Wagner i el drama musical (II)

(Publicat al Diario de Teruel el 13 d’octubre del 2018)

El drama musical wagnerià se desenvolupa com un continuum i s’estructura com una gran forma simfònica-dramàtica. Desapareixen els números tancats, com les àries, els duets, els concertants, etc. L’orquestra, que té molta més importància que en l’òpera tradicional, adquireix una força narrativa protagonista. Això descol·loca molt al públic més convencional, que espera sempre els moments musico vocals més reeixits. Al drama musical hi ha monòlegs, duets, intervencions del cor, etc., però mai són números tancats. Els moments de clímax d’aquest continuum musical no els marca el lluïment vocal dels cantants, sinó l’acció dramàtica del text. Al contrari que al bel canto, el protagonista de la representació no és l’intèrpret, sinó el compositor. Aquest continuum dramàtic avança mitjançant els leitmotifs o motius conductors. Són cèl·lules o fragments musicals que estan lligats a algun personatge, idea, sentiment, objecte, etc. Alguns es reconeixen molt bé i altres no. Aquest concepte no sempre s’ha comprés. No parlem de motius recordatoris, sinó de veritables conductors de l’acció dramàtica a través de la música. Normalment apareixen en l’orquestra, però de vegades van units al cant. Són temes musicals que poden variar, desenvolupar-se, resumir-se o ampliar-se, canviar de tonalitat o d’instrumentació segons convingui al moment dramàtic i, per suposat, barrejar-se entre ells. Cal estar sempre molt atent sobre tot a l’orquestra, perquè els leitmotifs no són nomes música, tenen significat, sentimental o conceptual i, a més a més, condueixen el drama. Finalment un concepte: el que s’ha traduït amb més o menys d’èxit com a melodía infinita. Simplement vol dir que al drama musical no hi ha moments culminants més bonics, que coincideixen amb les àries, els duets o els cors, sinó que tot és important, és continu, i la bellesa musical depèn de la situació dramàtica i de les paraules del text. També s’ha de tindre clar que els personatges negatius mai canten bonic, al contrari que en el melodrama tradicional. Finalment és important notar que un acord, una cèl·lula melòdica de tres o quatre notes, o fins i tot un interval de dues notes poden presentar molta importància.

A partir del drama musical wagnerià, a l’òpera res serà com abans.

Antoni Bengochea

Anuncis

Wagner i el Drama Musical

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 8 de setembre del 2018)

De la mateixa manera que Beethoven va ser la culminació del classicisme i el principi del romanticisme, Wagner representa la culminació d´aquest últim i el principi de la modernitat musical. A mitjan del segle XIX, i després d´una evolució lenta i difícil, crea l´anomenat Drama Musical, que no s´ha de confondre amb l´òpera tradicional. En la actualitat, i gràcies precisament a la revolució wagneriana, que influirà en tots el compositors operístics posteriors (inclòs el seu contemporani Verdi) a tot se’n anomena òpera, però en la seva època, va suposar un gènere totalment revolucionari, que va tardar molt en imposar-se; encara ara hi ha molts que es diuen aficionats a l´òpera i que no volen saber res de l´estil wagnerià, com si fos quelcom inaccessible; curiosament gaudeixen amb Puccini, que no s´entén de cap manera sense la revolució wagneriana. És difícil explicar sintèticament les novetats del Drama Musical, però en direm algunes. Començarem pel concepte d´Obra d´art total. Per a Wagner totes les arts són molt importants i estan fortament relacionades. L´òpera uneix poesia, teatre, arts plàstiques (escenografia e il·luminació), música i cant d´una manera inseparable, i l´autor és el màxim responsable de tots els aspectes. En l´òpera tradicional existeixen totes aquestes arts, però totalment subordinades a la música i el cant (i en el bel canto italià més al cant que a la música). A tot això s´ha d´afegir la filosofia i qualsevol cosa relacionada amb les idees (Wagner fou molt influenciat per la tradició del pensament Alemany, en aquest cas representada per Hegel i Schopenhauer, però també per Goethe i després per Nietzsche). Resumint: que a més a més de la música i el cant, en el Drama Musical s´ha de pensar i avaluar la posada en escena (se’l pot considerar el principal responsable de la importància –de vegades excessiva– dels regidors d´escena actuals). Però hi ha més: ell va redissenyar els nous teatres a la grega (en forma de ventall) i sense categories socials, i també va ser el veritable inventor de l´apagada de llums en els espectacles (en tots). I això només per a començar: Déu n´hi do.

