Eleccions municipals a la Vall del Tormo

(Publicada a La Comarca el 7 de juny del 2019)

Les passades eleccions municipals del 26 maig els veïns de la Vall del Tormo van tindre molts motius per a participar-hi. El primer era un canvi d’alcalde, per la renúncia de José Miguel Timoneda del PAR a presentar-se després de tres legislatures presidint el consistori. El PP local, seguint la mateixa dinàmica, situava als antics membres del partit al final de les llistes per donar pas i protagonisme als més jóvens. Una l’altra circumstància positiva era que es presentava un renovat PSOE amb un equip municipal més sòlid que en l’anterior campanya del 2015. I encara més novetats en la convocatòria: la presència de quatre candidates en els dos primers llocs de les llistes del PP i PSOE. Els jóvens prenien la iniciativa en totes les candidatures, tenien ganes d’apostar molt fort i treballar pel futur de la vila, per lluitar contra la despoblació, el gran problema actual de les nostres viles. La necessària propaganda electoral esta vegada també va funcionar millor que mai: àmplia i detallada informació a la web i al Facebook de la vila, entrevistes a Ràdio Matarranya dels tres candidats a alcaldessa o alcalde, programes polítics, mítings dels partits… Tot això va aconseguir mobilitzar l’electorat que va fer augmentar els votants un 6% respecte als comicis del 2015 i, en conseqüència, va baixar: l’abstenció, els vots en blanc i els vots nuls.

Després de les eleccions els votants han donat la confiança a un govern municipal format per jóvens, amb majoria de dones, quatre i tres hòmens i amb les tres forces que es presentaven a la convocatòria equilibrades: PP 75 vots, 69 PAR i 60 PSOE. Panorama molt diferent al del 2015: PAR 98, PP 80 i PSOE 15. Ara els representants municipals, triats democràticament pels veïns, han de formar govern d’acord amb els vots obtinguts i treballar de valent per a il·lusionar la població. Ànims i molta sort!

Carles Sancho Meix

Anuncis

Llibres prop del cel

(Publicada a La Comarca el 24 de maig del 2019)

La Fira del Llibre d’Ares ha arribat enguany a la 6a edició: sis anys de llibres en un poble de menys de 200 habitants i a 1200 m d’altitud. La fira és com la vila: menuda i magnífica. Amb un grapat d’expositors, una activitat infantil, una taula rodona, una entrega de premis literaris, unes presentacions de llibres i una cloenda musical o teatral, els organitzadors -l’Associació Cultural les 4 Denes- confegeixen un programa ben nutritiu. Gràcies a la fira descobrim obres molt interessants, publicades exquisidament per editors que estimen el seu ofici.

Enguany n’he gaudit especialment. A la taula rodona «Literatura i dones», moderada per Susanna Sebastià, hi van debatre l’editora Matilde Martínez (Godall Edicions), l’escriptora Núria Cadenes i la traductora Carme Geronès. A la vesprada van encetar les presentacions dos autors de la Cooperativa de Lletres El Pont, Joan Andrés Sorribes i Josep Usó. Acte seguit la Núria Cadenes, amb el seu entusiasme encomanadís, ens desvetllà la gestació de la seua darrera novel·la Secundaris. Després del lliurament dels premis literaris Castell d’Ares, el nord-català Joan-Lluís Lluís presentà Jo sóc aquell que va matar Franco, novel·la guanyadora del premi Sant Jordi 2017. Aquesta presentació va generar que els valencians, aragonesos i catalans presents intercanviéssim sensacions sobre la situació de la llengua als nostres territoris. Em va resultar molt familiar la descripció que va fer en Joan-Lluís del moment en què descobrí que aquella llengua que només parlava amb son pare, rudimentària i d’estar per casa, tenia gramàtica, diccionaris i un corpus literari. Vaig pensar en la sèrie d’articles «Lo primer camí» de la revista Temps de Franja, on diverses persones de l’Aragó catalanòfon expliquen el moment que van ser conscients de la potència i riquesa del seu idioma.

La cloenda de la jornada ens la va regalar Miquel Gil, un dels millors cantautors del panorama musical europeu, que ens delectà amb les seues cançons i amb les descripcions del seu procés creatiu.
L’any que ve toca la setena. No us la perdeu!

Carles Terès

Home de molts oficis

(Publicada a La Comarca el 17 de maig del 2019)

