Purins: falta una explicació

(Publicada a La Comarca el 8 de desembre del 2017)

Les dues plantes per eliminar els purins del Matarranya construïdes des de fa anys a Vall-de-roures i Pena-roja han costat 14 milions d’euros, una inversió sense comparació amb qualsevol altre equipament comarcal de la darrera dècada. El seu objectiu ere donar una eixida sostenible a la gran quantitat d’excrements de porcí que produeix la ramaderia comarcal, un greu inconvenient ambiental que marca el límit de creixement d’esta activitat que s’ha convertit en la clau de l’economia comarcal.

L’ús i abús dels purins com a fertilitzant per a l’agricultura posa en perill la qualitat de les aigües subterrànies i, de fet, ja ha creat alguns problemes greus a l’abastiment d’aigua de distintes poblacions per la contaminació dels aqüífers.

Però, després de 14 milions d’euros públics invertits, després de les promeses d’aprofitament de les dues plantes per a produir adob i crear nombrosos llocs de treball, després dels anuncis d’engegar-les incomplits resulta que, com acabe de dir el conseller d’agricultura, Joaquín Olona, l’única solució viable per la producció d’excrements dels gorrinos és utilitzar-los com a fertilitzant. O siga, que les dues plantes de Pena-roja i Vall-de-roures no valen ni valdran per a res més que per criar teraganyes. La solució passa per distribuir els purins ben lluny per evitar la seua concentració a les aigües subterrànies.

Pot ser que algú haurie de donar explicacions.

Lluís Rajadell

Anuncis

Castellot

(Publicat al Diario de Teruel el 5 d’agost del 2017)

Ja ben entrada la primavera passada vam pujar a Castellot, que feia un muntó d’anys que no hi havíem estat. Només eixir del túnel i aparcar a la plaça, vam enfilar dret costera amunt cap al Castell. El vam trobar prou restaurat dels mals de la darrera esparterada, i ben endreçat. El gran llenç de muralla que ja de lluny s’anuncia al visitant ha quedat molt ben renovat, només el drenatge no deu haver anat bé del tot perquè ja s’hi fan de mal veure unes grans taques d’humitat. I és llàstima gran que no  hagen restaurat plenament el torreó, vull dir tancant-lo i posant-hi tellat. Tal com l’han deixat s’anirà esfondrant sense remei. No hauria costat pas tant de posar-n’hi. Des de dalt de la fortalesa Castellot recorda prou Morella: dues viles allargassades, contornejant a Morella i que no cal a Castellot, amb carreres paral·leles ajocades al peu del castell, i ambdues amb les corresponents grans esglésies i places de bous.  Una diferència: quan es contempla la clotada, i en part atossalada, que aquestes viles tenen al davant – migjorn en el cas de Castellot- la quantitat de bancals en permanent i desolat guareit és molt més alta a Morella. Fins i tot gosaria dir que a Castellot he vist bancals treballats que quan hi vaig venir la darrera vegada, fa anys dic, eren del tot deixats de la mà de Déu. I això no passa a Morella, on l’activitat agrícola sembla haver-se abandonat completament, o poc se’n falta.  Guaitant cap al nord, a baix del tot de l’espadat, al peu mateix de la cinglera a l’altre cantó del barranc, sorgeix l’ermitatge del Llovedor amb uns degotalls més aviat magres –la forta sequera d’enguany ens han dit uns joves de la vila que ens hem topat ja de camí de tornada. Abans l’Àuria Picuda ens havia acomiadat del Castell amb la cançó:

                        Jo en volia una parrina,

                        i ella no em volie a mi.

                        I de tant que la volia

                        penso que n’hai de morir.

Només he tingut temps d’escriure’n la lletra i guardar-ne la música en la memòria.

Artur Quintana

La vinya plora

(Publicada a La Comarca el 28 d’abril del 2017)

El progressiu, continuat i imparable allunyament de la societat respecte dels seus arrels agraris ha convertit en notícia activitats o fenòmens que, fins fa mig segle, eren quotidians i rutinaris per a la gran majoria de la població. Els grans mitjans de comunicació, cada vegada més identificats amb la vida urbana, ignoren tot el que passa més enllà dels suburbis de la ciutat, llevat quan es produeix un fet luctuós o estrambòtic.

