25 anys de Viles i gents des de l’altre mil·leni

(Publicat a La Comarca el 5 de juny del 2020)

Al volum antològic Deu anys de «Viles i gents» (2006) jo no hi figurava, i creia que no havia format part d’aqueix col·lectiu. Rellegint-ne ara el pròleg veig que sí que n’havia estat. Però no en trobava la prova perquè en aqueix llibre no hi figura cap «Viles i gents» de la meua autoria.

Sort d’en Carles Sancho que m’escriu que hi vaig participar tardanament el 2005 i, per motius que ja no recordo, només amb una columna el 14.10 i una altra el 16.12 d’aquell any. Allí s’aturà la meva activitat vilera, perquè el febrer del 2006 eixia el primer «Lo Cresol», col·lectiu que feia una columna semblant a Diario de Teruel, i com que hi faltava personal, me n’hi vaig anar. I a Terol segueixo. Aqueixes dues columnes vileres no han estat els únics escrits meus a La Comarca. Hi havia connectat des de 1988, si més no, i en tinc escrits en castellà i català des del 89, que de tant en tant reprenc, però no pas com a «Viles i gents». La iniciativa, tan útil i necessària, de publicar una columna setmanal en català als diaris aragonesos de llengua castellana va sorgir del periodista bellmuntà en Ramon Mur, la primera volta fa 25 anys a La Comarca amb «Viles i gents», i 15 anys més tard amb «Lo Cresol» al Diario de Teruel, i així ha demostrat la viabilitat d’un periodisme en llengua catalana a l’Aragó en diaris castellans. Malauradament els esforços que s’han fet per tenir columnes semblants en català en altres diaris de l’Aragó, no han donat ara com ara resultats positius, tret del mensual alcanyissà Compromiso y Cultura, ço que situa la nostra província en capdavantera en la promoció i defensa d’aquest patrimoni tan íntimament aragonès que és el català d’Aragó. Estic verament agraït a La Comarca per publicar ininterrompudament des de 1995 «Viles i gents», i especialment en llegir-n’hi en una que: Aragó té al costat d’un ric patrimoni arquitectònic i paisatgístic, un altre de molt ric també: el lingüístic. Les dues grans joies d’aquest darrer patrimoni, verdaderes catedrals de la llengua, són el parlar català d’Aiguaviva i l’aragonès de Sercué.

Artur Quintana i Font

Més anys que el tango

(Publicat a La Comarca el 29 de maig del 2020)

Se’m fa un nus a la gola quan penso que fa vint-i-cinc anys del primer i segur que encertat, com a mínim per pioner, ‘Viles i gents’. El popular tango ‘Volver’, que mon avi beseità Antonio Giner adorava en veu de Carlos Gardel des que el va admirar a Buenos Aires, diu, en lletra del gran poeta argentí Alfredo Le Pera -i ja em perdonareu la llicència lingüística d’honorar la llengua original de tan bella composició, que segur tots enteneu-, ‘que es un soplo la vida, que veinte años no es nada’. Podem estar-ne d’acord o no, i més en los temps tan estranys i durs que mos toque viure als qui tenim la sort de ser-hi, el cas és que a mi sempre m’ha paregut una reflexió encertada, com la resta de la lletra de la cançó. I, com totes les grans frases i lletres, té més d’una lectura, segurament centenars; per raó d’espai, se me n’acuden dues que podrien servir d’aplicació a la nostra estimada columna. D’una banda, vint-i-cinc anys -o vint, no ve de cinc- no és res si atenem a la rapidesa i fugacitat de la dimensió humana del temps en el marc de la immensitat espai-temporal de l’Univers, i segurament tampoc si ho mesurem en termes de la durada d’una vida, que passa, sobretot per als qui ja no som precisament joves, més ràpid del que la majoria voldríem, si no estem patint turments insuportables. Però de l’altra, tenint en compte la singularitat, valentia i constància del ‘Viles i gents’ i dels qui l’heu feta possible, és tota una gesta poder dir en orgull que ha arribat a les noces d’argent i que hem estat part, en un o altre moment, dels continguts que molts hem llegit en interès. Que una columna en català en territori en bona part hostil -per la ignorància hereva d’una dictadura- hagi arribat al quart de segle és una fita que mos ha de servir de guia i de model quan, per les circumstàncies que fóra, estem temptats de tirar la tovalla sense esgotar la nostra capacitat com a persones i territori, com a gents i viles d’un entorn natural i social bell i singular, que mos acull i mos fa mirar en optimisme present i futur.

