“Cantant Desideri” del grup Ya babé

(Publicada a La Comarca el 12 de gener del 2018)

“Cantant Desideri” és el nou treball musical, aparegut el novembre passat, enregistrat pel grup Ya babé a l’estudi Los Largos Trinos de Queretes. Es tracta d’una gravació de petit format amb sis dels millors poemes del pena-rogí escrits en català i recreats musicalment pels matarranyencs. ‘Or i plata’, ‘Elles’, ‘I jo, què sóc?’, ‘Gust amarg’, ‘Setanta quilos’ i ‘Torneu-me-la’ són els poemes seleccionats per al seu nou treball.

Des de fa de temps estos sis temes formaven part del repertori poètic musical del grup i, ara, n’han fet una nova versió en un format acústic i els han volgut gravar i dona’ls a conèixer a un públic més ampli, en un merescut homenatge dels músics a l’escriptor més prolífic i reconegut del Matarranya traspassat fa quasi tres dècades. Quatre d’estes cançons ja van aparèixer en el treball col·lectiu “Una roella al cor. Homenatge a Desideri Lombarte” enregistrat el 2002: ‘Tankas d’estar per casa’, ‘Gust amarg’, ‘I jo, què sóc?, i ‘Setanta quilos per a mal’ interpretats per Jean-Pierre & Mallén. A part d’este duo van participar en aquell emotiu CD dedicat a Desideri: Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, Túrnez &Sesé, Los Draps, Miquel Blanc, la Coral de Beseit i el Duo Recapte. Fernando Mallén, membre destacat de Ya babé i promotor del local cultural i musical La Barraca de Queretes, ha tingut l’encert d’incorporar quatre cançons del repertori del desaparegut duo Jean-Pierre & Mallén, actius al principi de la dècada del 2000, en les actuacions del grup Ya babé que ja té una trajectòria musical notable. Començaren el seu projecte com a banda ara fa poc més deu anys i, segons ells mateixos, el seu estil se situa en el camp del pop-rock. Eva López. Fernando Mallén, Lorenzo Latorre i Ivo Nicolov són els seus membres i per este treball també hi ha participat Oliver Glasser.

Carles Sancho Meix

Anuncis

Viena, la ciutat de la música? (i 2)

(Publicat al Diario de Teruel el 12 d’agost del 2017)

El romanticisme decimonònic començarà pel vienès (considerat el pare d’aquest estil) Franz Schubert. Aquest gran compositor, mort als 31 anys, va ser un fracassat tota la seva vida, que va transcórrer més que precària. Mai va poder desenvolupar el seu  (i molt) talent per l’òpera  i no li van interpretar cap de les peces orquestrals i instrumentals que ara gaudeixen de la millor estimació. No va ser reconegut fins al final del XIX.

Evidentment la reforma operística de Wagner (era alemany) no va tindre cap porta oberta a Viena, però el cas més extrem és el del millor compositor simfònic des de Beethoven, l’austríac Anton Bruckner, que, com professor del conservatori, gaudia del dret d’estrenar les seves monumentals simfonies per la Filharmònica de Viena, que les interpretava a contracor i amb poquíssims assajos, o fins i tot a primera vista. El públic reaccionava molt malament davant d’aquells desgavellats sons i culpava d’allò al compositor. També Gustav Mahler (actiu a principis del XX i que era jueu) va ser totalment rebutjat com a creador, i les seves obres no van ser valorades fins després de la segona Guerra Mundial, quaranta anys de la seva mort). Tot sent un important director d’orquestra, també va ser expulsat de la Òpera de Viena, de la que era titular, i va acabar dirigint al Metropolitan de Nova York.

