L’estigma de la pagesia

(Publicat a La Comarca el 26 de maig del 2023)

Des de fa molt de temps, les matances de camperols apareixen puntualment als mitjans de comunicació on, com a molt, ocupen uns segons dels informatius. De vegades, les xifres ens fan perdre la dimensió del problema. La globalització i els grans fluxos d’informació que trobem a la nostra societat fan que ara ens siga molt més fàcil assabentar-nos d’aquest fet. Tot i això, en moltes ocasions no surten a la llum. .

Líders camperols que s’enfronten a una multinacional que vol fer un gran projecte en terres; que denuncien els problemes ecològics d’un determinat indret. Pagesos que es veuen, sense desitjar-ho, enmig d’un conflicte armat i que han de deixar les seves terres, que queden sense cultivar. Una situació que ens podria semblar a la dels masovers que es van trobar entre la Guàrdia civil i els maquis en aquestes contrades allà cap els anys 50.

Encara segueix l’estigma que la pagesia, com si fossin humans de segona classe, com persones que no passa res si moren, tot i que, en molts indrets del món, són els que produeixen el menjar que manté a les societats. Em ve al cap la distinció social que es feia al territori quan es moria un masover. Em ve al cap la frase que en alguna ocasió es deia als pobles quan tocaven les campanes a morts: «Qui s’ha mort?» «Ningú, un masover». Un senyal del poc reconeixement que rebien. És la mateixa poca importància que se’ls dona a les notícies quan mor un camperol, tot i ser imprescindibles per mantenir les societats d’arreu del món.

Vicent Pallarès

La campana que plore

(Publicat a La Comarca el 19 de maig del 2023)

Les campanes parroquials, en tant que instruments musicals, també poden despertar les emocions de pena, alegria, festa, diversió… o fer plorar per les desgràcies. Un efecte, el del plany i la tristor que transmeten si sabem fer-les sonar com ho feien los sacristans d’abans dels anys seixanta, quan els de la meua generació fèiem d’escolanets i mos sabíem de memòria lo repertori en llatí, de misses, enterros, rosaris i oficis de difunts. Com també los diferents tocs de la campana Gorda, que han anat desapareixent així com s’han perdut los rituals i tradicions als que servien.

Però una cosa és que una campana gran se planygue per la gràcia del campaner, i un altra molt diferent que sempre sono malament tocant les hores en lo martell elèctric que li pegue des de fora. Lo que mos fa pensar que eixe martell o percutor de les hores, no està posat al millor punt, ni de la millor manera. I tot deu vindre d’una afinació final poc exigent. Perquè tenim constància que de la fàbrica on es va fondre, la campana nova va eixir molt ben acabada.

Estarie bé que després d’estos arguments en vespres d’eleccions municipals, los nous responsables de l’Ajuntament de la Codonyera se pararen a escoltar, encara que només fore un instant, la queixa inaudible (per ara) de tota la gent del poble i els que estan de pas, que a totes les hores del dia i de la nit han de suportar eixe: Taaannnynyny…!, Taaannynyny…!, Taaannynyny…!, que done mala gana d’escoltar. Quan en una campana nova ben afinada, les hores i altres tocs ocasionals, han de sonar de forma clara, llímpia i natural: Taaaaannn…! Taaaaannn…! Taaaaannn…!

I com no vull desentendre’m de col·laborar en la solució del problema, crec que lo primer que s’hauria de fer és visitar lo campanal d’Alloza, on tenen una associació de bandejadors i una campana més gran que la «Valera»; i també lo de Valldalgorfa, per la forma que han posat els martells elèctrics a la paret. Cal veure campanes que sonen molt bé, al costat de casa, i aplicar la mateixa solució al nostre campanal.

