¿Qué es eso de chapurreau?

(Publicat a La Comarca el 15 de gener del 2021)

El moviment de recuperació de les llengües minoritàries d’Aragó, és un procés llarg i complicat. Perquè tots sabem parlar la nostra llengua i ens entenem perfectament en la gent, però afavorir l’ús de l’idioma als carrers, escoles, ajuntaments, revistes, pregons del campanal… ja és un altre cantar. En los raders cinquanta anys s’han fet moltes millores, però no n’hi ha prou per poder dir que la nostra llengua sortirà aviat de la UCI de les llengües en perill. Només cal mirar lo que passa als pobles del Mesquí (l’únic territori del nostre estimat Aragó que refusa tota col·laboració en la Direcció General de Política lingüística del Govern aragonès), on els xiquets del lloc (poble) quan los pregunto a què carrera viuen i quants cosinets tenen, me contesten: «No le entiendo».

Quina llàstima que a l’hora de defensar la llengua, sigue tan brutal l’oposició dels partits que només entenen una societat monolingüe i en castellà. A més, ençuricen a la gent contra tot lo que porta el nom de català, per guanyar vots. Per eixo costa entendre que, Amics del Chapurriau, que semblen un moviment cultural que vol jugar algun paper en la recuperació «in extremis» de la nostra llengua, estigue governat pels que sempre han estat en contra de mantindre el català d’Aragó. Com si parlar més d’una llengua fore una maldat, quan és una gran sort.

I es precisament ací al periòdic la Comarca on ara s’està representant la radera «performance chapurrianista», en un recolçament mediàtic important, on cada quinze dies un soci o convidat presenta un llarg escrit, sempre en castellà, sobre el tema del nom impossible, al que s’ajunten unes llistes de vocabulari, sinònims i refranys tradicionals, escrits en un català prou correcte i bonic que a mi m’agrada. A veure si acabarà tenint raó la coneguda dirigent d’un d’eixos partits que, al preguntar-li un amic nostre, professor de la Universitat, «¿qué és eso del chapurriau?» li va contestar: «pues qué va a ser hombre, qué va a ser más que catalán; pero no lo vamos a decir nosotros». Continuarem.

Tomás Bosque

Términus no és terminal

(Publicat a La Comarca el 24 de desembre del 2020)

Any 2040. Un expert del Ministeri recorre els districtes de Terol i Baix Aragó (les províncies ja han desaparegut) per avaluar els resultats del projecte ‘Términus’, iniciat una dècada abans. Aquest pla havia estat un altre intent d’apaivagar el desequilibri demogràfic, després de constatar el fracàs de les inversions milmilionàries en infraestructures absurdes i subvencions sense retorn a les zones despoblades de l’interior. La idea consistia en atreure a l’antiga província una comunitat de científics capaços d’aprofitar els recursos del territori amb els mitjans tècnics i intel·lectuals del moment.

Amb aquest argument, Miguel Ángel Gracia ha bastit Viaje a Términus, una novel·la que ens permet intuir quina pot ser l’evolució de les iniciatives actualment vigents i els efectes del canvi climàtic. En el seu periple, el protagonista observa una natura que va recuperant terreny a costa de l’abandó de l’activitat humana; però sobretot parla amb les persones que viuen en aquelles terres. Sentim la veu tant del emprenedors que s’han integrat com la dels que no s’han adaptat a les societats rurals, a més del testimoni dels habitants “de tota la vida”. Descobrim professions que avui no existeixen, però també l’evolució de les activitats actuals: turisme, ramaderia, truficultura, agricultura…

M. A. Gracia és un expert en desenvolupament rural (vegeu el seu web https://consultoraeuropea.com/ ) i es nota. El recurs de la ciència-ficció li permet dibuixar un retrat molt precís de la situació de la nostra província i de les expectatives de cara al futur immediat. La lectura flueix amena i nutritiva, no en va és un escriptor impecable, tal i com demostra en els seus articles.

