El blog de “Viles i gents”

(Publicat a La Comarca el 26 de 2019)

Si voleu llegir les columnes en la nostra llengua que puntualment cada setmana es publiquen a ‘La Comarca’ i al ‘Diario de Teruel’ teniu un blog on apareixen totes des de fa prop de sis anys. A https://vilesigents.wordpress.com/2013/01 les trobareu agrupades cronològicament per mesos i també per categories o temes: Matarranya, ‘Lo Cresol’, ‘Viles i gents’, art, economia, lingüística, literatura, llengua, música i teatre, medi ambient, política i societat, toponímia, tradicions, reflexions i notícies. També hi teniu els coordinadors de les columnes: José M. Gràcia de ‘Lo Cresol’ i Carles Terès de ‘Viles i gents’, una biografia dels columnistes que participen en els articles setmanals i una breu història de l’inici de l’experiència en els dos mitjans escrits. El blog recopilatori va començar a funcionar el gener del 2013, primer les columnes de ‘Lo Cresol’ publicades al ‘Diario de Teruel’ i, a partir del juny, va anar incorporant-se les de ‘Viles i gents’ de ‘La Comarca’. En total en tenim prop de 600 columnes en la nostra llengua que donen informació i mostren l’opinió independent i plural des de les comarques del Baix Aragó-Casp, Matarranya i Baix Aragó. També podeu trobar les nostres columnes a la web que gestiona el company Natxo Sorolla http://www.lafranja.net des del 2009, 643 entrades a ‘Viles i gents’ i 248 a ‘Lo Cresol’. El grup d’articulistes de ‘Lo Cresol’ el formen actualment: Artur Quintana, Maria Dolores Gimeno, Juan Luis Camps, José Miguel Gràcia i Antoni Bengochea. Pertanyen al col·lectiu ‘Viles i gents’: José A. Carrégalo, Lluís Rajadell, Natxo Sorolla, Tomàs Bosque, Carles Terès i qui escriu la columna. Però la nostra presència a estos dos mitjans escrits és molt anterior al blog ‘Viles i gents’ i a la web ‘La franja’, l’experiència va iniciar-se el 1995 a ‘La Comarca’, d’això prompte en farà vint-i-cinc anys, i des del 2006 al ‘Diario de Teruel’.

Carles Sancho Meix

Anuncis

Futurs

(Publicat a La Comarca el 12 d’abril del 2019)

Encenc el llum del bany, obro l’aixeta i em rento les mans. En uns segons, sense parar-hi esment, he fet ús d’unes comoditats impensables per als nostres avantpassats. Quan visito pobles i masos abandonats, però, m’admira l’enginy que gastaven per treure profit de la calor, del fred, de l’aigua, de la llum, dels materials de la natura o de l’orografia. Em pregunto com devien imaginar-se que seria la vida al cap d’un segle o dos. Cap a finals del XIX, per exemple, amb l’eufòria dels avenços industrials, van proliferar les il·lustracions futuristes d’escenes del segle XXI, amb cels plens de vehicles i màquines que ho feien tot. De fet, recordo que, a la meua adolescència, ja als anys 70, pensàvem que quan arribés el 2000 els cotxes volarien i hauríem colonitzat la Lluna.

Mentre m’eixugo les mans, intento el procés invers i faig un salt de mil anys cap al futur. Què pensarà el Carles d’aleshores en contemplar els vestigis de la nostra civilització? Potser sentirà la mateixa admiració condescendent que jo davant els aqüeductes o el sistema de clavegueram de les ciutats romanes. O no, ves a saber. D’aquí a mil anys, al ritme que anem, pot haver passat qualsevol cosa; per tant, desisteixo d’esbrinar les cabòries d’un hipotètic Carles ‘trimil·lenial’ mentre s’eixuga les mans… si és que encara li cal rentar-se-les.

Amb el rastre d’aquesta darrera elucubració -un Carles a qui no cal rentar-se les mans-, m’assec a taula. Mentre llesco el pa, em ve de cop la il·luminació. El veritable progrés no vindrà dels avenços tècnics, sinó d’un canvi total de la realitat. El meu inexistent alter ego del 3000, no s’entretindrà amb si fèiem servir internet o arribàvem a Mart, sinó que li serà impossible comprendre com podíem viure dins un cos. Des del seu estat evolutiu, intentarà fer-se una idea del que suposaria l’esclavitud fisiològica, la tirania de les hormones, la volubilitat de la salut. Serà una consciència plena, sàvia, que habitarà una dimensió sense dimensions. No se m’ocorre altre camí de progrés -tret de l’extinció, sens dubte l’opció més probable.

Carles Terès

La panaderia II

(Publicat a La Comarca el 5 d’abril del 2019)

Va ser al desembre de 1951 quan mon pare, a l’edat de trenta-i-tres anys, es va llicenciar voluntàriament de la Guàrdia Civil. Ell i la mare s’havien casat a Mont-roig sis anys abans, i en lo moment de tornar a la vida civil tenien dos fills, l’Elenita i el Tonyin, tan menuts que cabíem los dos en un cornaló de sària. I es van establir a Mont-roig i van obrir una tenda d’ultramarins a casa Sastrón, al carrer Gigantes, alhora que regentaven un café situat al mateix edifici.