Antoni  Bengochea

 

Àngel Villalba. Cançons i poemes

(Publicat a La Comarca el 7 d’agost del 2018)

La comarca del Baix Aragó-Casp/Bajo Aragón-Caspe ha creat recentment una nova col·lecció de llibres titulada “Mangrana” que, segons ens explica el conseller de cultura de l’entitat en la presentació del volum, el maellà Víctor Prats, “neix amb la vocació de donar veu a l’obra d’aquells escriptors de la nostra comarca la qualitat i producció dels quals així ens ho demanin”. En el primer títol de la col·lecció, escrit en català, presenten el recull de les cançons i poemes del cantautor favarol Àngel Villalba que compta amb una llarga trajectòria musical creativa i dos treballs enregistrats: Àngel Villalba, 30 anys de cançons (2002) i Olivera d’Aragó (2012). La col·lecció “Mangrana”, promoguda per la comarca saragossana, editarà materials tant en castellà com en català perquè en el seu territori agrupa municipis on es parlen les dos llengües aragoneses. Este primer volum l’inicien amb una biografia del cantautor de Favara, vinculat i compromès amb el seu territori i a la seua cultura malgrat viure des de ben jove a L’Hospitalet i Barcelona. A la vila del Matarranya hi té casa i hi va molt a sovint. José Bada, ex conseller del Govern d’Aragó, ha fet el pròleg del llibre i el doctor Artur Quintana l’anàlisi poètic.

Durant el final del franquisme i la transició democràtica Villalba va militar en el moviment àcrata i compartí escenari amb els cantautors de la Nova Cançó Catalana Quico Pi de la Serra, Ovidi Montllor, Quintin Cabrera i Marina Rossell. Després va participar a l’Aragó en concerts per les viles de la Franja, amb el cantautor de Saidí Anton Abad i amb el calaceità Antoni Bengochea, durant el Segon Congrés Internacional de Llengua Catalana del 1986 i, posteriorment, en el Programa d’Animació a la Lectura en català del Govern d’Aragó. En el treball publicat es presenten una setantena llarga de textos entre cançons i poemes que és el fruit de la seua intensa activitat artística i literària en estos cinquanta anys del cantautor favarol. En l’edició del llibre també hi col·labora el Govern d’Aragó.

Carles Sancho Meix

Bruckner

(Publicado al Diario de Teruel el21 d’abril del 2018)   

