Bolets

(Pubicat a La Comarca el 25 de gener del 2019)

L’any passat, com que va ploure molt, va ser una temporada excel·lent per als bolets i els boletaires. A final d’hivern, buscant com cada any espàrrecs per la muntanya, vam trobar les fràgils boletes brunes, de rosada o fredolics com també se coneix esta espècie micològica. Boníssims cuinats com a sopa o crema. Mai n’havíem vist a finals de febrer i començament de març. Pràcticament la temporada d’estos bolets, al mateix costat de casa, va durar unes tres setmanes ben bones. Després a internet haig comprovat que algun any molt humit sol passar.

Abans d’arribar la tardor, les abundants tronades de l’estiu, van activar els grans pebrassos blancs des de mitjans de setembre per on havia baixat l’aigua. Va ser pels vols del Pilar quan van aparèixer moltes classes de bolets comestibles: els preuats rovellons, els menuts mataparents o mollerics, les crueldes o llores, els cabridets o cames de perdiu, els bolets de tronc o gírgoles. D’estes dos últimes espècies n’hem collit pocs exemplars. L’any passat vam trobat al faltar algun carlet, encara que no són molt freqüents en els llocs per on busquem. Més tard, perquè el fred li va costar en arribar l’any passat, van aparèixer els peus de rata, els bolets de bestiar, les orelletes, els deliciosos babosos, bateons o llenegues… i, per tancar la temporada, les boletes brunes o fredolics, com el seu nom indica es mantenen fins arribar els freds, els tapats o garlandís i els pitets de gallina o llengua de bou. Espècies que la temporada passada van allargar la collita de bolets més enllà de Cap d’Any. En algunes de les nostres eixides micològiques hem hagut de triar aquelles espècies més del nostre gust per l’abundància de la collita. Tot un bon any agrícola de freqüents plogudes que, a més dels bolets, han activat totes les valls, barrancs, fonts i basses com fa molts anys que no es veia.

Carles Sancho Meix

Anuncis

Trenta anys de dignitat

(Publicat a La Comarca l’11 de gener del 2019)

Enguany fa trenta anys que un grup de persones sensibles a la cultura de les nostres terres, van decidir unir els seus esforços i crear una associació. Així va néixer l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA). Molts d’aquells fundadors ja tenien una trajectòria en l’activisme a les seues viles, per això van considerar que calia fer un pas més i treballar pel conjunt de poblacions que compartien llengua en esta part d’Aragó.

La faena no era fàcil. Lo territori no estava articulat (les comarques no existien) i la cultura, entesa com la manera d’interpretar el món que ens envolta, no sol ser un tema gaire popular -tret de les activitats d’etnografia “nostàlgica”-. La cultura és una matèria que abasta tots los àmbits de la nostra existència, la connexió amb lo passat que ens permet entendre el present i projectar-nos cap al futur. Es tractava d’evitar que passés allò que deia Raimon de “qui perd els orígens perd la identitat”. L’aspecte més precari de la cultura a les nostres terres era precisament aquell que les definia: l’idioma. Tot i ser parlat per la immensa majoria dels habitants, no tenia cap reconeixement oficial i no s’aprenia a les escoles. Los que tenien inquietuds literàries no coneixien lo registre culte de la llengua catalana que havien mamat a casa. Per a elaborar cultura escrita, només los havien ensenyat lo castellà. Però a l’hora d’expressar aquelles inquietuds, esta llengua els era insuficient, perquè el món que els envoltava venia definit per uns noms que no eren castellans. Així van començar a treballar per portar l’idioma que parlaven a casa i al carrer a tots los aspectes de la vida. Des d’allavons han editat llibres de múltiples temàtiques, publicat discos, revistes, fullets; han muntat exposicions; han organitzat trobades, concerts, cursos i conferències…

Han sigut trenta anys de dedicar temps i esforç a la cultura col·lectiva, sense fer cas de la incomprensió ni de les dificultats. Trenta anys de dignitat. Llarga vida a la cultura. Llarga vida a l’ASCUMA.

Carles Terès

Un tresor

(Publicat a La Comarca el 4 de gener del 2019)

A Mont-roig, a finals dels anys cinquanta i principis del sixanta, eren comptades les cases que disposaven de teléfon. I tant si en tenien com si no, per a qualsevol comunicació havien de contactar abans amb la central, que estave situada a casa Saura. El servici telegràfic funcionave de forma pareguda. Si volies enviar un telegrama havies d’anar a la centraleta i a través del teléfon comunicaven oralment lo text a la de destí. Allí ho transcrivien a mà en un altre imprés i el feen arribar al destinatari. Però este sistema donave lloc a equívocs i malentesos, com lo que explico a continuació.