Pero, emprenedors com eren, a les raderies dels anys cinquanta van pensar en obrir una panaderia com a complement de la tenda. A Mont-roig no n’hi havie hagut mai, i la viabilitat del nou negoci ere una incògnita, ja que la pràctica totalitat de les famílies elaboraven lo seu pa a casa i el portaven a coure al forn de la Vila. Finalment es van decidir i en poc temps ja produïen un centenar de pans cada dia. Ara, el procés ere molt laboriós i complicat: primer pastar a mans, a casa Sastrón, en una gran pastera; después pujar la massa al muscle, embolicada amb manils i en grans canastes, al forn municipal; allí tallar, pesar, arredonir i enfornar; i, una vegada cuit lo pa, baixâ’l una atra volta a casa Sastrón per a vendre’l.

Clar que allò comportave un tràfec inacabable. Pero els dubtes inicials es van esbargir pronte. I en vista del constant increment del volum de les amassades van comprar una màquina de segona mà. Ara bé, degut al volum i al pes de la pastadora, es van vore obligats a canviar la ubicació del pastador a la planta baixa de l’hostal de la Placeta, la casa de mons iaios, que estave més lluny del forn que l’atra.

Tal circumstància va vindre a complicar novament la labor. I van haver de trobar una alternativa al trasllat de les canastes de la pasta hasta el forn. I és en este punt quan entre en escena el burret propietat de mon iaio, ja que el pare va idear uns argadells especials per a carrejar dos canastes cada viatge, sense més esforç per a les persones que carregar, descarregar i conduir l’animalet pels empinats carrers. Una solució rudimentària pero molt pràctica en aquella época.

José A. Carrégalo

Fa 80 anys

(Publicat a La Comarca el 31 de març del 2019)

Fa 80 anys mig milió d’espanyols van travessar la frontera francesa per escapar de les sarpes de les tropes franquistes, que liquidaven la II República amb la conquesta de Catalunya a sang i foc. Entre aquella allau de refugiats hi havia dos-cents xiquets del Matarranya que, fins unes poques setmanes abans, havien viscut una enriquidora experiència vital i educativa que marcaria les seues vides. Van passar la major part de l’any 1938 a la colònia infantil del Hogar del Niño Aragonés, a un poblet de la província de Barcelona que es diu la Beguda Baixa, entre les vinyes del Penedès. Però l’empenta de l’exèrcit insurrecte era imparable i va obligar a evacuar a aquella canalla cap a França. Les classes, els jocs del pati, les excursions i les confortables habitacions habilitades a la Masia Bach per la iniciativa de Batiste Albesa, un polèmic líder anarquista de Vall-de-roures, van quedar enrere. Des de l’eixida de can Bach fins a travessar la frontera francesa tot va ser incertesa, fugida i precarietat.

Finalment, l’expedició de xiquets i xiquetes de la Beguda va passar a França a les primeries de l’any 1939. Molts d’aquells nois es van quedar a viure en famílies franceses, però la major part va seguir viatge cap a Bèlgica, on van quedar resguardats fins que un altre conflicte, la II Guerra Mundial, va portar també la destrucció al país d’acollida. Llavors els xiquets van tornar al Matarranya, que en aquells temps estava immers en la més dura postguerra. Encara, 80 anys després, parlen amb admiració i enyorança dels “pares” belgues.

Lluís Rajadell

Ensòmic o premonició

(Publicat a La Comarca el 24 de març del 2019)

Un home pinxo en posició de mascle alfa, muntat sobre un cavall, recorre al galop tirat els pobles del Mesquí, Matarranya i Bergantes, ficant per davall de les portes de la gent i per les gateres de les cases buides, fulletes que parlen d’una llengua mil·lenària de la que ells no hi volen que se’n digue el nom. Que no hi pot ser el que dic? Que no és possible que algú vagi per ahí a deshora, sobre un cavall desbocat, fent un mailing costós que, ves a saber si no l’ha pagat el mateix Steve Bannon, l’amic de D. Trump? Pos està clar que podrie ser possible. Abans no hi havie cavalls pel Matarranya, perquè en rucs i matxos la gent s’anave apanyant però ara, després d’aquell intent fracassat de negoci hípic per a rics de la “Meseta”, de la torre del Marquès, la gent ja s’ha aveat a trobar-se cavalls en genets que porten banderetes a la gorreta, a la polsera i al rellotge. I eixos paios, que de moment només tenen una presència folklòrica als pobles del Baix Aragó i dels voltants de la Caixa, com la gent se distraigue i poso a les urnes moltes paperetes seues, ja voreu quin sotrac li fotran a tot el que s’ha avançat fins ara en el terreny de les llibertats i l’ecologia, per detindre el canvi climàtic (que ells neguen); en la preservació radical dels drets humans i els valors democràtics, i en la protecció de la diversitat social i cultural. També en tot lo que s’ha fet per la nostra llengua, en lleis positives de les Corts d’Aragó; ho podrien destrossar tot sense contemplacions, perquè no tenen sensibilitat ni amor per la cultura.