Només ens resta parlar de l’anomenada Segona Escola de Viena, activa ja al segle XX, de la que els més sobreeixits són Arnold Schönberg, Alban Berg (jueus vienesos) i Antón Webern (vienès “autèntic”), compositors que són la base de tota la música d’avantguarda del segle passat Si Mahler ja havia sofert l’antisemitisme en la seva època, ja us podeu imaginar la condició de perseguits de Schönberg i Berg (i de Webern per ser del mateix cercle) que eren actius en el període nazi. La seva música es qualificava de “degenerada” i mai s’interpretava en concerts majoritaris (com ara).

Viena pot gaudir de l’estatus de Ciutat musical, però, com veieu, mai ha potenciat la creació musical. Pels vienesos, músic i compositor son dos termes antagònics.

Antoni Bengochea

Ball a Valljunquera

(Publicat al Diario de Teruel el 29 de juliol del 2017)

Una nit de música memorable organitzada de manera excel·lent per la Comarca del Matarranya i més concretament pels seus tècnics de l’Àrea de Cultura, per als que no deixaré mai d’agrair lo seu esforç, dedicació i imaginació. Una bona organització en un marc càlid amb l’església de Valljunquera de fons ens feia intuir un deliciós espectacle de ball i de música. Miguel Àngel Berna i Maria Mazzotta ens van oferir lo seu art sota el títol de “Dos Tierras”, fent referència a les regions de on són oriünds: Aragó i el Salento italià. Se’n va fer curt, massa curt. D’Aragó lo ball i de Salento la veu i la música d’acordió. La jota adequada als intèrprets va sonar meravellosa i va arrancar los aplaudiments del nombrós públic que va deixa sense cap seient lliure la plaça de l’església. Maria Mazzotta, amb una veu melòdica i  animada, marcant alhora lo compàs amb una pandereta i acompanyada per un acordió experimentat en les músiques populars del taranto. Un regal per a l’oïda.  Maria va ser un maridatge artístic preciós per al ball de Miguel Àngel Berna. I és que Salento és la comarca que forma lo tacó de la bota que ens recorda lo mapa de la Italià actual. Territori dominat per una potent ciutat, Tarento o Taranto, envoltada de diferents dialectes derivats de l’Itàlic i de les llengües romans. Maria ens va cantar, suposo perquè no lo conec prou, en “salentino”, un d’estos dialectes. Em va emocionar i endolcir aquella fresca nit a Valljunquera. Escoltant a Maria i admirant lo ball de Miguel Àngel m’imaginava aquell tacó de la bota italiana, que en lo seu dia també va formar part d’Aragó, repicant al so del taranto sobre el blau taulat del nostre Mediterrani seré. Que voleu?, la nit era per somiar i la imaginació de quan en quan aflora.

Juan Luís Camps  

Viena la ciutat de la música? (I)

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 8 de juliol del 2017)

Àustria, i especialment Viena, és considerada la terra de la música per excel·lència. Aquesta és la imatge que dona, i d’aquesta imatge viu el seu gran turisme musical. En ella van néixer, viure o treballar molts dels millors compositors de la història. En canvi, la recepció de la seva obra en general, va ser molt discutida, i de vegades, rebutjada o absolutament oblidada. La història de la música vienesa estableix una diferència molt nítida entre el músic i el creador. Avui parlarem de l’anomenada Primera Escola de Viena: Haydn, Mozart i Beethoven.

Viena mai va apostar pel primer gran creador d’aquesta Escola: Franz Joseph Haydn, que era de família molt humil, i que va rebre una molt fluixeta formació musical de petit (on fins i tot va passar gana). Desenvolupà la seva carrera als palaus de la família hongaresa Esterhazy, gairebé sempre al marge de Viena i els seus millors èxits els va obtindre a París i, sobre tot, a Londres.

