250 anys de Beethoven

(Publicat al Diario de Teruel el 22 de febrer del 2020)

Beethoven no va destacar massa en la música vocal (no era Monteverdi, Mozart o Bach); òperes només en va compondre una, de la que ell mateix era conscient de la seva imperfecció. Mai va ser un nen prodigi (poc hagués brillat en aquests programes de la 1). No gaudí del talent ni del geni creatiu de Schubert o Mozart; ni arribà a la brillantor de Händel, la versatilitat de Strawinsky, la profunditat de Bach, o la creativitat revolucionaria de Wagner. Però ningú va fer avançar tant la música com ell. Excel·lent en gairebé tot, unia en un equilibri extraordinari talent, disciplina, creativitat, treball i alçada de mires. Tot plegat el va fer ser el primer creador musical conscient de compondre per a la humanitat y per al futur. Tots el gèneres de l’època els va empènyer, canviar i millorar. En un principi era el piano, del que va ser un virtuós (el millor de l’època). Amb 32 magnífiques sonates i cinc concerts en va tindre prou per crear el piano modern. Una vegada provades al piano, les innovacions eren aplicades a tots els gèneres. En música de càmera ofereix la col·lecció més important de quartets de corda (la forma per excel·lència). Com hem dit, òpera nomes una, però conformà el nucli fonamental del teatre líric romàntic. També per al violí només un concert, però és el millor que hi ha. Conscient de que la música religiosa entrava ja en la decadència, a penes treballà aquest gènere, però ens llegà la Missa Solemnis (la obra que ell considerava la més valuosa de les seves), la més important de les misses (amb permís de Bach i Bruckner). Parlar de les simfonies sempre ens queda esquifit, però cal dir que amb ell es va acabar la costum de compondre simfonies com si es fossin redotets (rosquilles calaceitanes). Només nou, cada una un monument, i la tercera, cinquena i novena insuperades i possiblement insuperables. En resum, la obra d’un tità, el Miquel Àngel de la música, aquell que va aconseguir que l’impuls creatiu dionisíac i l’arquitectura musical més sòlida i apol·línia s’equilibressin amb fermesa.

Antoni Bengochea

Gràcies, Les Luthiers

(Publicat al Diario de Teruel 18 de gener del 2020)

Enguany volia tornar a veure a Le Luthiers. Els he gaudit cinc vegades, sempre amb el quintet de gala. Després de la inesperada mort de Daniel Rabinovich, no els havia vist i crec que era el moment. Sabia que Carlos Núñez (el pianista) els havia deixat després del premi Princesa de Astúries (que coincidí amb el cinquanta aniversari del grup). Quina va ser la meva sorpresa quan em vaig assabentar de que Marcos Munstock (el presentador) ja no hi era, a causa d’una penosa malaltia. Em costava imaginar-los sense Rabinovich, cada vegada millor pallasso i millor músic, però sense Munstock, em resulta impossible. Em consta que el seu substitut és un gran actor i millor músic que Marcos, però la figura de Les Luthiers, per a mi, sempre anirà unida a aquest excels comediant i narrador d’origen jueu polonès (curiosament Rabinovich era també jueu). Les Luthiers es presentava com un quintet ben harmonitzat, però en realitat eren un “full” de pòquer: un duet lletrat i tres músics professionals. El duet lletrat el formaven els dos actors principals: Munstock, locutor, presentador i narrador, i Rabinovich, que, a més a més d’actor, era notari (i bon músic). Els músics professionals: Jorge Maronna, el menys pallasso, però gran intèrpret,  arranjador i compositor (moltes històries es desenvoluparen a partir de composicions seves); Carlos Núñez, magnífic pianista i el més versàtil dels músics, a més del més còmic); i Carlos López Puccio, director de cors i d’orquestra professional, i arranjador i director vocal del grup. El món de la veu era fonamental, ja que el grup, molt divers, es va formar en el món de la música coral. La veu i la música coral (i evidentment l’humor) els unia a tots des dels inicis en els cors universitaris. Un aspecte molt conegut era el de creadors d’instruments informals (luthiers), que van heretar del fundador del grup Gerardo Massana, arquitecte i músic d’origen català. Tot aquest recapte, assaonat per un humor culte, abstracte, basat en la paraula i en la saviesa musical, i que fuig d’allò anecdòtic i conjuntural, els ha fet únics i irrepetibles. Gràcies, Les Luthiers.

