De rates i llufes

(Publicat a La Comarca el 5 de maig del 2023)

M’assec al terrat mentre el sol davalla cap a la dreta del tossal Roig. Com que és primavera, la moixonada canta a ple pulmó pels arbres, bancals, teulades i cel. M’agradaria saber-ne els noms de tots, però només soc capaç de conèixer-ne mitja dotzena. Rossinyols, coetes-roges, pardals, falcilles, orenetes i estornells. Diria que se sent lo refilar líquid de l’oriol pels xops del barranc, però com no n’hi he vist mai cap, m’imagino que és l’estornell que l’imita. Entretant, un colom s’ha posat a la barana i m’observa mentre belluga el cap. Amb aquesta llum esbiaixada, los colors tornassolats del pit llampeguegen a cada moviment. De coloms no n’hi ha gaires, per ací. Potser per això ma filla em comenta que són més bonics que els de ciutat. Jo li faig notar que són idèntics, grisos amb dos franges fosques a les ales, de corbes harmòniques i amb aquells ulls rodons d’ambre amb un punt negre al mig.

Dels coloms se’n parla a voltes a les tertúlies radiofòniques, i mai per a bé. Hi ha unanimitat entre opinaires; tant se val que siguen de dreta com d’esquerra, unionistes o separatistes, caragirats o provocadors: los coloms són ‘rrrates’ voladores (arrosseguen la ‘r’ per remarcar el fàstic). No sé si en són conscients, però estos tertulians professen la fe de l’especisme, lo manament principal de la qual és que tots los éssers vius existeixen exclusivament per servir-nos d’aliment, per fer-nos companyia o, a tot estirar, com a figurants del diorama inofensiu que identifiquen com «la natura». La qüestió és que ens siguin d’utilitat o, com a mínim, no ens facen nosa. Tots eixos de les ‘rrrates’, mai no esmenten que la multiplicació excessiva d’una espècie és deguda, gairebé sempre, a l’acció dels humans. Fan com aquell que, en plena reunió, deixa anar una llufa ben pudenta i, tot seguit, es desfà en escarafalls d’indignació mentre mira al seu voltant a la recerca del culpable.

Abans de plegar, em pregunto quina analogia faria servir un extraterrestre que estudiés la Terra per referir-se a una plaga que l’assolés. Em fa l’efecte que ‘rates’ no seria.

Carles Terès

Quan tot s’asseco

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 25 de març del 2023)

Vivim uns dies estranys enmig d’una estació que ben prompte dixarà d’existir, d’una calor que sofoque i, al mateix temps, d’un fred que no acabe de marxar. La primavera. Eixa primavera tan florida a la nostra terra on tots los matisos del color rosa envaeixen lo paisatge i l’horitzó esdevé un mar càlid on dixar-se perdre durant hores, captivada per les olors de la natura. I, dins d’este oceà de futurs fruits, mos delectam a fer fotografies i no traspassam la barrera del fons de pantalla, perquè es bonic, perquè impressione, perquè impacte veure l’abundància de tantíssims arbres en flor, no traspassam eixa línia entre allò que veem i allò que podem veure. Extensions de monocultiu inesgotables que oferixen una vista agradable per als humans, però que també provoquen un estrès al sòl, gens acostumat a nodrir-se d’unes mateixes arrels quilòmetres enllà, a munt i en qualsevol punt cardinal que pugues albirar. Extensions de conreu de terra seca abocades al regadiu per allò que en diuen canvi climàtic. Però nosaltres com si res, seguirem fent fotografies per ficar-mos un nou fons de pantalla, continuarem fent gala de lo bonica que es vestís la nostra terra quan arribe l’estació més curta de l’any i sense adonar-mos estarem publicant eixe “post” un calorós 29 de maig, suant com uns carreters, pensant en quant quede encara perquè arribo l’estiu i, encara amb més agonia, quan s’acabarà. Estius de sequera sense poder ficar los peus dins l’aigua fresca del riu perquè no hi haurà aigua ni riu, perquè per aquella curta primavera vam voler sentenciar la resta de l’any. I no, no estic dient que lo monocultiu sigue lo culpable de la sequera, però penso que podríem mirar una miqueta més enllà del què supose tindre un esplèndid mar de flors de quilòmetres d’extensió imaginant, per exemple, que en comptes d’arbres tot allò que veem són animals, los que vulgau, tots iguals i en eixes quantitats, i automàticament us ve al cap lo significat d’això que esteu veent.

