Queretes. La col·lectivització d’un poble aragonès durant la Guerra Civil (1936-1938). Calaceit: ASCUMA 2013. (L’Aladre. Història 1)

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 29 de març del 2014)

Amb aquest títol s’acaba de publicar, i aquests dies es presenta, aquest llibre dels historiadors Encarnita i Renato Simoni, suïssa ella d’origen aragonès i llengua catalana, i suís ell de llengua italiana. Hi descriuen amb moltíssim detall, i amb tot l’alè vital, la col·lectivització de Queretes, al Matarranya, segons els pressupòsits del comunisme llibertari durant poc més d’un any, i al mateix temps la vida en una comunitat rural als anys trenta. L’obra es fonamenta en els comptats materials d’arxiu que els autors han trobat i sobretot en les riques fonts orals recollides en nombroses enquestes el 1976 de testimonis d’aquelles experiències. És ben sabut que en aquests tipus d’enquestes, i més si es tracta d’un tema tan tabuïzat al nostre país com el del comunisme llibertari, sovint no donen bons resultats. Aquest no és el cas del present llibre. Hi ha ajudat molt el fet que un dels historiadors fos nadiua de Queretes, i no poc que les enquestes es fessen a la gent en la seua llengua, majoritàriament, doncs, en català. Això obrí moltes portes als Simoni, i permeté que l’autocensura i temors es reduïssen considerablement. De l’obra existeixen dues edicions anteriors en castellà (1982) i en italià (2006). La que ara es publica és una nova versió actualitzada i millorada en moltíssims detalls, fruit tant de noves fonts com de revisió de les ja existents. Un punt que voldria destacar és que al llibre no se’ns escamoteja la qüestió lingüística, contràriament a la quasi totalitat d’obres que tracten de les col·lectivitzacions llibertàries sota el Consell d’Aragó, que la ignoren olímpicament. Els Simoni escriuen que El castellà era la llengua de “l’altre”, del perceptor d’impostos, de la guàrdia civil, de l’escola i de l’església; en general de l’autoritat i de “l’estranger”, que en la comunicació formalitzada, sovint negava al llaurador el dret d’expressar-se en la llengua que havia après en el seu entorn familiar, cosa que podia crear al camperol unes situacions incòmodes i fins i tot dramàtiques.

 Artur Quintana

Anuncis

La cavalleria prussiana i el burro guit

(Publicat a La Comarca el 28 de març del 2014)

L’episodi còmic de la inauguració de l’Ambulatori de Valmuel i Puigmoreno, mentre l’alcalde del PAR, que tenia la clau, estave dormint perquè no l’havien convidat, torne a llevantar purnes entre el burro guit del partit ‘bisagra’ i la cavalleria prussiana retalladora.

Si per inaugurar una obreta d’ambulatori de barri han armat polèmica, podem imaginar la que muntaran si arriben a inaugurar –que Déu no ho vullgue– el nou hospital d’Alcanyís, com a negoci privat, i eixe dia s’adormen la meitat dels alcaldes del Baix Aragó.

Fa pensar que uns polítics que només pensen en inaugurar lo que sigue per fer-se fotos i propaganda, vagin per ahí a perdre el temps esperant una hora a les portes d’un ambulatori tancat. Pot ser volien experimentar en carn pròpia lo que sentim els altres quan anem al Centre de Salut i hem d’esperar dos hores a que ens cridon per la megafonia. Perquè tant han retallat la Sanitat que sembla que ens vullguen retornar als anys cinquanta quan els metges vivien de la ‘iguala’, i els nostres pares treballaven a pic i pala, en jornals miserables, obrint les sèquies de Valmuel per regar la terra seca en aigua de l’Estanca.

Un temps que ha quedat gravat als mapes de 1957, on apareix el primer nom de les dos poblacions de regadiu, fetes de nova planta per Colonització: “Alpeñés del Caudillo” i “Campillo de Franco”. Lo de Campillo i Alpeñés tenie el seu sentit perquè eren dos pobles de la província d’on provenien bona part dels colons. No així els sobrenoms del Dictador que prompte van ser esborrats de tota nomenclatura. Afortunadament, es van quedar com a nom dels pobles els dos topònims grans del territori: el de la Vall i el de la serralada –Pui moreno– tacada de color fosc per la seua vegetació; noms tant antics com la presència dels repobladors cristians al segle dotze, que ens fan recordar els llocs pirinencs de la seua procedència.

