“Supremacisme”

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 31 d’agost del 2019)

“Supremacisme” és una paraula de moda. Curiosament no és acceptada ni per la RAE ni per l´IEC (Institut d´Estudis Catalans). Segurament no és fàcil de definir. Mentre romangui així (sense definició) no ens queda d’altra que acceptar que prové de supremacia, que és la jerarquia superior integral de unes coses sobre altres, malgrat que normalment s’empra per parlar de races, ètnies, cultures, comunitats, països o ideologies. L’origen del mot “supremacisme” està en la ideologia nazi, però ha sigut el fenomen Donald Trump el que l’ha posat al dia, i aquí a l´Estat Espanyol s’utilitza majoritàriament contra la Catalunya nacionalista, i molt sovint pels partits nacionalistes espanyols, sobre tot pels conservadors. No negaré que algunes coses del senyor Torra (i d’altres catalanistes) tenen un tuf de caire “supremacista”, però no més que la de l’espanyolisme tradicional (tenia un amic metge que repetia amb tota naturalitat que “los catalanes no hablan, ladran”), que es veu reforçat històricament per intel·lectuals com Quevedo, Menéndez Pelayo, Clarín, Unamuno o Juan Negrín. En aquest popular esport de la catalanofòbia, els catalans son titllats de hipòcrites, avars, pesseters, covards, traïdors, jueus, etc…Només cal veure que el nacionalisme català és pitjor valorat (i no ara, ja fa molts anys) que el basc, en el nom del qual es van matar a moltes persones. Tinc la sensació de que això del “supremacisme” va camí de perdre tot el contingut semàntic, com ho han fet en mans del politiqueig mots com feixista o nazi, que s’apliquen  sovint a tots els que s’oposen de manera frontal a qualsevol de les nostres idees. La diferència és que sona tècnicament bastant culte, no està encara gastat i és emprat (a Espanya) majoritàriament per les dretes. Pel que fa al “supremacisme lingüístic”cal recordar que la Constitució Espanyola no obliga a ningú a parlar castellà, només a entendre’l, i que el català és una llengua prioritària a Catalunya com el castellà ho és a tota Espanya, malgrat que hi ha molts milions d’espanyols que no el tenen com a llengua materna. De la mateixa manera que no comprenc que un espanyol  no vulgui parlar el castellà, tampoc comprenc  que un català  no vulgui parlar el català.

Antoni Bengochea

Un pregoner singular

(Publicada a La Comarca el 30 d’agost del 2019)

Un dels actes més populars a les festes majors de la Vall del Tormo, i suposo a tots els pobles del Matarranya, és el pregó que done inici a tots els actes de la celebració. Enguany el personatge triat per l’ajuntament va ser el religiós José Maria Alcober Brenhat, nascut a la nostra vila. Ell va ser, com molts camins mos va contar mossèn León, el primer xiquet que va batejar en arribar com a capellà al poble el 1940, recent acabada la guerra civil. José Mari, seguint la vocació religiosa del músic i mossèn saragossà, anà a estudiar al seminari de la capital aragonesa on acabà els estudis eclesiàstics. I va ser a la seua vila, acompanyat de la família, de la gent del seu poble i de mossèn León, on va voler celebrar la seua primera missa. Com va comentar en el pregó, la cerimònia que va tindre lloc el 1964 va ser molt entranyable i solemne. Missa pontifical a quatre veus mixtes amb orquestra, acabant amb l’Al.leluia d’Hendel i tot l’acompanyament musical dirigit per mossèn León. Coral i orquestra íntegrament de la vila i formades pel treball i la constància del capellà de Fuendejalón. Encara ara recordo els llargs assajos per la nit a l’església que tenia al costat mateix de casa. Un any després, ja com a pare blanc, va estar trenta i cinc anys de missioner a l’actual República Democràtica del Congo. José Mari, sempre que ha pogut, ha passat les festes d’agost a la Vall per retrobar-se amb la família i els vallejos, per retornar a la seua infància. Quan tant ha parlat des del púlpit de l’església de la seua vila, ara se li feia estrany fer-ho des de l’entaulat de la plaça. El seu parlament bilingüe va ser molt emotiu i va atrevir-se a cantar una jota a cappella, acompanyat pels seus quintos que estaven entre el.públic. El pregó va convertir-se en un necessari reconeixement d’un vallejo exemplar i molt volgut per tota la població.