Raquel Llop

Bèsties i bestioles

(Publicat a La Comarca el 2 de setembre del 2022)

Són la meua debilitat, no en va soc de la «generació Rodríguez de la Fuente». Recordo les hores hipnotitzat pel trafegar de les formigues a la boca del niu, les visites a zoològic o la dèria pels llibres que m’explicaven la vida dels nostres companys de planeta. Tanmateix, la meua malaptesa per les ciències i el meu amor per les paraules em van decantar per les assignatures de lletres -tot i que, al final, vaig acabar dedicant-me a l’ofici del llenguatge visual, però això és una altra història.

Ja he parlat del moixons que em visiten a la finestra de l’estudi d’Alcanyís. Pardals, coloms i, escadusserament, alguna gralla.

La qüestió és que, des que treballem a Torredarques, he fet nous companys. És el que comporta «viure de cara al monte», com diu ma sogra. A banda dels coleòpters, lepidòpters i himenòpters que es colen sense demanar permís a casa nostra, hi ha els frits (Phoenicurus ochruros) que pasturen a l’era del davant de l’estudi. Abellerols, falcilles, orenetes cuablanques i comunes travessen l’aire en les èpoques càlides, i darrerament em visita, tímida, una merla blava -visita de metge, tot just el temps de fer una ullada i marxar cap al bosc.

Sempre que puc, a punta de dia, faig un trot de burro vell barranc avall per després pujar cap al mas de Figuerola i tornar al poble per la pista dels Collados. En aquella hora blava m’he topat amb salvatges, cabirols i, un dia, un senglar que em va mirar amb desdeny entre els arbres de damunt la pista. Soc incapaç d’identificar l’ocellam que s’envola al pas dels meus esbufecs, els uns dels bancals segats, els altres dels arbres. Només reconec la gralla bocamolla que alerta l’animàlia de la meua presència.

Avui, mentre esmorzava, he sentit per la ràdio que enguany, los bous (al carrer o embolats) ja han fet set víctimes humanes.

Carles Terès.

Los incendis de fa seixanta anys

(Publicat a La Comarca el 12 d’agost del 2022)

Sempre hi ha hagut incendis als pobles, sigue a les cases, per les afores o als toçals. Però en aquells anys, entre el bestià que no deixava mata verda por on passava, els focs de les llars, los forns del pa, de fer calçina, les telleries, los formiguers que es feien als camps abans de que dugueren a la Cooperativa superfosfat i amoníac, i els efectes que duraven de les amples roturacions del temps de la República… estava descartat lo perill de grans incendis. Encara que sempre n’hi havie algú que, al temps de la calor, encenia foc per cremar broça als camps i en més d’una ocasió se li escapava i cremava algun tros de barranc.

Altra cosa ere los incendis al poble o les afores. De xamineres se’n cremave alguna de tant en tant; i bones flames que veiem eixir per damunt dels tellats. Però la cosa no passava de cremar-se sol lo follí; Encara així, quan los veïns se n’acataven del perill, corrien a «tocar a foc» en la campana Gorda del campanal, i el toc fort i seguit alertava a la gent que ja sabien què fer sense piardre ni un minut: pillar una galleta o una cantera, plenes d’aigua, i anar corrents al punt on s’havia declarat lo foc. Així, en un quart d’hora o poc més, lo foc apagat.

Ara no es podria apagar tan ràpid un foc que es declarare a una cuina o cotxera de les afores. Passaria lo de l’incendi de les eres de la Nevera, la nit de cap d’any del vuitanta-i-sis, quan uns joves van encendre una foguera al costat d’una palliça, que hi van deixar abandonada per anar a calentar-se millor al bar. Quan van tornar, s’hi van trobar una gentada mirant tranquil·lament com les flames s’engolien sense remei la palliça çancera, en tota la palla i els demés aparells que n’hi havia dintre. Al cap de mitja hora llarga, van aplegar los bombers d’Alcanyís, i no els va caldre tirar ni una gota d’aigua.

