Escena Humana… a través d’El Viatge d’Orfeu

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 25 d’abril del 2015)

D’Orfeu i de la seva simbologia mítica, el dramaturg Pablo Ley n’extreu un text per a l’escena musical ple de textures, ambients i colors, on poesia i ritme van de la mà per tal de consolidar el seu particular viatge al Teatre Gaudí de l’Eixample de Barcelona. En Josep Galindo n’és l’efectiu director d’escena. I quelcom més. És el conductor d’una proposta que té arrels de fa dies, ja que des d’Eòlia, escola de la que n’és responsable, dóna ple sentit el fet de formar professionals en un ofici, oferint-los, seguit, l’oportunitat de testar-se; en altres Escenes Humanes ja hem observat aquest propòsit i n’hem destacat l’efecte que ens causa, essent ara un bon moment per a recordar Els Pastorets que ens han ofert al Teatre Poliorama durant els dos darreres Nadals consecutius sota direcció d’en Paco Mir; propòsit laboral, a la vida real.

Un planter al que se li dóna sòl on germinar i… provar d’arrelar.

Sense fer tant de soroll, però amb moltes més nous, l’obvietat d’aquesta manera de fer es contraposa amb la corrent a l’us, d’anar generant fornades sense ocupar-se’n, desentenent-se’n, fins i tot, a l’hora de proporcionar un trist pam de terra on projectar-se.

InCordis és el nom que ha pres la companyia formada per nou joves intèrprets recent formats, tots amb belles i ben temperades veus, tots amb moltes ganes de trobar el seu lloc en els escenaris; i amb tot, aquesta fal·lera no sembla que hagi eclipsat la veritable essència del fet teatral, doncs, en la seva carta de presentació han sabut transmetre que l’acte d’explicar històries ha substituït l’impuls de lluir individualitats.

I, quallant l’objectiu, la creació d’aquest projecte s’ha dut a terme en complicitat amb El Taller de Músics aportant a l’escena de El Viatge d’Orfeu cinc magnífics instrumentistes amb la rica composició de Jorge de la Torre, consensuant d’aquesta manera un coixí harmònic o dissonant, sempre interessant, al servei de l’emoció i l’acció del fil argumental.

D’ofici parlàvem, del que en fa apologia el director del Gaudí, Ever Blanchet, en la seva declaració de principis a la Web d’aquest teatre de l’Eixample -un dels dos que dirigeix a la capital catalana- oferint-nos a l’article: El nostre concepte d’interès cultural dins la secció Qui som nosaltres? una reflexió global. Des del generador, -la societat mateixa i la conseqüent problemàtica dominant a cada època- passarà el tou a través de l’emissor primer, el dramaturg, qui el cedirà, en centrifugació, a tots els elements que precisa l’Art Escènica a través del domini i la pràctica dels seus instruments i mecanismes, per revertir de nou el propi contingut -transfigurat, emmirallat-, vers la nostra escena humana.

Quina manera més coherent, després d’aquest Viatge de la mà d’Orfeu, de tancar el cercle d’aquest singular procés col·lectiu.

Marta Momblant Ribas

Lo nouvingut del Viles i gents

Publicat a La Comarca el 17/4/2015: Lo nouvingut del Viles i gents.

Los col•legues del Viles i Gents celebren 20 anys de l’inici d’esta columna (1995). Jo en aquell moment tenia 15 anys i encara anomenava xapurriau a la meua llengua. Va ser aquell temps en què professors de l’Institut de Vall-de-roures, alguns monolingües, mos van fer reflexionar sobre com n’és de perillós reconèixer que el que parles no arribe ni a llengua.

Mentres, vaig anar aprenent los plaers i les desgràcies de la vida adulta, vaig anar a estudiar a fora, vaig formar part d’un grup de rock, vaig deixar la música clàssica… I al 10è aniversari de Viles i gents (2005) Carrégalo em va proposar de formar part de l’equip. Inicialment no m’hi vaig veure en cor. Però només escomençar, va ocórrer el desastre de La Todolella, havent d’escriure la primera columna sobre morts properes i joventut. Tota una prova d’ingrés.