S’acaba el llibre amb un sentiment agredolç, ja que pareix més factible que el 2030 hi hagi vehicles semi-aeris com el del protagonista, que no polítics capaços de dissenyar un bon pla contra la despoblació. En recomano la lectura a tothom amb sensibilitat pel territori, però especialment als joves, que seran els que hi han de construir els seus projectes.

Carles Terès

COSES DE NADAL

(Publicat a La Comarca 18 desembre del 2020)

Lo primer pi de Nadal se va ficar al Portal a principis de la dècada de 1970, quan van començar a aparèixer pel poble los primers tractors i «remolques» (l’animal no podie arrossegar tant pes). Eren los quintos de l’any los qui se’n encarregaven. S’ataüllaven lo pi, un de ben «majo», i el dia decidit l’anaven a buscar. Enculaven lo «remolque» al pi, en la portera de radere treta, per tal de que la copa del pi i bona part del tronc, al talla’l, caigués a dins.
Quan arribaven al Portal la operació ere a la inversa. S’enculave el «remolque» mirant de que el tronc que sobreixie quedés just davant del forat i en sogues s’estirave per adreçâ’l. Al mig de la plaça hi havie un petit pou, que durant l’any estave tapat en una arqueta, i ere allí on se ficave. Una volta clavat, s’ajustave en unes falques de fusta que se picaven en un mall per tal de que quedés ben fixat.

L’any 1990, l’Ajuntament va fer tres estructures metàl·liques que anaven al Portal, a la Fonteta i a Santa Llúcia. Així, ja no calie tallar un pi sencer (i alguna pinyera i tot!) cada any, sol eren necessàries les ‘rames’ per omplir los braços de les estructures. No obstant, lo del Portal se va reservar pals quintos, que el van seguir tallant uns pocs anys més. Variant d’un a tres lo número d’arbres que es ficaven, es com s’ha seguit fent durant los últims 29 anys.

Enguany la sorpresa va ser majúscula. Un bon dia va aparèixer un súper arbre (artificial) de Nadal al Portal per substituir al vell. Los canvis, a bé o a mal, no estan exempts de polèmiques, i este no ha sét una excepció. Pel poble s’ha parlat de la estètica de l’arbre, del «gasto» total que s’ha fet en la decoració (això és important!) i de si es ètic haver-lo fet en un any que ha sét i està sent tant dur per molta gent. Que cada un traigo les seues conclusions. Bon Nadal i esperam que millor any nou!

Estela Rius

Un banc per a una comarca

(Publicat a  La Comarca 11 desembre 2020)

La xarxa d’oficines bancàries va minvant al Matarranya a mida que minva la població i a mida que les entitats financeres desapareixen per fusió o absorció. També es tanquen sucursals per procurar la màxima rendibilitat d’un negoci que també camina cap a la digitalització.
Però el costum de guardar els estalvis en bancs i caixes és una pràctica relativament nova al medi rural, on, fa menys d’un segle enrera, els pocs diners que les famílies aconseguien es guardaven ben amagats a casa —sí, de vegades, davall del madalap—. I quan es necessitaven diners emparats s’acudia als prestamistes locals, mai a entitats bancàries, que eren cosa de negocis i empreses no de llauradors.

La mínima presència bancària de la primera meitat del segle passat queda reflectida en la relació de les oficines de banca del 21 de novembre de 1941 a Terol que figura a la Causa General. A la província n’hi havia llavors vuit bancs implantats amb un total de 20 sucursals. Només n’hi havia un banc al Matarranya, el Banco Hispano Colonial, que tenia la seu a Vall-de-roures. També hi figura una “delegació” de la mateixa entitat a Calaceit, encara que “sense personalitat independent”. El Banco Hispano Colonial havia absorbit al Banco de Reus i, als anys cinquanta del segle XX, seria absorbit també pel Banco Central, ara Banco Santander. La seua oficina estava al carrer Pla. I encara segueix per allí.

Dins del Baix Aragó històric, també tenien sucursals bancaries l’any 1941, Alcanyís, Albalate del Arzobispo, Alcorisa, Calanda, Híjar i La Puebla de Híjar.
Per donar una referència actual, la Caixa Rural de Terol, l’entitat financera amb més presència a la província, obri 10 oficines a diari en la comarca del Matarranya, tantes com n’hi havia en tot el Baix Aragó històric fa 80 anys.