Tomàs Bosque

A l’ombra de Gredos

(Publicat a La Comarca el 22 de juliol del 2022)

Fa una calor abrusadora. Vora meu, corre l’aigua que llisca, vigorosa, entre roques arrodonides d’aparença granítica. La vegetació és impenetrable. Enllà les capçades, els cims apareixen vellutats d’herbeta bruna, i més amunt, el cel. Suposo que l’hivern els deu cobrir de neu. Ara mateix, però, la paraula ‘neu’ és una quimera.

Avanço treballosament riu avall, de pedra en pedra, mentre m’observen sabaters, espiadimonis i aranyes carregades de paciència. La terra, és una arena grossa que es torna negra en mullar-se i no s’acaba de fer fang.

Al cap de poc, lo llit del riu s’eixampla i es converteix en una glera on los blocs de granit polit han fet fora la vegetació. És la cua del pantà de Burguillo, que omple totes les depressions esculpides pel riu Alberche i els barrancs que li són tributaris al llarg de quilòmetres.

Segueixo per les vores de l’embassament, la càmera amanida per captar alguna cosa més que artròpodes; però res. L’aigua apareix negra dels sediments que arrossega l’Alberche des dels aiguavessants de Gredos. Vet aquí, però, que veig mitja dotzena d’ànecs que neden en silenci prop de l’altra riba. És una mare que guia els seus aneguets, ja grandets, mentre em mira de reüll. Enfoco el teleobjectiu i disparo diverses vegades amb l’esperança que alguna de les captures isca prou decent. Entretant, un saltamartí ha caigut a l’aigua. M’espero una estona per veure si algun dels peixots que s’endevinen en la terbolesa s’anima a cruspir-se’l i en puc treure alguna altra foto. Passen uns minuts i l’insecte, sense perdre els estreps, va progressant cap a la riba, no sé si conscientment o per casualitat. La calor pica amb força i em convenç de buscar un recer a l’ombra. M’ajupo vora l’aigua i en trec el petit llagost, que resta uns segons sobre un còdol abans de fer un salt llarguíssim terra endins.

Haig d’escriure la columneta, però l’actualitat és una massa putrefacta que em lleva la mica d’esma que em queda. Més val que demane ajuda a les bestioles, les pedres i el riu d’esta terra castellana que m’acull, poderosa.

Carles Terès 

L’epidèmia del foc

(Publicat a La Comarca el 15 de juliol del 2022)

Encara no estàvem a mitat mes de juny i ja vam tindre la primera onada de calor, no de l’estiu, de la primavera! Fee mesos que no havie plogut i estave tot sec. Lo terreno estave al punt per la temuda temporada del foc. Ficaves les notícies i fee fredat saber la cantidat d’incendis simultanis que arrasaven lo territori, i ja no dic veure-ho en primera persona: Nonasp, 2.400 hectàrees cremades; Vallde- roures, 30 ha; Corbera d’Ebre, 400 ha; Artesa de Segre, 2.700 ha… per anomenar sol alguns dels que teníem més a prop.

Lo foc avançave espentejat pel garbí, escarrassant- se per l’orografia irregular del terme i emportant- se, sense miraments, tot lo que se li ficave davant: kilòmetres de bosc, de cultius, d’esforç i d’inversió de molta gent. I això davant la impotència de veure com s’estave cremant i poc o res se podie fer.

L’agricultura és la principal via econòmica de la majoria d’estos pobles. Enguany, ja veníem d’una primavera dolenta que havie gelat part de la collita i, pa molta gent, lo poc que els havie quedat, los ho va acabar de prendre el foc.

Les persones que vivim de la terra sabem que, tot i que és un ofici essencial, és bastant desgraciat dedicar- s’hi. Per cada any de «bona» collita en venen dos o tres -o més- de dolents. La climatologia -lo canvi climàtic- fa i desfà com vol, i cada volta més; lo cost elevat de la maquinària agrícola (adquisició, manteniment, combustible) i les infraestructures necessàries (masos, sistemes de regadiu, protecció dels cultius, etc.) suposen un cost elevat, que no es veu compensat pels preus ridículs en què es pague la producció.

Les afectacions que ha portat l’incendi, afegides als problemes que ja s’arrossegaven, segurament marcaran un punt d’inflexió en l’economia local. Les ajudes per part de l’administració són totalment necessàries pa poder seguir. Prendre consciència que el canvi climàtic és una realitat i cal actuar en sèrio, també. En cas contrari, la pròxima epidèmia estival sirà la del foc.

