Qui va plantar les oliveres mil·lenàries?

(Publicat a La Comarca el 16 d’abril del 2021)

Si haurem escrit voltes de les oliveres en los çaguers quaranta anys… i mai s’esgota el tema. Perquè les tenim sempre davant dels ulls, com si les necessitàrem per seguir vivint i recordar el que hem estat com a poble i el que voldríem seguir essent. Tant és així que, si el Baix Aragó Històric fore una entitat política rellevant, i no l’actual escampà en comarquetes que només poden gestionar pressupostos menors, i sense capacitat per prendre decisions polítiques d’ensúndia; si el BAH fore de veritat l’entitat política que li pertoca per raons geogràfiques i històriques, al seu escut segur que hi portaria la imatge d’una olivera centenària, sobre el fons de les serres de Beseit a l’Anglesola.

Fins als anys seixanta del segle passat, després de les gelades del 1956, tot el territori seguia farçit d’oliveres centenàries. Però l’arribada dels tractors i els canvis produïts en la manera de treballar el camp, se’n van endur per davant moltes velles oliveres. Però encara en queden amanta a la part més estreta dels termes, que es podrien reviscolar per seguir collint bones olives i bon oli, i així ajudar a que els pobles menuts tórnon a tindre vida i futur.

De moment, en tot lo BAH lo projecte més notable de conservació del vell olivar és el que s’està desenvolupant a Oliete per la gent «d’Apadrina un Olivo». Projecte ben interessant que s’hauria que replicar en tots los pobles pareguts a Oliete, on tenen moltes jobades d’olivar vell que ja no es treballa.

D’altra banda, ja tenim ganes de llegir el Catàleg d’Oliveres Mil·lenàries i Centenàries que han posat en marxa la Comarca i el Grup local Baix Aragó-Matarranya. A veure que mos conten Fernando Zorrilla i els seus companys, perquè si és segur que al Matarranya i Mesquí han trobat oliveres de mil anys… a vore com ho fem, sabent que la repoblació cristiana de tot lo BAH començaria cap a finals dels segle XII. Fa uns 800 anys.

Tomàs Bosque

Si això és un home

(Publicat a La Comarca el 9 d’abril del 2021)

De l’infern patit a Auschwitz Primo Levi va escriure un testimoni esfereïdor que, alhora, constituís una dolorida reflexió sobre la condició humana titulat Se questo è un uomo (1947). Quan los presoners queden reduïts a la supervivència animal, desapareixen los valors de la solidaritat i la empatia inherents a la humanitat, i l’home dixa de ser-ho també entre els altres condemnats a l’extermini: «Qualsevol que hagi esperat que el seu veí acabi de morir per emportar-se un quart de pa, també és, sense culpa seva, més lluny del model de l’home pensant que el pigmeu més cru i el sàdic més atroç», diu l’escriptor italià. Lo 20 de març mos va dixar un home bo, Josep Anton Carrégalo, fill de Mont-roig, de qui mos queda a la memòria la seua personalitat amable amb tots, lliure de prejudicis ideològics, i la seua excepcional tasca d’investigador, creador literari i activista cultural. Per amor al seu poble natal va impulsar l’associació Sucarrats i va estudiar el seu folklore amb treballs molt reconeguts pels especialistes. Temps de Franja, revista amb la qual va col·laborar, li va dedicar una sentida necrològica i s’hi ha reeditat l’entrevista que el 2009 li va fer Artur Quintana. Pocs dies desprès, lo blog pretesament cultural del «Chapurriau» va publicar una altra necrològica on s’alternaven la llista de mèrits del mont-rogí i expressions difamatòries amb voluntat de ferir: «Estire la garra lo folclorista Carrégalo», és l’eloqüent títol, sota el qual se fa etimologia de mal gust amb lo seu cognom i es menysprea a d’altres estudiosos, en la línia d’alguns articles del blog. Sortosament, les xarxes socials s’han convertit en tribunes personals que poden difondre qualsevol idea sense filtres, però també permeten que opinions malaltisses o comentaris vulgars, denigrants o d’odi que abans se quedaven a la barra del bar ara es llànçon desacomplexats a l’esfera pública. I poden arribar a casos d’abjecció tan deshumanitzada com este, que tracta d’emportar-se el bon nom del veí que acaba de morir.

