La força del vent

(Publicat al Diario de Teruel el 25 de setembre del 2021)

Amb l’etiqueta seductora de les energies verdes i renovables, un projecte d’un macroparc eòlic vol sembrar de molins la conca del Matarranya, un seguit de 84 torres de 200 m en paral·lel al riu, estacions col·lectores i una línia d’alta tensió que evacuaria l’energia cap a Ascó per subministrar la populosa Barcelona industrial. A finals d’agost, lo Ministerio para la Transición Ecológica y Reto Demográfico va obrir un període reglamentari d’al·legacions, que finalitza el 8 d’octubre, una carrera contrarellotge per revisar milers de pàgines de memòries tècniques i plànols sobre els quatre parcs projectats (Argestes, Arlo, Céfiro i Pacauli). L’enrenou és gran a la comarca. Són favorables alguns ajuntaments que pensen en los impostos que recaptaran i molts propietaris de terres on s’instal·laran molins, que percebran lloguers anuals, i millor si és en finques que els renten poc i que ja no treballa ningú. Uns altres ho veuen com una invasió i una agressió de tipus ambiental i paisatgístic —i arqueològic—, i argumenten que no ho compensaran les contraprestacions monetàries, subjectes a la lletra petita i als canvis de mans dels grans fons d’inversió que els financen, en un moment en què a la zona s’està apostant per formes de vida pròximes al territori, en empreses familiars agropecuàries, en masies o en un turisme de qualitat que està donant bons resultats i que, sobretot, fixa població al territori. Resulta curiosa la diversitat de les postures oficials, entre alguns consistoris que s’han preocupat per propiciar reunions informatives amb experts o afectats per altres parcs i han contractat assessors legals per resoldre dubtes, als que han optat per l’ocultació i inclús l’hostilitat autoritària amb los discrepants, confiats en les bondats eòliques i en la pluja de bitllets. Per damunt d’ells, en un moviment desconegut a la nostra terra, la societat civil s’ha organitzat gràcies a les xarxes socials en plataformes tan actives com Gent del Matarranya o Valjunquera por los paisajes, que estant compartint preocupacions, generant debats i consultes populars i liderant reaccions. La força la gent per damunt de la del vent!

María Dolores Gimeno

Més sobre les renovables

(Publicat al Diario de Teruel el 28 d’agost del 2021)

        És un tema sobre el que vaig escriure la columna del mes passat. Si ara torno és  perquè l’actualitat m’ho demana. Podria parlar dels astronòmics increments del preu del MW de l’electricitat, els quals s’estan produint dia rere dia. Donada la complexitat del sistema no paga la pena d’entendre-ho, és un sin sentit.  El tema és un altre: veig molt actiu el moviment o moviments en contra dels parcs eòlics –“no volem molins”– especialment per tota la comarca del Matarranya. També han reaccionat els ajuntaments i els representants comarcals demanant un termini de dos anys per realitzar els estudis tècnics i plans de viabilitat. En aquest assumpte un termini de dos anys és una eternitat. El que s’hauria de fer immediatament és anar més enllà de la reivindicació i del “qui dia passa any empeny”, cercar i proposar emplaçaments adients per als molins i gestionar el tema per sobre dels ajuntaments –com a mínim a nivell autonòmic– per evitar els tripijocs entre autoritats locals i els grans promotors dels parcs eòlics. D’altra banda i molt més a l’abast dels ciutadans, però ben poc reivindicat, està la instal·lació de panells fotovoltaics subvencionant el percentatge que calgui de la inversió particular. No calen aixecar grans ni petites línies de distribució elèctrica, la xarxa elèctrica existent amb petites transformacions és suficient. Només caldria una llei que obligués a les grans comercialitzadores elèctriques i a la xarxa de distribució espanyola a compensar adequadament els excedents diürns de l’autoconsum domèstic. El canvi climàtic produït per la combustió de energies fòssils el tenim a sobre. Les conseqüències sobre el medi ambient i sobre la nostra salut són més que evidents. El carbó, el petroli i el gas quan abans els oblidem millor. Ens haurem d’acostumar a veure molts gegants, molts més grans que els del Quixot, per molts indrets, i plaques i més plaques negres per sobre de les cases i la superfície de la terra. O això o tornar a les nuclears, tal vegada més petites i potser menys insegures, si fos el cas, perquè si seguim cremant els combustibles fòssils el nostre planeta esdevindrà invivible. En un altre moment escriuré sobre la facilitat i avantatges de muntar unes plaques fotovoltaiques al nostre habitatge.

