Moviments misteriosos

(Publicat a La Comarca el 12 d’octubre del 2018)

Aquells hòmens matinaven molt. Amb los seus gossos s’havien allotjat a l’hostal de mons iaios a Mont-roig. I mos va xocar vore’ls eixir a punta de dia amb los serrons buits. Pero vam reparar, sorpresos, que quan retiraven, a posta de sol, hi portaven alguna cosa que exhalave una olor, desconeguda per a natres pero molt penetrant. ¿Quin trapig deuen portar entre mans esta gent -pensàvem? Eren educats, pero poc parladors. I allò contribuïe a incrementar la sensació que teníem los de casa de que el seu anar i vindre, los seus moviments, eren summament misteriosos.

Allò deguere ser cap a l’any 1961. No recordo exactament com va anar, perqué en aquella època jo ja estava a Morella estudiant, pero el cas és que mon pare va resoldre prompte el misteri. I és que, a l’estiu, quan vaig arribar a casa per a disfrutar les vacacions, em va sorprendre trobar una gosseta lligada al corral. Em va faltar temps per a preguntar-li al pare qué hi fee aquell animalet allí. Em va respondre que allò tenie que vore amb l’activitat dels personatges misteriosos que havien recalat a l’hostal l’hivern anterior; i que el que feen ere buscar trufes.

No n’havia sentit parlar mai, de les trufes. Mon pare em va explicar qué eren, lo buscades que estaven i lo que les apreciave la gent, sobretot a l’estranger i particularment a França i a Itàlia. I així, ensinistrant prèviament la gosseta, que va resultar ser un prodigi, va ser com a casa nostra vam entrar en contacte amb lo món de la trufa.

Mon pare va preparar un caixó de fusta que s’adaptare al porta-paquets de la vella moto Lube per a dur-hi la gossa. I primer ell sol, i poc después en companyia de l’Enrique Lombarte (de casa Modesto), recorrien lo territori en busca d’aquell bé de la terra tan car com estimat. Ells van ser els primers “truferos” de Mont-roig. Ara bé, la notícia es va escampar com una taca d’oli, i més prompte que tard los propietaris van anar marcant, protegint i explotant directament les seues truferes. I allò va representar el final de l’aventura.

José A. Carrégalo

Anuncis

(Publicat a La Comarca el 5 d’octubre del 2018)

Els catalans, quan parlen, pareix que trencon anous”, començava l’acudit que li agradava contar, ja fa uns quants anys, a un company de la colla d’amics preadolescents de Vall-de-roures.

Davant de la sorprenent afirmació, els presents amollàvem la pregunta inevitable. “Per què?”. El desenllaç. “Perquè quan los ho dius contesten ‘no ho crec, no ho crec’”. Rialla general. Una ocurrència més a les costelles dels catalans fotuts.

Però, ben mirada, la brometa se’n fotia del mateix company que la contava i de tots els que l’envoltàvem. I de tots els catalanoparlants del poble i de la comarca. Perquè la mateixa resposta que ens feia riure tant a tots amb aquell efecte d’onomatopeia era la que tots natres haguèrem donat a la mateixa qüestió. Fins i tot el contador de l’acudit, si li hagueren dit que quan parlava pareixia que trencava anous, haguere contestat amb l’expressió suposadament còmica “no ho crec, no ho crec”. Pot ser un exemple d’allò que en diuen autoodi dels catalanoparlants aragonesos respecte de la pròpia llengua.

Una altre cas dins d’esta senda tortuosa i ombrívola de l’autoodi. Pels mateixos anys, un altre company s’oposava amb ungles i dents a utilitzar “la nostra llengua” -no es nomenave per a res la paraula català- en un acte públic. “Per què?” La pregunta. “Perquè és més basta que el castellà”. Resposta.

Per cert, aquells dos companys -el que contava l’acudit de les anous i el que considerava la llengua pròpia com a “basta”- eren, i suposo que encara son, fervorosos defensors del xapurriau. O s’ho consideraven.

Lluís Rajadell

Romanços en temps difícils

(Publicat a La Comarca el 26 de setembre del 2018)

Com seria una temeritat que ara mos posarem a escriure de les conseqüències bones o dolentes que tindria, per l’Aragó, la possible separació del Principat, avui treballarem vocabulari fent la llista de peces antigues, ferramentes i aparells que estem restaurant per la casa del poble.

