Freds tardans

(Publicat a La Comarca el 8 d’abril del 2022)

La intensa gelada dels primers dies d’abril, arribada després d’un hivern suau, ha enxampat els ametllers florits o ja amb les ametlles tendres i propenses a congelar-se. Les terres fondes de les valls han estat les més castigades pel gel, que ha malmès la collita de les varietats més típiques de les comarques baixaragoneses: la marcona i la llargueta. Les varietats de floració més tardana han aguantat una mica més, però també han portat un fort espolsó.

Quan tota l’ametlla que es produïa al Matarranya o al Baix Aragó era marcona, llargueta o comuna -fa quaranta anys-, el risc de perdre la collita per la baixada de les temperatures a les darreries de març o a començaments d’abril era encara més alt. L’aparició d’ametlles més resistents al gel per la floració tardana i la substitució progressiva de la llargueta i la marcona han servit per reduir la incidència dels freds tardans, però no per evitar-la.

Les ametlles marcona i llargueta tenen fama de ser les dues varietats amb més qualitat, però tenen el gran problema de la floració primerenca, un inconvenient que les ha fet retrocedir mentre creixen les noves variants de floració retardada. I el risc de gelada no és l’únic inconvenient de marcones i llarguetes. Per això cada dia en queden menys arbres, mentre les alternatives tardanes i extra tardanes van a més. Producció segura contra qualitat. Guanya la seguretat. Però, potser, el canvi climàtic tingue alguna cosa que dir i la causa de les marcones i llarguetes no estiga perduda.

Lluís Rajadell.

Una veritable falsetat

(Publicat a La Comarca l’1 d’abril del 2022)

La postveritat és la creença del fet que una cosa paregue veritat és més important que la pròpia veritat. Es a dir, són més importants les sensacions que ha de transmetre el missatge que el propi missatge en sí, per la qual cosa, es podrie inclús tolerar afegir alguna falsedat, sempre i quan ajudo a matisar lo que volem dir.

Això ha ocasionat que, al nostre present, hi hague una normalització de la mentida, que ja no es penalitzo. Ara tenim per natural que un senyor amb corbata i nas quilomètric mos juro que millorarà la nostra vida, i inclús li podem arribar a fer cas, sabent que realment no complirà la seua paraula. A l’antiga Atenes, si un governant prometie fer una reforma que, finalment, no duie a terme, ere condemnat a mort. Suposo que no cal mencionar l’anarquia en la que viuríem si encara forem grecs.

I és que, en certa manera, algunes persones necessiten ser enganyades. Necessiten tindre falses esperances per seguir endavant. Los ressorts del poder se n’han aprofitat per construir una distòpia orwelliana de ficcions i il·lusions paral·leles al món real, a on pareix que tots los problemes es poden solucionar en una reunió d’una hora, en un discurs de deu minuts. Obvien que el miratge de la realitat és una de les complexitats més belles de la naturalesa, i que les solucions es presenten de manera tan impredictible i caòtica com la efimeritat d’una paraula, d’una falsa veritat, o d’una veritable falsedat.

Luismi Agud

Ucraïna, la saguera guerra de Putin

(Publicat a La Comarca el 25 de març del 2022)

Sonen tambors de guerra a la vora de la UE! Pobres de nosaltres, que només volem tenir un treball decent i portar una vida digna, com ho vol tot lo món. I contents hem d’estar de viure a la vella Europa on, després de les guerres terribles del segle vint, segueix sent un reducte de benestar i pau, on els agradarie de viure a milions de persones d’altres continents, que ho tenen molt pitjor que nosaltres.

