Fum

(Publicat a La Comarca el 24 de setembre del 2021)

Alguns dels incendis d’este estiu s’han originat per cigarrets mal apagats. La desídia d’una part important de la població respecte al medi ambient és una xacra que no aconseguim eradicar amb cap programa educatiu ni campanya de sensibilització. Només cal anar per indrets accessibles als cotxes per topar-se amb la brutícia, que ha esdevingut la marca de la nostra espècie.

Lo residu més abundós, el que es troba arreu (camp i ciutat) són les puntes de cigarret. La gran majoria de fumadors van deixant llur rastre de burilles per allà on van; a voltes mal apagades, amb les conseqüències desastroses que he esmentat al principi.

Conec força gent que fuma, amics dels bons i dels altres, parentela de graus diversos… Les persones de més edat tenen una disculpa, ja que s’hi van «enganxar» en unes èpoques on no hi havia gaire informació dels efectes d’esta addicció. Ma mare, per exemple, ens explicava que mon pare va començar a fumar perquè, quan festejaven, li va dir que seria més atractiu si feia com els actors de moda, que sempre anaven amb la cigarreta als llavis. Jo mateix vaig tindre la meua època tabaquista, tot i que les meues vies respiratòries superiors no em permetien fumar-ne més de dos o tres al dia. Al final ho vaig deixar al poc de néixer ma filla gran.

Començar a fumar no és fàcil: té mal gust, irrita mucoses, cou als ulls i fa tossir. No «col·loca» ni estimula com altres drogues i, en canvi, modifica el gust, empudega les cases, la roba, panseix la pell i fa grogues les dents. A més, impedeix d’estar-se en molts locals públics i és caríssim. Tot i això, segueixen havent-hi nous fumadors, gent jove que ha crescut entre fotos de goles, genives i pulmons podrits pel tabaquisme, sabent que fumar mata. Potser és perquè a les sèries encara s’hi veuen molts que fan la cigarreta en moments de distensió, o per demostrar que són rebels, que són moderns o què’m sé jo. Al darrera de tot suposo que, com sempre, hi ha la potència econòmica de las grans tabaqueres. Si no, no m’ho explico.

Carles Terès

Oh, oh, oh, Carolina!

(Publicat a La Comarca el 17 de setembre del 2021)

Hi ha cançons que formen part de la banda sonora de vàries generacions, i per molt temps que passo des del seu llançament, seguixen sonant i la gent les seguix coneixent. Podria ficar molts exemples i segur que tots estam pensant en diferents grups o cançons que seguixen vigents tot i el pas dels anys, però del que m’interesse parlar avui és del cas de Fórmula V.

Este grup madrileny de pop va estar en actiu de l’any 1967 al 1976 i es caracteritzave per fer una música alegre, divertida i sense altres pretensions que un consum ràpid i massiu per part dels joves. En tot este temps van aconseguir lo reconeixement en cançons com «Cuéntame», «Vacaciones de verano», «Eva Maria», etc.

Lo rader dels seus èxits, de l’any 1975, va ser una cançó que portave per nom «Carolina» i que comence dient: «Un veinticuatro de agosto yo te conocí, y un cinco de septiembre te dejé partir, bastaron dos semanas para enamorarme de ti…» (Segur que ho hau llegit cantant!!!).

A Nonasp sabem què passe estos dos dies. Lo 24 d’agost és Sant Portomeu, patró del poble; i lo primer domenge de setembre, en lo cas de la cançó, lo dia 5 (que enguany també ha caigut en dia cinc) és lo dia de la Mare de Déu de les Dos Aigües. La gent que viu fora, és freqüent que es quedo al poble les dos setmanes que van des de la vespra de les festes hasta lo dia de la Mare de Déu.

Hasta aquí podrie ser simplement una coincidència, però fa temps me van contar una anècdota respecte an això. L’any 1977, una persona que treballave a la Serval, va explicar, perquè ho sabie de primera mà, que la historieta de la cançó estave basada en un cas real que anys enrere s’havie donat entre dos joves a Nonasp. D’aquí lo perquè dels dies que es nomenen.