Pitjor va ser el cas de Mozart, que va abandonar el seu natal Salsburg (que ell anomenava “l’infern”) i es va instal·lar a Viena als 25 anys. Va gaudir de l’èxit al principi, però en  la seva maduresa va ser progressivament rebutjat pel públic i foragitat del Teatre de l’Òpera, després de que les seves grans óperes  “Fígaro” i “Don Giovanni” fossin  fracassos parcials i “Cosí fan Tutte” total. Totes elles triomfaren a Praga, i la famosa “Flauta Màgica” s’estrenà amb èxit a la mateixa Viena, però a un teatre popular (l’equivalent ara d’una sala de musicals). Tothom sap com va acabar.

Beethoven va patir molts problemes socials i econòmics i va ser sempre molt discutit. La simfonia “Heroica” va ser molt mal criticada (llarga, pesada e insuportable). La cèlebre “Quinta” va fracassar els primers anys perquè no sabien (ni volien) tocar-la bé. La gran “Novena” fou un encàrrec de Londres i la Missa Solemnis (la seva obra preferida) no la va escoltar mai sencera. Tota la seva obra final: les últimes sonates i  quartets, va ser totalment incompresa

I això només és la primera part.

Antoni  Bengochea

El preu de la Cultura

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 6 de gener del 2017)

Mai he comprés per què l’educació es considera una primera necessitat (com la sanitat) i la cultura no. Fins i tot la facció esquerrana considera que “l’educació no es toca” i no l’importa massa que això es faci amb la cultura. Gran part del proletariat no fa ús de la alta cultura ni la troba a faltar: precisament aquest és la l’objectiu dels poders (polític, religiós i econòmic) i per això augmenten els preus del cinema, el teatre o la música (benvingut 21% d’IVA). Déu n’hi do com han pujat els preus sobre tot del teatre i la música des de que es va notar clarament la crisi econòmica; i ara que diuen que tot ha millorat segueixen pujant com si rés. Les activitats que suposen una exigència mental superior (o una mica més de pràctica) són el teatre i la música, especialment el jazz i la clàssica; i si abans de la crisi ja resultaven bastant minoritaris, ara encara ho són més. Un exemple són els concerts de l´Auditori de Saragossa (clàssica i jazz) que  han patit una baixada de qualitat notable paral·lelament a una pujada de preus; i això es pot fer extensible a tot arreu. El teatre (que era gratuït i obligatori en la Gràcia antiga) s’ha convertit en un entreteniment de luxe, i el cas de la òpera n’és escandalós:  l’espectacle total per excel·lència és ara més que mai un luxe per als rics, i el que és pitjor, gran part del poble ho troba la mar de normal. Quina vergonya passarien els anarquistes dels ateneus llibertaris dels anys vint i trenta (com el meu avi) que tant  s’esforçaren per a que el proletariat pogués accedir a la alta cultura (literatura, teatre, música i especialment la òpera) veient que els poders de sempre han aconseguit aquesta involució cultural i social. L’augment del nivell cultural suposa una visió més crítica de la realitat, sobre tot davant dels mitjans de comunicació. La educació i la cultura són el mateix: una moneda de dos cares (la cultura és ara la cara oculta) i aquesta moneda no té preu.

Antoni Bengochea

La difícil relació entre Mozart i el públic

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 3 desembre de 2016)

Mozart tenia 30 anys  al 1786. Estava en plena maduresa creativa. Tothom està d’acord en que aquesta data inaugura les últimes grans creacions del geni de Salsburg: les tres darreres simfonies, les últimes peces camerístiques, els últims concerts per piano, les peces mesòniques, el Rèquiem, l’Ave verum, el concert per clarinet o les cinc grans òperes finals.

Tothom està d’acord en que els millors concerts per piano són el últims, però en la seva època Mozart va anar perdent clientela un darrere l’altre, res a veure amb els èxits dels concerts anteriors. Les òperes finals van evolucionar de l’èxit de les Noces de Fígaro (malgrat que “tenia massa notes”) al desconcert que produí  Don Giovanni, al fracàs (com ara) de La Scuola degli amanti, més coneguda com Cosí fan tutte, o a l’oblit i incomprensió (com ara) de La Clemenza di Tito. És cert que La Flauta Màgica va ser un èxit, però a un teatre popular, diguem-ne de barriada.

