Efecte led

(Publicat a La Comarca el 7 de setembre del 2018)

Los de la nostra fornada (nascuda als 60 del segle passat) potser som los darrers que havíem de retornar l’envàs quan anàvem a comprar lleit o Xibeca. Si te’l descuidaves, l’havies de pagar o baixar-lo al “colmado” sense gaire demora. A les cases hi havia bombetes de poc voltatge, complementades per la veu de pares i avis advertint-nos d’apagar-les quan eixíem de l’estança. Als pobles, les escombraries orgàniques anaven cap al femer per a recomençar el cicle alimentari. La resta de residus (pocs) acabaven a l’escombrera, on los xiquets ens ho passàvem d’allò més bé buscant-hi objectes que reconvertíem en joguets. La roba es recosia i apedaçava fins al límit del seu ús, i els estris de tall, ben esmolats, podien durar tota una vida. I així tantes altres coses.

Avui dia pareix que s’intenta reconduir la cultura de l’usar i llençar cap al reciclatge i el consum mínim indispensable. Precisament los de la meua generació som los que, quan ens vam emancipar als feliços 80, fèiem gala de deixar-nos els llums encesos, quasi com a forma de rebel·lió contra els “fes lo favor d’apagar la llum!!” que vam haver d’aguantar. I ara ens toca inculcar als fills la necessitat de no malbaratar els recursos.

En això de l’estalvi energètic em fa l’efecte que hem entrat en una paradoxa que batejaria com a “efecte led”. El seu equivalent en nutrició seria “l’efecte light”, que fa que quan consumim productes catalogats com a baixos en calories, en mengem més i, al capdavall, acabem amb la mateixa aportació calòrica escampant-se pel nostre organisme -això sí, amb la consciència ben tranquil·la. L’efecte led, doncs, consisteix en què, atès que els llums d’aquesta tecnologia consumeixen molt poca electricitat, ens els deixem encesos sense mirar-nos-hi gaire. I vet aquí que acabem gastant una quantitat d’energia similar a la de quan teníem les bombetes incandescents, que enceníem només quan calia.
En fi. No sé si anem per bon camí, però vull creure que ens hi esforcem.

Carles Terès

Anuncis

Aflú, aflú!

(Publicat a La Comarca el 28 d’agost del 2018)

L’any 1967, amb coranta-i-nou d’edat i cinc fills, mon pare, que entre les diverses ocupacions laborals que simultanejave a Mont-roig tenie la de ser el panader, va decidir donar un dràstic cop de timó a la seua vida i es va presentar a unes oposicions funcionarials. Les va aprovar al primer intent i el van destinar a un jutjat de Santa Coloma de Farners.

Ere l’época en la que, sense adonar-mo’n, la televisió s’anave imposant com a centre de la vida familiar. I pocs mesos después del trasllat en vam comprar una.

A la primeria l’aparell va funcionar bé. I estàvem contentíssims. Però, de bones a primeres va començar a fer coses rares i al remat ma mare va haver d’intervindre:

-Pepe, mañana sin falta llama al de la casa.

I així va quedar la cosa hasta que l’endemà, a l’hora de dinar, assentats tots a la taula, la mare li va recordar:

-Has llamado al de la tele?

Mon pare va assentir amb lo cap.

-Y qué te ha dicho?

-Me ha preguntado que qué se ve. Y yo le he respondido que nada, que, al encenderla, la pantalla hace “Aflu! Aflú! Y luego repanpaguzas” –va explicar simulant amb les mans un ràpid parpelleig.
La capacitat d’imaginació del nostre pare ere proverbial , però a la vista d’aquell sorprenent “Aflú, aflú!”, mare i fills mos vam quedar sense paraules mentres a la cara del pare es dibuixave un somriure beatífic. Hasta que, tots a l’hora, vam esclafir a riure en un girigall fenomenal.

