Bolets

(Pubicat a La Comarca el 25 de gener del 2019)

L’any passat, com que va ploure molt, va ser una temporada excel·lent per als bolets i els boletaires. A final d’hivern, buscant com cada any espàrrecs per la muntanya, vam trobar les fràgils boletes brunes, de rosada o fredolics com també se coneix esta espècie micològica. Boníssims cuinats com a sopa o crema. Mai n’havíem vist a finals de febrer i començament de març. Pràcticament la temporada d’estos bolets, al mateix costat de casa, va durar unes tres setmanes ben bones. Després a internet haig comprovat que algun any molt humit sol passar.

Abans d’arribar la tardor, les abundants tronades de l’estiu, van activar els grans pebrassos blancs des de mitjans de setembre per on havia baixat l’aigua. Va ser pels vols del Pilar quan van aparèixer moltes classes de bolets comestibles: els preuats rovellons, els menuts mataparents o mollerics, les crueldes o llores, els cabridets o cames de perdiu, els bolets de tronc o gírgoles. D’estes dos últimes espècies n’hem collit pocs exemplars. L’any passat vam trobat al faltar algun carlet, encara que no són molt freqüents en els llocs per on busquem. Més tard, perquè el fred li va costar en arribar l’any passat, van aparèixer els peus de rata, els bolets de bestiar, les orelletes, els deliciosos babosos, bateons o llenegues… i, per tancar la temporada, les boletes brunes o fredolics, com el seu nom indica es mantenen fins arribar els freds, els tapats o garlandís i els pitets de gallina o llengua de bou. Espècies que la temporada passada van allargar la collita de bolets més enllà de Cap d’Any. En algunes de les nostres eixides micològiques hem hagut de triar aquelles espècies més del nostre gust per l’abundància de la collita. Tot un bon any agrícola de freqüents plogudes que, a més dels bolets, han activat totes les valls, barrancs, fonts i basses com fa molts anys que no es veia.

Carles Sancho Meix

Anuncis

Lo mas de Borreguer

(Publicat a La Comarca el 23 de novembre del 2018)

A casa nostra, l’agost de l’any 1962, no estàvem d’humor per a festejar res, ja que uns dies abans havien mort los iaios d’Andalusia. Jo en comptava onze d’edat, i fee poc que la tia Julia i el tio Celestino del mas del Borreguer havien decidit establî’s definitivament a la vila. I com que hi havie bona sintonia, mos van cedir amablement lo mas per a que hi passàrem los dies de les festes. Jo delerava que arribare el moment, ja que mon pare m’havie promés que durant l’estada masovera baixaríem a peixcar a sovintet al riu Escorça. De manera que vam llogar la furgoneta del Jesús Ferreró i el 15 d’agost mos hi va portar.

Fee un dia pesat. Lo cel es mostrave entelat i la xafegor ere sofocant. Però, per a natres, engrescats amb aquella nova experiència, la calor o el fred eren secundaris. Així és que, degudament instalats en tan venerable casalici, vam dinar alegrement i, acte seguit, mos vam gitar a fer la migdiada. Però, de cop, la samorda de l’exterior va desembocar en un formidable aiguat amanit amb un concert de rellampecs i de trons com no n’havíem viscut mai d’altre. Una tronada que es va allargar algunes hores i que mos va tindre a tots acovardits. I, per a acabar-ho d’adobar, ma germaneta menuda, que tenie desset mesos, va escomençar a plorar desconsoladament per culpa de l’otitis, un mal que l’afectave amb freqüència. I així, entre rellampecs, trons i plors desesperats, es va fer de nit. Una nit que va resultar ser llarguíssima ja que vaig passar la major part en vetla mentres los pares intentaven tranquilitzar les meues tres germanetes.

Però l’endemà, a punta de dia, tot estave en calma, llevat d’algun plor de la menuda. Ara, davant de tan nefasta experiència en la solitud d’un mas, aïllats per causa de la tempestat, mons pares ja havien pres una decisió.

-Hala, hijo mío -em va dir la mare-, sube enseguida al pueblo y dile a Ferreró que baje a buscarnos en cuanto pueda, que volvemos a casa.

I jo, que m’havia ilusionat tant, no m’hi vaig oposar. Contràriament, vaig eixir pitant cap a la vila amb l’esperança de trobâ’l i no haver de passar cap altra nit en aquella obscura i immensa soledat.

José A. Carrégalo

Efecte led

(Publicat a La Comarca el 7 de setembre del 2018)

Los de la nostra fornada (nascuda als 60 del segle passat) potser som los darrers que havíem de retornar l’envàs quan anàvem a comprar lleit o Xibeca. Si te’l descuidaves, l’havies de pagar o baixar-lo al “colmado” sense gaire demora. A les cases hi havia bombetes de poc voltatge, complementades per la veu de pares i avis advertint-nos d’apagar-les quan eixíem de l’estança. Als pobles, les escombraries orgàniques anaven cap al femer per a recomençar el cicle alimentari. La resta de residus (pocs) acabaven a l’escombrera, on los xiquets ens ho passàvem d’allò més bé buscant-hi objectes que reconvertíem en joguets. La roba es recosia i apedaçava fins al límit del seu ús, i els estris de tall, ben esmolats, podien durar tota una vida. I així tantes altres coses.