Los meus pares van ser els primers en obrir, a les acaballes de la década dels cinquanta, una panaderia a Mont-roig. Però l’any 1966 el pare va decidir donar un cop de timó a la seua vida i es va presentar a les oposicions d’agents judicials. I quan li va tocar, va anar a Madrid a examinâ’s. A casa vam estar una setmana sense notícies, consumits per la impaciència. Però un dia, poc abans de Nadal, allà al tardet, a través de la centraleta de Mont-roig mos va arribar un telegrama, manuscrit, el text del qual resave literalment: “Alegre y Felices Navidades besos para todos recuerdos a Pepillo el Panadero de la gente Don José Carregalo”.

Lo contingut del telegrama mos vam dixar sumament desconcertats. Allò de “recuerdos a Pepillo el Panadero de la gente” qué significave? Qué tenie que vore “la gente” en aquell cas? I, si ere una altra broma del pare, com l’havíem d’interpretar? I amb aquella cavilamenta mos vam gitar. Però, desassossegada, la mare no parave de donar-li voltes al tema. Va ser a mitja nit, amb tota la casa en silenci, quan se li va encendre la llumeneta i ho va vore tot clar. Allò de “de la gente” ere un error de transcripció! Lo que el pare volie dir ere “del agente”, i allò significave que… havie aprovat l’oposició!

I va saltar del llit i, cridant i plorant d’alegria, mos va despertar i mos ho va explicar. I allí, en pijameta i camises de dormir, a pesar del fred, ho vam celebrar tots amb una bona algaravia.

Han passat més de cinquanta anys de tant memorable feta, però conservem lo telegrama com un tresor, com a testimoni d’este deliciós episodi de la història familiar.

José A. Carrégalo

Del Matarranya a Nova York

(Publicat a La Comarca el 28 de desembre del 2018)

Al primer terç del segle XX un potent corrent migratori va portar a un miler de naixcuts a la província de Terol a embarcar-se a distints ports espanyols i francesos per intentar conquerir el somni americà o, si més no, eixir de la misèria més asfixiant. Encara que la major part de les eixides que consten als arxius -i que han estat rigorosament escorcollades per l’investigador Raúl Ibáñez- pertanyen a les terres altes de la província, també n’hi va haver algunes des del Matarranya i, per cert, ben singulars.

Alguns municipis del voltant de la capital provincial, com La Puebla de Valverde, Javaloyas, Camarena de la Sierra o la pròpia Terol, acumulen més d’un centenar d’emigrants als Estats Units en els primers trenta anys del segle XX, segons els registres d’entrada del gran port d’entrada, Nova York. Les xifres baixaragoneses son molt més modestes, incomparablement inferiors, però entres els casos més singulars d’emigrants terolencs a la ‘Gran Mançana” hi figuren dues personalitats del Matarranya: Ramon Segura, que, durant la II República, arribaria a ser alcalde de Vall-de-roures i president de la Diputació Provincial, i Nicanor Villalta, el famós matador de bous de Queretes. Mentre que Segura va estar vivint als Estats Units dues dècades fins a retornar al seu poble natal l’any 1926, l’estada de Villalta és poca cosa més que una anècdota perquè el periple nord-americà només va consistir en una escala per arribar a Hispanoamèrica amb l’objectiu d’arredonir la temporada taurina.

Una vegada retornats a Espanya, el destí dels dos emigrants seria tràgicament oposat. Mentre Ramón Segura va morir l’any 1936 executat pels insurrectes als primers moments de la Guerra Civil, Nicanor Villalta triomfaria com a torero en una llarga carrera que culminaria en plena dictadura franquista.

Lluís Rajadell

Una bomba sense explotar

(Publicat a La Comarca el 21 desembre del 2018)

Ere un dia d’agost de 1964. Tenia ja setze anys i estava en mon pare i les dos mules mantornant la Plana del Calderer, just a la vora de l’antic camí de Fórnols, equidistant del tossalet del Tormet i del corral de bestiar del Quicos.

Aquella planeta de terra fluixa i superficial sobre un pla de roques de cascall estave voltada de poca cosa més que alguns romers i carrasquiços, i enmig de la magra propietat lluïa majestuosa, la carrasca centenària per donar ombra a les persones i cavalleries quan a la sega feia tanta calor.

A prop del migdia, mentre el pare feia alguna cosa entallà del guareit, era jo qui portava l’esteva de la vertedara i la vareta de pollíç per burjar de tant en tant les cavalleries perquè no s’adormiren. Estavem a meitat del solc anant lleugers, i de cop hi veig una cosa llarga com una carbaça, d’un parell de pams, que eixie del terra entre les potes de les mules i la punta de la rella. Paro en sec als animals al veure que era una bomba de la Guerra que no havia explotat i crido al pare, que va reconèixer a l’instant que era un obús. Com ell n’havia tocat tantes de bombes, la va agafar en les dos mans i se la va endur un poc avall del barranquet erm per amagar-la al forat d’una paret on ningú mai la puguera tocar.

