Poble menut…

(Publicat a La Comarca el 23 de desembre del 2022)

…Problemes grossos», diu l’adagi. Potser és veritat, atès que ho he sentit dir a persones que hi viuen, en pobles menuts. És inevitable que, coses que en una ciutat queden de portes endins, es magnifiquen quan los veïns som poquets. Los cosmopolites de pa sucat amb oli diuen, amb aire de superioritat, que «com no tenen altra faena, es dediquen a espiar al darrere les persianes». Després, a estos ‘cosmo-sabocs’, los veus al metro enganxats al mòbil mentre batxillegen les vides dessubstanciades d’individus que ni tan sols coneixen. Rarament podem triar el lloc on vivim, ja que el destí volta i revolta i, al capdavall, cal guanyar-se les garrofes. He conegut persones de poble que han acabat instal·lats en urbs atapeïdes de gent i en conec que han deixat la «capital» per establir-se a una vileta com les nostres. Molts dels nostres fills passen una temporada a ciutat, mentre completen la seua formació acadèmica o laboral. Després n’hi ha molts (massa) que no tornen, si més no durant uns anys. Los pobles són menuts i no oferixen oportunitats per a tothom que hi ha nascut, i no sempre (al contrari del que passava abans) és possible seguir amb l’activitat familiar.
Siga com siga, sempre queda allò de «l’enyorança amarga de la terra» que deia el poeta, i es retorna a la ruralia per descansar-hi. S’hi retorna o s’hi va, perquè hi ha nouvinguts que trien un poble per establir-hi llur segona residència, encara que no hi tinguen cap lligam familiar. De tots estos n’hi ha que es limiten a ser-ne «usuaris» i hi van només a oxigenar-se físicament i mental. N’hi ha d’altres que s’impliquen i que, en la mesura de les seues possibilitats, participen en la vida social dels veïns. Tot és lícit, tot és bo, atès que només tenim una vida i més val viure-la de la manera més plena.Tot açò me va vindre al cap després de passar una jornada memorable a la Pobleta, envoltat de bona gent que hi viu tot l’any (pocs) i d’altres que hi pugen sempre que poden. Des d’allà dalt se’m va fer evident que, quan ens hi posem, poble menut, alegries grosses.

Carles Terès

Aspabil que corre el carril

(Publicat a La Comarca el 20 de desembre del 2022)

Este estiu vam saber que el Govern d’Espanya havie aprovat una ajuda en la qual, a partir de l’1 de setembre del 2022, se ficarien en funcionament uns abonaments gratuïts pa viatjar en tren entre dos destinacions concretes. L’única gestió pa accedir serie dipositar una fiança a l’inici, que es retornarie si es fee un determinat número de viatges. Esta ajuda (juntament en altres) naixie pa intentar fer front a una sèrie de problemàtiques que mos afecten com a societat, com són la inflació econòmica derivada de la guerra d’Ucraïna i els efectes del canvi climàtic.

Fa pocs dies vaig llegir una notícia a l’Heraldo de Aragón, que die que, a 27 de novembre de 2022, RENFE havie registrat més de 669.000 viatges en origen o destinació a alguna de les estacions d’Aragó, lo que supose un increment del 105% respecte a l’any 2021. Al conjunt del país s’havien fet 2,2 milions d’abonaments.

Com a usuària setmanal del tren, he pogut comprovar com, en lo cas del trajecte Nonasp-Barcelona (i viceversa), la majoria dels usuaris s’han fet l’abono. No és d’estranyar. Lo preu de cada bitllet (si tens lo Carnet Jove o el compres per internet) és de 15,50€. Estam parlant que si fas dos viatges a la setmana, t’aforres 124€/mes. Que a final d’any, contant a partir del setembre, són uns 500€.

És verdat que en algunes línies s’han produït reserves fantasma, aglomeracions o retards (això no és nou), que s’han de solucionar i no voler tapar en lo “bitllet gratuït”. Però pa tota la gent que necessitam desplaçar-mos i tenim lo tren com a mitjà de transport habitual, poder comptar en esta gratuïtat és de gran ajuda. I no sol això, segur que també és un al·licient pa molta gent que ha notat la pujada del preu de la gasolina i en més d’una ocasió canviarà lo cotxe pel tren.