Antoni Bengochea

Wagner i el drama musical (segona part)

(Publicat al Diari de Teruel el dissabte 14 de desembre del 2019)

 A la primera part explicarem el concepte de l’Obra d’art total (on el compositor és al cap de tot (llibret, posada en escena, il·luminació, etc.) i la importància de la filosofia i el pensament; en una paraula: de les idees. Hem d’insistir en que la representació és sobre tot un drama, una peça teatral i d’idees, i la música és al servei d’aquest drama. Al contrari que en l’òpera tradicional en que el llibret és el suport (necessari) al servei d`allò que més importa, que és la música i el cant. El mètode de la revolució del Drama Musical wagnerià s’assenta en el desenvolupament de tres eines: l’ORQUESTRA, ELS LEITMOTIFS i la MELODIA INFINITA. Seguint la línea de Weber i Berlioz, l´Orquestra guanya un protagonisme inaudit dins del drama. Els leitmotifs (motius conductors) són un conjunt de temes melòdics o harmònics que el compositor assigna a un personatge, un lloc, un objecte o un sentiment o una idea i que són els que condueixen la música d’una manera continuada. No és un simple motiu recordatori, ja que poden ser canviants i actuen com  a motors musicals, habitualment en l’orquestra, però també en el cant. Alguns són molt evidents, però n’hi ha d’altres que són difícils de descobrir. És motivant per a l’oient reconèixer alguns motius, però en absolut és necessari per a gaudir plenament del drama. En quan a la Melodia infinita no vol dir altra cosa que la melodia (tocada o cantada) flueix de manera continuada, sense formes tancades. No hi ha números tancats: recitatius, àries, cors, duets, concertants, etc. I les melodies no tenen formes estròfiques, con en l’òpera tradicional. L’acció musical avança contínuament, amb monòlegs, duos, fragments de grup i amb moments de tensió i relaxació, moments culminants, etc., però sense formes estròfiques. Com podeu suposar, també els cantants són intèrprets  sempre al servei del drama. És, finalment, important que l’oïen estigui sempre pendent de l’orquestra ens els moments cantats, perquè la seva tasca no és la d’iniciar la melodia i després acompanyar, com en l’òpera tradicional, sinó conduir l’acció musical. Només cal una mica d’entrenament.

 Antoni Bengochea

 

 

Don Carlo, un gran Verdi poc conegut

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 5 d’octubre dels 2019)

Don Carlo és una òpera molt especial. És va estrenar l´any 1867 a París, i és l´única que el mestre Verdi en va fer moltes versions (entre sis i vuit) i mai en va quedar totalment satisfet.. La definia com un pastitx, “magnífic, però un pastitx al cap i a la fi”. Musicalment és d´un nivell semblant a la molt més popular Aída, però molt més interessant teatralment. El llibret de Don Carlo es basa en l’obra homònima de Schiller amb fons històric en la que els protagonistes són el Rei Felip II, el seu fill Don Carlo i la seva tercera esposa Elisabeth de Valois, que tenia catorze anys quan es va casar amb el rei Felip que en tenia dinou més. La història és molt manipulada, però hi ha molts aspectes culturals, històrics i socials molt interessants, com l´inquisitorial Auto de Fe que no hi era a la peça de Schiller (afegit per Verdi) i que va ser el primer acte al que va assistir oficialment la reina Elisabeth. És cert que es basa en la llegenda negra de la monarquia hispànica que es construí sobre tot als països luterans, i que la ideologia és la dels liberals romàntics del segle XIX, però tot fa un fresc teatral força poderós, i amb una magnífica música que ajuda a comprendre millor l´obra massa intel·lectual de Schiller. No és una òpera de les més populars de Verdi (ocupa la desena posició entre les més valorades) i es representa molt més de París per amunt que en els països del sud, però és el millor Verdi amb fons històric, i, sobre tot, és Verdi, un compositor que escrivia sempre per al poble i que, com diu el gran baríton andalús Juan Jesús Rodríguez, tothom la pot entendre. És lo que jo diria una excel·lent òpera didàctica per al poble. Així ho entenen a Berlín, on es representa gairebé totes les temporades en algun dels tres teatres d´òpera públics, amb un preu màxim de cent euros (llotges principals), pràcticament la meitat que al Real o al Liceu. Una obra mestra que tothom hauria de tenir el dret de conèixer. Ara la fan a Madrid.

Antonio Bengochea

Festival Internacional Buñuel Calanda 2019

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 10 d’agost del 2019)

No entraré en aquestes  curtes línies de la columna a fer una crònica del Festival d’enguany. D’això s’han ocupat suficientment els diferents mitjans informatius. Comentaré uns altres temes i aspectes d’aquest Festival calandrí. Penso que ha estat un any de transició producte de la incertesa pel canvi polític a l’Ajuntament. Segurament moltes decisions s’han hagut de prendre a última hora a l’espera de decisions polítiques i pressupostàries. Tot amb tot el Festival ha estat un èxit d’organització i de pel·lícules visualitzades. Amb un pressupost com el que té gairebé és un miracle el que s’ha fet. El director del CBC i del Festival, Jordi Xuclà, i el coordinador i organitzador mexicà, Mario Barro, han estat dues persones claus de l’èxit de la mostra. Sense oblidar-nos de tot el personal del CBC. No sé si se n’adonen prou els calandrins i els habitants dels voltants de la valia cinematogràfica i cultural d’aquest esdeveniment cultural, un dels millors del Baix Aragó, Terol i, per què no, de tot l’Aragó. Ben pocs festivals, o cap,  hi ha a la resta d’Espanya i amb tan marcada influència mexicana i sud-americana en general. Tot molt bé: els curts, les pel·lícules temàtiques de directores mexicanes i les de la secció oficial. Llàstima que l’afluència de públic a la Casa de Cultura a les tardes hagi estat escassa. És ben cert que a les quatre de la tarda i a les sis el sol de juliol del ara verd desert de Calanda, aplana sentiments i fins i tot les consciències, tot i que amb cotxe des de casa i aparcant a la mateixa porta de la Casa de Cultura, l’efecte solar és minse. Quina sort vam tenir de poder veure en gran pantalla la pel·lícula Roma, quasi bé una primícia! Els meus desitjos i de ben segur els dels pertinaços assistents al festival: que el nou alcalde compleixi el que va prometre públicament, que les institucions públiques esmercin alguns euros més per al Festival i que algunes entitats privades més col·laborin –pagaran menys imposts. Crec que s’haurien de plublicitar més les col·laboracions. I per acabar, sort per al XVI Festival, allí hi serem!