Carles Sancho Meix

Pena-roja i Vallibona

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 24 d’agost del 2019)

Pobles germans diu la llegenda, o més pròpiament la història, que ens conta que la pesta negra de la segona meitat del segle XIV va delmar les poblacions de tot Europa fins al punt de quedar moltes viles mortes o gairebé. Aquest fou el cas de Vallibona que es va quedar sense població femenina, i només amb set fadrins. Llavors aquests fadrins decidiren de pujar a Pena-roja, on la demografia era millor i amb mes dones que hòmens. Aviat es concertaren set matrimonis que vingueren a Vallibona a repoblar-la.  Això deuria passa cap al 1347 i des de poc després  cada set anys els vallibonencs, en agraïment, emprenen la pujada de quasi trenta quilòmetres que els separen de Pena-roja. Enguany, al maig, s’ha celebrat la que probablement es la 97 pujada dels de Vallibona, la rogativa que en diuen, i que a pesar de les fronteres, que com mes va, mes infranquejables les voldrien les moltes fòbies que van soltes pel país, agermana valencians i aragonesos. Amb motiu de la pujada dels vallibonencs se’n representa la história a l’església de Pena-roja des del 1984. La iniciativa per a fer-la sorgí del secretari de l’ajuntament Ramon Boj, qui sabia que en Desideri Lombarte havia escrit l’any anterior un llarg romanç contant la història del vallibonencs en cerca de pena-rogines. Li  suggerí que en fes una versió per al teatre i en sorgí un esplèndid retaule entre gòtic i romànic, tràgic, solemne, un oratori, com corresponia a la tradició -que va agradar, però que no trobà acceptació. Desitjaven un text assainetat, tragi-còmic, que en Lombarte va redactar aprofitant la versió novel·lesca de Don Manuel González a Contes del mar i la muntanya del 1948, en la qual, finalment, es va basar la representació del 1984, però fent-la encara més assainetada i suprimint text de Lombarte. M’escrivia l’onze d’agost d’aquell any: “La representació va anar molt bé. Va ser un èxit, però no es va representar com jo volia”. L’any 1991 vaig assistir a la representació, i el que podia haver estat l’inici d´una noble tradició de teatre popular havia passat a ser un exitós sainet, i així continua.

Artur Quintana   

Nació banal

(Publicada a La Comarca el 23 d’agost del 2019)

Fa uns anys, quan va escomençar la crisi de Catalunya, molts demanaven que es deixare de parlar d’identitats, i mos centràrem en «los temas que preocupan a la gente de la calle». Se suposave que la preocupació de la gent «del carrer» ere tenir treball, benestar, sanitat, educació, infraestructures… però en cap cas podien estar preocupats per les identitats. I encara més aquí, fora de Catalunya.
Poc temps més tard, quan la cosa es va posar seria, este argument de les «preocupacions de la gent del carrer» va deixar de córrer. I van comprendre que les famoses «identitats» també preocupen a la gent del carrer. I molt. De fet, especialment a Saragossa, van començar a aparèixer banderes als balcons. Milers de banderes. Banderes que posave gent preocupada des de fora de Catalunya per la integritat d’una identitat: l’espanyola. Aquí al Matarranya s’entén que una frontera estatal pot complicar-mos una mica el dia a dia, com los ho complique actualment als de Candanchú o als de la Seu d’Urgell. Una frontera estatal són cues, registres, control, límits, conflictes. Però a Saragossa el que més pot afectar és a perdre 10 minuts a Maella baixant de descans a la costa. Potser és un problema particular d’alguns que no mereix una bandera al balcó. Però la bandera allà està.

I hi està perquè lligue en la tesi del politòleg britànic Michael Billig (Banal nationalism, 1995). La ciència social accepte que la «nació» és una forma d’organització social desconeguda fins lo s. XVIII. Abans les guerres són per «religió». Però en un món actual organitzat en nacions, Billig defense que també hi ha un nacionalisme de l’Estat, de la quotidianitat. Que de tant «naturalitzat», és un nacionalisme banal.

