Tardor que no arriba

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 5 de novembre del 2022)

Ja ha arribat lo canvi d’hora i enguany mos ha trobat, encara, en la roba d’estiu: sandàlies, màniga curta i gorra per protegir-nos del sol. Un canvi d’horari d’una banda inusual, perquè no fa lo temps idoni per escurçar tan aviat les hores de sol; i també discordant, perquè reforça (més) les ganes que tenim de que arribo lo fred i poder minjar-nos a gust les castanyes i moniatos, acostumant-mos a allò que serà la norma d’ara endavant: viure la castanyada de manera atemporal, sense respectar les dates i anant d’acord amb l’oratge, que, com s’escolta dir a tothom, està boig i no és normal! Com ho ha de ser? Vivim en un món que ja fa temps que ha dixat de ser “normal”, de fet, és en gran part (per no dir totalment) culpa nostra, que l’hem volgut anar modificant per acomodar-nos-lo millor a les nostres necessitats i, en esta faena compromesa d’evitar lo inevitable mos hem trobat amb l’elefant a l’habitació. Hem destruït casa nostra per fer les nostres cases i ara estem enfadades “no-sé-ben-bé-en-qui” perquè fa massa calor pel mes al que estem, perquè no és normal no haver tret los abrics de l’armari, perquè encara no podem dormir massa tapades… I un llarg etcètera de queixes que, en el fons, sabem que no van enlloc, i això mos frustra però tampoc fem res per evitar-ho. És més, tirem de doble moralitat i establim una manera única de lluitar pel canvi climàtic, de criticar accions no violentes impulsades per altres persones, com el cas de les noies de “Just Stop Oil” i mos indignem desmesuradament perquè haguen embrutat un marc i un vidre amb sopa de tomata, perquè al final és això, ja que qualsevol obra artística està protegida per un vidre. I durant dies només parlem d’això i de les mil altres maneres de lluitar pel clima que pensem que s’haurien de dur a terme. Indignats de bar i de sofà que arreglen lo món sense arreglar allò que tenen més a prop que res: l’olor a carajillo dels seus comentaris.

Raquel Llop

La primera vegada que a «això» li vam dir «xapurriau» (III) (Viles i Gents)

(Viles i gents publicat a La Comarca, 4/11/2022)

Natxo Sorolla

En los dos anteriors Viles apuntàvem que la primera denominació que ha tingut la llengua del Matarranya, fins los nostres dies, és la de «català», i que en lo declivi també va aparèixer, sense tant èxit, la de «llemosí». Però en tant recorregut, des del s. XVI fins l’inici del XX, encara no trobem la primera menció al «chapurriau».

Los primers registres escrits que trobem són acadèmics, i són a partir de la Guerra Civil: l’Atlas Lingüístico de la Península Ibérica (ALPI) registre, entre 1935 i 1947, combinacions de les dos denominacions, com «català xapurriat» a Valljunquera, «xapurriat» a Maella i «valencià xapurriau» a Aiguaviva. L’any 1949 Sanchis Guarner, aprofundint sobre el parlar d’Aiguaviva, diu que «Los aguavivanos o aiguavivans parecen tener conciencia del valencianismo de su dialecto, y si bien le llaman chapurreado». I uns anys més tard l’Atlas Lingüístico y Etnográfico de Aragón, Navarra y Rioja (ALEANR) i l’Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC), a partir de 1964, arrepleguen de manera ja molt més abundant lo terme xapurriau. Estes denominacions també es registren a altres comarques. Per tant, és probable que s’escrigueren en textos locals abans. Però segurament que a partir del segle XX.

Perquè, de fet, no és fins 1972 que hem pogut recopilar en premsa general la primera menció escrita al xapurriau. I precisament és per a criticar-lo:«la gente dice a los viajeros que su “chapurreado” se parece al valenciano, al tortosino, al catalán o al aragonés» (La Vanguardia, 4/8/1972). I un any més tard, la revista carlista Esfuerzo Común ressenya a «Tomás Bosque, cantante en ‘chapurriau’» (1/4/1973). Per tant, les dos referències populars més antigues que coneixem al «chapurriau» són de l’últim terç del segle XX, i les acadèmiques, després de la Guerra Civil.

En una altra dimensió diferent d’estos primers registres recents del «chapurriau» apareix la història que ja coneixem. La ròniga del «siempre he oído que a mi lengua materna le llamaban chapurriau» y el «yo no recuerdo que nadie de nuestra tierra lo denominase catalán». Un invent massa recent com per a dir que «sempre ha sigut aixina». Però sovint la història també hi ha qui no l’investiga, la reescriu.

Trilogia sobre el català, el llemosí i el xapurriau al Matarranya:

Quan a «això» li diem «llemosí» (II) (Viles i Gents)

(Viles i gents publicat a La Comarca, 28/10/2022)

Natxo Sorolla

A l’anterior Viles apuntava que les primeres mencions que trobem al nom de la llengua del Matarranya són «català», i es produeixen al segle XVI. Però eixos anys la llengua també escomence a perdre prestigi entre els aragonesos no catalanoparlants. Per exemple, al judici pels drets de Pena-roja sobre Fórnols (1608) se diu que «Ferrando Martinez Pison era vezino de Alcañiz en donde se [ha] acostumbrado y acostumbra hablar mejor que en Peñarroya». I Bernardino Gómez (1584), humanista d’Alcanyís, diu que el català de Jaume I és una llengua «corta y peregrin». La llengua va perdent prestigi, i un temps més tard li afegim lo nom de «llemosí». Ara ja parlem una llengua encara més àmplia, que arribe al sud occità de França (!). Aquí, per eixemple, Roque Alberto Faci, religiós de la Codonyera, a partir de 1739 fa diferents mencions a la nostra llengua, com que a Calaceit hi ha «N. Sa. del Plà, llamada assi en lengua Eleemosina». Una denominació que Agustí Sales (1764), de Valljunquera, use per a destacar el prestigi de la llengua, declarant que «en los confines de los tres Dominios, de Aragón, Valencia i Cataluña, se habla con mas pureza el Lemosín, que en lo interior de ellos: i ojála que en la misma Valencia se mantuviera tan puro, como piden su dignidad i esplendor antiguo».

Però en eixos segles homogeneïtzadors tampoc hi ha, encara, rastre del «chapurriau». Al s. XX la denominació de llemosí va desapareixen tal com havie aparegut, i la de català continue vigent durant totes les dècades. Encara l’any 1923 l’alcalde de Fórnols busque un doctor per a la vila, que és «de habla catalán». I la crònica de l’ABC per a l’entrada de les tropes franquistes a Fraga diu que «hoy Fraga está casi desierto […] por esta línea se habla catalán ya». De fet, no trobem a cap erudit del territori fent menció de l’existència de cap altra nova denominació per a la llengua: no tenim encara cap rastre del «chapurriau» ni a principis del XX. En aquell moment, uns pensen que és una llengua de cultura, altres que és col·loquial, uns que és pura, altres que és híbrida, però tots li diuen «català», o «llemosí». Siguen del territori, com Foz (1862), Moner (1876), Pallarés (1902), Zurita (1916), o de fora, com Madoz (1845), Borao (1859), Costa (1878), Saroïhandy (1898) o Vila (1929). La setmana que ve parlarem del primer registre del «chapurriau» que ham sabut trobar. I ho séntigo per l’spoiler: és més tard.

Trilogia sobre el català, el llemosí i el xapurriau al Matarranya: