Noms discriminats

(Publicat al diario de Teruel el 28 de juliol del 2018)

El nom, repeteixen els psicòlegs, és un tret identitari molt potent de la persona: jo sóc Artur perquè me’n dic, si em digués Arturo, Arthur, …, ja no fóra jo, sinó un altre. És per aquest fort valor identitari que no trobareu mai a faltar un capítol dedicat als noms propis de persona en cap dels moltíssims manuals de discriminació per part de la llengua castellana de les altres llengües espanyoles. Per la gran difusió d‘aquests manuals pels potents mitjans de comunicació ha arrelat fortament entre la població que els noms de les persones han de ser només en castellà: res de Pietros ni Chusés i encara menys Peres ni Joseps! Aquesta dèria persecutòria de molts de nosaltres m‘ha tocat rebre-la personalment en  diverses ocasions. Vaig néixer quan la República, en anys d’una certa tolerància lingüística. Mos pares em van inscriure al registre amb el nom d‘Artur. Encara no havien passat tres anys, el triomfal govern espanyol eixit de la sedició i rebel·lia del juliol del 1936, sense consultar si hi estàvem d’acord,  em va canviar el nom Artur per Arturo. Quan anys més tard la monarquia democràtica ara vigent, sorgida amb permís de la citada triomfal sedició, arribà al poder, no em restituí el nom, i em va seguir anomenant Arturo. És més, quan anys més tard, cansat d’esperar un canvi que no venia, vaig presentar la meva partida de naixement on posa clar i català que em dic Artur, reclamant que em tornessin el meu nom, em va dir que res de restitució. Segueixen posant-me Arturo als papers. A la nostra filla li vam posar Guiomar i com que s’escriu igual en castellà i en català, van acceptar el nom. Amb el fill Marc –encara eren temps no monàrquics- ens van advertir que su hijo deberá llamarse Marcos. I així seguim: Marcos en la paperassa espanyola i Marc en l‘alemanya i en català. De la meva néta Rudja de nom guilequi i del meu nét Dariusch –nom persa- no m’han escrit dient del consolat que s’haurien de dir Alba i Darío. Re, més coses que passen.

Artur Quintana

Anuncis

Filologia infusa

(Publicat a La Comarca el 27 de juliol del 2018)

Havent llegit les declaracions d’algunes persones més o menys públiques sobre la llengua que parlem a les nostres viles, he decidit declarar-me jo també filòleg per infusió divina i, per tant, competent per a anomenar el meu idioma, que batejaré en este mateix moment com carlesteresbellesià. Ja veuen, distingides lectores, que les faig partícips d’una primícia mundial: l’aparició d’una nova llengua. Com que no sóc càrrec polític ni tinc notorietat més enllà del meu cercle familiar —i encara gràcies—, no m’atreveixo a pontificar sobre el que parlen los meus veïns, i, si m’apureu, ni tan sols em veig en cor de dir què parla la meua dona. Ens entenem de categoria, però déu-mos-en-guard d’afirmar que parlem lo mateix… no vull que se m’acusi d’imperialista! En els quasi cinquanta-sis anys que duc pel món m’he adonat que el meu carlesteresbellesià em serveix per comunicar-me sense canviar d’idioma amb persones de llocs tan allunyats com Crevillent, Sa Pobla o Santa Eugènia de Ter. Potser de menut un colom va visitar-me mentre dormia i va dipositar sobre el meu cap un do de llengües d’estar per casa, restringit a les terres que hi ha d’Aiguaviva de Bergantes a l’Alguer i de Salses a Guardamar.

M’estic plantejant de muntar una acadèmia on, a preu mòdic, la gent interessada pugui aprendre el carlesteresbellesià. A mi m’ha estat força útil per a escoltar els consells dels iaios, comunicar-me amb mons pares i fins i tot per a enamorar la meua esposa i formar una família. També m’ha permès fer amics, tenir estudis i treballar en diversos oficis. He intentat que les filles l’aprenguin, però cadascuna ha creat lo seu idioma propi. Què hi farem.