Però eixa pau europea i eixe món que aquí gaudim per ara, vist el que està passant a Ucraïna des del 24 de febrer, ens fa pensar i patir pel futur incert de la nostra imperfecta i mentidera democràcia. També per la nostra forma de viure que sempre serà millor així que la més tova dictadura. Perquè és una realitat descarada que a la Rússia actual no els hi van bé les coses des de fa molt temps, al nostre entendre, per no ser capaços d’organitzar un sistema polític de rostre humà; una democràcia a la russa on pugueren conviure, sense el recurs constant a les armes i la repressió, la multitud d’ètnies, regions diferents i llengües que tenen. De ben segur que, si la població tinguera la informació que els d’afora tenim del que estan fent al Kazakhstan, a Síria, a les repúbliques del Caucas… i ara mateix a Ucraïna, la bona gent russa no aplaudiria les accions criminals del Tsar Putin, que es creu la personificació de la Gran Mare Pàtria Russa.

Per acabar aquesta agra queixa davant la devastació que deixa per on passa la maquinària de guerra i mort de Rússia, recordar amb molta tristesa, l’estada de quatre dies que hi vam fer a la ciutat de Kíiv, l’agost de 1983: vam visitar les catedrals antigues i la Porta Daurada, el conjunt monàstic de Kýievo-Petxerska Lavra, el Dnièper ample com un mar interior, el museu de l’Arquitectura popular, els balls, la música, i els carrers i avingudes majestuoses de Kíiv… també, la sensació tremenda de decadència del sistema Soviètic, que encara tardaria vuit anys a col·lapsar.

Tomàs Bosque.

Pau (que no ar) Riba

(Publicat a La Comarca l’11 de març del 2022)

És un fet que la pau duradora és impossible. Ni tan sols a Europa, que hauria d’haver quedat immunitzada després dels horrors de les guerres «mundials». Primer va ser Iugoslàvia, ara Ucraïna. Per això no tinc cap gana de parlar del tema; ni gana ni tampoc informació mínimament contrastada per compartir la meua opinió (no ho diuen, que la primera víctima de la guerra és la veritat?).

Així doncs, en comptes de la pau parlaré d’en Pau, Pau Riba, que ens ha deixat aquest dissabte 6 de març; un artista que va obrir-me totes les finestres i balcons del cap, cor i ànima (si és que en tinc).

Vaig sentir una cançó seua per primer cop quan encara no havia fet els quinze, en una casset recopilatòria de cantants catalans que no sé d’on vaig treure. La qüestió és que va començar a sonar un arpegi molt transparent de guitarra i, de seguida, la veu, una veu diferent a tot lo que havia sentit, que pareixia que anava a desafinar però mai no ho acabava de fer. Aquella veu m’explicava la història d’un home que deixa passar totes les oportunitats que se li van presentant. Amb sis estrofes breus i una tornada de dos versos, vaig viure el drama d’aquella vida malaguanyada. Tanmateix, la lletra i la música de la cançó mantenien un aire candorós, gairebé com una tonada infantil. Era L’home estàtic. Lo meu veí Josep Maria em va deixar Dioptria, el doble LP amb un sol disc de 1970. Aquelles cançons em van eixamplar l’univers musical i literari fins a límits que mai no hauria imaginat. A partir d’aleshores vaig mirar d’aconseguir tots los discos que anava publicant. En Pau, a banda d’un geni, ha estat la llibertat feta persona. Ho ha escrit molt bé la meua amiga i artista Montse Gort: «Si visqués en un país fet a mida i em passés pel cap posar-hi una estàtua de la llibertat, en posaria una d’en Pau Riba. No caldria que enarborés cap torxa, ni tan sols una guitarra. Fins i tot amb les mans a la butxaca ja em valdria».

Que en pau descansi o que en Pau foti el que vulgui, que és el que ha fet sempre. Jo vaig a escoltar l’Amarga crisi, que em penso que és lo disc que menys li agradava -i el que més èxit va tindre.

Carles Terès.

