Freds tardans

(Publicat a La Comarca el 8 d’abril del 2022)

La intensa gelada dels primers dies d’abril, arribada després d’un hivern suau, ha enxampat els ametllers florits o ja amb les ametlles tendres i propenses a congelar-se. Les terres fondes de les valls han estat les més castigades pel gel, que ha malmès la collita de les varietats més típiques de les comarques baixaragoneses: la marcona i la llargueta. Les varietats de floració més tardana han aguantat una mica més, però també han portat un fort espolsó.

Quan tota l’ametlla que es produïa al Matarranya o al Baix Aragó era marcona, llargueta o comuna -fa quaranta anys-, el risc de perdre la collita per la baixada de les temperatures a les darreries de març o a començaments d’abril era encara més alt. L’aparició d’ametlles més resistents al gel per la floració tardana i la substitució progressiva de la llargueta i la marcona han servit per reduir la incidència dels freds tardans, però no per evitar-la.

Les ametlles marcona i llargueta tenen fama de ser les dues varietats amb més qualitat, però tenen el gran problema de la floració primerenca, un inconvenient que les ha fet retrocedir mentre creixen les noves variants de floració retardada. I el risc de gelada no és l’únic inconvenient de marcones i llarguetes. Per això cada dia en queden menys arbres, mentre les alternatives tardanes i extra tardanes van a més. Producció segura contra qualitat. Guanya la seguretat. Però, potser, el canvi climàtic tingue alguna cosa que dir i la causa de les marcones i llarguetes no estiga perduda.

Lluís Rajadell.

Aquella bella autopia

(Publicat a La Comarca el 7 de gener del 2022)

No soc lo primer ni lo rader que ho diu, però estic segur de que lo món està canviant. Estem caminant cap a nous horitzons, cap a un paradigma totalment diferent del conegut ara, i no podem ni imaginar l’extensió del canvi.

Però com la meua paraula val mitja rameta de pi, anem a citar an algú instruït i amb autoritat: Paul Mason. Ell recorde que, allà pel segle XIV, lo sistema econòmic (feudal) va entrar en crisis, començant una sèrie de canvis que donarien lloc al sistema actual (principalment des del segle XVIII), lo liberalisme. Però hem de preguntar-nos, quins son eixos canvis?

Bé, en primer lloc, va ser la coneguda com a «Pesta Negra» (1346-1352), una epidèmia mundial que va matar el 40% dels europeus. En segon lloc, l’aparició de noves tecnologies (com la pólvora o la impremta). En tercer, la conquesta de nous territoris, que portave riquesa a les potències absolutes. A més, va haver una sèrie de canvis econòmics difícils de explicar en poques línies, però que guardaven relació amb l’explosió bancària.

No cal ser massa espavilat per relacionar los canvis comentats amb lo nostre present. De l’epidèmia i de les tecnologies no cal ni parlar-ne. Pel que fa a les conquestes i l’economia, és evident que ara ja no clavem creus i banderes a casa del veí; però clavem los nassos, que sol ser pitjor. A més, hi ha un factor clau que Mason no va tindre en compte: lo canvi climàtic. I es que, literalment, és impossible continuar amb lo sistema de vida actual per més de trenta anys sense que tot lo que coneixem caigue pel seu propi pes: no plourà, no hi haurà bones collites, no hi haurà prou minjar, pujaran los preus, la gent passarà fam… Pel que podem deduir, solament lo clima ja es causa magna del canvi.

Vist això, podeu intuir que estem caminant cap a un sistema econòmic, cultural, polític i social totalment alternatiu als paradigmes que caben a la nostra diminuta i tancada mentalitat. Sé que no es científic jutjar èticament los fets, però vaig a fer-ho igualment: anem cap a un món immensament pitjor; on les botes negres s’apoderaran dels moixonets que volaran per un aire ennegrit i brut de pol·lució, posant fi a eixa bella utopia anomenada vida que natres, los últims habitants del paradís, no vam saber valorar, disfrutar i mantindre.