Tomàs Bosque

Escena Humana… davant El setè cel

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 22 de març del 2014)

Aquests dies es pot veure un provocador passeig generacional a la Sala Beckett de Barcelona davant el setè cel de Caryl Churchill, se’ns dubte, un magnífic visionat de transgressió. Una transgressió que, ben tramada per l’autora britànica, ens permet testimoniar com passa de manifestar-se subterrània, a explicita. I la seva principal eloqüència rau en l’expressió de la sexualitat que el daltabaix moral entre els segles XIX i XX ha estat capaç de canalitzar.
Caryl Churchill nascuda a Londres al 1938 és una de les dramaturgues més consagrades exhibint en un llenguatge escènic taxatiu, concret i directe tota temàtica interactiva amb el món en el que viu. A través del seu poder escènic ens ha forçat a ser espectadors —que no jutges— del calidoscopi social que la nostra època ha hagut de voltar des del feminisme i la revolució sexual a la crisis de l’estructura familiar, passant d’entre el comunisme a l’imperialisme, fins el bel•licisme que ha conviscut amb el capitalisme.
En aquest cas, El setè cel (Cloud nine) és una aposta de la companyia de Teatre de l’Enjòlit —de llarga trajectòria des del 2006— formada per Lluís Olivé —al punt just del joc en el paper de l’esposa abnegada—, Arnau Marín —inquietant en el Negre de pell Blanca— i Albert Alemany, Elies Barberà, Jenny Beacraft i Marta Montiel en satisfactòria complicitat, que en aquesta ocasió també han jugat amb Teresa Urroz —divertida i plena de llum—, tot plegat, sota direcció i coherència de Glòria Balanyà per aquesta peça que per primer cop es veu a casa nostre i s’escolta en català gràcies a la efectiva traducció que n’ha fet l’Arnau Marín. En dos actes, assistim primer a la forta ideologia colonitzadora que els britànics collaren a l’Àfrica, fins que la repressió imperant començà a veure’s amenaçada per les revoltes dels nadius, i traçant un pont projectat en el temps, se’ns situa cent anys després en el Londres marcat per l’alliberació sexual, a contracorrent de l’època Victoriana de la que n’és hereva. Avui, del tot vigent. Tal és el marc de la volubilitat d’aquesta transgressió. Per tant, aquesta coproducció de la Sala La Planeta i Teatre de l’Enjòlit amb la col•laboració de la Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramatúrgia que es pot veure del 20 de març al 13 d’abril, és un treball que la directora ha sabut establir sense vacil•lació, respectant l’autora en oferint-nos l’oportunitat de veure la veritable epopeia que va deixar dibuixada en la seva dramatúrgia, plena de carismes estrafets entre transformismes i ambigüitats, homosexualitats i bisexualitats, cançons i orgies, solituds i dependències emocionals que els actors sortegen amb valentia i impacte visual.
“Tot és cap per avall quan arribes al Setè Cel” diu la cançó, en aquesta Escena Humana.

Marta Momblant Ribas

Any Desideri Lombarte

(Publicat a La Comarca el 21 de març del 2014)

El Grup Parlamentari de la Chunta Aragonesista va presentar una pregunta per escrit al Govern d’Aragó sobre si tenia pensat commemorar el vint-i-cinquè aniversari de la mort de Desideri Lombarte. La resposta de la consellera Serrat, claríssima, no pensen celebrar res, els reconeixements només els fan als personatges aragonesos amb una clara aportació nacional o internacional com en els casos de les commemoracioms dels centenaris de Joaquín Costa, Miguel Servet o Ramón y Cajal. Per tant, entenem, que l’Any Desideri no entra dins dels seus paràmetres. Només fa vint-i-cinc anys de la seua mort, n’haurien de passar setanta-cinc més i, a més, la seua obra està escrita en una modalitat lingüística aragonesa –pena-rogí- que només entenen a la vila –al poble de la vora parlen mont-rogí, una altra modalitat- i, per tant, no pot arribar mai a ser universal. Si haguera escrit en castellà seria diferent.

