Efecte led

(Publicat a La Comarca el 7 de setembre del 2018)

Los de la nostra fornada (nascuda als 60 del segle passat) potser som los darrers que havíem de retornar l’envàs quan anàvem a comprar lleit o Xibeca. Si te’l descuidaves, l’havies de pagar o baixar-lo al “colmado” sense gaire demora. A les cases hi havia bombetes de poc voltatge, complementades per la veu de pares i avis advertint-nos d’apagar-les quan eixíem de l’estança. Als pobles, les escombraries orgàniques anaven cap al femer per a recomençar el cicle alimentari. La resta de residus (pocs) acabaven a l’escombrera, on los xiquets ens ho passàvem d’allò més bé buscant-hi objectes que reconvertíem en joguets. La roba es recosia i apedaçava fins al límit del seu ús, i els estris de tall, ben esmolats, podien durar tota una vida. I així tantes altres coses.

Avui dia pareix que s’intenta reconduir la cultura de l’usar i llençar cap al reciclatge i el consum mínim indispensable. Precisament los de la meua generació som los que, quan ens vam emancipar als feliços 80, fèiem gala de deixar-nos els llums encesos, quasi com a forma de rebel·lió contra els “fes lo favor d’apagar la llum!!” que vam haver d’aguantar. I ara ens toca inculcar als fills la necessitat de no malbaratar els recursos.

En això de l’estalvi energètic em fa l’efecte que hem entrat en una paradoxa que batejaria com a “efecte led”. El seu equivalent en nutrició seria “l’efecte light”, que fa que quan consumim productes catalogats com a baixos en calories, en mengem més i, al capdavall, acabem amb la mateixa aportació calòrica escampant-se pel nostre organisme -això sí, amb la consciència ben tranquil·la. L’efecte led, doncs, consisteix en què, atès que els llums d’aquesta tecnologia consumeixen molt poca electricitat, ens els deixem encesos sense mirar-nos-hi gaire. I vet aquí que acabem gastant una quantitat d’energia similar a la de quan teníem les bombetes incandescents, que enceníem només quan calia.
En fi. No sé si anem per bon camí, però vull creure que ens hi esforcem.

Carles Terès

Anuncis

Ditxoses avionetes que no deixeu ploure!

(Publicat a La Comarca el 22 dejuny del 2018)

Buscant «avioneta lluvia» a Twitter tenim lo relat de fons de les avionetes que desfan les tronades. Localització: la costa mediterrània. Casualment, és la zona més àrida. Argument: hi ha núgols a mondo, apareix una avioneta misteriosa, i ix lo sol. Desenllaç: no plou perquè les avionetes mos desfan les tronades.

Si fore cert, serie un crim. I sabem que tot crim té un mòbil. A qui li interesse eixugar los nostres rius? Cada territori té el seu cap de turc. Que si les cases asseguradores trenquen les tronades, perquè aixina no han d’indemnitzar als dels fruiters; que si les avionetes les aixeque la General Motors per a que una pedregada no li trenco els cotxes que té aparcats a cel obert. De fet, a Sòria estan convençuts que la seua sequera està provocada pels cremadors de iodur dels aragonesos. I això sí que és una realitat: alguns intenten convertir la pedra en aigua en uns cremadors de iodur als bancals. Los científics diuen que és dubtós que el sistema sigue efectiu per a evitar pedregades, i com a molt, farie ploure més. Però sí que estan d’acord en una cosa: quan ha de ploure, plou. En la forma que sigue. Però no hi ha invent humà que pugue trencar la bossa d’energia que porte una tronada. Una avioneta no pot desfer una tronada. No som capaços.

I és que els meteoròlegs no es cansen de repetir que plou tant com sempre. En l’actualitat no hi ha cap tendència d’anys més secs. Lo que sí que han pogut comprovar els meteoròlegs és que ara fa més calor que mai. Les temperatures pugen, per l’escalfament global que provoque el CO2. Això sí que ha produït un canvi climàtic: plou menys dies, però els dies que plou, és més intens. Les precipitacions són les mateixes, però s’han radicalitzat. I això sí que té conseqüències sobre els rius, sobre l’agricultura, o sobre les fontetes. Plou tant com sempre, però plou més ràpidament. La terra no ho pot absorbir tot, i les basses no poden arreplegar tanta aigua. I el tema és important: que s’escalfo més la terra, i per tant plogue a burrumbades, té més a vore en lo fum dels nostres cotxes (CO2) que no en avionetes imaginàries.

Natxo Sorolla

Peixcadors d’ham…

(Publicat a La Comarca el 8 de juny del 2018)

Encara conservo les canyes i els arreus. Em porten tan bons records que, tot i el temps trancorregut, no me n’hai pogut desfer.