Recentment ham sabut que els nous Pressupostos Generals de l’Estat han inclòs la pròrroga de la gratuïtat dels trens de mitja distància pa l’any 2023. Això és una molt bona notícia tenint en qüenta que les perspectives de reducció de la inflació no pareixen gaire bones. Haurem d’esperar lo dia que tot això milloro, però mentrestant la situació seguís malament, les mesures de caràcter social són la millor solució.

Estela Rius.

El pes del malino

(Publicat a La Comarca el 2 de desembre del 2022)

Els mots o malnoms són, als pobles, els principals referents per a nomenar o dirigir-se als veïns, molt més eficaços que els noms i cognoms que apareixen als registres oficials. Estes paraules, a vegades amb un evident contingut ofensiu, aplicades a títol individual o amb freqüència familiar, es poden heretar d’una generació a una altra amb tanta consistència i presència social que arriben a amagar per complet els noms particulars fins a condemnar-los a l’oblit més absolut en la memòria col·lectiva.

Durant la Guerra Successió Espanyola de començament del segle XVIII, quan dues dinasties europees es van disputar el decadent però encara prou sucós regne d’Espanya, la comarca del Matarranya va ser escenari de combats sagnants i devastadors com mai abans. Durant el dramàtic episodi de mort i destrucció, va descollar un personatge comarcal, el Mut de Valljunquera. Les cròniques conten que l’any 1705 este capitost maulet —partidari dels àustries— va intentar conquerir, al front d’un petit exèrcit, la ciutat de Morella, allavontes una plaça principal del regne de València. No ho va aconseguir. Els borbònics el van executar i van quartejar el seu cos per a penjar les despulles a les muralles morellanes com a escarment i advertència.

L’aventura bèl·lica del Mut de Valljunquera va estar recollida per l’escriptor Carles Mengual en un premiat conte i algunes referències apareixen per aquí i per allà en els llibres d’història, però en cap d’estes relativament nombroses cites figuren el nom i cognoms de tant destacat personatge, que han quedat sepultats sota la aclaparadora persistència d’un malnom. Només sabem, tres segles després de la seua execució, que ere de Valljunquera.

Lluís Rajadell.

De l’arqueologia i les fronteres

(Publicat a La Comarca el 25 de novembre del 2022)

La història i l’arqueologia s’encarreguen de crear la imatge que natres tenim sobre un determinat personatge, fet o època. Al contrari que altres ciències, hi ha tantes formes d’observar la història com persones hi ha al món, encara que unes puguen ser més científiques i adequades que altres.

No obstant, la història i l’arqueologia es converteixen en una perillosa arma de shock social quan comencen a servir als interessos d’una minoria, que sol ser l’elit de la societat. Com tracten de la política passada, poden cometre l’error de servir a la política actual, configurant ideologies pròpies dels mecanismes de poder que, inconscientment, retallen la llibertat de pensament de les persones, a l’imposar-los la visió que una elit ha seleccionat meticulosament.

Un cas paradigmàtic es la república d’Irlanda, que durant temps romans, no va ser conquerida com a tal. Per això, lo nacionalisme del segle XIX va crear la idea d’una terra totalment cèltica, que resistia fragorosa a l’invasor, en una comèdia comparable a les de Astèrix i Obèlix. I encara que apareixie material romà a les excavacions, principalment monedes, van tractar de fer com si no existire, i donar-li explicacions alternatives.

Les investigacions actuals revelen que, en realitat, les fronteres mai son tan hermètiques com un mapa pot amostrar. La cultura, la gent i, sobretot, los diners, passen d’un costat a l’altre més fàcilment del que creiem, i vore l’extensió d’un estat en una imatge es una falsificació de la realitat. A Irlanda es van trobar diverses ciutats immensament poblades per romans, on es parlava llatí i es resava als deus romans.

