Qüento va, qüento vingue

(Publicat a La Comarca el 14 de desembre del 2018)

Al Centre Social de la Portellada va celebrar-se, el cap de setmana passat, el III Concurs de Contes Tradicionals “Qüento va, qüento vingue”, un interessant projecte pedagògic que estimula la relació entre les diferents generacions. Es tracta de preguntar als més grans contes o històries populars que encara es mantinguen vius en la memòria col·lectiva dels nostres iaios i iaies. Els xiquets després de la transmissió oral escriuen el text que presenten al concurs i així es recupera i es transmet una part important del nostre patrimoni immaterial. La iniciativa va eixir fa tres anys des del Departament de Patrimoni de la Comarca del Matarranya i al concurs literari hi poden participar tots els alumnes dels centres escolars del territori. En la convocatòria s’estableixen dos categories: 3er i 4rt i 5è i 6è de Primària i tres premis per a cada categoria. El lliurament dels guardons sempre es celebra durant les Jornades Culturals del Matarranya. La comarca com a promotora premia les escoles i, també, els alumnes amb un obsequi. Els centres guardonats van ser: CRA Alifara, CRA Matarranya i CRA Tastavins. L’acte, presidit pel President de la comarca, sempre acaba amb una actuació d’un grup d’animació, enguany ‘Projecte Caravana’, una companyia resident al poblet terolenc d’Olba, d’origen castellonenc, que va fer riure i participar a tota la canalla en el seu divertit espectacle ‘Bagul de contes’. Els menuts participants en l’acte estaven acompanyats dels seus pares i mestres. D’estos contes premiats la Comarca del Matarranya n’edita una mostra que es presenta durant la festivitat de Sant Jordi en primavera, acte que cada any se celebra a una vila diferent. Per a il·lustrar els textos publicats una reconeguda dibuixant s’encarrega de fer més agradable i didàctica la lectura dels contes tradicionals. Una jornada agradable en la nostra llengua en què els menuts són els autèntics protagonistes de la festa.

Carles Sancho Meix

Anuncis

Reduccions

(Publicat a La Comarca el 30 de novembre del 2018)

He anat reduint la mida de les llibretes que solc portar al damunt. De fet, he arribat a prescindir-ne. Primer va ser el canvi del sarronet on duc l’imprescindible per una ronyonera que em va regalar la filla gran: no m’hi cabia el bloc de tapa dura 12×15 i el vaig substituir per un d’espiral de 7×11. Després, arribada la tardor, les jaquetes amb butxaques em fan innecessària la ronyonera. Tot plegat fa que vagi deixant d’escriure, ni que sigui molt de tant en tant, amb la ploma que tant plaer em proporciona quan llisca sobre el paper.

M’inquieta una mica -una miqueta molt prima. Potser és per l’optimisme suau, que subjau al meu dedins, que em fa creure que tot tendeix a anar millor i no em permet capir les coses horribles que poden passar. “Algun dia m’hi posaré” em dic. Perquè no m’imagino que els dies se m’acabin. Per molts anys que visqui.

Encara en prenc alguna, de nota. Cada camí menys, tot s’ha de dir. Alguna frase que teclejo al mòbil, algun apunt de veu… Sempre es bo tenir idees per als articles que un parell de voltes al mes em toca d’escriure. La veritat és que rarament -per no dir mai- les recupero. Suposo que forma part del cansament de veure com de saturat n’està el món, de reflexions irrellevants. Com aquesta, per exemple.

Em passa el mateix (crec que ja ho esmentat en algun altre article) amb les fotografies. Avui mateix hem fet una passejada vora el riu Guadalop. La llum era magnífica: uns núvols densos tapaven el sol en intervals molt breus; els arbres de ribera brillaven de grocs, ocres i vermells; el terra cobert d’herba verdíssima per les pluges recents. La bellesa hi era, esclatant, però la crida a compartir-la a les xarxes socials dormia, potser eternament. Hem preferit seguir la caminada -ara un pas, ara un altre-, la conversa, i deixar en pau els seguidors d’Instagram o Twitter, que prou feina tenen a posar likes a l’allau d’imatges precioses que apareixen sense descans al seu timeline.
Potser envellir és això, reduir-se fins a desaparèixer.

Carles Terès

Lo mas de Borreguer

(Publicat a La Comarca el 23 de novembre del 2018)

A casa nostra, l’agost de l’any 1962, no estàvem d’humor per a festejar res, ja que uns dies abans havien mort los iaios d’Andalusia. Jo en comptava onze d’edat, i fee poc que la tia Julia i el tio Celestino del mas del Borreguer havien decidit establî’s definitivament a la vila. I com que hi havie bona sintonia, mos van cedir amablement lo mas per a que hi passàrem los dies de les festes. Jo delerava que arribare el moment, ja que mon pare m’havie promés que durant l’estada masovera baixaríem a peixcar a sovintet al riu Escorça. De manera que vam llogar la furgoneta del Jesús Ferreró i el 15 d’agost mos hi va portar.

