Adéu amic!

(Publicat a La Comarca el 7 d’agost del 2020)

Vam compartir escola. Una primera educació dels anys cinquanta. Una ascla cada alumne per fer anar l’estufa, en els freds hiverns, per fer pujar la temperatura de dins de l’aula. Una època que vam conèixer l’ajuda nord-americana als escolars europeus d’aquell salvador Plan Marshall: la lleit en pols en enormes bidons de cartró i el formatge envasat en grans llaunes. Els cants patriòtics, les frases cèlebres i les efemèrides glorioses i els comentaris interminables que no entenien ni els més espavilats, escrits a l’enorme pissarra que havíem de copiar amb bona lletra en les nostres llibretes i al diari de classe, un quadern oficial de les nostres activitats docents per mostrar en cas de visita de l’inspector. La nova escola dels anys seixanta, amb canvi d’edifici, ara dins del nucli de la població, va variar una mica la seua programació i vam anar dixant molt lentament aquell adoctrinament del règim en clar descens. En acabar els estudis al poble vam coincidir altra volta amb altres vallejos al batxillerat tècnic-laboral a l’institut d’Alcanyís. I l’estiu, cada any, era la nostra estació més esperada. Les primeres penyes dels amics i amigues: bones xerrades, animació musical, menjades compartides, guateques, ponxe, animalades variades… que culminaven amb les festes d’agost. La vila s’omplia d’estiuejants i visitants que animaven els actes programats. També els banys al riu en bicicleta que cada cert temps la corrent d’aigua canviava els tolls de lloc: la Miraveta, lo Tormo, la Venteta, del Retoret, la Font de Navarro… I, paral·lelament, les nostres primeres eixides estivals als pobles veïns: Calaceit, Massalió, la Freixneda, Queretes, Valljunquera, la Torre… Lo Citroën de ton tio Atilano, un dels primers vehicles que circulava per la Vall, va ser el nostre company d’algunes festes i anècdotes nocturnes que, més tard, recordàvem amb nostàlgia. De seguida mos vam fer adults, massa ràpid, i vam tancar definitivament eixa gloriosa etapa compartida d’infància i adolescència.
Anys després hem tornat a coincidir en les menjades anuals dels quintos del 52 de la Vall. La pròxima serà molt trista perquè et trobarem a faltar.

Uns bons records de joventut guardats en la nostra memòria difícils d’oblidar company. Gràcies per la teua amistat Jesús.

Carles Sancho Meix

Infern

(Publicat a La Comarca el 24 de juliol del 2020)

Què és l’infern? Aquesta pregunta me l’havia feta sovint, sobretot en els anys on la infantesa s’esquerda i comença la primera adolescència. Després, un cop assumida la meua incapacitat per creure en la vida després de la vida, només hi he pensat en moments molt determinats. Davant d’algunes morts, per exemple; especialment si són sobtades i en edats on encara ens hauria de quedar camp per córrer. Les morts no previstes són una mala passada, perquè no ens permeten disposar què se n’ha de fer, de les nostres coses. Tot queda exposat a la vista de tothom. Un cop som dins un taüt o una urna, què en queda, de la nostra existència? Uns records, uns objectes disseminats pels espais que habitàvem. Coses que per nosaltres tenien un gran valor, esdevenen andròmines sense cap altra funció que fer nosa i acumular pols. Si a més morim sense fills, parelles, pares, germans o bons amics, és possible que ni tan sols perdurem, ni que sigui breument, en la memòria de ningú. En aquest cas fins i tot es pot donar la circumstància que les nostres pertinences acabin en mans de persones per a les qui no significàvem res o directament ens detestaven.

Però aleshores, què és l’infern? L’infern és morir-te i no poder marxar. L’infern és que allò que resta de tu -ectoplasma, consciència, esperit- s’ha de quedar per veure les conseqüències dels teus actes, les dissorts dels éssers estimats, sense la possibilitat ni tan sols de xiuxiuejar-los un consell a cau d’orella, d’inspirar-los un pensament o acompanyar-los en un somni. És, en definitiva, ser testimoni de tot i no poder intervenir en res.

El paradís, si existís, seria just el contrari; renéixer en una dimensió sense cap connexió amb aquesta, no recordar res de la vida anterior, ser un ésser nou, començar de zero. Com el fetus que abandona el ventre de la mare per no tornar-hi mai més ni tenir-ne memòria.
(Però quin vertigen, intentar concebre la desaparició d’un mateix. No?)