No sabem qui va deure de ser aquella tal Carolina (evidentment és un nom fictici) ni aquell pobre que se va haver de conformar en los records, però lo resultat d’este desengany amorós va prendre forma de cançó. Una cançó que, pels que ara ho sabeu, segur que quan l’escoltesseu no podreu evitar pensar en la màgia dels dies de festes!

Estela Rius

Com cal

(Publicat a La Comarca el 10 de setembre del 2021)

José Ignacio Monreal Bueno publicave fa pocs dies en una carta al director a l’Heraldo de Aragón que «personas muy mayores» del Matarranya li deien «henchidas de orgullo» que parlen «chapurriau». Monreal Bueno es llance a fer de filòleg i defineix el «chapurriau» com una llengua «propia» d’Aragó i de «fusión». Si es «propia» d’Aragó, és distinta de la que parlen a Herbers (País Valencià) o a Horta de San Joan (Catalunya), encara que s’assemellen com tres gotes d’aigua. Misteris. El terme «fusión» podría substituir-se per «en proceso de sustitución por el castellano». Més realiste.

Isidoro Miguel García, a l’estudi «La comarca de Valderrobres desde un punto de vista geográfico. Su realidad», de 1978, conte que la «gente mayor» de la zona «no comprende plenamente el castellano» perquè la seua llengua materna és el «chapurriau», un idioma que oscil·la entre «catalán y valenciano». I explique el sentiment dels parlants respecte del «chapurriau»: «No es una lengua de la que se sientan orgullosos, sino que a los pobladores les parece de segundo orden, como si fuera una cosa ‘fea’».
La «gente mayor» dels anys setanta considerave la seua forma de parlar una barreja més que un idioma i, per descomptat, com un parlar inferior al castellà, que ere l’idioma de l’escola, de la tele i de les persones de prestigi: el capellà, el metge, el secretari de l’ajuntament, els mestres, els directors de les caixes i bancs…

La suposada autoestima dels parlants del «chapurriau» és cosa nova i ha aparegut com argument contra la identificació amb el català -una realitat difícil d’estomagar des de la identitat aragonesa-. Sospito que la corrent que ara reivindica el «chapurriau» com a llengua «propia» d’Aragó és hereva directa de la que als anys setanta es conformave en parlar una llengua «fea» i de segona divisió i que tenie al castellà com l’única llengua com cal.

Lluís Rajadell

Espurnes de setembre

(Publicat a La Comarca el 4 de setembre del 2021)

Ja han passat festes. Ja ha passat la calor. Ja han passat juny, juliol i agost, i pràcticament també ha passat l’estiu. Un estiu que, encara que no ha pogut ser com tots, mos ha ensenyat lo preu que hem de pagar per tornar a aconseguir una normalitat que creiem descomptada, i mos ha fet replantejar-nos quin món volem per al futur, com seran los estius quan tot això acabo i, en definitiva, com canviarà la nostra vida de ara en avant.

Enguany, tampoc hem pogut passar mitja nit arreglant el món des d’una penya, ni l’altra mitja a la plaça, sentint com los altaveus mos fan tremolar d’emoció. No hem disfrutat d’una minjada tots junts a la plaça, ni d’una ronda pels carrers empedrats amb la xaranga, fent-mos saber que som les persones més afortunades del món per viure al millor poble del món.

No hem pogut fer res d’això, però hem conegut lo valor d’una excursió pels barrancs i les muntanyes, colls i canyades, pinars i carrascars. Hem descobert l’amena que es pot fer una vesprada despedint al sol si estàs amb la gent indicada. Hem adeprés lo valor d’una nit mirant los estrels que s’aguanten damunt de natres, descobrint l’insignificants que som a un món que mai pararà per ningú.

I encara que les espurnes de setembre insistisquen en esborrar de la memòria la flama d’un estiu apagat per la desgràcia, natres seguirem clamant per aquell que va ser un dels estius més inefables de les nostres vides.