Luismi Agud

Orgull rural

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 30 d’octubre del 2021)

L’autobús, que ha amatinat mig ple des de Vall-de-roures, s’atura a Alcanyís, enmig de la fresca solitària de les primeres hores del dissabte 16 d’octubre: quatre habituals de les lluites, que es queixen de la poca implicació de la resta, més tres que venim de fora. A Alcorisa puja un grup gran, dominat pels jóvens, molt animats. Una parada puntual per replegar a Javier Oquendo, aplaudit per la seua recent intervenció al Senat, clara i contundent, en nom dels “Paisajes de Teruel”. Altres autobusos venen des de Cantavella, Mosqueruela i Calamocha, i des de Monreal fem junts lo camí a la capital, a través de quilòmetres de paisatge despoblat i majestuós, encara sense metal·litzar per la invasió dels aerogeneradors. A les samarretes negres de la plataforma la silueta d’una dona bufa i els fa caure. Les de Valljunquera són d’un verd tan llampant com los seus xiquets. Madrid apareix a poc a poc envoltat d’una llarga perifèria inhumana: arnes o blocs enormes de pisos —cada un podria contenir tres pobles sencers de Terol— i els edificis de les grans empreses, embolcallats de finestres tan modernes que no es poden obrir. L’Espanya rural, buidada de població durant lo segle passat, no vol ser omplida per milers de macroparcs eòlics, que amenacen lo seu paisatge i els recursos que genera, voraços amb la seua escassa massa demogràfica. De camí al quilòmetre cero, les pancartes dels manifestants denuncien la problemàtica insostenible: “Ser pocs no resta drets”, i es canten lemes: “Por el capital nos echan del rural”, “Sobran molinos, faltan vecinos”… La dicotomia camp-ciutat, de Quixots contra molins o gegants, busca una reconciliació: “Pueblo, ciudad, si no luchas también te afectará”, “Únete: tus abuelos eran de pueblo”. Per damunt planeja l’orgull de l’origen rural, convertit en bandera. Unes samarretes la mostren: sis franges des del blau cel passant pel groc i marró de la terra, dos verds i el roi escatxits d’estrelles. Recorden un altre orgull abanderat, exhibint al seu lema una proposta d’acció positiva i productiva que reclama per a la terra despoblada perspectives de futur. Fem-la nostra!

María Dolores Gimeno

Torrocella i la Codonyera/Entre oliveres

(Publicat a La Comarca el 8 d’octubre del 2021)

El passat 26 de setembre es va celebrar al Rodigacho, partida d’oliveres centenàries de la Torrocella d’Alcanyís, un festival de música, cançons populars, jotes i poesia en les dos llengües del Baix Aragó. Un acte original carregat de significats. Un festival entre oliveres que ja donaven bones collides molt abans de que els dos pobles s’independitzaren d’Alcanyís, fa segles. Al bancal més alt l’escenari, i al de baix el públic que atenia en tota la naturalitat l’espectacle, que va començar quan el collidor muntat a l’escalera de la pardavall, va llançar a l’aire les dos primeres jotes acompanyades per la Chanera Folk, agrupació orquestral formada per músics dels dos pobles; que porta el nom d’una roca plana del toçal del Calvari amb ressonàncies mítiques pels torrocellans.

La festa del Rodigacho ha estat el principi de la promoció de les nostres oliveres centenàries als pobles del Mesquí. Acte al que ha seguit, una setmana mes tard, la presentació a la Codonyera de tres rutes diferents per visitar una selecció de les oliveres més característiques i velles del terme. Perquè si parlem de la tradició de l’olivar, lo Mesquí no hi té res a envejar, en les altres comarques del Guadalop o el Matarranya.

Fer rutes per visitar les velles oliveres és sensacional, però lo món de l’oli és més ample i espectacular de cara a la promoció dels seus valors: què fem en los molins de lliura, eixes pedres ciclòpies que trobem per les afores dels pobles, totalment deixades de la mà de déu? Ací si que hi ha potencial turístic, i milloraria la imatge de les poblacions… Pedres dels molins que ara dormen al ras amb desdeny dels veïns i dels qui passem en cotxe pel seu costat. Cal recuperar eixes instal·lacions heretades dels temps antics, i fer museus encara que sigue a l’aire lliure. Els que guardem ferramentes i peces antigues relacionades en la collida d’olives, les deixaríem ben a gust. D’altra banda, rescatar el que resta dels vells molins, tampoc resultaria tan difícil i impossible, perquè el temps només ha fet malbé els elements de fusta com la biga, la caragola, les contrapiarnes…, i els tellats dels edificis.

Tomàs Bosque.

