Cabdill

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 31 d’octubre del 2020)

 Seguint la moda de parlar del “CAUDILLO”, voldria recordar alguns dels tòpics que es donaven per segurs en la etapa de la dictadura “cabdillista”, i que bona part de la dreta hispànica actual encara dona per bons. El primer seria que Francisco Franco era un gran militar. Quan jo era jove, els partidaris del líder feixista sempre et recordaven que Franco era el general més jove pràcticament del segle XX, i que va guanyar una guerra amb moltes dificultats, per les ajudes que tenien els “rojos”  d’una Rússia totalment entregada. Del que no parlaven era de que, al mes de la sublevació, les forces d’en Franco tenien a l’abast la possibilitat de conquerir Madrid d’una manera no massa difícil (evidentment amb menys dificultats que quan ho van intentar, i que va acabar amb un gran fracàs de l’exèrcit rebel) i avançar el final de la Guerra. És clar que Franco no volia allargar la Guerra voluntàriament, però sí afermar-se en el poder únic i màxim, cosa que va aconseguir gràcies a la campanya de l’Alcázar de Toledo que va prioritzar a la presa de Madrid. Ja veieu: un gran militar que o feia tot per la pàtria.   Un altre tòpic molt estès era allò de que Franco li “havia plantat cara a Hitler” i havia salvat a la nació espanyola d’entrar a la Guerra mundial. Aquesta frase remarcada me la van estampar a la cara varies vegades, fins i tot en plena transició. Ara tothom sap (si ho vol saber) que el Generalísimo manifestava “adhesió inquebrantable al Fürher”, volia formar par de les “potències del eix”, ergo entrar a la Guerra Mundial, i que van ser justament els nazis els que van rebutjar la participació espanyola, perquè era més un pes mort que una veritable ajuda, i per les exagerades i gairebé ridícules aspiracions del “Caudillo”  després de la suposada “Gran Victòria”. L’actitud de Franco a Hendaia no va ser plantar-li cara a Hitler, més aviat fer-li la pilota i tocar-li una mica els collons. La veritable “plantada de cara” va ser quan els nazis començaren a trontollar i el cabdill va passar d’adicte “inquebrantabl” a “camaleó cara-girat” .

Antoni Bengochea

Cent anys de comerç

(Publicat a La Comarca 30 octubre 2020)

La Caixa Rural de Terol celebra enguany el centenari de la seua fundació i, entre d’altres activitats per a celebrar-ho, va retre a la seua assemblea general ordinària del passat 20 d’octubre un homenatge a totes les empreses centenàries de la província. N’hi van eixir 15. N’hi ha per Terol, pel Baix Aragó i per les conques mineres. Però també n’hi ha una a la comarca del Matarranya, la ‘Ferreteria Falgàs’ de Vall-de-roures.

En la documentació que va facilitar la Caixa Rural, s’explica de la casa Falgàs: «Fundada en 1868. Comerç a Vall-de-roures. En l’actualitat és gestionada per Almacenes Bersegura S. L. després de quatre generacions de la família Falgàs».

Per la «molt més que ferreteria» Falgàs han passat la major part dels veïns de Vall-de-roures durant els darrers cent anys, però també bona part dels veïns de tota la comarca del Matarranya. A la tenda-magatzem que esta empresa tenia ben prop del Pont de Pedra que travessa el riu Matarranya els clients hi trobaven quasi tot el que necessitaven llevat d’alimentació i tèxtil. Entrar a aquella tenda baixant els esglaons de la porta principal era entrar en una mena de cova de les meravelles d’on penjaven les mercaderies del sostre i on, entre lleixes, mostradors i passadissos, es podia trobar tot o quasi tot el que el client necessitava. I, si no ho trobava, li ho demanaven per a la pròxima visita.

I ara, a per altres cent.

Lluís Rajadell

Centenari d’Antoni M. Badia i Margarit

(Publicat al Diario de Teriel 3l 24 d’octubre del 2020)