Quina diferència en l’Alt Aragó, on s’està vivint, com una festa, la recuperació de la fabla: creació d’empreses en noms i productes etiquetats en aragonès, festes i fires al voltant, presentació de llibres i discos en aragonès, programes de radio i TV. Quina diferència i quina pena.

Tomàs Bosque

Sorolla’t

(Publicar a La Comarca el 17 de març del 2019)

El passat 23 de febrer, en la celebració del Dia Internacional de la Llengua Materna a Pena-roja, el grup Ya babé va estrenar una nova cançó, recreant musicalment un dels millors poemes de l’escriptor pena-rogí Desideri Lombarte, Sorolla’t. I és que els queretans ja van enregistrar el 2017 un CD de petit format, sis temes, dedicat al poeta de Pena-roja que titulava ‘Cantant a Desideri’. El polifacètic activista cultural, traspassat ara fa trenta anys, va dedicar el text a la revista del mateix nom que va aparèixer el setembre del 1986, en què hi col·laborava sovint. Impresa a Gràfiques del Matarranya a Calaceit i editada en aquell moment pel col·lectiu Sorolla’t i activa fins el 2000. Va ser un dels primers poemes que va veure publicat perquè, encara que va començar a escriure poesia el 1981, fins el 1987 no va veure la llum el seu primer poemari ‘Romanços de racó de foc i poemes de vida i mort’, publicat a la col·lecció Pa de Casa i promoguda pel Govern d’Aragó. Era la primera editada en català a l’Aragó, iniciativa del Conseller de Cultura i Educació del Govern d’Aragó, el favarol José-Ramon Bada. El poema Sorolla’t també apareix en l’excel·lent antologia lítica de l’escriptor matarranyenc ‘Ataüllar el món des del Molinar’ (2000) interpretada en un dels dos CD incorporats al llibre pel rapsode calaceità Antoni Bengochea. Un poema que convida a l’acció i a l’activisme rural compromès amb el territori com ho era el contingut de la primera revista publicada, en aquells inicis dirigida a la gent progressista del Matarranya i de la comarca de la Terra Alta, segons hi llegim en l’editorial. SOROLLA’T i poca son, / ja s’ha acabat lo dormir, / espavila’t, que si dorms, / de net no en farem un dit… SOROLLA’T i fes camí / camí de la llibertat, / llibertat de dit o no dir. / I, dient la veritat, / a la nafra posa el dit… Un referent i tota una declaració d’intencions de l’enyorat amic i poeta matarranyenc.

Carles Sancho Meix

Pau

(Publicat a La Comarca el 22 de febrer del 2019)

He tingut el privilegi de fer la traducció a la nostra llengua del llibre Records per a la pau, d’en José-Ramon Bada, editat per la comarca del Baix Aragó-Casp dins la col·lecció Mangrana. L’autor ha volgut que estes memòries d’un xiquet de la guerra —com ell mateix es defineix— estiguessin a l’abast dels lectors en l’idioma amb què, a Favara, va «aprendre a parlar i a escoltar per primera vegada». Aquell xiquet esdevindria, anys a venir, una de les ments més lúcides del nostre país. Va ser el primer conseller de cultura del govern d’Aragó i a qui hem d’agrair que s’imparteixin classes de català a les nostres viles.

En Pepe Bada, Pepito en aquells temps, va viure en pròpia pell els desastres de la guerra: van assassinar son pare pel sol fet de ser «de missa» i van deixar la mare sola, a càrrec de quatre criatures. No puc imaginar el dolor d’aquella dona, la desesperació, la impotència. Quin mal havia fet en Josep, el seu marit, per merèixer aquella fi? I, malgrat eixa catàstrofe, en Pepito es va convertir en una persona d’esquerres i, sobretot, en un militant radical per la pau i per la reconciliació. Al llibre hi llegim les vicissituds de la seua família, dels veïns, de les persones que passen per la seua vida, i les reflexions que tot plegat li suscita. No hi ha bons ni dolents, sinó una gamma de grisos infinita. Hi ha l’assassinat del pare i de tots els seus germans, però també l’afusellament brutal dels segadors favarols a Saragossa o les humiliacions a les famílies dels vençuts durant la llarga postguerra. Fets que cal recordar per què no tornin a passar. Al capdavall, diu l’autor, la guerra la van perdre tots i no hi ha vencedors ni vençuts, sinó només víctimes. I a totes les víctimes de la guerra els devem la pau. No la pau de l’oblit —la drecera més curta per a repetir les errades— sinó la de la reconciliació.

Potser perquè als líders actuals, tan joves, els queda molt lluny tot això, els seus discursos estan buits de raons i plens d’arengues per carregar contra qui no pensa com ells, si cal a cop de bandera. Els aconsellaria de llegir el llibre, però si els fa mandra, només els caldria una conversa amb en Pepe Bada.

Carles Terès