José Miguel Gràcia  

La coral de la Vall

(Publicada a La Comarca el 21 de juliol del 2019)

El passat 24 de juny, dia de Sant Joan, es va presentar a la Vall la nova coral local dirigida per Belén Carrere, professora saragossana que té la residència a la nostra vila. La formació de l’agrupació musical va constituir-se el passat mes de setembre, amb assajos continuats cada dilluns a Casa la Vila. Després de deu mesos de treball faen la presentació a la plaça envoltats d’un públic que volia donar suport a la nova formació musical valleja. La coral, formada per un total de vint-i-tres membres de totes les edats, alguns antics alumnes de l’escola musical de mossèn León i cantaires del cor parroquial que ha subsistit a la desaparició del capellà. Per esta il·lusionant primera actuació davant els seus veïns, Belén, la directora, va preparar set composicions de diferents registres, encara que, finalment, en va haver d’improvisar una altra per atendre la petició del públic que emocionat per l’actuació en demanava més.

El concert a la Vall em va fer enyorar aquell il·lusionant projecte comarcal de Corals de Matarranya que van enregistrar el CD ‘Música Tradicional del Matarranya’, ara fa deu anys, i que cada desembre organitzava una trobada coral a una vila de la comarca per comprovar l’evolució de les formacions. Grups musicals constituïts a les viles de Beseit, Queretes, Calaceit, la Freixneda, Massalió i Valljunquera i dirigits per Margarita i Francisco Celma, Beatriz Barceló i José Manuel Conte. L’any 2000 les Corals del Matarranya s’estrenaven a la sala de les Xumeneres del castell de Vall-de-roures en la seua primera trobada anual amb l’objectiu de recuperar el folklore popular de les nostres terres. D’aquell projecte musical comarcal només continua la Coral Francisco Turull de Queretes. Una llàstima la pèrdua d’aquella frenètica activitat musical al Matarranya, ara fa deu anys. Per sort les escoles de música continuen en bona salut i representen la base de noves agrupacions: bandes, xarangues, grallers, grups…

Carles Sancho Meix

Òpera per a tots, un treball per fer

(Publicat al Diario de Teruel el 22 de juny del 2019)

Hi ha un fenomen cultural curiós aquests últims temps, que és el fet d’anar a veure òpera al cinema. Molta gent fa servir aquesta activitat com si fos una funció d´òpera normal. He pogut escoltar coses com “he vist a la Netrebko y al Kauffmann o a Flórez varies vegades…”. I això ho diu gent que normalment no va a cap teatre d’òpera i fins i tot alguns que no hi han anat mai. En aquestes sessions costa de debò trobar-hi entrades quan el títol és “popular”. També he pogut constatar que es pren cava a l’entreacte o al final (molts abonats als teatres no l’hem tastat mai). De tot aquest paperot l’única cosa que sembla real és l’edat dels concurrents, encara és més alta que als teatres. El que resta evident és que l’òpera té un problema de difusió i connexió amb el públic normal i, sobre tot, amb els joves. Conec molta gent amb sensibilitat artística, musical i teatral (alguns amb possibilitats econòmiques) que mai es planteja anar a veure òpera directe. Aquest espectacle es segueix oferint per a un públic elitista, presumptament selecte, burgés i envellit, quan les històries són tan normals o fantàstiques com les dels Miserables, El Rei Lleó o Billy Elliot, musicals que omplen els teatres amb uns preus gairebé similars a les òperes. Per què el públic normal vol veure musicals i no òperes? Hi ha moltes raons: per no aguantar al públic operístic  tradicional; perquè el musical és més accessible, ja que hi ha moltes més sessions i és més fàcil aconseguir bones entrades; perquè no hi ha educació en la música acústica, es a dir, sense micròfons , o simplement per la manca d’informació sobre un espectacle que la majoria de la gent no considera del seu món, etc. I  des de que començà la crisi econòmica les coses han empitjorat. El públic burgés, fatxenda i “pijo” no vol soltar una manifestació cultural que considera seva, i els polítics (des de punts de vista oposats) volen que tot continuï igual i no fan res per canviar-ho. Què hi farem!

Antoni Bengochea