Col·lectius Lo cresol i Viles i gents, Associació Cultural Sucarrats i Associació Cultural del Matarranya

L’España llenada i la cultura

(Publicat a La Comarca el 2 d’abril del 2021)

Sergio del Molino publica l’any 2016 «La España vacía». Se considere que l’impacte del llibre va posar en l’agenda pública el problema de la despoblació rural. I de fet, se va fer habitual lo lema de «la España vaciada». Però, atents! Perquè hi ha un matís important. Mentres del Molino parle d’un territori forro, buit («vacia»), lo lema posterior parle d’un territori buidat («vaciada»). La diferència és tan important que Fundéu (una fundació assessorada per la RAE) destacave que els dos lemes són vàlids, però els diferencie la intenció de qui comunique. L’»España vacia» és un territori sense població, i, de fet, no sabem si abans n’hi havie, de població. L’»España vaciada» no només indique que abans n’hi havie i ara no, si no que indique que «algú» ha fet l’acció de buidar-la. Perquè hi ha un procés. I des del Matarranya no cal més que mirar les cases abandonades per a comprovar que abans l’»España vacíada» estave plena.

En les cultures passe una cosa pareguda. Alguns parlen de cultures o llengües «minoritàries», perquè s’enfoquen en lo seu volum (actual). Però les llengües no només són minoritàries, si no que han estat «minoritzades». Perquè si una llengua perd hasta els espais centrals de la societat, és que el poder ha hagut per a traure-la d’allà. I els Estats han acumulat cada vegada més poder per a apartar i arraconar allò que es considere «perifèric». Hasta tal punt que alguns ciutadans consideraran que allà mai havie existit cap altra llengua que la de l’Estat.

Hasta el punt que el mateix Sergio del Molino, de la «España vacia», pot publicar que «El aragonés tiene gramática, un instituto, horas de enseñanza en algunos centros escolares, un progama en la tele y, pronto, al parecer, será oficial. El día que tenga hablantes no le faltará ya de nada.». O Daniel Gascón, autor d’»Un hipster en la España vacía», diu que se «considera bilingües lugares donde la lengua minoritaria no ha tenido presencia». Sí. La minorització d’una cultura, com l’aragonesa, pot fer veure que el català i l’aragonès no estaven aquí quan lo castellà es va imposar com a llengua del poder. Buidats. Però també minoritzats. Aixina estem.

Natxo Sorolla

Carrégalo

(Publicat a La Comarca el 26 de març del 2021)

Dissabte dematí arribava la notícia de la mort del company José Antonio Carrégalo. Malgrat que el seu delicat estat de salut havia empitjorat les darreres setmanes, va ser una garrotada inesperada.

La seua figura és una de les més importants per a la Renaixença cultural de la nostra comarca. Com tants d’altres, havia crescut en el prejudici de creure que parlàvem un idioma amb nom de no-idioma. Tot l’important venia en castellà i de les ciutats. Les nostres paraules, tot i ser precises i belles, no es podien escriure, no servien per expressar sentiments profunds, per formular qüestions acadèmiques, ni tan sols per a què el vicari fes un sermó de consol en l’enterrament dels nostres éssers estimats.

Però vet aquí que un dia de 1987 va arribar a les seues mans un poema d’un altre gegant de la Renaixença matarranyenca, el pena-rogí Desideri Lombarte: «A la conquesta de la roca». Carrégalo escrigué «¿Com podie ser que algú, amb aquell «chapurreau» nostre d’anar per casa, amb un llenguatge tan pròxim i familiar com el que emprave, haguere pogut compondre una cosa tan bella i suggeridora? […] Allí va començar tot.» En el cas de Carrégalo, «tot» és molt: articles, treballs d’investigació, creació literària, activisme cultural…

És una de les persones més bones que conec. Sempre conciliador, comprensiu, obert a totes les opinions. Personalment va ser com un germà gran. Entre moltes altres coses, em va inspirar per escriure Licantropia i em va assessorar i aconsellar durant tot el procés d’escriptura.