Després van anar passant los temes cada sis setmanes. Tenia el ferm objectiu d’usar la nostra llengua per a parlar de les mil i una coses que podien interessar a un jove matarranyenc, i haig parlat de l’arribada de l’ADSL, dels concerts, de les penyes… i recordo especialment les reaccions d’un que vaig escriure sobre el consum de cocaïna. Un tema tabú que a pesar de la seua quotidianitat, ningú volie tractar en normalitat. I fins enguany, que jo complixco 10 anys i el col•lectiu, 20.

Mentres, la vida va passant. Lo Matarranya s’ha posat de moda com a destí turístic, gràcies a les polítiques descentralitzades comarcals, però també s’ha abandonat la proposta de Parc Natural. Ha aparegut Ràdio Matarranya que use en normalitat la llengua, i a pesar de meritoris esforços personals al Consell Comarcal per normalitar-lo, la llengua continue ocupant un espai subsidiari. Vam tindre una represa poblacional en l’explosió econòmica, però encara no ham trobat la vareta màgica per a evitar la sangria poblacional dels jóvens autòctons. I qui dia passe, anys espentege.

PODEMOS/PODEM i les llengües minoritàries d’Aragó

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 d’abril del 2015)

D’ençà fa uns dies circula per les xarxes un esborrany de propostes, fet pel Cercle temàtic de llengües d’Aragó de PODEMOS/PODEM. Són unes propostes, segons diuen, per a discutir-les i treballar-les, un esborrany encara, però amb la intenció de què es mantingui l’essencial. Volen establir canals de participació per elaborar un document definitiu. Mai cap partit a l’Aragó, tal vegada amb l’excepció de la CHA, havia estat tan agosarat en presentar unes propostes per defensar, protegir i promocionar el català, l’aragonès, i els seus parlants a l’Aragó. Només per fer un tast de les propostes, aquí en teniu un extracte: derogació de la Llei del PP-PAR del 9 de maig del 2013 i substitució per una altra que respecti la realitat plurilingüe d’Aragó; utilització del termes català d’Aragó i aragonès com a denominació oficial, sense perjudici de mantenir la unitat lingüística del català; cooficialitat d’ambdues llengües en els territoris d’utilització; manteniment i ampliació dels convenis amb la Generalitat; creació de les Acadèmies del Català i de l’Aragonès; plans d’acció per a la dignificació de les llengües als mitjans públics; establiment d’un quota extra de professors de català i aragonès; creació de centres realment bilingües; restabliment dels premis Guillem Nicolau i Pedro Arnal Cavero; derogació del currículum aragonès de la l’LOMCE; recuperació del programa Jesús Moncada; discriminació positiva pel coneixement de les llengües minoritàries; etc., etc. Sembla que la persona o persones que han redactat les propostes de PODEM coneixen perfectament la realitat lingüística d’Aragó. No sé del grau de probabilitat de manteniment o inclús de millora de les propostes en el document definitiu, ni si els directius de PODEM d’Argó o centrals estan d’acord plenament amb l’esperit del document que circula per les xarxes, el temps ho dirà. De moment tot sona força bé. Tant de bo aquestes propostes arribin a convertir-se en programa real de PODEM… I per acabar, no puc deixar de dir que, coneixent l’electorat aragonès —una gran part de catxirulo anticatalanista—, tinc un dubte raonable: amb un programa electoral que defensi de debò el català i l’aragonès, guanyarà o perdrà vots PODEM a l’Aragó?

 José Miguel Gràcia      

1995-2015 (Vint anys de Viles i gents)

(Publicat a La Comarca el 20 de març del 2015)

Ja fa vint anys que escrivim, cada divendres, la columna de Viles i gents. Per celebrar-lo, primer donarem les gràcies a La Comarca perquè des dels orígens, ha sigut fidel al seu esperit fundacional, defensant sempre la realitat cultural del Baix Aragó, on destaca el fet històric que a un tros molt gran del territori,

des dels inicis del Regne i més enrere, parlem una llengua d’arrels aragoneses que, en essència, resulte ser la mateixa que parlen a València, Mallorca, Barcelona, Perpinyà, Andorra… Una llengua patrimonial de l’Aragó, que es va escriure per tots els pobles de la Franja fins a l’arribada dels Borbons; i des dels anys seixanta del segle passat, i més al recobrar la democràcia, s’ha tornat a escriure i estudiar, però en una certa (a)normalitat. Perquè en trenta-vuit anys de democràcia, els successius governs d’Aragó no han tingut el valor de reconèixer completament les dos llengües fundacionals del nostre país.