Però quan los ànims es van calmar una mica la mare va insistir:

-Y después del “Aflú, aflú y repanpaguzas”, qué te ha dicho?

-Pues nada, que lo ha entendido perfectamente, que ya sabe lo que le pasa a la tele y que vendrá a arreglarla.

Mireu: allò ja va ser massa. I maravellats per tan convincent explicaciò, la reunió es va convertir en una sonada xalera que a casa nostra es recorde en totes les festes i celebracions. Fins al punt que aquella feta ha esdevingut un regal permanent de la memòria familiar.

José A. Carrégalo

Capellà i obrer

(Publicat a La Comarca el 21 d’agost del 2018)

Dos llibres acabats d’escudellar que des de distintes perspectives parlen del Matarranya es refereixen, també des de diferents òptiques, al fenomen des capellans obrers i, més en concret, al conflicte que es va produir a començaments dels anys setanta del segle XX al voltant del capellà de Favara, Wirberto Delso. L’arquebisbe de Saragossa, el capitost franquista Pedro Cantero Cuadrado, li va obrir un expedient per la seua postura enfrontada al règim que va culminar amb la destitució de Delso l’any 1974. Entre els trenta capellans que es van solidaritzar amb el mossèn destituït pel seu progressisme, hi havia el del meu poble, Vall-de-roures, Jesús Borao. ‘Àngel Villalba. Cançons i poemes’, de Carles Sancho; i ‘Un tiempo, un café’, d’Esther Puyo, expliquen, amb ulls de Fabara i Queretes, respectivament, la solidaritat popular amb els capellans obrers, les pressions polítiques per desmobilitzar la gent, la inquietant presència de la Guàrdia Civil pels pobles i les campanyes a favor i en contra Wirberto Delso i els seus companys.

Per aquells anys, la nostra quinta anava a prendre la primera comunió. Allavontes tothom prenia la primera comunió. De bona gana o a contrapèl, tots els sagals anaven a “combregar”. Recordo, difusament, les visites a casa de Borao per als preparatius de la cerimònia. També altres imatges i sons discordants de la religió del moment. Un capellà que anave cada dia a treballar a la fàbrica de caixes del poble, cançons de Víctor Jara que s’escoltaven pels carrers per megafonia, uns llibrets de “cançons de missa” amb autèntics himnes revolucionaris -l’arxipopular ‘Bella ciao’, entre d’altres-, capellans que, els caps de setmana, portaven els xiquets d’escola d’un poble a un altre per jugar a futbol o un sermó que va provocar l’agitació més incòmoda als bancs de la feligresia més reaccionària. Sancho i Puyo m’ajuden a entendre aquells records discordants i a associar-los a un nom: Jesús Borao.

Lluís Rajadell

Fórnols i els seus noms

(Publicat a La Comarca el 14 d’agost del 2018)

Si els governants actuals de Fórnols creuen que es pot renegar dels raders 800 anys de la història del poble sense que eixa pretensió, tant absurda com impossible, tingue algunes conseqüències poc favorables per a ells, van apanyats. Em primer lloc, per la impossibilitat d’esborrar de la memòria de molta gent tots els significats i emocions que remouen els noms de Fórnols i Mare de Déu de Montserrate, dits i escrits així en català d’Aragó, la llengua de fundació dels nostres pobles pels voltants de l’any 1200. I en segon lloc, perquè enmig de la unanimitat que es respira tant dins com fora del Matarranya, al respecte de salvar la nostra llengua de la seua desaparició, ningú ha d’entendre ni ajudar als pocs ajuntaments rebels que ara es neguen a complir la Llei Aragonesa de Patrimoni Cultural, aprovada precisament el 1993 per un govern PP-PAR. La Comarca del Matarranya haurie de dir alguna cosa sobre això.

No estaria millor, ara que hi ha més diners als ajuntaments, que als pobles més descuidats en matèria de recuperació de la memòria, en tots los sentits, es promogueren o completaren estudis històrics, dels costums, tradicions musicals, religiositat popular, toponímia, flora i fauna… en ve de pensar en liquidar capítols sencers de la història dels nostres pobles?

