Castellot

(Publicat al Diario de Teruel el 5 d’agost del 2017)

Ja ben entrada la primavera passada vam pujar a Castellot, que feia un muntó d’anys que no hi havíem estat. Només eixir del túnel i aparcar a la plaça, vam enfilar dret costera amunt cap al Castell. El vam trobar prou restaurat dels mals de la darrera esparterada, i ben endreçat. El gran llenç de muralla que ja de lluny s’anuncia al visitant ha quedat molt ben renovat, només el drenatge no deu haver anat bé del tot perquè ja s’hi fan de mal veure unes grans taques d’humitat. I és llàstima gran que no  hagen restaurat plenament el torreó, vull dir tancant-lo i posant-hi tellat. Tal com l’han deixat s’anirà esfondrant sense remei. No hauria costat pas tant de posar-n’hi. Des de dalt de la fortalesa Castellot recorda prou Morella: dues viles allargassades, contornejant a Morella i que no cal a Castellot, amb carreres paral·leles ajocades al peu del castell, i ambdues amb les corresponents grans esglésies i places de bous.  Una diferència: quan es contempla la clotada, i en part atossalada, que aquestes viles tenen al davant – migjorn en el cas de Castellot- la quantitat de bancals en permanent i desolat guareit és molt més alta a Morella. Fins i tot gosaria dir que a Castellot he vist bancals treballats que quan hi vaig venir la darrera vegada, fa anys dic, eren del tot deixats de la mà de Déu. I això no passa a Morella, on l’activitat agrícola sembla haver-se abandonat completament, o poc se’n falta.  Guaitant cap al nord, a baix del tot de l’espadat, al peu mateix de la cinglera a l’altre cantó del barranc, sorgeix l’ermitatge del Llovedor amb uns degotalls més aviat magres –la forta sequera d’enguany ens han dit uns joves de la vila que ens hem topat ja de camí de tornada. Abans l’Àuria Picuda ens havia acomiadat del Castell amb la cançó:

                        Jo en volia una parrina,

                        i ella no em volie a mi.

                        I de tant que la volia

                        penso que n’hai de morir.

Només he tingut temps d’escriure’n la lletra i guardar-ne la música en la memòria.

Artur Quintana

Anuncis

La vinya plora

(Publicada a La Comarca el 28 d’abril del 2017)

El progressiu, continuat i imparable allunyament de la societat respecte dels seus arrels agraris ha convertit en notícia activitats o fenòmens que, fins fa mig segle, eren quotidians i rutinaris per a la gran majoria de la població. Els grans mitjans de comunicació, cada vegada més identificats amb la vida urbana, ignoren tot el que passa més enllà dels suburbis de la ciutat, llevat quan es produeix un fet luctuós o estrambòtic.

Així, fa unes setmanes es podia veure com a una notícia destacada de la televisió pública que la vinya plora a l’apropar-se la primavera. Després de la parada vegetativa de l’hivern, la saba torna a circular i vessa per les ferides que ha deixat la poda dels sarments. Una autèntica obvietat, similar a altres del món rural com que les gallines posen ous, les oliveres floreixen o que les ametlles tenen clofolles. Obvietats, quotidianetats, la vida al camp invariable estació rera estació. Però aquesta rutina s’ha convertit en notícia per obra i gràcia de la creixent distància entre el món rural i l’urbà, l’únic que compta a l’hora de determinar que és i que no és notícia.

Sí, la vinya plora. Com passa cada primavera des de fa 5.000 anys.

Lluís Rajadell

La fruita canvie

(Publicada a La Comarca el 23 de desembre del 2016)

Vinyes i bodegues de vi a Rubielos de Mora, a prop de mil metres d’altura sobre el nivell del mar; plantacions comercials de mançaneres a Villarquemado, un dels llocs més freds de la província, en general ja molt freda; projectes per plantar ametllers a les terres altes de Terol; i estudis per reintroduir, amb visió comercial, les varietats autòctones de mançana de la serra d’Albarrasí, que estan a punt de desaparèixer.

Iniciatives agrícoles que fa uns pocs anys ens hagueren paregut al·lucinants avui es plantegen seriosament i amb possibilitats d’èxit. En el cas de les mançaneres de Villarquemado –50 hectàrees plantades amb voluntat d’arribar a 100– i de les vinyes de Rubielos són, més que projectes, exitoses realitats. Es tracta de dos llocs on va haver-hi vinyes i mançaneres però mai amb projecció ‘industrial’. Per a casa i prou. La recuperació de les varietats autòctones de mançana de la serra d’Albarrasí ja va molt avançada i alguns agricultors s’han interessat per participar-hi. Se n’han trobat 59 classes. La darrera iniciativa ‘al·lucinant’ és la de plantar ametllers al sud de la província, on les gelades han estat fins ara un obstacle insalvable per a un cultiu molt sensible al fred. Pero la DGA i les cooperatives Cereales Teruel i Frutos Secos Alcañiz estan convençudes que les varietats de floració tardana podran salvar esta, fins ara, frontera inexpugnable.