La força del vent

(Publicat al Diario de Teruel el 25 de setembre del 2021)

Amb l’etiqueta seductora de les energies verdes i renovables, un projecte d’un macroparc eòlic vol sembrar de molins la conca del Matarranya, un seguit de 84 torres de 200 m en paral·lel al riu, estacions col·lectores i una línia d’alta tensió que evacuaria l’energia cap a Ascó per subministrar la populosa Barcelona industrial. A finals d’agost, lo Ministerio para la Transición Ecológica y Reto Demográfico va obrir un període reglamentari d’al·legacions, que finalitza el 8 d’octubre, una carrera contrarellotge per revisar milers de pàgines de memòries tècniques i plànols sobre els quatre parcs projectats (Argestes, Arlo, Céfiro i Pacauli). L’enrenou és gran a la comarca. Són favorables alguns ajuntaments que pensen en los impostos que recaptaran i molts propietaris de terres on s’instal·laran molins, que percebran lloguers anuals, i millor si és en finques que els renten poc i que ja no treballa ningú. Uns altres ho veuen com una invasió i una agressió de tipus ambiental i paisatgístic —i arqueològic—, i argumenten que no ho compensaran les contraprestacions monetàries, subjectes a la lletra petita i als canvis de mans dels grans fons d’inversió que els financen, en un moment en què a la zona s’està apostant per formes de vida pròximes al territori, en empreses familiars agropecuàries, en masies o en un turisme de qualitat que està donant bons resultats i que, sobretot, fixa població al territori. Resulta curiosa la diversitat de les postures oficials, entre alguns consistoris que s’han preocupat per propiciar reunions informatives amb experts o afectats per altres parcs i han contractat assessors legals per resoldre dubtes, als que han optat per l’ocultació i inclús l’hostilitat autoritària amb los discrepants, confiats en les bondats eòliques i en la pluja de bitllets. Per damunt d’ells, en un moviment desconegut a la nostra terra, la societat civil s’ha organitzat gràcies a les xarxes socials en plataformes tan actives com Gent del Matarranya o Valjunquera por los paisajes, que estant compartint preocupacions, generant debats i consultes populars i liderant reaccions. La força la gent per damunt de la del vent!

María Dolores Gimeno

Més sobre les renovables

(Publicat al Diario de Teruel el 28 d’agost del 2021)

        És un tema sobre el que vaig escriure la columna del mes passat. Si ara torno és  perquè l’actualitat m’ho demana. Podria parlar dels astronòmics increments del preu del MW de l’electricitat, els quals s’estan produint dia rere dia. Donada la complexitat del sistema no paga la pena d’entendre-ho, és un sin sentit.  El tema és un altre: veig molt actiu el moviment o moviments en contra dels parcs eòlics –“no volem molins”– especialment per tota la comarca del Matarranya. També han reaccionat els ajuntaments i els representants comarcals demanant un termini de dos anys per realitzar els estudis tècnics i plans de viabilitat. En aquest assumpte un termini de dos anys és una eternitat. El que s’hauria de fer immediatament és anar més enllà de la reivindicació i del “qui dia passa any empeny”, cercar i proposar emplaçaments adients per als molins i gestionar el tema per sobre dels ajuntaments –com a mínim a nivell autonòmic– per evitar els tripijocs entre autoritats locals i els grans promotors dels parcs eòlics. D’altra banda i molt més a l’abast dels ciutadans, però ben poc reivindicat, està la instal·lació de panells fotovoltaics subvencionant el percentatge que calgui de la inversió particular. No calen aixecar grans ni petites línies de distribució elèctrica, la xarxa elèctrica existent amb petites transformacions és suficient. Només caldria una llei que obligués a les grans comercialitzadores elèctriques i a la xarxa de distribució espanyola a compensar adequadament els excedents diürns de l’autoconsum domèstic. El canvi climàtic produït per la combustió de energies fòssils el tenim a sobre. Les conseqüències sobre el medi ambient i sobre la nostra salut són més que evidents. El carbó, el petroli i el gas quan abans els oblidem millor. Ens haurem d’acostumar a veure molts gegants, molts més grans que els del Quixot, per molts indrets, i plaques i més plaques negres per sobre de les cases i la superfície de la terra. O això o tornar a les nuclears, tal vegada més petites i potser menys insegures, si fos el cas, perquè si seguim cremant els combustibles fòssils el nostre planeta esdevindrà invivible. En un altre moment escriuré sobre la facilitat i avantatges de muntar unes plaques fotovoltaiques al nostre habitatge.