Luismi Agud Sorli

El PAR, ara diu aragonès oriental

(Publicat a La Comarca el 27 d’agost del 2021)

L’Operació Chapurriau es va posar en marxa fa un temps, en la participació destacada del PAR, los Amics del Cha…, torredans de la capital ajudats per l’actor català Ferran Ranyé, la Comarca del Bajo Aragón, que posa los diners. Fins ara ha resultat un combat dialèctic prou intens i entretengut, on els convidats a escriure declaracions contraries al Català d’Aragó, han explicat de totes les maneres possibles que no els agrada gens lo nom «català», i no tenen cap interès ni volen saber-ne res d’escriure’l ni de parlar-lo en públic. I qui haurà guanyat en eixe combat? Pos ja veurem si els negacionistes tenen aguant per defensar les seues fluixes posicions molt més temps perquè, de moment, els comentaris de centenars de lectors de la Comarca digital, majoritàriament són favorables als que defensem el nom i la unitat de la llengua, que és el que diuen les Acadèmies, la Universitat i la pròpia Llei del Patrimoni Cultural Aragonès.

Així que, quan només falten vint mesos per les eleccions, on els agradaria col·locar a l’Aljaferia una ‘María Herrero 2’, als del PAR ja els ha entrat pressa i per lo que donen a entendre en lo manifest dels 6 d’agost signat a la Codonyera i Fondespatla, que recolçen menys de la mitat dels que signaven en 2012 el «manifest dels 35 comitès» contra la Llei de llengües, es veu que no les tenen totes al sac en ixo de fer bandera d’un nom tan brut per una llengua tan llímpia, i ja parlen obertament de «Chapurriau o Aragonés Oriental». Que és tant com recular a la fórmula màgica de Gonzalo Baiot, que li va portar a la proposta encara més còmica del «Baish Aragonés», que mai ens va dir com s’hauria que pronunciar. Quins temps aquells, quan l’oncle Baiot buscava com un boig un nom decent per la nostra llengua que no fore el maldit català. Cosa que és totalment impossible. Per lo tant, les dos alcaldesses del document del 6 d’agost, sense voler-ho, mos han donat una primícia espectacular: han inventat lo CHAPURRIAGONRIENTAL. A que és bonic i no costa de dir?

Tomàs Bosque

Vida

(Publicat a La Comarca el 13 d’agost del 2021)

Un insecte minúscul vola pel damunt lo llibre que estic llegint. No em puc estar de ventar-li una manotada. Sorprenentment l’encerto. No s’ha mort, malgrat la meua mà grossa com un tossal vora la seua minusculitat. Volar no vola, però s’ha posat a córrer com un dimoni, tot dibuixant esses i vuits entre les lletres de la pàgina 325 de Llum de febrer, com un punt que no és final, seguit ni suspensiu, sinó fugisser..

M’he preguntat per la magnitud dels danys que li he ocasionat. Potser valdria més matar-lo d’un cop, que no patisca. Però vet aquí que s’ha precipitat a terra i l’he perdut de vista.

Em costa d’entendre el funcionament d’eixes criatures. Són vives i fan lo possible per seguir estant-ho, però no sé si el seu sistema neuronal permet que s’angoixen per la imminència de la mort, si senten lo dolor de la mateixa manera que nosaltres. En tot cas viuen, i volen seguir vives.

Això em porta a recordar un altre episodi que també em va torbar. Ja he explicat que solc deixar molles pels pardals que acudixen a la meua finestra. Un dia va fer acte de presència una gralla, negra com l’estalzí, i els va espantar. Va espicossar una mica abans que jo la fes fora. Ella, intel·ligent com tots los còrvids, va aturar-se uns metres enllà i em fità amb lo seu ull lluent. «Per què em fas fora?» semblava interpel·lar-me. La gralla només volia alimentar-se, nodrir els seus pollets… Viure, en definitiva. Com els pardals, com l’insecte lletraferit, com jo mateix. Que fos més grossa i tingués aquella veu badada no la feia dolenta.

Vet aquí com un fet banal et pot abocar a l’abisme de l’existencialisme. Per sort (?), fa més de quatre dècades que vaig abandonar l’adolescència. Ara prou faena tinc de tirar per avant, com l’insecte, com la gralla. I com vós, lector pacient.