Carles Terès

Lo cicle del temps

(Publicat a La Comarca el 17 de juliol del 2020)

L’edifici conegut popularment com «Lo Centro», se va aixecar l’any 1913 i durant casi 25 anys va albergar la seu social del republicanisme nonaspí, funcionant de punt de reunió i de divulgació d’estos idearis, així com de cafè, de saló de ball i, ocasionalment, de teatre. La finalitat quedave indicada a la façana, on al principi s’hi podie llegir «Casa del pueblo», canviant a principis de la dècada de 1930 per «Centro Republicano Radical».

La postguerra i la dictadura van portar un destí ben incert a n’este edifici, quedant expropiat i passant a convertir-se, paradoxalment, i en contra de la voluntat dels socis, en la casa de Déu, mentres estaven fent obres a missa. En acabat, se va clausurar i l’any 1958 se va tirar enterra al·legant que estave en «mal estat», tot i la negativa silenciosa (quin remei!) de molta gent. Se va produir una iconoclàstia? Traeu valtres les conclusions. Arribada de nou la democràcia, l’Ajuntament va reunir a una representació dels socis del Centro i van cedir la propietat al poble.
D’aquí deu dies, lo 27 de juliol, farà trenta-cinc anys del concert al Centro de la banda saragossana de heavy metal «Pedro Botero». Esta actuació de l’any 1985 va ser lo primer acte tornada la democràcia que es va celebrar a n’este emplaçament, que per aquells dies encara ere un trist descampat, en només dos columnes, com a l’antiua Pompeia, que dixaven intuir el seu passat.
Este concert tan singular va inaugurar una llarga llista d’actes que s’hi han celebrat, abans i després de la seua reconstrucció, tornant-li a donar a l’edifici un ús públic i cultural. Un exemple és que des del 26 de juny, al balcó, onegen dos banderes LGTB+ per celebrar l’Orgull. Lo temps és un cicle: tot ve, se’n va i torne.

Estela Rius

La taca

(Publicat a La Comarca el 10 de juliol del 2020)

Compatibilitzar la llengua catalana materna amb la ciutadania aragonesa és complicat per determinats aragonesos catalanoparlants. Per als veïns del Matarranya i de part del Baix Aragó, assumir les dues vessants de la seua identitat pot ser difícil si es considera que parlar català suposa un demèrit de l’aragonesitat. Alguns catalanoparlants d’estes dues comarques han trobat una solució per eixir del pas. Allò que parlen no és català, és una altra cosa, xapurriau.

L’argumentació filològica d’esta tendència és, bàsicament: «No mos done la gana que el que natros parlem sigue català, i prou!» Així la seua consciència queda més tranquil·la, més en pau. La traïció a la identitat aragonesa queda atenuada, encara que no totalment esborrada, que no s’enganyen.
Però no n’hi ha cap incompatibilitat entre parlar una llengua comuna amb un altre o altres països i identificar-se amb el país de naixement o de residència. És més, una part essencial de la cultura de Bèlgica i Suïssa, per exemple, és la llengua francesa, com de Canadà és l’anglès o de l’Argentina l’espanyol. Igualment, una part essencial de la cultura d’Aragó és el català. Convertir el català en una taca per la identitat aragonesa es anar contra les essències d’Aragó, de l’Aragó real, no del que somnia el supremacisme castellà.

Però cal reconèixer que les elits aragoneses s’han esforçat històricament en arraconar i eliminar la taca del català. La primera passa és traure-li el caràcter de llengua i reduir-la a un xapurriat, una barreja. Defensen que només el castellà és propi d’aragonesos «fetén». Però, si això pensen, tenen un problema, parlen la llengua de Castella, la llengua que va arribar d’una altra comunitat. O és que unes llengües taquen i altres no?

Lluís Rajadell

José Luis Sancho Domene. In memoriam

(Publicat a La Comarca el 3 de juliol del 2020)

A Castellseràs, el mal que no ha pogut fer el Covid 19, l’han fet els dos accidents mortals dels raders dies de maig: Miguel Framil, jubilat, al caure ribàs avall collint cireres al jardí de la seua casa. I el nostre estimat cunyat J. L. Sancho Domene, també jubilat i agricultor des dels catorze anys, que només ha tingut un sol accident en la seua vida al bolcar-li el tractor quan llaurava oliveres.

