Lògiques turístiques

(Publicat a La comarca el 25 de juny del 2021)

Quan vaig tornar del meu primer viatge a l’estranger, mirant les fotos que havia fet, me vaig quedar pensant en la gran quantitat de persones desconegudes que hi apareixien. Moltes d’elles, fent fotos. Tot seguit me va assaltar lo pensament invers: a quantes fotos de gent desconeguda deuria d’estar jo?

Suposo que en aquell moment de fer la foto me va deure d’importar poc que la Fontana di Trevi estès a rebentar de turistes, que igual que jo, volien fer-se una foto davant del monument. L’objectiu no ere aconseguir una estampa idíl·lica i sense gent pel voltant com la d’Anita Ekberg i Marcello Mastroianni a La Dolce Vita. En absolut. L’única finalitat ere poder fer la foto i ensenyar-la a l’arribar a casa o ficar-la a Instagram… (però això ja és un altre tema).

Estant ficats de ple en lo paper de turistes, mos fem i fem (a seques) fotos davant de qualsevol cosa: paisatges, monuments, places… tot val. Disparam vint-i-cinc, cinquanta fotos en poc temps. Que més done, són gratis, i si alguna no la volem ja la «borrarem», no? És curiós que, a voltes, quan anem a fer turisme, perdem una mica lo control i el sentit sobre les coses. Per fer una foto, mos oblidam de mirar sense cap pantalla pel mig i de «disfrutar» lo que tenim davant nostre.

Però com dic, lo del turista no és més que un paper que assumim inconscientment en estes ocasions perquè, pensant-ho fredament, mos faríem, sense més ni més, una foto davant de la missa o de la plaça del nostre poble?

Lo turisme és una indústria de creació d’imatges que entén la fotografia com l’instrument perfecte per donar forma al discurs del desig, i per tant, lo destí turístic és una imatge construïda per generar la necessitat d’anar-hi. I anar-hi sense fotografiar-se a tot arreu no té gràcia… Mira, aquí hi ha poca gent! Mos fem una foto?

Estela Rius

A galdades

(Publicat a La Comarca el 18 de juny del 2021)

L’alcalde de la Torre del Compte i periodista Alberto Díaz, ha tingut la bona idea de gravar una sèrie d’entrevistes amb la gent més vella del poble per guardar la memòria d’una generació que desapareix i que ha viscut una època molt dura de guerra, postguerra i dictadura i també una seguida d’anys de progrés i pau. Però totes les entrevistes s’han fet en castellà. Es conservaran els records, però no la forma de parlar, que no és una part menuda del bagatge cultural dels entrevistats i de tot el poble. En tot cas, una galtada a la llengua.

L’ajuntament, la Comarca del Baix Aragó i l’associació CB Torrevelilla han posat en marxa un interessant projecte per a gravar audiovisuals sobre converses de la gent gran parlant de la vida del poble en el català local per a conservar-lo amb tota la seua expressivitat. El projecte vol conservar la parla autòctona, amenaçada per la substitució pel castellà. El principal promotor de la idea, l’actor Ferran Rañé, descendent de la Torre de Vilella, qüestiona que la llengua del poble siga la mateixa que la dels Ports de Morella, el Matarranya o la Terra Alta. Té clar que és una altra cosa, xapurriau. I defensa que tingue la seua pròpia gramàtica i ortografia, inventades sense cap recolzament acadèmic. Una altra galtada.

La novel·la ‘Muladar’, que acaben de publicar Ángela Puntes i José Ignacio Villacampa, està ambientada al Matarranya, una comarca que els autors han volgut homenatjar. Però llevat d’unes quantes referències turístiques poc més situa al lector al Matarranya. No se’n troba cap al·lusió a la llengua de la comarca. La manca de qualsevol pista relacionada amb el principal tret cultural comarcal és manifesta, i el relat, encara que engrescador, perd credibilitat. Clatellot.

Amb iniciatives benintencionades li cauen tres galtades a la maltractada llengua del Matarranya i el Mesquí.

Lluís Rajadell

Per un passat millor

(Publicat a La Comarca l’11 de juny del 2021)