*Publiquem una columna de tots els que al llarg d’estos 25 anys han format part de Viles i gents

Josep Puche Giner

Jo també vaig escriure a Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 15 de maig del 2020)

A les darreries de l’any 2005 vaig publicar la meua primera columna amb el títol El riu de la llengua, a «Viles i Gents», quan ja portava publicant-se deu anys. L’equip de «Viles i Gents» m’havia invitat a participar en aquell projecte. Coneixia molt bé a tots els «vilatans» i em vaig incorporar a l’equip amb molt de gust. Val a dir que per aquell temps publicava jo amb certa regularitat a la columna d’Opinió de La Comarca, però en castellà. Ves per on, al poc temps, desembre del 2005, amb l’amic Ramón Mur, que tenia molt bona relació amb el director del Diario de Teruel -escrivia la columna «El Contorno»-, vam pensar de proposar-li una columna sabatina en català. Ramón Mur va parlar amb el director i el projecte li encaixà. Mentrestant jo havia contactat amb els components de l’equip de «Viles i Gents» i amb unes quantes persones més interessades en col·laborar en la nova columna. Vàrem proposar una sèrie de noms i per majoria decidirem «Lo Cresol»: sonava bé, era una paraula força matarranyenca i potser el llum del cresol ens enllumenaria en el nou camí a recórrer. Tot va anar com oli en un cresol i el 4 de febrer del 2006 publicava la primera columna que acabava amb aquests versets.

Per les terres de Terol
volem dur l’enteniment;
tenim flameta al cresol,
però bufe massa el cerç.

Cresolaires i vilatans vàrem decidir dedicar-nos exclusivament a les nostres columnes de La Comarca i del Diario de Teruel, per tant jo vaig deixar d’escriure a «Viles i Gents», la qual cosa vol dir que només vaig escriure, si mal no recordo, dues columnes a La Comarca. Tot dos equips hem mantingut una relació força estreta, fins i tot els primers anys fèiem una reunió anyal que acabava en un sopar ben animat. Vint-i-cinc anys de «Viles i Gents» són molt anys i ho hauríem de celebrar passat el maleït confinament. Esperar els vint-i-cinc de «Lo Cresol» seria massa, ni més ni menys que l’any 2031. Endavant vilatans!

*Publiquem una columna de tots els que al llarg d’estos 25 anys
han format part de Viles i gents.

José Miguel Gràcia

Vint-i-cinc anys de <>

(Publicat a La Comarca el 8 de maig del 2020)

Quan l’amic Carles Terès em va demanar de fer un article sobre aquesta efemèride no li vaig saber dir que no. Van ser set anys i mig entre «Viles i gents» i «Temps de Franja» que vaig col·laborar amb una seixantena de columnes, escrites en català, tocant temes d’actualitat i de vegades de caire personal, generalment en to humorístic. La qüestió està en què a la meva edat (vaig cap als vuitanta-i-dos anys) he perdut bona cosa de la escassa capacitat creativa que ja tenia i només escric resums, síntesis i recopilacions del que han escrit altres. I per més que m’hi esforço no se m’acut què dimonis puc dir en un moment com aquest. De primer vaig pensar fer un joc de paraules amb «Viles» i «Gents» con si fossin els cognoms d’una mossa que ha fet vint-i-cinc anys. Recordem la quantitat de gent que són coneguts d’aquesta manera: Folch i Camarasa, Domènech i Montaner, Font i Quer, Rius i Taulet, Pla i Daniel, Macià i Companys (ai, no!) i si m’apureu Ramón i Cajal. Llavors diria que la senyoreta Columna, filla del senyor Viles i la senyora Gents celebra el seu aniversari, etc., etc. Però això té una falla i és que no conec més que cognoms dobles, amb la lletra i entre mig, de personatges masculins i cap del sexe femení, així que no lliga prou bé i ho vaig deixar estar.

També podria dir, com Joan Manuel Serrat, allò de «Fa quinze anys que tinc deu anys», recordant el llibre recordatori que es va fer als deu anys de «Viles i gent», seleccionant alguns articles. Per cert que un article meu titulat «La gaita» va aparèixer firmat per Rajadell i Andrés, així que les crítiques desfavorables han sigut per a ell.

En conclusió, que no sé con he de fer el que m’ha demanat Terès i Bellès. Això em recorda la poesia de Lope de Vega: «Un soneto me manda hacer Violante / que en mi vida me he visto en tanto aprieto / catorce versos dicen que es soneto / burla burlando…» Ja he arribat al final.