El 1868 (enguany fa 150 anys), Anton Bruckner composà la seva primera obra mestra: la Missa nº 3. Tenia 44 anys. Com tot el que feia havia d’esperar i la seva catedral religiosa s’estrenà l’any 72. Compositor des dels divuit anys i  millor organista d’Austria, no va donar per acabats els seus estudis musicals fins als 37 anys quan s’examinà d’orgue a Viena (tenia la obsessió de recaptar títols i diplomes) i un dels membres del tribunal afirmà: “ens hagués hagut d’examinar a nosaltres”. Només a partir d’aquell moment començà la composició de música simfònica. També l’any 68 entrà de  professor al Conservatori de Viena, malgrat que no serà numerari fins al 75. A partir d’aquell moment la Filharmònica de la Ciutat Imperial es veurà literalment obligada a interpretar les seves llarguíssimes simfonies, tasca que feia normalment amb pocs assajos i a disgust. El resultat era un fracàs darrere l’altre. Això feia que revisés de manera compulsiva les seves obres No gaudirà del primer èxit (de públic, no de crítica) fins al 81, quan el director Hans Richter l’interpretà la 4ª simfonia. Hauria d’esperar al 84 (als seixanta anys) per aconseguir un reconeixement públic, gràcies a la extraordinària interpretació que el gran Arthur Nikish va fer de la setena simfonia a Leipzig  després de molts assajos (a Viena hagués estat impossible). Vell i malalt, a penes va poder gaudir dels èxits dels seus darrers anys. Les magnífiques cinquena i vuitena simfonies (potser les millors, però també les més llargues) no les va escoltar mai i la novena no la va acabar. Al morir va ser gairebé oblidat, fins a obtenir una notable renaixença en el període nazi, on comptà amb dos notables enamorats musicals: Goebbels i Hitler. Això farà que tornés a ser oblidat després de la Guerra Mundial, fins ben entrats  els seixanta, on es consagrà definitivament al mon del disc i en el repertori. Molt valorat pel públic del centre i nord d’Europa, als països llatins (França, Espanya, Portugal i  sobre tot Itàlia) es considera llarg, lent i feixuc, i encara no s’acaba d’imposar com el que és: un dels millors compositors de la història.

 Antoni Bengochea

“Cantant Desideri” del grup Ya babé

(Publicada a La Comarca el 12 de gener del 2018)

“Cantant Desideri” és el nou treball musical, aparegut el novembre passat, enregistrat pel grup Ya babé a l’estudi Los Largos Trinos de Queretes. Es tracta d’una gravació de petit format amb sis dels millors poemes del pena-rogí escrits en català i recreats musicalment pels matarranyencs. ‘Or i plata’, ‘Elles’, ‘I jo, què sóc?’, ‘Gust amarg’, ‘Setanta quilos’ i ‘Torneu-me-la’ són els poemes seleccionats per al seu nou treball.

Des de fa de temps estos sis temes formaven part del repertori poètic musical del grup i, ara, n’han fet una nova versió en un format acústic i els han volgut gravar i dona’ls a conèixer a un públic més ampli, en un merescut homenatge dels músics a l’escriptor més prolífic i reconegut del Matarranya traspassat fa quasi tres dècades. Quatre d’estes cançons ja van aparèixer en el treball col·lectiu “Una roella al cor. Homenatge a Desideri Lombarte” enregistrat el 2002: ‘Tankas d’estar per casa’, ‘Gust amarg’, ‘I jo, què sóc?, i ‘Setanta quilos per a mal’ interpretats per Jean-Pierre & Mallén. A part d’este duo van participar en aquell emotiu CD dedicat a Desideri: Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, Túrnez &Sesé, Los Draps, Miquel Blanc, la Coral de Beseit i el Duo Recapte. Fernando Mallén, membre destacat de Ya babé i promotor del local cultural i musical La Barraca de Queretes, ha tingut l’encert d’incorporar quatre cançons del repertori del desaparegut duo Jean-Pierre & Mallén, actius al principi de la dècada del 2000, en les actuacions del grup Ya babé que ja té una trajectòria musical notable. Començaren el seu projecte com a banda ara fa poc més deu anys i, segons ells mateixos, el seu estil se situa en el camp del pop-rock. Eva López. Fernando Mallén, Lorenzo Latorre i Ivo Nicolov són els seus membres i per este treball també hi ha participat Oliver Glasser.

Carles Sancho Meix

Viena, la ciutat de la música? (i 2)

(Publicat al Diario de Teruel el 12 d’agost del 2017)

El romanticisme decimonònic començarà pel vienès (considerat el pare d’aquest estil) Franz Schubert. Aquest gran compositor, mort als 31 anys, va ser un fracassat tota la seva vida, que va transcórrer més que precària. Mai va poder desenvolupar el seu  (i molt) talent per l’òpera  i no li van interpretar cap de les peces orquestrals i instrumentals que ara gaudeixen de la millor estimació. No va ser reconegut fins al final del XIX.