Fa molts anys, allà pel 1800, va tindre lloc lo que passarie a la història com a Revolució Industrial. Van aparèixer lo Big Ben, les gorres planes de pana, Oliver Twist i, sobretot, les fàbriques, a on treballarie la major part de la població urbana (que ere la major part de la població del país). Poc abans havie tingut lloc la Revolució Francesa, que va causar la implantació d’una educació pública i gratuïta, a la que tingueren accés los alumnes de tot lo món.
La conjunció de les dos revolucions van donar pas a un sistema educatiu públic basat en la utilitat i la producció industrial: s’educave als sagals intentant que foren útils treballant, i les assignatures que tenien més importància eren les científiques, ja que eren aquelles les que impulsaven la innovació tecnològica. Per lo tant, la literatura, la història, la música i les arts van quedar relegades a la inutilitat més absoluta.
Lo sistema funcionave de manera laboral, evaluant els alumnes en una sola prova igual per a tots. Qui estave capacitat, podie continuar, qui no «valie pa estudiar» ere «despedit» de l’escola. Si ho pensem bé, podie tindre sentit, per lo fet de que lo número de fàbriques ere limitat, i sols uns pocs aconseguirien faena com a tècnics i mecànics. Però van cometre un error: van avaluar igual les arts i les humanitats, sense tindre en compte que no hi havie un mercat laboral restringit per a poca gent: tot lo món podie escriure poemes i pintar paisatges, però los sagals van creure que no, i van ensenyar als seus fills que no, i los fills van ensenyar als seus fills que no.
Ho cregueu o no, aquell sistema educatiu segueix actiu avui en dia. Es com si s’haguere fossilitzat, i puguere seguir invariable als canvis que han tingut lloc al món (que no són pocs, des de 1800). A voltes pareix que estem educant als sagals per un passat millor.

Luismi Agud

Lo monstre elèctric de la Calcinera

(Publicat a La Comarca el 4 de juny del 2021)

Al febrer de 2020 comentàvem la proposta de «Capital Energy » per plantar una renglera de 84 aerogeneradors, entre Calaceit i Fórnols. Un projecte gran de parc eòlic que la gent del territori no ho veïa gens clar. I en va haver prou en les primeres mostres d’organitzar la lluita en contra, perquè el parc en qüestió quedés en suspens. Encara que dita empresa segueix intentant posar aerogeneradors als tossals que ja cauen al Guadalop. Mentrestant, Endesa-ENEL que van saber entendre la postura de la gent del Matarranya, han acabat fent una mica el que naltros escrivíem de recular els monstres del ventilador a una línia més propera al Guadalop. En tanta agilitat que, al dia d’avui ja tenen pràcticament tancat l’acord en los quatre pobles del Mesquí (Codonyera, Torrocella, Bellmunt i la Torre) per muntar un parc eòlic de 21 aerogeneradors de 110 m d’alçada. Totes les torres es posaran a tossal de propietat municipal. Tampoc estaran tan lluny de la carretera de Morella, i la gent d’estos pobles i els ajuntaments respectius, de moment contents com unes pasqües.

Pel que fa a la Codonyera han triat unes planes de tossal per damunt dels sis-cents metres on també hi ha parcel·les que sempre s’han cultivat. Finques de poc profit i poc gaureit, per estar damunt de les roques que formen l’altiplà. Així que a mi m’ha tocat un animalot de fer electricitat a menys de cinquanta metres de la meua «Plana de la Calcinera», justet damunt de la caseta de pedra seca que hi va fer l’Oncle els anys cinquanta, i del forn de fer calcina que ja està assolsit. Una propietat on l’únic que val de tot junt és el paisatge que l’envolta: pins, romers, espígol, coscolls… i els animalets que fins ara vivien tranquils per aquells barrancs solitaris. Ja vorem com li va a l’apicultor de Castelló que fica les caixes d’abelles per aquella plana, i al voltors (‘buitres’) dels Ports que volen de tant en tant pel Guadalop buscant menjar. Ja vorem.

Tomàs Bosque

Sense cos

(Publicat a La Comarca el 21 de maig del 2021)

Soc de la generació que, d’infants, vam ser testimonis de l’arribada de l’home a la Lluna. Per això molts, quan ens preguntaven què volíem ser de grans, dèiem «Astronauta!». Era inevitable, doncs, que m’aficionés a la ciència ficció. No hi havia límits, tot era possible. El tema de la vida extraterrestre era el més estimulant, tot i que tenia clar que els alienígenes no podien ser una simple caricatura verda i capgrossa dels humans. Intuïa que, si hi havia éssers capaços d’arribar des de centenars d’anys llum, no es regirien per les mateixes lleis físiques que nosaltres. Per força havien de transcendir les limitacions d’un cos depenent d’un planeta insignificant. Pensava que era absurd creure que la vida només era possible en unes condicions similars a les de la Terra. No cal eixir a l’espai per trobar éssers que progressen en condicions extremes, com les fosses abissals o la biosfera subterrània, a quilòmetres de profunditat.

Actualment, els avenços tecnològics ens permeten imaginar la possibilitat de transferir la nostra consciència (que, al capdavall, és el nostre ésser) a un dispositiu alliberat de les servituds de la biologia. Però en aquells anys setanta, els únics ordinadors que havia vist eren els que eixien en algun reportatge: uns armaris amb cintes magnètiques giravoltant al seu interior. Hi havia el HAL de 2001: Una odissea a l’espai, és cert, però això era ficció, ciència ficció. Jo estava convençut que, si algun dia arribaven extraterrestres, seria en una forma que nosaltres no sabríem veure, ni tan sols concebre. Consciències alliberades de qualsevol material físic, més enllà de tota tecnologia.