Parlar amb ell era un bàlsam. Sempre positiu, agraïa a la vida tot el que li havia donat. Els darrers temps enviava missatges de veu que ens reconfortaven, malgrat algunes dificultats que a voltes tenia en parlar. Ell ens reconfortava a natres! Eixe era Carrégalo.

Carles Terès

Quan vam veure que anave en sèrio

(Publicat a La Comarca el 19 de març del 2021)

Ja fee algunes setmanes que es sentie dir que hi havie casos de COVID-19 al nostre país, però, com ere lògic (suposo), tots seguíem en la nostra vida. Pareixie que allò del Coronavirus estave molt lluny i de cap manera podíem imaginar lo que estave a punt de vindre. A nivell local, lo primer cop de realitat va ser la suspensió de la festa dels quintos, prevista per la tercera setmana de març. Això si, en l’esperança de poder-la fer al maig o al juny…

Anave passant la setmana i el dijous dia 12 estava a un seminari a la Facultat. Hi havie un bon home que estave fent una conferència de no recordo què, perquè el cas és que tots los presents estàvem pendents del mòbil, per tal d’estar informats de les notícies que anaven eixint sobre si es declarave o no l’estat d’alarma a causa de l’expansió del virus. Estàvem expectants!

Al final del matí es va confirmar: havíem d’estar confinats a casa quinze dies. Vaig fer-me ràpidament la maleta i me’n vaig anar cap a l’estació. Lo tren anave ple com mai l’havia vist (qui sap si entre tanta gent ja hi havie algun contagiat?). Tothom portave pressa, hi havie una inquietud generalitzada. Ningú es volie quedar tancat a la ciutat.

Lo dissabte 14, va arribar lo discurs del president del Govern, Pedro Sánchez, declarant oficialment l’estat d’alarma, que va aglutinar el 80% de l’audiència, sent l’emissió més vista de l’any. Jo també estava davant la tele. Aquella situació em va parèixer una mica surrealista (qui podie assumir que estave passant una cosa així?), i em va recordar a altres discursos televisats que havia estudiat a l’assignatura d’història quan anava a l’institut. Estic pensant en quan Arias Navarro va anunciar que Franco havie mort o bé el discurs del Rei al 23-F.

Estàvem davant d’un moment d’aquells que es consideren històrics? Segurament sí. Ara que fa just un any, ja es comence a sentir la típica pregunta que ho prove: I tu, que estaves fent quan es va declarar l’estat d’alarma?

Estela Rius

Una data històrica

(Publicat a La Comarca el 12 de març del 2021)

La Diputació Provincial de Terol retrà homenatge al que era el seu president quan, al juliol de 1936, va esclatar la Guerra Civil, Ramón Segura Ferrer, regidor a Vall-de-roures per Izquierda Republicana, el partit d’Azaña. Segura va morir executat extrajudicialment a les primeres setmanes de la sublevació reaccionària. L’escriptor Ildefonso Manuel Gil conta magistralment aquell funest episodi al seu llibre ‘Concierto al atardecer’. El president de la Diputació va ser víctima d’una de les extraccions de presos republicans tancats al Seminari de Terol per a ser executat en un lloc, data i per persones encara avui desconeguts. El seu fill, Joaquín, va visitar molts anys després Terol per esbrinar les circumstàncies de la mort de son pare sense poder aclarir gaire cosa. Ildefonso Manuel Gil va ser testimoni de la guerra bruta de la reraguarda franquista que va costar la vida de Segura i de molts altres com a pres del Seminari, encara que ell va poder salvar la pell i va emigrar als Estats Units, on va coincidir amb Joaquín Segura.

L’homenatge de la Diputació al president assassinat l’any 1936 estava previst per al passat 3 de març, però es va ajornar degut a les limitacions a les reunions socials imposades per la pandèmia. Encara no hi ha una data fixada, però des de la institució provincial confirmen que l’acte es farà. L’historiador Serafín Aldecoa, el primer que va reivindicar la figura de Ramón Segura quan tothom l’havia oblidat i amagat sota la catifa del passat més incòmode, serà l’encarregat de repassar la vida del polític matarranyenc. La decisió no té marxa enrere. Només cal posar-li data, una data que serà històrica per a la Diputació, per a la memòria democràtica i per a Vall-de-roures.

