Tornem-hi amb la toponímia

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 de maig del 2017)

Darrerament veig que es mouen les  institucions en replegar la toponímia, poble per poble, abans que no se l’enduguen despoblació, desídia i manipulació. Enfront d’aquells que voldrien imposar-nos una toponímia castellana academitzada, cal documentar les formes que diuen els parlants genuïns de cada territori lingüístic –aragonès, castellà, català– i oficialitzar-les, sinó ho tindran magre per persistir. Una toponímia de tot l’Aragó, feta sense prejudicis, això sí, ens retornarà els noms de sempre, i permetrà de conèixer millor la nostra història: presència basco-ibérico-celta, romanització, arabització, occitanització, castellanització –que potser no sempre ho ha estat a costa de l’aragonès: cal donar explicació a topònims d’àrea castellana com Balsa Nova, Castelnou, Santa María d’Horta, el Palao, … –, i molt més. Abans de  posar-nos al tall convé, per estalviar-nos feines dobles, que rellegim les pàgines 47-58 d’Indagacions d’Hèctor Moret, Calaceit 1998. Miraré ara de fer un breu resum de la investigació toponímica al nostre país. L’àrea catalanoparlant, la Franja, és la més treballada, especialment al Matarranya Històric, i més encara a la Ribagorça amb el projecte Toponimia de Ribagorza; el Baix Cinca i la Llitera són les comarques més desassistides. L’àrea aragonesoparlant, l’Alt Aragó, es troba gairebé exhaustivament estudiada a la Ribagorça gràcies a l’esmentada Toponimia de Ribagorza. si bé és llàstima que en les transcripcions dels topònims es faça servir una ortografia patoisanta –això quasi no passa als topònims ribagorçans catalans.  La resta del territori té bastants monografies toponímiques i molts materials desperdigolats per llibres i revistes. Com sol passar quan es tracta d’estudis lingüístics l’àrea més abandonada és la de llengua castellana. Ací trobem algunes comptades monografies (Casp, Valdealgorfa, …) i materials de difícil consulta en llibres i revistes, i això que es tracta d’una àrea, potser no tan interessant com les de l’Alt Aragó, pero déu-n’hi-doret de com ho és. La majoria dels treballs considerats se solen centrar en les fonts orals, i ben poc en les documentals, amb algunes importants excepcions (Giralt, Vázquez, Saura, …). Acabo repetint –vox clamantis in deserto– que poc hauran servit aqueixs esforços toponímics per la normalització dels nostres aragonès, castellà i català, sinó s’oficialitzen els topònims obtinguts.

Artur Quintana

Toni Llerda i la jota

(Publicada a La Comarca el 26 de maig del 2017)

En l’homenatge a José Antonio Labordeta a Vall-de-roures, el diumenge 30 d’abril, abans de la presentació al Museu de l’últim llibre publicat de Labordeta Paisajes queridos (2017) per part de la seua fundació, la rondalla del Matarranya li va dedicar unes jotes a la seua família i amics, glosant la figura del cantautor i el seu compromís amb el territori. Una de les jotes al·lusives al personatge va anar a càrrec del jove queretà Andreu Llerda, fill del nostre amic Toni Llerda mort prematurament. El seu pare de ben segur que estaria molt satisfet que el fill dedicara una jota a un dels seus referents ideològics i musicals. La Mercè, la seua vídua, també present a l’acte, em comentava que de jóvens havien anat a veure’l cantar a la Plaça de Bous de Morella i que Labordeta els hi havia signat un disc seu que havien comprat. I és que en l’activisme cultural del Toni, la música era un dels pilars bàsics de la seua formació. De molt jove ja formava part d’un grup que interpretava temes dels cantautors de l’època com Labordeta, també pertanyia a la rondalla i a la xaranga ‘Armonia’ del seu poble. Toni i Ramon Omella, components d’esta última agrupació, van ser qui van recuperar la ‘Jota de Queretes’, ara en el repertori de la formació. En el llibre que li vam dedicar: Toni Llerda, terra i llengua (2005) apareixen recopilades algunes jotes que havia escrit referides a la seua vila, i també les del seu amic Juan Luis Camps. En l’aportació al treball recopilatori del Molinar (1996) ell en va aconseguir recuperar unes quantes de tradicionals i populars en català. I per activar la jota en la nostra llengua, li va demanar al seu amic Desideri Lombarte un recull de lletres per a ser cantades per la rondalla de la vila. Sabem que el pena-rogí les hi va escriure però nosaltres no les hem sabut trobar. Una llàstima. Sí, en canvi, Desideri en va escriure i en té publicades en el volum de Teatre inèdit (1992) en l’obra ‘Representació commemorativa d’una de les visites dels comanadors de Calatrava a la vila de Pena-roja’.

