Trobada a Vall-de-roures

(Publicada a La Comarca el 26 de juliol del 2919)

Bona decisió la dels responsables de l’Associació Cultural del Matarranya al triar la ciutat medieval de Vall-de-roures per celebrar el 30 aniversari. El Sr. Boné, l’alcalde, segurament per allò de les confusions que es mantenen a la seva vila sobre la realitat històrica de la nostra llengua, no hi va voler estar present a ningun acte; però s’ha de dir que l’ajuda i bona disposició del seu Ajuntament va ser total, facilitant les instal·lacions de la Casa de la Cultura per les presentacions i els concerts, i el poliesportiu municipal pel dinar de germanor.

La planta fonda de la Casa de la cultura de Vall-de-roures tocant al riu, és lo punt millor per presentar llibres i parlar de meteorologia en un dia de tanta calor. Com també el poliesportiu en aire condicionat és lo lloc ideal per celebrar dinant lo trentenari (com te recordem ara, Desideri) de l’Associació Cultural més important del Matarranya. Érem uns setanta dinadors, que ve a ser la quantitat de participants en la Trobada durant tot el dia, des de la presentació al dematí, fins al magnífic concert del cantautor Clàudio Gabriel Sanna, de l’Alguer, ciutat del nord de l’illa de Sardenya (Italià) on encara es manté el català. Un concert sorprenent per la qualitat artística dels tres músics del grup, i la novetat d’escoltar ritmes i melodies de la tradició sarda, d’una intensitat i un regust mediterrani força intens.

De la Trobada d’enguany ens hem emportat la satisfacció de conèixer nous amics, escoltar les cançons de Clàudio Sanna i comprar els llibres presentats pel seus autors: de Francesc Teixidó, «Les mesures tradicionals i antigues a la Franja», de Lluis Rajadell, «1956, l’any de la gelada» (que naltros encara recordem), i de Joaquim Montclús, «Vicenç Ferrer i Ramos, mestre i referent». També les cançons i palaures radicals del cantautor favarol Àngel Villalba, en rebre el XII Premi Franja, Cultura i Territori. I la constatació de que la gent del Matarranya, els de Clarió, el projecte «lo Bres» i altres iniciatives de defensa de la nostra llengua, li estant donant una nova empenta a la idea fundacional de l’Associació.

Tomàs Bosque

Turisme selectiu

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 de juliol del 2019)

El dia d’abans havíem fet mitja hora de cua per entrar a Nôtre Dâme. Mereixia la pena, realment una meravella. En demà se’ns va acudir veure l’altra gran catedral de París, la oblidada, la de Saint Denis. Quan hi entrarem no hi havia més que quatre gats. El meu amic va dir: “aquí no hi ha ni Deu, això no valdrà res”. Ens trobarem amb un gran temple, un edifici magnífic més antic que Nôtre Dâme i que sembla ser la primera gran catedral gòtica de la història. A més a més la visita inclou un gran panteó de gran part dels reis de França, que es converteix de fet en un magnífic museu d’escultura funerària. Quan vam eixir vaig comprendre la ironia de l’expressió del meu amic. Això s’ha anat repetint moltes vegades. A Roma hi ha només dos meravelles per les que el públic està disposat a pagar una bona entrada: el complex del Vaticà i el Colosseu, i molts llocs que no “valen res”: els museus capitolins (els més antics del món), el museu nacional romà, la Villa Farnesina, el Palazzo Barberini (pinacoteca nacional) que compta amb el fresc més gran del món a un palau), les Termes de Caracalla i de Dioclecià i els mercats de Trajà i pràcticament totes les esglésies (el conjunt més gran de la cristiandat i que evidentment són gratuïtes), inclosa la basílica de San Giovanni in Laterano, catedral de Roma. Això sí, pels carrers molts turistes, sobre tot a les places com la Navona, Espanya, i la Fontana de Trevi. El mateix passa a Florència on les tres meravelles són el complex de la catedral (amb l’al·licient de pujar a la cúpula Brunelleschi), el David de Miquel Àngel, i el museu dels Ufffizi. La resta (escultures del Miquel Àngel o Donatello, o arquitectura civil i religiosa renaixentista) “no val res”. Com tampoc “valen res”els museus de belles arts de Bilbao o Sevilla, l’Hospital de la Caritat o la arquitectura civil sevillana. I sempre molta gent pels carrers i per les terrasses turístiques a menjar paella a Espanya  (sobre tot a la Rambla de Barcelona) o Pizza a Itàlia. Turisme selectiu.

