professora de català, li va dedicar un breu parlament que va finalitzar amb un parell d’emotives jotes cantades amb una potent veu afectada pel sentiment de les lletres per homenatjar l’activista cultural desapareguda.
Deia al final del text escrit que mos va fer arribar la Laura: ‘Allà on estigues sé que continuaràs disfrutant i defensant la nostra identitat i sempre estaràs als nostres pensaments de les persones que continuarem lluitant i defensant lo que tu tant volies”. Les dos jotes dedicades a la nostra amiga en veu de la cantadora deien així: ‘En la jota per bandera/ un àngel mos puge al cel/ de nom Teresa María/ de cognom la Ballester’ i ‘Ha marxat Teresa Maria/ de la Franja cap al cel/ et dedico avui esta jota/ perquè mai t’oblidarem’.
I reprodueixo un tros del text de la Cristina del targetó per tancar la columna: ‘Sempre quedarà la paraula i sempre quedaràs tu, Teresa Maria, al nostre cor’.

Carles Sancho Meix

Lliurament del 8è Premi Franja a Javier Giral

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 10 d’octubre del 2015)

El passat diumenge, tal com s’havia anunciat en aquesta mateixa columna, es va celebrar a Aiguaïva la 25ª Trobada Cultural del Matarranya —enguany, del Matarranya i del Bergantes— organitzada per l’Associació Cultural del Matarranya i l’Associació de Pares Clarió. Un dels actes importants va ser el lliurament del “Premi Franja 2014. Cultura i Territori”, que convoca cada any alternativament l’Associació Cultural del Matarranya i l’Institut d’Estudis del Baix Cinca. El guardonat, ben mereixedor, va estar el Dr. Javier Giral, fill de la Franja i de pares catalanoparlants, director del Departament de Lingüística General i Hispànica de la Universitat de Saragossa. En el seu parlament, desprès de rebre el guardó, Javier Giral va fer, entre altres, una sèrie d’afirmacions força interessants que molt sintèticament resumeixo —gairebé podria posar-les entre cometes—: sovint causa sorpresa que a la universitat pública aragonesa s’ensenyin llengua i literatura catalanes. Quina pena! La fragmentació dialectal dificulta la identificació de la llengua autòctona amb el català, sobre tot entre la població adulta, cosa que és aprofitada hàbilment, també barroerament afegeixo jo, pels sectors socials de l’Aragó anticatalanista. Els polítics aragonesos no han tingut mai gaire clar quin camí seguir en matèria de política lingüística. La denominació del català en la Llei actual del PP-PAR mitjançant l’acrònim LAPAO ha estat motiu de befa en tots els àmbits acadèmics i culturals en general. Ens diuen pancatalanistes als que considerem el català com un signe d’identificació de la Franja. El abandó del català com a instrument de comunicació és un fet que es va consolidant malauradament. Cal tenir present que, per molt que es faci per part de l’administració, si no fem del català local la nostra llengua habitual, poca cosa s’aconseguirà. S’hauria de superar el temor que aprendre el català normatiu suposarà la desaparició de les varietats locals; només cal veure que, amb el castellà, no ha succeït. S’equivocarà qui pensi que les afirmacions de Javier Giral estan carregades de pessimisme, tot el contrari, penso jo, són ben realistes.

José Miguel Gràcia

Internet i dialectologia de taverna

(Publicat a La Comarca el 9 d’octubre del 2015)

Fa un temps a Twitter una senienca preguntave a uns vilafranquins sobre els límits entre el i lo. Quin pobles diuen lo cavall, i quins diuen el cavall. L’article determinat mos definix com lo que som, és part de la nostra identitat.

Segur que molts de vatres quan hau visitat Barcelona tos hauran preguntat “què ets de Lleida?”. Perquè per a un barceloní, l’article lo és símbol de terra ferma. Si va una mica més despistat, detectarà que no convertixes les les o en u, ni les e en a, i et preguntarà si eres valencià. Però l’article lo és molt característic del lleidatà i el tortosí, i estrany al País Valencià.
Los mapes dialectals de l’any de la picassó, de quan Móssen Alcover va enquestar tot lo domini lingüístic, apuntaven que a algun punt del Matarranya dien lo, i que a algun punt dels Ports dien el. Però entremig, a esta terra de ningú, com se situen los límits? Des del Matarranya tenim detectat que a Pena-roja (Matarranya) l’article lo està ben viu, i a Herbers (Els Ports) no és comú. Serie un límit dialectal que, de forma inusual, coincidix en un límit administratiu. I les llengües poques vegades coincidixen en los límits polítics.
Com si es tractare d’una conversa d’uns setciències a les 3 del matí d’un divendres a una taverna, va començar l’intercanvi de tuits, missatges a Facebook, correus… per a delimitar la qüestió. Un gran descobriment d’una filòloga d’ascendència a Coratxà i criada a Herbers: als vídeos etnològics que hi ha a Internet se veu com la gent més gran d’Herbers conserve los al plural, i el al singular, als vídeos sobre l’Aplec dels Ports s’observe la vacil•lació entre los i els, i finalment la gent més jove se plegave al que natres coneixiem, l’ús només d’el/els.
Després, tirant dels mítics multireportatges de Canal 9 sobre les nevades als Ports, a Youtube trobàvem ben viu los a Castelldecabres. I aixina, la pressumpta coincidència entre el límit dialectal i el límit administratiu valencianomatarranyenc, no ere en realitat una coincidència.