Carles Sancho Meix

100 Viles i Gents 100

Publicat a La Comarca, 19/5/2017

Natxo Sorolla

Sí senyors, este és lo Viles i gents que fa 100 al meu currículum, des del 2005 que m’ho va proposar Carrégalo. Inicialment li vaig dir que no m’hi vea capaç, però uns mesos més tard li vaig dir que sí. I em responie “me n’alegro molt de la decissió que em comuniques d’incorporar-te al col·lectiu “Viles i gents”. I fins avui.

Però no vaig poder escomençar més mal. Ja ho tenia tot redactat, i enllestit, quan de repent passen los fets de la Todolella, a on van morir 18 jóvens a un alberg. Hi tenia gent pròxima, i vaig explicar la meua vivència. Va ser un pas difícil.

I poc a poc s’han anat filant los Viles i Gents, sobre bars, joventut, despoblació, tradicions, tecnologia, política, llengua… Al ritme del que em fa pensar, me preocupe, m’alegre, i dels meus canvis vitals. Però segurament lo Viles que més me va marcar va ser el de la “Cocaïna”. Parlava de l’alt consum de farlopa als pubs del Matarranya i les conseqüències que pot tindre la seua normalització. Les hòsties (verbals) se van ploure. Al cap dels anys rectificaria algunes coses menors, però no el discurs essencial.

També només escomençar ja em van demanar un article per al recopilatori dels 10 anys de Viles i Gents. I poc més tard vam fer una de les poques trobades de vilaters, a on vam visitar lo Mesquí, i vam passar una agradable tarde intergeneracional (ho ham de recuperar, això!).

Moltes vegades gent pròxima te comente el Viles, perquè no li ha agradat lo que dius, perquè li pareix bé…. Moltes vegades perquè no l’entèn. I això sí que és una cosa que tinc que reparar. És lo desig del 100 Viles 100: fer-lo més divulgador. Ho prométego!

La Misericòrdia de Queretes

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 20 de maig del 2017)

No hi ha cap poble a la Comarca del Matarranya que no faigue al menys una festa en honor a la seua Mare de Deu. Imatge localitzada en una de les ermites que vigilen o presideixen lo territori des de llocs privilegiats especialment per les extraordinàries vistes i paisatges que es poden gaudir des d’aquelles. L’estructura d’estes festes sol ser molt pareguda en totes les viles. Una missa pel mati per començar la jornada, que acabarà amb lo cant emocionant dels goixos. Los de Queretes foren versionats i cantats per la Marina Rosell en honor de l’arquebisbe de Barcelona  Juan José Omella Omella, molt devot de la Mare de Deu de la Misericòrdia. Desprès una petita processió al voltant de l’edifici amb la benedicció dels termes tot invocant, cada any amb més força, la vinguda de la pluja. A Queretes també ens acompanya lo “bicho” que tots los anys fa agradables recitacions en acabar la missa.

Tot seguit es passa a fer lo vermut a la barra de la Junta de l’Ermita i a preparar lo dinar que s’organitza per colles d’amics. Comença a córrer vi i cervesa acompanyats per la incansable xaranga del poble. Lo dinar té com a base una paella, fideuà o estofat comunitari que prepara una empresa de càtering, també del poble, i que se complementa per diferents plats i begudes preparats pels assistents. Tant abans del dinar com a l’hora del café es costum de donar una volta per les diferents taules i donar compliment a les saboroses  invitacions. I quan menys tu esperes una bona jota arranca los aplaudiments del personal.

