Llibre-disc dels primers cantautors

(Publicada a La Comarca el 3 de maig de 2019)

Com ja recordàvem un poc abans de Nadal, la troballa sorprenent de la gravació original del «Primer Encuentro de la Música Popular en Aragón», celebrat al teatre Principal de Saragossa el 13 de novembre de 1973, ens va permetre de celebrar, l’any passat, el 45 aniversari d’aquell recital tan rellevant pel moviment de la nova cançó aragonesa. El locutor de Ràdio Saragossa José Juan Chicón va tindre la idea d’ajuntar als cantautors i grups de folk de la primera hora, en un concert al cor de la capital d’Aragó, acte que va ser possible de realitzar perquè figurava com organitzadora El Cachirulo, entitat afí al règim dedicada als festivals de jota; i vist l’èxit i repercussió pública de l’acte es van veure obligats a donar explicacions al govern Civil de l’època.

Així com es va conèixer l’existència de la gravació i saber que la seva qualitat era acceptable, el Govern d’Aragó es va comprometre a editar el contingut de les cintes, més documents gràfics i notícies del moment, on també hi figura l’expedient que la policia va elaborar del recital, les lletres de les cançons visades per la censura franquista, inclús informació sobre la posició política de cada un dels protagonistes.

El Llibre-disc (en 2 CD) replega cançons de: Labordeta, Pilar Garzón en aragonès, Tierra Húmeda, Tomás Bosque en castellà i català, Renaxer en aragonès, Joaquín Carbonell i La Bullonera. El presentador del recital és José Juan Chicón. En la part gràfica tenim les reflexions de cada un dels protagonistes fetes també en les tres llengües d’Aragó, fotografies antigues i actuals, les lletres de les cançons i la col·laboració especial de Juana de Grandes viuda de Labordeta, i Eloy Fernández Clemente que situa el moment del recital en el context polític mundial.

La presentació es va fer el passat 22 d’abril a l’auditori del Museu Pablo Serrano ple de gent, en presència de Ignacio Escuín, Director General de Cultura, i dels protagonistes del recital. Prames s’ha encarregat de l’edició i la distribució. Però hem de dir que, de moment, no hi ha existències perquè la primera edició es va vendre en dos dies.

Tomàs Bosque

Anuncis

El problema de la música contemporània

(Publicat al diario de Teruel el 6 d’abril del 2002)

És difícil fer la cronologia d’aquesta música, perquè no tothom es posa d’acord, però la cronologia no té gaire importància, el problema és la divulgació, que resta molt per davall de les arts plàstiques, per exemple. Jo em referiré a la música produïda des de les primeres avantguardes històriques, fa ja més de cent anys  Els artistes plàstics clàssics d’avantguarda són ara força coneguts. Estic parlant del cubisme amb Picasso, Gris, Léger, Braque, etc.; de l´abstracció amb Kandinsky, Mondrian, Rothko, o del surrealisme amb de Chirico Miró, Magritte o el més que popular Dalí. Molts artistes plàstics són a l’abast del públic amb facilitat: Pollock, Bacon, Kiefer, els expressionistes abstractes americans, o Tàpies, Klein, Giacometti, Moore, Richter, Warhol, fins i tot els actuals Barceló, Plensa, Koons, Bourgeois, Iglesias, etc, o arquitectes de moda com Calatrava, Hadid, Nouvel o Gehry. La questió és que, mentre que els museus importants (o els ajuntaments moderns en el cas dels arquitectes) mostren l’art contemporani, les institucions musicals marginen gairebé totalment la música contemporània. De Strawinsky (el més clàssic) només s’interpreten les primeres obres, i no per exemple la  meravellosa Simfonia dels Salms o Les Noces, que és la peça que Carl Orff va plagiar en la seva la molt coneguda Carmina Burana. Grans autors simfònics com Lutoslawsky, Messiaen, Ligeti, Xenakis, Britten o el mateix Robert Gerhard són absents de les programacions. Si compositors tan genials com Falla o Bela Bartòk s´escolten de tant en tant, qué podem dir dels extraordinaris creadors de la Escola de Viena, com Schönberg, Berg o Webern (un dels autors més sensibles, extraordinaris i desconeguts de la història). Les institucions actuals li donen la raó a Hitler. De Sostakovich sempre s’escolten les mateixes obres i després de la crisi econòmica és molt difícil veure les grans creacions operístiques d’Alban Berg, Jànacek o Britten, i gairebé impossible les de Prokofiev, Penderecky, Ligeti, Messiaen, Reimann, Zimmerman (autors comparables a  Hopper, Bacon, Warhol, Kiefer, Pollock, etc,) per no parlar dels actuals Adams, Henze o Adés. L´estrena del “Grand Macabre” de Ligeti al Liceu fa uns anys va ser un notable èxit. El problema no és la qualitat, és la difusió.