Eren les nou de la vesprada del 31 de maig, plovia, i José Luis encara no havia tornat del camp on se n’havia anat només dinar perquè volia acabar eixa feina abans de recollir el gra.
La dona i un dels tres fills que viu al poble, ja pensaven lo més greu després dels silenci premonitori a les moltes trucades que li van fer al mòbil. La imminència de la tragèdia els torbava lo pensament i entre plors i lamentacions mos van avisar als familiars, mentre el fill, dos cosins i alguns amics es van posar en marxa per mirar, camp per camp, on el podrien trobar, sabent que els troços d’oliveres els tenen repartits pels quatre cantons del terme. I serien prop de les onze de la nit, encara plovent, quan el fill, que anava sol, se’l va trobar a la partida del Mas de les Monges, cap al Desert de Calanda, en la pitjor de les circumstàncies que es poden imaginar.

Mira que s’ho haurien dit voltes la dona i els fills: «José Luis, que ja no tens edat per anar en tractors per eixes carreteres i camins, per molt que disfrutos cuidant els teus empelts al regadiu i cullgues les olives. Com culls i mos dus a casa els dolços ‘alberges’, els préssecs tardans i les verdures més bones que mai per regar-les en la gometa. No en tenies prou de camp encara, després de seixanta anys vivint agafat a la terra com si tingueres unes arrels tan fortes com les dels albres que al llarg de la teva vida has plantat ? No en tenies prou, fill meu, encara? No en tenies prou…?»

Tomàs Bosque

Toponímia del Matarranya

(Publicat a La Comarca el 26 de juny del 2020)

Per tal de representar gràficament el territori, s’ha avançat moltíssim perquè, actualment, tenim molts mitjans i tècniques per fer-ho: la fotografia aèria cada vegada més evolucionada, el tractament informàtic de dades i imatges, les mesures i referències de camp… Així que la millora de la cartografia és evident amb les noves edicions de les representacions del territori. El que no s’ha avançat massa és en el nom dels llocs. Es copia la toponímia d’uns mapes als altres i poques vegades es comprova i es rectifica. Si consultem, per exemple, els mapes del cadastre, i passa també en altres, en veurem molts exemples. Al terme de Valljunquera ‘los Aiguatxals’ -lloc de molta aigua- s’ha substituït per ‘Abochales’ -sense significació-, la partida dels ‘Canyamassos’ -lloc de moltes canyes- per ‘Canimases’ -com l’anterior sense significació-, la ‘valleta de Rullo’ -relleu- per ‘Bayeta del Rullo’ -producte de neteja- i el ‘mas d’en Puchol’ o ‘mas d’en Soros’ -en, propietat- han passat a ser ‘mas deu Puchol’ o ‘mas deu Soro’ -deu, deïtat-. Molt prop del terme de Valljunquera, al de la veïna Massalió, la partida de les ‘Garraveres’ -planta arbustiva que dona mores- s’ha convertit en ‘Carravena’ -cognom, segons internet-. Al terme de la Vall del Tormo, al costat de les anteriors viles, el ‘Racó de Fos’ s’ha traduït per ‘Rinco Fos’, topònim estrany per a la gent del territori i un mateix element del relleu apareix, en el mateix mapa, amb dos denominacions diferents ‘val Jorba’ i ‘barranco d’en Jorba’ -mig en castellà i mig en català- per definir el tradicional ‘vall d’en Jorba’. I això mateix passa en la toponímia rural de les altres viles matarranyenques que tenim una llengua pròpia diferent a la castellana. Davant d’este desgavell dels noms de lloc dels nostres pobles, la Comarca del Matarranya hi vol posar ordre i sentit comú i recuperar la toponímia tradicional dels nostres municipis a través d’un ambiciós projecte patrimonial immaterial objectiu que compartix també el Govern d’Aragó.

Carles Sancho Meix

El disseny i la vida (o les vides del disseny)

(Publicat a La Comarca el 12 de juny del 2020)

El cartell que el dissenyador Nacho Padilla ha fet per l’ajuntament de Barcelona amb l’eslògan «Barcelona té molt poder», no és del gust de tothom, i això ha originat una nova polèmica entre la fauna tuitaire. També els totòlegs de la ràdio n’han dit la seua.

