Per molts anys!

(Publicat a La Comarca el 20 de març del 2020)

El 25 d’agost de 1995, quan feia poc més de dos anys que havia tornat a Aragó, vaig veure imprès el meu primer ‘Viles i gents’ a La Comarca. La proposta me l’havia feta el director, Ramon Mur, que és qui va fer possible el “miracle” d’una columna en català en un periòdic aragonès. (Totes les coses referides a la nostra llengua a Aragó pareix que se sostenen a base de “miracles”.

Aquell primer article va ser “Torredarques. Imatges de festa i viatge”, una croniqueta amb pretensions literàries que descrivia les meues sensacions en el trajecte del poble a Alcanyís per treballar, en plena Festa Major. Eren dies tendres, on tot resplendia de tan nou com era: la vida al poble, lo matrimoni, la paternitat, la granja de conills, les trufes esquives, los nous amics… Vint-i-cinc anys i dues-centes quaranta columnes després, ací estic, escrivint-ne una altra que celebra les noces d’argent. Lo símil matrimonial no és casual, atès que la meua relació amb l’idioma ha estat d’enamorament des que tinc memòria. Suposo que este sentiment, com tantes coses, lo vaig mamar a casa. Mons pares, emigrats a Barcelona des de l’Aragó catalanòfon, em van criar en un barri i en uns temps castellanoparlants. Malgrat això i l’omnipresent “en castellano nos entendemos todos”, no els hi va passar pel cap de parlar-me en altra llengua que no fos la seua. Era el nostre tresor, que podia engrandir en els llargs estius a Queretes, on no sentia més castellà que la mitja horeta de missa en diumenge. Més grandet, vaig veure que hi havia cançons, llibres i revistes de tots els gèneres en lo nostre idioma, i persones d’indrets llunyans que l’acolorien amb els seus accents bellíssims. Podia eixamplar-ne els registres fins allà on volgués, no tenia límits. Lo meu compromís, però, es va fer ferm quan vaig tornar ací i vaig començar a “significar-me” en la seua defensa, per exemple escrivint en català en este periòdic. I tot gràcies a la confiança d’en Ramon i a l’escalf dels companys de columna, esdevinguts amics dels bons per causa d’esta fal•lera compartida. Per mols anys!

Carles Terès

Dones havíem de ser

(Publicat a La Comarca el 13 de març del 2020)

Lo context que envolte al 8 de març, m’ha fet parar-me a pensar cóm ha sét històricament la situació laboral i de participació en la vida social de la dona nonaspina.

Al nostre imaginari tenim associat que ere l’home qui portave lo jornal a casa. No negarem que fos així, però al segle XIX, i venint de molt més enrere, ja trobam documentats dos oficis remunerats i fets per dones. Nonasp comptave en Antònia Llop i Leonor Suñer com a “comadrona” i amortalladora respectivament.

A les cases de pagesos, que eren la majoria al nostre poble, en temps de l’auliva, de segar, etc. les dones treballaven de sol a sol. La diferència arrivabe quan s’acavabe la setmana laboral. Los homes se n’anaven al cafè o a la barberia, mentre que per les dones començave lo que injustament se considerave “la seua obligació”: cuidar dels fills, fer lo menjar, pastar, anar a llavar al riu, cosir…

Un altre exemple és que l’any 1935, al Mas d’Artemio, exactament pel mateix jornal al temps de la verema, un home cobrave 5 pessetes al dia, mentre que una dona 2,5. Podria destacar altres oficis com lo de les carnisseres, peixateres, taverneres, la primera perruquera de Nonasp que va ser Manuela Giner l’any 1943 o anys més tard administratives.

En lo que al terreny social respecte, l’any 1933 se va aprovar lo sufragi femení (no sense dificultats) gràcies a la diputada Clara Campoamor. A Nonasp, vista la participació femenina en les eleccions, podem entendre que este nou dret va ser ben acceptat, votant un total de 354 dones de les 528 majors de 23 anys que figuraven al cens electoral.

L’any 1990, se va constituir legalment (i sense precedents) l’Associació de Dones Clara Campoamor, sent la seua primera presidenta Mari Carmen Zurita. Ella mateixa, l’any 1991, presentant-se pel PSOE, va ser la primera dona en eixir “concejal” electa a Nonasp.

No cal dir que això és un repàs en termes molt generals, ja que l’espai del que disposo és limitat,  igual que la memòria col·lectiva i documental que preserve estos fets. No obstant, és important no oblidar lo passat per construir dia a dia una societat més justa i igualitària.

Estela Rius

El xapurreau de Lleó

(Publicat a La Comarca el 6 de març del 2020)

Ja fa uns quants anys, el periodista radiofònic Carles Francino es va quedar tot parat quan, després de parlar als micròfons del xapurriau de la Franja d’Aragó, una persona que escoltava el seu programa va cridar-lo per telèfon des de Lleó per a dir-li que ell, de la comarca del Bierzo, a 700 kilòmetres del Matarranya, també parlava «xapurreado». Francino es va quedar desconcertat per aquell fenòmen lingüístic inexplicable. Dues comarques que estan cada una un extrem oposat del país resulta que parlen la mateixa llengua, una llengua diferenciada de les dels voltants: gallec, asturià, castellà, català o aragonés. Per altra banda, la llengua que es parla a estes dues comarques, el Bierzo i el Mataranya, te ben poqueteta cosa en comú, apart del nom.