Antoni Bengochea

 

La lenta carrera de Javier Camarena

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 26 de gener del 2019)

Fa poc debutava a la Comunitat Aragonesa (amb èxit anunciat) l’aclamat tenor mexicà Javier Camarena. Es presentava com el tenor del moment i es parlava de la seva “carrera meteòrica”. És cert que és el tenor del moment, el més mediàtic (amb Jonas Kaufmann), però això de la “carrera meteòrica” és molt, molt discutible. Als 25 anys, quan va debutar Pavarotti, el senyor Camarena encara estava estudiant i es presentà a un concurs de cant on no va passar de la primera eliminatòria. Als 29 (edat en la que Fleta estrenà la Turandot a la Scala essent considerat un dels millors tenors del món) guanyà el concurs de Cant de Mèxic, que només el va capacitar per anar a estudiar a Zurich. En aquesta edat Pavarotti, Carreras, Domingo o Juan Diego Flórez ja havien cantat als millors teatres del món (aquests dos últims varies vegades).  Finalment pogué debutar a Zurich als 31 anys, quan Alfredo Kraus (ell mateix considerava que l’hi havia costat d’arrencar) ja havia cantat amb la Callas. Mentre el seu compatriota Rolando Villazón feia una veritable carrera meteòrica arreu del món, Camarena va romandre cinc anys a Zurich perfeccionant el seu art i actuant fora en teatres de segona fila. Després de molta disciplina i estudi, i de molta, molta feina, finalment debutava amb un paper secundari a les “Noces de Figaro” d’en Mozart al Metropolitan de Nova York. Tenia 35 anys. Poc després faria una substitució d’un primer paper en aquest mateix teatre i debutava a Salzburg. Per fi la seva carrera es llençava. Malgrat tot hauríem d’esperar 2013 (36 anys) per gaudir-lo en el Liceu en el segon repartiment, a l’ombra d’un Villazón en franca decadència. L’any següent debutaria triomfalment a Madrid. Ara, als 42 anys, se’ns presenta en una forma òptima. Darrere d’ell, molt treball i molta paciència. Que el futur sigui fructífer per a aquest extraordinari belcantista que mai ha cantat la majoria de les òperes més conegudes i que quan tenia 20 anys, no hagués passat ni la primera fase de Got Talent.

Antoni Bengochea

Wagner i el drama musical (II)

(Publicat al Diario de Teruel el 13 d’octubre del 2018)