Així, fa unes setmanes es podia veure com a una notícia destacada de la televisió pública que la vinya plora a l’apropar-se la primavera. Després de la parada vegetativa de l’hivern, la saba torna a circular i vessa per les ferides que ha deixat la poda dels sarments. Una autèntica obvietat, similar a altres del món rural com que les gallines posen ous, les oliveres floreixen o que les ametlles tenen clofolles. Obvietats, quotidianetats, la vida al camp invariable estació rera estació. Però aquesta rutina s’ha convertit en notícia per obra i gràcia de la creixent distància entre el món rural i l’urbà, l’únic que compta a l’hora de determinar que és i que no és notícia.

Sí, la vinya plora. Com passa cada primavera des de fa 5.000 anys.

Lluís Rajadell

La fruita canvie

(Publicada a La Comarca el 23 de desembre del 2016)

Vinyes i bodegues de vi a Rubielos de Mora, a prop de mil metres d’altura sobre el nivell del mar; plantacions comercials de mançaneres a Villarquemado, un dels llocs més freds de la província, en general ja molt freda; projectes per plantar ametllers a les terres altes de Terol; i estudis per reintroduir, amb visió comercial, les varietats autòctones de mançana de la serra d’Albarrasí, que estan a punt de desaparèixer.

Iniciatives agrícoles que fa uns pocs anys ens hagueren paregut al·lucinants avui es plantegen seriosament i amb possibilitats d’èxit. En el cas de les mançaneres de Villarquemado –50 hectàrees plantades amb voluntat d’arribar a 100– i de les vinyes de Rubielos són, més que projectes, exitoses realitats. Es tracta de dos llocs on va haver-hi vinyes i mançaneres però mai amb projecció ‘industrial’. Per a casa i prou. La recuperació de les varietats autòctones de mançana de la serra d’Albarrasí ja va molt avançada i alguns agricultors s’han interessat per participar-hi. Se n’han trobat 59 classes. La darrera iniciativa ‘al·lucinant’ és la de plantar ametllers al sud de la província, on les gelades han estat fins ara un obstacle insalvable per a un cultiu molt sensible al fred. Pero la DGA i les cooperatives Cereales Teruel i Frutos Secos Alcañiz estan convençudes que les varietats de floració tardana podran salvar esta, fins ara, frontera inexpugnable.

Vinyes, plantacions de fruita i ametllers que, durant segles, han estat patrimoni del Baix Aragó històric, s’escampen per les terres més fredes de la província, que és com dir del país. O estes espècies vegetals han canviat molt en els darrers anys a força d’investigació, selecció i experimentació, que podrie ser, o ha canviat el clima de la ‘Sibèria espanyola’, una alternativa que seria molt més inquietant.

Lluís Rajadell

Verins enverinats

(Publicada a La Comarca el 25 de novembre del 2016)

No passa dia sense la notícia que un aliment, que fins aleshores hem considerat nutritiu, és molt perjudicial per a la salut, per al medi ambient o per a tots dos. Amb l’ús de les xarxes socials,

la cosa ja se n’ha eixit de mare. Vídeos curts (avui dia tot ha de durar un o dos minut com a màxim) però contundents, amb imatges i infografies esgarrifoses, reforçades per textos i subtítols per si de cas tenim el dispositiu en silenci o no entenem l’idioma. També hi ha eixes amitats que disparen l’alarma quan, enmig d’un dinar, et miren seriosos mentre t’informen que allò que amb tant de plaer estàs assaborint és un bitllet segur cap a una malaltia horrible.
Puc afirmar que a casa mengem de manera saludable, fins i tot, si alguna volta em permeto una incursió pel món dels aliments precuinats, el meu cos protesta. Però ni així estem estalvis: el pa és dolent; el sucre, verí; la sacarina, pitjor encara; l’arròs i la farina, si són blancs, són tòxics; i són perjudicials (si els comprem a un preu assequible en un establiment normal) el pollastre, la vedella, el peix, el porc, les fruites i verdures… Podria omplir un parell d’articles només amb l’enumeració.
Si ens ho prenem a la valenta, acabem deprimits i amb la sensació d’estar desfent-nos per dins, com si aquestes substàncies ens roseguessin les entranyes. Hi ha moments que, en llegir una d’estes notícies, estic temptat de cridar “morim-nos d’una punyetera vegada! tot és tòxic!” i, tot seguit, devorar totes estes coses amb afany suïcida.
No intento banalitzar el fet que hi ha aliments que no són saludables, però penso que tanta insistència acaba tenint l’efecte contrari. Potser la saturació de missatges té aquesta funció: com que tot és roín, no ve d’aquí, i ja no destriem el gra de la palla. És el mateix que quan ens volen fer creure que tots els polítics són iguals: com que tots són corruptes o corruptibles, tant hi fa a qui votis. És una manera d’assegurar-se que tot seguirà si fa no fa com sempre.