Enguany en Badia hauria fet cent anys. Havia nascut a Barcelona i hi visqué fins a la mort el novembre de 2014. El 1939 ingressà a la universitat de Barcelona per a estudiar-hi Filología Románica, i el 1942 ho feu als clandestins Estudis Universitaris Catalans per a poder estudiar-hi Filologia Catalana, una branca de la Romanística que la Universitat franquista havia prohibit. Acabada  la carrera decidí professionalitzar-se en la investigació i l’ensenyament universitaris. El 1948 va guanyar la càtedra de Gramática histórica Española de la Universitat de Barcelona, i des del 1944 quan s’hi va permetre l’ensenyament de l’assignatura de Filología Catalana en feu les classes , en castellà –ves si no! El 1977 va guanyar la càtedra de Gramàtica Històrica Catalana i a partir d’aleshores va poder fer les classes en català. Fou rector de la Universitat de Barcelona de 1978 a 1986, i contribuí eficaçment a recatalanitzar-la. Treballà sobre totes les llengües romàniques, molt especialment sobre les nostres tres llengües, primer en temes de gramàtica històrica i fonètica experimental, més endavant en sociolingüística, on la seua influència ha estat molt intensa, en estructuralisme, dialectologia –va posar en marxa l’Atles Lingüístic del Domini Català-, toponímia, tres grans manuals de gramàtica històrica i contemporània catalanes, … . Retornant sempre a la gramàtica històrica inicial. L’interès per l’aragonès li venia ja dels seus anys d’estudiant, amb la tesina del 1943 on havia investigat els pronoms aragonesos medievals derivats de ibi i inde que ampliaria a l’època moderna i afegint-hi el castellà i al català per a doctorar-s’hi.  Li calia aprofundir en l’estudi de l’aragonès modern, i així fou com l’estiu del 1944 recollí materials per catorze llocs –onze d’aragonès i tres de català fronterer- de tot l’Alt Aragó. El 1945 es doctorà a Madrid, l’única vila on aleshores es podia doctorar. El 1947 tornà a Bielsa, i hi aprofundí en l’estudi de l’aragonès, publicant-ne una primerenca i molt completa monografia. Publicà alguns estudis sobre Heredia i es proposava d’editar-ne la Crónica de los Conquiridores.  En Badia era un gran patriota, i per ser-ho va patir persecució i presó.

Artur Quintana

 

Joaquín Carbonell, amic i company (2)

(Publicat a La Comarca 23 octubre 2020)

La mort de J. C. mos ha fet recordar amb nostàlgia les voltes que ens vam trobar cantant junts, des d’aquell dia del gener del 70, al «Colegio Menor San Pablo» de Terol, on vam fer amistat en personatges que han sigut tant importats per la política i la cultura. Els «Encuentros de la Música Popular Aragonesa» arrebotits de gent, fent visible el moviment de la cançó. Els recitals en solitari o en grup pels pobles i ciutats del nostre país i més enllà, o el ser protagonistes destacats dels actes multitudinaris dels raders dies del Franquisme. I també recordar les angúnies per encarar el futur quan al començament dels vuitanta, llevat Labordeta que era funcionari, tots mos vam tindre que espavilar per guanyar-mos la vida d’alguna manera; en lo meu cas, muntant una llibreria i estudiant música durant uns anys per ser Professor de Conservatori; i en el cas del Joaquín, és de sobra conegut lo molt que hi va tindre que trescar com a periodista i escriptor, mentre es mantenia actiu escrivint noves cançons i donant algun recital de tant en tant. Perquè en eixo de la música aragonesa, fins a l’aparició d’Amaral i Bunbury, ací ningú podia guanyar-se la vida fent de cantant.
Lo cert és que, a lo primer, les nostres trajectòries eren molt paregudes: als quinze anys Joaquín feia de botones d’hotel, i jo anava en mon pare al camp fent agricultura de subsistència. Després ell va treballar al molí d’oli de la seua família, i jo feia de secretari a la cooperativa de l’oli del poble. Los dos volíem triomfar en la cançó i també vam estar una temporada provant fortuna a Barcelona, on era fàcil cantar en diferents programes de ràdio; i al poc temps, com allí ja estava tot inventat, mos vam entornar a casa per seguir actuant pels pobles de les tres províncies; i el 76 ja vam enregistrar els dos el primer disc. Què llàstima que el Covid maligne li haixque arrabassat la vida al nostre amic i company just quan estava replegant els millors fruits de la seua carrera de cantautor.

