Llicència per delinquir

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 de juny del 2020)

La Constitució espanyola a l’article 56.3 diu que “La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat”. Una gran majoria d’experts interpreten que aquesta irresponsabilitat del Rei es refereix tan sols als actes propis derivats de les seves funcions i mentre les exerceix. Qualsevol altre acte, comportament o conducta no estarien referendats pel govern i, per tant, fora de l’abast de l’esmentat article. I sorgeix la pregunta: en cas de robatori, malversació, falsificació, agressió sexual i altres, o fins i tot assassinat, estaria el Rei sota l’aixopluc de la constitucional irresponsabilitat, altrament dit, llicència per delinquir. El sentit comú ens diu que no. Si així no fos, quanta indignitat i injustícia! Tota aquesta introducció ve a compte de la incomprensible actitud d’aquells partits polítics espanyols de negar la creació d’una comissió parlamentària per investigar, o almenys posar llum, als milions de dòlars que el Rei emèrit té o ha tingut a Suïssa, o ves a saber on. El que més sorprèn és que sigui el PSOE qui més s’oposi a qualsevol investigació amb excuses i raons de “mal pagador”. El que passa, al meu entendre, és que tots els governs d’Espanya, des de l’any 1978 han conegut i suposadament han permès la conducta poc exemplar del Rei emèrit Joan Carles: comissions per les importacions de cru dels emirats i per l’AVE, com s’ha publicat, caceres per l’Àfrica i assumptes de faldilles pagats amb fons reservats. Les clavegueres de l’Estat feien el que calia. Tothom ho callava, mitjans de comunicació inclosos. I es deia: aquest home és més trempat que un gínjol! I el poble content. Si no fos que la fiscalia suïssa, mitjans de comunicació estrangers i algun digital espanyol han remogut el tema, qui parlaria del Rei emèrit? La Fiscalia espanyola s’ha vist obligada a intervenir en el tema, tot i que, sospito que trobarà algun viarany per no arribar fins al final. Recentment “The Telegraph” ha descobert que un empresari financer, amic del Rei emèrit, va pagar més de la meitat del luxós viatge de noces de Felip VI. Per què? On és la protesta de la ciutadania espanyola? Tranquils, el deep state assegura la normalitat made in Spain per mantenir la institució monàrquica i la integritat de la pàtria.

José Miguel Gràcia

Toponímia del Matarranya

(Publicat a La Comarca el 26 de juny del 2020)

Per tal de representar gràficament el territori, s’ha avançat moltíssim perquè, actualment, tenim molts mitjans i tècniques per fer-ho: la fotografia aèria cada vegada més evolucionada, el tractament informàtic de dades i imatges, les mesures i referències de camp… Així que la millora de la cartografia és evident amb les noves edicions de les representacions del territori. El que no s’ha avançat massa és en el nom dels llocs. Es copia la toponímia d’uns mapes als altres i poques vegades es comprova i es rectifica. Si consultem, per exemple, els mapes del cadastre, i passa també en altres, en veurem molts exemples. Al terme de Valljunquera ‘los Aiguatxals’ -lloc de molta aigua- s’ha substituït per ‘Abochales’ -sense significació-, la partida dels ‘Canyamassos’ -lloc de moltes canyes- per ‘Canimases’ -com l’anterior sense significació-, la ‘valleta de Rullo’ -relleu- per ‘Bayeta del Rullo’ -producte de neteja- i el ‘mas d’en Puchol’ o ‘mas d’en Soros’ -en, propietat- han passat a ser ‘mas deu Puchol’ o ‘mas deu Soro’ -deu, deïtat-. Molt prop del terme de Valljunquera, al de la veïna Massalió, la partida de les ‘Garraveres’ -planta arbustiva que dona mores- s’ha convertit en ‘Carravena’ -cognom, segons internet-. Al terme de la Vall del Tormo, al costat de les anteriors viles, el ‘Racó de Fos’ s’ha traduït per ‘Rinco Fos’, topònim estrany per a la gent del territori i un mateix element del relleu apareix, en el mateix mapa, amb dos denominacions diferents ‘val Jorba’ i ‘barranco d’en Jorba’ -mig en castellà i mig en català- per definir el tradicional ‘vall d’en Jorba’. I això mateix passa en la toponímia rural de les altres viles matarranyenques que tenim una llengua pròpia diferent a la castellana. Davant d’este desgavell dels noms de lloc dels nostres pobles, la Comarca del Matarranya hi vol posar ordre i sentit comú i recuperar la toponímia tradicional dels nostres municipis a través d’un ambiciós projecte patrimonial immaterial objectiu que compartix també el Govern d’Aragó.