Per acabar, em pregunto què hauria passat si estes persones que esmentava al principi, en comptes d’estar per damunt dels filòlegs de carrera gràcies a la infusió divina, s’haguessin sentit imbuïts d’una ciència mèdica superior a la dels metges titulats. Potser ja seríem tots a l’altre barri. Com diuen los meus amics castellans: Dios aprieta però no ahoga.

Carles Terès

Matarranya: normes d’ús

Publicat al Viles i gents de La Comarca, 3/8/2018.

Natxo Sorolla

Són dies de descans. Potser estàs passant uns dies al Matarranya. I el territori té unes normes d’ús. No són obligatòries. Però si recomanables per al turista.

Norma 1: La vida en contacte en la natura és bucòlica. Los masos. Les vaques. Les pistes que només se transiten en 4×4. Però posar-se a viure a un mas, no tindre aigua corrent, o bona part de l’estiu no tindre aigua, que el jornal te depengue de les gelades i de la sequera, quedar-te tancat a un mas durant uns dies per una nevada, etc. no és tant bucòlic si et passe sovint. Per aquí en passen molts que fantasegen en tornar als origens. I és lo que finalment fan. Tornar al seu origen: urbà.

Norma 2: Parlant cridem molt. Sobretot los xics adolescents. Com totes les classes populars del món. Aquí, a l’Hospitalet de Llobregat i a Belfast. Si et mous entre classes mitjanes, possiblement hauràs pensat que és cosa de la ruralidat 🙂

Norma 3: Encara que alguna vegada haigues pensat que les cabres se passegen pel carrer, lo wifi ha arribat fa temps. Qualsevol jove rural depèn molt més que tu d’Amazon i de Zalando. Millor que no et faigues lo modern.

Norma 4: No comparos tot lo que veigues en coses que tens allà d’a on vens. Que sí, les Roques de Masmut són paregudes a Montserrat. Però si tot ho compares en coses d’allà, algú pensara que no té sentit que vingues.

Norma 5: Tot lo que necessites ho tens a 15 minuts de cotxes. Comprar el diari, un caixer, un supermercat per a comprar sal de l’Himalaia, una Farmàcia, o un Hospital. Pam més, pam menos, com lo temps que passaràs a la ciudat entre embotellament, andana de metro, arribar a la botiga que buscaves al Centre Comercial, o a l’Hospital, i tornar. L’única diferència és que aquí el cotxe és bàsic. I només substituïble, a vegades, per Amazon.

Norma 6: Si vols sorprendre a un rural, de nit és bastant fàcil. Mirant al cel, exclama «guau! Es veuen els estels». Ell no entendrà res. Et pot arribar a dir: «sí, clar, és de nit». Fins que li explicaràs que allà, a ciutat, la llum i la contaminació no te’ls deixen veure.

En definitiva, porta una conversa natural amb algú de la zona. Sense destacar l’excepcional que et pareix tot. Amb respecte. Sense intentar donar-li una lliçó, ni que et dono una lliçó ell. Tracta temes polítics, o lingüístics, amb humor i alegria. Sense comprometre’t. La ruralitat t’ensenye que si no coneixes a l’altre, hi hauràs de conviure, i per tant, millor no suposar què pense ell, ni que ell suposo massa fàcilment què penses tu.

 

Este article està inspirat en «Menorca, normes d’ús», de Llúcia Ramis (La Vanguardia, 24/7/2018). Hi ha una altra versió a “Ser de una isla en verano“.

Nivell cultural

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 21 de juliol del 2018)