José Miguel Gràcia          

 

De cremar i cremar-nos

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 31 de juliol del 2021)

La Terra s’està cremant, s’està inundant, socarrant, desfent, trencant, apagant. La Terra no sap de quina forma més dir-mos que param, que baixam lo ritme, que intentam solucionar allò que hem provocat, tot lo mal que li hem fet, i no per ella, sinó per poder viure nosaltres en ella.

Incendis per tota la Península, temperatures extremes al Canadà, inundacions a Alemanya, Sibèria cremant.. sense cap mena de dubte, som la espècie que més s’està esforçant a extingir-se, eixe és lo nostre gran èxit com a humanitat. I, per si no en tinguérem prou, lo passat 29 de juliol va ser el dia en què vam esgotar los recursos que teníem a la Terra per a tot l’any. És lo que s’anomena: sobrecapacitat de la Terra, i l’hem aconseguit a meitat de l’any, la qual cosa vol dir que d’agost a desembre estarem consumint los recursos previstos per a l’any 2022. Fabulós. Res a celebrar.

Venint d’un any on el lema ere “saldremos mejores”, no veig ni que hagam eixit ni molt menys, millors. Sí que mos hem tornat més individualistes, més interessants, bastant més solitaris i, fins i tot, agressius. Crec que hem perdut totalment de la nostra ment lo sentiment de comunitat, en qualsevol sentit. Des de les viles més xiquinines als barris de les ciutats més grans hem perdut (o hem dixat anar) la capacitat de crear xarxa, de cuidar dels altres i deixar-mos cuidar. Hem tancat la porta i abaixat les persianes, tot allò que passe fora no ho consideram problema nostre i, sento dir-te, ho és.

I en mig d’este conflicte entre allò individual i allò col•lectiu, d’allò privat a lo públic, oblidam que tot comença en lo personal, que és polític, que té ressò en la resta d’individus i que, en lo cas de la Terra i les contínues agressions que li proferim, té greus conseqüències per al conjunt de les persones.

Pot ser, en este món ple de cendres que estem dixant, hem oblidat que, de no controlar la foguera, al final serem nosaltres los que mos acabam cremant.

Raquel Llop

Teulades negres

(Publicat al Diario de Teruel el 24 de juliol del 2021)

Ha començat la carrera –molt lenta, però– d’abandonament dels combustibles fòssils, si més no la conscienciació col·lectiva va en augment. Ara per ara, dues formes de generar energia elèctrica renovable són les més factibles: la fotovoltaica i l’eòlica. No oblidem pas la hidràulica, la geotèrmica i la biomassa, tot i que aquestes no tenen tan de futur com les dues primeres. L’hidrogen no és més que una derivació de l’energia elèctrica. L’eòlica necessita de grans inversions i produeix en general un gran rebuig per l’impacte paisatgístic. Cap poble la nega, però millor que aixequin els molins a un altre lloc demanen els defensors del paisatge. També es dóna el cas que un bon nombre d’ajuntaments obren les mans per agafar els IBIS, taxes i substancioses almoines que les companyies elèctriques ofereixen. Tan de bo que aquest diners no vagin a despeses pressupostàries anyals i sí a inversions de futur. Alguna vegada he pensat que si els grans aerogeneradors els pintessin artistes graffiters podrien esdevenir atractius turístics. En quant a la fotovoltaica el futur es dibuixa fortament obert i prometedor. Qualsevol persona que disposi d’una casa amb teulada –i uns euros estalviats– pot instal·lar unes plaques fotovoltaiques i produir uns quilowatts/hora per l’autoconsum. Això sí, no espereu una gran rendibilitat, tal vegada en uns vuit anys recuperareu la inversió. Les coses podrien millorar si el excés diürn de quilowatts generats i abocats a la xarxa elèctrica els paguessin les companyies a un preu similar al que cobren, i no a ridículs cèntims per quilowatt. Algun països nòrdics fan un balanç entre consumits i generats i el client paga o cobra la diferència. Segur que amb aquest sistema les teulades començarien a pintar-se de negre per tot arreu. Potser que algun dia comenci la gran carrera, perquè el futur de l’energia elèctrica és al sol. Tant és així que les grans companyies generadores han començat a llogar terrenys de cultiu als pagesos pagant imports anyals superiors al rendiment agrícola. També trossos de camp es pintaran de negre. Si nos fos així el món es veuria abocat, malgrat el risc implícit, a l’energia nuclear. Malauradament els primers assajos de l’energia de fusió (Fusion for Energy) —no radiativa ni contaminant—  encara són a les beceroles.    