Lluis Rajadell

La bellesa del desordre més perfecte

(Publicat a La Comarca 4 desembre 2020)

Heu sentit parlar alguna volta de l’efecte palometa? Una palometa que bat les ales a Sri Lanka és capaç de provocar un huracà a Washington, sempre i quan es dónon les condicions apropiades per a què això passo. És la teoria del caos, la que amostre una sèrie d’esdeveniments aleatoris que, combinats sota uns determinats factors, són capaços de girar el timó, canviar el curs de la història. És la bellesa del desordre més perfecte.

Eixa palometa som tots. Comencem a batre les ales al fer la primera passa i només parem quan mo n’anem d’este món. Lo present, on a natres mos agarre l’huracà, és un quadre en blanc, on una sola pinzellada pot acabar convertint-se en una cosa tan màgica com la Nit Estelada, o tan cruenta com lo Gernika. Mitjançant actes «sense importància», responsabilitats i irresponsabilitats, amistats i traïcions, riures i plors, construïm un món nou. Un món fugaç i efímer. On, encara que a voltes creguem tindre-ho tot controlat, no podem. Suposo que no cal ficar exemples de moments on ham perdut lo control total de la situació, ara mateix estem vivint-ne un.

Lo control no existeix. Es només una il·lusió creada per una aparent falta de desordre. Vivim en un present impredictible i caòtic, ple d’oportunitats positives i negatives, on tot i res pot passar tan ràpid que ni mo n’acatem. Lo control pot dissoldre’s com un paper en los primers trons d’una nit borrascosa. Pot aparèixer i desaparèixer en qüestió d’instants, perquè d’això va la vida, d’instants. I això, només això, és la bellesa del desordre més perfecte.

Luismi Agud

L’Helicòpter Money de la DPT

(Publicat a La Comarca 27 novembre 2020)

La imatge exagerada d’un helicòpter tirant diners enmig d’una crisi brutal, perquè la gent més desfavorida, pugue gastar-se’ls com vullgue i així augmentar la demanda i reviscolar l’economia, fa referència a determinats aspectes de les polítiques liberals que defensava, el segle passat, l’economista i premi Nobel Milton Friedman, del que eren entusiastes seguidor Ronald Reagan i Margaret Thatcher. Repartir diners a punyats sobre els que més pateixen les crisis cícliques del capitalisme i així eixir de les depressions i, de pas, ficar a les butxaques de la gent més pobra prou metàl·lic, el justet, per afogar qualquer temptació de les masses descontentes, de promoure canvis radicals o revolucions.

L’Helicòpter Money no deixa de ser una caricatura, però lo cert és que, si parlem de Renda Bàsica Universal, de la fotrallà de diners que el Banc Central Europeu abocarà gratis pròximament per tota l’Europa Comunitària; de les muntonades que també aboquen, per suportar la pandèmia, alguns països europeus sobre la gent i les empreses, i els que hauria hagut d’abocar, i no ho ha fet, el Govern de P. Sánchez… totes estes operacions de donar diners gratis els governs, venen a ser variants de l’Helicòpter Money. Com també ho és lo que ferà ací a casa nostra la Diputació Provincial, vertader banc central del territori. Una operació ben grossa, abocant per damunt dels pobles despoblats, 31.000.000 euros totalment regalats.

Per lo tant i fent-lo bé, la DPT hauria d’agafar els vint-i-cinc feixos de bitllets que pensen enviar als ajuntaments -25 milions d’euros-, dividir-los pels 134.000 habitants que deu tindre ara la província, i en los mateixos llistats bancaris que mos cobre implacable i sense mirament los impostos, en un vist i no vist, ingressar a cada habitant els 186 euros que li pertoquen. Eixa sí que serie una operació bona per afavorir directament les persones que han patit i encara pateixen en carn viva, la pandèmia. Lo millor regal que podríem tindre pel Nadal d’enguany.