Vinyes, plantacions de fruita i ametllers que, durant segles, han estat patrimoni del Baix Aragó històric, s’escampen per les terres més fredes de la província, que és com dir del país. O estes espècies vegetals han canviat molt en els darrers anys a força d’investigació, selecció i experimentació, que podrie ser, o ha canviat el clima de la ‘Sibèria espanyola’, una alternativa que seria molt més inquietant.

Lluís Rajadell

Verins enverinats

(Publicada a La Comarca el 25 de novembre del 2016)

No passa dia sense la notícia que un aliment, que fins aleshores hem considerat nutritiu, és molt perjudicial per a la salut, per al medi ambient o per a tots dos. Amb l’ús de les xarxes socials,

la cosa ja se n’ha eixit de mare. Vídeos curts (avui dia tot ha de durar un o dos minut com a màxim) però contundents, amb imatges i infografies esgarrifoses, reforçades per textos i subtítols per si de cas tenim el dispositiu en silenci o no entenem l’idioma. També hi ha eixes amitats que disparen l’alarma quan, enmig d’un dinar, et miren seriosos mentre t’informen que allò que amb tant de plaer estàs assaborint és un bitllet segur cap a una malaltia horrible.
Puc afirmar que a casa mengem de manera saludable, fins i tot, si alguna volta em permeto una incursió pel món dels aliments precuinats, el meu cos protesta. Però ni així estem estalvis: el pa és dolent; el sucre, verí; la sacarina, pitjor encara; l’arròs i la farina, si són blancs, són tòxics; i són perjudicials (si els comprem a un preu assequible en un establiment normal) el pollastre, la vedella, el peix, el porc, les fruites i verdures… Podria omplir un parell d’articles només amb l’enumeració.
Si ens ho prenem a la valenta, acabem deprimits i amb la sensació d’estar desfent-nos per dins, com si aquestes substàncies ens roseguessin les entranyes. Hi ha moments que, en llegir una d’estes notícies, estic temptat de cridar “morim-nos d’una punyetera vegada! tot és tòxic!” i, tot seguit, devorar totes estes coses amb afany suïcida.
No intento banalitzar el fet que hi ha aliments que no són saludables, però penso que tanta insistència acaba tenint l’efecte contrari. Potser la saturació de missatges té aquesta funció: com que tot és roín, no ve d’aquí, i ja no destriem el gra de la palla. És el mateix que quan ens volen fer creure que tots els polítics són iguals: com que tots són corruptes o corruptibles, tant hi fa a qui votis. És una manera d’assegurar-se que tot seguirà si fa no fa com sempre.

Carles Terès

Avionetes fantasma

(Publicada a La Comarca el 11 de novembre del 2016)

Tornen les avionetes fantasma, aquelles que entren sense por dins de les nugolades i aconsegueixen que, al cap d’un moment, la tronada trague ull i es desfaigue mansament.

Sequera rere sequera, des de fa quaranta anys, se senten contar històries de gent que ha vist, perfectament, com les petites aeronaus encaren els núgols quan amenaçe ploure i els desfan. També és veritat que moltes altres vegades els informadors només poden escoltar el soroll de l’avioneta –nítidament, això sí– sense arribar a poder veure-la.
L’activitat antitronada té com a variant tecnològica l’ús de ‘metxeros’, uns dispositus que des de terra emeten cap a l’atmosfera els mateixos productes químics que espargeixen els avions. El més conegut és el iodur de plata, emprat per a reduir la mida del granís o per convertir-lo en inofensives gotes d’aigua. Actualment, l’Administració descarta la sembra amb avionetes i s’inclina, exclusivament, pels ‘metxeros’.
Entre els suposats patrocinadors d’estes campanyes antitronada, des del Matarranya s’ha apuntant a empreses e interessos diversos però tots coincidents en la greu exposició a les pedregades: els arrossars del Delta de l’Ebre, els asseguradors del préssec tardà del Baix Aragó, la tèrmica d’Andorra, les mines de carbó i fins i tot la General Motors –en este cas per a protegir els escampatalls de cotxes que esperen comprador–. El cert és que, en quaranta anys, no s’ha arribat a cap conclusió respecte a la relació entre els vols d’avionetes i la suposada evaporació de les tronades ni, encara menys, respecte de la mà negra que mou els fils d’esta activitat tan destructiva per a l’agricultor i el ramader. Però, entre la gent del camp, sempre que n’hi ha una sequera reapareix la mateixa acusació: alguna cosa tiren en avions o amb els ‘metxeros’ per a que no plogue. I ara torne a passar a la conca de Gallocanta, entre les províncies de Terol, Guadalajara i Saragossa. La sequera torna.