        Cretas/Queretes es un poble que avui dia no arriba als sis-cents habitants. Tot i això manté una activitat cultural envejable pròpia de comunitats més grans. Solament en estos últims mesos s’han presentat quatre exposicions a tres sales diferents de Queretes. Dos de fotografia al bar del Centro cultural, una sobre plantes silvestres i vida de Pardo Sastron a la sala Tomás Riva, i un altra sobre pintura dels anys 80 de Gemma Sin, a la Fundació López Sanz. I ja s’està preparant una de nova sobre fotografia familiar a Nigèria. Per altra banda s’han portat a terme varis concerts de música en viu a la Barraca. 2 i a l’estació de la via verda. També xerrades organitzades per l’Associació Cultural Medievo i l’Associació Ilercavònia sobre diferents temes. Finalment presentació de llibres, com el d’àmbit local “Historias de un café”, i el que es portarà a terme el dissabte catorze de juliol en que es presentarà la col·lecció “La Historia de Aragón en novela”, de la Editorial Doce Robles, de la ma de l’incansable Octavio Serret. Junt a la presentació es farà una taula redona per parlar dels escenaris i conflictes a la història d’Aragó, amb la participació de Javier Fernández, Ramón Asín, José Mª Maldonado, David Alegre, Jordi Siracusa, Javier Arruga i Agustín Martín Soriano. Com deia un amic meu, brutal. Això no surt espontàniament, s’ha de treballar i és fruit d’anar sembrant durant molts anys. Es obra de l’ajuntament que sap mantenir el caliu cultural de les associacions i de l’estructura social també a nivell individual. En fi un bon nivell d’una gran comunitat rural encara que no ho sigui en número d’habitants.

Juan Luís Camps

El monstruo marino

(Publicat a La Comarca el 20 de juliol del 2018)

Tota la vida havíem peixcat en aigües dolces, però va arribar un dia en que mon pare va voler provar fortuna al mar. Jo coneixia una platja prop de Cambrils que estave casi sempre deserta i que pareixie ideal per a l’exercici de la peixca. I allí mos hi vam anar, una vesprada, amb tota la impedimenta.

Amb les canyes plantades, ere ja nit tancada quan cenàvem. L’obscurina ere pràcticament absoluta. I va ser amb lo rader mos quan mon pare va comentar en un to que denotave preocupació:
–Mira, Antonio, hace un ratillo que veo, detrás de ti, cerca del agua, unos ojos brillantes como brasas que parpadean continuamente.

Mon pare ere un andalús una mica “guasón”, però jo, sense pensar-hi, vaig saltar de la cadira i, girant-me, vaig comprovar que, efectivament, a escassa distància es vee com uns ulls molt retillents.
–Ostras, papá, es verdad. Y qué hacemos?
–Y si fuera un monstruo marino? -va respondre.
–Vamos a rodearlo! -va afegir de seguida–. Tu, con la linterna, le entras por un lado, y yo, con este palo, por el otro. Cuando le enfoques a los ojos quedará deslumbrado y, según lo que sea, le daré con la estaca en la cabeza.

I dit això, vam escomençar la maniobra d’aproximació. Mentres avançàvem los ulls continuaven parpellejant però el “monstruo” no es va sorollar. I quan ja el teníem a mà vaig encendre la llinterna i enfocant-la als ulls vaig cridar:
–Ahora! Dale!

Però el cop d’estaca no va caler, perquè a la llum de la llinterna vam poder comprovar, estupefacres, que aquell presumpte “monstruo” ere el tronc d’una foguera mal apagada al que li quedaven dos punts de brasa que s’anaven revifant i esmorteïnt al ritme de la brisa.

Menos mal que no mos va vore ningú, perquè el ridícul haguere segut espantós.
I esta és la increïble aventura del “monstruo marino”, que va acabar amb unes rissotades (per fortuna les nostres solament) que encara ressonen per aquella platja. Ara, a n’esta història la incògnita a resoldre ha segut sempre el grau d’influència que va poder tindre la “guasa” de mon pare. Perquè ell no ho va aclarir mai.

José A. Carrégalo

El Tribunal de Comptes Europeu critica l’AVE

(Publicat al Diario de Teruel el 14 de juliol del 2018)