Com és temps de Festes, només cal que mireu per la finestra. Veureu un grapat d’innocents banderes penjades al carrer. Les podeu resseguir fins les dels escenaris, les de l’ajuntament, les dels uniformes. Eixa nació la tenim tan impregnada a les ments, que no en som conscients. Però tampoc pensem que pugue haver alternatives a eixa «nació» que ham construit. Per això diu que és banal. Però vist que el que tenim entre mans és un conflicte entre dos construccions nacionals, i com estem en temps estival, potser haurem de desitjar que tinguem la festa (i les banderes) en pau. És a dir, que ho resolguem d’una manera civilitzada. Per més mal que ho estiguem fent a dia d’avui.

Natxo Sorolla

Mare Àfrica

(Publicada a La Comarca el 19 d’agost del 2019)

Les persones més grans diuen que abans nevava més. Jo mateix, que ja m’atanso a l’edat provecta -enguany ja sóc lo més vell de la comissió de festes- recordo que els hiverns de la infantesa eren més freds. Potser esta volença per les baixes temperatures s’explica per què sóc de la collita del 62, l’any de la gran nevada.

La qüestió és que el canvi climàtic avança mentre la humanitat anem fent l’orni com si la cosa no ens afectés. Des de principis d’estiu estem immersos en una sèrie de successives onades de calor; no solament ací, sinó també nord enllà, on diuen que la gent és culta i s’està a casa llegint mentre la neu emblanquina el paisatge. Els meteoròlegs ens informen que es tracta d’aire procedent d’Àfrica.

Àfrica, la terra més rica i, segurament per això, la més malaurada. Mentre em cau al damunt el pes de la canícula, em pregunto si no es tractarà de la venjança d’un continent que hem espoliat durant segles, arrencant-li tot el que hem pogut: esclaus, recursos naturals, vida. La nostra cobdícia insaciable ha prostrat les persones que hi viuen. I ara, quan algunes intenten arribar a les nostres costes per rebre unes engrunes de tot allò que els hem furtat, preferim deixar-les morir. D’excuses, totes les que vulgueu, algunes de tan aberrants que pareix mentida que tanta gent se les cregui (i que voti amb entusiasme aquells que les profereixen).

Al capdavall, els que n’entenen diuen que tots venim d’Àfrica, que som descendents dels éssers humans que abandonaren la terra mare a la recerca d’indrets més propicis. I així continuem, anant d’una banda a l’altra amb l’esperança de trobar un lloc on tindre una vida millor.

Però no volem els germans africans. Tant mos fa si els torturen, si els violen o si es moren de malalties curables o de fam. Tampoc no ens importa si persones com nosaltres acaben surant sense vida al mar. La qüestió és que no vinguen a destorbar el nostre benestar. Per això no m’estranya que la mare Àfrica ens castigue amb el seu alè ardent. Una bona estirada d’orelles sovint és l’única manera de tornar al solc los xiquets malcriats.

Carles Terès

Parlant en lo meu poble

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 17 d’agost del 2019)

Només vinc de quan en quan, només dos dies o tres, ara estaré ací un mes. Temps que vull aprofitar per a espargi’m i carrega’m de forces per a tot l’any. M’agrade anar a peu als puestos que en algo penso que tamé són meus, i anar a rondar per los teus carrers en festes. M’agrade passar pel Pont de Pedra en pondre’s lo sol, sentir lo seu tacte aspre i la calor que guarde de tot lo dia en estiu. M’agrade no banya’m quan plou, a on visc no són de ràfecs a les teulades, què tenim que fer! Pense que ací me trobo més com sóc de veres. I no és per res, no te dic que jo no haiga canviat en vint-i-tres anys, però tu ho has fet més que jo encara. En moltes coses lo canvi ha segut per a bé, però en atres estic en dol pel que ja ne quede poc o s’ha perdut del tot; les portes obertes, les portes partides per a les cavalleries o en gateres per als gats, les novenes als carrers, les fonts dels camins… tant s’ha perdut! De lo que més me fa patir és lo riu, la baixada del Pont de Ferro, els tolls… a on paren? La brutícia, d’això sí que n’hi ha un cabàs ple. Rai de les creixcudes, però no sé si li trobarem cap remei. Perillen els sagals al carrer, els jocs de sempre de la canalla, lo toc de les campanes, el silenci de la nit en compàs de quarts, mitges, hores, ranes i grills. Perille la nostra llengua. La conservació de les tradicions, del món rural, del entorn natural i del nostre patrimoni cultural, que és molt més que pedra damunt de pedra, és qüestió de tots. Per la meua inquietud poètica en la meua llengua materna, m’han donat la oportunitat de participar en “Lo Cresol”. Ara més que mai és necessari que li fiquem oli a n’este cresol i li donem flama per a què aguanto encès per als nostres hereus i tots els que vindran.