L’altre dia, per exemple, una tertuliana va engegar «jo no sóc dissenyadora, però a mi no m’agrada gens». No em vaig poder estar d’exclamar (en la solitud del meu confinament) «Els dissenyadors no dissenyem per als altres dissenyadors! Dissenyem per a tothom! Per-a-tot-hom!». I és que un cartell, per bonic que sigui, no és una obra d’art. L’art el fan els artistes, no els dissenyadors. La nostra feina consisteix a comunicar el missatge del client al seu públic objectiu. Naturalment, hem de tenir un sentit estètic ben desenvolupat per reproduir aquest missatge de forma atractiva per als destinataris. I sobretot cal molt d’ofici per saber com funciona la sensibilitat dels receptors, els mecanismes visuals (tipografies, colors, proporcions…), els processos de producció i els suports de publicació, entre d’altres factors.

En parlo perquè aquests dies, aprofitant l’alentiment de l’activitat, hem anat actualitzant el mostrari de la nostra web. Una feinada que sempre fa mandra perquè pensem (erròniament) que primer són els encàrrecs dels clients. Però quan t’hi poses, te n’adones que, en certa manera, a través dels projectes pots reviure la teua trajectòria vital. Cada feina té la seua raó de ser, el seu argumentari, la seua càrrega d’hores de dedicació. L’emoció de quan per fi trobes la línia gràfica correcta, el neguit de la presentació, l’alegria de quan s’aprova i els ajustaments inacabables per a poder fer-la pública. Revisar-les, triar-les i preparar-ne les imatges per a mostrar-les als visitants del web, ha estat retrobar-me amb el meu jo d’aleshores, quan les pensava i les construïa. En cada treball hi ha la descoberta d’un món, una lliçó apresa, la coneixença de noves persones. En cada treball hi ha un tros de vida.

Carles Terès

25 anys de Viles i gents des de l’altre mil·leni

(Publicat a La Comarca el 5 de juny del 2020)

Al volum antològic Deu anys de «Viles i gents» (2006) jo no hi figurava, i creia que no havia format part d’aqueix col·lectiu. Rellegint-ne ara el pròleg veig que sí que n’havia estat. Però no en trobava la prova perquè en aqueix llibre no hi figura cap «Viles i gents» de la meua autoria.

Sort d’en Carles Sancho que m’escriu que hi vaig participar tardanament el 2005 i, per motius que ja no recordo, només amb una columna el 14.10 i una altra el 16.12 d’aquell any. Allí s’aturà la meva activitat vilera, perquè el febrer del 2006 eixia el primer «Lo Cresol», col·lectiu que feia una columna semblant a Diario de Teruel, i com que hi faltava personal, me n’hi vaig anar. I a Terol segueixo. Aqueixes dues columnes vileres no han estat els únics escrits meus a La Comarca. Hi havia connectat des de 1988, si més no, i en tinc escrits en castellà i català des del 89, que de tant en tant reprenc, però no pas com a «Viles i gents». La iniciativa, tan útil i necessària, de publicar una columna setmanal en català als diaris aragonesos de llengua castellana va sorgir del periodista bellmuntà en Ramon Mur, la primera volta fa 25 anys a La Comarca amb «Viles i gents», i 15 anys més tard amb «Lo Cresol» al Diario de Teruel, i així ha demostrat la viabilitat d’un periodisme en llengua catalana a l’Aragó en diaris castellans. Malauradament els esforços que s’han fet per tenir columnes semblants en català en altres diaris de l’Aragó, no han donat ara com ara resultats positius, tret del mensual alcanyissà Compromiso y Cultura, ço que situa la nostra província en capdavantera en la promoció i defensa d’aquest patrimoni tan íntimament aragonès que és el català d’Aragó. Estic verament agraït a La Comarca per publicar ininterrompudament des de 1995 «Viles i gents», i especialment en llegir-n’hi en una que: Aragó té al costat d’un ric patrimoni arquitectònic i paisatgístic, un altre de molt ric també: el lingüístic. Les dues grans joies d’aquest darrer patrimoni, verdaderes catedrals de la llengua, són el parlar català d’Aiguaviva i l’aragonès de Sercué.