Tomàs Bosque

Dubtes de tardor

(Publicat al Diario de Teruel el  dissabte 17 d’octubre del 2020)

Arribe la tardor i en ella el balanç d’este estiu tan diferent als que havíem viscut fins ara. Un estiu poc estiu podríem dir. Un estiu descafeïnat, desconfinat. S’acabe l’estiu i m’envaïx la càlida imatge dels tons taronges que van minjant-se a poc a poc aquell verd estiuenc. Enguany m’ha agarrat a casa. A l’únic puesto de tot lo món al que m’atrevisco a dir-li així. A voltes, ni tan sols la vila sencera és ca meua, tanco el perímetre al carrer de la Torreta, que m’ha vist créixer i volar del niu. Carrers i carredonets que han quedat congelats per una pandèmia que ningú va preveure (bé, no entrarem al debat). Observar el pas dels dies en aquella llum rogent que inunda el paisatge banyat per un Matarranya que tamé s’ha trobat ple com feie anys que no ho estave. Tornar a casa per un bon temps, després d’anys baixant caps de setmana, ponts i Nadal, és ficar-se davant de qui eres quan vas marxar. Retrobar-me en la xiqueta plena de dubtes i complexes que era quan vaig dixar la vila. Este estiu insòlit m’ha donat l’oportunitat de reconciliar-me en l’adolescent que portava dins cridant, rebel, sempre atabalant a ma mare. L’estiu desconfinat m’ha retrobat en les amigues que tamé feie uns anys que estaven en altres ciutats, construint-se un futur que no podia anar lligat a la idea de quedar-se al poble. Futur que, per un moment ingenu, vam pensar que podíem erigir per fi allí que és “ca nostra” sobre un conegut i nou concepte anomenat teletreball. Esgarrifador. Per a aquelles persones que mos agrade més viure al poble que a la ciutat, sentir la família a prop i viure d’una manera més senzilla, esta paraula que va ressonar en despatxos i videoconferències de tot lo món suposave l’obertura d’una porta que estava tancada i barrada: construir un futur a prop dels nostres sense renunciar a tot allò pel qual mos havíem estat formant a la ciutat. Per fi un retorn de tot lo jovent que marxa fora a estudiar. Encara ressone el riure als despatxos de petites i grans corporacions. Lo control malaltís que patix la nostra jerarquitzada societat no ha facilitat que això sigue possible. Les treballadores jóvens hem estat obligades a un exili pandèmic que no estava justificat, però el sistema capitalista i centralista havia de dixar clar qui seguíx manant i des d’on se prenen les decisions.

Raquel Llop

“Los catalanes, los que peor caen”

(Publicat al Viles i gents de La Comarca de 16/10/2020)

“Los catalanes, los que peor caen”

Natxo Sorolla

Les batalletes entre els de Beseit i els de Vall-de-roures. Entre els del Barça i els del Madrid. Entre els francesos i els alemanys. Entre Estats Units i Xina. La vida està plena de batalletes, que van des de les íntimament personals fins la geoestratègia global. «Caure bé» és un motor a les nostres vides.

No fa molt, Antena 3 deia “Los catalanes, los que peor caen”. I és que la Generalitat de Catalunya havie fet una enquesta en què preguntave: «quins són els vostres sentiments de simpatia o antipatia cap als habitants de cadascuna de les diferents comunitats autònomes». No sorprenia a ningú el resultat: los que més mal caíen a la resta d’espanyols no podien ser altres que «els catalans».Perquè un procés d’independència no acordat,enun Estat que l’evite en totes les ferramentes a l’abast (també policials i mediàtiques), com a mínim t’eleve a «enemic VIP» de la Patria.

Però entrem una mica més a fons a l’estudi. De mitjana les autonomies reben una nota de 7, en una escala de 0 a 10. Un notable! I Catalunya se quede, efectivament, en un aprovat (5,7). Que està lluny d’altres notes també baixes, com les de Ceuta i Melilla (6,4 i 6,5). Però fixeu-tos que els tres territoris se troben a «la perifèria» del que considerem «espanyol». De fet, este desamor des de la «metròpoli» no és correspost. Perquè Ceuta, Catalunya i Melilla puntuen a les altres Comunitats Autònomes molt més alt del que els puntuen a elles. En un punt o més de diferència, són territoris que la poca simpatia que reben la coresponen amb simpatia, i en esta cadena d’amors i desamors los podem etiquetar com a «generosos».

Però anem al pol oposat. Quins territoris regalen poca simpatia a la resta? En especial Canàries, que done notes molt baixes a la resta (5,9). I de fet, és lo territori més «afavorit» en la cadena de simpaties. A pesar de puntuar baix als altres, obté molta simpatia, amb més d’un punt de diferència. I és seguida també pel cantàbric: Astúries, Cantàbria, Galícia i la Rioja.