Herois, traïdors, humans

(Publicat a La Comarca el 14 de gener del 2022)

Domingo Félez. Veterano de tres guerras», el recent llibre de Laura S. Leret que repassa la biografia de Domingo Félez, un republicà d’esquerres nascut a Alcorisa, posa sobre la taula un tema prou espinós i que la recuperació de la memòria dels perdedors de la Guerra Civil deixa, habitualment, de costat. Bona part del text gira al voltant dels republicans espanyols empresonats a Mauthausen que van actuar a les ordres dels responsables nazis per a dirigir, organitzar i administrar el camp, els coneguts com kapos, que es garantien així un millor tracte dels comandants i pot ser que la supervivència. Ere un temps i un lloc on la vida valia molt poc.

El llibre conta que l’Exèrcit Nord-americà va jutjar quatre republicans espanyols per haver maltractat, a les ordres dels nazis, els seus companys a Mauthausen, entre els que hi havia un bon grapat de baixaragonesos. Un d’ells, Indalecio González, és acusat del delicte més greu per apallissar a altres presos fins a matar-los. Segons l’acusació, era «kapo de kapos» com a responsable de la perforació d’un túnel per a instal·lar una fàbrica d’avions alemanya. Va ser condemnat a mort i executat. Félez també forma part de la colla d’acusats, però la seua «responsabilitat» es limitava a ser barber d’una barraca. Va ser condemnat a dos anys de presó, encara que la revisió del procés va determinar que no hi havia proves consistents per a sentenciar-lo. Leret planeja dubtes pareguts sobre la solvència del procés contra els quatre espanyols.

Foren o no foren culpables, ells o altres republicans espanyols com ells van actuar com a kapos a les ordres de la maquinària penitenciària alemanya. I és que els republicans espanyols van lluitar pels seus ideals, condicionats per les seues circumstàncies o a contrapèl de la seua ideologia. Van ser idealistes, herois o traïdors. En qualsevol cas van ser humans.

Lluís Rajadell.

D’a on sos?

(Publicat a La Comarca el 4 de març del 2022)

Una de les majors riqueses que tenim les persones és la capacitat d’expressar-mos a través del llenguatge. Gràcies al sistema educatiu que tenim i a altres mitjans que ho fan possible, cada volta són més les oportunitats de poder aprendre altres idiomes que mos aporten un valor intel·lectual i una major autonomia. No obstant això, a voltes, es té la tendència a enfocar-se cap a n’esta internacionalització lingüística (que està molt bé i és necessària) però, en canvi, a descuidar la llengua pròpia.

Jo sempre penso que, de les llengües que sóc capaç de parlar i de les que puga aprendre en un futur, tinc molt clar en quina em quedo. A través d’un arbre genealògic del segle XVII que s’ha conservat a casa, puc saber que, fa quatre segles, la meua família ja vivie a Nonasp. Això implique la transmissió generacional, de forma natural, d’una herència immaterial molt valuosa com és la llengua del nostre poble. Una llengua que em sento meua, que la parlo, l’escric i la reivindico perquè no s’ha de dixar morir.

Quan enraonam en los nostres veïns catalanoparlants, sigon d’Aragó, de Catalunya o d’un altre territori, no és necessari canviar de registre perquè tots parlam lo mateix i mos entenem perfectament. Cada un en les particularitats que té la seua parla, estes paraules i formes verbals que varien entre pobles i que, precisament, són la senya que mos identifique. En dir «D’a on sos?» pots saber fàcilment d’on sóc jo, i això és fantàstic.

Perquè no hi ha res més majo que la diversitat dins d’una mateixa llengua, és molt important valorar-la, fer-la servir i no sentir-la inferior respecte a altres.

Estela Rius

Sensates contra borinots

(Publicat a La Comarca el 25 de febrer de 2022)

Borinots, destarotats, curts de mollera i gords. Així son els hòmens -no dic els xiquets- protagonistes de les sèries còmiques de dibuixos centrades en la típica família americana. Pel contrari, les dones son intel·ligents, sensates, raonables i boniques. Passa a les actuals ‘Pare de família’, ‘American dad’, ‘Dinosauris’ o ‘Els Simpson’. Però la cosa no és nova. Ja passava als mítics ‘Els Picapedra’ dels anys seixanta del segle passat. Les protagonistes femenines de totes estes sèries d’animació els donen cent voltes als seus marits en tots els aspectes, tant en els morals i intel·lectuals com en els físics. Ells son molt més bèsties, això sí.

