Llibres i més llibres

(Publicat a La Comarca el 27 d’abril del 2018)

Amb motiu de Sant Jordi, vaig sentir un debat sobre si era millor el llibre electrònic o en paper. Les raons de qui defensava l’electrònic -un economista brillant i mediàtic- eren incontestables: la comoditat de dur tota la biblioteca a la butxaca, l’agilitat de navegació… fins i tot deia que la lectura electrònica era molt més adequada a la manera de funcionar del nostre cervell. Em va semblar una teoria plausible. Però hi havia alguna cosa que em fallava, algun element que anava més enllà de la usabilitat i que fa que continuem llegint llibres sobre paper.

Jo mateix sóc usuari assidu dels llibres electrònics precisament per la comoditat que em reporten. Però malgrat això, els llibres se’ns continuen acumulant per tot el pis. A les prestatgeries, a les tauletes de nit… I a Torredarques en tenim un munt a les golfes, alguns ficats en caixes i d’altres apilats sobre mobles vells o directament per terra, sota una capa de pols.

Quan la filla gran ens visita, es mira les lleixes del menjador i em diu “No sé per què me’n compro si aquí en tenim tants”, i pregunta quins li aconsellem. “Este és boníssim, l’has llegit?”, “Sí, però no em va agradar gaire”; “I este? Que bé m’ho va fer passar!” Ella l’agafa i se’l mira. “Teniu aquell…?”, “Ui sí, el vaig llegir de ben jovenet; a veure si el trobem… “. I el trec del prestatge, li passo la mà per la coberta, el fullejo. La meua memòria és curta, però cada volum m’encomana la sensació que em va fer viure, fins i tot quan no en recordo clarament l’argument. Els llibres de terror, per exemple, em traslladen a les nits d’estiu de Queretes, als udols de gos que presagiaven morts impensades. D’altres se m’emporten al taller d’esmolar, a la pausa d’havent dinat, amb l’olor del ferro calent i l’enrenou a l’altra banda de la persiana metàl·lica. Cada llibre m’explica no solament la seua història, sinó els moments que vam compartir, encara que sigui d’una manera evanescent. Al final serà per això: guardem els llibres ja llegits perquè, quan els retrobem, tornem als camins que en el seu dia ens van fer recórrer aquelles pàgines.

Carles Terès

Anuncis

Lo naixement d’un nom

(Publicat a La Comarca el 20 d’abril del 2018)

Porto alguns anys treballant l’onomàstica mont-rogina, particularment los noms de lloc. I sovint m’hai hagut de plantejar quines podien ser les causes i les circumstàncies de l’aparició d’un determinat nom. En la majoria dels casos l’origen està clar (los Bassiols, les Serretes…). En altres no tant, o no gens (la costa [de] la Menga, lo Vilaret…).

A semellança de les persones, los noms naixen, evolucionen i, en molts casos, es van perdent, substituïts, o no, per uns altres. I fa poc hai tingut la sort de poder viure, en directe, l’aparició d’un de nou, i ben modern.

A Mont-roig hi ha un replanet, al carrer de la Parra, en el que l’ajuntament hi va instal·lar un banc. I hai vingut observant que aquella zona s’ha convertit en punt de concentració d’adolescents i jovenalla en general. Fa mesos que els veig per allí, assentats o drets, parlant i fent bulla, mentres tracalegen los mòbils. I em preguntava per quina raó de tres haurien estriat precisament aquell espai.

Lo meu nét d’onze anys em va traure de dubtes, no fa molt, quan va comentar que havie quedat de trobâ’s amb los amics al “banc del Wifi”.

-I a on està eixe banc -vaig inquirir, estranyat.

-Iaio -va sentenciar ell-, t’has de posar al dia. És lo que hi ha davant de la perruqueria, al carrer de la Parra. Allí arribe la cobertura dels wifis de la Biblioteca i del Salon i tenim connexió a Internet.

Alabat sigue déu!!! Que m’havia d’imaginar, ignorant de mi, que aquella constant reunió al voltant del banc ere deguda al fàcil accés a la xarxa.

No sé quan temps durarà eixe nom. És possible que desaparegue al mateix temps que el banc, o quan lo senyal de wifi s’esfumo. Jo li auguro una existència efímera. Però la fabulosa memòria col·lectiva és capaç de mantindre’l viu anys i més anys. I qui sap si arribarà a fosilitzâ’s amb lo banc i tot. Qui sap. Perquè els camins dels noms estan plens de misteris.

José A. Carrégalo

Fondespatla des de l’aire

(Publicat a La Comarca el 13 d’abril del 2018)

No és ninguna broma el projecte “Tirolina” de Fondespatla. D’aquí a poc temps ja es veurà la seva espectacular llargària, de serra a serra, per damunt del poble. L’extrem més alt o base de sortida del recorregut estarà a la punta de l’Ombria, a 1.015 m d’altitud, a l’est de la vila; i la base d’arribada o descàrrega, a la vora de l’ermita de Sant Miquel, a 790 m d’altitud, a 1.880 m de distància en direcció oest.