En acabar lo dinar i la llarga sobretaula comencen los jocs i divertiments per a tothom amb l’acompanyament incansable de la música festiva de la xaranga. Primer lo sorteig dels regals donats per particulars en benefici i per al manteniment de l’Ermita. Desprès los jocs tradicionals per a xiquets i joves. És del tot encoratjador veure al xiquets i joves gaudir dels jocs ancestrals molt allunyats de mòbils i altres artilugis moderns, dels que he de confessar que jo també soc addicte. Salt de la corda, corregudes de sacs, corregudes per parelles amb los turmells lligats, pujar per la barra ensabonada per recollir el premi d’un conill o pollastre, etc. etc. Tindríem que fer més festes com estes: comunitàries, senzilles, musicals, saludables (física i mentalment) i també molt reconfortants. Si, reconfortants. Per alguns per la espiritualitat que emana d’estos centres marians que tenen tants adeptes i per altres senzillament pels preciosos paisatges i pau que els envolten.Per molts anys, viva la Mare de Deu de la Misericòrdia de Queretes.

Juan Luís Camps

100 Viles i Gents 100

(Publicada a La Comarca el 19 de maig del 2017)

Sí senyors, este és lo Viles i gents que fa 100 al meu currículum, des del 2005 que m’ho va proposar Carrégalo. Inicialment li vaig dir que no m’hi vea capaç, però uns mesos més tard li vaig dir que sí. I em responie “me n’alegro molt de la decissió que em comuniques d’incorporar-te al col·lectiu “Viles i gents”. I fins avui.

Però no vaig poder escomençar més mal. Ja ho tenia tot redactat, i enllestit, quan de repent passen los fets de la Todolella, a on van morir 18 jóvens a un alberg. Hi tenia gent pròxima, i vaig explicar la meua vivència. Va ser un pas difícil.

I poc a poc s’han anat filant los Viles i Gents, sobre bars, joventut, despoblació, tradicions, tecnologia, política, llengua… Al ritme del que em fa pensar, me preocupe, m’alegre, i dels meus canvis vitals. Però segurament lo Viles que més me va marcar va ser el de la “Cocaïna”. Parlava de l’alt consum de farlopa als pubs del Matarranya i les conseqüències que pot tindre la seua normalització. Les hòsties (verbals) se van ploure. Al cap dels anys rectificaria algunes coses menors, però no el discurs essencial.

També només escomençar ja em van demanar un article per al recopilatori dels 10 anys de Viles i Gents. I poc més tard vam fer una de les poques trobades de vilaters, a on vam visitar lo Mesquí, i vam passar una agradable tarde intergeneracional (ho ham de recuperar, això!).

Moltes vegades gent pròxima te comente el Viles, perquè no li ha agradat lo que dius, perquè li pareix bé…. Moltes vegades perquè no l’entèn. I això sí que és una cosa que tinc que reparar. És lo desig del 100 Viles 100: fer-lo més divulgador. Ho prométego!

Natxo Sorolla

De milions i urnes

(Publicat al Diario de Teruel el 13 de maig del 2017)

A mesura que corre el temps entenc menys aquest país anomenat Espanya. D’exemples, en tinc un cabàs ben ple, tot i que amb un parell de molt recents en tinc prou per omplir la columna. Començaré pels milions d’euros: els pressupostos de l’Estat espanyol han pogut tirar endavant gràcies al suport del grup parlamentari basc (PNV) al Congrés, la qual cosa no seria res de l’altre món si no fos perquè ens costarà als ciutadans, no als bascos, esclar, 1.400 milions per començar i al voltant de 500 cada any en el futur. Bona venta de vots han fet els bascos, de debò! Qui gosa criticar la seva astúcia i pragmatisme enfront d’un PP necessitat de suport? No entenc com no s’ha produït un terrabastall en la resta de l’Estat espanyol davant d’aquell munt de milions que sortiran de la Hisenda Pública espanyola i passaran a la basca. Heu escoltat cap protesta ferma? Més encara, qui assenyala com a no solidaris, el Concert Econòmic del País Basc i el de Navarra?