Començarem pel carret heredat del sastre Gazulla, pintat en verd i roig, de quan ell anave pels pobles, els anys cinquanta, a vendre robes i replegar encàrrecs de confecció de la seva feina. Lo capitell de pedra d’una creu del terme. Les rodes i l’eix de ferro originals d’un carro especial que li van fer a l’oncle Catalí, a la fusteria dels Tedòssios; i que, sent ja nostre, el pare al final se’n va desfer de carro i mula venent-se’ls a un gitano que els va col·locar a la Freixneda. Aladres de fusta i ferro, polligana, camatimó, badalls i vertedera. Dos trills de cilindres i un de pedrinyera. La mola de retrillar l’era. Coçis de fer lo lleixiu. Borraçes de llanç d’anar a les olives. Taleques pel blat, carrejadors, fialtres, camelles, un tronçador i un serrutxo. Vencills, sacs, un sarió i un cenatxo, tot d’espart. Repretador de la parva, dos forques, un rastre i tres porgadores. La collera, cabeçana i aparellades per enganxar la burra al carro. Una tina d’oli de les que feie l’oncle Hajulatero. Cestes, banastes, canastes d’anar al forn i un panistre, tot de l’oncle Castroner de la Basseta. Una romaneta, quartal, almut, doble-decalitre, barrals i uns pesos de canastetes. Un mall, tascons, estrals i estraletes.

I també, l’espoleta d’una bomba de l’aviació, que s’aprofitaven per les gorroneres de les portes dels horts i els corrals. Un equip complet de careta antigàs, una baioneta i dos caixes de bombes; tot replegat per la gent quan la desfeta de l’Exèrcit Republicà en la retirada cap a l’escabetxina de la Batalla de l’Ebre. I mos deixem los trastes d’anar a caçar, a les olives, la venema, del mondongo, mobles de casa… i moltes coses més que ara no hi caben.

Tomàs Bosque

Marta Momblant Ribas, Premi Literari Guillem Nicolau 2018

(Publicat a La Comarca el 21 de setembre del 2018)

‘Arbàgel. Un revolt d’amor’ de Marta Momblant Ribas és l’obra guanyadora del Premi Literari Guillem Nicolau d’enguany. L’escriptora va nàixer a Barcelona i està vinculada a la població matarranyenca de Beseit on hi ha viscut deu anys i on, actualment, resident a la ciutat comtal, hi passa les vacances amb la família. L’autora ja va guanyar este mateix premi el 2009, atorgat pel Govern d’Aragó, amb la novel·la La venta de l’Hereua. Segons el jurat el relat guardonat té lloc al Matarranya i és la història protagonitzada per la relació entre un home íntegre i una dona que lluita per conservar la seua llibertat i independència. L’autora introdueix en la novel·la vocabulari i expressions pròpies del territori matarranyenc en un text que, per altra banda, es mostra molt respectuós a la llengua normativa. Com en totes les obres de Momblant el seu feminisme està molt present. Any passat la seua obra presentada a la convocatòria ja va ser finalista d’este mateix premi que va guanyar el periodista i professor Màrio Sasot amb ‘Espills trencats’. El jurat del Guillem Nicolau 2018 estava format, a més del secretari, pel president López Susín, Director General de Política Lingüística, i els vocals Dolores Gimeno, Màrio Sasot i Tomàs Bosque.

Momblant també va publicar el 2009, en la col·lecció “Lo Trinquet”, editada per l’Institut d’Estudis Turolenses, l’obra de teatre ‘Fora de temps’, fora de lloc, finalista del Premi Literari Guillem Nicolau 2008. I és que la guardonada, a més d’escriptora, és dramaturga, directora d’escena i actriu. Com autora teatral, posteriorment a l’anterior obra premiada, ha publicat ‘Resposta a cartes impertinents’(2013) i ‘La pèrdua’(2017).

Carles Sancho Meix

Efecte led

(Publicat a La Comarca el 7 de setembre del 2018)

Los de la nostra fornada (nascuda als 60 del segle passat) potser som los darrers que havíem de retornar l’envàs quan anàvem a comprar lleit o Xibeca. Si te’l descuidaves, l’havies de pagar o baixar-lo al “colmado” sense gaire demora. A les cases hi havia bombetes de poc voltatge, complementades per la veu de pares i avis advertint-nos d’apagar-les quan eixíem de l’estança. Als pobles, les escombraries orgàniques anaven cap al femer per a recomençar el cicle alimentari. La resta de residus (pocs) acabaven a l’escombrera, on los xiquets ens ho passàvem d’allò més bé buscant-hi objectes que reconvertíem en joguets. La roba es recosia i apedaçava fins al límit del seu ús, i els estris de tall, ben esmolats, podien durar tota una vida. I així tantes altres coses.

Avui dia pareix que s’intenta reconduir la cultura de l’usar i llençar cap al reciclatge i el consum mínim indispensable. Precisament los de la meua generació som los que, quan ens vam emancipar als feliços 80, fèiem gala de deixar-nos els llums encesos, quasi com a forma de rebel·lió contra els “fes lo favor d’apagar la llum!!” que vam haver d’aguantar. I ara ens toca inculcar als fills la necessitat de no malbaratar els recursos.