Estela Rius

Sentir-ho tot i escoltar quan cal

(Publicat a La Comarca el 22 d’abril del 2022)

Hi ha un estrany fenomen que fa que molta gent «escolti» tot allò que passa al seu voltant. Deu ser esgotador, insuportable, estar parant l’orella amb tota l’atenció per escoltar cada soroll, cada remor, cada conversa dels veïns de taula i de carrer. Jo em declaro incapaç de fer-ho, i em limito a sentir el que m’envolta fins allà on les meues orelles em permeten. Escolto, això sí, los meus interlocutors quan hi converso, un programa de ràdio o una cançó que m’agrada. Ho escolto amb atenció.

Ara mateix m’estic assegut al terrat mentre sento les veus de moltes espècies de moixons que refilen, piulen, grallen, xerrotegen o xiulen embriagats de primavera. Les parets del barranc fan de caixa de ressonància, i donen un aire catedralici, quasi solemne, al cor desordenat i harmònic de veus volanderes. Les sento, però no les escolto -si les escoltés, no podria estar escrivint estes paraules. Són la banda sonora de l’instant.

Però, ai las, lo bram d’una moto de muntanya esguerra la simfonia de l’ocellam. Durant uns minuts, l’espetec violent del motor embruta tot lo paisatge sonor. No veig l’individu, però me n’imagino la indumentària cridanera, los punys nerviosos donant gas només pel plaer de sentir-ne el rebombori, les rodes de la màquina, eriçades de tacs, mossegant los camins… Intento ser empàtic, però en este moment em costa déu i ajuda entendre quin plaer pot trobar el motorista en renunciar a la bellesa visual i sonora que l’envolta. Potser es tracta d’un nou Àtila, i vol que no creixi fulla verda per allà on passa.

Afortunadament, lo genet és sorollós però solitari i, en pocs minuts, la seua agressió auditiva s’ha ofegat entre els pins camí d’Aiguaviva.

Al cap de poc em truca algú amb molt mala cobertura. He pogut entendre que em pregunta «M’escoltes?» i jo, educat com soc, li contesto «t’escolto, però et sento força malament…».

Carles Terès

Freds tardans

(Publicat a La Comarca el 8 d’abril del 2022)

La intensa gelada dels primers dies d’abril, arribada després d’un hivern suau, ha enxampat els ametllers florits o ja amb les ametlles tendres i propenses a congelar-se. Les terres fondes de les valls han estat les més castigades pel gel, que ha malmès la collita de les varietats més típiques de les comarques baixaragoneses: la marcona i la llargueta. Les varietats de floració més tardana han aguantat una mica més, però també han portat un fort espolsó.

Quan tota l’ametlla que es produïa al Matarranya o al Baix Aragó era marcona, llargueta o comuna -fa quaranta anys-, el risc de perdre la collita per la baixada de les temperatures a les darreries de març o a començaments d’abril era encara més alt. L’aparició d’ametlles més resistents al gel per la floració tardana i la substitució progressiva de la llargueta i la marcona han servit per reduir la incidència dels freds tardans, però no per evitar-la.

Les ametlles marcona i llargueta tenen fama de ser les dues varietats amb més qualitat, però tenen el gran problema de la floració primerenca, un inconvenient que les ha fet retrocedir mentre creixen les noves variants de floració retardada. I el risc de gelada no és l’únic inconvenient de marcones i llarguetes. Per això cada dia en queden menys arbres, mentre les alternatives tardanes i extra tardanes van a més. Producció segura contra qualitat. Guanya la seguretat. Però, potser, el canvi climàtic tingue alguna cosa que dir i la causa de les marcones i llarguetes no estiga perduda.

Lluís Rajadell.

Aquella bella autopia

(Publicat a La Comarca el 7 de gener del 2022)

No soc lo primer ni lo rader que ho diu, però estic segur de que lo món està canviant. Estem caminant cap a nous horitzons, cap a un paradigma totalment diferent del conegut ara, i no podem ni imaginar l’extensió del canvi.