José Miguel Gràcia       

        

Arbres de vida i mort

(Publicat a La Comarca el 2 de juliol del 2021)

Entre el cel i jo, hi ha el roure gros. Vora d’ell una alzina, una carrasqueta poc més alta que un arbust. L’un i l’altra tenen, si fa no fa, la mateixa edat. De fet, lo roure el va tallar mon iaio Ramon fa més de seixanta anys, i aquest és l’esqueix que va progressar a partir de la soca. La carrasca era un coscoll que va cremar amb totes les herbotes del ribàs aquell mateix dia. També va renéixer -o millor, no va acabar de morir. Potser per això creix ara amb cautela, a poc a poc, les fulles punxents protegint-ne el tronc.

Lo roure és una altra cosa. Ha escampat sense vergonya les branques amunt i a l’ample, fins assolir l’aparença venerable dels arbres atlàntics. A l’hivern encatifa el sòl de fullaraca cruixent i melangiosa. A la primavera les fulles brosten d’un verd fresc, menudes i rialleres. I a l’estiu regala ombra fresca -no com la del pi, mal company de migdiada en temps de canícula.

La remor de les fulles em fa esgarrifar. Sento una veu, o potser en són moltes que articulen lo mateix discurs. Un discurs intel·ligible malgrat l’idioma, que és el del vent i les capçades. O potser és lo iaio qui em parla. Fa molts anys, prop de cinquanta, que va faltar, quan jo encara no n’havia fet dotze. Però em ve un record tan vívid d’ell que és com si l’estigués veient, com si me n’hagués acomiadat ahir de vesprada.

A l’altre costat del roure hi ha un pinet que ja fa goig. Entre les seues arrels dormen els vestigis d’en Patufet, lo gosset de mons pares. Potser per això ha crescut tan ràpid -la natura tot ho aprofita. Lo pi em parla del pare, la mort del qual s’esdevingué ara fa exactament quinze anys. Mort; és això el que mormolen les fulles? En tot cas ho fan des de la vida, la vida vegetal que xucla la vida que resta en el mineral que un dia va estar viu.

Una glopada em puja del pit als ulls. Som menuts, insignificants. Però som.

Carles Terès

Lo monstre elèctric de la Calcinera

(Publicat a La Comarca el 4 de juny del 2021)

Al febrer de 2020 comentàvem la proposta de «Capital Energy » per plantar una renglera de 84 aerogeneradors, entre Calaceit i Fórnols. Un projecte gran de parc eòlic que la gent del territori no ho veïa gens clar. I en va haver prou en les primeres mostres d’organitzar la lluita en contra, perquè el parc en qüestió quedés en suspens. Encara que dita empresa segueix intentant posar aerogeneradors als tossals que ja cauen al Guadalop. Mentrestant, Endesa-ENEL que van saber entendre la postura de la gent del Matarranya, han acabat fent una mica el que naltros escrivíem de recular els monstres del ventilador a una línia més propera al Guadalop. En tanta agilitat que, al dia d’avui ja tenen pràcticament tancat l’acord en los quatre pobles del Mesquí (Codonyera, Torrocella, Bellmunt i la Torre) per muntar un parc eòlic de 21 aerogeneradors de 110 m d’alçada. Totes les torres es posaran a tossal de propietat municipal. Tampoc estaran tan lluny de la carretera de Morella, i la gent d’estos pobles i els ajuntaments respectius, de moment contents com unes pasqües.

Pel que fa a la Codonyera han triat unes planes de tossal per damunt dels sis-cents metres on també hi ha parcel·les que sempre s’han cultivat. Finques de poc profit i poc gaureit, per estar damunt de les roques que formen l’altiplà. Així que a mi m’ha tocat un animalot de fer electricitat a menys de cinquanta metres de la meua «Plana de la Calcinera», justet damunt de la caseta de pedra seca que hi va fer l’Oncle els anys cinquanta, i del forn de fer calcina que ja està assolsit. Una propietat on l’únic que val de tot junt és el paisatge que l’envolta: pins, romers, espígol, coscolls… i els animalets que fins ara vivien tranquils per aquells barrancs solitaris. Ja vorem com li va a l’apicultor de Castelló que fica les caixes d’abelles per aquella plana, i al voltors (‘buitres’) dels Ports que volen de tant en tant pel Guadalop buscant menjar. Ja vorem.

Tomàs Bosque