El públic de la època il·lustrada i pre-revolucionaria no va comprendre massa bé les innovacions mozartianes.

El públic d’ara tampoc. Tant els auditoris simfònics com els grans teatres d’òpera estan pensats per al repertori romàntic. Els millors concertistes de piano i violí no toquen Mozart. Els grans directors no dirigeixen Mozart. Les estrelles del cant (Flòrez, Kauffman, Netrebko, Garanca) no canten Mozart. El públic operístic espera molt més (i és molt més crític) del “bel canto”, de Verdi, Puccini, Wagner o Richard Strauss, que del geni austríac. Les òperes de Mozart no apassionen massa als països mediterranis. Gairebé mai venen amb repartiments de luxe. Fins i tot una abonada del Liceu les va definir com “operetes”. Curiosament el públic tampoc se molesta gaire si el “cast” és mediocre. Mozart és el millor només de boca. Com en la seva època, ni l’òpera de la Llibertat (Don Giovanni), ni la de la Igualtat (Les Noces), ni la de la Fraternitat (Flauta Màgica), ni la de la posada en solfa de les tres coses (Cosí) troben el seu lloc entre el públic. Caldrà esperar millors temps per donar la raó als saberuts musicòlegs o al Salieri d’Amadeus.

Antoni Bengochea

Pilar Lorengar, la Cendrolina aragonesa de Berlín

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 29 d’0ctubre del 2016)

Enguany es compleixen vint anys de la desaparició de la gran Pilar Lorengar, la soprano saragossana que va triar Berlín per  desenvolupar la seva carrera artística. Pilar va dur la seva discreció que vorejava d’humilitat fins a l’extrem de que quan va rebre el Premi Príncep d’Astúries de les Arts envoltada d’estrelles de la lírica (Domingo, Caballé, etc.), semblava una veritable “convidada de pedra”.

Malgrat aquest reconeixement quan ja s’havia retirat dels escenaris, tampoc Pilar va ser “profeta a la seva terra” ni a l’Aragó ni a Espanya. Mentre un emocionat Dietrich Fischer Dieskau l’acomiadava a la televisió alemanya com un mite de la òpera (trenta anys a la plantilla estable de la Deutsches Oper) a Espanya se transmetia la notícia del seu decés amb poquíssima difusió. Ella mateixa feia referència a la seva vida com si fos la història de la Cendrolina. Els seus orígens no podien ser més humils. Nascuda al barri del Gancho (San Pablo) i filla d’un pare alcohòlic i maltractador, va estudiar en un col·legi d’acollida de famílies pobres. Als catorze anys va començar a treballar en diversos oficis i, gràcies a la seva extraordinària bellesa física, es va anar obrint camí pels cafès cantants de la ciutat (Alhambra, Ambos Mundos, Oasis, etc.) mentre estudiava rudiments de cant. Ja major d’edat, i sempre acompanyada de sa mare, va recalar a Madrid on va fer dos pel·lícules (de cantant guapa) i va entrar en contacte poc a poc amb la sarsuela. Mentre rebutjava una possible brillant carrera cinematogràfica (tenia bons contactes a causa de les seves qualitats canores i físiques), el gran director d’orquestra Ataúlfo Argenta la llançava internacionalment com a soprano lírica. Vorejant els seixanta, arriba la Deutsches Oper, i una mica més tard el Covent Garden, la Scala, el Colón i, sobre tot, el Metropolitan de New York, on cantà dotze temporades seguides.

Especialista en Mozart, Verdi i Puccini i en tot el repertori de concert alemany i espanyol, l´Associació Aragonesa de l’Òpera li dedica una magnífica exposició al Museu Pablo Serrano per difondre i fer justícia a la seva figura.

 Antoni  Bengochea