Mar Puchol

Festival Internacional Buñuel Calanda 2019

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 10 d’agost del 2019)

No entraré en aquestes  curtes línies de la columna a fer una crònica del Festival d’enguany. D’això s’han ocupat suficientment els diferents mitjans informatius. Comentaré uns altres temes i aspectes d’aquest Festival calandrí. Penso que ha estat un any de transició producte de la incertesa pel canvi polític a l’Ajuntament. Segurament moltes decisions s’han hagut de prendre a última hora a l’espera de decisions polítiques i pressupostàries. Tot amb tot el Festival ha estat un èxit d’organització i de pel·lícules visualitzades. Amb un pressupost com el que té gairebé és un miracle el que s’ha fet. El director del CBC i del Festival, Jordi Xuclà, i el coordinador i organitzador mexicà, Mario Barro, han estat dues persones claus de l’èxit de la mostra. Sense oblidar-nos de tot el personal del CBC. No sé si se n’adonen prou els calandrins i els habitants dels voltants de la valia cinematogràfica i cultural d’aquest esdeveniment cultural, un dels millors del Baix Aragó, Terol i, per què no, de tot l’Aragó. Ben pocs festivals, o cap,  hi ha a la resta d’Espanya i amb tan marcada influència mexicana i sud-americana en general. Tot molt bé: els curts, les pel·lícules temàtiques de directores mexicanes i les de la secció oficial. Llàstima que l’afluència de públic a la Casa de Cultura a les tardes hagi estat escassa. És ben cert que a les quatre de la tarda i a les sis el sol de juliol del ara verd desert de Calanda, aplana sentiments i fins i tot les consciències, tot i que amb cotxe des de casa i aparcant a la mateixa porta de la Casa de Cultura, l’efecte solar és minse. Quina sort vam tenir de poder veure en gran pantalla la pel·lícula Roma, quasi bé una primícia! Els meus desitjos i de ben segur els dels pertinaços assistents al festival: que el nou alcalde compleixi el que va prometre públicament, que les institucions públiques esmercin alguns euros més per al Festival i que algunes entitats privades més col·laborin –pagaran menys imposts. Crec que s’haurien de plublicitar més les col·laboracions. I per acabar, sort per al XVI Festival, allí hi serem!

José Miguel Gràcia  

Nonaspines i nonaspins

(Publicada a La Comarca el 9 d’agost del 2019)

Lo mes d’agost és sinònim de Festa Major. A molts dels nostres pobles se fan les anomenades Reines i Dames, en variacions tant al nom com a la manera de portar-ho a terme.

Si fem una cronologia ràpida, Nonasp se va afegir a n’esta moda emergent l’any 1965. L’any 1970 se va reprendre ininterrompudament i al 1979, per primera volta, se van introduir les Reines i Dames infantils, havent-hi un parèntesi entre els anys 1992 i 1995.

Al 1989 se va dixar a un costat la innecessària jerarquia de les Reines i les Dames per passar a ser totes Nonaspines. Vam tindre que esperar al 2004 per reprendre-ho definitivament, eliminant-se també lo polèmic sistema de l’elecció de les tres o quatre noies per votació popular, i dixant pas a que ho poguessin ser lliurement totes les que volguessin.

Les festes d’enguany també portaran una novetat. A les Nonaspines s’hi afegiran los Nonaspins, dixant de ser un acte exclusivament femení.

Penso que esta incorporació dels nois a les Festes ere més que necessària. S’ha de tindre present que, per desgràcia, a Nonasp i a tots los pobles en general, cada dia la població és més vella, lo que se traduïx en menys parelles joves i per tant, menys xiquets i xiquetes.

A part d’això, estam en un temps on és necessari parar-se a fer una reflexió sobre lo paper que ocupen les noies que son Nonaspines durant les Festes. A voltes, esta figura ha sét tatxada d’obsoleta i de tindre un component mascliste al considerar que és únicament una exhibició de les noies.

Incorporar als nois és un gran encert. Però lo que realment considero més important és la bona acollida i acceptació que ha tingut la proposta. Per damunt de tot, ser nonaspí o nonaspina és xalar amanta i viure les Festes d’una forma totalment diferent, lo que se convertix en una experiència fantàstica, us ho asseguro.