*Publiquem una columna de tots els que al llarg d’estos 25 anys han format part de Viles i gents.

Miquel Blanc i Grau

L’experiència d’una columna compartida

(Publicat a La Comarca l’1 de maig del 2020)

Va ser Carles Sancho qui me’n va parlar. Estrenàvem l’any 1995 quan em va comentar que es volie crear una columna en llengua catalana en el periòdic La Comarca. I em va proposar integrâ-m en lo colectiu de lletraferits que li haurien de donar vida.

En aquell temps, la meua experiència com a articulista es limitave a algunes narracions que havia publicat anteriorment al propi periòdic, recreant personatges i fets de la literatura oral.
La idea m’agradave. Tenia moltes coses a dir i m’engrescave dir-les en català, respectant la normativa però prioritzant i donant valor, sempre que comptara amb alternatives vàlides, a la nostra forma dialectal i als localismes. A més, lo gran finestral de La Comarca, obert de vora a vora al territori, em pareixie adequat. I el grup d’escriptors amb los que hauria de compartir columna, eren persones amb una llarga trajectòria de compromisos per la llengua i la cultura pròpies, i m’oferien totes les garanties.

I m’hi vaig incorporar. I durant estos anys hai continuat rescatant de l’oblit els personatges ilustres dels que abans parlava, ja que corren perill de desaparèixer de la memòria popular. I em doldrie no haver-ho intentat. Pero hai escrit també sobre qüestions d’actualitat. I de tant en tant m’hai permés narrar experiències autobiogràfiques i records personals, ja que són matèries molt agraïdes que em motiven de forma destacada. I és que, per a mi, l’escriptura, com la lectura, són dos plaers immensos.

Per un atre costat, atesa la precària situació de la nostra llengua a l’Aragó, en els meus articles del «Viles i gents» acostumo a utilitzar un llenguatge que pretén ser didàctic, molt pròxim a la oralitat. I ho faig amb l’esperança de motivar el lector a reconéixer com a pròpia la llengua escrita que té davant, i invitâ’l a submergî-s’hi i disfrutar de la lectura. El que no tinc gens clar és si ho hauré aconseguit. En tot cas és el lector qui ho ha de jutjar.

Ara porto algun temps sense publicar. La meua naturalesa demane atenció. Pero, comptant amb totes les vènies que convinguen, lo dia menos pensat tornaré.

Fa anys, Juli Micolau, amic freixnedí, a les endreces del seu poemari Esfera. Traspunt en la Serena, vee en mi «l’optimisme montrogí; la força positiva». I ho encertave plenament.

*Publiquem una columna de tots els que al llarg d’estos 25 anys han format part de Viles i gents

José Antonio Carrégalo

Virus i gents

(Publicat a La Comarca el 24 d’abril del 2020)

La situació d’excepcionalitat que estam vivint, fa difícil pensar en qualsevol cosa més enllà del COVID-19 i les conseqüències negatives que està comportant. Enguany (los feliços anys vint, dien alguns!) no mos quede altra que aguaitar frustrats per la finestra de casa, mentre un raig de sol mos comence a enlluernar i sentim cantar les auronetes. Son les senyals inequívoques de que esta inoportuna pandèmia mos està robant la primavera.

Entre mig d’este desori me fan arribar una bona noticia: la columna Viles i Gents, del diari La Comarca, complís 25 anys! Per això, vull felicitar a tot l’equip per la dedicació i la constància en preservar i difondre una part tant important del nostre patrimoni immaterial com és la llengua.

Quan al juny del 2019, Carles Terès me va proposar escriure a Viles, me vaig ficar tant contenta que no m’ho podia creure. Vaig pensar que ere una bona oportunitat per donar a conèixer lo meu poble, ja sigués a través de les històries de la seua gent o bé fent cròniques de l’actualitat.

Per este motiu, avui me vull acordar de quatre persones que, en lo seu moment, van fer de corresponsals de l’actualitat de Nonasp a algun diari. Lo primer és Amalio Ràfales, al diari La Lucha, durant los anys 1912 i 1913, fent cròniques de caràcter social i polític, que a sovint criticaven irònicament lo gran pes de l’església.