O pot ser que, en realitat, es tracta de dues llengües distintes i que, per casualitats de la vida, es diuen de la mateixa manera, xapurriau. O pot ser que no siga tant casualitat i que siguen dues llengües minoritàries en el conjunt de les respectives comunitats autònomes -Castella i Lleó, per un costat, i Aragó, per l’altre- i que la comunitat lingüística majoritària, la castellana, califique la llengua de la minoria com a xapurriau o xapurreado, encara que sigue gallec per al Bierzo i català per al Matarranya. I és evident que el qualificatiu té un toc ben despectiu, perquè significa «llengua mal parlada». D’això en diuen supremacisme.

Lluís Rajadell

Aigua, sol i vent al Matarranya

(Publicat a La Comarca el 28 de febrer del 2020)

Era d’esperar que no agradaria a molta gent del territori, especialment als que viuen del turisme, el projecte d’energia eòlica que ha fet l’empresa Capital Energy, pel que caldria posar una renglera de 84 aerogeneradors de màxima alçada, sobre tossals que ratllen els 600m, de Fórnols a Calaceit. Tota una operació de modificació visual del paisatge que encerclaria bona part de l’alt Matarranya amb un efecte cortina espectacular; efecte que encara es podria eixamplar si, qualquer dia, se’ls ocorreix completar eixe cercle ficant un altra rengla de molins gegants de Santa Mònica a la Pobleta, seguint la carretera de Morella.

Caldrà esperar a veure si s’accepta o no el projecte, perquè al mateix territori senyalat o una mica més entafora, hi ha molta gent que estaria encantada mirant des de la finestra de casa com done voltes el monstre de les llargues aspes; veure-ho i traure uns bons beneficis, això sí, posant-lo prou lluny del poble perquè no molesto massa el seu soroll ni les llums roges per la nit.

Bromes apart el Matarranya, al nostre entendre, no hauria de deixar passar l’ocasió què es facin inversions fortes en les energies renovables, per molta complicació que tingue la seua implantació. Cal recordar el que va passar quan volien fer el pantà de la Torre del Comte. Si en aquell moment la barbaritat del Pantà es va poder evitar perquè les forces vives del territori, els polítics i la gent, anaven tots units al darrere de la Junta dels regants que presidia J. M. Puyol, igual ara es podria negociar una solució pareguda, que no tinguera un impacte visual tan fort, mantenint les inversions al territori; i un retorn econòmic just pels propietaris dels terrenys i els ajuntaments. Per exemple: fent recular una part del molins alguns kilòmetres cap la línia del Guadalop, i mirar d’atreure empreses per instal·lar un grapat de plantes fotovoltaiques a les terres més amples i planes de la majoria dels pobles.

Tomàs Bosque

Les llengües aragoneses a Casp

(Publicat a La Comarca el 21 de febrer del 2020)

Enhorabona a l’Ajuntament de Casp per oferir als seus veïns la possibilitat d’aprendre la llengua aragonesa, així ho anuncia La Comarca, i continua la nota en què «l’objectiu principal és garantir i normalitzar socialment l’ús de les llengües pròpies d’Aragó». En este interès del consistori per les parles del territori trobo a faltar que els seus veïns no puguen accedir també a uns cursos de llengua catalana perquè a la ciutat de Casp un 30% de les famílies de la població deuen tindre algun membre originari de les viles catalanoparlants, que és el mateix que passa a Alcanyís, ja que molts dels seus habitants procedeixen de poblacions en què parlen eixa mateixa llengua. Recordem que a la capital del Baix Aragó, actualment, es pot aprendre català perquè l’Escola Oficial d’Idiomes oferta esta llengua des de fa més de trenta anys. I també es van oferir cursos de català a Casp del 2001 al 2012 a través de l’Escola d’Adults amb un èxit d’alumnes inscrits molt important. A més la població és la capital de la comarca del Baix Aragó-Casp on quatre viles parlen català i dos castellà. Empatitzar amb la llengua dels veïns seria un objectiu prou important que reforçaria la cohesió territorial. El respecte per les llengües el té clar l’entitat comarcal que va iniciar fa dos anys una col·lecció pròpia bilingüe -Mangrana- que ha publicat els dos primers títols: un en català i l’altre té una doble edició en català i en castellà. Un caspolí, Manuel de Latre, el primer estudiós del vocabulari del municipi el 1882 escrivia que a Casp «s’hi transparenta bastant la influència catalana de la frontera». La seua toponímia apunta en esta mateixa direcció perquè està plena de paraules de la nostra llengua: Coscoll, Castell, Rascacames, Val d’Abric, la Foia, Monjuït, la Serreta, la Figuera, mas del Rosset, Val de Sancer, Forca, mas del Sabater, la Foradada, l’Espartell, mas de Favarol, Miralpeix, mas de Peletes, de l’Horta… Per tant, la llengua de les viles veïnes de la vostra comarca també la podeu considerar com a part de la vostra herència lingüística. I de fet ho és plenament per al 30% de les famílies caspolines. Valorar i dignificar ‘tot’ el patrimoni lingüístic aragonès és una necessitat i una urgència i per això felicitem el consistori de Casp.