José Miguel Gràcia          

 

De cremar i cremar-nos

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 31 de juliol del 2021)

La Terra s’està cremant, s’està inundant, socarrant, desfent, trencant, apagant. La Terra no sap de quina forma més dir-mos que param, que baixam lo ritme, que intentam solucionar allò que hem provocat, tot lo mal que li hem fet, i no per ella, sinó per poder viure nosaltres en ella.

Incendis per tota la Península, temperatures extremes al Canadà, inundacions a Alemanya, Sibèria cremant.. sense cap mena de dubte, som la espècie que més s’està esforçant a extingir-se, eixe és lo nostre gran èxit com a humanitat. I, per si no en tinguérem prou, lo passat 29 de juliol va ser el dia en què vam esgotar los recursos que teníem a la Terra per a tot l’any. És lo que s’anomena: sobrecapacitat de la Terra, i l’hem aconseguit a meitat de l’any, la qual cosa vol dir que d’agost a desembre estarem consumint los recursos previstos per a l’any 2022. Fabulós. Res a celebrar.

Venint d’un any on el lema ere “saldremos mejores”, no veig ni que hagam eixit ni molt menys, millors. Sí que mos hem tornat més individualistes, més interessants, bastant més solitaris i, fins i tot, agressius. Crec que hem perdut totalment de la nostra ment lo sentiment de comunitat, en qualsevol sentit. Des de les viles més xiquinines als barris de les ciutats més grans hem perdut (o hem dixat anar) la capacitat de crear xarxa, de cuidar dels altres i deixar-mos cuidar. Hem tancat la porta i abaixat les persianes, tot allò que passe fora no ho consideram problema nostre i, sento dir-te, ho és.

I en mig d’este conflicte entre allò individual i allò col•lectiu, d’allò privat a lo públic, oblidam que tot comença en lo personal, que és polític, que té ressò en la resta d’individus i que, en lo cas de la Terra i les contínues agressions que li proferim, té greus conseqüències per al conjunt de les persones.

Pot ser, en este món ple de cendres que estem dixant, hem oblidat que, de no controlar la foguera, al final serem nosaltres los que mos acabam cremant.

Raquel Llop

Teulades negres

(Publicat al Diario de Teruel el 24 de juliol del 2021)

Ha començat la carrera –molt lenta, però– d’abandonament dels combustibles fòssils, si més no la conscienciació col·lectiva va en augment. Ara per ara, dues formes de generar energia elèctrica renovable són les més factibles: la fotovoltaica i l’eòlica. No oblidem pas la hidràulica, la geotèrmica i la biomassa, tot i que aquestes no tenen tan de futur com les dues primeres. L’hidrogen no és més que una derivació de l’energia elèctrica. L’eòlica necessita de grans inversions i produeix en general un gran rebuig per l’impacte paisatgístic. Cap poble la nega, però millor que aixequin els molins a un altre lloc demanen els defensors del paisatge. També es dóna el cas que un bon nombre d’ajuntaments obren les mans per agafar els IBIS, taxes i substancioses almoines que les companyies elèctriques ofereixen. Tan de bo que aquest diners no vagin a despeses pressupostàries anyals i sí a inversions de futur. Alguna vegada he pensat que si els grans aerogeneradors els pintessin artistes graffiters podrien esdevenir atractius turístics. En quant a la fotovoltaica el futur es dibuixa fortament obert i prometedor. Qualsevol persona que disposi d’una casa amb teulada –i uns euros estalviats– pot instal·lar unes plaques fotovoltaiques i produir uns quilowatts/hora per l’autoconsum. Això sí, no espereu una gran rendibilitat, tal vegada en uns vuit anys recuperareu la inversió. Les coses podrien millorar si el excés diürn de quilowatts generats i abocats a la xarxa elèctrica els paguessin les companyies a un preu similar al que cobren, i no a ridículs cèntims per quilowatt. Algun països nòrdics fan un balanç entre consumits i generats i el client paga o cobra la diferència. Segur que amb aquest sistema les teulades començarien a pintar-se de negre per tot arreu. Potser que algun dia comenci la gran carrera, perquè el futur de l’energia elèctrica és al sol. Tant és així que les grans companyies generadores han començat a llogar terrenys de cultiu als pagesos pagant imports anyals superiors al rendiment agrícola. També trossos de camp es pintaran de negre. Si nos fos així el món es veuria abocat, malgrat el risc implícit, a l’energia nuclear. Malauradament els primers assajos de l’energia de fusió (Fusion for Energy) —no radiativa ni contaminant—  encara són a les beceroles.    