Carles Terès

Una exposició especial

(Publicat a La Comarca el 6 d’agost del 2021)

Enguany l’Associació Amics de Nonasp celebre el seu 25 aniversari, i este fet m’anime a parlar d’un record lligat al què és lo seu projecte més important: lo Museu.

A l’estiu del 2017, estant en conversa en mon pare, va sorgir la idea de fer una exposició de fotografies de boda de gent del poble. Vam voler inspirar-nos en la que va fer l’Associació de Dones Clara Campoamor de Nonasp a principis de la dècada de 1990, només que el plantejament va ser diferent des del principi: entre altres coses, la nostra exposició estave pensada per ser permanent i, si tot anave bé, a gran escala.

Primer vam reunir les fotografies de parents i amics, i seguidament vam fer un mapa del poble, carrer per carrer, casa per casa. Per Tots Sants vam començar a tocar la porta de les primeres cases i cada cap de setmana mon feem unes quantes. La resposta per part de la gent va ser fantàstica, tant és així que la paret d’uns 8×3 metres destinada a albergar l’exposició vam pensar que es quedarie petita.

Una volta teníem les fotos, les escanejàvem i s’havien de restaurar digitalment, perquè, la majoria, donat los anys que tenien i l’estat de conservació, estaven bastant fetes malbé. Tot seguit, buscàvem al registre lo nom i els apellits del matrimoni i quan s’havien casat. A principis d’agost, vam portar les fotos a la impremta i quan van estar, en varies tardes, les vam penjar al Museu.

Però bé, quan una cosa es fa a gust tota faena és poca. I així va arribar lo 19 d’agost de 2018, lo dia que tocave aubrir les portes a una faenada intensa de deu mesos en què el resultat ere una exposició de més de 400 fotografies de boda (que es diu prompte) de nonaspins i nonaspines, que anaven des de l’any 1874 al 1969.

Aquelles festes van ser un desfilar continuat de gent pel Museu. Hi havie qui baixave emocionat, sorprengut, moltes felicitacions… però el que se’m va quedar al cap va ser un comentari que van dixar al llibre de visites: «Gràcies per fer als nostres pares feliços de tornar-se a veure junts en un dia tan especial». Només per això ja va valer la pena.

Estela Rius

Ja toca

(Publicat a La Comarca 30 de juliol del 2021)

Ramón Segura, el president de la Diputació Provincial de Terol (DPT) nascut a Vall-de-roures l’any 1891 i mort l’estiu de 1936 a Terol, ja no és un fantasma del passat. Aquell oblidat polític republicà que va desaparèixer sense deixar rastre després de ser detingut pels insurrectes contra el Govern legítim figura des del passat 30 de juny en una placa col·locada en una discreta sala de reunions de la DPT. El text gravat recorda la seua figura i també la seua mort sense justificació pel simple fet de ser un polític republicà d’esquerres. Al descobriment de la placa van assistir-hi dos nebots-nets del homenatjat, Bernardo Granja i Carmina Segurana, que es van mostrar emocionats i agraïts pel reconeixement al seu parent. Fora de l’àmbit familiar, el polític més destacat que ha nascut a Vall-de-roures era al seu poble natal un complet desconegut després que el franquisme fera taula rasa del passat republicà. Els descendents directes de Ramón Segura -nets que viuen als Estats Units, on la família es va exiliar- no van assistir-hi. Hi van participar també el president de la DPT, el socialista Manuel Rando, i els portaveus de Ganar-IU, Pedro Bello; PP, Carlos Boné; i PSOE, Ana Cristina Lahoz.

La recuperació de la figura de Ramón Segura per l’historiador Serafín Aldecoa, la proposta de Ganar-IU per retre-li un homenatge oficial i el recolzament de la majoria del ple de la Diputació -van votar a favor PSOE, Ganar-IU i Cs- han visibilitzat, més enllà del record familiar, la vàlua i el tràgic destí del president de la DPT al començar la Guerra Civil. La recuperació memorialista ha arribat a la DPT 85 anys després de l’arbitrària execució. Quants anys més tardarà en arribar al poble que el veure néixer? Carlos Boné, alcalde de Vall-de-roures a més de portaveu popular a la DPT, va dir que està disposat a afrontar este compte pendent.