Com sap prou bé la gent del Matarranya, sense haver estudiat la llei de la gravitació de Newton ni altres fenòmens de la física que expliquen per què s’embalen cap avall les coses que es fiquen a un pla inclinat només que tingue una certa pendent, los viatges de la súper-tirolina no gastaran ni un cèntim d’energia. És el que fèiem de menuts baixant pels barandats de les escales, o deixant-mos les culeres dels pantalons pels eslliçadors dels ribaços de les eres. Així, la gran atracció serà un tobogan aeri gegant, per sobrevolar els camps d’ametllers, les granges i la vila, asseguts a un arnés del tot segur que anirà penjat d’un cable d’acer especial.

La qüestió és que a Fondespatla -poble antic ben conservat- fent honor de la seva tradició d’emprenedors, de cop i volta s’han ficat a combatre la despoblació i recuperar l’autoestima dels veïns, fent promoció del poble i del seu espectacular paisatge. I se’ls ha ocurrit que el primer pas d’eixa empresa renovadora sigue la súper-tirolina. Al que tindran que seguir, necessàriament, altres projectes turístics possibles pel voltant de la vila: aparcament ample i zona de descans a l’entrada, en un bar-restaurant i una tenda de productes típics del Matarranya, un parc infantil multiaventura en tirolines pels xiquets que no puguen pujar a la tirolina gegant… i qui sap si un parc d’animals domèstics i salvatges en un llac artificial. Perquè una aposta tan valenta i original s’ha de complementar en tot un programa d’activitats turístiques a la seva alçada.

I la cosa haurà de funcionar. Encara que només sigue perquè Fondespatla es troba enmig d’eixa ruta turística de l’arquitectura antiga, que passa per Calaceit, Queretes, La Freixneda, Vall-de-roures, Beseit, Pena-roja, Mont-roig i Morella.

Tomàs Bosque

Vuitanta anys

(Publicada a La Comarca el 30 de març del 2018)

El passat 27 de març va fer vuitanta anys que l’aviació italiana va bombardejar les poblacions de Valljunquera, el Mas de Llaurador i la Vall del Tormo. A este primer atac des de l’aire li va seguir una segona ofensiva de l’aviació per atemorir l’afeblida resistència republicana. Després de les conseqüències dramàtiques del bombardeig civil d’Alcanyís de principi de març, la població matarranyenca va fugir de les viles als refugis al camp per evitar els efectes del sagnant càstig aeri. Quatre dies més tard, el 31 de març del 1938, els legionaris italians ocuparen definitivament estes tres viles veïnes. Creuaren el riu Matarranya i prengueren el mas de Cassos -mas dels Escassos- al terme de Massalió i ocuparen el mas dels Frares i el Mas del Llaurador en el terme de Valljunquera i la partida de les Foies al nord de la Vall del Tormo. Després d’una forta resistència de l’11 Divisió del general republicà Enrique Líster, durant el mes de març, a les Ventes de Valldesgorfa i al Mirablanc a Valljunquera, la presa de les tres viles situades a l’esquerra del Matarranya mitjà va ser relativament fàcil per a l’exèrcit italià de Mussolini que avançava ràpidament en direcció cap a Catalunya. Els últims anys han aparegut moltes col·leccions de fotografies del pas dels legionaris durant la guerra civil pel nostre territori, entre totes estes imatges, dos instantànies del bombardeig aeri de la Vall del Tormo i Valljunquera, i altres de la relació en la reraguarda de les tropes italianes amb la població civil. Al fossar de la Vall del Tormo encara es conserven una dotzena de creus que recorden els morts italians en la passada guerra civil i guardo les memòries d’un soldat de la lleva del biberó, Manel Dómine, que lluità en l’artilleria republicana en estes tres viles a les ordres de Líster. Records d’una guerra civil com a conseqüència d’un enorme fracàs col·lectiu.

El bé

(Publicada a La Comarca el 23 de març del 2018)

Estic immers en la lectura de ‘Vida i destí’, de Vasili Grossman, una obra monumental en tots els aspectes. Avanço lentament perquè disposo de poc temps de qualitat per a esmerçar-hi l’atenció que mereix, ja que a cada paràgraf hi ha motiu per a la reflexió.

Grossman se m’apareix lúcid i precís en les seues definicions del feixisme, de la llibertat o del fanatisme. Afirma que l’assoliment del bé és l’objectiu últim de la humanitat. Un concepte tan ampli, però, li suscita moltes preguntes: “Existeix un bé aplicable a tots els éssers, a totes les tribus, a totes les circumstàncies? O potser el meu bé és el mal per a tu i el bé del meu poble, el mal per al teu?”. També hi ha l’evolució del concepte ‘bé’ al llarg de la història, atès que coses que abans eren vicis, ara són virtuts i viceversa. En els seus inicis, les religions i els sistemes polítics tenien el bé com a finalitat, però han acabat produint grans mals en milions de persones. I és que Grossman va viure la Revolució Russa, l’evolució del règim comunista, la Segona Guerra Mundial i els grans moviments de masses del segle XX.