Fee un dia pesat. Lo cel es mostrave entelat i la xafegor ere sofocant. Però, per a natres, engrescats amb aquella nova experiència, la calor o el fred eren secundaris. Així és que, degudament instalats en tan venerable casalici, vam dinar alegrement i, acte seguit, mos vam gitar a fer la migdiada. Però, de cop, la samorda de l’exterior va desembocar en un formidable aiguat amanit amb un concert de rellampecs i de trons com no n’havíem viscut mai d’altre. Una tronada que es va allargar algunes hores i que mos va tindre a tots acovardits. I, per a acabar-ho d’adobar, ma germaneta menuda, que tenie desset mesos, va escomençar a plorar desconsoladament per culpa de l’otitis, un mal que l’afectave amb freqüència. I així, entre rellampecs, trons i plors desesperats, es va fer de nit. Una nit que va resultar ser llarguíssima ja que vaig passar la major part en vetla mentres los pares intentaven tranquilitzar les meues tres germanetes.

Però l’endemà, a punta de dia, tot estave en calma, llevat d’algun plor de la menuda. Ara, davant de tan nefasta experiència en la solitud d’un mas, aïllats per causa de la tempestat, mons pares ja havien pres una decisió.

-Hala, hijo mío -em va dir la mare-, sube enseguida al pueblo y dile a Ferreró que baje a buscarnos en cuanto pueda, que volvemos a casa.

I jo, que m’havia ilusionat tant, no m’hi vaig oposar. Contràriament, vaig eixir pitant cap a la vila amb l’esperança de trobâ’l i no haver de passar cap altra nit en aquella obscura i immensa soledat.

José A. Carrégalo

L’amenaça estàndard

(Publicat a La Comarca el 16 de novembre del 2018)

Los defensors del xapurriau a ultrança estan molt preocupats pel perill de desaparició de la llengua del Matarranya desnaturalitzada per la imposició del català estàndard. Però los exemples de convivència d’una llengua normalitzada en les variants dialectals se poden trobar per tot el món, de fet són la norma. Només cal mirar a la potència i vitalitat de l’andalús encara que a Andalusia la normalització del castellà se remunta a la Reconquesta. La normalització comporta l’ensenyament de l’estàndard castellà i la seua utilització en les relacions en l’Administració i en totes les comunicacions escrites de caràcter oficial així com als mitjans de comunicació. Però, al carrer, viu i perviu en força l’andalús. No ha desaparegut ni desapareixerà. No se l’ha menjat l’estàndard. No entenc perquè haurie de passar lo contrari en lo català i lo xapurriau. Per cert, determinar l’àmbit geogràfic d’este suposat dialecte xapurriau no serà fàcil. Els defensors de la seua existència afirmen que se parle a Aiguaviva (Baix Aragó) però n’exclouen Arnes (Terra Alta), encara que la parla del primer poble està molt més diferenciada que la del segon respecte del parlar de la capital del Matarranya, Vall-de-roures, per posar un exemple.

Però, acceptant que l’estàndard català és una amenaça per al xapurriau -o dit d’una altra manera, la parla de la comarca del Matarranya-, corre perill lo 10% de característiques que lo diferencien del català normatiu. Respecte del vocabulari, no n’hi ha cap discrepància. Tan catalanes son ‘granera’ i ‘espill’ com ‘escombra’ i ‘mirall’, les dos primeres del català matarranyenc i les dos segones del barceloní. Per tant, consumada l’assimilació de la nostra forma de parlar per l’estàndard català s’haurà perdut el 10% de la nostra llengua. Però els defensors del xapurraiu no estan preocupats, o no ho manifesten, per l’evident i comprovable substitució del que s’ha parlat al Matarranya des de l’Edat Mitjana pel castellà, un procés que, a la llarga, eliminarà el 100% del nostre patrimoni lingüístic. Preocupa més una dubtosa retallada del 10% que una segura desaparició.

Lluís Rajadell

Gegants i capgrossos

(Publicat a La Comarca el 2 de novembre del 2018)

En unes fotografies de Vall-de-roures, del 1926, apareixen a la plaça, per a la festa major, els personatges més populars per als xiquets que participaven en les animades cercaviles per la població. Eren els tradicionals gegants i capgrossos que s’acompanyaven de la banda de música municipal vestida de rigorós uniforme i gorra de plat. En una d’estes fotos, al centre i davant dels gegants, es veuen un grup de set dones jóvens, vestides elegantment, que pareixen les probables amfitriones dels actes festius organitzats per l’ajuntament. En una altra instantània, els capgrossos, d’aspecte poc agradable i simpàtic, estan acompanyats per la canalla. En altres dos fotos la comitiva festiva està a casa Pallarés, esperant el pas de la processó religiosa, amb creu i peanyes, que passa pel carrer Pla en direcció al carrer del Carme. Els gegants representen el rei i la reina, amb capa i corona, i els capgrossos en són sis: un senyor amb barret de copa, un baturro amb mocador al cap, una dona guerxa, un personatge desdentegat i dos més, un d’ells pareix una dona. Tota la gent que acompanya la comparsa va ben mudada, els hòmens amb camisa blanca, ajustador i, alguns, el cap amb gorra, uns pocs amb mocador. Segons ham escoltat a la gent més gran els gegants i els capgrossos van desaparèixer de les festes patronals durant la revolució del desembre del 1933. Els revoltats, profundament antimonàrquics, van llançar els reis al riu des del pont de pedra i, després, els hi van seguir els capgrossos. Els xiquets, en córrer la notícia per la vila, van anar a veure com baixaven els seus personatges populars arrossegats per la corrent d’aigua del Matarranya sense que ningú s’atrevire ha salvar-los de morir ofegats. I pareix que els nostres transmissors, que durant els fets revolucionaris eren menuts, conservaven una bona memòria perquè els aquells tradicionals personatges mai més van formar part dels actes festius.