Carles Sancho Meix

Províncies

(Publicat al Diario de Teruel el 20 de juny del 2020)

Una de les moltes mançanes de la discòrdia d’estos tres mesos d’estat d’alarma, a punt d’acabar, han estat les províncies. Divisió administrativa de principis del segle XIX, continuen als nostres dies a través de les Diputacions provincials, amb presidents i diputats que, des de les seus a cada capital, gestionen iniciatives a tot lo territori. Si la classe política les reivindica com a expressió d’una política pròxima i reequilibradora, bastants veus critiquen l’existència de tantes administracions “regionals” paral·leles —diputació, comarca i autonomia— i l’abundància de càrrecs i despeses. Les províncies també són encara la circumscripció electoral tant del Congrés i del Senat estatals com dels parlaments autonòmics, i la llei d’Hont que les regula mira d’afavorir l’Espanya buida concedint més representants proporcionals, tot i que, ja elegits, diputats i senadors treballen més pel seu grup parlamentari que pels seus representats provincials. Ara el comitè científic tècnic gestor de la pandèmia del COVID-19 ha basat en la província la regulació de les fases i les restriccions de mobilitat, preferint-la a la regió sanitària, una altra divisió que s’organitza entorn d’establiments sanitaris i que gestionen les comunitats autònomes, amb l’argument del major coneixement de la ciutadania dels límits provincials. I és que la província reapareix en cada elecció —últimament molt sovint—, i entre una i altra resulta una estructura molt present al mapa mental de tots, encara que ja fa temps que van desaparèixer les matrícules amb les inicials provincials (la TE, la Z…), que a les carreteres s’indiquen només límits comarcals i autonòmics, que pocs coneixen qui és Miss Teruel o Miss Saragossa i que no les marquen alguns mapes meteorològics. Les raons tècniques per vincular a les províncies les fases de la “desescalada” han suscitat crítiques d’algunes administracions autonòmiques, que han acabat regulant segons les regions sanitàries, i volent-se desmarcar de la disposició general inicial, entre l’argumentació científica i la política, han acabat una mica embolicats, dividint províncies o aïllant ciutats i zones, afegint restriccions però sense mecanismes per controlar el trànsit entre unes i altres.  

Maria Dolores Gimeno

N. Sorolla: Lo monte és més d’uns tots que dels altres tots (Viles i gents)

(Publicat a La Comarca, Viles i gents, 19/6/2020)

Natxo Sorolla

 

Una porta! Han posat una porta al Parrissal! Una porta al monte! «NO ES PODEN POSAR PORTES AL MONTE!». I per aquí van bona part dels comentaris que estic llegint. De fet, al change.org que s’ha engegat contra el tema, les paraules més recurrents fan referència als fets (instalación, puerta, “Parrisal”, Beceite) i a l’actor principal dels fets (Ayuntamiento). Però a continuació es desgrane bona part del conflicte real: la massificació (vehículos, aforo) d’un espai natural (acceder, ruta, zona) que, teòricament, cal protegir (medio, ambiente). I per això, algunes qüestions tècniques i legals sobre la gestió del tema (autorización, vía, pecuaria, art.).

I haig dit que «teòricament» cal protegir el monte perquè una de les formes que millor el protegirien de la massificació humana serie tancar la pista a vehicles d’ús turístic i desmuntar les passarel·les que intenten caramel·litzar el barranc. Però és evident que esta és una de les fonts del conflicte: afectarie el turisme i la recaptació. Uns interessos legítims, per cert!

Fa (molt) temps que tenia un Viles i gents pendent sobre l’ús lliure del monte. Pensava que ere molest que alguns grups de caçadors (sector privat) s’apropien en exclusivitat l’ús de zones naturals, per les que no deixen passar, fins i tot trencant normes bàsiques, com estar en armes carregades per camins públics. Però serie càndid pensar que jo sóc l’únic que no tinc interessos. També jo em despullaré en los meus. Bona part del meu interès en lo monte és haver nascut al seu costat, i xalar quan hi estic. Habitualment caminant. Coneixent-lo des de dins. I sovint, interessat per la història humana que albergue. Per tant, no em desperte massa interès un lloc habilitat, senyalitzat i caramel·litzat. I tampoc creuar-me cada 100m en lo catàleg caminant del Decathlon si hi vaig los mesos de juny i setembre. Suposo que sóc dels senderistes essencialistes a qui agrade fantasiar en un monte exclusiu.

I es que al final crec que si destapem los interessos, entendrem millor com gestionar-ho. Los exclusivistes i essencialistes volem tindre espais tranquils. Altres estan preocupats pel profit cinegètic, la reproducció dels animals i la sarna. Altres estan preocupats per la propietat particular i privada dels camins. Altres per la lliure massificació dels espais naturals per a cobrar-la al turista per les nits. Altres pel màxim profit de l’aigua. Altres per que no es limito el laissez-faire del pixum. Tots entrem a la discussió en los nostres interessos. Legítims. I sobretot, pocs pensem pel que suposadament declarem, que és l’interès de l’espai natural. Altres generacions hauran de vindre a fer-ho bé. Si els quede alguna cosa. De moment, gestionem tan bé com puguem estos interessos, i sobretot, no mos carreguem lo futur d’estos espais.