Mon pare ere un expert peixcador d’ham. Dipositari d’un “secret” familiar que detallave com “encebar” adequadament los peixos per a induï’ls a picar, ere també posseïdor dels dons de la paciència i de la perseverança, qualitats imprescindibles per a dominar l’art de la peixca amb canya. Ho portave a la sang. I eixa afició me la va encomanar a mi, que l’acompanyava amb la ilusió de poder traure algun dia exemplars tan grossos com los seus.

Mos desplaçàvem pel territori matarranyenc amb moto, la qual cosa permetie dominar estupendament lo panorama piscícola de la zona. A l’Escorça teníem controlats los tolls de les Clotxoles, de l’Olla i el del molí de Joanet; i també els dels salts dels molins de Riba i del Cup. Al Tastavins, tocant a la Mare de Déu de la Font, teníem lo toll de Sant Joan i el de davall del pont; però també baixàvem als del molí Nou i inclús mos allargàvem hasta el molí Batà. I pels crancs pujàvem als Ports, a “caçâ’ls” a les nítides aigües dels riu de la Pena i del Racó de Patorrat, per les rodalies del mas de la Mançanera, del terme de Vall-de-roures.

Així, cada any, amb l’arribada del bon temps, a casa no faltaven ni els barbs, ni les madrilles, ni els gustosos crancs. Però a pesar d’això, de tant en tant, algú, al poble, se n’enfotie entre riallades de la nostra afició amb aquella dita tan revellida de “Peixcador d’ham, peixcador de fam”. Amable com ere, mon pare no s’ho prenie a mal, i també se’n rie. Però a mi, en plena adolescència, em dolie molt que se’n burlaren. Bàsicament perquè, quan a casa no donàvem l’abast, sempre hi havie algun familiar, amic o veí que agraïe un bon plat de peixet. I jo considerava que amb això ja n’hi havie prou per a que no decaiguere la nostra provada reputació d’excelents peixcadors.

José A. Carrégalo

Regular o deixar córrer

(Publicat a La Comarca l’1 de juny del 2018)

Després d’haver aturat l’any 2015 un projecte de pantà que embadinave el tram més espectacular i visitat del riu Bergantes, Aiguaviva es dispose ara a preservar-lo per al futur. Vol impedir que la destrucció que s’ha evitat pel ciment no la faci realitat l’afluència descontrolada de turistes per banyar-se als seus tolls. Els estudis de situació i de propostes d’actuació s’inspiren en la regulació del Parrissal de Beseit i d’altres llocs molt freqüentats pels banyistes. Plantegen, com al cas de Beseit, limitar l’accés de cotxes i l’afluència de visitants, posar un preu d’entrada o restringir l’aparcament, entre d’altres mesures. També es té clar que qualsevol decisió limitadora o reguladora ha de comptar amb el consens dels implicats per tindre èxit.

Com a continuació, s’ha fet una enquesta als usuaris del riu per a que diguen que s’ha de fer en la seua opinió per a conservar-lo. En les respostes constaten el perill de massificació i, majoritàriament, son partidaris de limitar l’accés de vehicles i de públic. També es plantege la possible implantació d’una entrada per a obtindre ingressos que revertirien en la conservació de l’espai. Tots els enquestats demanen que els habitants d’Aiguaviva i la Ginebrosa estiguen francs del pagament.

Però, davant d’una pregunta oberta sobre que pensen que s’ha de fer per conservar el riu Bergantes, la resposta més repetida és que no cal fer res. Contradiccions de l’esser humà.

Lluís Rajadell

Fondespatla des de l’aire

(Publicat a La Comarca el 13 d’abril del 2018)

No és ninguna broma el projecte “Tirolina” de Fondespatla. D’aquí a poc temps ja es veurà la seva espectacular llargària, de serra a serra, per damunt del poble. L’extrem més alt o base de sortida del recorregut estarà a la punta de l’Ombria, a 1.015 m d’altitud, a l’est de la vila; i la base d’arribada o descàrrega, a la vora de l’ermita de Sant Miquel, a 790 m d’altitud, a 1.880 m de distància en direcció oest.

Com sap prou bé la gent del Matarranya, sense haver estudiat la llei de la gravitació de Newton ni altres fenòmens de la física que expliquen per què s’embalen cap avall les coses que es fiquen a un pla inclinat només que tingue una certa pendent, los viatges de la súper-tirolina no gastaran ni un cèntim d’energia. És el que fèiem de menuts baixant pels barandats de les escales, o deixant-mos les culeres dels pantalons pels eslliçadors dels ribaços de les eres. Així, la gran atracció serà un tobogan aeri gegant, per sobrevolar els camps d’ametllers, les granges i la vila, asseguts a un arnés del tot segur que anirà penjat d’un cable d’acer especial.

