Paral·lelismes

(Publicat al Diario de Teruel el 28 de setembre del 2019)

–Que Noruega té paral·lelismes amb el nostre país? –O i tant! És allò que diuen: Aragón ye trilingüe, Noruega tamién. En el passat llunyà ambdós països érem bilingües: nosaltres parlàvem català a l’est i aragonès a la resta del país, mentre que els noruecs enraonaven noruec al sud i sami (lapó) al nord, fins al desastre de Kalmar, a finals del XIV, quan Noruega esdevingué danesa, i nosaltres fins al de Casp, a principis del XV, quan ens instauraren la monarquia castellana, i tots passàrem a ser trilingües. D’un dia a l’altre deixàrem d’escriure en aragonès, per fer-ho només en castellà, i ben poc trigaríem a parlar-lo, arraconant cada volta l’aragonès més cap al nord, i el català més cap a l’est, malgrat es malmantingués tres segles  més en l’escrit. A Noruega passà el mateix: el danès fou prest l’única llengua escrita, i el noruec només parlat. A més a les grans ciutats ràpidament es començà a parlar danès, primer entre els poderosos, després s’hi anà afegint tothom. Només entre la pagesia i a les viles menudes es mantenia el noruec parlat  –i el lapó al nord. Entre nosaltres la situació segueix essent quasi la mateixa: omnipresència del castellà en tots els àmbits, i l’aragonès i el català es malmantenen gairebé només en l’oralitat. A Noruega continua també el trilingüisme, però ara el noruec hi ha passat a ser llengua oficial amb els mateixos drets que el danès, mentre que la situació del lapó és del tot comparable a la del nostre català. Com es produí aquest canvi tan favorable al noruec? El 1814 Noruega deixà de ser danesa i entrà a formar part de la monarquia sueca. Llavors es desenvolupà entre la població un fort sentiment identitari que en el camp lingüístic dugué a la unificació dels diferents parlars noruecs. I no s’aturaren ací: sorgí un ample moviment independentista, vetat sempre pel rei de Suècia. Davant aquest veto suec el parlament noruec féu el 1905 una declaració unilateral d’independència. Per un moment hi va haver soroll de sabres, però s’acordà de fer un referèndum a Noruega, i guanyà l’independentisme. Re, paral·lelismes.

Artur Quintana

 

On hem arribat!

(Publicada a La Comarca el 27 de setembre del 2019)

Calaceit ix a la tele. Les xarxes socials en van plenes, ho anuncien per ‘La 1’ i també als diaris. No és el primer camí que Calaceit ix per la tele, però pot ser que el programa ‘La Paisana’ de RTVE del passat 13 de setembre fora la vegada que el poble eixia amb més temps al primer canal del país i s’ensenyaven amb més deteniment els seus camps, carrers i places. A més, la presentadora, l’Eva Hache, és, com a humorista, del milloret.

El format televisiu mostra d’una manera propera com es viu als pobles, parlant amb la seua gent, donant-los el protagonisme i convivint, encara que només siga durant dues jornades. Encara que, en el cas de Calaceit, no va ser prou proper per mostrar un ingredient fonamental de la realitat local, la seua parla.

La vida del poble, de qualsevol poble, és ja un exotisme i es mostra com s’ensenya la vida de les tribus amagades a les vores de l’Amazones, al cor d’Àfrica o a Nova Guinea. «Mireu, gent de ciutat, així viuen als pobles, així son als pobles, així son els pobles», pareix dir ‘La Paisana’. Sense cap toc despectiu, amb simpatia i inclús certa idealització. Però, en tot cas, el programa presenta al telespectador una forma de vida diferent de la del públic urbà al que va dirigit -no perquè n’excloga el rural sinó perquè la població actual, el públic, és aclaparadorament urbana-.

