Wozzeck, música per a la dignitat humana

(Publicat al diario de Terue el 28 de maig del 2022)

 Wozzeck, del compositor austríac Alban Berg és l’òpera més important de la primera meitat del segle XX. Acabada a l’abril de 1922, enguany es compleix, doncs,  el seu centenari. Afortunadament dos teatres s’en han recordat d’aquest aniversari. Són dos teatres d’òpera no massa llunyans d´aquí: el Liceu de Barcelona i el Palau de les Arts de València. Els dos teatres han apostat per aquest títol, peça capital de la història de la música, amb posades en escena prestigioses i enriquidores, i amb uns repartiments vocals totalment solvents. Ara comencen les representacions als dos teatres. Wozzeck, que té un valor artístic similar a les Senyoretes d´Avinyó o al Guernica de Picasso, és el naixement de l’òpera moderna. Peça totalment revolucionària, és la primera de caràcter atonal de grans dimensions. Composada durant la Primera Guerra Mundial (guerra en la que el compositor participà), el context teatral res té de bonic i melodiós, al contrari, és lleig i desagradable, i així ens ho mostrarà el compositor amb una estètica expressiva que ens recorda les pintures negres de Goya. Amb una base de l’expressionisme alemany proper a Kokoschka o a Nolde, incorpora un caricaturisme més propi d’un Beckmann, o la crítica social d´allò que se’n va dir la “nova objectivitat”, representada per Otto Dix o George Grosz. Un exemple nostre totalment paral·lel és  l’esperpent valleinclanesc, que tampoc va tindre cap èxit comercial, com l’obra que ens ocupa. Musicalment aquesta estètica correspon a l’atonalisme, però amb elements estructurals molt ordenats de caire neoclàssic típics dels anys vint. En un món desigual i inestable, el protagonista és un antiheroi totalment anònim víctima de l’explotació, la pobresa i l’estrès, que li produirà un desequilibri mental que tindrà com conseqüència l’assassinat de la seva pròpia dona. Aquest fet (va ser un cas real) el traurà de l’anonimat. Mai s’havia fet una òpera amb antiherois tan poc rellevants, però amb una música tan intensa al servei del drama. Una de les millors òperes de la història, malauradament molt poc representada, conseqüència d’un públic burgés i autocomplaent, amb poca empatia amb la marginalitat. Un monument a la dignitat i a la llibertat humanes.

Antoni Bengochea

Pau (que no ar) Riba

(Publicat a La Comarca l’11 de març del 2022)

És un fet que la pau duradora és impossible. Ni tan sols a Europa, que hauria d’haver quedat immunitzada després dels horrors de les guerres «mundials». Primer va ser Iugoslàvia, ara Ucraïna. Per això no tinc cap gana de parlar del tema; ni gana ni tampoc informació mínimament contrastada per compartir la meua opinió (no ho diuen, que la primera víctima de la guerra és la veritat?).

Així doncs, en comptes de la pau parlaré d’en Pau, Pau Riba, que ens ha deixat aquest dissabte 6 de març; un artista que va obrir-me totes les finestres i balcons del cap, cor i ànima (si és que en tinc).

Vaig sentir una cançó seua per primer cop quan encara no havia fet els quinze, en una casset recopilatòria de cantants catalans que no sé d’on vaig treure. La qüestió és que va començar a sonar un arpegi molt transparent de guitarra i, de seguida, la veu, una veu diferent a tot lo que havia sentit, que pareixia que anava a desafinar però mai no ho acabava de fer. Aquella veu m’explicava la història d’un home que deixa passar totes les oportunitats que se li van presentant. Amb sis estrofes breus i una tornada de dos versos, vaig viure el drama d’aquella vida malaguanyada. Tanmateix, la lletra i la música de la cançó mantenien un aire candorós, gairebé com una tonada infantil. Era L’home estàtic. Lo meu veí Josep Maria em va deixar Dioptria, el doble LP amb un sol disc de 1970. Aquelles cançons em van eixamplar l’univers musical i literari fins a límits que mai no hauria imaginat. A partir d’aleshores vaig mirar d’aconseguir tots los discos que anava publicant. En Pau, a banda d’un geni, ha estat la llibertat feta persona. Ho ha escrit molt bé la meua amiga i artista Montse Gort: «Si visqués en un país fet a mida i em passés pel cap posar-hi una estàtua de la llibertat, en posaria una d’en Pau Riba. No caldria que enarborés cap torxa, ni tan sols una guitarra. Fins i tot amb les mans a la butxaca ja em valdria».