En petits -o grans- passos com este, és com se veu que realment los temps canvien i que la societat, a voltes, va cap a davant. Qualsevol pas cap a la igualtat està bé. Quin sirà lo pròxim?

Estela Rius

Reines per uns dies

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 3 d’agost del 2019)

Enmig de prèdiques per la igualtat entre hòmens i dones, d’estadístiques que constaten avenços o retrocessos al mercat laboral o les faenes domèstiques, i d’evidències extremes del problema de la violència masclista, a les nostres viles es manté ben arraïlat lo costum de les reines, damisel·les o pubilles de les festes majors. És la cara més amable de la diferència entre els sexes —o gèneres—, que entronitza com a centre de la festa unes quantes xiquetes i jovenetes, en les categories respectives d’infantils i grans. Hi ha tot un ritual establert, des de l’elecció o la mera postulació de les candidates, a l’aparició somrients al programa de festes que culmina en la presentació o proclamació davant tot lo poble. És eixe un gran dia en què es fa un acte solemne, amb les que finalitzen lo regnat i les noves, totes vestides de gala —no sé si encara algunes en vestit regional— i acompanyades de la corporació municipal i la família, que s’ha consolidat amb tot un protocol: discursos, imposició de bandes, intercanvi de flors i vals final. Los dies següents elles ocuparan llocs de preferència en cada acte —professó, concerts, vaquilles, etc.— lluint les bandes i més o menys mudades, segons los usos locals. Algunes viles han suprimit esta figura, molt crítics amb la dona “florero” que suposa esta presència pública, que té certes concomitàncies amb concursos de bellesa de més abast, tan combatuts des del feminisme. D’altres, amb la intenció de desmuntar este argument, han “igualat” l’exposició juvenil afegint uns “reis” masculins de la mateixa edat, ben sovint reduïts a acompanyants durant la cerimònia de presentació. Ací podríem identificar relacions amb d’altres rituals de pas, com les graduacions dels instituts nord-americans, recreades en tantes pel·lícules banals de sobretaula; o també amb les “puestas de largo”, que perviuen entre l’aristocràcia i alta burgesia de ciutats principals. Poden ser, en fi, l’evidència del desig d’admiració i protagonisme adolescent, sobre el substrat dels contes infantils de princeses, ara convertit en manifestació de l’omnipresent “postureo” contemporani.

María Dolores Gimeno

 

Vinyes i oliveres

(Publicada a La Comarca el 2 d’agost del 2019)

La verema sempre valdrà diners». Ho dien mon pare i mon iaio als anys vuitanta del segle XX. Quan no valie la pena treballar les oliveres perquè les olives anaven tirades de preu, la vinya ere una bona alternativa. Des de l’hecatombe de l’olivar per la gelada de febrer de 1956 fins als anys vuitanta del segle passat, la verema ere el cultiu que donave esperança als llauradors. Es van arrencar molts bancals d’oliveres per a plantar-hi vinya. A mida que avançave la mecanització del treball, més oliveres acavaben cul per amunt per a deixar lloc als ceps. De Bernatxa, sobretot, però també Macameu i Carinyena. Va ajudar a millorar els preus del raïm la construcció de la cooperativa vitivinícola de Vall-de-roures, que va obligar a les bodegues particulars a pagar millor la verema si volien omplir els trulls. A més, la qualitat del vi de la comarca es més que acceptable.

La il·lusió per a la gent llauradora del poble i de bona part de la conca del Matarranya tenie a les raderies del segle XX forma de raïm. Van arribar les bodegues d’autor. Petites instal·lacions que produeixen vins de alta qualitat, començant per la Venta d’Aubert i arribant a Lagar d’Amprius, que van aportar un toc de sofisticació, prestigi i modernitat.

Però cada vegada n’hi ha menys plantacions de vinya al Matarranya. Milers de ceps plantats amb molta il·lusió i esforç s’han arrencat perquè el seu fruit no paga els costos de producció.

«La verema no la vol dingú ni regalada. Per això hai arrencat la vinya», em die fa pocs dies un dels pocs llauradors que queden al poble. «I què en faràs, de la terra?», li vaig preguntar. «Ho plantaré d’oliveres». I el cicle torne a començar.

Lluís Rajadell