Festival Internacional Buñuel Calanda 2019

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 10 d’agost del 2019)

No entraré en aquestes  curtes línies de la columna a fer una crònica del Festival d’enguany. D’això s’han ocupat suficientment els diferents mitjans informatius. Comentaré uns altres temes i aspectes d’aquest Festival calandrí. Penso que ha estat un any de transició producte de la incertesa pel canvi polític a l’Ajuntament. Segurament moltes decisions s’han hagut de prendre a última hora a l’espera de decisions polítiques i pressupostàries. Tot amb tot el Festival ha estat un èxit d’organització i de pel·lícules visualitzades. Amb un pressupost com el que té gairebé és un miracle el que s’ha fet. El director del CBC i del Festival, Jordi Xuclà, i el coordinador i organitzador mexicà, Mario Barro, han estat dues persones claus de l’èxit de la mostra. Sense oblidar-nos de tot el personal del CBC. No sé si se n’adonen prou els calandrins i els habitants dels voltants de la valia cinematogràfica i cultural d’aquest esdeveniment cultural, un dels millors del Baix Aragó, Terol i, per què no, de tot l’Aragó. Ben pocs festivals, o cap,  hi ha a la resta d’Espanya i amb tan marcada influència mexicana i sud-americana en general. Tot molt bé: els curts, les pel·lícules temàtiques de directores mexicanes i les de la secció oficial. Llàstima que l’afluència de públic a la Casa de Cultura a les tardes hagi estat escassa. És ben cert que a les quatre de la tarda i a les sis el sol de juliol del ara verd desert de Calanda, aplana sentiments i fins i tot les consciències, tot i que amb cotxe des de casa i aparcant a la mateixa porta de la Casa de Cultura, l’efecte solar és minse. Quina sort vam tenir de poder veure en gran pantalla la pel·lícula Roma, quasi bé una primícia! Els meus desitjos i de ben segur els dels pertinaços assistents al festival: que el nou alcalde compleixi el que va prometre públicament, que les institucions públiques esmercin alguns euros més per al Festival i que algunes entitats privades més col·laborin –pagaran menys imposts. Crec que s’haurien de plublicitar més les col·laboracions. I per acabar, sort per al XVI Festival, allí hi serem!

José Miguel Gràcia  

Anuncis

La coral de la Vall

(Publicada a La Comarca el 21 de juliol del 2019)

El passat 24 de juny, dia de Sant Joan, es va presentar a la Vall la nova coral local dirigida per Belén Carrere, professora saragossana que té la residència a la nostra vila. La formació de l’agrupació musical va constituir-se el passat mes de setembre, amb assajos continuats cada dilluns a Casa la Vila. Després de deu mesos de treball faen la presentació a la plaça envoltats d’un públic que volia donar suport a la nova formació musical valleja. La coral, formada per un total de vint-i-tres membres de totes les edats, alguns antics alumnes de l’escola musical de mossèn León i cantaires del cor parroquial que ha subsistit a la desaparició del capellà. Per esta il·lusionant primera actuació davant els seus veïns, Belén, la directora, va preparar set composicions de diferents registres, encara que, finalment, en va haver d’improvisar una altra per atendre la petició del públic que emocionat per l’actuació en demanava més.

El concert a la Vall em va fer enyorar aquell il·lusionant projecte comarcal de Corals de Matarranya que van enregistrar el CD ‘Música Tradicional del Matarranya’, ara fa deu anys, i que cada desembre organitzava una trobada coral a una vila de la comarca per comprovar l’evolució de les formacions. Grups musicals constituïts a les viles de Beseit, Queretes, Calaceit, la Freixneda, Massalió i Valljunquera i dirigits per Margarita i Francisco Celma, Beatriz Barceló i José Manuel Conte. L’any 2000 les Corals del Matarranya s’estrenaven a la sala de les Xumeneres del castell de Vall-de-roures en la seua primera trobada anual amb l’objectiu de recuperar el folklore popular de les nostres terres. D’aquell projecte musical comarcal només continua la Coral Francisco Turull de Queretes. Una llàstima la pèrdua d’aquella frenètica activitat musical al Matarranya, ara fa deu anys. Per sort les escoles de música continuen en bona salut i representen la base de noves agrupacions: bandes, xarangues, grallers, grups…