La cadena de simpaties i antipaties pareix que no sempre és simètrica. Uns ixen guanyant, i uns altres, perdent. Però Castella o Madrid no apareixen a la foto dels «marcats». Suposo que és difícil passar desapercebut si no segueixes lo patró que es marque des del nucli. Fixeu-tos que a la foto tampoc apareix Aragó. Centre, perifèria, o indiferència?

El COVID a Espanya

(Publicat el 10 d’octubre del 2020)

Totes les xifres i ràtios del COVID a Espanya són els pitjors d’Europa. Per què? Se’ns acudeixen de entrada alguns motius: la desescalada que havia de ser molt gradual no va ser així, carrers i espais públics gairebé es van omplir amb massa rapidesa. Les terrasses dels bars i restaurants no van incompleixen allò que es va ordenar. Com a país de la mediterrània el contacte social i familiar és molt més fort que als països del nord, tot i que, a Itàlia, molt semblant a nosaltres, la pandèmia ha tingut un comportament radicalment diferent. Les festes i reunions nocturnes (botellons) s’han produït amb massa freqüència i amb descontrol i els transports públics els hem vist massa plens. El compliment dels confinaments és baix segons les enquestes. El govern central no va reaccionar amb suficient rapidesa al començament dels primers brots, la qual cosa es va voler compensar amb la radicalitat de les mesures, unificades per a tot el territori de l’Estat. No totes les Comunitats Autònomes van reaccionar i actuar amb la mateixa eficàcia i exemplaritat. Van haver-hi dubtes i manca de motivació. El cas paradigmàtic del que no s’ha de fer és el de la Comunitat de Madrid, altrament dit, d’allò que s’hauria d’haver fet i no es va fer. No entenc el comportament del govern de Díaz Ayuso, tal vegada ni ella mateix: negant la realitat, culpant els demés i deixant podrir la malaltia. Des de fora ens veuen amb força preocupació, tal como ho expressa en un recent article el diari britànic The Economist. Té clar que els responsables de l’empitjorament de la pandèmia a Espanya són el govern de Pedro Sánchez i l’executiu de Díaz Ayuso. En un contundent article titulat “La política verinosa d’Espanya ha agreujat la pandèmia i l’economia”. L’estat espanyol “torna a ser el punt negre del coronavirus a Europa”, remarca amb cruesa. Díaz Ayuso ha recorregut l’últim decret de confinament de Sánchez perquè es perdran molts milions d’euros. El TSJM ha tombat el confinament. Podem preguntar-li a ella i al Tribunal: quantes vides i quants milions s’han perdut i es poden perdre per la manca de sentit comú. Potser en un futur podrem saber que ha passat a Espanya i a les diferents Comunitats.

José Miguel Gràcia      

Ben fet

(Publicat a La Comarca 8 octubre 2020)

Escriure no és fàcil, especialment -en contra del que pot parèixer- per als que ho fem amb regularitat. Un text ens pot agradar perquè ens interessa, perquè hi sentim afinitat o per mil factors aleatoris com l’estat d’ànim en lo moment de llegir-lo. Quan un text no està ben escrit ens neguiteja: una frase inconnexa, una idea confusa, unes paraules redundants… o la simple percepció que allò no acaba de rutllar, encara que no sapiguem per què. En canvi, quan està ben fet, ben construït i ben estructurat, la lectura flueix. Entenem amb claredat lo que l’autor ens vol comunicar i això ens fa sentir menys ignorants; no ens cal malbaratar ni energia ni temps per esbrinar què carai volen dir aquell grapat de paraules. La vida és tan curta (i ho dic amb coneixement de causa, que acabo de ficar un altre any al sac), que agraïm que sigui bella, simple, entenedora. Amable.

Passa també amb les cançons. A voltes en sentim una que se’ns fica al dedins i ja no vol eixir-ne. Perquè és com ha de ser, ni li sobra ni li manca res. És tan rodona que pareix impossible que no se li hagi ocorregut a ningú abans. O potser ha existit des de sempre en una dimensió ignota fins que el compositor, transmutat en mèdium, ens l’ha injectada a les àrees del cervell on s’activa el plaer. I qui diu les cançons, diu qualsevol altra manifestació de la creativitat humana, tant si és artística, humanística o tecnològica. Les coses ben fetes produeixen plaer perquè ens transmeten l’harmonia de l’ordre. Com quan mirem un paisatge i sabem, sense pensar-hi, que tot és a lloc.