No sé si la raça humana arribarà assolir aquest grau de progrés. De fet, tinc la sospita que no en serà capaç. Trobo més plausible la hipòtesi que planteja algun científic que duem l’obsolescència programada en el nostre codi genètic. Només cal mirar com ens precipitem cap a l’autodestrucció sense que ningú ens hi empenyi.

Carles Terès – Viles i gents

Les noies dels anys vint

(Publicat a La Comarca el 14 de maig del 2021) 

Me les imagino treballant, passejant i anant a ballar per aquella Barcelona ja inexistent, en una època que estic segura que va ser feliç per les seues protagonistes. Un temps de joventut, d’alegria i de llibertat personal, que difícilment podie dixar entreveure’ls los temps tan difícils que els vindrien al cap d’uns quants anys.

La dècada de 1920 va suposar un canvi de paradigma en les formes de vida urbanes. Degut a la industrialització i a la recent implantació de la jornada laboral de vuit hores, la classe treballadora va obtindre més temps lliure per l’oci i més recursos econòmics per gastar en elles mateixes.

L’entrada de les dones al mercat laboral va contribuir a l’expansió del consumisme i al canvi de valors i costums que les acompanyaven. Entre les noies joves se va implantar una nova forma de vestir que responie al model de la flapper. Este nou estil encarnave la joventut, el dinamisme, l’energia. Hi imperaven les formes rectes i poc voluptuoses; se va dixar enrere la cotilla i se van escurçar les «faldetes» per davall del genoll. Pel que fa al pentinat, se va passar de portar lo monyo arreplegat a tallar-se’l curt.

A raïl d’això vull introduir una anècdota que em va contar ma iaia: «Un bon dia la tia se va presentar a la casa que la mare estave servint, perquè li volie ensenyar com li havie quedat lo monyo ‘después’ de tallar-se’l. La mare, quan la va veure, del disgust que va tindre li va tancar la porta, dient-li (enfadada): Que has fet de tallâ’t lo monyo!? Al cap de quinze dies també se’l va tallar ella i va pensar, ara me mereixeria que ma germana em fes lo mateix».

Qui primer adopte les modes és la joventut, i aquelles dos nonaspines que als anys vint estaven servint a Barcelona no es van quedar enrere. Los canvis en la imatge personal i l’elegància que desprenien no sols queden patents en la memòria oral, sinó també en les fotos que, prop de fer los cent anys, ara jo miro en tanta fascinació.

Estela Rius – Viles i gents

Imaginació llauradora

(Publicat a La Comarca el 7 de maig del 2021)

La ment del llaurador no s’associe habitualment amb la imaginació, una qualitat que es considera més pròpia de poetes, artistes, pensadors o filòsofs. Apegada com està a la terra i al treball físic més exigent, es pot pensar que no te tendència ni capacitat per a l’abstracció. Una presumpció molt equivocada.

Recordo quan, amb un llaurador amic de la família, vaig anar a vore, mig d’amagat, una finca de pinar que volie comprar per desermar-la. Buscave opinions abans de proposar un preu al propietari. Allí no hi havie més que erms, bancals poblats de pins, carrascots i romers, màrgens foradats per portells, golerons i herba. Jo no hi veia altra cosa, però aquell home hi veie plantacions d’ametllers florits i ben arrenglerats, vinyes a punt de veremar o rengleres ufanoses d’oliveres. Al seu cap, arrabassave la malea, arrencave pins i carrasques, anivellave les parades, tapave els golerons i tornave els màrgins.

Podie vore los ametllers florits i la terra despullada i ben llaurada. Però jo no aconseguia vore més enllà dels pins, la malea i les roques volanderes.

No ere un caprici ni un luxe poètic. La seua capacitat d’abstracció tenie una aplicació molt pràctica: determinar el valor i el preu que estave disposat a pagar per una terra erma, una finca abandonada i per un pinar jove.

Mentalment, després de fer los arrencadissos, traduïe aquell erm en peus de vinya, ametllers o oliveres. Podie mesurar amb precisió matemàtica les càrregues de verema o els dobles d’olives i ametlles que aquella terra salvatge i improductiva produirie una vegada estiguere domada, al cap de quatre o cinc anys, no més. A tants duros per doble o per càrrega, en tants anys la finca estarie pagada. Valie o no valie la pena comprar-la?

Els llauradors transformen pinars espessos, plens de roquissals i barrancs en bancals aplanats de sembradura, ametllers, vinya o oliveres. Només amb la seua imaginació portentosa d’homes de camp.