En això de l’estalvi energètic em fa l’efecte que hem entrat en una paradoxa que batejaria com a “efecte led”. El seu equivalent en nutrició seria “l’efecte light”, que fa que quan consumim productes catalogats com a baixos en calories, en mengem més i, al capdavall, acabem amb la mateixa aportació calòrica escampant-se pel nostre organisme -això sí, amb la consciència ben tranquil·la. L’efecte led, doncs, consisteix en què, atès que els llums d’aquesta tecnologia consumeixen molt poca electricitat, ens els deixem encesos sense mirar-nos-hi gaire. I vet aquí que acabem gastant una quantitat d’energia similar a la de quan teníem les bombetes incandescents, que enceníem només quan calia.
En fi. No sé si anem per bon camí, però vull creure que ens hi esforcem.

Carles Terès

Aflú, aflú!

(Publicat a La Comarca el 28 d’agost del 2018)

L’any 1967, amb coranta-i-nou d’edat i cinc fills, mon pare, que entre les diverses ocupacions laborals que simultanejave a Mont-roig tenie la de ser el panader, va decidir donar un dràstic cop de timó a la seua vida i es va presentar a unes oposicions funcionarials. Les va aprovar al primer intent i el van destinar a un jutjat de Santa Coloma de Farners.

Ere l’época en la que, sense adonar-mo’n, la televisió s’anave imposant com a centre de la vida familiar. I pocs mesos después del trasllat en vam comprar una.

A la primeria l’aparell va funcionar bé. I estàvem contentíssims. Però, de bones a primeres va començar a fer coses rares i al remat ma mare va haver d’intervindre:

-Pepe, mañana sin falta llama al de la casa.

I així va quedar la cosa hasta que l’endemà, a l’hora de dinar, assentats tots a la taula, la mare li va recordar:

-Has llamado al de la tele?

Mon pare va assentir amb lo cap.

-Y qué te ha dicho?

-Me ha preguntado que qué se ve. Y yo le he respondido que nada, que, al encenderla, la pantalla hace “Aflu! Aflú! Y luego repanpaguzas” –va explicar simulant amb les mans un ràpid parpelleig.
La capacitat d’imaginació del nostre pare ere proverbial , però a la vista d’aquell sorprenent “Aflú, aflú!”, mare i fills mos vam quedar sense paraules mentres a la cara del pare es dibuixave un somriure beatífic. Hasta que, tots a l’hora, vam esclafir a riure en un girigall fenomenal.

Però quan los ànims es van calmar una mica la mare va insistir:

-Y después del “Aflú, aflú y repanpaguzas”, qué te ha dicho?

-Pues nada, que lo ha entendido perfectamente, que ya sabe lo que le pasa a la tele y que vendrá a arreglarla.

Mireu: allò ja va ser massa. I maravellats per tan convincent explicaciò, la reunió es va convertir en una sonada xalera que a casa nostra es recorde en totes les festes i celebracions. Fins al punt que aquella feta ha esdevingut un regal permanent de la memòria familiar.

José A. Carrégalo

Capellà i obrer

(Publicat a La Comarca el 21 d’agost del 2018)

Dos llibres acabats d’escudellar que des de distintes perspectives parlen del Matarranya es refereixen, també des de diferents òptiques, al fenomen des capellans obrers i, més en concret, al conflicte que es va produir a començaments dels anys setanta del segle XX al voltant del capellà de Favara, Wirberto Delso. L’arquebisbe de Saragossa, el capitost franquista Pedro Cantero Cuadrado, li va obrir un expedient per la seua postura enfrontada al règim que va culminar amb la destitució de Delso l’any 1974. Entre els trenta capellans que es van solidaritzar amb el mossèn destituït pel seu progressisme, hi havia el del meu poble, Vall-de-roures, Jesús Borao. ‘Àngel Villalba. Cançons i poemes’, de Carles Sancho; i ‘Un tiempo, un café’, d’Esther Puyo, expliquen, amb ulls de Fabara i Queretes, respectivament, la solidaritat popular amb els capellans obrers, les pressions polítiques per desmobilitzar la gent, la inquietant presència de la Guàrdia Civil pels pobles i les campanyes a favor i en contra Wirberto Delso i els seus companys.

Per aquells anys, la nostra quinta anava a prendre la primera comunió. Allavontes tothom prenia la primera comunió. De bona gana o a contrapèl, tots els sagals anaven a “combregar”. Recordo, difusament, les visites a casa de Borao per als preparatius de la cerimònia. També altres imatges i sons discordants de la religió del moment. Un capellà que anave cada dia a treballar a la fàbrica de caixes del poble, cançons de Víctor Jara que s’escoltaven pels carrers per megafonia, uns llibrets de “cançons de missa” amb autèntics himnes revolucionaris -l’arxipopular ‘Bella ciao’, entre d’altres-, capellans que, els caps de setmana, portaven els xiquets d’escola d’un poble a un altre per jugar a futbol o un sermó que va provocar l’agitació més incòmoda als bancs de la feligresia més reaccionària. Sancho i Puyo m’ajuden a entendre aquells records discordants i a associar-los a un nom: Jesús Borao.

Lluís Rajadell