José Miguel Gràcia       

        

Arbres de vida i mort

(Publicat a La Comarca el 2 de juliol del 2021)

Entre el cel i jo, hi ha el roure gros. Vora d’ell una alzina, una carrasqueta poc més alta que un arbust. L’un i l’altra tenen, si fa no fa, la mateixa edat. De fet, lo roure el va tallar mon iaio Ramon fa més de seixanta anys, i aquest és l’esqueix que va progressar a partir de la soca. La carrasca era un coscoll que va cremar amb totes les herbotes del ribàs aquell mateix dia. També va renéixer -o millor, no va acabar de morir. Potser per això creix ara amb cautela, a poc a poc, les fulles punxents protegint-ne el tronc.

Lo roure és una altra cosa. Ha escampat sense vergonya les branques amunt i a l’ample, fins assolir l’aparença venerable dels arbres atlàntics. A l’hivern encatifa el sòl de fullaraca cruixent i melangiosa. A la primavera les fulles brosten d’un verd fresc, menudes i rialleres. I a l’estiu regala ombra fresca -no com la del pi, mal company de migdiada en temps de canícula.

La remor de les fulles em fa esgarrifar. Sento una veu, o potser en són moltes que articulen lo mateix discurs. Un discurs intel·ligible malgrat l’idioma, que és el del vent i les capçades. O potser és lo iaio qui em parla. Fa molts anys, prop de cinquanta, que va faltar, quan jo encara no n’havia fet dotze. Però em ve un record tan vívid d’ell que és com si l’estigués veient, com si me n’hagués acomiadat ahir de vesprada.

A l’altre costat del roure hi ha un pinet que ja fa goig. Entre les seues arrels dormen els vestigis d’en Patufet, lo gosset de mons pares. Potser per això ha crescut tan ràpid -la natura tot ho aprofita. Lo pi em parla del pare, la mort del qual s’esdevingué ara fa exactament quinze anys. Mort; és això el que mormolen les fulles? En tot cas ho fan des de la vida, la vida vegetal que xucla la vida que resta en el mineral que un dia va estar viu.

Una glopada em puja del pit als ulls. Som menuts, insignificants. Però som.

Carles Terès

Lo monstre elèctric de la Calcinera

(Publicat a La Comarca el 4 de juny del 2021)

Al febrer de 2020 comentàvem la proposta de «Capital Energy » per plantar una renglera de 84 aerogeneradors, entre Calaceit i Fórnols. Un projecte gran de parc eòlic que la gent del territori no ho veïa gens clar. I en va haver prou en les primeres mostres d’organitzar la lluita en contra, perquè el parc en qüestió quedés en suspens. Encara que dita empresa segueix intentant posar aerogeneradors als tossals que ja cauen al Guadalop. Mentrestant, Endesa-ENEL que van saber entendre la postura de la gent del Matarranya, han acabat fent una mica el que naltros escrivíem de recular els monstres del ventilador a una línia més propera al Guadalop. En tanta agilitat que, al dia d’avui ja tenen pràcticament tancat l’acord en los quatre pobles del Mesquí (Codonyera, Torrocella, Bellmunt i la Torre) per muntar un parc eòlic de 21 aerogeneradors de 110 m d’alçada. Totes les torres es posaran a tossal de propietat municipal. Tampoc estaran tan lluny de la carretera de Morella, i la gent d’estos pobles i els ajuntaments respectius, de moment contents com unes pasqües.