Antoni Bengochea

La coral de la Vall

(Publicada a La Comarca el 21 de juliol del 2019)

El passat 24 de juny, dia de Sant Joan, es va presentar a la Vall la nova coral local dirigida per Belén Carrere, professora saragossana que té la residència a la nostra vila. La formació de l’agrupació musical va constituir-se el passat mes de setembre, amb assajos continuats cada dilluns a Casa la Vila. Després de deu mesos de treball faen la presentació a la plaça envoltats d’un públic que volia donar suport a la nova formació musical valleja. La coral, formada per un total de vint-i-tres membres de totes les edats, alguns antics alumnes de l’escola musical de mossèn León i cantaires del cor parroquial que ha subsistit a la desaparició del capellà. Per esta il·lusionant primera actuació davant els seus veïns, Belén, la directora, va preparar set composicions de diferents registres, encara que, finalment, en va haver d’improvisar una altra per atendre la petició del públic que emocionat per l’actuació en demanava més.

El concert a la Vall em va fer enyorar aquell il·lusionant projecte comarcal de Corals de Matarranya que van enregistrar el CD ‘Música Tradicional del Matarranya’, ara fa deu anys, i que cada desembre organitzava una trobada coral a una vila de la comarca per comprovar l’evolució de les formacions. Grups musicals constituïts a les viles de Beseit, Queretes, Calaceit, la Freixneda, Massalió i Valljunquera i dirigits per Margarita i Francisco Celma, Beatriz Barceló i José Manuel Conte. L’any 2000 les Corals del Matarranya s’estrenaven a la sala de les Xumeneres del castell de Vall-de-roures en la seua primera trobada anual amb l’objectiu de recuperar el folklore popular de les nostres terres. D’aquell projecte musical comarcal només continua la Coral Francisco Turull de Queretes. Una llàstima la pèrdua d’aquella frenètica activitat musical al Matarranya, ara fa deu anys. Per sort les escoles de música continuen en bona salut i representen la base de noves agrupacions: bandes, xarangues, grallers, grups…

Carles Sancho Meix

El negacionisme a Montsó i a Torí

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 20 de juliol del 2019)

El negacionisme, rebuig a una realitat empíricament verificable, està molt de moda darrerament. Pensem en el negacionisme del canvi climàtic, de  l’Holocaust o de l’existència de territoris aragonesos de llengua catalana, entre tants d’altres. A  principis de segle Facao, coneguda associació negacionista –nega que a l’Aragó hi haja territoris de llengua catalana, pròpia i històrica– sol·licità de la Fira del Llibre Aragonès de Montsó un stand per a presentar-hi publicacions negacionistes. La Fira, encara que coneixia el negacionisme de Facao, va atorgar-li un stand, i per més que rebés queixes contra la presència de Facao, no en va fer cap cas. L’stand de la FACAO segueix present avui en dia a la Fira de Montsó. Enguany l’editorial italiana Altaforte, vinculada a l’associació ultradretana CasaPound –el nom al·ludeix al gran poeta nordamericà Ezra Pound admirador i col·laborador del Duce–, sol·licità i obtingué del Saló del Llibre de Torí un stand per a presentar-hi les seues publicacions negacionistes –nega l’Holocaust i exalta el feixisme–, malgrat que el Saló coneixia el negacionisme d’Altaforte i la seua vinculació feixista. Les queixes no trigaren a aplegar al Saló: li anunciaren que si Altaforte hi era present no hi assistirien, entre d’altres, el col·lectiu bolonyès Wu Ming, en Carlo Ginzburg, en Piotr Cywinski, Director del Museu Memorial d’Auschwitz-Birkenau,  el dibuixaant de còmics Zerocalcare o l’Associació de Partisans. També la Regió i l’Ajuntament de Tori demanaren al Saló que no acceptés la participació d’Altaforte. Resultat: el Saló retirà l’autorització a Altaforte de participar-hi. Francesco Polacchi, director d’Altaforte, i membre de Casa Pound, presentà a fora del Saló les seues publicacions, entre les que destacava un llibre sobre l’ultradreta Matteo Salvini, i difonia  també obres com Léon Degrelle, fascism per Dio e la patria –Degrelle era cap de les SS belgues i es refugià a Espanya on el Caudillo sempre el va protegir–, mentre declarava que tenia tot el dret a la llibertat d’expressió i a participar al Saló. Se li va argumentar que el feixisme no és una expressió, sinó un crim.  Re, coses que passen.   