Quina diferència de l’actual govern aragonès al de altres èpoques passades? L’antic executiu va promoure una col·lecció en català <<Pa de Casa>>, on Lombarte va publicar ‘Pena-roja i Vallibona, pobles germans’(1987), ‘Romanços de racó de foc i poemes de vida i de mort’(1987) i ‘Romanços mai contats. Boires i borrims’(1994). El Govern d’Aragó també va col·laborar en l’edició de ‘Cartes a la molinera. La bona vida i la mala bava’(1995), ‘Pena-roja, una vila a la frontera’(1999) i ‘Epistolari de Desideri Lombarte (1981-1989)’(2002) a cura d’Artur Quintana. És a dir quasi la meitat de la bibliografia de l’escriptor matarranyenc apareix el logo del Govern d’Aragó. Ara han canviat les prioritats de l’executiu. No obstant això Any Desideri va endavant, des d’altres entitats més receptives, ja organitzarem convocatòries i actes per commemorar el nostre més destacat escriptor matarranyenc. En estos primers tres mesos ja se n’han fet un grapat. A final d’any farem un recompte dels actes i les entitats que s’hi han afegit i comprovaran l’èxit de la convocatòria. Quina llàstima,senyora Serrat, que no entenga el pena-rogí, la modalitat lingüística aragonesa pròpia de l’àrea oriental, en què s’expressa Lombarte!

Carles Sancho Meix

Les misèries del Matarranya al Dow Jones

(Publicat a La Comarca, 14/3/2014)

Natxo Sorolla

Fa algunes setmanes reflexionàvem a este espai sobre els nivell de globalització de l’economia del Matarranya, bàsicament agrícola i ramadera. Als inversos internacionals en ocasions els és més rendible invertir en les produccions futures de cereals que no en petroli, i per tant, lo preu del prenso puje a gust de les cotitzacions internacionals, i el preu del gorrino varie pels moviments càrnics de les superpotències econòmiques. I és que en la societat de la informació, val més la informació sobre els valors futurs que el propi producte que comprem o venem.

Al Matarranya, los efectes socials d’esta globalització són clars: l’entramat bàsic de l’economia matarranyenca és l’empresa familiar, i la cooperativa és la ferramenta de comercialització i abaratiment de serveis. Per això, la fluctuació dels mercats jugue males passades a les empreses familiars, que no tenen suficient capacitat per a suportar canvis de preu polaritzats.

I mentre, en tertúlies nocturnes, és habitual sentir afirmacions com «quan lo gorrino anave car no tos queixàveu tant», o «cap any hi ha bona collita per a l’agricultor, sempre queixant-tos». En lo fons, són les tertúlies de la misèria. Perquè de misèries discutim. La piràmide de població del Matarranya està completament envellida. Només cal analitzar els èxits del sistema d’empresa familiar si observem lo número de fills i filles d’agricultors i grangers del Matarranya que han seguit lo negoci dels seus pares, o s’han pogut quedar a viure al seu poble. Al sector primari encara no ha arribat lo sou fix a final de mes, la setmana anglesa, i les vacances pagades. I això és lo que es va a buscar a fora. Evidentment, tenim un futur ben fotut. Que només és conseqüència de la misèria present.

Podem discutir si el cotxe d’un és més gran que el de l’altre, però les empreses familiars del Matarranya no deixen de ser un bolet en el marc global, que poden desaparèixer en una bufada del Dow Jones. I mentre, algunes vies per a millorar la posició del nostre producte al mercat implosionen per l’eterna divisió implícita entre misèries. Això sí, el que no és una misèria són los sous que s’emportave algun (miserable) gerent (de misèries).