Que en pau descansi o que en Pau foti el que vulgui, que és el que ha fet sempre. Jo vaig a escoltar l’Amarga crisi, que em penso que és lo disc que menys li agradava -i el que més èxit va tindre.

Carles Terès.

Torrocella i la Codonyera/Entre oliveres

(Publicat a La Comarca el 8 d’octubre del 2021)

El passat 26 de setembre es va celebrar al Rodigacho, partida d’oliveres centenàries de la Torrocella d’Alcanyís, un festival de música, cançons populars, jotes i poesia en les dos llengües del Baix Aragó. Un acte original carregat de significats. Un festival entre oliveres que ja donaven bones collides molt abans de que els dos pobles s’independitzaren d’Alcanyís, fa segles. Al bancal més alt l’escenari, i al de baix el públic que atenia en tota la naturalitat l’espectacle, que va començar quan el collidor muntat a l’escalera de la pardavall, va llançar a l’aire les dos primeres jotes acompanyades per la Chanera Folk, agrupació orquestral formada per músics dels dos pobles; que porta el nom d’una roca plana del toçal del Calvari amb ressonàncies mítiques pels torrocellans.

La festa del Rodigacho ha estat el principi de la promoció de les nostres oliveres centenàries als pobles del Mesquí. Acte al que ha seguit, una setmana mes tard, la presentació a la Codonyera de tres rutes diferents per visitar una selecció de les oliveres més característiques i velles del terme. Perquè si parlem de la tradició de l’olivar, lo Mesquí no hi té res a envejar, en les altres comarques del Guadalop o el Matarranya.

Fer rutes per visitar les velles oliveres és sensacional, però lo món de l’oli és més ample i espectacular de cara a la promoció dels seus valors: què fem en los molins de lliura, eixes pedres ciclòpies que trobem per les afores dels pobles, totalment deixades de la mà de déu? Ací si que hi ha potencial turístic, i milloraria la imatge de les poblacions… Pedres dels molins que ara dormen al ras amb desdeny dels veïns i dels qui passem en cotxe pel seu costat. Cal recuperar eixes instal·lacions heretades dels temps antics, i fer museus encara que sigue a l’aire lliure. Els que guardem ferramentes i peces antigues relacionades en la collida d’olives, les deixaríem ben a gust. D’altra banda, rescatar el que resta dels vells molins, tampoc resultaria tan difícil i impossible, perquè el temps només ha fet malbé els elements de fusta com la biga, la caragola, les contrapiarnes…, i els tellats dels edificis.

Tomàs Bosque.

Oh, oh, oh, Carolina!

(Publicat a La Comarca el 17 de setembre del 2021)

Hi ha cançons que formen part de la banda sonora de vàries generacions, i per molt temps que passo des del seu llançament, seguixen sonant i la gent les seguix coneixent. Podria ficar molts exemples i segur que tots estam pensant en diferents grups o cançons que seguixen vigents tot i el pas dels anys, però del que m’interesse parlar avui és del cas de Fórmula V.

Este grup madrileny de pop va estar en actiu de l’any 1967 al 1976 i es caracteritzave per fer una música alegre, divertida i sense altres pretensions que un consum ràpid i massiu per part dels joves. En tot este temps van aconseguir lo reconeixement en cançons com «Cuéntame», «Vacaciones de verano», «Eva Maria», etc.

Lo rader dels seus èxits, de l’any 1975, va ser una cançó que portave per nom «Carolina» i que comence dient: «Un veinticuatro de agosto yo te conocí, y un cinco de septiembre te dejé partir, bastaron dos semanas para enamorarme de ti…» (Segur que ho hau llegit cantant!!!).

A Nonasp sabem què passe estos dos dies. Lo 24 d’agost és Sant Portomeu, patró del poble; i lo primer domenge de setembre, en lo cas de la cançó, lo dia 5 (que enguany també ha caigut en dia cinc) és lo dia de la Mare de Déu de les Dos Aigües. La gent que viu fora, és freqüent que es quedo al poble les dos setmanes que van des de la vespra de les festes hasta lo dia de la Mare de Déu.

Hasta aquí podrie ser simplement una coincidència, però fa temps me van contar una anècdota respecte an això. L’any 1977, una persona que treballave a la Serval, va explicar, perquè ho sabie de primera mà, que la historieta de la cançó estave basada en un cas real que anys enrere s’havie donat entre dos joves a Nonasp. D’aquí lo perquè dels dies que es nomenen.

