Catalunya més lluny

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 d’abril del 2019)

No descobreixo gran cosa si dic que l’anticatalanisme a l’Estat espanyol ha estat una constant històrica, amb comptades excepcions des d’alguns territoris i de circumstàncies històriques. Quan les reivindicacions catalanes han superat les diferències purament folklòriques o merament administratives han sorgit els veritables problemes. Mai s’ha acceptat que Catalunya és una nació perquè així es sent, ni que el català sigui una llengua al mateix nivell del castellà. L’oficialitat o cooficialitat del català ha estat més un desig que una realitat malgrat els preceptes constitucionals. No cal viatjar massa per les Espanyes per constatar el que dic. Tot i que és cert, d’altra banda, que la catalanofòbia ha tingut pujades i baixades en el transcurs de la Història. Possiblement avui estem situats en un període dels més àlgids de catalanofòbia de tots els temps amb tot un govern català a la presó o a l’exili, un judici per rebel·lió o sedició on la violència és una novel·la de ficció i una esperada sentència escrita o a mig escriure, que serà dura segons fa preveure el manteniment de la llarga presó preventiva dels inculpats. La meva experiència recentíssima l’he pogut viure per les terres del Baix Aragó de Terol la passada Setmana Santa. He sofert en carn pròpia l’odi a tot el que fa referència a Catalunya i els catalans. La desinformació envers el judici del procés és absoluta i cap comentari m’ha arribat envers la necessitat de superar el problema polític que no sigui la judicial amb càstig inclòs. Les posicions es distancien cada vegada més. Ha estat producte de l’atzar o la casualitat perquè el premi d’Honor d’Aragó s’hagi lliurat al fiscal Zaragoza, nascut a Alcorisa i principal fiscal del judici al procés català? El president Lambán ha destacat que el fiscal Zaragoza té una “esplèndida trajectòria com a servidor de l’Estat per a ser mereixedor de la major distinció aragonesa”. I a continuació ha afegit: “… i no ens enganyem, està sent peça clau en el judici més important de la democràcia.” “.. perquè jutja a uns ciutadans espanyols que van optar per alçar-se pública i violentament per proclamar la independència” “I jo no els indultaria” On resta la separació de poders? Lambán, com sempre, fent amics a Catalunya. Per què seduir  si puc imposar?

José Miguel Gràcia

El blog de “Viles i gents”

(Publicat a La Comarca el 26 de 2019)

Si voleu llegir les columnes en la nostra llengua que puntualment cada setmana es publiquen a ‘La Comarca’ i al ‘Diario de Teruel’ teniu un blog on apareixen totes des de fa prop de sis anys. A https://vilesigents.wordpress.com/2013/01 les trobareu agrupades cronològicament per mesos i també per categories o temes: Matarranya, ‘Lo Cresol’, ‘Viles i gents’, art, economia, lingüística, literatura, llengua, música i teatre, medi ambient, política i societat, toponímia, tradicions, reflexions i notícies. També hi teniu els coordinadors de les columnes: José M. Gràcia de ‘Lo Cresol’ i Carles Terès de ‘Viles i gents’, una biografia dels columnistes que participen en els articles setmanals i una breu història de l’inici de l’experiència en els dos mitjans escrits. El blog recopilatori va començar a funcionar el gener del 2013, primer les columnes de ‘Lo Cresol’ publicades al ‘Diario de Teruel’ i, a partir del juny, va anar incorporant-se les de ‘Viles i gents’ de ‘La Comarca’. En total en tenim prop de 600 columnes en la nostra llengua que donen informació i mostren l’opinió independent i plural des de les comarques del Baix Aragó-Casp, Matarranya i Baix Aragó. També podeu trobar les nostres columnes a la web que gestiona el company Natxo Sorolla http://www.lafranja.net des del 2009, 643 entrades a ‘Viles i gents’ i 248 a ‘Lo Cresol’. El grup d’articulistes de ‘Lo Cresol’ el formen actualment: Artur Quintana, Maria Dolores Gimeno, Juan Luis Camps, José Miguel Gràcia i Antoni Bengochea. Pertanyen al col·lectiu ‘Viles i gents’: José A. Carrégalo, Lluís Rajadell, Natxo Sorolla, Tomàs Bosque, Carles Terès i qui escriu la columna. Però la nostra presència a estos dos mitjans escrits és molt anterior al blog ‘Viles i gents’ i a la web ‘La franja’, l’experiència va iniciar-se el 1995 a ‘La Comarca’, d’això prompte en farà vint-i-cinc anys, i des del 2006 al ‘Diario de Teruel’.