El 8-M i la plaga viral

 (Publicat al Diario de Teruel el 13 de juny del 2020)

Fa un parell de mesos es parlava molt dels nous “Pactes de la Moncloa” que s’haurien de fer per vogar tots a una enfront del Covid-19. Ara ni se’ls anomena ni se’ls espera. Però un pacte sí s’ha fet: el de barallar-se tots i anar sarpa a la grenya per a pescar en l’aigua tèrbola d’aquest riu revolt. Per a la dreta hi ha una data clau que ens va portar la pandèmia: el 8 de març. I un esdeveniment culpable de tot: la manifestació feminista, que va ser el Moisès (el foraster infiltrat) que ens va inocular la plaga coronavírica d’Egipte per tota la faraònica Espanya. Perquè, la dreta, plena d´“experts a posteriori”, creu que aquesta maledicció bíblica ens ha caigut sobre tot a nosaltres perquè el govern està ple de pecadors comunistes i sobre tot feministes. Aquests pecadors (i pecadores) ja mataren a Jesucrist disfressats de jueus fa dos mil anys, i mataren a les pobres víctimes del 15-M disfressats d’etarres, i a Manolete disfressats de bou traïdor. Déu meu, si en aquell dia es van jugar molts endevinaments esportius (sobre tot de futbol) que triplicaren la xifra d’assistents a les manifestacions: a Madrid (a la famosa IFEMA) es celebrà una fira d’educació que reuní a més de 150000 persones, per no parlar dels centenars d’esdeveniments per tot arreu. Simplement perquè era un diumenge normal, com els dies d’abans i després. Per això s’han d’afegir els milers de persones juntes en locals tancats en mítings (VOX), concerts de tota mena, teatres, cinemes, musicals, òperes, fires, mercats, etc. I sobre tot, com han afirmat els experts científics, tota la caterva de persones que es movia pels transports públics, fins i tot per anar a treballar, especialment a les grans ciutats com Madrid amb un servei de Metro col·lapsat des de feia ja molt temps. Si aquell 8-M es van fer manifestacions a la majoria de països importants. I s’ha demostrat que el Covid-19 es multiplicà principalment les setmanes anteriors, Jo, com a bon “expert a posteriori”, hagués confinat a la gent el dia 17 de febrer, abans de l´Atalanta-València de Milà, i tot hauria canviat molt.

Antoni Bengochea

El disseny i la vida (o les vides del disseny)

(Publicat a La Comarca el 12 de juny del 2020)

El cartell que el dissenyador Nacho Padilla ha fet per l’ajuntament de Barcelona amb l’eslògan «Barcelona té molt poder», no és del gust de tothom, i això ha originat una nova polèmica entre la fauna tuitaire. També els totòlegs de la ràdio n’han dit la seua.

L’altre dia, per exemple, una tertuliana va engegar «jo no sóc dissenyadora, però a mi no m’agrada gens». No em vaig poder estar d’exclamar (en la solitud del meu confinament) «Els dissenyadors no dissenyem per als altres dissenyadors! Dissenyem per a tothom! Per-a-tot-hom!». I és que un cartell, per bonic que sigui, no és una obra d’art. L’art el fan els artistes, no els dissenyadors. La nostra feina consisteix a comunicar el missatge del client al seu públic objectiu. Naturalment, hem de tenir un sentit estètic ben desenvolupat per reproduir aquest missatge de forma atractiva per als destinataris. I sobretot cal molt d’ofici per saber com funciona la sensibilitat dels receptors, els mecanismes visuals (tipografies, colors, proporcions…), els processos de producció i els suports de publicació, entre d’altres factors.

En parlo perquè aquests dies, aprofitant l’alentiment de l’activitat, hem anat actualitzant el mostrari de la nostra web. Una feinada que sempre fa mandra perquè pensem (erròniament) que primer són els encàrrecs dels clients. Però quan t’hi poses, te n’adones que, en certa manera, a través dels projectes pots reviure la teua trajectòria vital. Cada feina té la seua raó de ser, el seu argumentari, la seua càrrega d’hores de dedicació. L’emoció de quan per fi trobes la línia gràfica correcta, el neguit de la presentació, l’alegria de quan s’aprova i els ajustaments inacabables per a poder fer-la pública. Revisar-les, triar-les i preparar-ne les imatges per a mostrar-les als visitants del web, ha estat retrobar-me amb el meu jo d’aleshores, quan les pensava i les construïa. En cada treball hi ha la descoberta d’un món, una lliçó apresa, la coneixença de noves persones. En cada treball hi ha un tros de vida.