Una altre exemple que no va de milions d’euros, si no d’unes caixes de metacrilat anomenades urnes. La Generalitat de Catalunya ha anunciat un concurs públic per a la compra d’unes 8.000 urnes –“instruments de destrucció massiva per consultar l’opinió del poble”– en breu. El Govern espanyol no ha trigat ni un sol dia en fer por amb l’aplicació de tot el pes de la llei, davant la seqüela d’un conflicte polític. L’amenaça no s’ha centrat només en els representants polítics, si no que s’ha estès als funcionaris i administradors de qualsevol nivell i condició. I encara més –i això entra dins del surrealisme– l’amenaça s’ha dirigit també a les empreses o qualsevol institució privada que hi col·labori en la construcció dels artefactes. Fixi-s’hi el lector en l’elegància que hagués pogut demostrar el Govern espanyol en reaccionar d’aquesta manera: senyors de la Generalitat no us gasteu els diners en comprar urnes, el Ministeri de l’Interior, com sempre, us les pot cedir per a un bon ús. L’elegància en el comportament és una característica dels veritables demòcrates, als autoritaris els hi surt l’amenaça sense adonar-se’n. I als ciutadans espanyols els hi passa per sobre el dèficit democràtic del seu país.

José Miguel Gràcia

Contestadors

(Publicada a La Comarca el 12 de maig del 2017)

Fa uns anys vaig aconseguir convertir a format MP3 els missatges d’un casset del contestador dels anys 1993-94. Se’m van incorporar de manera automàtica a la biblioteca de l’Itunes, de manera que, de tant en tant, entremig de les cançons que van sonant aleatòriament, apareixen les paraules enregistrades d’aquells dies. Torno a sentir els missatges de festeig de la que ara és la meua dona i els dels amics i familiars que ens feliciten pel naixement de la nostra primera filla. És colpidor també escoltar algunes veus de persones que ja no hi són; veus plenes de salut que ens desitgen llarga vida sense sospitar la brevetat de la pròpia. Em pregunto què deu passar amb els contestadors virtuals dels nostres telèfons. “Bústies de veu”, en diuen ara, però en realitat són forats negres que xuclen els missatges cap al no-res. Els que no som nadius digitals ens hem acomodat a aquesta realitat tan fràgil precisament per això, per què és confortable. Tanmateix hi ha moments en què m’envaeix el vertigen: l’ordinador que no s’engega, internet que no va… I la prestatgeria que s’enfila fins al sostre atapeïda de discos magnetoòptics i CDs als arxius dels quals ja no hi puc accedir.
Al cap de casa, en canvi, hi tenim capses plenes de fotos, de cartes, carpetes amb documents que fa dècades van perdre la vigència. I en les lleixes més altes hi dormen quaderns amb escrits que mai tornaran a la vida, mòmies polsoses que, malgrat tot, mantenen l’esperança vana que seran llegides per nosaltres abans la mort no se’ns endugui.
Molts experts vaticinen que, en pocs anys, tot el sistema de dades digitals esdevindrà obsolet. Fotos, música, pel·lícules, escrits, revistes, llibres… tot plegat engolit per la virtualitat, una assassina meticulosa que ens esborra el record amb contundència i traïdoria. Però no cal patir: també auguren que un dia o altre desapareixerem com a espècie. Em treuen un pes de sobre.