Tomàs Bosque

De rates i llufes

(Publicat a La Comarca el 5 de maig del 2023)

M’assec al terrat mentre el sol davalla cap a la dreta del tossal Roig. Com que és primavera, la moixonada canta a ple pulmó pels arbres, bancals, teulades i cel. M’agradaria saber-ne els noms de tots, però només soc capaç de conèixer-ne mitja dotzena. Rossinyols, coetes-roges, pardals, falcilles, orenetes i estornells. Diria que se sent lo refilar líquid de l’oriol pels xops del barranc, però com no n’hi he vist mai cap, m’imagino que és l’estornell que l’imita. Entretant, un colom s’ha posat a la barana i m’observa mentre belluga el cap. Amb aquesta llum esbiaixada, los colors tornassolats del pit llampeguegen a cada moviment. De coloms no n’hi ha gaires, per ací. Potser per això ma filla em comenta que són més bonics que els de ciutat. Jo li faig notar que són idèntics, grisos amb dos franges fosques a les ales, de corbes harmòniques i amb aquells ulls rodons d’ambre amb un punt negre al mig.

Dels coloms se’n parla a voltes a les tertúlies radiofòniques, i mai per a bé. Hi ha unanimitat entre opinaires; tant se val que siguen de dreta com d’esquerra, unionistes o separatistes, caragirats o provocadors: los coloms són ‘rrrates’ voladores (arrosseguen la ‘r’ per remarcar el fàstic). No sé si en són conscients, però estos tertulians professen la fe de l’especisme, lo manament principal de la qual és que tots los éssers vius existeixen exclusivament per servir-nos d’aliment, per fer-nos companyia o, a tot estirar, com a figurants del diorama inofensiu que identifiquen com «la natura». La qüestió és que ens siguin d’utilitat o, com a mínim, no ens facen nosa. Tots eixos de les ‘rrrates’, mai no esmenten que la multiplicació excessiva d’una espècie és deguda, gairebé sempre, a l’acció dels humans. Fan com aquell que, en plena reunió, deixa anar una llufa ben pudenta i, tot seguit, es desfà en escarafalls d’indignació mentre mira al seu voltant a la recerca del culpable.

Abans de plegar, em pregunto quina analogia faria servir un extraterrestre que estudiés la Terra per referir-se a una plaga que l’assolés. Em fa l’efecte que ‘rates’ no seria.

Carles Terès

La plaça del Chupa-chups

(Publicat a La Comarca el 28 d’abril del 2023)

L’altre dia passava per la plaça Nova. Ere de nit i vaig veure una il·luminació una mica diferent de l’habitual i això em va cridar l’atenció. Vaig tirar la vista cap amunt i… sorpresa! Havien canviat les faroles.

Resulte que esta plaça se va construir per urbanitzar uns terrenos que havien set unes eres, però que en aquell moment ja estaven en desús. La plaça es va inaugurar l’any 1999 i no se li va ficar cap nom concret. La gent va començar a dir-li «la plaça Nova» i així s’ha quedat. Però al principi de tot, també ere coneguda com «la plaça del Chupa-Chups». Per què? La morfologia d’esta plaça és molt senzilla. De fet, l’únic element que té (o que tenie hasta fa poc) eren unes faroles que el «globo» que protegix la llum ere rodó. I gràcies a n’esta característica és com la gent li va començar a dir «la plaça del Chupa-Chups».

Especialment als estius de principis de la dècada del 2000, se va convertir en la nova atracció dels xiquets i xiquetes. La meua infància va transcórrer estos anys i conservo molt bons records lligats a ella, ja que prompte es va convertir en lo meu espai de jocs a l’aire lliure. A l’estiu, en acabat de cenar, lo pare, la mare o la iaia, me portaven allí a jugar. Quan arribava ja em trobava en los meus amiguets i amiguetes, companys de jocs. Una de les coses que em pareixen més majes és que hi anàvem tots: los xiquets del poble i los que vivien fora però venien a passar-hi l’estiu amb sons iaios. Precisament des d’esta època encara avui conservo algunes amistats.

A les escaleres que hi ha al voltant s’assentaven los pares o iaios, aprofitant per fer la xerradeta (no hi tenien mòbils), mentrestant naltres jugàvem per allí. Això sí, sempre pendents que no mos aixisquéssem del perímetre tancat per si venie algun cotxe, o vigilant que no mos toqués la pilota dels xiquets més grans que jugaven al futbol. Cada nit la plaça se ficave plena de gent.

Hi he pensat moltes voltes en això, sobretot si hi passo alguna nit a l’estiu, al veure que ara ja quasi no hi ha cap xiquet jugant-hi. Los temps canvien. Cada època té lo seu puesto de referència per jugar i la gent les seues dinàmiques. Però jo tinc este bon record de quan era petita i el volia compartir.