Carles Sancho Meix

Òpera per a tots, un treball per fer

(Publicat al Diario de Teruel el 22 de juny del 2019)

Hi ha un fenomen cultural curiós aquests últims temps, que és el fet d’anar a veure òpera al cinema. Molta gent fa servir aquesta activitat com si fos una funció d´òpera normal. He pogut escoltar coses com “he vist a la Netrebko y al Kauffmann o a Flórez varies vegades…”. I això ho diu gent que normalment no va a cap teatre d’òpera i fins i tot alguns que no hi han anat mai. En aquestes sessions costa de debò trobar-hi entrades quan el títol és “popular”. També he pogut constatar que es pren cava a l’entreacte o al final (molts abonats als teatres no l’hem tastat mai). De tot aquest paperot l’única cosa que sembla real és l’edat dels concurrents, encara és més alta que als teatres. El que resta evident és que l’òpera té un problema de difusió i connexió amb el públic normal i, sobre tot, amb els joves. Conec molta gent amb sensibilitat artística, musical i teatral (alguns amb possibilitats econòmiques) que mai es planteja anar a veure òpera directe. Aquest espectacle es segueix oferint per a un públic elitista, presumptament selecte, burgés i envellit, quan les històries són tan normals o fantàstiques com les dels Miserables, El Rei Lleó o Billy Elliot, musicals que omplen els teatres amb uns preus gairebé similars a les òperes. Per què el públic normal vol veure musicals i no òperes? Hi ha moltes raons: per no aguantar al públic operístic  tradicional; perquè el musical és més accessible, ja que hi ha moltes més sessions i és més fàcil aconseguir bones entrades; perquè no hi ha educació en la música acústica, es a dir, sense micròfons , o simplement per la manca d’informació sobre un espectacle que la majoria de la gent no considera del seu món, etc. I  des de que començà la crisi econòmica les coses han empitjorat. El públic burgés, fatxenda i “pijo” no vol soltar una manifestació cultural que considera seva, i els polítics (des de punts de vista oposats) volen que tot continuï igual i no fan res per canviar-ho. Què hi farem!

Antoni Bengochea

Llibre-disc dels primers cantautors

(Publicada a La Comarca el 3 de maig de 2019)

Com ja recordàvem un poc abans de Nadal, la troballa sorprenent de la gravació original del «Primer Encuentro de la Música Popular en Aragón», celebrat al teatre Principal de Saragossa el 13 de novembre de 1973, ens va permetre de celebrar, l’any passat, el 45 aniversari d’aquell recital tan rellevant pel moviment de la nova cançó aragonesa. El locutor de Ràdio Saragossa José Juan Chicón va tindre la idea d’ajuntar als cantautors i grups de folk de la primera hora, en un concert al cor de la capital d’Aragó, acte que va ser possible de realitzar perquè figurava com organitzadora El Cachirulo, entitat afí al règim dedicada als festivals de jota; i vist l’èxit i repercussió pública de l’acte es van veure obligats a donar explicacions al govern Civil de l’època.

Així com es va conèixer l’existència de la gravació i saber que la seva qualitat era acceptable, el Govern d’Aragó es va comprometre a editar el contingut de les cintes, més documents gràfics i notícies del moment, on també hi figura l’expedient que la policia va elaborar del recital, les lletres de les cançons visades per la censura franquista, inclús informació sobre la posició política de cada un dels protagonistes.