Carles Sancho Meix

Família

(Publicat a La Comarca el 19 d’octubre del 2018)

No sé si som conscients de la influència que la família té en nosaltres. Ara que les filles ja tenen una edat -la gran és adulta i la menuda adolescent- podem mantenir interessants converses al voltant del tema. El punt de vista de la filla gran, que ja fa uns anys que viu a una altra ciutat, ens proporciona algunes dades insospitades sobre l’efecte de l’educació que, més bé o més malament, li hem anat donant mentre ha estat sota les nostres ales. Ens fa tenir també una altra perspectiva per a l’etapa que la menuda està vivint. Tot es relativitza, tant per ella com per nosaltres. Hi ha moments en què l’única resposta possible a algunes afirmacions de l’adolescent és el clàssic “això ja ho entendràs eduquis les teues filles”. Quan tenim estes converses és inevitable rememorar els nostres pares, els seus advertiments, els ensenyaments.

Al capdavall formem part d’una cadena que ens enllaça amb el passat i es projecta cap al futur. El temps ha anat avançant de manera inexorable, com una màquina infinita el combustible de la qual som nosaltres, la percepció que tenim del seu pas. Recordem escenes puntuals, fotografies d’instants que per algun motiu han perdurat en la memòria. Els amics de l’escola, aquell comentari que l’àvia va fer sobre el pare, l’olor de casa els oncles. I més endavant les angoixes de l’adolescència, els pulmons plens d’il·lusions de la joventut, la vida tan ampla. I la primera maduresa -encara tendra-, i la progressió vertiginosa fins el dia d’avui, on la família que hem format ja s’ha convertit en un ens amb vida pròpia. Per a nosaltres, els progenitors, és una etapa més en la nostra trajectòria vital -la més important, sens dubte-, però per a les filles serà la base a partir de la qual construiran la seua vida. És fàcil fantasiejar amb l’evolució de la nostra línia familiar, i impossible endevinar-ne l’esdevenidor. Tantes nissagues vigoroses s’han extingit sense rastre, tants llinatges prims com un fil s’han perpetuat, obstinats, al llarg de generacions.
La primavera d’hivern, més primavera que hivern, m’ha dut aquestes cabòries.

Carles Terès

Moviments misteriosos

(Publicat a La Comarca el 12 d’octubre del 2018)

Aquells hòmens matinaven molt. Amb los seus gossos s’havien allotjat a l’hostal de mons iaios a Mont-roig. I mos va xocar vore’ls eixir a punta de dia amb los serrons buits. Pero vam reparar, sorpresos, que quan retiraven, a posta de sol, hi portaven alguna cosa que exhalave una olor, desconeguda per a natres pero molt penetrant. ¿Quin trapig deuen portar entre mans esta gent -pensàvem? Eren educats, pero poc parladors. I allò contribuïe a incrementar la sensació que teníem los de casa de que el seu anar i vindre, los seus moviments, eren summament misteriosos.

Allò deguere ser cap a l’any 1961. No recordo exactament com va anar, perqué en aquella època jo ja estava a Morella estudiant, pero el cas és que mon pare va resoldre prompte el misteri. I és que, a l’estiu, quan vaig arribar a casa per a disfrutar les vacacions, em va sorprendre trobar una gosseta lligada al corral. Em va faltar temps per a preguntar-li al pare qué hi fee aquell animalet allí. Em va respondre que allò tenie que vore amb l’activitat dels personatges misteriosos que havien recalat a l’hostal l’hivern anterior; i que el que feen ere buscar trufes.

No n’havia sentit parlar mai, de les trufes. Mon pare em va explicar qué eren, lo buscades que estaven i lo que les apreciave la gent, sobretot a l’estranger i particularment a França i a Itàlia. I així, ensinistrant prèviament la gosseta, que va resultar ser un prodigi, va ser com a casa nostra vam entrar en contacte amb lo món de la trufa.

Mon pare va preparar un caixó de fusta que s’adaptare al porta-paquets de la vella moto Lube per a dur-hi la gossa. I primer ell sol, i poc después en companyia de l’Enrique Lombarte (de casa Modesto), recorrien lo territori en busca d’aquell bé de la terra tan car com estimat. Ells van ser els primers “truferos” de Mont-roig. Ara bé, la notícia es va escampar com una taca d’oli, i més prompte que tard los propietaris van anar marcant, protegint i explotant directament les seues truferes. I allò va representar el final de l’aventura.

José A. Carrégalo