Tomàs Bosque

Volem los nostres trens!

(Publicat a La Comarca 6 novembre 2020)

A mitat mes de març del 2020, quan es va decretar l’estat d’alarma al nostre país, RENFE va suprimir quatre de les vuit freqüències ferroviàries que tenien parada a Nonasp. Van al·legar esta supressió degut a la baixa ocupació dels trens durant lo període del confinament, dient que ere temporal i que quan se tornés a la normalitat, se recuperarien.

La línia Barcelona-Casp-Saragossa, és considerada com a «obligación de servicio público» pel que RENFE té l’obligació d’assegurar estes comunicacions per garantir la vertebració i els drets dels habitants de «la España rural». Precisament los quatre trens que han retallat (los de primera i última hora en les dos direccions), eren los més importants, perquè permetien anar i tornar de Saragossa i de Barcelona en un mateix dia. És a dir, que ara si tens visita de doctors, estudies o simplement hi vols anar i no disposes de cotxe, tens un problema, perquè t’has de quedar a passar la nit allí.

D’esta falsa promesa de RENFE (que sabíem que no complirien perquè ja fa anys que els va pel cap retallar trens en l’excusa de que són deficitaris -clar, si moltes voltes no passe el «revisor»!-) han passat vuit mesos i seguim igual. Durant l’estiu, l’Ajuntament de Casp i el «Consejo Local de Participación Ciudadana», van iniciar una campanya per roplegar firmes a través de la plataforma Change.org i de fulles repartides pels pobles afectats. La reivindicació també ha arribat al Govern d’Aragó i al Senat, sense gaire èxit, de moment…

Lo temps ha anat passant: se va acabar l’estat d’alarma i vam fer cap a la «nova normalitat», va vindre l’estiu, se va acabar i ara tornam a estar immersos en un nou estat d’alarma. I els trens sense recuperar-los. Estam cansats de que, a les persones que vivim als pobles, mos retallon drets, i crec que davant d’un tema tant sèrio, ni els nostres representants locals ni els veïns del poble, no podem mirar cap a un altre costat. I no val l’excusa de «jo no agarro el tren», perquè directa o indirectament a tots mos afecte.

Senyors de RENFE: ‘menos’ inversions en l’AVE i més consideració en les persones dels pobles. Volem los nostres trens!

Estela Rius

Cent anys de comerç

(Publicat a La Comarca 30 octubre 2020)

La Caixa Rural de Terol celebra enguany el centenari de la seua fundació i, entre d’altres activitats per a celebrar-ho, va retre a la seua assemblea general ordinària del passat 20 d’octubre un homenatge a totes les empreses centenàries de la província. N’hi van eixir 15. N’hi ha per Terol, pel Baix Aragó i per les conques mineres. Però també n’hi ha una a la comarca del Matarranya, la ‘Ferreteria Falgàs’ de Vall-de-roures.

En la documentació que va facilitar la Caixa Rural, s’explica de la casa Falgàs: «Fundada en 1868. Comerç a Vall-de-roures. En l’actualitat és gestionada per Almacenes Bersegura S. L. després de quatre generacions de la família Falgàs».

Per la «molt més que ferreteria» Falgàs han passat la major part dels veïns de Vall-de-roures durant els darrers cent anys, però també bona part dels veïns de tota la comarca del Matarranya. A la tenda-magatzem que esta empresa tenia ben prop del Pont de Pedra que travessa el riu Matarranya els clients hi trobaven quasi tot el que necessitaven llevat d’alimentació i tèxtil. Entrar a aquella tenda baixant els esglaons de la porta principal era entrar en una mena de cova de les meravelles d’on penjaven les mercaderies del sostre i on, entre lleixes, mostradors i passadissos, es podia trobar tot o quasi tot el que el client necessitava. I, si no ho trobava, li ho demanaven per a la pròxima visita.

I ara, a per altres cent.