Acabo aquest article i no em queda esma de saber si està gaire, poc o gens bé. L’he construït, empeltat, esporgat i l’hi he passat lo trill pel damunt per provar de separar-ne tanta palla com pugués. Finalment he perdut la perspectiva i ja no sé si en resta res d’aprofitable. Ja em perdonareu: escriure no és fàcil.

Carles Terès

La memòria de les llengües minoritàries

(Publicat al Diario de Teruel el 3 d’octubre del 2020)

Per iniciativa del Consell d’Europa cada 26 de setembre es celebra el Dia Europeu de les Llengües. Per este motiu, el passat dilluns 28 va tindre lloc a Saragossa la firma d’un Compromiso de Trabajo conjunto entre la Dirección General de Política Lingüística y Asociaciones del ámbito del aragonés y el catalán de Aragón. Va ser una manera solemne i pública de fer partícip a la societat aragonesa de la importància de les seues llengües minoritàries i de la col·laboració necessària entre els diferents agents, governamentals i socials, per incentivar la seua dignificació i difusió. Un total de 53 associacions van subscriure el document, entre les quals Associació Cultural del Matarranya (Ascuma), Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC), Iniciativa Cultural de la Franja (ICF), Associació de Pares del Matarranya “Clarió”, Associació Amics de Nonasp, Grup d’Investigació “Coses del Poble” de Mequinensa, Fundació Crisàlida de Camporrells, Centre Aragonès de Barcelona, etc. Un dia abans Luis García Montero publicava a Infolibre l’article “Las palabras saben mucho”, on revisava críticament la política de l’English only de Donald Trump contra la oficialitat del castellà, que ja compta amb 50 milions de nadius als Estat Units, identificant-la així amb una “lengua de pobres (sin prestigio cultural, científico y tecnológico)”; el poeta i actual director de l’Instituto Cervantes destacava la igualtat essencial entre totes les llengües, amb independència del seu abast o situació legal, perquè els seus drets són los de les persones que les parlen, ser socials que al seu través es connecten amb la realitat, i perquè sense el seu reconeixement queda agredida la riquesa cultural, “un modo de construir sociedades basadas en la injusticia, el dogmatismo y la violencia”. L’article acabava reflexionant sobre el nostre país: “En España hay significativos territorios bilingües en diverso grado. Ojalá sepamos apreciar la riqueza humana y cultural que esa realidad supone. Ojalá los territorios bilingües comprendan la suerte que tienen. Ojalá no pierdan nunca esa suerte por culpa de los fundamentalistas inclinados a enterrar idiomas en las fosas del olvido”. Les associacions aragoneses mencionades fa anys que mantenen esta memòria.

María Dolores Gimeno

Hivern

(Publicat a La Comarca 2 octubre 2020)

Fa unes quantes setmanes, quan ja començave a caure l’estiu, estava aprofitant les raderes hores de la tarde assentada al carrer, a la fresca, que sempre és una bona font d’inspiració. Van vindre cap allí unes veïnes de ma iaia, d’una «certa edat», però encara no molt avançada.

Estaven en un estat que podríem qualificar com una barreja d’indignació i preocupació al mateix temps, quan la conversa va derivar en la problemàtica que tenen moltes persones grans quan arriben als raders anys de la seua vida.

Exposaven, que les dones de seua generació, quan se van fer grans los pares, los sogres, i en moltes ocasions, ties i oncles sense fills, los van cuidar. Tota una vida dedicada als altres, grans i petits, i en canvi, a elles, tot i tindre fills (que asseguren que les volen molt, però clar, «viuen fora i treballen»), les cuidarà algú lo dia que no pugon valdre’s? O aniran, sense cap altre remei, a la residència?

La soledat no desitjada és una problemàtica que, degut als canvis estructurals i de rols en les famílies actuals, afecte un elevat percentatge de persones grans al nostre país i que els influïx negativament en lo seu benestar emocional. Estar sol, porte sentiments de tristor, hostilitat, ansietat, donant pas a que es faigo malbé la cognició i la salut de la persona, i per tant, arribant a incrementar les probabilitats de dependència i mortalitat.

Precisament d’este tema, és del que parle lo nonaspí Santi Ràfales (1997) al seu curt «Hivern», guanyador del Premi del Públic «Antonio Blas» al V Festival Internacional de Cinema de Mequinensa. En ell expose la situació, però, en un final més esperançador (no vull fer spoiler) del que, per desgràcia, li toque viure a molta gent gran. Ja diu lo «ditxo» que a l’estiu tothom viu, però a l’hivern… tots sabem que és un altre tema.

Estela Rius