El Llibre-disc (en 2 CD) replega cançons de: Labordeta, Pilar Garzón en aragonès, Tierra Húmeda, Tomás Bosque en castellà i català, Renaxer en aragonès, Joaquín Carbonell i La Bullonera. El presentador del recital és José Juan Chicón. En la part gràfica tenim les reflexions de cada un dels protagonistes fetes també en les tres llengües d’Aragó, fotografies antigues i actuals, les lletres de les cançons i la col·laboració especial de Juana de Grandes viuda de Labordeta, i Eloy Fernández Clemente que situa el moment del recital en el context polític mundial.

La presentació es va fer el passat 22 d’abril a l’auditori del Museu Pablo Serrano ple de gent, en presència de Ignacio Escuín, Director General de Cultura, i dels protagonistes del recital. Prames s’ha encarregat de l’edició i la distribució. Però hem de dir que, de moment, no hi ha existències perquè la primera edició es va vendre en dos dies.

Tomàs Bosque

El problema de la música contemporània

(Publicat al diario de Teruel el 6 d’abril del 2002)

És difícil fer la cronologia d’aquesta música, perquè no tothom es posa d’acord, però la cronologia no té gaire importància, el problema és la divulgació, que resta molt per davall de les arts plàstiques, per exemple. Jo em referiré a la música produïda des de les primeres avantguardes històriques, fa ja més de cent anys  Els artistes plàstics clàssics d’avantguarda són ara força coneguts. Estic parlant del cubisme amb Picasso, Gris, Léger, Braque, etc.; de l´abstracció amb Kandinsky, Mondrian, Rothko, o del surrealisme amb de Chirico Miró, Magritte o el més que popular Dalí. Molts artistes plàstics són a l’abast del públic amb facilitat: Pollock, Bacon, Kiefer, els expressionistes abstractes americans, o Tàpies, Klein, Giacometti, Moore, Richter, Warhol, fins i tot els actuals Barceló, Plensa, Koons, Bourgeois, Iglesias, etc, o arquitectes de moda com Calatrava, Hadid, Nouvel o Gehry. La questió és que, mentre que els museus importants (o els ajuntaments moderns en el cas dels arquitectes) mostren l’art contemporani, les institucions musicals marginen gairebé totalment la música contemporània. De Strawinsky (el més clàssic) només s’interpreten les primeres obres, i no per exemple la  meravellosa Simfonia dels Salms o Les Noces, que és la peça que Carl Orff va plagiar en la seva la molt coneguda Carmina Burana. Grans autors simfònics com Lutoslawsky, Messiaen, Ligeti, Xenakis, Britten o el mateix Robert Gerhard són absents de les programacions. Si compositors tan genials com Falla o Bela Bartòk s´escolten de tant en tant, qué podem dir dels extraordinaris creadors de la Escola de Viena, com Schönberg, Berg o Webern (un dels autors més sensibles, extraordinaris i desconeguts de la història). Les institucions actuals li donen la raó a Hitler. De Sostakovich sempre s’escolten les mateixes obres i després de la crisi econòmica és molt difícil veure les grans creacions operístiques d’Alban Berg, Jànacek o Britten, i gairebé impossible les de Prokofiev, Penderecky, Ligeti, Messiaen, Reimann, Zimmerman (autors comparables a  Hopper, Bacon, Warhol, Kiefer, Pollock, etc,) per no parlar dels actuals Adams, Henze o Adés. L´estrena del “Grand Macabre” de Ligeti al Liceu fa uns anys va ser un notable èxit. El problema no és la qualitat, és la difusió.

Antoni Bengochea

 

La lenta carrera de Javier Camarena

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 26 de gener del 2019)