Lluís Rajadell

Armes de paper, coronels de corbata

(Publicat a La Comarca el 23 de juliol del 2021)

La història es l’arma més poderosa del món. Mos permitix conèixer més enllà de les paraules perdudes entre los records dels vells, i aventurar-nos en mons boirosos que no hem viscut, però que, d’alguna manera, formen part de la nostra herència; i segueixen bategant amb lo present, modelant lo futur.

Eixos mons del passat queden recollits als documents: aquells papers antics i polsosos que podrien parèixer insignificants. Arrepleguen mil·lennis de somriures i desgràcies que, irremeiablement, carreguem a l’esquena. Recullen noms i malnoms que portem a la sang, episodis que han influït d’alguna forma en la conformació de la nostra vida. En definitiva, testimonien la nostra memòria, lo nostre passat, i lo nostre llegat.

Per eixe motiu no podem tolerar de cap manera que, als cinc continents, hi hague gent que intento falsificar la història. Des de fa alguns segles, senyors en corbata creuen tindre la potestat per canviar, des del present, los fets que van passar fa mil·lennis. Creuen que poden oposar-se a lo que diuen los poderosos documents, calcigar la memòria de les ànimes passades per servir als interessos del present. Ells saben que la història és l’arma més poderosa de totes, però obliden que eixe poder desmesurat també pot recaure damunt d’ells com una pesada roca. Obliden que aquells que els declaron la guerra als morts acabaran, tard o prompte, al seu cantó.

En definitiva, la història és la que és: una caixa tancada per tota l’eternitat que mai ningú podrà canviar. Si voleu canviar alguna cosa, canvieu lo present, que falta li fa.

Luismi Agud

Mesquí insòlit (festes d’estiu)

(Publicat a La Comarca el 16 de juliol del 2021)

En çagueries dels anys seixanta, al juliol, la gent del territori, encara solia parlar de la collida del gra, de si ja es veien forasters per les carreres, si els de Calanda, com sempre, desfeien les tronades per salvar els seus préssecs…, i al ratet ja els venien al cap les festes d’estiu. Les de la Canyà, a raders de mes obrien la ruta festera. En aquella època la vileta bonica de la punta de la Siarra, encara mantenia població i el llustre dels temps dolços de la mineria en bons sous als treballadors. Però a les festes d’agost de la Torre (velilla) és on es va presentar la gran novetat de torejar vaquilles, com en los temps antics torejaven bous de verdat. I cal dir que els anys següents ja es van fer festes en vaquilla per tots los llocs de la contornada. Tornem al mig de la plaça de bous de la Torre, feta en carros i remolques al pati dels Estudis. Faltava poc per obrir lo forroll del corral. Sona la corneta de pregonar de l’alguatzil: tararí! tararà! tararí…! avisant del començament. I en un vist i no vist ja estave enmig del rogle de carros aquell animalot, a primera ullada acollonit per la cridòria de la gentada. A una banda, un maletilla d’Alcanyís del que no recordem lo nom, que li va fer a la bèstia tot lo que diu als llibres de tauromàquia, que cal fer a una vaqueta cagadeta de por, desconfià i perillosa.

El segon protagonista va ser el jove de la Codonyera Lluis Roig, que va pujar a torejar pel camí de ferradura que feien a totes les hores los torredans, quan encara no eren una vila independent. I no mos va defraudar en la seua valenta actuació. Plantat davant d’aquell dimoni, sostenint segur la muleta. El silenci de la turba esperant qualquer calamitat. I en un vist i no vist, l’encontre incert entre el matador i la seua víctima, que mos va encongir lo cor a tots els presents. Un Aaaaaiiii…! de fatalitat seguit d’un clamorós aplaudiment, van rematar la feina del Roig que ja mai més es pa posar davant d’un bou. Una lecció que només li va costar un bon rebolcó, unes esgarranyàis i un siat al camal dels pantalons.

Tomàs Bosque