Estela Rius

Novel.la amb fonaament

(Publicat a La Comarca el 21 d’abril del 2023)

El professor de la Universitat de València Lluís del Romero va acabar l’any 2020 un extens inventari dels molins d’oli i de farina, de les fàbriques de llum, dels batans i d’altres indústries abandonades de la província de Terol que va publicar en el llibre En busca de la Ferté. És, a més, un investigador de llarga trajectòria del problema del despoblament dels pobles de Terol. Mitjançant l’associació Recartografías, ha posat en marxa al Mas Blanco, que pertany al municipi de San Agustín, un centre d’investigació i divulgació al voltant de l’emigració i l’abandonament del món rural.

Tota aquesta extensa experiència i coneixement de la història i la geografia provincials li han servit per a fer distintes publicacions, com la referida En busca de la Ferté, i ara també per a construir amb bons fonaments la novel·la Donnafugata, on, a partir de la troballa d’uns antics quaderns, l’autor repassa episodis centrals de la història contemporània de la província de Terol, com el carlisme, la II República, la Guerra Civil, les col·lectivitats i el maquis. El periple de les protagonistes —totes són dones— passa també pel Matarranya i, en concret, per Beseit, Calaceit i Vall-de-roures, on dedica una atenció especial a les fàbriques de paper que, entre el segle XVIII i el XX, van constituir un insòlit focus de producció industrial.

I, a més d’escriure literatura amb una sòlida base documental i una extensa investigació sobre el terreny, fa parlar els personatges que es mouen pel Matarranya en el català propi del territori. D’agrair.

Lluís Rajadell. 

La fi de l’autopia

(Publicat a La Comarca el 14 d’abril del 2023)

L’any 1770, Louis-Sébastian Mercier va escriure L’An 2440, rêve s’il en fut jamais (‘2440, un somni com no n’hi ha hagut mai’), que podria considerar-se la primera obra de ciència-ficció de la historia. El protagonista és un parisenc que, en despertar-se un matí, s’adona que ha viatjat set segles al futur. L’obra descriu com l’autor creia que el món seria per el 2040: no hi ha Església ni religió, i la societat té la tolerància com bandera. És curiós que Mercier no va caure en què coses com la roba o la tecnologia també evolucionarien: la gent de la trama viu a l’any 2440, però segueix anant amb cavalls i segueix portant les indumentàries tradicionals dels il·lustrats del segle divuit.

Ara comparem-ho amb qualsevol història de ciència-ficció actual, per exemple, Retorn al futur, o Interestellar. A les dos es pot vore com lo major canvi de la societat és la tecnologia, la ciència. Hi ha naus espacials de ultra-velocitat, cotxes voladors, pantalles hologràfiques, i roba totalment futurista… Totes eixes innovacions tenen una cosa en comú: són productes que es poden comprar i vendre, són productes del sistema comercial. Avui en dia, imaginem lo futur com un nou estadi del neoliberalisme, no com una utopia.

La conclusió és clara: la gent del segle divuit veie lo futur com una utopia; tenien uns ideals que esperaven posar en pràctica al futur. La revolució que va tindre lloc vint anys després a França demostrà que sí van aconseguir fer-ho possible. Avui en dia vivim adormits, amb l’únic desig de que al futur tinguem una màquina mínimament més moderna que l’anterior. Hem perdut les il·lusions, hem abandonat les utopies només per pensar amb objectes banals que només mos fan més esclaus de natres mateixos. Hem deixat de somiar, i no hi ha crim major per una societat que deixar de somiar.

Luismi Agud

L’agüelo ere tassador

(Publicat a La Comarca el 7 d’abril del 2023)

Allà pels anys cinquanta quan es van gelar les oliveres, encara es mantenie, als pobles nostres, la institució del ‘Tassador’ de camps, normalment finques no gaire grans d’oliveres, terra campa per sembrar blat i altres cereals, i algun hortet o freginal. L’agüelo Tomás, era un llaurador mitjanet i de més jove també li va tocar amanta voltes d’anar p’altri; i a segar a la Siarra després de trillar lo de casa, perquè allí venie més tardana la collida.