La qüestió és que a Fondespatla -poble antic ben conservat- fent honor de la seva tradició d’emprenedors, de cop i volta s’han ficat a combatre la despoblació i recuperar l’autoestima dels veïns, fent promoció del poble i del seu espectacular paisatge. I se’ls ha ocurrit que el primer pas d’eixa empresa renovadora sigue la súper-tirolina. Al que tindran que seguir, necessàriament, altres projectes turístics possibles pel voltant de la vila: aparcament ample i zona de descans a l’entrada, en un bar-restaurant i una tenda de productes típics del Matarranya, un parc infantil multiaventura en tirolines pels xiquets que no puguen pujar a la tirolina gegant… i qui sap si un parc d’animals domèstics i salvatges en un llac artificial. Perquè una aposta tan valenta i original s’ha de complementar en tot un programa d’activitats turístiques a la seva alçada.

I la cosa haurà de funcionar. Encara que només sigue perquè Fondespatla es troba enmig d’eixa ruta turística de l’arquitectura antiga, que passa per Calaceit, Queretes, La Freixneda, Vall-de-roures, Beseit, Pena-roja, Mont-roig i Morella.

Tomàs Bosque

Aigua escassa

(Publicat al Diario de Teruel el 24 de març del 2018)

 “Al meu país la pluja no sap ploure: / o plou poc o plou massa; / si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe”, diu una coneguda cançó de Raimon, lo cantautor de Xàtiva. Sequeres cícliques, pluges irregulars i torrencials, pedra… són ben conegudes a la nostra terra, a on l’aigua és una preocupació atàvica, entre precs al cel i no pocs conflictes. Este passat dijous 22 de març es va celebrar lo seu Dia Mundial. La construcció d’infraestructures i la seua gestió ha anat variant i progressant al llarg dels temps, des de canalitzacions i pantans a la progressiva implantació a mitjans del segle passat d’un sistema d’abastiment públic d’aigua corrent, que ha sigut, sens dubte, un dels progressos socials més fonamentals a la nostra vida, amb una especial incidència al dia a dia de les dones. Prou d’anar en cànters a la font –aquelles Aguadoras famoses esculpides per Gargallo—, o a llavar als llavadors públics, carregades de panistres plens de roba. Quants canvis al benestar i la higiene! En contrapartida, tindre el líquid element dins de casa, a cop d’aixeta, genera un consum domèstic desorbitat en paral·lel al de l’agricultura intensiva connectada a la sèquia i la talladora. Ací s’ha passat en dates recents de regar a manta per tandes al degoteig o l’aspersió. Resulta ineludible en este context de meteorologia adversa, agreujat pels rigors del recent canvi climàtic, plantejar-se un ús racional individual i planificacions més globals per tal de gestionar la repartició dels recursos hídrics. Difícil solució: los pantans i transvasaments a les zones més seques es fan a costa de dixar sense aigua els municipis riberencs i de provocar l’alteració de la riquesa ecològica de les conques. Lo Plan Hidrológico Nacional de 2001 va resultar polèmic, havent de ser modificat, de la mateixa manera que algunes decisions de les confederacions hidrogràfiques han generat protestes concretes i plataformes opositores ciutadanes com la de Salvem lo Riu Bergantes. Seguirem mirant al cel, haurem de tancar amb seny l’aixeta.

María Dolores Gimeno

Purins: falta una explicació

(Publicada a La Comarca el 8 de desembre del 2017)

Les dues plantes per eliminar els purins del Matarranya construïdes des de fa anys a Vall-de-roures i Pena-roja han costat 14 milions d’euros, una inversió sense comparació amb qualsevol altre equipament comarcal de la darrera dècada. El seu objectiu ere donar una eixida sostenible a la gran quantitat d’excrements de porcí que produeix la ramaderia comarcal, un greu inconvenient ambiental que marca el límit de creixement d’esta activitat que s’ha convertit en la clau de l’economia comarcal.

L’ús i abús dels purins com a fertilitzant per a l’agricultura posa en perill la qualitat de les aigües subterrànies i, de fet, ja ha creat alguns problemes greus a l’abastiment d’aigua de distintes poblacions per la contaminació dels aqüífers.

Però, després de 14 milions d’euros públics invertits, després de les promeses d’aprofitament de les dues plantes per a produir adob i crear nombrosos llocs de treball, després dels anuncis d’engegar-les incomplits resulta que, com acabe de dir el conseller d’agricultura, Joaquín Olona, l’única solució viable per la producció d’excrements dels gorrinos és utilitzar-los com a fertilitzant. O siga, que les dues plantes de Pena-roja i Vall-de-roures no valen ni valdran per a res més que per criar teraganyes. La solució passa per distribuir els purins ben lluny per evitar la seua concentració a les aigües subterrànies.

Pot ser que algú haurie de donar explicacions.

Lluís Rajadell