Tipògraf de professió, mon pare va aprendre l’ofici a la impremta d’un tio seu a Antequera, la qual cosa li va permetre adquirir una formació general que li haurie de ser molt útil en la vida. La Guerra Civil el va sorprendre al seu poble natal, i amb denou anys va ser mobilitzat i enviat al front. Al 1941 va ingressar a la Guàrdia Civil com una alternativa a la llarga mobilització que pareixie que no s’havie d’acabar mai. I hi va estar hasta les acaballes de 1951 en que es va llicenciar a petició pròpia amb la graduació de cabo primer. El pare i la mare es van casar a Mont-roig al 1946, I quan ell es va llicenciar vam passar a viure al poble. Allí van obrir una tenda i, a la primeria, van regentar el café d’una tia de la mare que havie enviudat. I a finals dels anys cinquanta i hasta el 1967 van tindre una panaderia, la primera, i avui per avui única, que s’ha obert al poble. Amb la inestimable ajuda de la tia, la mare s’ocupave de la casa i dels fills, pero també atenie la tenda i ajudave amb lo pa. Ara, a poc a poc les boques a alimentar van anar en augment (normalment a la taula érem vuit persones) i això va comportar la necessitat de trobar altres vies d’ingrés. Així va ser com lo pare va simultanejar, amb la panaderia (i la tenda quan ere menester), una série d’ocupacions. Les més destacables, representant de l’Electra del Maestrazgo a Mont-roig, oficinista de la sucursal que va obrir al poble la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Zaragoza, Aragón y Rioja, agent de la companyia d’assegurances Winterthur i representant de cuines, neveres y aparells de ràdio. A part de tot això, en les poques hores que li quedaven confeccionave preciosos records (souvenirs) del poble. Ah! i encara trobave temps per a buscar trufes.

Mon pare treballave de sol a sol per a traure endavant la numerosa prole. Pero el cert és que les circumstàncies apunten a qué ere un pluriempleat en tota regla que fee bona la dita popular «Home de molts oficis, poc benefici».
Per sort, a casa nostra, a Mont-roig, no va faltar mai lo minjar a la taula. Però d’alifares molt poquetes, eh!

José A. Carrégalo

Els camins de l’exili

(Publicada a La Comarca el 10 de maig del 2019)

La novel·la ‘Leurs chemins’ -‘Els seus camins’-, de Marie-Hélène Nunez, parle de la peripècia dels refugiats espanyols que van passar a França en acabar la Guerra Civil. El llibre, escrit en francès i publicat l’any 2017 a Tolosa de Llenguadoc, conte les històries de famílies que travessen la frontera entre les muntanyes nevades, gelats de fred i entregades a la caritat del govern i la població francesos. També parle de l’evolució vital dels exiliats i els seus descendents al territori francès, especialment al sud del país. Passen pel llibre la II Guerra Mundial, la postguerra, el Maig Francès i el temps dels hippies fins arribar al present. L’argument gira al voltat d’aquella onada de gent desesperada que va arribar a les portes de França a l’hivern de 1938-1939.

Cap a la meitat del text, apareix un personatge, Elia, que parle del seu passat a Vall-de-roures. No és un fruit de la imaginació de l’escriptora sinó que, segons conte Nunez, ja tenie avançada la novel·la quan es va trobar amb l’Elia de veritat, una dona ja gran que viu a Tolosa de Llenguadoc i que va arribar a França amb l’allau de refugiats de la Guerra Civil. Elia Foz Arnau conte a la novel·lista la seua fugida de Vall-de-roures amb sa mare, Maria. Conte les humiliacions que sa mare i ella mateixa -una xiqueta de 7 anys al 1939-, van patir a mans dels guanyadors de la guerra quan van tornar al poble -més avant, mare i filla tornen a marxar a França, i esta vegada definitivament-. I també li parle de Batiste, un home al que menysprea. «Enganyave als pobres amb promeses», afirme. No li perdone que la separare de sa mare quan va entrar a la colònia infantil de La Beguda (Barcelona), on van viure dos-cents sagals del Matarranya entre 1938 i 1939. Elia li conte a Marie-Hélène Nunez el seu camí, el costerut camí de l’exili.

Lluís Rajadell

Llibre-disc dels primers cantautors

(Publicada a La Comarca el 3 de maig de 2019)

Com ja recordàvem un poc abans de Nadal, la troballa sorprenent de la gravació original del «Primer Encuentro de la Música Popular en Aragón», celebrat al teatre Principal de Saragossa el 13 de novembre de 1973, ens va permetre de celebrar, l’any passat, el 45 aniversari d’aquell recital tan rellevant pel moviment de la nova cançó aragonesa. El locutor de Ràdio Saragossa José Juan Chicón va tindre la idea d’ajuntar als cantautors i grups de folk de la primera hora, en un concert al cor de la capital d’Aragó, acte que va ser possible de realitzar perquè figurava com organitzadora El Cachirulo, entitat afí al règim dedicada als festivals de jota; i vist l’èxit i repercussió pública de l’acte es van veure obligats a donar explicacions al govern Civil de l’època.

Així com es va conèixer l’existència de la gravació i saber que la seva qualitat era acceptable, el Govern d’Aragó es va comprometre a editar el contingut de les cintes, més documents gràfics i notícies del moment, on també hi figura l’expedient que la policia va elaborar del recital, les lletres de les cançons visades per la censura franquista, inclús informació sobre la posició política de cada un dels protagonistes.

El Llibre-disc (en 2 CD) replega cançons de: Labordeta, Pilar Garzón en aragonès, Tierra Húmeda, Tomás Bosque en castellà i català, Renaxer en aragonès, Joaquín Carbonell i La Bullonera. El presentador del recital és José Juan Chicón. En la part gràfica tenim les reflexions de cada un dels protagonistes fetes també en les tres llengües d’Aragó, fotografies antigues i actuals, les lletres de les cançons i la col·laboració especial de Juana de Grandes viuda de Labordeta, i Eloy Fernández Clemente que situa el moment del recital en el context polític mundial.