Avui dia pareix que s’intenta reconduir la cultura de l’usar i llençar cap al reciclatge i el consum mínim indispensable. Precisament los de la meua generació som los que, quan ens vam emancipar als feliços 80, fèiem gala de deixar-nos els llums encesos, quasi com a forma de rebel·lió contra els “fes lo favor d’apagar la llum!!” que vam haver d’aguantar. I ara ens toca inculcar als fills la necessitat de no malbaratar els recursos.

En això de l’estalvi energètic em fa l’efecte que hem entrat en una paradoxa que batejaria com a “efecte led”. El seu equivalent en nutrició seria “l’efecte light”, que fa que quan consumim productes catalogats com a baixos en calories, en mengem més i, al capdavall, acabem amb la mateixa aportació calòrica escampant-se pel nostre organisme -això sí, amb la consciència ben tranquil·la. L’efecte led, doncs, consisteix en què, atès que els llums d’aquesta tecnologia consumeixen molt poca electricitat, ens els deixem encesos sense mirar-nos-hi gaire. I vet aquí que acabem gastant una quantitat d’energia similar a la de quan teníem les bombetes incandescents, que enceníem només quan calia.
En fi. No sé si anem per bon camí, però vull creure que ens hi esforcem.

Carles Terès

Ditxoses avionetes que no deixeu ploure!

(Publicat a La Comarca el 22 dejuny del 2018)

Buscant «avioneta lluvia» a Twitter tenim lo relat de fons de les avionetes que desfan les tronades. Localització: la costa mediterrània. Casualment, és la zona més àrida. Argument: hi ha núgols a mondo, apareix una avioneta misteriosa, i ix lo sol. Desenllaç: no plou perquè les avionetes mos desfan les tronades.

Si fore cert, serie un crim. I sabem que tot crim té un mòbil. A qui li interesse eixugar los nostres rius? Cada territori té el seu cap de turc. Que si les cases asseguradores trenquen les tronades, perquè aixina no han d’indemnitzar als dels fruiters; que si les avionetes les aixeque la General Motors per a que una pedregada no li trenco els cotxes que té aparcats a cel obert. De fet, a Sòria estan convençuts que la seua sequera està provocada pels cremadors de iodur dels aragonesos. I això sí que és una realitat: alguns intenten convertir la pedra en aigua en uns cremadors de iodur als bancals. Los científics diuen que és dubtós que el sistema sigue efectiu per a evitar pedregades, i com a molt, farie ploure més. Però sí que estan d’acord en una cosa: quan ha de ploure, plou. En la forma que sigue. Però no hi ha invent humà que pugue trencar la bossa d’energia que porte una tronada. Una avioneta no pot desfer una tronada. No som capaços.

I és que els meteoròlegs no es cansen de repetir que plou tant com sempre. En l’actualitat no hi ha cap tendència d’anys més secs. Lo que sí que han pogut comprovar els meteoròlegs és que ara fa més calor que mai. Les temperatures pugen, per l’escalfament global que provoque el CO2. Això sí que ha produït un canvi climàtic: plou menys dies, però els dies que plou, és més intens. Les precipitacions són les mateixes, però s’han radicalitzat. I això sí que té conseqüències sobre els rius, sobre l’agricultura, o sobre les fontetes. Plou tant com sempre, però plou més ràpidament. La terra no ho pot absorbir tot, i les basses no poden arreplegar tanta aigua. I el tema és important: que s’escalfo més la terra, i per tant plogue a burrumbades, té més a vore en lo fum dels nostres cotxes (CO2) que no en avionetes imaginàries.

Natxo Sorolla

Peixcadors d’ham…

(Publicat a La Comarca el 8 de juny del 2018)

Encara conservo les canyes i els arreus. Em porten tan bons records que, tot i el temps trancorregut, no me n’hai pogut desfer.

Mon pare ere un expert peixcador d’ham. Dipositari d’un “secret” familiar que detallave com “encebar” adequadament los peixos per a induï’ls a picar, ere també posseïdor dels dons de la paciència i de la perseverança, qualitats imprescindibles per a dominar l’art de la peixca amb canya. Ho portave a la sang. I eixa afició me la va encomanar a mi, que l’acompanyava amb la ilusió de poder traure algun dia exemplars tan grossos com los seus.

Mos desplaçàvem pel territori matarranyenc amb moto, la qual cosa permetie dominar estupendament lo panorama piscícola de la zona. A l’Escorça teníem controlats los tolls de les Clotxoles, de l’Olla i el del molí de Joanet; i també els dels salts dels molins de Riba i del Cup. Al Tastavins, tocant a la Mare de Déu de la Font, teníem lo toll de Sant Joan i el de davall del pont; però també baixàvem als del molí Nou i inclús mos allargàvem hasta el molí Batà. I pels crancs pujàvem als Ports, a “caçâ’ls” a les nítides aigües dels riu de la Pena i del Racó de Patorrat, per les rodalies del mas de la Mançanera, del terme de Vall-de-roures.