No sabem qui va deure de ser aquella tal Carolina (evidentment és un nom fictici) ni aquell pobre que se va haver de conformar en los records, però lo resultat d’este desengany amorós va prendre forma de cançó. Una cançó que, pels que ara ho sabeu, segur que quan l’escoltesseu no podreu evitar pensar en la màgia dels dies de festes!

Estela Rius

Bartók, el fenomen musical del segle XX

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 5 de juny del 2021

Béla Bartók va néixer el mateix any que Picasso: 1881. La seva vida i obra artística té un  paral·lelisme amb la de Beethoven. Els dos van ser grans pianistes. Els dos presenten tres etapes compositives: una etapa inicial fructífera, una de culminació artística, que coincideix amb el seu cim com a pianistes, i una etapa de maduresa, que es desenvolupa paral·lela a molts problemes de salut, i amb una música menys enèrgic i més reflexiva. Destacaren sobre tot en la música instrumental, al contrari que Bach, Händel, Monteverdi o Mozart, i només composaren una òpera, molt bona, però no una de les seves millors aportacions. Finalment els dos tenien un temperament molt romàntic, creatiu e impulsiu, però un esperit molt organitzat, disciplinat i  amant de les estructures fermes i ben acabades; en resum: dos clàssics. Dir que Beethoven té més gran significació artística no és massa rellevant, perquè cap compositor la té. Com Beethoven, Bartók té una nombrosa obra per a piano sol, dos obres escèniques magnìfiques: El Mandarí Meravellós i el Príncep de fusta; extraordinàries obres concertants per a piano i orquestra i un gran concert per a violí; grans obres orquestrals entre les que destaca la Música per a corda, percussió i celesta i el Concert per orquestra; molta i bona música de cambra de tota mena i, sobre tot, la millor sèrie de quartets de corda dels del sord genial. Si afegim el seu treball com a folklorista i pare de la etnomusicologia moderna, ens trobem amb el més complet músic del segle XX, i superior a compositors d’èxit com Telemann, Mendelssohn, Txaicovski o el seu paisà Liszt. El seu rival Strawinski l’anomenava “l’home integral”, i la escriptora i intel·lectual Daniel Lesueur el presentava com el “gran arbre plantat en el mig de la música contemporània, amb profundes arrels en terra, i amb rames que s’obren i despleguen en totes les direccions”. Finalment dir que Bartók no tenia per costum signar-se, però deia que en el cas de fer-ho, es signaria en el nom de la natura, de l’art i de la ciència. En resum: un fenomen a nivell personal i artístic.

Antoni Bengochea

Paraules (i imatges) Divines

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 20 de febrer del 2021)

Valle Inclán va representar molt poc el seu teatre, que era titllat d’irrepresentable. El teatre va ser sempre el gènere que més li agradà i en el que menys va poder sobresortir, però passats cent anys de les seves millors creacions Divinas palabras i Luces de Bohemia, la tasca teatral ha estat el més important llegat de la seva producció. Divinas Palabras és una visió duríssima de la veritable Espanya negra, però també una visió global de tot el que de negre té l’ésser humà en general. Menys intel·lectual i poètica que Luces de Bohèmia, aquesta “tragicomèdia de aldea” ens mostra una societat primitiva on els personatges funcionen instintivament i de qualsevol manera menys racional. Aquest comportament ja no és característic de les societats avançades actuals, però encara ens mostren moments idèntics al retrat de Valle Inclán, com poden ser els excessos del futbol, l’assalt al Capitoli de Washington, o les multitudinàries festes il·legals en plena pandèmia. Divinas Palabras res té a veure amb els drames burgesos o els drames rurals del moment, i s’inclou en una estètica radicalment literària, però al mateix temps molt visual, que parteix de la obra gràfica de Goya (i les pintures negres) i ens du amb els monstres del “somni de la raó” goyesc  a l’expressionisme internacional de Munch, Nolde, Kirchner o Ensor, o al cinema alemany (Wiene, Lang, Murnau, etc.). Espanya és representada per Regoyos (també pintor del l’impressionisme) i molts aspectes de Picasso, però sobre tot per Gutièrrez Solana. Per això cal destacar el teatralisme de la proposta, perquè aquest món visual és l’essència del teatre (paraula que vol dir “allò que es veu”). En aquest cas a les accions, vistes des de molts espais diferents, cal afegir-hi uns textos extremadament literaris, tot al contrari del drama burgés o del drama rural realista. Aquesta literatura visual serà la base principal del teatre contemporani, amb influències en el teatre de la crueltat, el teatre èpic brechtià (social, objetiu i no emotiu) o el teatre de l’absurd. Aquestes aportacions converteixen a Valle Inclán en el dramaturg més influent del teatre contemporani espanyol, i possiblement el millor.