Evidentment la reforma operística de Wagner (era alemany) no va tindre cap porta oberta a Viena, però el cas més extrem és el del millor compositor simfònic des de Beethoven, l’austríac Anton Bruckner, que, com professor del conservatori, gaudia del dret d’estrenar les seves monumentals simfonies per la Filharmònica de Viena, que les interpretava a contracor i amb poquíssims assajos, o fins i tot a primera vista. El públic reaccionava molt malament davant d’aquells desgavellats sons i culpava d’allò al compositor. També Gustav Mahler (actiu a principis del XX i que era jueu) va ser totalment rebutjat com a creador, i les seves obres no van ser valorades fins després de la segona Guerra Mundial, quaranta anys de la seva mort). Tot sent un important director d’orquestra, també va ser expulsat de la Òpera de Viena, de la que era titular, i va acabar dirigint al Metropolitan de Nova York.

Només ens resta parlar de l’anomenada Segona Escola de Viena, activa ja al segle XX, de la que els més sobreeixits són Arnold Schönberg, Alban Berg (jueus vienesos) i Antón Webern (vienès “autèntic”), compositors que són la base de tota la música d’avantguarda del segle passat Si Mahler ja havia sofert l’antisemitisme en la seva època, ja us podeu imaginar la condició de perseguits de Schönberg i Berg (i de Webern per ser del mateix cercle) que eren actius en el període nazi. La seva música es qualificava de “degenerada” i mai s’interpretava en concerts majoritaris (com ara).

Viena pot gaudir de l’estatus de Ciutat musical, però, com veieu, mai ha potenciat la creació musical. Pels vienesos, músic i compositor son dos termes antagònics.

Antoni Bengochea

Ball a Valljunquera

(Publicat al Diario de Teruel el 29 de juliol del 2017)

Una nit de música memorable organitzada de manera excel·lent per la Comarca del Matarranya i més concretament pels seus tècnics de l’Àrea de Cultura, per als que no deixaré mai d’agrair lo seu esforç, dedicació i imaginació. Una bona organització en un marc càlid amb l’església de Valljunquera de fons ens feia intuir un deliciós espectacle de ball i de música. Miguel Àngel Berna i Maria Mazzotta ens van oferir lo seu art sota el títol de “Dos Tierras”, fent referència a les regions de on són oriünds: Aragó i el Salento italià. Se’n va fer curt, massa curt. D’Aragó lo ball i de Salento la veu i la música d’acordió. La jota adequada als intèrprets va sonar meravellosa i va arrancar los aplaudiments del nombrós públic que va deixa sense cap seient lliure la plaça de l’església. Maria Mazzotta, amb una veu melòdica i  animada, marcant alhora lo compàs amb una pandereta i acompanyada per un acordió experimentat en les músiques populars del taranto. Un regal per a l’oïda.  Maria va ser un maridatge artístic preciós per al ball de Miguel Àngel Berna. I és que Salento és la comarca que forma lo tacó de la bota que ens recorda lo mapa de la Italià actual. Territori dominat per una potent ciutat, Tarento o Taranto, envoltada de diferents dialectes derivats de l’Itàlic i de les llengües romans. Maria ens va cantar, suposo perquè no lo conec prou, en “salentino”, un d’estos dialectes. Em va emocionar i endolcir aquella fresca nit a Valljunquera. Escoltant a Maria i admirant lo ball de Miguel Àngel m’imaginava aquell tacó de la bota italiana, que en lo seu dia també va formar part d’Aragó, repicant al so del taranto sobre el blau taulat del nostre Mediterrani seré. Que voleu?, la nit era per somiar i la imaginació de quan en quan aflora.

Juan Luís Camps