Així, cada any, amb l’arribada del bon temps, a casa no faltaven ni els barbs, ni les madrilles, ni els gustosos crancs. Però a pesar d’això, de tant en tant, algú, al poble, se n’enfotie entre riallades de la nostra afició amb aquella dita tan revellida de “Peixcador d’ham, peixcador de fam”. Amable com ere, mon pare no s’ho prenie a mal, i també se’n rie. Però a mi, en plena adolescència, em dolie molt que se’n burlaren. Bàsicament perquè, quan a casa no donàvem l’abast, sempre hi havie algun familiar, amic o veí que agraïe un bon plat de peixet. I jo considerava que amb això ja n’hi havie prou per a que no decaiguere la nostra provada reputació d’excelents peixcadors.

José A. Carrégalo

Regular o deixar córrer

(Publicat a La Comarca l’1 de juny del 2018)

Després d’haver aturat l’any 2015 un projecte de pantà que embadinave el tram més espectacular i visitat del riu Bergantes, Aiguaviva es dispose ara a preservar-lo per al futur. Vol impedir que la destrucció que s’ha evitat pel ciment no la faci realitat l’afluència descontrolada de turistes per banyar-se als seus tolls. Els estudis de situació i de propostes d’actuació s’inspiren en la regulació del Parrissal de Beseit i d’altres llocs molt freqüentats pels banyistes. Plantegen, com al cas de Beseit, limitar l’accés de cotxes i l’afluència de visitants, posar un preu d’entrada o restringir l’aparcament, entre d’altres mesures. També es té clar que qualsevol decisió limitadora o reguladora ha de comptar amb el consens dels implicats per tindre èxit.

Com a continuació, s’ha fet una enquesta als usuaris del riu per a que diguen que s’ha de fer en la seua opinió per a conservar-lo. En les respostes constaten el perill de massificació i, majoritàriament, son partidaris de limitar l’accés de vehicles i de públic. També es plantege la possible implantació d’una entrada per a obtindre ingressos que revertirien en la conservació de l’espai. Tots els enquestats demanen que els habitants d’Aiguaviva i la Ginebrosa estiguen francs del pagament.

Però, davant d’una pregunta oberta sobre que pensen que s’ha de fer per conservar el riu Bergantes, la resposta més repetida és que no cal fer res. Contradiccions de l’esser humà.

Lluís Rajadell

Fondespatla des de l’aire

(Publicat a La Comarca el 13 d’abril del 2018)

No és ninguna broma el projecte “Tirolina” de Fondespatla. D’aquí a poc temps ja es veurà la seva espectacular llargària, de serra a serra, per damunt del poble. L’extrem més alt o base de sortida del recorregut estarà a la punta de l’Ombria, a 1.015 m d’altitud, a l’est de la vila; i la base d’arribada o descàrrega, a la vora de l’ermita de Sant Miquel, a 790 m d’altitud, a 1.880 m de distància en direcció oest.

Com sap prou bé la gent del Matarranya, sense haver estudiat la llei de la gravitació de Newton ni altres fenòmens de la física que expliquen per què s’embalen cap avall les coses que es fiquen a un pla inclinat només que tingue una certa pendent, los viatges de la súper-tirolina no gastaran ni un cèntim d’energia. És el que fèiem de menuts baixant pels barandats de les escales, o deixant-mos les culeres dels pantalons pels eslliçadors dels ribaços de les eres. Així, la gran atracció serà un tobogan aeri gegant, per sobrevolar els camps d’ametllers, les granges i la vila, asseguts a un arnés del tot segur que anirà penjat d’un cable d’acer especial.

La qüestió és que a Fondespatla -poble antic ben conservat- fent honor de la seva tradició d’emprenedors, de cop i volta s’han ficat a combatre la despoblació i recuperar l’autoestima dels veïns, fent promoció del poble i del seu espectacular paisatge. I se’ls ha ocurrit que el primer pas d’eixa empresa renovadora sigue la súper-tirolina. Al que tindran que seguir, necessàriament, altres projectes turístics possibles pel voltant de la vila: aparcament ample i zona de descans a l’entrada, en un bar-restaurant i una tenda de productes típics del Matarranya, un parc infantil multiaventura en tirolines pels xiquets que no puguen pujar a la tirolina gegant… i qui sap si un parc d’animals domèstics i salvatges en un llac artificial. Perquè una aposta tan valenta i original s’ha de complementar en tot un programa d’activitats turístiques a la seva alçada.

I la cosa haurà de funcionar. Encara que només sigue perquè Fondespatla es troba enmig d’eixa ruta turística de l’arquitectura antiga, que passa per Calaceit, Queretes, La Freixneda, Vall-de-roures, Beseit, Pena-roja, Mont-roig i Morella.

Tomàs Bosque