Carles Sancho Meix

La llengua dels youtubers i del rock (Viles i gents)

(Publicat el 19/4/2019 a Viles i gents, La Comarca. )

Natxo Sorolla

Durant una excursió, dos amigues que no arriben als 10 anys, aconsegueixen un mòbil. De seguida una proposa jugar a fer un vídeo com els que veuen a Internet, en un canal sobre joguets. I els apareix lo primer debat. En quina llengua ho faran? Lo dubte apareix per part d’una d’elles, criada a Catalunya. L’altra, criada al  Matarranya, no té cap dubte sobre el tema. Finalment prenen una decisió: fan “El rincón de los juguetes de María y Laura”. I és que els referents que tenen a Youtube són clars: castellà, castellà, i castellà. En un bon domini de l’anglès també tindrien a l’abast tot el món anglòfon. Però les noves generacions continuen en les mateixes dinàmiques de poc coneixement de l’anglès, i per tant, la “internacionalització” passe pel castellà. Veient este reportatge de 30 minuts es veu l’aclaparament de catalanoparlants que s’han fet Youtubers en castellà.

I és que el camp dels influencers és molt paregut al que Vila i Boix descrivien sobre les tries lingüístiques en el camp de la música juvenil de finals dels anys 90: són camps on regna un discurs de llibertat, espontaneïtat, i trencament de l’establishment. Però els discursos sobre les tries lingüístiques que hi circulen no fan més que ratificar l’homogeneïtzació cultural.

Tinc la sensació, però, que al món youtuber hi ha més hegemonia del castellà que no al món de la música. I em falten fonaments per a entendre per què entre els youtubers impera el castellà. Es a dir, per què les tries lingüístiques no són equivalents exactament equiparables a les del món de la música? Penso que en part pot ser perquè és un camp que encara no ha entrat en una etapa de maduresa, on s’obren els nínxols, també els lingüístics. També m’apunta Xavier Vila que la quantitat de seguidors ha de ser superior en el món dels youtubers: és un sector econòmicament més precari, perquè un seguidor genera molt menys que un comprador de CD / assistent al concert (en aquell moment). Per tant, se’n necessiten moltíssims més per fer calaix (fins i tot en això les noves generacions apunten a feines precàries…). I fer-ho en castellà, pot assegurar este volum de seguidors. En tot cas, són dos hipòtesis, en les que caldria aprofundir. I mentre, aquí teniu bons youtubers en català:

• Miss Tagless
• Leopolda Olda
• Miquel Serrano
• Miquel Montoro

Teles de frontera

(Publicat  al Diario de Teruel el dissabte 13 d’abril del 2019)

        Vituperada sempre i amb la competència creixent de les xarxes socials, la televisió continua sent un mitjà essencial de comunicació i una presència important a la vida quotidiana. Les quotes de pantalla de cada canal se difonen periòdicament i s’interpreten de forma curiosa per fer-se promoció, des de l’augment d’una dècima a avançar la cadena rival. Més quota són més anuncis i una major influència política, tant important per als grups empresarials privats o per als gestors de cadenes públiques, no sempre neutrals. La Generalitat valenciana presidida per Francisco Camps va determinar ara fa 8 anys lo tancament a València de tots los repetidors de TV3. Mentrestant, a l’Aragó coetani —manat pel PSOE— se van continuar veent les cadenes catalanes, i inclús a la primavera de 2010 se va firmar a Arenys de Lledó un conveni per ampliar la recepció mútua de les emissions a les dues comunitats: s’estenia la senyal d’Aragón TV fins a la Costa Daurada, freqüentada per tants saragossans, i s’assegurava la presència de TV3 a la zona aragonesa catalanoparlant, molt seguida allavòrens: sèries, magazines i Polònia, ademés de partits del Barça, també sintonitzats a Saragossa. Van vindre després los temps del LAPAO primer i del “procés” després, i una paral·lela evolució de les audiències. La cadena pública catalana l’any passat ha augmentat un 2,2% en quota de pantalla, recuperant votants independentistes que hi veuen l’únic mitjà audiovisual on sentir-se informats, mentre que l’han abandonat altres espectadors enmig de crítiques. A falta de xifres concretes sobre aragonesos orientals que miren TV3, només conec casos molt puntuals i anecdòtics d’alguns que han pres la decisió “política” de no sintonitzar-la, així com la constatació entre familiars i coneguts d’una preferència creixent per Aragón TV —ara sense jotes—, atrets per formats pròxims i populars: rutes naturals, entrevistes i reportatges a viles de la regió, i informatius amb lo mapa del temps. Acaba d’anunciar-se lo naixement del canal digital “Aragón Cultura” amb la novetat d’algun espai en aragonès però cap en lo català autòcton, cada dia més foraster, refugiat a la tele veïna. Fronteres.