Carles Terès

La literatura popular en català a l’Aragó

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 6 de juny del 2020)

Efectivament fins als 1980 la literatura popular catalana a l’Aragó era la gran desconeguda a tot arreu. És més, la nostra intel·lectualitat, que si bé en part admetia, sovint a contracor, que a l’Aragó s’hi parlava català, continuava convençuda que suposant que hi hagués literatura popular aragonesa en català, tal literatura només podia ser una còpia matussera d’originals castellans. I podia semblar que tinguessen raó perquè –efectivament– s’havien recollit pocs textos d’aquesta literatura, i encara eren menys els que havien estat publicats, a més, en llibres i revistes de  molt mal consultar, i per a acabar-ho d’adobar la Sedició del 1936 havia interromput el gran projecte de l’Obra del Cançoner  Popular, on Palmira Jaquetti havia enquestat amb bons resultats per la Ribagorça, si bé no s’han pogut fer públics fins al nostre segle. Resumint: després del toc de sortida del conseller José Ramón Bada en un col·loqui a Fraga l’abril del 1984 per a recollir la nostra literatura popular franjatina, uns quants investigadors es posaren al tall, primer de Torredarques a Mequinensa i després de Torrent a Aneto, partint de zero, o gairebé. En deu anys enquestaren en més de 150 viles de la Franja, i en sis volums es publicaren de 10.000 a 12.000 textos de literatura popular amb mostres de tota mena de gèneres. Des d’aleshores han anat sorgint nous reculls, alguns dels quals esperen publicació, com ara els esplèndids Contes Ribagorçans d’en Jordi Moners, i la nostra literatura popular s’ha anat obrint pas, malgrat els entrebancs de costum, pels mitjans de comunicació, per la festa. la litúrgia, l’escola, els escriptors, músics, contaires … . Tot recentment té un capítol dins de la magna Història de la literatura popular catalana (Alacant, Palma, Tarragona, 2017) i un altre a la també magna A History of Catalan Folk Literature (Amsterdam/Philadelphia. 2019) amb frases tan punyents com Today, in the Aragonese Strip, the collection o folk literature in Catalan is still viewed as  an enlightened effort that involves breaking deeply held taboos and superstitions among a population long subjected to the blackest of linguistic obscurantism.

Artur Quintana   

25 anys de Viles i gents des de l’altre mil·leni

(Publicat a La Comarca el 5 de juny del 2020)

Al volum antològic Deu anys de «Viles i gents» (2006) jo no hi figurava, i creia que no havia format part d’aqueix col·lectiu. Rellegint-ne ara el pròleg veig que sí que n’havia estat. Però no en trobava la prova perquè en aqueix llibre no hi figura cap «Viles i gents» de la meua autoria.

Sort d’en Carles Sancho que m’escriu que hi vaig participar tardanament el 2005 i, per motius que ja no recordo, només amb una columna el 14.10 i una altra el 16.12 d’aquell any. Allí s’aturà la meva activitat vilera, perquè el febrer del 2006 eixia el primer «Lo Cresol», col·lectiu que feia una columna semblant a Diario de Teruel, i com que hi faltava personal, me n’hi vaig anar. I a Terol segueixo. Aqueixes dues columnes vileres no han estat els únics escrits meus a La Comarca. Hi havia connectat des de 1988, si més no, i en tinc escrits en castellà i català des del 89, que de tant en tant reprenc, però no pas com a «Viles i gents». La iniciativa, tan útil i necessària, de publicar una columna setmanal en català als diaris aragonesos de llengua castellana va sorgir del periodista bellmuntà en Ramon Mur, la primera volta fa 25 anys a La Comarca amb «Viles i gents», i 15 anys més tard amb «Lo Cresol» al Diario de Teruel, i així ha demostrat la viabilitat d’un periodisme en llengua catalana a l’Aragó en diaris castellans. Malauradament els esforços que s’han fet per tenir columnes semblants en català en altres diaris de l’Aragó, no han donat ara com ara resultats positius, tret del mensual alcanyissà Compromiso y Cultura, ço que situa la nostra província en capdavantera en la promoció i defensa d’aquest patrimoni tan íntimament aragonès que és el català d’Aragó. Estic verament agraït a La Comarca per publicar ininterrompudament des de 1995 «Viles i gents», i especialment en llegir-n’hi en una que: Aragó té al costat d’un ric patrimoni arquitectònic i paisatgístic, un altre de molt ric també: el lingüístic. Les dues grans joies d’aquest darrer patrimoni, verdaderes catedrals de la llengua, són el parlar català d’Aiguaviva i l’aragonès de Sercué.

Artur Quintana i Font