Com podem vore, la història i l’arqueologia son ciències que, no obstant, s’utilitzen com a generadors d’una identitat col·lectiva. No estic totalment en contra de les identitats col·lectives. Penso que, igual que amb la religió, la gent precisa de la pertinència a un grup social com a mesura de salut. No obstant, la ciència, igual que el periodisme, haurien de ser totalment lliures, i no servir als interessos d’un estat superior, el qual impose la seua forma de pensar.

Luismi Agud

Al fossar per Tots Sants

(Publicat a La Comarca el 11 de novembre del 2022)

Per despedir a l’Esther Martí, Pablo Anglés, Víctor Sancho i Rafael Gómez, hem estat fa poc a Fondespatla, la Codonyera i Castellseràs. També al fossar vell de Fondespatla, que ja és museu històric per les valuoses esteles antigues de pedra; i qui sap si també per recordar a Ramona Zavit i altres veïns seus, d’eixa època que apareixen al Llibre de Testaments de Fondespatla (1398-1429), de Javier Giralt, edició del Instituto de Estudios Turolenses.

Los tres fossars tenen coses curioses: als del Guadalop dominen les làpides individuals, i al del Tastavins los panteons menuts d’una sola làpida vertical que amague els ‘nitxos’ de les famílies. Ara cap poble fique els morts en fosses, en lo típic cavalló senyalant la tomba i una creu en lo nom. Costum mil·lenària que es va mantindre fins a la meitat del segle XX, quan van començar a fer blocs de ‘nitxos’ que primer compraven els més rics, i cap allà dels 70-80, ja es van deixar les fosses en terra, i també va desaparèixer la figura de l’enterrador, que ho feia algun home vell dels més pobres del lloc. Així es va perdre el costum més natural, econòmic, ecològic i estètic, d’enterrar als sers volguts. I tot per la comoditat d’aparentar més civilitzats i rics, posant los ‘màrmols’ i granits relluents dels panteons que hi vedem als documentals. En lo fàcil natural i econòmic que resultaria ara, d’obrir les fosses en una ‘bobcat’ de les que n’hi ha a tots los pobles; i fora ciment dels fossars!

Mirant alguns ‘nitxos’, sembla que estem davant d’una TV a tot color, en moltes flors, més de plàstic que de naturals, dedicatòries i fotografies dels oficis dels finats… Tanta informació que mos fa pensar si no estarem a les portes d’un nou negoci de les funeràries, paregut a les personal biography que ara els fan los amics als que se casen. On se replegarà tota la seua vida des del breç a la tomba, i es podrà descarregar en un QR pintat a la làpida de pedra granítica.

Tomàs Bosque

Amics

(Publicat a La Comarca el 14 d’octubre del 2022)

Hi ha un moment a la vida -los uns abans, los altres més tard- que moltes persones es dediquen a formar i tirar per avant una família. Tirar per avant vol dir, bàsicament, cultivar la relació amb la parella i fer que la descendència estiga ben nodrida (físicament i mental). La tasca no és senzilla, fins i tot hi ha moments que esdevé titànica, especialment si apareixen problemes greus de salut o de comportament. Tanmateix, si les coses ixen raonablement bé i es té la fortuna de poder superar els entrebancs, la família acaba essent la font principal de felicitat.

Esta circumstància fa que, sovint, es vagi esmorteint de manera imperceptible la intensitat de la relació amb los amics de joventut, és a dir, los d’abans del projecte familiar. I arriba un dia on et preguntes qui et queda per compartir eixes confidències que només un bon amic pot escoltar. Potser és cosa del fer-se gran, atès que les amistats que es fan en els anys de maduresa es basen en una altra mena d’afinitats, potser més concretes, menys sentimentals, però igualment fortes. Són companys de lluita, de projectes, de territori, d’aficions, d’objectius.

Tot això pensava els dies previs al meu seixantè aniversari. Les filles (anava a dir xiquetes, però és evident que ja no els hi escau) fan llur vida fora del niu, convertides ja en còmplices, i natres seguim absorbits per la feina i l’etern «tirar per avant» en tots los fronts que podem. Quan et trobes amb los amics dius -i sents- ben fort que «ens hem de vore, que fa temps…», i realment en fa, de temps (i et ve al cap la cançó aquella d’en Silvio que diu «…que de pronto son años»).