Lluís Rajadell

Joaquín Carbonell, amic i company (2)

(Publicat a La Comarca 23 octubre 2020)

La mort de J. C. mos ha fet recordar amb nostàlgia les voltes que ens vam trobar cantant junts, des d’aquell dia del gener del 70, al «Colegio Menor San Pablo» de Terol, on vam fer amistat en personatges que han sigut tant importats per la política i la cultura. Els «Encuentros de la Música Popular Aragonesa» arrebotits de gent, fent visible el moviment de la cançó. Els recitals en solitari o en grup pels pobles i ciutats del nostre país i més enllà, o el ser protagonistes destacats dels actes multitudinaris dels raders dies del Franquisme. I també recordar les angúnies per encarar el futur quan al començament dels vuitanta, llevat Labordeta que era funcionari, tots mos vam tindre que espavilar per guanyar-mos la vida d’alguna manera; en lo meu cas, muntant una llibreria i estudiant música durant uns anys per ser Professor de Conservatori; i en el cas del Joaquín, és de sobra conegut lo molt que hi va tindre que trescar com a periodista i escriptor, mentre es mantenia actiu escrivint noves cançons i donant algun recital de tant en tant. Perquè en eixo de la música aragonesa, fins a l’aparició d’Amaral i Bunbury, ací ningú podia guanyar-se la vida fent de cantant.
Lo cert és que, a lo primer, les nostres trajectòries eren molt paregudes: als quinze anys Joaquín feia de botones d’hotel, i jo anava en mon pare al camp fent agricultura de subsistència. Després ell va treballar al molí d’oli de la seua família, i jo feia de secretari a la cooperativa de l’oli del poble. Los dos volíem triomfar en la cançó i també vam estar una temporada provant fortuna a Barcelona, on era fàcil cantar en diferents programes de ràdio; i al poc temps, com allí ja estava tot inventat, mos vam entornar a casa per seguir actuant pels pobles de les tres províncies; i el 76 ja vam enregistrar els dos el primer disc. Què llàstima que el Covid maligne li haixque arrabassat la vida al nostre amic i company just quan estava replegant els millors fruits de la seua carrera de cantautor.

Tomàs Bosque

Ben fet

(Publicat a La Comarca 8 octubre 2020)

Escriure no és fàcil, especialment -en contra del que pot parèixer- per als que ho fem amb regularitat. Un text ens pot agradar perquè ens interessa, perquè hi sentim afinitat o per mil factors aleatoris com l’estat d’ànim en lo moment de llegir-lo. Quan un text no està ben escrit ens neguiteja: una frase inconnexa, una idea confusa, unes paraules redundants… o la simple percepció que allò no acaba de rutllar, encara que no sapiguem per què. En canvi, quan està ben fet, ben construït i ben estructurat, la lectura flueix. Entenem amb claredat lo que l’autor ens vol comunicar i això ens fa sentir menys ignorants; no ens cal malbaratar ni energia ni temps per esbrinar què carai volen dir aquell grapat de paraules. La vida és tan curta (i ho dic amb coneixement de causa, que acabo de ficar un altre any al sac), que agraïm que sigui bella, simple, entenedora. Amable.

Passa també amb les cançons. A voltes en sentim una que se’ns fica al dedins i ja no vol eixir-ne. Perquè és com ha de ser, ni li sobra ni li manca res. És tan rodona que pareix impossible que no se li hagi ocorregut a ningú abans. O potser ha existit des de sempre en una dimensió ignota fins que el compositor, transmutat en mèdium, ens l’ha injectada a les àrees del cervell on s’activa el plaer. I qui diu les cançons, diu qualsevol altra manifestació de la creativitat humana, tant si és artística, humanística o tecnològica. Les coses ben fetes produeixen plaer perquè ens transmeten l’harmonia de l’ordre. Com quan mirem un paisatge i sabem, sense pensar-hi, que tot és a lloc.

Acabo aquest article i no em queda esma de saber si està gaire, poc o gens bé. L’he construït, empeltat, esporgat i l’hi he passat lo trill pel damunt per provar de separar-ne tanta palla com pugués. Finalment he perdut la perspectiva i ja no sé si en resta res d’aprofitable. Ja em perdonareu: escriure no és fàcil.

Carles Terès