El drama musical wagnerià se desenvolupa com un continuum i s’estructura com una gran forma simfònica-dramàtica. Desapareixen els números tancats, com les àries, els duets, els concertants, etc. L’orquestra, que té molta més importància que en l’òpera tradicional, adquireix una força narrativa protagonista. Això descol·loca molt al públic més convencional, que espera sempre els moments musico vocals més reeixits. Al drama musical hi ha monòlegs, duets, intervencions del cor, etc., però mai són números tancats. Els moments de clímax d’aquest continuum musical no els marca el lluïment vocal dels cantants, sinó l’acció dramàtica del text. Al contrari que al bel canto, el protagonista de la representació no és l’intèrpret, sinó el compositor. Aquest continuum dramàtic avança mitjançant els leitmotifs o motius conductors. Són cèl·lules o fragments musicals que estan lligats a algun personatge, idea, sentiment, objecte, etc. Alguns es reconeixen molt bé i altres no. Aquest concepte no sempre s’ha comprés. No parlem de motius recordatoris, sinó de veritables conductors de l’acció dramàtica a través de la música. Normalment apareixen en l’orquestra, però de vegades van units al cant. Són temes musicals que poden variar, desenvolupar-se, resumir-se o ampliar-se, canviar de tonalitat o d’instrumentació segons convingui al moment dramàtic i, per suposat, barrejar-se entre ells. Cal estar sempre molt atent sobre tot a l’orquestra, perquè els leitmotifs no són nomes música, tenen significat, sentimental o conceptual i, a més a més, condueixen el drama. Finalment un concepte: el que s’ha traduït amb més o menys d’èxit com a melodía infinita. Simplement vol dir que al drama musical no hi ha moments culminants més bonics, que coincideixen amb les àries, els duets o els cors, sinó que tot és important, és continu, i la bellesa musical depèn de la situació dramàtica i de les paraules del text. També s’ha de tindre clar que els personatges negatius mai canten bonic, al contrari que en el melodrama tradicional. Finalment és important notar que un acord, una cèl·lula melòdica de tres o quatre notes, o fins i tot un interval de dues notes poden presentar molta importància.

A partir del drama musical wagnerià, a l’òpera res serà com abans.

Antoni Bengochea

Wagner i el Drama Musical

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 8 de setembre del 2018)

De la mateixa manera que Beethoven va ser la culminació del classicisme i el principi del romanticisme, Wagner representa la culminació d´aquest últim i el principi de la modernitat musical. A mitjan del segle XIX, i després d´una evolució lenta i difícil, crea l´anomenat Drama Musical, que no s´ha de confondre amb l´òpera tradicional. En la actualitat, i gràcies precisament a la revolució wagneriana, que influirà en tots el compositors operístics posteriors (inclòs el seu contemporani Verdi) a tot se’n anomena òpera, però en la seva època, va suposar un gènere totalment revolucionari, que va tardar molt en imposar-se; encara ara hi ha molts que es diuen aficionats a l´òpera i que no volen saber res de l´estil wagnerià, com si fos quelcom inaccessible; curiosament gaudeixen amb Puccini, que no s´entén de cap manera sense la revolució wagneriana. És difícil explicar sintèticament les novetats del Drama Musical, però en direm algunes. Començarem pel concepte d´Obra d´art total. Per a Wagner totes les arts són molt importants i estan fortament relacionades. L´òpera uneix poesia, teatre, arts plàstiques (escenografia e il·luminació), música i cant d´una manera inseparable, i l´autor és el màxim responsable de tots els aspectes. En l´òpera tradicional existeixen totes aquestes arts, però totalment subordinades a la música i el cant (i en el bel canto italià més al cant que a la música). A tot això s´ha d´afegir la filosofia i qualsevol cosa relacionada amb les idees (Wagner fou molt influenciat per la tradició del pensament Alemany, en aquest cas representada per Hegel i Schopenhauer, però també per Goethe i després per Nietzsche). Resumint: que a més a més de la música i el cant, en el Drama Musical s´ha de pensar i avaluar la posada en escena (se’l pot considerar el principal responsable de la importància –de vegades excessiva– dels regidors d´escena actuals). Però hi ha més: ell va redissenyar els nous teatres a la grega (en forma de ventall) i sense categories socials, i també va ser el veritable inventor de l´apagada de llums en els espectacles (en tots). I això només per a començar: Déu n´hi do.