Lluís Rajadell

La cervesa més cara

(Publicat a La Comarca el 5 de març del 2021)

Un dia, de repent, et trobes malament. Sents que no pots respirar bé, i tens febre. Recordes que fa uns dies vas quedar amb los amics per anar a prendre una cerveseta… o quatre. Però no cal ficar-mos en lo pitjor. Vas a fer-te una prova i et quedaràs tranquil. De moment estaràs uns dies a casa.
Dones positiu. T’hauràs de confinar durant un temps indefinit, també los teus amics i familiars. Passes los dies minjant coses sense sabor, tenint fred tot lo temps, ofegant-te al caminar. Només esperes curar-te per poder tornar a tindre una vida normal, com la d’abans. Però, encara que no ho vols vore, saps que estàs anant a pitjor. Al remat no pots aguantar, i decideixes anar a l’hospital.

T’ingressen. Et porten a un pavelló molt gran, on ni la llum del sol s’atreveix a entrar. Dotzenes de llits com el teu s’estenen per la estança. A cada un d’ells hi ha algú tossint. De tant en tant, un home vestit amb una granota blanca i triple mascareta, al que només li veus los ulls, passe a vore com estàs i apunte quatre coses a una llibreta. Et regala un somriure brillant, un somriure d’ànims, que tu no veus.

Los dies engendren setmanes, o això creus, perquè no hi ha ningú que et digue quina hora és, i la llum sempre està encesa. Ja has aprés a distingir als metges pels ulls i per la veu, però no tens forces per a dir-los més que «gràcies» de tant en tant. Et preguntes quants dies portes sense vore la teua família, ni els teus amics. Estaran bé, o estaran al pavelló de la vora?

Esta història no té final, perquè encara hi ha cents de persones lluitant contra l’enemic invisible, encara hi ha cents d’històries sense un final escrit. Quan una abraçada és un arma, i un allunyament una prova d’amor, les regles del joc canvien.

Luismi Agud

Lo sac de paraules. Prosa rimada

(Publicat a La Comarca el 26 de febrer del 2021)

Lo meu nebot no ho sap, que a casa tinc un sac on guardo les paraules que alguns mai han parlat. Les pillo i les replego cosint bé les costures, i si són de mudar ajusto les cintures. De cànem bo és lo sac i lo tinc sempre a mà, per si en trobo d’antigües i les haig de guardar. Los verbs els embolico en roba de cotó, mirant que no es trencon d’un golp o un tossoló. Lo mateix que els pronoms, adverbis i adjectius, que sempre han sigut nostres i els volem tindre vius. Les paraules del forn les fico en les de cendre (ciandre), les del molí en lo blat, la farina i pa tendre. De matar lo gorrino en sabem més de mil: ensúndia menut morca, cuixot bufa i pernil. Del camp en tenim tantes d’animalets i plantes, que quan fem una llista mo’n deixem unes quantes. Les culles de les roques les posem als toçals, justet a dalt del cingle, eixes són les senyals. Les de llaurar i sembrar en guareit jou i rella, les llavors espargides per damunt de la terra. Paraules de xiquets i de la jovenalla, al parador més alt damunt de la tenalla. Paraules del voler i amors de primavera, millor en taleca nova que no els toco la quera. Los noms de l’olivera tenen les bragues catxes, los impialts del Comú les pardavalls ben altes. Brosta crosta i benambre, regit cimal tarranc, ara que hi ha tractors de collir no costa tant. Siguen los noms de Fórnols, com si són de Bellmunt, penseu que en saben molt perquè estan més amunt. Noms bonics del Mesquí com per omplir un cabàs, des de la Vall de Lluna fins a Castellseràs. Paraules de les fonts, dels tolls i de les basses, dels carrers dels cinc pobles dels termes i les casses. I anirem acabant per avui, d’escriure paraules del Mesquí i del Matarranya. Paraules que son nostres… i alguna gent s’estranya.