Ho pensava el primer d’octubre, un dia abans del meu natalici, mentre conduïa, com tants caps de setmana, cap a les Capçades. I vet aquí que en arribar, es va obrir la porta del minúscul maset i en van començar a eixir un munt de persones. I vet aquí que eren amics i amigues dels d’abans, dels d’ara, dels de sempre. I vet aquí que em van fer molt feliç.

Deu ser que l’amistat, com la matèria, es transforma, però mai no es destrueix.

Carles Terès

Mil paraules

(Publicat a La Comarca el 6 d’octubre del 2022)

Lo llenguatge escrit que fem servir les persones per comunicar-mos, a la vista està que cada volta és més breu i més visual. De fet, sol cal fer un repàs per la seua evolució des de les cartes postals fins als actuals missatges de WhatsApp. Tindre una bona habilitat lingüística d’expressió escrita en este context fa temps que va dixar de ser rellevant, per donar pas a noves formes d’escriptura més sintètiques i immediates, sovint plenes d’abreviatures, substitucions de lletres… i petites icones gràfiques que els fan costat.

En este context de substitució de la paraula escrita, hi ha un element gràfic que va aparèixer fa pocs anys i que per la seua riquesa iconogràfica ha resultat ser tot un món. Estic parlant dels stickers. Pa qui el nom no li digo res, són petits arxius gràfics que servixen per expressar reaccions. Les aplicacions de missatgeria mòbil en tenen de predeterminats, però també donen la possibilitat d’incorporar-ne d’altres des de fonts externes. Lo meu interès pels stickers radique en esta tipologia última.

En converses duals o grupals d’una certa confiança és fàcil que se n’envion. Especialment los adolescents en fan molt ús, i un testimoni d’este grup social m’explique que a voltes se fa una mica allò de traure a lluir «lo bon sticker que tinc», perquè «quedes com un crack» si encaixe com anell al dit pa «contestar a lo que ha dit fulanito» (bromes a part). Tingos l’edat que sigo, perfectament te’n poden arribar d’animals, de cultura pop, de política… i d’altres coses que ometrem. També a través d’aplicacions específiques se’n pot fer de personalitzats, és a dir, per exemple, pots convertir la teua foto o la del teu amic en un sticker.

Totes estes icones no cauen en sac foradat, perquè quan una t’agrade tens l’opció de guardar-te-la i fer-ne ús. En conjunt es produïx un teixit d’intercanvi global d’estos elements gràfics, que ara més que mai, en el context de la comunicació escrita, reforcen allò de: «una imatge val més que mil paraules».

Estela Rius

Repressió per herència

(Publicat per La Comarca el 30 de setembre del 2022)

Les oliveres es van gelar el febrer de 1956 i el Matarranya perdia la seua principal font d’ingressos, de treball i de vida. En busca d’un lloc on guanyar-se les garrofes, una colla d’hòmens de distints pobles del Matarranya fee les maletes -de fusta allavontes- uns mesos després per viatjar al nord de França. Anaven a treballar als frondosos pinars de la Xampanya, a 1.300 kilòmetres de casa a un país de llengua desconeguda per a ells. A la petita colònia matarranyenca que es va formar al voltant de la ciutat de Troyes hi havie, sobretot, gent llauradora que s’havie quedat sense futur. A l’arribar al destí, alguns d’aquells jovens de Fondespatla, Calaceit i Vall-de-roures es topetaven per primera vegada amb l’ofici de tallar pins. Un dels emigrants li preguntave a un company, ferrer d’ofici: «Coneixes la faena?» La resposta: «Només hai vist les destrals quan me les porten a llussiar a la ferreria». I les coses van tardar en millorar. L’amo de l’empresa, gesticulant aparatós davant les cares desconcertades dels dos peons matarranyencs, intentave explicar-los que no tallaren els pins tan amunt com per asseure’s-hi a la soca, que tallaren arran de terra. Es va asseure a la soca tallada i fee que no amb el cap. En acabat, fee la senyal de l’estralada al peu de l’arbre. «El tall aquí, aquí!», cridave en un idioma incomprensible.