Per lo que sabem, a cada poble en podia haver més d’un, de ‘tassadors’. En realitat, era una especialitat que no depenia de cap autoritat, ni calia cap permís oficial. Com també podia actuar als termes dels pobles veïns i on vullguera. Lo que contava realment era la capacitat per fer eixa feina, i el reconeiximent públic de ser una persona equànime en la valoració dels troços que ‘tassaba’. I ell tenia sobrades aptituds, perquè dominava lo sistema tradicional de mesurar les superfícies dels bancals a passos, o per lo que llaurava un parell de matxos o rucs, en una hora, una junyida o una jovà (tot un dia); i respecte a les oliveres, per calcular les olives que podia fer un albre, en funció de la seua rama que ell calculava a ull. I ho solia encertar.

He de dir que l’agüelo tenie l’avantatge d’haver anat a l’estudi en un bon mestre que els amostrave coses pràctiques de geometria i aritmètica. També que en aquell temps ell ja tenie la cadena d’Agrimensor per ajustar millor les superfícies.

La cadena que l’agüelo dugueve en un sac, quan anave a ‘tassar’ camps, deu pesar un parell de quilos, i la guardem al nostre museu familiar. És una versió decimal, la meitat de llarga que la històrica anglesa de 22 iardes, equivalents a 20,1168 m. que va ser inventada pel clergue i matemàtic Edmund Gunter en 1620, de qui va prendre el nom. Un aparell del que la humanitat a tret un gran profit. Poseu Cadena de Gunter a la Viquipèdia en català i voreu la foto de la cadena decimal i lo interessants que poden ser les seues aplicacions.

Tomás Bosque

Lo misteri enderrocat

(Publicat a La Comarca el 17 de març del 2023)

Al cap de la costereta que delimita el carrer dels iaios hi havia, fins fa poques setmanes, una casa. Quan érem canalla l’anomenàvem la casa de la bruixa, tot i que de bruixa no n’hi havia cap; ni bruixa ni cap altra persona. Precisament per això la nostra imaginació es desbocava quan miràvem aquell balconet encarat cap a nosaltres, un ull llòbrec que ens vigilava des d’allà dalt.

De fet, tinc el record d’una agüeleta repenjada a la barana, prima, amb lo mocador al cap i un davantal negre damunt la bata segurament també negra. Ma mare dubta de si quan jo era menut, la tia Guvieta (així es veu que li deien) encara vivia. En tot cas, la bona dona («era així simpaticota», em diu ma mare) havia viscut sola, ja que havia enviudat de jove i no tenia fills ni s’havia tornat a casar. An esta casa s’hi accedia pel carreró de dalt (que tenia un nom també ben evocador: Mataflares), i a la vora de l’entrada, hi havia una mena de porta l’obertura de la qual no feia més d’un metre d’alçada, com si en anys pretèrits lo nivell d’aquell carrer ‘Mataflares’ hagués estat més avall. Li explico a ma mare que a voltes hi havíem entrat, però la foscor i les teranyines densíssimes ens feien eixir de seguida —si més no a mi, que ja era poruc de mena. I ella em contesta que, de xiqueta, també ho havia fet. O siga que el misteri de la casa venia d’antic. Per això em meravellava que encara ara, passats cinquanta anys, es mantingués dreta i amb l’aspecte decrèpit de sempre.

Però vet aquí que l’altre dia, quan duia ma mare a Queretes, em va dir que no l’atansés fins a la porta perquè havien enderrocat aquella casa i l’eixida del carrer era tallada. Vaig sentir una estranya tristor, injustificada perquè res, tret d’estes anècdotes tan primes i antigues, m’hi unia. Però la seua desaparició és un recordatori —un altre— que tot s’acaba, fins i tot les cases de la bruixa que pareixien soldades eternament al paradís perdut de la infantesa.

Carles Terés. Viles i gents

Lo misteri enderrocat

(Publicat a La Comarca el 17 de març del 2023)

Al cap de la costereta que delimita el carrer dels iaios hi havia, fins fa poques setmanes, una casa. Quan érem canalla l’anomenàvem la casa de la bruixa, tot i que de bruixa no n’hi havia cap; ni bruixa ni cap altra persona. Precisament per això la nostra imaginació es desbocava quan miràvem aquell balconet encarat cap a nosaltres, un ull llòbrec que ens vigilava des d’allà dalt.