Però com la meua paraula val mitja rameta de pi, anem a citar an algú instruït i amb autoritat: Paul Mason. Ell recorde que, allà pel segle XIV, lo sistema econòmic (feudal) va entrar en crisis, començant una sèrie de canvis que donarien lloc al sistema actual (principalment des del segle XVIII), lo liberalisme. Però hem de preguntar-nos, quins son eixos canvis?

Bé, en primer lloc, va ser la coneguda com a «Pesta Negra» (1346-1352), una epidèmia mundial que va matar el 40% dels europeus. En segon lloc, l’aparició de noves tecnologies (com la pólvora o la impremta). En tercer, la conquesta de nous territoris, que portave riquesa a les potències absolutes. A més, va haver una sèrie de canvis econòmics difícils de explicar en poques línies, però que guardaven relació amb l’explosió bancària.

No cal ser massa espavilat per relacionar los canvis comentats amb lo nostre present. De l’epidèmia i de les tecnologies no cal ni parlar-ne. Pel que fa a les conquestes i l’economia, és evident que ara ja no clavem creus i banderes a casa del veí; però clavem los nassos, que sol ser pitjor. A més, hi ha un factor clau que Mason no va tindre en compte: lo canvi climàtic. I es que, literalment, és impossible continuar amb lo sistema de vida actual per més de trenta anys sense que tot lo que coneixem caigue pel seu propi pes: no plourà, no hi haurà bones collites, no hi haurà prou minjar, pujaran los preus, la gent passarà fam… Pel que podem deduir, solament lo clima ja es causa magna del canvi.

Vist això, podeu intuir que estem caminant cap a un sistema econòmic, cultural, polític i social totalment alternatiu als paradigmes que caben a la nostra diminuta i tancada mentalitat. Sé que no es científic jutjar èticament los fets, però vaig a fer-ho igualment: anem cap a un món immensament pitjor; on les botes negres s’apoderaran dels moixonets que volaran per un aire ennegrit i brut de pol·lució, posant fi a eixa bella utopia anomenada vida que natres, los últims habitants del paradís, no vam saber valorar, disfrutar i mantindre.

Luismi Agud

Orgull rural

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 30 d’octubre del 2021)

L’autobús, que ha amatinat mig ple des de Vall-de-roures, s’atura a Alcanyís, enmig de la fresca solitària de les primeres hores del dissabte 16 d’octubre: quatre habituals de les lluites, que es queixen de la poca implicació de la resta, més tres que venim de fora. A Alcorisa puja un grup gran, dominat pels jóvens, molt animats. Una parada puntual per replegar a Javier Oquendo, aplaudit per la seua recent intervenció al Senat, clara i contundent, en nom dels “Paisajes de Teruel”. Altres autobusos venen des de Cantavella, Mosqueruela i Calamocha, i des de Monreal fem junts lo camí a la capital, a través de quilòmetres de paisatge despoblat i majestuós, encara sense metal·litzar per la invasió dels aerogeneradors. A les samarretes negres de la plataforma la silueta d’una dona bufa i els fa caure. Les de Valljunquera són d’un verd tan llampant com los seus xiquets. Madrid apareix a poc a poc envoltat d’una llarga perifèria inhumana: arnes o blocs enormes de pisos —cada un podria contenir tres pobles sencers de Terol— i els edificis de les grans empreses, embolcallats de finestres tan modernes que no es poden obrir. L’Espanya rural, buidada de població durant lo segle passat, no vol ser omplida per milers de macroparcs eòlics, que amenacen lo seu paisatge i els recursos que genera, voraços amb la seua escassa massa demogràfica. De camí al quilòmetre cero, les pancartes dels manifestants denuncien la problemàtica insostenible: “Ser pocs no resta drets”, i es canten lemes: “Por el capital nos echan del rural”, “Sobran molinos, faltan vecinos”… La dicotomia camp-ciutat, de Quixots contra molins o gegants, busca una reconciliació: “Pueblo, ciudad, si no luchas también te afectará”, “Únete: tus abuelos eran de pueblo”. Per damunt planeja l’orgull de l’origen rural, convertit en bandera. Unes samarretes la mostren: sis franges des del blau cel passant pel groc i marró de la terra, dos verds i el roi escatxits d’estrelles. Recorden un altre orgull abanderat, exhibint al seu lema una proposta d’acció positiva i productiva que reclama per a la terra despoblada perspectives de futur. Fem-la nostra!

María Dolores Gimeno