Sobre els lectors que segueixen la columna no tenim dades absolutes, però si que sabem, pel que ens conten uns i altres, que les nostres ocurrències i reflexions les llegeix amanta gent per tot lo Baix Aragó on arribe el setmanari.

Una prova més de com s’escrivia la nostra llengua en el passat, podria ser el document de 1452, on don Joan, rei de Navarra i lloctinent general dels regnes peninsulars en nom de son germà el Rei d’Aragó Alfons V, donava la notícia, des del poble de Sos, del naixement del seu fill Ferran, el futur Rei Catòlic:
“Certificam vos que huy, data de la present, a les dos hores apres mig jorn, en aquesta villa de Sors la illustrissima, molt cara e molt amada muller, ha parit hun fill, e por la gracia de Nostre Senyor ella es fora de tot perill del part… De la villa de Sors, a deu de març, any mil CCCCLII. El rey Johan” (del llibre: Fernando de Aragón –DGA– J. Ángel Sesma Muñoz, 1992).

Tomàs Bosque

Llibreries rurals

(Publicat al diario de Teruel el dissabte 11 d’abril del 2015)

Una de les desgràcies de l’actual crisi és la desaparició de moltes llibreries. Vendre textos impresos ha anat disminuint al nivell de l’economia desfavorable, al mateix temps que s’ha hagut de conviure amb les noves tecnologies, una forta competència que ha substituït la figura del llibreter de carn i ossos per grans plataformes de venta anònima i a distància, i el paper per diaris electrònics, llibres digitals, continguts de lliure accés… D’una manera o d’una altra, la gent ha continuat llegint, ara orientada per les campanyes de màrqueting de les grans editorials, que utilitzen bastant bé les possibilitats de promoció de l’era digital. Això si és que continuen preferint la paraula escrita als cants de sirena dels múltiples estímuls tecnològics.

Al món rural del nostre Aragó despoblat, no s’ha notat massa el declivi de la llibreria tradicional. La majoria de les viles no n’ha tingut mai cap. A la meua recordo la que va mantindre uns quants anys un fotògraf i lector informat, molt bon provida, que jo visitava amb reverència infantil; i un altre intent posterior d’una xica jove, més breu i combinat amb material de papereria. A part de les excepcions i de Serret de Vall-de-roures, les nostres llibreries han estat los estancs o la tenda que ven de tot: piles de llibres per encàrrec o l’obres d’un autor local al costat de les gominoles, diaris damunt dels estoigs de perfums, un best seller tocant a la caixa registradora, un llibre de cuina de l’associació de dones a la vitrina, còmics o literatura infantil i juvenil en època nadalenca… Un panorama de distribució difícil.

En defecte d’això, los raders anys s’ha anat creant una xarxa de Biblioteques Públiques, de titularitat municipal i patrocini autonòmic. Obren en horari limitat, no sempre tenen instal·lacions modernes ni un fons coherent, però van rebent novetats, algunes participen en programes d’animació a la lectura (en castellà) i tenen lectors freqüents de totes les edats. Juntament amb les xarxes socials, són una finestra oberta al coneiximent i la estètica, una companyia justa i necessària en la distància immensa del camp.

María Dolores Gimeno

 

20 anys…no són res?

(Publicat a La Comarca el 10 d’abril del 2015)

Aquell 25 d’agost de 1995, quan vaig veure publicada la meua primera columna de Viles i gents, no podia imaginar-me que la iniciativa durés tant. Sempre havia anat escrivint, però el columnisme era un gènere que em semblava tremendament difícil.

De fet tenia una carpeta amb intents fallits d’articles —fallits per manca de concreció, per excés de passió, per desestructuració. Per això quan els companys i el director d’allavons Ramon Mur em van proposar d’afegir-me al projecte, vaig sentir pànic. Però ja se sap que els autònoms funcionem a cop d’encàrrec, i una volta compromès no tenia altra eixida que complir.