Pel que fa a la Codonyera han triat unes planes de tossal per damunt dels sis-cents metres on també hi ha parcel·les que sempre s’han cultivat. Finques de poc profit i poc gaureit, per estar damunt de les roques que formen l’altiplà. Així que a mi m’ha tocat un animalot de fer electricitat a menys de cinquanta metres de la meua «Plana de la Calcinera», justet damunt de la caseta de pedra seca que hi va fer l’Oncle els anys cinquanta, i del forn de fer calcina que ja està assolsit. Una propietat on l’únic que val de tot junt és el paisatge que l’envolta: pins, romers, espígol, coscolls… i els animalets que fins ara vivien tranquils per aquells barrancs solitaris. Ja vorem com li va a l’apicultor de Castelló que fica les caixes d’abelles per aquella plana, i al voltors (‘buitres’) dels Ports que volen de tant en tant pel Guadalop buscant menjar. Ja vorem.

Tomàs Bosque

Qui va plantar les oliveres mil·lenàries?

(Publicat a La Comarca el 16 d’abril del 2021)

Si haurem escrit voltes de les oliveres en los çaguers quaranta anys… i mai s’esgota el tema. Perquè les tenim sempre davant dels ulls, com si les necessitàrem per seguir vivint i recordar el que hem estat com a poble i el que voldríem seguir essent. Tant és així que, si el Baix Aragó Històric fore una entitat política rellevant, i no l’actual escampà en comarquetes que només poden gestionar pressupostos menors, i sense capacitat per prendre decisions polítiques d’ensúndia; si el BAH fore de veritat l’entitat política que li pertoca per raons geogràfiques i històriques, al seu escut segur que hi portaria la imatge d’una olivera centenària, sobre el fons de les serres de Beseit a l’Anglesola.

Fins als anys seixanta del segle passat, després de les gelades del 1956, tot el territori seguia farçit d’oliveres centenàries. Però l’arribada dels tractors i els canvis produïts en la manera de treballar el camp, se’n van endur per davant moltes velles oliveres. Però encara en queden amanta a la part més estreta dels termes, que es podrien reviscolar per seguir collint bones olives i bon oli, i així ajudar a que els pobles menuts tórnon a tindre vida i futur.

De moment, en tot lo BAH lo projecte més notable de conservació del vell olivar és el que s’està desenvolupant a Oliete per la gent «d’Apadrina un Olivo». Projecte ben interessant que s’hauria que replicar en tots los pobles pareguts a Oliete, on tenen moltes jobades d’olivar vell que ja no es treballa.

D’altra banda, ja tenim ganes de llegir el Catàleg d’Oliveres Mil·lenàries i Centenàries que han posat en marxa la Comarca i el Grup local Baix Aragó-Matarranya. A veure que mos conten Fernando Zorrilla i els seus companys, perquè si és segur que al Matarranya i Mesquí han trobat oliveres de mil anys… a vore com ho fem, sabent que la repoblació cristiana de tot lo BAH començaria cap a finals dels segle XII. Fa uns 800 anys.

Tomàs Bosque

Brutícia

(Publicat a La Comarca el 12 de febrer del 2021)

Estic tornant a veure ‘Dexter’, una sèrie protagonitzada per un psicòpata que treballa d’analista forense. El seu ofici li permet localitzar criminals que s’han escapolit de la justícia i executar-los sense deixar el més mínim rastre per als seus col·legues de departament. En un dels episodis, segueix un presumpte assassí de noies fins a un abocador clandestí de residus, on el sospitós es desempallega d’un bidó. «És una regla de la natura: deixa un somier vell enmig d’enlloc i aviat hi haurà un frigorífic, un sofà, un motor de cotxe… I ara un bidó», pensa en Dexter. El bidó, tal i com sospitàvem, conté el cos d’una víctima.

La qüestió és que aquest fenomen (no el dels cadàvers dins de bidons, sinó el dels abocadors incontrolats) és recurrent també al nostre país. En una de les rutes que faig pels voltants d’Alcanyís, ensopego amb un parell de punts on s’hi acumula runa, electrodomèstics, mobles… De bidons susceptibles de contindre difunts no se’n veu cap, de moment, però escampats pels camps del voltant onegen multitud de plàstics, gallardets que proclamen la victòria de la brutícia humana.