Després, cavil·lant el per què d’haver aparegut la bomba en aquell moment, llaurant i mantornant la planeta tantes voltes després de la Guerra, ens vam adonar que aquell tros de terra, fins a eixe moment, sempre s’havia llaurat en burros que sols fan un forconet de fondària del solc, i aquell dia ere la primera volta que es llaurava en un parell de mules que, al tindre més força, es pot afondir més la rella. Vaig néixer aquell dia. Vos podeu imaginar les imprecacions que li vaig fer al mal parit de Madrit, responsable de totes les bombes de la Guerra Civil.

Tomàs Bosque

Qüento va, qüento vingue

(Publicat a La Comarca el 14 de desembre del 2018)

Al Centre Social de la Portellada va celebrar-se, el cap de setmana passat, el III Concurs de Contes Tradicionals “Qüento va, qüento vingue”, un interessant projecte pedagògic que estimula la relació entre les diferents generacions. Es tracta de preguntar als més grans contes o històries populars que encara es mantinguen vius en la memòria col·lectiva dels nostres iaios i iaies. Els xiquets després de la transmissió oral escriuen el text que presenten al concurs i així es recupera i es transmet una part important del nostre patrimoni immaterial. La iniciativa va eixir fa tres anys des del Departament de Patrimoni de la Comarca del Matarranya i al concurs literari hi poden participar tots els alumnes dels centres escolars del territori. En la convocatòria s’estableixen dos categories: 3er i 4rt i 5è i 6è de Primària i tres premis per a cada categoria. El lliurament dels guardons sempre es celebra durant les Jornades Culturals del Matarranya. La comarca com a promotora premia les escoles i, també, els alumnes amb un obsequi. Els centres guardonats van ser: CRA Alifara, CRA Matarranya i CRA Tastavins. L’acte, presidit pel President de la comarca, sempre acaba amb una actuació d’un grup d’animació, enguany ‘Projecte Caravana’, una companyia resident al poblet terolenc d’Olba, d’origen castellonenc, que va fer riure i participar a tota la canalla en el seu divertit espectacle ‘Bagul de contes’. Els menuts participants en l’acte estaven acompanyats dels seus pares i mestres. D’estos contes premiats la Comarca del Matarranya n’edita una mostra que es presenta durant la festivitat de Sant Jordi en primavera, acte que cada any se celebra a una vila diferent. Per a il·lustrar els textos publicats una reconeguda dibuixant s’encarrega de fer més agradable i didàctica la lectura dels contes tradicionals. Una jornada agradable en la nostra llengua en què els menuts són els autèntics protagonistes de la festa.

Carles Sancho Meix

Reduccions

(Publicat a La Comarca el 30 de novembre del 2018)

He anat reduint la mida de les llibretes que solc portar al damunt. De fet, he arribat a prescindir-ne. Primer va ser el canvi del sarronet on duc l’imprescindible per una ronyonera que em va regalar la filla gran: no m’hi cabia el bloc de tapa dura 12×15 i el vaig substituir per un d’espiral de 7×11. Després, arribada la tardor, les jaquetes amb butxaques em fan innecessària la ronyonera. Tot plegat fa que vagi deixant d’escriure, ni que sigui molt de tant en tant, amb la ploma que tant plaer em proporciona quan llisca sobre el paper.

M’inquieta una mica -una miqueta molt prima. Potser és per l’optimisme suau, que subjau al meu dedins, que em fa creure que tot tendeix a anar millor i no em permet capir les coses horribles que poden passar. “Algun dia m’hi posaré” em dic. Perquè no m’imagino que els dies se m’acabin. Per molts anys que visqui.

Encara en prenc alguna, de nota. Cada camí menys, tot s’ha de dir. Alguna frase que teclejo al mòbil, algun apunt de veu… Sempre es bo tenir idees per als articles que un parell de voltes al mes em toca d’escriure. La veritat és que rarament -per no dir mai- les recupero. Suposo que forma part del cansament de veure com de saturat n’està el món, de reflexions irrellevants. Com aquesta, per exemple.

Em passa el mateix (crec que ja ho esmentat en algun altre article) amb les fotografies. Avui mateix hem fet una passejada vora el riu Guadalop. La llum era magnífica: uns núvols densos tapaven el sol en intervals molt breus; els arbres de ribera brillaven de grocs, ocres i vermells; el terra cobert d’herba verdíssima per les pluges recents. La bellesa hi era, esclatant, però la crida a compartir-la a les xarxes socials dormia, potser eternament. Hem preferit seguir la caminada -ara un pas, ara un altre-, la conversa, i deixar en pau els seguidors d’Instagram o Twitter, que prou feina tenen a posar likes a l’allau d’imatges precioses que apareixen sense descans al seu timeline.
Potser envellir és això, reduir-se fins a desaparèixer.

Carles Terès