Pensant en la barbaritat que poden fer els que no suporten els noms històrics d’esta part de l’Aragó, recordo les visites que vam fer per diferents llocs del Mesquí i Matarranya, el Nadal de l’any 93, replegant cançons tradicionals. A Fórnols ens van atendre Margarita Cases Bel i les seues mare i tia, Petra Bel Conchello i Victòria Bel Conchello. Revisant la gravació d’aquella tarde freda d’hivern, hem tornat a escoltar les veus dolces de les tres cantores, entonant els goigs de la Mare de Déu i l’Aurora de Sant Blas, patró de la vila; i també la vehemència de les seves paraules defensant el nom antic “Mare de Déu de Montserrate”, perquè els dels pobles veïns pujàvem allí de romeria el dia de Santa Mònica.

Tomàs Bosque

Àngel Villalba. Cançons i poemes

(Publicat a La Comarca el 7 d’agost del 2018)

La comarca del Baix Aragó-Casp/Bajo Aragón-Caspe ha creat recentment una nova col·lecció de llibres titulada “Mangrana” que, segons ens explica el conseller de cultura de l’entitat en la presentació del volum, el maellà Víctor Prats, “neix amb la vocació de donar veu a l’obra d’aquells escriptors de la nostra comarca la qualitat i producció dels quals així ens ho demanin”. En el primer títol de la col·lecció, escrit en català, presenten el recull de les cançons i poemes del cantautor favarol Àngel Villalba que compta amb una llarga trajectòria musical creativa i dos treballs enregistrats: Àngel Villalba, 30 anys de cançons (2002) i Olivera d’Aragó (2012). La col·lecció “Mangrana”, promoguda per la comarca saragossana, editarà materials tant en castellà com en català perquè en el seu territori agrupa municipis on es parlen les dos llengües aragoneses. Este primer volum l’inicien amb una biografia del cantautor de Favara, vinculat i compromès amb el seu territori i a la seua cultura malgrat viure des de ben jove a L’Hospitalet i Barcelona. A la vila del Matarranya hi té casa i hi va molt a sovint. José Bada, ex conseller del Govern d’Aragó, ha fet el pròleg del llibre i el doctor Artur Quintana l’anàlisi poètic.

Durant el final del franquisme i la transició democràtica Villalba va militar en el moviment àcrata i compartí escenari amb els cantautors de la Nova Cançó Catalana Quico Pi de la Serra, Ovidi Montllor, Quintin Cabrera i Marina Rossell. Després va participar a l’Aragó en concerts per les viles de la Franja, amb el cantautor de Saidí Anton Abad i amb el calaceità Antoni Bengochea, durant el Segon Congrés Internacional de Llengua Catalana del 1986 i, posteriorment, en el Programa d’Animació a la Lectura en català del Govern d’Aragó. En el treball publicat es presenten una setantena llarga de textos entre cançons i poemes que és el fruit de la seua intensa activitat artística i literària en estos cinquanta anys del cantautor favarol. En l’edició del llibre també hi col·labora el Govern d’Aragó.

Carles Sancho Meix

Filologia infusa

(Publicat a La Comarca el 27 de juliol del 2018)