Carles Sancho Meix

Normalització; etílica

(Publicada a La Comarca el 7 de febrer del 2020)

Cap a l’any 1987 vaig ser testimoni d’un cas de metamorfosi lingüística col·lectiva. Per circumstàncies de la vida, m’havien convidat a un casament que se celebrava a la Molt Lleial ciutat de Sagunt. Jo, del País Valencià, no havia anat mai més avall de Peníscola, quan lo tiet Ramon ens hi havia dut de ben menuts a agafar-hi musclos. Havien passat prop de vint anys i, dalt d’un sis-cents matrícula de València, vam emprendre el camí del sud. A les Cases d’Alcanar, la meua acompanyant va voler rememorar els àpats que solien fer amb la seua família en els viatges de Sagunt a Barcelona. Ens vam entaular en una barraqueta vora el mar, on un home cordial no va parar de portar-mos plats; si l’un era bo, l’altre millor. Quan vam dir prou, la clatellada va ser tan gran que ens vam quedar escurats per la resta del mes.

Vam arribar per fi a Sagunt, marejats de tanta proteïna marina. Després de la cerimònia vam fer cap a un restaurant dels de categoria, per fer servir l’expressió autòctona. De fet, d’expressions autòctones no n’havia sentit cap: allà tothom parlava castellà. Com que ja em rosegava el cuquet eixe de l’idioma, no em vaig poder estar de preguntar a la meua companya a què es devia aquell fenomen, atès que em constava que la majoria dels assistents eren valencians de soca vella. Pel que em va dir, es veu que era habitual per aquells verals que, a mida que s’assolia una millor posició econòmica, s’anés abandonant la llengua dels pares, llauradors que els havien pagat los estudis a força d’escarrassar-se de valent.

Lo sopar va anar avançant. Jo sense molla de gana però conscient que em calia acumular aliment, ja que m’esperaven dies de nevera buida. Lo vi i els licors feien pujar el volum de les converses. En aquell fragor de veus i rialles, me’n vaig adonar que totes aquelles persones estaven parlant en valencià. I quin valencià! Se’m van fer les orelles aigua. Vaig pensar que aquell sistema de «normalització» lingüística era infal·lible de veres. Vaig prendre’n nota, però ningú no me n’ha fet cas. I així estem.

Carles Terès

Estimada tia Estebania

(Publicat a La Comarca el 31 de gener del 2020)

Vull traure del caixó de la memòria aquells records tant entranyables que tinc de quan era petita i anaves a veure a la iaia Alicia. Me revenen aquelles converses «de coses d’antes» a la cuina, enmig d’un ambient de complicitat i estimació, i de les que jo, mentrestant jugava no gaire lluny, procurava ficar l’aurella per l’admiració que em causaven.

La teua arribada al poble sempre ere motiu d’alegria per mi. Me fascinave la teua altura, la teua vitalitat. Te veia una dona en caràcter, forta, independent i progressista, eres «la tia (nonaspina) de Barcelona», o «la tieta», com te díem carinyosament per ser la més petita de tots los germans. Però sobretot, lo que més apreciava ere la boníssima memòria que tenies, tal com vaig poder corroborar amb lo pas dels anys.

Al fe’m més gran, vaig passar a assenta’m a la vostra vora i a escoltar atentament les històries que anaven eixint a la conversa, fossen les que fossen (naltres ja mos entenem). Quan ere hora de marxar, te m’agarraves del braç dissimuladament i jo, tota contenta, aprofitava per acompanya’t a casa, i així, poder allargar una mica més la conversa.

Fa quatre anys, los camins pels que mos porte la vida, me van fer anar a parar molt prop d’on tu vivies i per tant, poder seguir privilegiant-me encara més a sovint del teu coneixement.

Quan jo vaig nàixer, tenies 79 anys i lo fet de ser germana de la meua revisiaia Joaquina «la Coca» te va convertir, des del punt de vista de la meua generació, en la més longeva dipositària de la memòria dels nostres predecessors i d’un poble, un llenguatge i unes costums ben diferents a les d’avui. Llegant-me lo teu patrimoni immaterial vas contribuir a desperta’m l’interès per conèixer la nostra història comú.

Lo passat 9 de gener, Leonor me va donar la notícia de que mos havies dixat, davant d’un sentiment de profunda tristesa i al mateix temps d’incredulitat. Ara te vull dir per última volta que sempre m’he sentit molt afortunada de tindre’t amb mi. Gràcies per haver viscut 100 anys i durant estos 21 i mig que ham compartit, haver-me volgut tant com jo t’he volgut a tu. Passaran los anys però sempre seguiràs sent la meua tia preferida.

Estela Rius