Carles Terès

Avionetes fantasma

(Publicada a La Comarca el 11 de novembre del 2016)

Tornen les avionetes fantasma, aquelles que entren sense por dins de les nugolades i aconsegueixen que, al cap d’un moment, la tronada trague ull i es desfaigue mansament.

Sequera rere sequera, des de fa quaranta anys, se senten contar històries de gent que ha vist, perfectament, com les petites aeronaus encaren els núgols quan amenaçe ploure i els desfan. També és veritat que moltes altres vegades els informadors només poden escoltar el soroll de l’avioneta –nítidament, això sí– sense arribar a poder veure-la.
L’activitat antitronada té com a variant tecnològica l’ús de ‘metxeros’, uns dispositus que des de terra emeten cap a l’atmosfera els mateixos productes químics que espargeixen els avions. El més conegut és el iodur de plata, emprat per a reduir la mida del granís o per convertir-lo en inofensives gotes d’aigua. Actualment, l’Administració descarta la sembra amb avionetes i s’inclina, exclusivament, pels ‘metxeros’.
Entre els suposats patrocinadors d’estes campanyes antitronada, des del Matarranya s’ha apuntant a empreses e interessos diversos però tots coincidents en la greu exposició a les pedregades: els arrossars del Delta de l’Ebre, els asseguradors del préssec tardà del Baix Aragó, la tèrmica d’Andorra, les mines de carbó i fins i tot la General Motors –en este cas per a protegir els escampatalls de cotxes que esperen comprador–. El cert és que, en quaranta anys, no s’ha arribat a cap conclusió respecte a la relació entre els vols d’avionetes i la suposada evaporació de les tronades ni, encara menys, respecte de la mà negra que mou els fils d’esta activitat tan destructiva per a l’agricultor i el ramader. Però, entre la gent del camp, sempre que n’hi ha una sequera reapareix la mateixa acusació: alguna cosa tiren en avions o amb els ‘metxeros’ per a que no plogue. I ara torne a passar a la conca de Gallocanta, entre les províncies de Terol, Guadalajara i Saragossa. La sequera torna.

L’olivera del Barranc Fondo

(Publicat a La Comarca 4 de novembre del 2016)

A casa nostra sempre hem estat orgullosos de ser propietaris al Barranc Fondo. Allí, a lo més estret de la riera, entre la cova Taulera i l’Assut de la bassa del molí Siscar, teníem i encara devem tindre una olivera sevillana centenària, en més soca que rames i tant poca terra que ni es podie llaurar en un ruc a polligana.

Un bancalet mínim que el Manga de Bellmunt, que ere pastor, abans de la Guiarra li va trocar al meu agüelo per una ovella. Una finca insignificant en lo econòmic, però plena de significats i emocions quan el pare, cada any a raders de setembre des de la Plana de les Àguiles, allí damunt dels cingles, s’esmunyia per un baixador que només ell coneixia per collir una cistella d’olives verdes. Ere cosa d’un matí entre anar i tornar; i com al fons del barranc també creixien figueres que no eren de ningú, acabave d’omplir la cistella en uns grapats de figues que assecàvem al canyís i mos menjàvem anant a les olives.
En aquella època d’abans dels tractors i la televisió, quan no s’havien extingit del tot els gats cervals, pels pujadors, sendatalls i coves del barranc encara estaven calentes les petjades dels maquis, com aquell masover desgraciat que van matar els franquistes a les afores de la Codonyera. Imagino que els esquirols que vèiem de xiquets per les rames dels olms del molí, encara habitaran els vells lledoners que ara envolten les ruïnes d’un casalici, al que està lligada la memòria del nostre poble, on vivie gent tant curiosa com Manuel Julve, fill del moliner, que a la parets del molí va deixar escrit en lletres majúscules un conegut acròstic llatí, idèntic al que es pot llegir actualment a una vil·la romana de l’època republicana, descoberta pels arqueòlegs al soterrani de la basílica de Santa Maria Maggiore de Roma:
S A T O R
A R E P O
T E N E T
O P E RA
R O T A S

Tomàs Bosque