‘Vida i destí’ no es va poder publicar fins el 1980, a Suïssa (feia vint anys de la mort de l’autor), després d’haver eixit clandestinament de la Unió Soviètica en forma de microfilm. M’esgarrifa pensar què hauria significat per a la literatura i el pensament la pèrdua d’aquesta obra.

Els meus avis, coetanis de Grossman, van viure el flagell de dues dictadures i l’ensorrament del somni democràtic de la República. Els pares van patir els anys de plom del franquisme fins ben entrada la trentena. Quan per fi va morir el dictador, la meua generació eixia de la infantesa… Ara, tinc la sensació que rebroten comportaments que creia superats pel progrés moral de la humanitat. Torna la intolerància contra col·lectius de persones, s’apliquen les lleis per a retallar la llibertat d’expressió… Em fa por que les meues filles no acabin vivint en un món pitjor que el d’avui. Diuen que la humanitat fa dues passes endavant i una enrere. Em temo que ara estem en retrocés. Només espero que la passa no sigui massa llarga.

Carles Terès

La jaqueta de piquets

(Publicada a La Comarca el 16 de març del 2018)

Fa sixanta anys, en una economia de subsistència com ere encara la nostra, la cultura del pedaç estave a l’ordre del dia. I a base de pedaços i sorgits s’apanyave la roba i es mirave d’aprofitar-la fins que ja no donave més de si. Ara, pel que fa a la vestimenta del criaturam, algunes famílies depenien de la bona voluntat dels seus parents de la capital. Així, l’arribada dels paquets amb roba usada, però encara útil, ere esperada amb expectació i molt celebrada pels menuts, i encara més pels grans. Alguna volta els nostres familiars de Barcelona també mo’n van enviar. I jo en vaig fer servir unes quantes peces. Però en lo meu cas, allò de reaprofitar la roba d’uns altres, sobre tot la de mudar, es va allargar de forma extraordinària, concretament fins als vint-i-un anys. Resulte ser que entre les amistats de casa nostra comptàvem amb un curiós personatge. Corredor comercial de professió i una mica excèntric, entenie que la seua faena demanave, a part d’un caràcter agradable (empatia en diríem ara), elegància i varietat en el vestir. Certament, lo seu ere un estil propi, una mica estrany si es vol, però indubtablement atractiu. I partint d’aquella premisa comptave sempre amb un complet i llamatiu (a voltes extravagant) vestuari que renovave cada dos per tres. Ell ere feliç alternant al seu gust camises, corbates, jaquetes, pantalons i sabates ben acolorides i relluents. I com que érem de la mateixa talla, de tant en tant em regalave alguna jaqueta o algun pantaló. Jo li ho agraïa molt, encara que després tinguera els meus dubtes a l’hora d’eixir al carrer lluint una roba tan estrident. I és que anar vestit d’aquella manera tan extraordinària tenie les seues servituds. I ja n’estava escarmentat. Perquè durant un temps vaig passejar per les festes majors i sales de ball de Girona i la Costa Brava una jaqueta ben llampant, de color coure envellit motejada de diminuts piquets blancs, que m’havie passat i que ere molt cridanera. Però al remat hi vaig haver de renunciar perquè tot déu em preguntave si jo era un dels músics de l’orquestra. I allò, per al meu caràcter vergonyós, ja va ser massa.

José A. Carrégalo

Pel temps de la verema

(Publicat a La Comarca el 9 de març del 2018)

Ere pel temps de la verema, cap a l’octubre, i cada any es repetie el mateix. Matinàvem per estar al peu de la tira de vinya a punta de dia. Eixíem de casa quan encara ere de nit, i ben de nit.

Tota la família. Iaios, pares i fills. També algun amic que ens ajudave o que intercanviave ajuts per a veremar en acabat les seues finques. Gent des de seixanta anys fins a xiquets d’escola. Passàvem tot el dia veremant, ajupits al voltant del ceps. Només una parada per dinar amb quatre mossos. Mon pare se n’encarregave, al tardet, de portar el raïm amb el tractor a la bodega cooperativa, als afores del poble. Havie de fer coa, una coa ben llarga de vegades, per graduar el sucre del raïm i buidar-lo. La família, com no podie tornar cap a casa amb el remolc carregat de verema, deixave el tall més tard, a postes de sol, amb algun cotxe i, de vegades, a peu. Arribàvem a casa amb els primers estrels al cel.

Ja voltant la mitjanit, tots ens gitàvem cansats, amb la renyonada dolorida i el cos i el cap ensopits. Però algú seguie despert encara una bona estona més. A la cuina es sentie trastejar fins la matinada. Les llums de tota la casa estaven apagades, menys al foc, on ma mare seguie treballant per preparar el dinar del sondemà. Mentre la resta de la família dormie, ella seguie treballant. Cansada i sola trafegave entre paelles i cassoles. I en ser demà, de matinada, una altra vegada al tall. I així una setmana i una altra. Però no va poder cotitzar per rebre una pensió de jubilació. L’Administració no li ho va permetre. No treballave prou per a tindre’n dret.

I el dia 8 de març les dones van parar per reivindicar igualtat. Fartes.

Lluís Rajadell