Lluís Rajadell – Viles i gents

Les armes més poderoses

(Publicat a La Comarca el 30 d’abril del 2021)

Lo febrer de 1968, lo món va quedar consternat per la publicació d’una fotografia que amostrave la realitat de la Guerra de Vietnam. An ella, s’hi podie apreciar al general Nguyen Ngoc Loan fent una execució sense judici a un home, aparentment civil.

La fotografia, que va ocupar titulars per tot lo món, va amostrar a la població la crueltat d’una guerra que estave passant a l’altre cantó del planeta. Des d’aquell moment, la joventut va començar a protestar per a que la guerra acabare, i ho va aconseguir: a partir de l’any següent, el president dels Estats Units, Richard Nixon, ordenaria l’exèrcit americà abandonar progressivament Vietnam.

Eddie Adams, qui havie fotografiat l’acte, va escriure el 1998: «Les fotos són les armes més poderoses del món». L’episodi va demostrar, a més de la crueltat de la guerra, lo poder que les fotografies i el periodisme tenen en l’actualitat per canviar lo pensament de la població. Podem afirmar que Adams va matar la guerra, i va salvar cents de vides.

Luismi Agud Sorli – Viles i gents

Lo dia més important

(Publicat a La Comarca el 23 d’abril del 2021)

Avui és 23 d’abril: lo dia de Sant Jordi i, sobretot, del llibre. Un dia per recordar totes aquelles mans que es van atrevir a agarrar una ploma, i contar-mos lo que passave pel seu cap turmentat. Perquè van ser elles qui van immortalitzar records que, avui dia, encara ressonen per les llibreries. Van ser ells qui van encendre les espurnes quan cap veu s’atrevia a pal·liar l’obscuritat. Van ser ells, sol ells, qui van mantindre viva l’ànima de la gent quan l’esperança i la il·lusió havien abandonat lo vaixell.

La literatura és un sentit misteriós, o millor: un misteri sentit, perquè és una de les armes més perilloses que existeixen: és una fletxa que impacte directament al cor del lector, i li fa sentir allò que l’autor vol en eixe moment, són desfilades de paraules que marxen. A voltes van alegres, disposades a ballar amb lo cor del lector; i a voltes tristes, que pareix que arrosseguen amb elles segles d’existència turmentada. La literatura pot ensenyar-mos moltes coses del món on vivim, i també de natres mateixos. Perquè és una manera d’eixir volant d’este caòtic món i aventurar-se en una dimensió paral·lela. És una alternativa a viure.

Només cal obrir un llibre, i començar a passejar les pupil·les per les sendes de tinta. Al moment lo cap començarà a volar cap a turmentoses batalles marítimes, tranquil·les ciutats a la vesprada o alegres platges al migdia. Perquè eixa es la màgia de la literatura. 

Luismi Agud Sorli – Viles i gents

Qui va plantar les oliveres mil·lenàries?

(Publicat a La Comarca el 16 d’abril del 2021)

Si haurem escrit voltes de les oliveres en los çaguers quaranta anys… i mai s’esgota el tema. Perquè les tenim sempre davant dels ulls, com si les necessitàrem per seguir vivint i recordar el que hem estat com a poble i el que voldríem seguir essent. Tant és així que, si el Baix Aragó Històric fore una entitat política rellevant, i no l’actual escampà en comarquetes que només poden gestionar pressupostos menors, i sense capacitat per prendre decisions polítiques d’ensúndia; si el BAH fore de veritat l’entitat política que li pertoca per raons geogràfiques i històriques, al seu escut segur que hi portaria la imatge d’una olivera centenària, sobre el fons de les serres de Beseit a l’Anglesola.

Fins als anys seixanta del segle passat, després de les gelades del 1956, tot el territori seguia farçit d’oliveres centenàries. Però l’arribada dels tractors i els canvis produïts en la manera de treballar el camp, se’n van endur per davant moltes velles oliveres. Però encara en queden amanta a la part més estreta dels termes, que es podrien reviscolar per seguir collint bones olives i bon oli, i així ajudar a que els pobles menuts tórnon a tindre vida i futur.

De moment, en tot lo BAH lo projecte més notable de conservació del vell olivar és el que s’està desenvolupant a Oliete per la gent «d’Apadrina un Olivo». Projecte ben interessant que s’hauria que replicar en tots los pobles pareguts a Oliete, on tenen moltes jobades d’olivar vell que ja no es treballa.

D’altra banda, ja tenim ganes de llegir el Catàleg d’Oliveres Mil·lenàries i Centenàries que han posat en marxa la Comarca i el Grup local Baix Aragó-Matarranya. A veure que mos conten Fernando Zorrilla i els seus companys, perquè si és segur que al Matarranya i Mesquí han trobat oliveres de mil anys… a vore com ho fem, sabent que la repoblació cristiana de tot lo BAH començaria cap a finals dels segle XII. Fa uns 800 anys.

Tomàs Bosque