Fa poc debutava a la Comunitat Aragonesa (amb èxit anunciat) l’aclamat tenor mexicà Javier Camarena. Es presentava com el tenor del moment i es parlava de la seva “carrera meteòrica”. És cert que és el tenor del moment, el més mediàtic (amb Jonas Kaufmann), però això de la “carrera meteòrica” és molt, molt discutible. Als 25 anys, quan va debutar Pavarotti, el senyor Camarena encara estava estudiant i es presentà a un concurs de cant on no va passar de la primera eliminatòria. Als 29 (edat en la que Fleta estrenà la Turandot a la Scala essent considerat un dels millors tenors del món) guanyà el concurs de Cant de Mèxic, que només el va capacitar per anar a estudiar a Zurich. En aquesta edat Pavarotti, Carreras, Domingo o Juan Diego Flórez ja havien cantat als millors teatres del món (aquests dos últims varies vegades).  Finalment pogué debutar a Zurich als 31 anys, quan Alfredo Kraus (ell mateix considerava que l’hi havia costat d’arrencar) ja havia cantat amb la Callas. Mentre el seu compatriota Rolando Villazón feia una veritable carrera meteòrica arreu del món, Camarena va romandre cinc anys a Zurich perfeccionant el seu art i actuant fora en teatres de segona fila. Després de molta disciplina i estudi, i de molta, molta feina, finalment debutava amb un paper secundari a les “Noces de Figaro” d’en Mozart al Metropolitan de Nova York. Tenia 35 anys. Poc després faria una substitució d’un primer paper en aquest mateix teatre i debutava a Salzburg. Per fi la seva carrera es llençava. Malgrat tot hauríem d’esperar 2013 (36 anys) per gaudir-lo en el Liceu en el segon repartiment, a l’ombra d’un Villazón en franca decadència. L’any següent debutaria triomfalment a Madrid. Ara, als 42 anys, se’ns presenta en una forma òptima. Darrere d’ell, molt treball i molta paciència. Que el futur sigui fructífer per a aquest extraordinari belcantista que mai ha cantat la majoria de les òperes més conegudes i que quan tenia 20 anys, no hagués passat ni la primera fase de Got Talent.

Antoni Bengochea

Wagner i el drama musical (II)

(Publicat al Diario de Teruel el 13 d’octubre del 2018)

El drama musical wagnerià se desenvolupa com un continuum i s’estructura com una gran forma simfònica-dramàtica. Desapareixen els números tancats, com les àries, els duets, els concertants, etc. L’orquestra, que té molta més importància que en l’òpera tradicional, adquireix una força narrativa protagonista. Això descol·loca molt al públic més convencional, que espera sempre els moments musico vocals més reeixits. Al drama musical hi ha monòlegs, duets, intervencions del cor, etc., però mai són números tancats. Els moments de clímax d’aquest continuum musical no els marca el lluïment vocal dels cantants, sinó l’acció dramàtica del text. Al contrari que al bel canto, el protagonista de la representació no és l’intèrpret, sinó el compositor. Aquest continuum dramàtic avança mitjançant els leitmotifs o motius conductors. Són cèl·lules o fragments musicals que estan lligats a algun personatge, idea, sentiment, objecte, etc. Alguns es reconeixen molt bé i altres no. Aquest concepte no sempre s’ha comprés. No parlem de motius recordatoris, sinó de veritables conductors de l’acció dramàtica a través de la música. Normalment apareixen en l’orquestra, però de vegades van units al cant. Són temes musicals que poden variar, desenvolupar-se, resumir-se o ampliar-se, canviar de tonalitat o d’instrumentació segons convingui al moment dramàtic i, per suposat, barrejar-se entre ells. Cal estar sempre molt atent sobre tot a l’orquestra, perquè els leitmotifs no són nomes música, tenen significat, sentimental o conceptual i, a més a més, condueixen el drama. Finalment un concepte: el que s’ha traduït amb més o menys d’èxit com a melodía infinita. Simplement vol dir que al drama musical no hi ha moments culminants més bonics, que coincideixen amb les àries, els duets o els cors, sinó que tot és important, és continu, i la bellesa musical depèn de la situació dramàtica i de les paraules del text. També s’ha de tindre clar que els personatges negatius mai canten bonic, al contrari que en el melodrama tradicional. Finalment és important notar que un acord, una cèl·lula melòdica de tres o quatre notes, o fins i tot un interval de dues notes poden presentar molta importància.

A partir del drama musical wagnerià, a l’òpera res serà com abans.

Antoni Bengochea