La presentació es va fer el passat 22 d’abril a l’auditori del Museu Pablo Serrano ple de gent, en presència de Ignacio Escuín, Director General de Cultura, i dels protagonistes del recital. Prames s’ha encarregat de l’edició i la distribució. Però hem de dir que, de moment, no hi ha existències perquè la primera edició es va vendre en dos dies.

Tomàs Bosque

El blog de “Viles i gents”

(Publicat a La Comarca el 26 de 2019)

Si voleu llegir les columnes en la nostra llengua que puntualment cada setmana es publiquen a ‘La Comarca’ i al ‘Diario de Teruel’ teniu un blog on apareixen totes des de fa prop de sis anys. A https://vilesigents.wordpress.com/2013/01 les trobareu agrupades cronològicament per mesos i també per categories o temes: Matarranya, ‘Lo Cresol’, ‘Viles i gents’, art, economia, lingüística, literatura, llengua, música i teatre, medi ambient, política i societat, toponímia, tradicions, reflexions i notícies. També hi teniu els coordinadors de les columnes: José M. Gràcia de ‘Lo Cresol’ i Carles Terès de ‘Viles i gents’, una biografia dels columnistes que participen en els articles setmanals i una breu història de l’inici de l’experiència en els dos mitjans escrits. El blog recopilatori va començar a funcionar el gener del 2013, primer les columnes de ‘Lo Cresol’ publicades al ‘Diario de Teruel’ i, a partir del juny, va anar incorporant-se les de ‘Viles i gents’ de ‘La Comarca’. En total en tenim prop de 600 columnes en la nostra llengua que donen informació i mostren l’opinió independent i plural des de les comarques del Baix Aragó-Casp, Matarranya i Baix Aragó. També podeu trobar les nostres columnes a la web que gestiona el company Natxo Sorolla http://www.lafranja.net des del 2009, 643 entrades a ‘Viles i gents’ i 248 a ‘Lo Cresol’. El grup d’articulistes de ‘Lo Cresol’ el formen actualment: Artur Quintana, Maria Dolores Gimeno, Juan Luis Camps, José Miguel Gràcia i Antoni Bengochea. Pertanyen al col·lectiu ‘Viles i gents’: José A. Carrégalo, Lluís Rajadell, Natxo Sorolla, Tomàs Bosque, Carles Terès i qui escriu la columna. Però la nostra presència a estos dos mitjans escrits és molt anterior al blog ‘Viles i gents’ i a la web ‘La franja’, l’experiència va iniciar-se el 1995 a ‘La Comarca’, d’això prompte en farà vint-i-cinc anys, i des del 2006 al ‘Diario de Teruel’.

Carles Sancho Meix

Futurs

(Publicat a La Comarca el 12 d’abril del 2019)

Encenc el llum del bany, obro l’aixeta i em rento les mans. En uns segons, sense parar-hi esment, he fet ús d’unes comoditats impensables per als nostres avantpassats. Quan visito pobles i masos abandonats, però, m’admira l’enginy que gastaven per treure profit de la calor, del fred, de l’aigua, de la llum, dels materials de la natura o de l’orografia. Em pregunto com devien imaginar-se que seria la vida al cap d’un segle o dos. Cap a finals del XIX, per exemple, amb l’eufòria dels avenços industrials, van proliferar les il·lustracions futuristes d’escenes del segle XXI, amb cels plens de vehicles i màquines que ho feien tot. De fet, recordo que, a la meua adolescència, ja als anys 70, pensàvem que quan arribés el 2000 els cotxes volarien i hauríem colonitzat la Lluna.

Mentre m’eixugo les mans, intento el procés invers i faig un salt de mil anys cap al futur. Què pensarà el Carles d’aleshores en contemplar els vestigis de la nostra civilització? Potser sentirà la mateixa admiració condescendent que jo davant els aqüeductes o el sistema de clavegueram de les ciutats romanes. O no, ves a saber. D’aquí a mil anys, al ritme que anem, pot haver passat qualsevol cosa; per tant, desisteixo d’esbrinar les cabòries d’un hipotètic Carles ‘trimil·lenial’ mentre s’eixuga les mans… si és que encara li cal rentar-se-les.

Amb el rastre d’aquesta darrera elucubració -un Carles a qui no cal rentar-se les mans-, m’assec a taula. Mentre llesco el pa, em ve de cop la il·luminació. El veritable progrés no vindrà dels avenços tècnics, sinó d’un canvi total de la realitat. El meu inexistent alter ego del 3000, no s’entretindrà amb si fèiem servir internet o arribàvem a Mart, sinó que li serà impossible comprendre com podíem viure dins un cos. Des del seu estat evolutiu, intentarà fer-se una idea del que suposaria l’esclavitud fisiològica, la tirania de les hormones, la volubilitat de la salut. Serà una consciència plena, sàvia, que habitarà una dimensió sense dimensions. No se m’ocorre altre camí de progrés -tret de l’extinció, sens dubte l’opció més probable.

Carles Terès