Antoni  Bengochea

 

Àngel Villalba. Cançons i poemes

(Publicat a La Comarca el 7 d’agost del 2018)

La comarca del Baix Aragó-Casp/Bajo Aragón-Caspe ha creat recentment una nova col·lecció de llibres titulada “Mangrana” que, segons ens explica el conseller de cultura de l’entitat en la presentació del volum, el maellà Víctor Prats, “neix amb la vocació de donar veu a l’obra d’aquells escriptors de la nostra comarca la qualitat i producció dels quals així ens ho demanin”. En el primer títol de la col·lecció, escrit en català, presenten el recull de les cançons i poemes del cantautor favarol Àngel Villalba que compta amb una llarga trajectòria musical creativa i dos treballs enregistrats: Àngel Villalba, 30 anys de cançons (2002) i Olivera d’Aragó (2012). La col·lecció “Mangrana”, promoguda per la comarca saragossana, editarà materials tant en castellà com en català perquè en el seu territori agrupa municipis on es parlen les dos llengües aragoneses. Este primer volum l’inicien amb una biografia del cantautor de Favara, vinculat i compromès amb el seu territori i a la seua cultura malgrat viure des de ben jove a L’Hospitalet i Barcelona. A la vila del Matarranya hi té casa i hi va molt a sovint. José Bada, ex conseller del Govern d’Aragó, ha fet el pròleg del llibre i el doctor Artur Quintana l’anàlisi poètic.

Durant el final del franquisme i la transició democràtica Villalba va militar en el moviment àcrata i compartí escenari amb els cantautors de la Nova Cançó Catalana Quico Pi de la Serra, Ovidi Montllor, Quintin Cabrera i Marina Rossell. Després va participar a l’Aragó en concerts per les viles de la Franja, amb el cantautor de Saidí Anton Abad i amb el calaceità Antoni Bengochea, durant el Segon Congrés Internacional de Llengua Catalana del 1986 i, posteriorment, en el Programa d’Animació a la Lectura en català del Govern d’Aragó. En el treball publicat es presenten una setantena llarga de textos entre cançons i poemes que és el fruit de la seua intensa activitat artística i literària en estos cinquanta anys del cantautor favarol. En l’edició del llibre també hi col·labora el Govern d’Aragó.

Carles Sancho Meix

Bruckner

(Publicado al Diario de Teruel el21 d’abril del 2018)   

El 1868 (enguany fa 150 anys), Anton Bruckner composà la seva primera obra mestra: la Missa nº 3. Tenia 44 anys. Com tot el que feia havia d’esperar i la seva catedral religiosa s’estrenà l’any 72. Compositor des dels divuit anys i  millor organista d’Austria, no va donar per acabats els seus estudis musicals fins als 37 anys quan s’examinà d’orgue a Viena (tenia la obsessió de recaptar títols i diplomes) i un dels membres del tribunal afirmà: “ens hagués hagut d’examinar a nosaltres”. Només a partir d’aquell moment començà la composició de música simfònica. També l’any 68 entrà de  professor al Conservatori de Viena, malgrat que no serà numerari fins al 75. A partir d’aquell moment la Filharmònica de la Ciutat Imperial es veurà literalment obligada a interpretar les seves llarguíssimes simfonies, tasca que feia normalment amb pocs assajos i a disgust. El resultat era un fracàs darrere l’altre. Això feia que revisés de manera compulsiva les seves obres No gaudirà del primer èxit (de públic, no de crítica) fins al 81, quan el director Hans Richter l’interpretà la 4ª simfonia. Hauria d’esperar al 84 (als seixanta anys) per aconseguir un reconeixement públic, gràcies a la extraordinària interpretació que el gran Arthur Nikish va fer de la setena simfonia a Leipzig  després de molts assajos (a Viena hagués estat impossible). Vell i malalt, a penes va poder gaudir dels èxits dels seus darrers anys. Les magnífiques cinquena i vuitena simfonies (potser les millors, però també les més llargues) no les va escoltar mai i la novena no la va acabar. Al morir va ser gairebé oblidat, fins a obtenir una notable renaixença en el període nazi, on comptà amb dos notables enamorats musicals: Goebbels i Hitler. Això farà que tornés a ser oblidat després de la Guerra Mundial, fins ben entrats  els seixanta, on es consagrà definitivament al mon del disc i en el repertori. Molt valorat pel públic del centre i nord d’Europa, als països llatins (França, Espanya, Portugal i  sobre tot Itàlia) es considera llarg, lent i feixuc, i encara no s’acaba d’imposar com el que és: un dels millors compositors de la història.

 Antoni Bengochea