Antoni  Bengochea

 

 

Un estel al meu jardí

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 9 de gener del 2021)

Era 1970. En una nació que encara era Una, Gran i Lliure, Mari Trini donava a llum el seu primer disc “Amores”. D’això fa cinquanta anys. Arrencava la carrera d’aquella murciana rebel de vint-i-tres anys, que s’havia emancipat als quinze, abandonant una família de noble llinatge. Es formà a Londres i, sobre tot, a París, seguint l’empremta de la Gréco, però també de la Piaf o de la seva contemporània Mathieu. Com de costum, a contramarxa (la norma era intentar triomfar al teu país, i després passar al estranger). Fent una carrera paral·lela a la malaguanyada Cecilia, dolça i hippie alhora, Mari Trini esdevingué una mena de musa de la transició un tant obscura i malcarada. Era la moda de la minifaldilla i del “pit i cuixa” (l’anomenat “destape”), però ella anava sempre ben tapada i sense moure’s a l’escenari. Acabada la transició i també aquesta moda, és el seu moment de destapar-se i de mostrar-se sensual i sexy. Però començava l’anomena’t postmodernisme, amb el seu menyspreu per la cançó social, i que acabaria arrambant amb la majoria dels cantautors. La “moguda madrilenya” s’obria pas, i la carrera de Mari Trini (i de molts altres) iniciava una prematura decadència. 1981 ens deixava la seva cançó més coneguda, més brillant i més misteriosa: “Una estrella en mi jardín” i al 1984 el seu disc “Diario de una mujer”, plena de cançons esplèndides, i amb uns arranjaments musicals per a no oblidar (a càrrec  de la gran productora musical injustament oblidada Maryní Callejo). Sortosament ens resta el concert en viu a un teatre de Madrid, on la nostra protagonista i tots els participants  fan una exhibició de la millor música de l’època, amb un gran sentit de la melodia, l’harmonia i la sonoritat, sempre al servei dels textos i ple de sensibilitat literària i musical. Aquest concert (que tothom pot paladejar a youtube) és el veritable estel del meu jardí. Ferma feminista “avant la lettre”, les grans cançons de Mari Trini es sostenen perfectament en la actualitat. Això la converteix en la millor cantautora femenina hispànica, i a l’altura de qualsevol dels seus millors companys masculins.

Antoni Bengochea

Joaquín Carbonell, amic i company (2)

(Publicat a La Comarca 23 octubre 2020)

La mort de J. C. mos ha fet recordar amb nostàlgia les voltes que ens vam trobar cantant junts, des d’aquell dia del gener del 70, al «Colegio Menor San Pablo» de Terol, on vam fer amistat en personatges que han sigut tant importats per la política i la cultura. Els «Encuentros de la Música Popular Aragonesa» arrebotits de gent, fent visible el moviment de la cançó. Els recitals en solitari o en grup pels pobles i ciutats del nostre país i més enllà, o el ser protagonistes destacats dels actes multitudinaris dels raders dies del Franquisme. I també recordar les angúnies per encarar el futur quan al començament dels vuitanta, llevat Labordeta que era funcionari, tots mos vam tindre que espavilar per guanyar-mos la vida d’alguna manera; en lo meu cas, muntant una llibreria i estudiant música durant uns anys per ser Professor de Conservatori; i en el cas del Joaquín, és de sobra conegut lo molt que hi va tindre que trescar com a periodista i escriptor, mentre es mantenia actiu escrivint noves cançons i donant algun recital de tant en tant. Perquè en eixo de la música aragonesa, fins a l’aparició d’Amaral i Bunbury, ací ningú podia guanyar-se la vida fent de cantant.
Lo cert és que, a lo primer, les nostres trajectòries eren molt paregudes: als quinze anys Joaquín feia de botones d’hotel, i jo anava en mon pare al camp fent agricultura de subsistència. Després ell va treballar al molí d’oli de la seua família, i jo feia de secretari a la cooperativa de l’oli del poble. Los dos volíem triomfar en la cançó i també vam estar una temporada provant fortuna a Barcelona, on era fàcil cantar en diferents programes de ràdio; i al poc temps, com allí ja estava tot inventat, mos vam entornar a casa per seguir actuant pels pobles de les tres províncies; i el 76 ja vam enregistrar els dos el primer disc. Què llàstima que el Covid maligne li haixque arrabassat la vida al nostre amic i company just quan estava replegant els millors fruits de la seua carrera de cantautor.