Uns anys més tard, del 1929 al 1935, lo mestre Enrique Muñoz, al diari La Voz de Aragón, fa unes cròniques exquisides de temes com l’excursió dels xiquets d’estudi al Pantà de Pena, de la carretera de Batea o del «grandioso recibimiento al teniente Don Francisco Albiac Franc, héroe de Jaca, tributado por su pueblo natal».

Al terreny «deportiu», en trobam dels partits de futbol, fetes per Valero Zapater, al Diari de Lleida, del 1966 al 1971. Per un altra part, cap allà l’any 1979, JM Ràfales «lo Gravat», en fa al diari Zaragoza Deportiva.

Inclús en temps adversos com los d’ara, és important no amollar i seguir informant. Ànims a tothom. Confiança en la sanitat i en la vida!

Estela Rius

Caldrà

(Publicat a La Comarca el 17 d’abril del 2020)

Es compleixen 25 anys de la columna ‘Viles i gents’, un aniversari redó que hauria de portar a la reflexió, a la recapitulació i a les propostes de futur. Però la fita arriba en mal moment, no cal dir-ho.

Caldria recordar els precedents que van preparar el terreny per a que La Comarca fora un terreny adobat i assaonat per a que la llaó prosperara quan la va tirar a eixam Ramón Mur. Anys abans del primer ‘Viles’, el periòdic ja publicava articles de divulgació, costumistes i folklòrics escrits en català sobre diferents pobles de la comarca del Matarranya. Hi van aparèixer textos de Toni Llerda, Desideri Lombarte i Pasqual Vidal, entre d’altres. Eren els primers escrits que es publicaven al periòdic en la llengua pròpia del Matarranya i de part del Baix Aragó.

Anys després, Ramón Mur posaria en marxa la publicació de textos en català com una secció permanent, i la iniciativa, ‘Viles i gents’, va collar, fins avui. Aspirava a que els catalanoparlants del Matarranya i el Baix Aragó s’identificaren amb l’expressió escrita de la seua pròpia llengua. No sé si ho ha aconseguit, ni tan sols si hi ha contribuït. Voldria pensar que sí.

Però avui tot això queda en un segon plà, enterrat sota un aclaparador allau d’incertesa, dolor i por per culpa d’una epidèmia que fa trontollar una societat que, fa poques setmanes, pareixia sòlida i indestructible.

Lluís Rajadell

Limitacions ‘chapurrianistes’ (als 25 anys de Viles i gents)

(Publicat la La Comarca el 10 d’abril del 2020)

Fa més de cinquanta anys alguns ja replegàvem vocabulari que sentíem dir a la gent naixcuda al segle XIX, i també escoltàvem en molta atenció les converses i cançonetes tradicionals. I en los amics de l’Estudi -escola- jugàvem a l’eixagueda, les xapes, a l’arrenquen i aturen, al marro, a saltar la corda, o al bater, joc de pilota en dos equips paregut al beisbol. Per ixo entenem molt bé què acabarà passant quan apareix un nou grup d’entusiastes xapurrianistes que se moren d’amor per la nostra llengua, però només parlen i parlen en castellà, i ho escriuen tot en castellà, ixo sí, posant de tant en tant la floreta d’un topònim o una expressió nostra, escrit també a la castellana. Com si el castellà necessitare per existir que, els que no respecten lo que han dit tantes voltes els acadèmics de la RAE sobre el català d’Aragó, li penjaren a les orelles un panical, un picaculs o un passaripiaus florit dels que ara creixen per les eres ermes dels nostres pobles.

Està clar que l’enfornada actual dels xapurrianistes arriben massa tard, quan el vocabulari en que ells treballen s’ha reduït de manera perillosa i no els aplegue ni per fer demostracions de primer d’infantil de Chapurriau. I no exagero, perquè entre els que mantenim la llengua, en les condicions dels anys 50-60 del passat segle, i els que es mouen en la immersió totalment castellanitzada dels raders vint anys, hi ha una distància insalvable.

Algun dia se n’adonaran que ixo del ‘chapurriau’ o xapurrejar, no és altra cosa que un terme despectiu inventat a la part castellana de l’Aragó, per senyalar la manera confusa que tenien de parlar, la gent de la Franja, quan intentaven fer-lo en castellà. Fenomen també conegut a la ratlla del portuguès i el castellà; o el que diu de l’època de la colònia portuguesa una crònica recent: «el portugués chapurreado fue durante tres siglos la lengua de comunicación entre europeos de todas las naciones en gran parte del litoral asiático». M’agüela Petra parlave molt poquet el castellà xapurrejat, i el català d’Aragó perfectament; m’agüelo Tomás, com va anar a l’escola, parlave català i castellà perfectament.