Artur Quintana i Font

Més anys que el tango

(Publicat a La Comarca el 29 de maig del 2020)

Se’m fa un nus a la gola quan penso que fa vint-i-cinc anys del primer i segur que encertat, com a mínim per pioner, ‘Viles i gents’. El popular tango ‘Volver’, que mon avi beseità Antonio Giner adorava en veu de Carlos Gardel des que el va admirar a Buenos Aires, diu, en lletra del gran poeta argentí Alfredo Le Pera -i ja em perdonareu la llicència lingüística d’honorar la llengua original de tan bella composició, que segur tots enteneu-, ‘que es un soplo la vida, que veinte años no es nada’. Podem estar-ne d’acord o no, i més en los temps tan estranys i durs que mos toque viure als qui tenim la sort de ser-hi, el cas és que a mi sempre m’ha paregut una reflexió encertada, com la resta de la lletra de la cançó. I, com totes les grans frases i lletres, té més d’una lectura, segurament centenars; per raó d’espai, se me n’acuden dues que podrien servir d’aplicació a la nostra estimada columna. D’una banda, vint-i-cinc anys -o vint, no ve de cinc- no és res si atenem a la rapidesa i fugacitat de la dimensió humana del temps en el marc de la immensitat espai-temporal de l’Univers, i segurament tampoc si ho mesurem en termes de la durada d’una vida, que passa, sobretot per als qui ja no som precisament joves, més ràpid del que la majoria voldríem, si no estem patint turments insuportables. Però de l’altra, tenint en compte la singularitat, valentia i constància del ‘Viles i gents’ i dels qui l’heu feta possible, és tota una gesta poder dir en orgull que ha arribat a les noces d’argent i que hem estat part, en un o altre moment, dels continguts que molts hem llegit en interès. Que una columna en català en territori en bona part hostil -per la ignorància hereva d’una dictadura- hagi arribat al quart de segle és una fita que mos ha de servir de guia i de model quan, per les circumstàncies que fóra, estem temptats de tirar la tovalla sense esgotar la nostra capacitat com a persones i territori, com a gents i viles d’un entorn natural i social bell i singular, que mos acull i mos fa mirar en optimisme present i futur.

*Publiquem una columna de tots els que al llarg d’estos 25 anys han format part de Viles i gents

Josep Puche Giner

Jo també vaig escriure a Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 15 de maig del 2020)

A les darreries de l’any 2005 vaig publicar la meua primera columna amb el títol El riu de la llengua, a «Viles i Gents», quan ja portava publicant-se deu anys. L’equip de «Viles i Gents» m’havia invitat a participar en aquell projecte. Coneixia molt bé a tots els «vilatans» i em vaig incorporar a l’equip amb molt de gust. Val a dir que per aquell temps publicava jo amb certa regularitat a la columna d’Opinió de La Comarca, però en castellà. Ves per on, al poc temps, desembre del 2005, amb l’amic Ramón Mur, que tenia molt bona relació amb el director del Diario de Teruel -escrivia la columna «El Contorno»-, vam pensar de proposar-li una columna sabatina en català. Ramón Mur va parlar amb el director i el projecte li encaixà. Mentrestant jo havia contactat amb els components de l’equip de «Viles i Gents» i amb unes quantes persones més interessades en col·laborar en la nova columna. Vàrem proposar una sèrie de noms i per majoria decidirem «Lo Cresol»: sonava bé, era una paraula força matarranyenca i potser el llum del cresol ens enllumenaria en el nou camí a recórrer. Tot va anar com oli en un cresol i el 4 de febrer del 2006 publicava la primera columna que acabava amb aquests versets.

Per les terres de Terol
volem dur l’enteniment;
tenim flameta al cresol,
però bufe massa el cerç.

Cresolaires i vilatans vàrem decidir dedicar-nos exclusivament a les nostres columnes de La Comarca i del Diario de Teruel, per tant jo vaig deixar d’escriure a «Viles i Gents», la qual cosa vol dir que només vaig escriure, si mal no recordo, dues columnes a La Comarca. Tot dos equips hem mantingut una relació força estreta, fins i tot els primers anys fèiem una reunió anyal que acabava en un sopar ben animat. Vint-i-cinc anys de «Viles i Gents» són molt anys i ho hauríem de celebrar passat el maleït confinament. Esperar els vint-i-cinc de «Lo Cresol» seria massa, ni més ni menys que l’any 2031. Endavant vilatans!

*Publiquem una columna de tots els que al llarg d’estos 25 anys
han format part de Viles i gents.

José Miguel Gràcia