Es tractava de posar un pedaç a l’anomalia secular de les nostres viles, on la immensa majoria parlem en català però escrivim només en castellà, que és l’únic oficial. Les paradoxes lingüístiques que aquest fet m’ha comportat al llarg de la meua vida ja les he anat desgranant precisament en aquest espai. Són estes paradoxes les que em van empènyer a afegir el meu grapadet de paraules per a (intentar) trencar esta diglòssia absurda que ens posseeix, posant per escrit i en registre literari les paraules que normalment fem servir els aragonesos de les comarques orientals.

Haig de confessar que el balanç que en faig és agredolç. D’una banda és positiu haver perdurat en aquest mitjà durant tant de temps, fins i tot haver-mos escampat a l’altre periòdic de la província; però de l’altra he constatat la força aclaparadora del sentiment d’inferioritat que ens han anat inoculant: ens han inculcat que xapurregem i que, per tant, la nostra parla és l’única del món que no es pot escriure. Viles i gents va ser literalment una iniciativa, és a dir, un inici que havia d’evolucionar, d’expandir-se. Però no tinc clar que les coses haiguen progressat gaire. Això sí, sóc vint anys més vell i estic més cansat. Em consolo pensant que si esta columna ha fet apreciar el valor de la llengua pròpia a una sola persona, l’esforç no haurà estat en va, i vint anys hauran donat algun fruit.

Carles Terès

Nosaltres, ben mirat

(Publicat a La Comarca el 3 d’abril del 2015)

Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules, / ordenades, si voleu, amb altiva arquitectura / contra el vent i la llum, / contra els cataclismes, / en fi, contra els fenòmens externs / i les internes rutes angoixoses. / Ens nodrim de paraules / i, algunes vegades, habitem en elles… (Del poema “Nosaltres, ben mirat” d’en Miquel Martí i Pol).

Penso que a la primeria, ningú, ni tan sols los qui escrivim el “Viles i gents” apostàvem per una existència tan fructífera i prolongada. Però el cert és que amb la vintena feta seguim en la senda que originalment mos vam marcar.
Actualment, la nostra columna és la degana de les de La Comarca. Però això és anecdòtic i jo voldria incidir en dos qüestions que considero importants. La primera: que esta columna ha esdevengut, a llarg del temps, una excel•lent escola d’escriptors. El fet d’haver d’ajustar les nostres col•laboracions a una extensió prefixada ha segut determinant, atesa la necessitat de trobar sempre la paraula més justa i convenient. I la segona: que gairebé sense acatar-mo’n, el nombre de lectors interessats pel que diem, i també per com ho diem, ha anat augmentant constantment en paral•lel amb la comprensió lectora. En este aspecte podria explicar moltes anècdotes, però recordo amb particular afecte, la d’aquella nit, fa temps, durant una cena al poliesportiu de Pena-roja, quan una jove es va adreçar als membres del “Viles i gents” presents i mos va dir: “Vostés no em coneixen a mi, però jo a vostés los conec molt bé, perquè els llixco cada setmana”.

Certament ha estat un llarg recorregut per a una columna amb unes característiques tan particulars. Una columna a través de la qual ham pogut expressar lliurement les nostres inquietuds i les nostres reivindicacions, sense cap altra limitació que la imposada pel respecte i pel sentit comú. Tot i que, com és sabut, en moltes ocasions mos ha tocat navegar (en paraules del poeta) “contra el vent i la llum”. I, malauradament, al dia d’avui encara mos toque. És precisament per eixos afanys que el “Viles i gents”, és ara més necessari que mai.

José A. Carrégalo

Nosaltres, ben mirat

(Publicada a La Comarca el 3 d’abril del 2015)

Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules, / ordenades, si voleu, amb altiva arquitectura / contra el vent i la llum, / contra els cataclismes, / en fi, contra els fenòmens externs / i les internes rutes angoixoses. / Ens nodrim de paraules / i, algunes vegades, habitem en elles… (Del poema “Nosaltres, ben mirat” d’en Miquel Martí i Pol).