Fa poc, l’ajuntament ho va netejar i va col·locar-hi unes grans pedres per impedir-hi nous abocaments. Vana il·lusió. Los carnussos continuen vessant los seus detritus uns metres enllà. La paradoxa és que, per arribar-hi, han de passar pel davant del «punto limpio», on s’ocupen dels residus de manera eficient i gratuïta.

És com si els humans estiguéssim posseïts de la fúria d’escampar la nostra porqueria arreu on arriben les nostres grapes. Potser és la manera que tenim de marcar territori.
Alço els ulls al cel a la recerca d’una mica de puresa. Però vet aquí que se’m representa tota la ferralla que orbita sobre els nostres caps. Això no pot acabar bé.

Carles Terès

La bellesa del desordre més perfecte

(Publicat a La Comarca 4 desembre 2020)

Heu sentit parlar alguna volta de l’efecte palometa? Una palometa que bat les ales a Sri Lanka és capaç de provocar un huracà a Washington, sempre i quan es dónon les condicions apropiades per a què això passo. És la teoria del caos, la que amostre una sèrie d’esdeveniments aleatoris que, combinats sota uns determinats factors, són capaços de girar el timó, canviar el curs de la història. És la bellesa del desordre més perfecte.

Eixa palometa som tots. Comencem a batre les ales al fer la primera passa i només parem quan mo n’anem d’este món. Lo present, on a natres mos agarre l’huracà, és un quadre en blanc, on una sola pinzellada pot acabar convertint-se en una cosa tan màgica com la Nit Estelada, o tan cruenta com lo Gernika. Mitjançant actes «sense importància», responsabilitats i irresponsabilitats, amistats i traïcions, riures i plors, construïm un món nou. Un món fugaç i efímer. On, encara que a voltes creguem tindre-ho tot controlat, no podem. Suposo que no cal ficar exemples de moments on ham perdut lo control total de la situació, ara mateix estem vivint-ne un.

Lo control no existeix. Es només una il·lusió creada per una aparent falta de desordre. Vivim en un present impredictible i caòtic, ple d’oportunitats positives i negatives, on tot i res pot passar tan ràpid que ni mo n’acatem. Lo control pot dissoldre’s com un paper en los primers trons d’una nit borrascosa. Pot aparèixer i desaparèixer en qüestió d’instants, perquè d’això va la vida, d’instants. I això, només això, és la bellesa del desordre més perfecte.

Luismi Agud

Orgullosos d’un arbre

(Publicat a La Comarca 21 agost 2020)

Els propietaris de les oliveres monumentals del Matarranya es senten orgullosos de la seua conservació perquè son conscients que preserven un element central del patrimoni natural de la comarca. Ho ha constatat el naturalista Fernando Zorrilla al confeccionar el inventari comarcal d’oliveres milenaries o que son mereixedores de conservació per la seua excepcionalitat.

L’alta valoració de l’olivar centenari o milenari és un gran avanç en la mentalitat llauradora perquè no fa moltes dècades, quan l’olivar era un conreu por rendible, de difícil mecanització i de recolecció massa costosa i esforçada, els propietaris no s’ho pensaven gaire a l’hora de contractar una excavadora per arrencar arbres que podien tenir cents o milers d’anys. En acabat, plantaven en el seu lloc vinya i ametllers, els cultius que han anat arraconant l’olivera, dominanta al paisatge comarcal i de tot el Baix Aragó des de l’Antiguitat. Oliveres grans com a castells acabaven amb els retorçuts i nugosos arrels al aire per ser convertides en llenya per a l’hivern, molt bona, per cert.

L’elaboració del inventari d’oliveres singulars que promou la Comarca del Matarranya és una bona senyal de la revaloració d’este arbre com a element bàsic del patrimoni agrícola i paisatgístic. L’orgull dels propietaris per conservar estos exemplars és encara millor notícia perquè en les seues mans estarà al cap de la correguda la conservació dels millors testimonis -i, de vegades protagonistes- dels darrers mil anys d’història comarcal. L’olivar segueix sent un conreu poc rendible i la collita de l’oliva es dura -encara que la mecanització la facilita considerablement-, però em fa l’efecte que l’admiració cap a este arbre no té marxa enrera. O així ho vull creure.

Lluís Rajadell