Al tramitar els passaports per a emigrar, la Direcció General de Seguretat va emetre un informe preceptiu on recordava que vint anys enrere el pare d’un d’aquells desheretats havia estat condemnat per «auxili a la rebel·lió» -va romandre fidel al govern legítim-. La maquinària repressiva franquista seguia ben viva vint anys després d’acabar la Guerra Civil, s’estenia als fills dels directament implicats i perseguia uns desgraciats que havien d’emigrar perquè el seu país no podie alimentar-los. L’Estat no podia assegurar la supervivència del seu poble, però la repressió funcionava com un rellotge, i s’heretave.

Lluís Rajadell 

Herois d’anar per casa

(Publicat a La Comarca el 23 de setembre del 2022)

Los poemes èpics grecs i romans tenien com a tema central la figura de l’heroi: una persona semi divina, de semblança forta i musculosa, que actue de cara a l’adversitat emprant la violència quan és necessari, buscant sempre fer el bé per a la humanitat. Ve a ser com un robot programat per complir un objectiu, i que remou cel i terra per conquerir Troia, trobar el velló d’or o arribar a Ítaca.

Los herois —o superherois— d’avui en dia son quasi exactament una copia dels antics herois clàssics. L’única diferencia és que en lloc d’escriure’s en mil·lenaris poemes, surten a la gran pantalla de forma més visual i, per tant, més directa.

Però potser hauríem de preguntar-nos si de veritat volem seguir, com a societat, el model d’eixe heroi. Potser un heroi sigue també una persona real: sense músculs i amb sentiments, que a voltes fa tonteries i s’allunye del bé. Potser no hi hague herois i malvats, perquè potser no hi hague bones i males persones, sinó solament bones i males accions.

Potser no cal conquerir Troia per ser un heroi, ni cal raptar una princesa d’Esparta per ser un malvat. Potser tots hem segut herois en algun moment, i malvats en un altre; i eixa és la complexitat més bella que podem trobar a la naturalesa humana.

Luismi Agud

Adagis i refranys antics

(Publicat a La Comarca el 16 de setembre del 2022)

Tal i com están escrits a un llibret de 1736:

Al home que de tu fia, fia dell, ques cortesía.

Amistat per interés, no dura perque no ho es.

Ab lo qui beu masa vi, negocia en ell dematì.

A ningù demanaràs los diners que guardaràs.

A carn dura, dent agùda.

Allo quet importa à tu no ho deixes fer à ningù.

A riu rebolt, ganancia de peixcadors.

Bofetada que not puixes vengar, no te la deixes pegar.

Bo es viure per a veure.

Bon dia es lo que plou, sino apedrega.

Com tingues gran paciencia, i persevères, eixiràs ab la cosa quemprengueres.

Caldera vella, ò terrat, no està sens bony, ò forat.

Canteret nou, fa laygua fresquèta.

Cada ollèta, trova la cobertorèta.

Cada hu plora sòn dol à la llum del sèu cresol.

Corbs en corbs nos piquen.

Concell que no es bo per à tu, nol dones a ningù.

Cent de un ventre, y cada hu de sòn temple.

Deixa diners als amichs, si vols tenir enemichs.

De lo que no has estudiat no tractes, ques necetat.

Dos galls en un galliner, no canten bè.

Dels escarmentats, ixen los avisats.

Dels qui fuigen, algù sen escapa.

De nit tots los gats sòn pardos.

En dirse les veritats, se perden les amistats.

En la presencia del Sol, poca es la llum del cresol.

En lo Invern per la moquita, y en lo Estiu per la calor, sempre es bo dur mocador.

En burles, ni en vères, ab tos matjors no partixques peres.

Hon no hià sanch nos fan botifarres.

Hon se fa foch ix fum.

Lo millor bocì del plat, daràs a qui tangendrat.

Lo fill qui à sos pares bat, ja lo Infern tè aparellat.

Lo qui no vol traballar , no pot fer sinos gastar.

La pobrèa es farà rica, si à menjar poquèt saplica.

Lhoste, com lo peix menut, al cab de tres dies put.

Lo sabi sab que no sab, lo simple tot ho tè al cap.

Tomás Bosque