Tomàs Bosque

A tots els vilers

(Publicat a La Comarca el 3 d’abril del 2020)

En la commemoració dels vint-i-cinc anys de la columna de ‘Viles i gents’ a La Comarca m’agradaria recordar i donar les gràcies a aquells vilers que ens van acompanyar durant un temps però, que per diferents raons, van deixar de col·laborar molt al nostre pesar. El primer de tots ells va ser el calaceità Miquel Blanc, viler durant el final dels noranta i principis del 2000, també ens va donar suport el poeta freixnedenc Juli Micolau a les acaballes dels noranta i el periodista beseità d’adopció que treballa a l’Ajuntament d’Alcanyís Josep Puche ens va fer costat escrivint en la primera dècada del 2000. Dos codonyerans, el segon d’adopció, José Miguel Gràcia i Artur Quintana, van passar per viles breument perquè de seguida van liderar una nova columna en català -‘Lo Cresol’- al Diario de Teruel que ix puntualment cada dissabte de l’any des del febrer del 2006 amb un bon equip de col·laboradors. Alguns de nosaltres hem acompanyat ‘Viles i gents’ durant estos vint-i-cinc anys ininterrompudament en articles de diferents temàtiques. Tomàs Bosque de la Codonyera, Lluís Rajadell de Vall-de-roures, José A. Carrégalo de Mont-roig i jo mateix de la Vall del Tormo. Carles Terès resident a Torredarques s’incorporà pocs mesos després d’iniciar-se el projecte i és el coordinador de la columna, Natxo Sorolla de Pena-roja entrà com articulista cap al 2005 i la més recent, substituint José A. Carrégalo, l’Estela Rius de Nonasp. Les col·laboracions periodístiques de tots els vilers, més de mil dos-centes cinquanta, ha fet efectiva la presència periòdica durant vint-i-cinc anys de la nostra llengua en les pàgines del bisetmanari ‘La Comarca’. Volem donar les gràcies a tots els lectors que regularment ens heu seguit, que ens heu mostrat el vostre suport per així intentar de normalitzar i promocionar la nostra llengua.

Carles Sancho Meix

Per molts anys!

(Publicat a La Comarca el 20 de març del 2020)

El 25 d’agost de 1995, quan feia poc més de dos anys que havia tornat a Aragó, vaig veure imprès el meu primer ‘Viles i gents’ a La Comarca. La proposta me l’havia feta el director, Ramon Mur, que és qui va fer possible el “miracle” d’una columna en català en un periòdic aragonès. (Totes les coses referides a la nostra llengua a Aragó pareix que se sostenen a base de “miracles”.

Aquell primer article va ser “Torredarques. Imatges de festa i viatge”, una croniqueta amb pretensions literàries que descrivia les meues sensacions en el trajecte del poble a Alcanyís per treballar, en plena Festa Major. Eren dies tendres, on tot resplendia de tan nou com era: la vida al poble, lo matrimoni, la paternitat, la granja de conills, les trufes esquives, los nous amics… Vint-i-cinc anys i dues-centes quaranta columnes després, ací estic, escrivint-ne una altra que celebra les noces d’argent. Lo símil matrimonial no és casual, atès que la meua relació amb l’idioma ha estat d’enamorament des que tinc memòria. Suposo que este sentiment, com tantes coses, lo vaig mamar a casa. Mons pares, emigrats a Barcelona des de l’Aragó catalanòfon, em van criar en un barri i en uns temps castellanoparlants. Malgrat això i l’omnipresent “en castellano nos entendemos todos”, no els hi va passar pel cap de parlar-me en altra llengua que no fos la seua. Era el nostre tresor, que podia engrandir en els llargs estius a Queretes, on no sentia més castellà que la mitja horeta de missa en diumenge. Més grandet, vaig veure que hi havia cançons, llibres i revistes de tots els gèneres en lo nostre idioma, i persones d’indrets llunyans que l’acolorien amb els seus accents bellíssims. Podia eixamplar-ne els registres fins allà on volgués, no tenia límits. Lo meu compromís, però, es va fer ferm quan vaig tornar ací i vaig començar a “significar-me” en la seua defensa, per exemple escrivint en català en este periòdic. I tot gràcies a la confiança d’en Ramon i a l’escalf dels companys de columna, esdevinguts amics dels bons per causa d’esta fal•lera compartida. Per mols anys!

Carles Terès