“Espanya serà el país amb més quilòmetres d’AVE de tot el món després de la Xina”, frase dita per dirigents dels grans partits i membres i presidents del Govern espanyol de diferents èpoques i colors. Recordo que vaig criticar, fa molt de temps en aquest mateix diari, la megalomania centralista irracional –Madrid quilòmetre cero– de l’alta velocitat en Espanya. Ara, el Tribunal de Comptes Europeu carrega contra la manca de rendibilitat de les inversions realitzades, la qual cosa vol dir que la relació cost-benefici ha estat un somni d’una nit d’estiu. La manca de viatgers, la baixa velocitat d’alguns trams, la no connectivitat amb els grans aeroports (Madrid i Barcelona), la incomunicació amb els països veïns, la competència innecessària amb l’avió i altres exemples més, són les proves fefaents dels auditors de l’esmentat Tribunal. Tot i que, el que fa grinyolar els engranatges de control de la Unió Europea és el fet, també criticat per aquest Tribunal, que Espanya ha estat beneficiaria entre el 2000 i 2017 de gairebé la meitat dels fons europeus per a aquesta finalitat. La UE va invertir més diners en alta velocitat a Espanya que a França, Alemanya, Itàlia i Polònia juntes (11.000 milions). No es congratulem massa d’aquest fet, perquè  la UE finança només el 11 % de la inversió. Espanya és un dels països on l’alta velocitat ha sortit més cara als contribuents: 1.159 euros per ciutadà. És el doble de França (603 euros per contribuent), que és un dels països on l’alta velocitat s’utilitza més, amb 19,2 milions de passatgers per quilòmetre. A Espanya la ràtio és quatre vegades inferior: 5 milions de passatgers per quilòmetre. A dia d’avui no existeix ni el Corredor Mediterrani, ni el Cantàbric, ni el Cantàbric-Mediterrani, ni s’inverteix el que caldria en rodalies, ni en les estructures ferroviàries convencionals. Emperò, malgrat que d’antuvi ja eren ben conegudes les circumstàncies que ara han fet paleses el Tribunal de Comptes Europeu, s’ha invertit en l’alta velocitat perquè hem de tenir més quilòmetres d’AVE que ningú. I el que és pitjor, no veig que cap partit polític important d’àmbit estatal hagi renunciat a la decisió política de l’Espanya d’estructures radials. Allò que no sap o no vol unir la política ho han d’unir les vies de l’AVE. I el Corredor Mediterrani passarà per Madrid.

José Miguel Gràcia 

Dialecte i txapurreat

(Publicat a La Comarca el 13 de juliol del 2018)

L’excel·lent novel·la ‘El viaje del anarquista’, d’Elifio Feliz de Vargas, conta la història d’un llibertari barceloní, Francesc Casals, que degut al rebombori que es produeix a Barcelona el juliol de 1909 per l’embarcament de les tropes que van a lluitar a l’Àfrica, la coneguda com Setmana Tràgica, ha de fugir a les quatre soles i amagar-se a un poblet aïllat del Maestrat, Villarluengo. Ajudat per un parent farmacèutic, Casals escapa de la repressió i de la incorporació a les files de l’Exèrcit. De fons es dibuixa també l’aparició de l’Escola Moderna, promoguda pel pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, executat poc després per la seua suposada vinculació amb la revolta.

Durant la fugida, el protagonista té la desgràcia de topetar-se amb una emboscada al passar per Valljunquera, on una suposada partida anarquista intercepta el carro on Francesc Casals viatja d’amagat. L’autor descriu, per boca del fugitiu, la parla de la gent d’aquell poble per a ell desconegut com “un confús dialecte del català” que no pot entendre del tot. Encara que llavors la llengua de Valljunquera estave molt menys castellanitzada que ara i, per tant, ere més pareguda al català estàndard que, suposadament, parla Casals.

Més endavant, per boca d’un comerciant d’oli d’Alcanyís, el fugitiu esbrina que l’emboscada ha estat a Valljunquera, un poble que, com altres pròxims al riu Matarranya, “txapurreja una llengua pareguda al català”.
Les aventures i desventures de Casals tiren per avant fins arribar a Villarluengo, on es relaciona amb la gent del poble fins al seu tràgic final. Feliz de Vargas reprodueix el parlar dels veïns del poble del Maestrat, i en particular el d’un camperol analfabet, Raidera. Al recrear la parla de Raidera es multipliquen les paraules en cursiva per mostrar la divergència, molt substancial, respecte de l’espanyol estàndard, fins al punt que podrie dir-se, sense exagerar, que parla un “dialecte” del castellà o, també, que “xapurreja” el castellà.

Lluís Rajadell