Artur Quintana i Font

 

 

Un Matarranya aplegat en los Ports

(Publicat al Viles i gents de La Comarca, 12/7/2019)

Al sud del Matarranya tradicionalment tenim molt de contacte en lo País Valencià. Compartim muntanyes, camins, boleters, despoblació, rogatives, marededéus, platges, parelles centenàries, o noves parelles. I enguany Herbers torne a organitzar l’Aplec dels Ports. Una festa que periòdicament reivindique la joventut festiva i combativa, la despoblació, l’estiu, l’«aquí estem», lo País Valencià a on de nit fa fresca, i tantes altres coses d’esta terra de frontera nostra.

I és extremadament meritori que pobles del seu volum organitzon un festival d’estes característiques. Perquè són ja quaranta-una Aplecs. Des de plena Transició, l’últim cap de setmana de juliol los Ports venen marcant lo seu espai. Enguany a partir del 26 de juliol. A diferència de l’Alifara que feem al Matarranya, i de la Jove Nit de la Terra Alta, l’Aplec dels Ports ha continuat lo seu camí, i per un cap de setmana ompli els nostres poblets de totes les generacions locals, de jóvens de comarques veïnes, o inclús d’urbanites de la Plana i més enllà.

Herbers, des dels Ports, i Pena-roja, des del Matarranya, sempre han tingut un lligam molt estret. Des dels serveis més bàsics fins lo prefix del telèfon fix. Per a mi, que sóc quasi quinto de l’Aplec, l’esdeveniment ha estat la “normalitat” en l’ecosistema de festes. I es que és un record que penetre al fons dels records més tendres. Baixant de crio a la platja de Peníscola, passant per Herbers recordo una explanada tremenda de tendes de campanya. Ere la primera vegada que veia allò tan excepcional. I anys més tard d’assimilar el record ja era jo qui plantava la tenda.

La festa va associada tant a les raïls al territori com a les alternatives, tant a la vida quotidiana com a l’excepcionalitat històrica. I l’Aplec ha deixat realitats conjuntes que han superat les fronteres administratives del Matarranya i els Ports. Als Aplecs s’han creat noves parelles que han superat los límits administratius. I enguany, novament, hi haurà actuacions del Matarranya als Ports: Los Draps i els gaiters de Pena-roja. Mos hi veem!

Natxo Sorolla

Un tretze de juliol cultural al Matarranya

(Publicat al Diario de Teruel)

Lo tretze de juliol coincideixen en diferents pobles de la comarca del Matarranya una variada mostra d’activitats culturals. Com no puc informar de totes en un petit article, em centraré únicament en les d’Arenys de Lledó, Vall-de-roures i Queretes. Al primer poble a partir del divendres i durant lo dissabte i diumenge, tindrà lloc la sèptima edició del Matarranya Íntim, que és un festival d’arts escèniques d’avantguarda que es localitzen a l’interior de cases particulars del poble amfitrió, en este cas Arenys. La inauguració comptarà amb un concert a càrrec de Joaquín Carbonell, cantautor aragonès  de llarg recorregut de l’època dels setanta del segle passat. Es podrà gaudir d’un ventall d’espectacles molt complert de dansa, teatre, música, perfor-mans i narració lligats amb altres activitats locals i gastronòmiques. Una festa local i comarcal. Per altra banda l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) fa també lo dia tretze la seua trobada anual. Aquest any a Vall-de-roures amb un programa molt complert de conferències, presentació de projectes i llibres, reconeixements a persones per la seua tasca cultural, i concerts musicals. L’esforç principal de l’associació continua sent la publicació de llibres amb temàtica comarcal: Mesures tradicionals i antigues de la Franja, de Francesc Teixidó Puigdomènech; 1956. L’any de la gelada de Lluís Rajadell, que és una reedició de la publicació feta per RAPAVALDE al 2007; i Vicent Ferrer Ramos, Mestre i Referent de Joaquim Monclús. Per altra banda a Cretas-Queretes el mataix dia tretze s’inaugura l’exposició d’un recull de pintures recents de Leticia Feduchi, a la Fundació Germán López y Maria Sanz, un espai inaugurat al 2012 dedicat al art espanyol contemporani dels vuitanta. Un bon moment per visitar la seua col·lecció que inclou mes de 120 obres de pintura, escultura i fotografia, totes realitzades en la dècada dels vuitanta per prop d’un centener dels millors representants d’esta generació artística espanyola. Molt d’esforç per una comarca tan petita en habitants però amb un gran dinamisme cultural fruit de la col·laboració permanent d’institucions, associacions i particulars: la recepta ideal per mantindre un bon nivell en un tema tant complicat com la cultura.