Tomàs Bosque

Carbonell, amic i company (1)

(Publicat a La Comarca 18 setembre 2020)

Coneixia l’existència d’Alloza quan només tenia uns cinc anys. El capellà de la Codonyera, mossèn Jesús Moreno, que era també pianista, vivia enfront de casa nostra, a la Replaceta i el sentíem tocar el piano a totes les hores. Però un bon dia el van traslladar de capellà a Alloza i els de la Replaceta mos vam quedar orfes de música clàssica i melodies modernes que el viquiari tocava, si feia bon temps, en els portes del balcó obertes. Però ara mateix encara desconec si aquell capellà-músic de la parròquia d’Alloza, hi va tindre alguna influència en lo nostre malaguanyat amic, encara que ell diguera sempre que només era un autodidacta.

La joventut de la nostra generació, la del Joaquín i la meua, els que ara rondem els setanta, va està marcada pels ritmes i les cançons de la dècada prodigiosa dels seixanta. Els que teníem aptituds musicals tots volíem ser com José Feliciano, Adamo, els Beatles, Rita Pavone, Gigliola Cinquetti, Jacques Brel, Brassens, Bob Dylan, Joan Baez… Però en les condicions socials i econòmiques dels nostres pobles i província, només hi cabia la possibilitat remota, de ser músic o vocalista d’orquestra per tocar a les festes patronals; i més endavant formant amb un grup d’amics un conjunt de guitarres elèctriques, bateria, cantant i un teclat quan algú el sabia tocar.

I com els projectes de grup eren prou difícils d’ateclar, i la TV mos va obrir les portes per conèixer lo que es feia per tot lo món, vet aquí que, de cantar en privat, acompanyant-mos a la guitarra, les cançons famoses del moment, a partir del 68-69 ja cantàvem en públic cançons nostres originals, a lo primer d’un missatge social molt moderat, però aviat vam començar a parlar clarament dels problemes que afligien la gent, i de l’aragonesisme democràtic i transformador. I en això de cantar també melodies de tots els estils i autors, J. C. ere únic entre els cantautors aragonesos de la primera època, condició que li ha vingut força bé per travessar el desert de tants anys com la música d’autor ha estat en stand-by esperant nous estils i noves veus.

(Continuarà)

Tomàs Bosque

250 anys de Beethoven

(Publicat al Diario de Teruel el 22 de febrer del 2020)

Beethoven no va destacar massa en la música vocal (no era Monteverdi, Mozart o Bach); òperes només en va compondre una, de la que ell mateix era conscient de la seva imperfecció. Mai va ser un nen prodigi (poc hagués brillat en aquests programes de la 1). No gaudí del talent ni del geni creatiu de Schubert o Mozart; ni arribà a la brillantor de Händel, la versatilitat de Strawinsky, la profunditat de Bach, o la creativitat revolucionaria de Wagner. Però ningú va fer avançar tant la música com ell. Excel·lent en gairebé tot, unia en un equilibri extraordinari talent, disciplina, creativitat, treball i alçada de mires. Tot plegat el va fer ser el primer creador musical conscient de compondre per a la humanitat y per al futur. Tots el gèneres de l’època els va empènyer, canviar i millorar. En un principi era el piano, del que va ser un virtuós (el millor de l’època). Amb 32 magnífiques sonates i cinc concerts en va tindre prou per crear el piano modern. Una vegada provades al piano, les innovacions eren aplicades a tots els gèneres. En música de càmera ofereix la col·lecció més important de quartets de corda (la forma per excel·lència). Com hem dit, òpera nomes una, però conformà el nucli fonamental del teatre líric romàntic. També per al violí només un concert, però és el millor que hi ha. Conscient de que la música religiosa entrava ja en la decadència, a penes treballà aquest gènere, però ens llegà la Missa Solemnis (la obra que ell considerava la més valuosa de les seves), la més important de les misses (amb permís de Bach i Bruckner). Parlar de les simfonies sempre ens queda esquifit, però cal dir que amb ell es va acabar la costum de compondre simfonies com si es fossin redotets (rosquilles calaceitanes). Només nou, cada una un monument, i la tercera, cinquena i novena insuperades i possiblement insuperables. En resum, la obra d’un tità, el Miquel Àngel de la música, aquell que va aconseguir que l’impuls creatiu dionisíac i l’arquitectura musical més sòlida i apol·línia s’equilibressin amb fermesa.

Antoni Bengochea