Carles Terès

Un brogit impetuós

(Publicada a La Comarca el 8 de maig del 2017)

La Mercè i jo hi vam anar sols, a Madrid, ja que la tan temuda prova de mecanografia de l’oposició s’havie de fer al palau del Tribunal Suprem. Quan va ser l’hora, carregats amb les feixugues màquines, vam anar entrant a una gran sala, amb unes taules molt altes, enormement llargues i amb la tapadora inclinada a la manera dels pupitres. L’ànima mos va caure als peus amb los primers inconvenients. Teníem clar que en aquella pugna que havíem emprés no tot serien flors i violes. Però ningú mos havie previngut de les dificultats i no hi estàvem habituats a tanta altura; i encara menys a la inclinació, ja que, normalment, al jutjat la màquina la teníem sobre una superfície plana. I allí el problema de l’altura el resolíem amb quatre llibres antics o un paquet de butlletins oficials vells sobre la cadira.
Assumits els entrebancs inicials amb resignació, i tots instal·lats i disposats a iniciar l’examen, els membres del tribunal van repartir els fulls amb el text a copiar. Nerviós a més no poder, jo suava la gota grossa. “Qué hi faig jo aquí?” em vaig preguntar per un instant. Però sense més preàmbuls mos van dir que posarem el paper en blanc al carro i immediatament van donar l’ordre d’inici.
En aquell precís moment a la sala es va produir un estrèpit ensordidor que em va dixar descol·locat. L’enorme sarabastall d’una setantena de màquines funcionant a l’hora ere com un brogit impetuós que ho dominave tot, fins i tot, o sobretot, el pensament. Però la sensació que a mi em va produir va ser com si es tractare d’una sola escrivint a una velocitat endimoniada. Durant uns instants vaig perdre l’esme. I assumir aquell fragor em va costar uns segons preciosos que potser -vaig pensar- em serien necessaris al final. Però paulatinament vaig conseguir asserenar-me i concentrar-me, fins que vaig acabar de copiar l’escrit sense esgotar el temps. I encara em va quedar una estoneta per a comprovar ràpidament, amb satisfacció i esperançat, que, tot i les complicacions, l’exercici m’havie quedat prou curiós.

J. A. Carrégalo

Planters de frontera

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 6 de maig del 2o17)

Cada primavera els hortolans, atents al calendari, compren llaors noves, fan planters dels romanents de l’any anterior o van al viver a provir-se’n; i així, plantant-ho, reprenen l’etern cicle de la renovació. A mi, pels voltants de Sant Jordi, aprofitant lo viatge de cap de setmana a casa dels pares –a casa—, em toca fer la gran compra als vivers de Móra la Nova, una gran extensió de terreny plantat a la vora de l’Ebre, tocant al pont modern que connecta les dos Móres i congrega llauradors de tota la zona. La tipologia és diversa: los d’edat avançada, encara àgils, que són los predominants; matrimonis de compres a la capital de comarca; algun jove; i qui com jo va per delegació del pare hortolà. Enguany hi havia dos parelles de “neorurals” estrangers; no devien de ser un cas esporàdic, perquè l’establiment exposa la llista traduïda a l’anglès: tomatoes, lettuce, eggplants, peppers…, i tenen pràctica en identificar les varietats senyalant-les al catàleg, a la manera de les iconografies religioses medievals. Cal fer-se entendre també en les denominacions dialectals: la meua albergenya és la seua aubergínia –i l’albergínia de Pompeu Fabra—; los meus fesols verds són les seues bajoques –mongetes tendres en estàndard—; los meus melons d’aigua o d’Alger, allí síndria o meló de moro, no ho sé; les “pepineres” són les mateixes –i ni l’Alcover-Moll les recull!—. Los venedors ressolen d’altres dubtes terminològics preguntant-te d’a on vens: Nonasp, Maella…?, i és que, eficients i bons coneixedors de l’ofici, consideren les diferències estacionals en funció de les zones, primerenques o tardanes, o les preferències locals per una varietat concreta: fesols de mata, d’emparrar o nanos?, tomàquets híbrids o de conserva? Durant l’espera, vas fent conversa, agermanats tots per les hortalisses, la terra i la llengua, i hi ha qui diu que coneix la teua vila o que hi ha estat algun camí. Dolça sensació d’una frontera inexistent, en temps de banderes aixecades als dos costats –estelades o constitucionals, segons costat—, ignorant la comunitat que oferís la quadribarrada autonòmica de l’antiua Corona.

María Dolores Gimeno