Penso que a la primeria, ningú, ni tan sols los qui escrivim el “Viles i gents” apostàvem per una existència tan fructífera i prolongada. Però el cert és que amb la vintena feta seguim en la senda que originalment mos vam marcar.
Actualment, la nostra columna és la degana de les de La Comarca. Però això és anecdòtic i jo voldria incidir en dos qüestions que considero importants. La primera: que esta columna ha esdevengut, a llarg del temps, una excel•lent escola d’escriptors. El fet d’haver d’ajustar les nostres col•laboracions a una extensió prefixada ha segut determinant, atesa la necessitat de trobar sempre la paraula més justa i convenient. I la segona: que gairebé sense acatar-mo’n, el nombre de lectors interessats pel que diem, i també per com ho diem, ha anat augmentant constantment en paral•lel amb la comprensió lectora. En este aspecte podria explicar moltes anècdotes, però recordo amb particular afecte, la d’aquella nit, fa temps, durant una cena al poliesportiu de Pena-roja, quan una jove es va adreçar als membres del “Viles i gents” presents i mos va dir: “Vostés no em coneixen a mi, però jo a vostés los conec molt bé, perquè els llixco cada setmana”.
Certament ha estat un llarg recorregut per a una columna amb unes característiques tan particulars. Una columna a través de la qual ham pogut expressar lliurement les nostres inquietuds i les nostres reivindicacions, sense cap altra limitació que la imposada pel respecte i pel sentit comú. Tot i que, com és sabut, en moltes ocasions mos ha tocat navegar (en paraules del poeta) “contra el vent i la llum”. I, malauradament, al dia d’avui encara mos toque. És precisament per eixos afanys que el “Viles i gents”, és ara més necessari que mai.

J. A. Carrégalo

Tanatoris, una nova moda?

(Publicat al Diario de Teruel el divendres 3 d’abril del 2015)

El passat 18 de gener la presidenta de la Diputació, juntament amb les autoritats locals van inaugurar el tanatori de Castelseràs. La obra havia costat 120.000 euros, provinents del “FITE” i del “Plan de Concertación Municipal” a parts iguals. La pregunta òbvia que em faig és: un poble d’uns 800 habitants necessita de debò un tanatori? En aquest període de crisi i retallades, era una inversió tan necessària i rendible? No hi havia cap altra possibilitat d’enterrar, mai millor dit, una quantitat tan elevada d’euros? El cas és que el passat dia 28 de març, a la Codonyera es va inaugurà un altre tanatori. D’aquest podem fer-nos les mateixes preguntes que del de Castelseràs, però molt més escaients, perquè la Codonyera només té uns 360 habitants; tot i que com ha costat la meitat, tot queda equilibrat. No m’estranyaria gens ni mica que la moda dels tanatoris s’estengués com ho va fer la moda dels poliesportius. Si Castelseràs i la Codonyera tenen tanatori, per que no han de tenir-lo la Torrocella, la Torre o Bellmunt, o qualsevol altra vila de Terol? Mancats d’ús propi, els poliesportius s’han utilitzat per a festes, berenars, i bodes, ara bé, als tanatoris em costa trobar-los un ús substitutori o complementari.

Amb referència al “Fondo de Inversiones de Teruel” (FITE) confesso al lector que mentre escrivia aquestes línies se’n va despertar la curiositat i vaig cercar les bases de la convocatòria d’aquests ajuts i vaig trobar això: són subvencionables els projectes d’inversió que promoguin directament o indirectament la creació de renda i de riquesa, siguin generadors d’ocupació i contribueixin a la fixació de població, sempre que les obres o equipaments per a les quals es demani la subvenció siguin competència dels municipis beneficiaris. No encerto a veure com un tanatori pot crear renda o riquesa al poble, ni com pot generà ocupació al marge de la pròpia construcció. Ara bé, allò que els tanatoris compleixen a la perfecció és la fixació de la població: tots els clients que passin pels tanatoris quedaran fixats in saecula saeculorum al municipi. Si no fos tan trist el malbaratament dels recursos públiques, podríem riure una bona estona davant del surrealisme que desvetlla el tema.

José Miguel Gràcia