En un món dominat, encara, pels hòmens, les famílies americanes que mostren els dibuixos tiren per avant gràcies al seny que demostren les mares, que acostumen a reconduir pel camí del bon enteniment, de la raó i de la prudència el que els descabestrats del seus marits encaminen, sempre, cap al precipici i el caos més absolut. Mentre, els sagals, xics i xiques, van a la seua, fan trastades i emprenyen als pares. Però, al remat, és Marge, la que salva els mobles i evita la catàstrofe que s’entesta en provocar el poca-solta de Homer, que només pensa en menjar xulles de gorrino i dònuts de tots els colors mentre vigila -és un dir- la seguretat de la central nuclear de Springfield.

I el mateix es pot dir de Francine, Lois o Vilma. Sort d’elles. Sí, és veritat que totes son mestresses de casa mentre que ells tenen treballs remunerats, encara que a tots els venen massa grans. La dona no acaba d’eixir de la cuina i de l’atenció als sagals, però és la reserva de coneixement, intel·ligència i bon seny. Mala consciència dels guionistes, llei de compensació, justícia poètica…? Misteri.

Lluís Rajadell

Tempestat d’arena, tempestat de neu

(Publicat a La Comarca el 18 de febrer de 2022)

Com ja tots sabeu, últimament los senyors de la corbata negra estan jugant als escacs a un tauler que coneixen bé: Ucraïna.

Esta antiga república soviètica, serveix de connector entre Europa i Rússia, i per tant és una posició estratègica per a les dos entitats, que fan lo possible per clavar-hi els nassos i, a poder ser, la butxaca. Però ara ve la pregunta del milió: hi haurà guerra a Ucraïna?

No és la primera vegada que Rússia els Estats Units s’oloren lo baf. Allà pel 1962, la «nació de la igualtat» va col·locar un arsenal de míssils a Cuba, apuntant directament a la «nació de la llibertat», qui ja havie col·locat prèviament míssils a Turquia, apuntant cap al nord. Encara que, inicialment, es va intentar mantindre-ho en secret, una filtració a la premsa va estendre lo pànic per tot lo món, que va retindre la respiració durant dos dies, mentre les constants amenaces no feen més que créixer. Finalment, los gossos que lladren van decidir no mossegar, i les dos nacions van pactar per retirar los míssils.

No obstant, poc després, una guerra civil va esclatar a l’altra part del món: Vietnam. Allí, les dos potències van intervindre per «assegurar els interessos de la nació», de manera que, sense barallar-se cara a cara, s’amostraven les dents davall les fulles tropicals de la selva. Un poc diferent (i posterior) serie lo cas d’Afganistan, on no hi han fulles, perquè és un desert ressec que aconseguirie ressecar inclús l’or negre que les dos potències buscaven davall l’arena.

Ara hem de preguntar-mos, què en podem traure, de les ensenyances de la història, per aplicar al present? Una guerra oberta entre les dos potències és, a dia d’avui, una aberració totalment improbable. Encara aixina, no hem de descartar la possibilitat que les dos nacions tórnon a mossegar-se; esta vegada buscant les canonades de gas que abasteixen Europa, i que travessen lo país per davall la terra nevada.