Juan Luis Camps

Semblen un altre país

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 6 de juliol del 2019)

En un recent viatge per Guipúscoa (Guipuzkoa) i el nord de Navarra (Nafarroa) he pogut adonar-me del bon estat de les carreteres, de la bona conservació del paisatge, de la gran quantitat d’instal·lacions de generació d’energies renovables. En general els edificis públics i museus estan en molt bon estat de conservació i restaurats acuradíssimament. Amb les estadístiques a la mà se’ns fa evident que la despesa en sanitat en el País Basc i en Navarra és el més alt de totes les autonomies, uns 1.700 euros per càpita, quan a Catalunya, per exemple, és de uns 1200. Com a conseqüència les llistes d’espera en general són les més baixes de l’Estat. Si ens fixem en l’educació, tant en el País Basc com en Navarra, la diferència amb la mitjana de la resta de l’Estat és abismal. Podríem seguir comparant altres xifres relatives envers el serveis i inversions públiques i arribaríem a les mateixes conclusions. A la vista del paisatge tan verd i amb tanta vegetació, un extraterrestre podria inferir que així com la fertilitat d’aquelles contrades és producte de la humitat, s’entén de la pluja, les grans inversions i les grans despeses en serveis són un altre subproducte de la pluja i del clima en general. No, amics, no. Són els furs –Concert econòmic basc i Conveni navarrès– Acords que per raons històriques o per el que fos van poder obtenir de l’Estat espanyol en temps de la desaparició del dictador. Furs que els confereixen, entre altres, el dret de recaptar tots els impostos i d’administrar-los segons els convé mitjançant les quatre diputacions forals (foru aldundia). No tinc cap dubte que recapten eficaçment i administren de igual manera, tot i que, allò que els dóna essencialment la disposició de més fons econòmics que la resta del territori espanyol és, al meu parer, la petitesa del “cupo”, renegociable cada any, que han de pagar a l’Estat espanyol per la compensació dels serveis que reben d’aquest o per les competències no transferides. Clar i català: tots som iguals davant la llei, però uns més que els altres. Bascos i navarresos s’ho van saber guanyar. Potser pensareu que els tinc enveja, doncs tindreu raó, els tinc enveja, enveja sana, però. No crec que demanin mai la independència seriosament.

José Miguel Gràcia

Querida abuela

(Publicada a La Comarca el 5 de juliol del 2019)

Així, amb un «Querida abuela», començava les cartes que li enviava a la iaia Rosario de Queretes. Però va arribar un dia que vaig sentir que aquella «abuela» no era ma iaia, ni jo el «nieto» que signava. Fins allavons només havia escrit en castellà; i haig de dir que treia notes molt altes en redacció, però una cosa eren los deures de classe i l’altra explicar a la iaia les meues coses. Aquell dia, doncs, vaig agafar una altra quartilla i vaig provar d’emprar les nostres paraules, les de Queretes. Així va ser, si fa no fa, lo meu «primer camí».

M’havia criat en un barri on tots érem immigrants, la majoria provinents d’indrets castellanoparlants, i a l’escola, en aquells anys de plom, no hi entrava cap altra llengua espanyola que no fos lo castellà. Lo meu català, per tant, es limitava gairebé exclusivament al que parlàvem a casa i amb los familiars aragonesos que vivien, com nosaltres, repartits per Barcelona i les seues perifèries.

D’ortografia no en sabia, tot i que no m’era estranya gràcies la revista infantil ‘Cavall Fort’. I sobretot, hi havia els tres mesos de vacances al poble, una immersió total en els carrers, en els tossals i en les paraules de Queretes. Sovint penso que la meua passió lingüística té l’origen en aquells estius de felicitat, associats en el meu subconscient al català que parlàvem tothora i arreu. Vaig descobrir també, en un racó de la biblioteca de l’escola, els llibres dels ‘Grumets de la Galera’. Aquelles lectures i les que van vindre després, em van fer entendre que no sempre era necessari renunciar a la meua llengua per llegir o escriure sobre qualsevol tema.

A finals de la dècada dels 70, quan ja era a tercer de BUP, van arribar les classes de català a l’ensenyament reglat. Era una mísera horeta setmanal, però vaig adquirir unes nocions bàsiques de gramàtica. Sobre aquests fonaments, he anat bastint la meua competència lingüística en tots els àmbits possibles.

I aquí estic, escrivint esta columna en l’idioma que vaig mamar. Igual que, afortunadament, fan los meus amics castellanoparlants. Tot ben normal.

Carles Terès