La corrupció i el frau fiscal

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 15 de març del 2014)

Que la corrupció i el frau fiscal són dos dels grans mals d’Espanya —d’ara i de sempre—, cap persona assenyada ho pot negar. Que fan falta lleis que tractin d’impedir les pràctiques corruptes en qualsevol relació pública o privada, i si voleu, amb més fermesa en tot allò que fa referència a les institucions públiques —partits polítics, administracions i empreses públiques, per exemple— per allò de què disposen dels diners públics, també estarem d’acord. Que per lluitar contra el frau van falta mitjans personals i tècnics és d’una evidència que no precisa de cap explicació més.

Ara bé, si volem caure en el parany de que tot es pot arreglar amb les mesures que indico en el paràgraf anterior, només cal que així ho afirmem i restem tranquils. I per a més tranquil·litat encara, podem afegir que són els governants els que ho han d’arreglar, per això els elegim i els paguem. Dissortadament el problema és més profund i arrelat en el comportament secular de la nostra societat. Cal capgirar l’actitud individual i social envers la “res pública”. Cal que la moral pública esdevingui un fet en una gran part de la societat, si més no, que el sentiment de vergonya pública s’escampi transversalment.

Que em dieu de les petites o no tan petites corrupteles com: la naturalitat amb la que es demana algun benefici o consideració especial per algun familiar o amic, saltant-se el procediment establert. La costum tan estesa dels industrials o prestadors de serveis domiciliaris d’oferir factures amb IVA o sense IVA. El comentari tan generalitzat de “si els altres ho fan per què no haig de fer-ho jo”. Tots els polítics són iguals. Com els rics no paguen impostos per què els hauria de pagar jo. Què ens tranquil·litza o satisfà més, donar uns euros de caritat o pagar els mateixos euros per a fins socials amb l’impost de la renda?

Són necessàries les lleis i la vigilància del seu compliment, però per  construir una societat més estable, justa i democràtica,  els canvis de la moral i comportaments socials són tan necessaris o més. Si no esteu d’acord, titlleu-me d’ingenu.

José Miguel Gràcia

Pelats com un vimi

(Publicat al Diario de Teruel el disabte 8 de març del 2014)

L’economia ocupa una posició rellevant a la premsa del nostre món, convertida en notícia contínua per la complicada conjuntura mundial. Coneixem los noms dels banquers, dels ministres del ram, de les autoritats financeres internacionals, dels empresaris més rics segons Forbes i d’altres rànkings, de les temudes agències de qualificació que fan i desfan… Al costat de tot este sistema mediàtic de rics i poderosos està la classe mitjana, una massa nombrosa en descens, i els pobres sense nom. Són nivells diferents que no tenen connexió entre ells a la manera dels estaments de l’Ancien Régime. Envoltant-ho tot, los tecnicismes del gremi econòmic (actius, índexs, preferents, cotitzacions, PIB, prima de risc, minijobs…) han passat al lèxic estàndard dels profans en la matèria, que continuen sense entendre-la.

Ara els indicadors prenen vida pròpia i mos anuncien un panorama optimista, que solament noten a l’estament superior: un circuit del luxe que viu una happy hour sense fi. I així entre els que estan damunt i els demés va obrint-se una bretxa cada volta més gran. És l’acabament del somni de la classe mitjana, patidora pacient de retallades o, més dramàticament, espectadora d’un atur que es fa endèmic. De l’aurea mediocritas (la daurada mitjania que predicava Horaci) pel treball digne i els drets assegurats al buit de la falta d’ingressos i perspectives, pitjor quan avança l’edat. Si bona part de la societat occidental, que s’havia malacostumat al benestar de l’alegre consum, viu ara les renúncies quotidianes, alguns dels seus han caigut dins del forat sense solució de la pobresa endèmica. Nous temps difícils, que va descriure Dickens al segle XIX, o els temps moderns que filmar en blanc i negre Charlot, ara en pantalla de plasma de molts colors. Lo resultat pareix més dur per comparació amb allò que va ser: dels nous rics al nous pobres, pelats com un vimi. No podem fer massa cas als gurus de la ciència predictiva econòmica que parlen de brots verds, impossibles de créixer a vimis que fa temps que estan secs.

María Dolores Gimeno