De fet, tinc el record d’una agüeleta repenjada a la barana, prima, amb lo mocador al cap i un davantal negre damunt la bata segurament també negra. Ma mare dubta de si quan jo era menut, la tia Guvieta (així es veu que li deien) encara vivia. En tot cas, la bona dona («era així simpaticota», em diu ma mare) havia viscut sola, ja que havia enviudat de jove i no tenia fills ni s’havia tornat a casar. An esta casa s’hi accedia pel carreró de dalt (que tenia un nom també ben evocador: Mataflares), i a la vora de l’entrada, hi havia una mena de porta l’obertura de la qual no feia més d’un metre d’alçada, com si en anys pretèrits lo nivell d’aquell carrer ‘Mataflares’ hagués estat més avall. Li explico a ma mare que a voltes hi havíem entrat, però la foscor i les teranyines densíssimes ens feien eixir de seguida —si més no a mi, que ja era poruc de mena. I ella em contesta que, de xiqueta, també ho havia fet. O siga que el misteri de la casa venia d’antic. Per això em meravellava que encara ara, passats cinquanta anys, es mantingués dreta i amb l’aspecte decrèpit de sempre.

Però vet aquí que l’altre dia, quan duia ma mare a Queretes, em va dir que no l’atansés fins a la porta perquè havien enderrocat aquella casa i l’eixida del carrer era tallada. Vaig sentir una estranya tristor, injustificada perquè res, tret d’estes anècdotes tan primes i antigues, m’hi unia. Però la seua desaparició és un recordatori —un altre— que tot s’acaba, fins i tot les cases de la bruixa que pareixien soldades eternament al paradís perdut de la infantesa.

Carles Terés

Ja ha vingut Collet!

(Publicat a La Comarca el 10 de març del 2023)

Este 2023 fa cent anys que va arribar la llum a Nonasp. Un avenç que va vindre a trastocar los hàbits de viure dels nostres avantpassats, que hasta aquell moment s’havien enllumenat en lo cremaller, la llum d’oli o la de carburo.

Lo 7 d’octubre de 1923, Mariano Ràfales Llop, «Sinyoreta», és nomenat alcalde de Nonasp. A finals d’este mateix any, va arribar la llum al poble des d’un salt del riu Guadalop pròxim a Alcanyís, a través del servei elèctric contractat a Electricitat Grasa, de Maella. La primera «Caseta dels llums» on es va situar lo transformador estave al carrer Maella. Treballaven en la instal·lació, ajudant al Sr. Grasa, los veïns Emilio Bes Alfonso, «Xalapes», i Miguel Folquer Salvador, «Collet».

Lo primer enllumenat públic va ser inaugurat encenent la primera llum instal·lada al carrer Major. A n’esta li van seguir d’altres durant l’any vinent, quedant progressivament il·luminat tot lo nucli urbà de l’època. Al juny se van aprovar les Ordenances Municipals 1924-25 sobre consum de gas i electricitat. Es va fixar el recàrrec municipal del 20% de les quotes de l’impost. Pa les Festes de Sant Portomeu se va reemplaçar la il·luminació de tea per «bombilles» (quina diferència!).

Paral·lelament, la llum també va arribar a les cases, on s’instal·laven dos llums, una a l’entrada i una altra a la sala. A la caseta transformadora existien dos palanques pa donar el corrent elèctric: La primera, la «llum de dia», la menos corrent, i que es fee servir principalment per indústries, comerços i cases que s’ho podien permetre. La segona, donave corrent a totes les cases del veïnat i a l’enllumenat públic des de que es començave a fer de nit hasta l’alba. La majoria dels veïns sol tenien contractat lo servici a la nit, pagant pel número de «bombilles» contractades. També existie l’anomenada «mitja llum», que consistie en pagar una llum i tindre’n dos. Si se li donave una volta a l’interruptor s’encenie la «bombilla» de la sala i si es donaven dos voltes s’apagave i s’encenie la de l’entrada.

Si algun dia se començave a fer de nit i no estave connectat el corrent, la gent comentave lo retràs i en arribar la llum dien: «Ja ha vingut Collet».

Estela Rius. Viles i gents