María Dolores Gimeno

Futurs

(Publicat a La Comarca el 12 d’abril del 2019)

Encenc el llum del bany, obro l’aixeta i em rento les mans. En uns segons, sense parar-hi esment, he fet ús d’unes comoditats impensables per als nostres avantpassats. Quan visito pobles i masos abandonats, però, m’admira l’enginy que gastaven per treure profit de la calor, del fred, de l’aigua, de la llum, dels materials de la natura o de l’orografia. Em pregunto com devien imaginar-se que seria la vida al cap d’un segle o dos. Cap a finals del XIX, per exemple, amb l’eufòria dels avenços industrials, van proliferar les il·lustracions futuristes d’escenes del segle XXI, amb cels plens de vehicles i màquines que ho feien tot. De fet, recordo que, a la meua adolescència, ja als anys 70, pensàvem que quan arribés el 2000 els cotxes volarien i hauríem colonitzat la Lluna.

Mentre m’eixugo les mans, intento el procés invers i faig un salt de mil anys cap al futur. Què pensarà el Carles d’aleshores en contemplar els vestigis de la nostra civilització? Potser sentirà la mateixa admiració condescendent que jo davant els aqüeductes o el sistema de clavegueram de les ciutats romanes. O no, ves a saber. D’aquí a mil anys, al ritme que anem, pot haver passat qualsevol cosa; per tant, desisteixo d’esbrinar les cabòries d’un hipotètic Carles ‘trimil·lenial’ mentre s’eixuga les mans… si és que encara li cal rentar-se-les.

Amb el rastre d’aquesta darrera elucubració -un Carles a qui no cal rentar-se les mans-, m’assec a taula. Mentre llesco el pa, em ve de cop la il·luminació. El veritable progrés no vindrà dels avenços tècnics, sinó d’un canvi total de la realitat. El meu inexistent alter ego del 3000, no s’entretindrà amb si fèiem servir internet o arribàvem a Mart, sinó que li serà impossible comprendre com podíem viure dins un cos. Des del seu estat evolutiu, intentarà fer-se una idea del que suposaria l’esclavitud fisiològica, la tirania de les hormones, la volubilitat de la salut. Serà una consciència plena, sàvia, que habitarà una dimensió sense dimensions. No se m’ocorre altre camí de progrés -tret de l’extinció, sens dubte l’opció més probable.

Carles Terès

El problema de la música contemporània

(Publicat al diario de Teruel el 6 d’abril del 2002)