Tomàs Bosque

Brutícia

(Publicat a La Comarca el 12 de febrer del 2021)

Estic tornant a veure ‘Dexter’, una sèrie protagonitzada per un psicòpata que treballa d’analista forense. El seu ofici li permet localitzar criminals que s’han escapolit de la justícia i executar-los sense deixar el més mínim rastre per als seus col·legues de departament. En un dels episodis, segueix un presumpte assassí de noies fins a un abocador clandestí de residus, on el sospitós es desempallega d’un bidó. «És una regla de la natura: deixa un somier vell enmig d’enlloc i aviat hi haurà un frigorífic, un sofà, un motor de cotxe… I ara un bidó», pensa en Dexter. El bidó, tal i com sospitàvem, conté el cos d’una víctima.

La qüestió és que aquest fenomen (no el dels cadàvers dins de bidons, sinó el dels abocadors incontrolats) és recurrent també al nostre país. En una de les rutes que faig pels voltants d’Alcanyís, ensopego amb un parell de punts on s’hi acumula runa, electrodomèstics, mobles… De bidons susceptibles de contindre difunts no se’n veu cap, de moment, però escampats pels camps del voltant onegen multitud de plàstics, gallardets que proclamen la victòria de la brutícia humana.

Fa poc, l’ajuntament ho va netejar i va col·locar-hi unes grans pedres per impedir-hi nous abocaments. Vana il·lusió. Los carnussos continuen vessant los seus detritus uns metres enllà. La paradoxa és que, per arribar-hi, han de passar pel davant del «punto limpio», on s’ocupen dels residus de manera eficient i gratuïta.

És com si els humans estiguéssim posseïts de la fúria d’escampar la nostra porqueria arreu on arriben les nostres grapes. Potser és la manera que tenim de marcar territori.
Alço els ulls al cel a la recerca d’una mica de puresa. Però vet aquí que se’m representa tota la ferralla que orbita sobre els nostres caps. Això no pot acabar bé.

Carles Terès

Volem els nostres trens! (2)

(Publicat a La Comarca el 5 de febrer del 2021)

Per parlar del tema d’avui, ham de viatjar quatre generacions per enrere de la meua, concretament a una de les germanes del meu tataraiaio Tomàs «lo Coco». La protagonista és Josepa Tomàs Giner, nascuda a Nonasp a meitat segle XIX.

Sent molt jove se’n va anar a treballar a Barcelona. Com per Nonasp encara no passave el tren, lo viatge el va fer combinant l’anar a peu i a cavall de l’animal, passant les nits a diferents fondes que hi havien pel camí. Costave tres dies, de sol a sol, fer lo trajecte Nonasp-Barcelona.

Al llarg dels anys va tornar al poble dos o tres voltes, i l’última d’elles se va «despedir» de tota la família, dient-los que es començave a fer gran, ere molt pesat fer a peu lo viatge d’anada i tornada, i que, per tant, ja no vindrie més. L’any 1893, se va inaugurar la línia ferroviària que connecte Nonasp en Barcelona, i gràcies a això, va poder tornar en tren a Nonasp altres voltes.

La història d’esta dona (que podrie ser la de qualsevol altra persona), és un exemple de que, des de que el món és món, les persones han tingut la necessitat de bellugar-se per diferents motius. Ara més que mai, el futur del món rural depèn de les comunicacions. Afavorir la mobilitat fa que la gent que viu o treballe fora pugo tornar al seu poble sempre que vulgo (per no parlar del turisme!), i això es traduïx en un atractiu, perquè més gent signifique més vida, i per tant, un major increment de l’economia local.

Ja sabem que avui en dia, pràcticament tothom té cotxe, però els trens són un dret fonamental que tenim per tal de garantir la vertebració del territori. Lo passat 14 de gener vam recuperar les dos freqüències ferroviàries que mos connecten en Saragossa, i això està molt bé, però encara falten les dos que mos connecten en Catalunya, i que també són molt necessàries.

Volem que tórnon a parar a Nonasp los mateixos trens que paraven «antes» de la pandèmia. Los trens són nostres i no mos podem conformar, perquè no recuperar los que falten és dixar morir una mica més lo nostre poble. Ho tornaré a dir totes les voltes que convingo: Volem los nostres trens!

Estela Rius