Luismi Agud

Recordant Angel Guinda

(Publicat a La Comarca el 11 de febrer de 2022)

El passat 29 de gener se’n va anar d’este món el poeta i amic Ángel Guinda, i ens dol la seva absència. Ara ja tenim al nostre panteó dels records, dos dels poetes més grans que ha donat l’Aragó en tota la seva història. Estic escrivint d’ell i també, dins de l’Aragó que parla català, del nostre malaguanyat Desideri Lombarte. Perquè si Guinda ha estat un mestre excepcional de la llengua castellana, decantada a l’ofici de poeta, l’escriptor de Pena-roja, tot i haver-hi tingut una vida massa curta, la seva immensa obra ja es molt reconeguda a l’Aragó, i es projecta el seu geni d’escriptor i poeta, arreu dels territoris de llengua catalana.

Guinda va néixer i es va criar a Saragossa, els seus pares d’Uncastillo, a les Cinc Viles, «Cinco Villas». La mala sort que sa mare, Angelines, morire en el seu part i el turment de créixer sense l’escalf protector de qui t’ha donat la vida, el va senyalar de tal manera que, de molt jove, en descobrir la poesia i els plaers de l’amor i la creació artística, tot ho va dirigir a la missió d’arribar al més lluny amb el seu projecte vital. Ha estat un activista de la poesia i un perfeccionista del llenguatge. Havia heretat de la família materna les idees del compromís social, i no li caïen los anells quan calia denunciar als tirans, com Pinochet; o fer bromes i grafits contra institucions perverses, o el que calguera.

La nostra amistat va començar el 1976, just per incorporar cançons sobre poemes seus al meu segon disc; i fer recitals conjunts aquells tres anys convulsos de la Transició, en moltes ocasions també en actes del Partit Comunista. I hem mantingut l’amistat i els afectes al llarg de tots aquests anys. Guinda se’n va anar a Madrid perquè la seva obra es coneixera més i arribara ben lluny. I bé que ho ha aconseguit; només cal veure els honors i reconeiximents que li estem donant en la seua tornada pòstuma a l’Aragó.

Tomàs Bosque.

La vellesa imaginada

(Publicat a La Comarca el 28 de gener de 2022)

Escolto la cançó dels Manel «Criticarem les noves modes de pentinats». Deliciosa, com tantes altres del grup, però que em fa evident la distància que hi ha entre la visió que tenim de la vellesa quan encara som jóvens i la realitat nua. La cançó la van compondre en aquella edat màgica que va dels vint-i-molts i els trenta-i-pocs, i es nota. Els Manel s’imaginen com seran en fer-se vells: una mica estrambòtics, entranyables, amb uns records melangiosos per amorosir una decrepitud tot just insinuada. Com a mostra la primera estrofa:

«Vindran els anys i, amb els anys, la calma / que et pintarà als ulls una mirada suau. / Et faran fer un pas i, després, un altre, / seràs tota una experta a tirar endavant. / Amb tant de temps hauràs trobat un lloc agradable, / o ja estaràs un pèl mandrosa per buscar. / Rebràs tracte de senyora, o de iaia estranya / que té acollonits tots els nens del veïnat.»

Tothom tenim experiència amb la vellesa. Alguns perquè ja hi són, d’altres perquè hi tenim un peu i la resta perquè d’ancians, en la nostra Europa vintage, se’n veuen arreu i en abundància.

Una de les coses més positives dels nostres pobles, són les relacions socials que s’estableixen de manera natural entre les diverses generacions (intercanvi d’idees, ajuda mútua, projectes comuns…). Aquí la convivència amb la gent gran és molt més estreta, ja sia perquè hi compartim sostre, ja sia perquè la majoria dels veïns superen, en major o menor mesura, l’edat de jubilació. Però dins la vellesa hi ha diverses gradacions: tots coneixem persones d’edat avançada que, d’estar eixerides i amb el cap ben clar, a causa d’una sotragada inesperada de salut, passen a ser ancians decrèpits. De la vellesa lluminosa a la decrepitud en un vist i no vist.

Coses que passen i ens passaran a tots si no ens morim abans. Envellir és arribar dalt del cim, asseure-s’hi i, finalment, evaporar-se. Potser els Manel en faran una altra bona cançó quan hi arribin.

Carles Terès