És difícil fer la cronologia d’aquesta música, perquè no tothom es posa d’acord, però la cronologia no té gaire importància, el problema és la divulgació, que resta molt per davall de les arts plàstiques, per exemple. Jo em referiré a la música produïda des de les primeres avantguardes històriques, fa ja més de cent anys  Els artistes plàstics clàssics d’avantguarda són ara força coneguts. Estic parlant del cubisme amb Picasso, Gris, Léger, Braque, etc.; de l´abstracció amb Kandinsky, Mondrian, Rothko, o del surrealisme amb de Chirico Miró, Magritte o el més que popular Dalí. Molts artistes plàstics són a l’abast del públic amb facilitat: Pollock, Bacon, Kiefer, els expressionistes abstractes americans, o Tàpies, Klein, Giacometti, Moore, Richter, Warhol, fins i tot els actuals Barceló, Plensa, Koons, Bourgeois, Iglesias, etc, o arquitectes de moda com Calatrava, Hadid, Nouvel o Gehry. La questió és que, mentre que els museus importants (o els ajuntaments moderns en el cas dels arquitectes) mostren l’art contemporani, les institucions musicals marginen gairebé totalment la música contemporània. De Strawinsky (el més clàssic) només s’interpreten les primeres obres, i no per exemple la  meravellosa Simfonia dels Salms o Les Noces, que és la peça que Carl Orff va plagiar en la seva la molt coneguda Carmina Burana. Grans autors simfònics com Lutoslawsky, Messiaen, Ligeti, Xenakis, Britten o el mateix Robert Gerhard són absents de les programacions. Si compositors tan genials com Falla o Bela Bartòk s´escolten de tant en tant, qué podem dir dels extraordinaris creadors de la Escola de Viena, com Schönberg, Berg o Webern (un dels autors més sensibles, extraordinaris i desconeguts de la història). Les institucions actuals li donen la raó a Hitler. De Sostakovich sempre s’escolten les mateixes obres i després de la crisi econòmica és molt difícil veure les grans creacions operístiques d’Alban Berg, Jànacek o Britten, i gairebé impossible les de Prokofiev, Penderecky, Ligeti, Messiaen, Reimann, Zimmerman (autors comparables a  Hopper, Bacon, Warhol, Kiefer, Pollock, etc,) per no parlar dels actuals Adams, Henze o Adés. L´estrena del “Grand Macabre” de Ligeti al Liceu fa uns anys va ser un notable èxit. El problema no és la qualitat, és la difusió.

Antoni Bengochea

 

La panaderia II

(Publicat a La Comarca el 5 d’abril del 2019)

Va ser al desembre de 1951 quan mon pare, a l’edat de trenta-i-tres anys, es va llicenciar voluntàriament de la Guàrdia Civil. Ell i la mare s’havien casat a Mont-roig sis anys abans, i en lo moment de tornar a la vida civil tenien dos fills, l’Elenita i el Tonyin, tan menuts que cabíem los dos en un cornaló de sària. I es van establir a Mont-roig i van obrir una tenda d’ultramarins a casa Sastrón, al carrer Gigantes, alhora que regentaven un café situat al mateix edifici.

Pero, emprenedors com eren, a les raderies dels anys cinquanta van pensar en obrir una panaderia com a complement de la tenda. A Mont-roig no n’hi havie hagut mai, i la viabilitat del nou negoci ere una incògnita, ja que la pràctica totalitat de les famílies elaboraven lo seu pa a casa i el portaven a coure al forn de la Vila. Finalment es van decidir i en poc temps ja produïen un centenar de pans cada dia. Ara, el procés ere molt laboriós i complicat: primer pastar a mans, a casa Sastrón, en una gran pastera; después pujar la massa al muscle, embolicada amb manils i en grans canastes, al forn municipal; allí tallar, pesar, arredonir i enfornar; i, una vegada cuit lo pa, baixâ’l una atra volta a casa Sastrón per a vendre’l.

Clar que allò comportave un tràfec inacabable. Pero els dubtes inicials es van esbargir pronte. I en vista del constant increment del volum de les amassades van comprar una màquina de segona mà. Ara bé, degut al volum i al pes de la pastadora, es van vore obligats a canviar la ubicació del pastador a la planta baixa de l’hostal de la Placeta, la casa de mons iaios, que estave més lluny del forn que l’atra.

Tal circumstància va vindre a complicar novament la labor. I van haver de trobar una alternativa al trasllat de les canastes de la pasta hasta el forn. I és en este punt quan entre en escena el burret propietat de mon iaio, ja que el pare va idear uns argadells especials per a carrejar dos canastes cada viatge, sense més esforç per a les persones que carregar, descarregar i conduir l’animalet pels empinats carrers. Una solució rudimentària pero molt pràctica en aquella época.

José A. Carrégalo