Havent llegit les declaracions d’algunes persones més o menys públiques sobre la llengua que parlem a les nostres viles, he decidit declarar-me jo també filòleg per infusió divina i, per tant, competent per a anomenar el meu idioma, que batejaré en este mateix moment com carlesteresbellesià. Ja veuen, distingides lectores, que les faig partícips d’una primícia mundial: l’aparició d’una nova llengua. Com que no sóc càrrec polític ni tinc notorietat més enllà del meu cercle familiar —i encara gràcies—, no m’atreveixo a pontificar sobre el que parlen los meus veïns, i, si m’apureu, ni tan sols em veig en cor de dir què parla la meua dona. Ens entenem de categoria, però déu-mos-en-guard d’afirmar que parlem lo mateix… no vull que se m’acusi d’imperialista! En els quasi cinquanta-sis anys que duc pel món m’he adonat que el meu carlesteresbellesià em serveix per comunicar-me sense canviar d’idioma amb persones de llocs tan allunyats com Crevillent, Sa Pobla o Santa Eugènia de Ter. Potser de menut un colom va visitar-me mentre dormia i va dipositar sobre el meu cap un do de llengües d’estar per casa, restringit a les terres que hi ha d’Aiguaviva de Bergantes a l’Alguer i de Salses a Guardamar.

M’estic plantejant de muntar una acadèmia on, a preu mòdic, la gent interessada pugui aprendre el carlesteresbellesià. A mi m’ha estat força útil per a escoltar els consells dels iaios, comunicar-me amb mons pares i fins i tot per a enamorar la meua esposa i formar una família. També m’ha permès fer amics, tenir estudis i treballar en diversos oficis. He intentat que les filles l’aprenguin, però cadascuna ha creat lo seu idioma propi. Què hi farem.

Per acabar, em pregunto què hauria passat si estes persones que esmentava al principi, en comptes d’estar per damunt dels filòlegs de carrera gràcies a la infusió divina, s’haguessin sentit imbuïts d’una ciència mèdica superior a la dels metges titulats. Potser ja seríem tots a l’altre barri. Com diuen los meus amics castellans: Dios aprieta però no ahoga.

Carles Terès

El monstruo marino

(Publicat a La Comarca el 20 de juliol del 2018)

Tota la vida havíem peixcat en aigües dolces, però va arribar un dia en que mon pare va voler provar fortuna al mar. Jo coneixia una platja prop de Cambrils que estave casi sempre deserta i que pareixie ideal per a l’exercici de la peixca. I allí mos hi vam anar, una vesprada, amb tota la impedimenta.

Amb les canyes plantades, ere ja nit tancada quan cenàvem. L’obscurina ere pràcticament absoluta. I va ser amb lo rader mos quan mon pare va comentar en un to que denotave preocupació:
–Mira, Antonio, hace un ratillo que veo, detrás de ti, cerca del agua, unos ojos brillantes como brasas que parpadean continuamente.

Mon pare ere un andalús una mica “guasón”, però jo, sense pensar-hi, vaig saltar de la cadira i, girant-me, vaig comprovar que, efectivament, a escassa distància es vee com uns ulls molt retillents.
–Ostras, papá, es verdad. Y qué hacemos?
–Y si fuera un monstruo marino? -va respondre.
–Vamos a rodearlo! -va afegir de seguida–. Tu, con la linterna, le entras por un lado, y yo, con este palo, por el otro. Cuando le enfoques a los ojos quedará deslumbrado y, según lo que sea, le daré con la estaca en la cabeza.

I dit això, vam escomençar la maniobra d’aproximació. Mentres avançàvem los ulls continuaven parpellejant però el “monstruo” no es va sorollar. I quan ja el teníem a mà vaig encendre la llinterna i enfocant-la als ulls vaig cridar:
–Ahora! Dale!

Però el cop d’estaca no va caler, perquè a la llum de la llinterna vam poder comprovar, estupefacres, que aquell presumpte “monstruo” ere el tronc d’una foguera mal apagada al que li quedaven dos punts de brasa que s’anaven revifant i esmorteïnt al ritme de la brisa.

Menos mal que no mos va vore ningú, perquè el ridícul haguere segut espantós.
I esta és la increïble aventura del “monstruo marino”, que va acabar amb unes rissotades (per fortuna les nostres solament) que encara ressonen per aquella platja. Ara, a n’esta història la incògnita a resoldre ha segut sempre el grau d’influència que va poder tindre la “guasa” de mon pare. Perquè ell no ho va aclarir mai.

José A. Carrégalo