De fet, s’observave com la cosa havie canviat entre els jóvens, i això forçave els canvis dialectals al límit administratiu. I aquí, segurament, hi ha tot un camp d’investigació sobre l’efecte de l’escola i la convergència cap al castellà o cap al valencià, dels models cultes de llengua, etc. Un tema fàcilment plantejable gràcies a la rapidesa i eficència dels debats de taverna i els recursos disponibles a Internet.

Natxo Sorolla

Trobada Cultural d’Ascuma a Aiguaviva

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 3 d’octubre del 2015)

Demà, diumenge 4 d’octubre, l’Associació Cultural del Matarranya (Ascuma) celebra la seua XXV Trobada Cultural a Aiguaviva de Bergantes. L’associació, que precisament va ser fundada l’any 1989 durant la II Trobada Cultural a la Freixneda, les anat repetint anualment, així que la de demà constituís les seues bodes de plata. Amb estes celebracions se pretenen dos objectius: per un costat, reunir los seus socis dispersos en un entorn lúdic, i per l’altre, fer difusió del patrimoni lingüístic i cultural de la seua zona d’actuació, obrint-se a la societat de la comarca del Matarranya i les poblacions catalanoparlants del Baix Aragó a la zona del Mesquí i Bergantes. Al cartell d’enguany lo lema “en defensa del patrimoni cultural d’Aragó” figura sobre una bella imatge del riu Bergantes, davall d’un pont entre unes penes imponents molt característiques, símbol d’una altra lluita, la salvar lo patrimoni natural davant polítiques hidràuliques agressives.

Segons costum, hi haurà un programa variat, que s’iniciarà amb la benvinguda de l’alcalde de la vila i del president d’Ascuma. En l’apartat cultural l’expert boletaire Agustí Amela farà una xerrada sobre la recollida dels pebrassos, en plena campanya; a continuació se presentarà la reedició del còmic Bernat Corremón pel Matarranya, del dibuixant Nèstor Macià Fontanilles.

Mentrestant, l’associació de pares “Clarió” guiarà un programa paral·lel pels xiquets: al matí una gimcana de jocs tradicionals i l’elaboració del mural “Paraules boniques”, i a la tarde un taller de construcció d’un bolet pebràs gegant.

Com a acte central destaca lo lliurament del VIII Premi Franja i Territori —concedit per Iniciativa Cultural de la Franja, de la qual forma part Ascuma— al Dr. Javier Giralt, director del Departament de Lingüística General i Hispànica de la Universitat de Saragossa, en reconeixement als seus estudis dels dialectes del català a l’Aragó i a la seua defensa del patrimoni lingüístic autòcton des de l’àmbit acadèmic.

Un vi d’honor oferit als habitants de Aiguaviva, un dinar de germanor i la cloenda amb l’actuació de la cantant Rakel completaran una intensa i il·lusionant jornada.

María Dolores Gimeno

 

José Antonio Carrégalo

(Publicat a La Comarca el 2 d’octubre del 2015)

Des d’abril del 1995 hem tingut la satisfacció de col·laborar a la columna de Viles i gents amb José Antonio Carrégalo de manera ininterrompudament durant més de vint anys.

Un projecte, el nostre, innovador i engrescador a La Comarca, únic en aquells anys a la premsa aragonesa de col·laborar per fer possible la publicació cada setmana d’una columna en català, la llengua d’una part molt important de la població del Baix Aragó. Però José Antonio ja publicava en este mitjà escrit molt abans d’iniciar-nos en Viles i gents, principalment, històries i contalles de la seua vila d’origen, Mont-roig i, a la vegada, col·laborava en aquells anys com un dels més actius informadors en el projecte de recollida de materials per al “Molinar”(1996), recopilació de la qual es van publicar tres volums. I també escrivia, i encara hi escriu, en la revista local “Plana Rasa” promoguda per l’Associació Cultural Sucarrats de la que va ser un dels seus impulsors, entre altres publicacions en què col·laborava. Moltes de les narracions de tradició popular per ell recreades que aportava en els seus articles, les va recollir, seleccionar i publicar en dos volums: “Espurnes”(2002) i “A soca d’orella”(2002). També va ser l’autor de dos obres d’investigació interessantíssimes sobre la seua vila: “Monroyo. El hàbitat disperso (las masías)”(2003) i “Mont-roig. El patrimoni immaterial (la literatura oral)”(2007). A més, és un dels socis més actius de l’Associació Cultural del Matarranya, entitat que ha estat col·laborant en les quatre publicacions de l’escriptor mont-rogí.
Implicat en la defensa de la nostra llengua i cultura, que intensificà a partir de l’inici de la dècada dels noranta del segle passat, José Antonio Carrégalo és un dels escriptors més reconeguts i valorats del nostre territori i un gran apassionat del Matarranya i de les seues gents. I un extraordinari amic i company.

Tots els columnistes