L’olivera del Barranc Fondo

(Publicat a La Comarca 4 de novembre del 2016)

A casa nostra sempre hem estat orgullosos de ser propietaris al Barranc Fondo. Allí, a lo més estret de la riera, entre la cova Taulera i l’Assut de la bassa del molí Siscar, teníem i encara devem tindre una olivera sevillana centenària, en més soca que rames i tant poca terra que ni es podie llaurar en un ruc a polligana.

Un bancalet mínim que el Manga de Bellmunt, que ere pastor, abans de la Guiarra li va trocar al meu agüelo per una ovella. Una finca insignificant en lo econòmic, però plena de significats i emocions quan el pare, cada any a raders de setembre des de la Plana de les Àguiles, allí damunt dels cingles, s’esmunyia per un baixador que només ell coneixia per collir una cistella d’olives verdes. Ere cosa d’un matí entre anar i tornar; i com al fons del barranc també creixien figueres que no eren de ningú, acabave d’omplir la cistella en uns grapats de figues que assecàvem al canyís i mos menjàvem anant a les olives.
En aquella època d’abans dels tractors i la televisió, quan no s’havien extingit del tot els gats cervals, pels pujadors, sendatalls i coves del barranc encara estaven calentes les petjades dels maquis, com aquell masover desgraciat que van matar els franquistes a les afores de la Codonyera. Imagino que els esquirols que vèiem de xiquets per les rames dels olms del molí, encara habitaran els vells lledoners que ara envolten les ruïnes d’un casalici, al que està lligada la memòria del nostre poble, on vivie gent tant curiosa com Manuel Julve, fill del moliner, que a la parets del molí va deixar escrit en lletres majúscules un conegut acròstic llatí, idèntic al que es pot llegir actualment a una vil·la romana de l’època republicana, descoberta pels arqueòlegs al soterrani de la basílica de Santa Maria Maggiore de Roma:
S A T O R
A R E P O
T E N E T
O P E RA
R O T A S

Tomàs Bosque

Tot esperant la pluja

(Publicat a La Comarca el 14 d’octubre del 2016)

Cada vespre, com un regal, el Sol declina enllà de les planes que hi ha per la banda de Calanda, per amagar-se finalment rere les serres terolenques. La finestra que tinc vora l’ordinador és encarada cap al sud-est, per tant no hi puc veure l’espectacle de la posta; però el moment me l’anuncia un raig de llum, una flamerada que travessa la casa per incendiar la paret de l’estudi. No puc estar-me de desviar els ulls per mirar aquell roig impossible. Invariablement abandono la cadira i, amb la Canon a les mans, segueixo el rastre lluminós fins al balcó que s’obre a ponent. Del carrer m’arriben veus, fressa, enrenou de motors diversos, però també la piuladissa frenètica dels pardals que cada matí i cada capvespre es reuneixen als arbres que hi ha a la vorera del davant. Piulen tots alhora, amb entusiasme, com si el cor estigués a punt d’eixir-los del pit. Però el Sol no s’espera, llisca cel avall, i haig d’apressar-me a fer-ne fotografies. Sé que és inútil, que aquella lluentor, aquella amplitud tibant que s’estén al meu davant mai no podrà ser capturada per mi. Malgrat tot, persisteixo a prémer el disparador.

Haig de confessar que espero la pluja, l’espero desesperadament. Que les fonts revisquin i els ametllers deixin de patir; i que torni l’olor de terra humida, el respir del bosc amerat. M’exaspera quan les dones i els homes del temps (quin nom tan estimulant) em diuen, sense dissimular el somriure d’urbanita pixapins, que el “bon temps” continuarà encara un dies, que no es veu cap “empitjorament” de la meteorologia en l’horitzó. Per a ells, “bon temps” significa que podran anar de cap de setmana al camp, quan el que passa en realitat és que la sequera es perllongarà més i més dies.

Tanmateix, aquests minuts en què el sol és una bola vermella i el cel una làmina roent, no puc evitar d’extasiar-me. El desig de pluja s’evapora uns instants.

(El cor i el cap sempre en contradicció. Carpe diem, que deia Horaci.)

Carles Terès