On hem arribat per a què un programa de la tele hague de mostrar com es viu als pobles, que suposen el 70% de la superfície del país? Mal senyal per al món rural quan passa a ser un exotisme, una excepció, una anomalia que desperta la curiositat dels televidents.
Fa només mig segle enrere no calia veure la tele per saber com es vivia als pobles, només calia eixir al carrer.

Lluís Rajadell

Recordar és tornar a viure

(Publicada a La Comarca el 27 de setembre del 2019)

L’estiu de 1961, lo Montecarlo (després Xiringuito) va marcar un abans i un després entre la joventut nonaspina. Lo propietari del bar, Agustí Ràfales “lo Gravat”, un home avançat al seu temps, va comprar una Sinfonola de 96 seleccions de la marca Gedasa.

Com ere mereixedora la ocasió, va fer una habitació nova al bar per ficar-la. Este nou espai, pintat de gris, en no gaire llum i habilitat per poder ballar, va ser concebut com un reducte exclusivament pels joves, on poguessin estar ells sols, fora dels ulls autoritaris de la gent gran que estave al bar. Algo impensable en aquella època.

Agustí sempre va dir que “Si no fos per la Sinfonola, moltes parelles no s’haguessin casat”, i és que parlant en coetanis, me diuen que al “quarto” de la Sinfonola s’hi entraveper estar en la colla, sentir música, ballar o fumar-se algun cigarro d’amagat, però principalment, com l’ambient ere propici, per mirar d’emparellar-se.Allí, los nois i les noies, tenien carta blanca. Ere un punt de llibertat en un temps gris.

Sempre estaven preparades les raderes novetats musicals a la Sinfonola. Van sonar Los Bravos, Mina, Tom Jones, Módulos,Adamo,Luis Aguilé, etc. Va ser lo primer bar del poble on esva escoltar música en anglès.I evidentment,The Beatles, que a molta gent no els agradaven perquè al cantar en anglès, ere freqüent sentir lo comentari de: “Bé cert que us estan dient malparits i no usenterau”

Cap allà l’any 1973, la Sinfonolase va canviar per una de més novai esta va dixar de sonar. Lo passat 28 d’agost, dia de Sant Agustí, lo Montecarlo–Xiringuitova celebrar lo seu 65 aniversari. Les voltes que done la vida, van fer que, després de més de 46 anys, la mítica Sinfonola que va marcar a tota una generació tornés a sonar. Aquells joves de la dècada de 1960 van ballar, van cantar,es van emocionar. Però per damunt de tot, van recordar aquelles meravelloses tardes de joventut a la Sinfonola, perquè al final, recordar és la millor manera de tornar a viure.

Estela Rius

I tu, ne saps?

(Publicat al Diario de Teruel el disabte 21 de setembre del 2019)

Qui coneix els noms dels vents, dels núgols? Qui ha vist en hivern lo verderol? Qui ne sap de les senyals del temps, i de les llunes? Mon iaio ne sabie molt, ho necessitava saber per a plantar a l’hort, per a sembrar la civada o el blat, desgrillar les pataques i tamé per afaita’s. Ell ho coneixia molt bé, però li agradava que li llegirem lo “Mariano Castillo”. L’home no veia gens bé i aquella lletra ere massa menuda. Anave sempre en l’hora del sol, no la canviave mai.

Qui sap que és la tea, qui ha sentit dir allò d’enlluernar? Qui ha caçat de nit pardals, qui ha anat a muixonar? Mon pare me va explicar que a la nostra comarca ere una manera de caçar. Tot va eixir perquè a la escola me vaig adependre un fragment de ”La venganza de Don Mendo” a on ho nomenaven. Curiós, però no n’he sentit parlar més.

I de bolets, qui ne sap? Més noms que rovellons i babossos, més… bons i roins. Pebrassos, morugoles, bolets de bestiar, mataparents, matacabres, cabritets, pets de llop, tapats…, no me’n sé més. Lo mal que no te’ls podria triar, cada u lo seu!

Qui sap quan fa un forc? Qui se’n recorde que abans se medie en quintals, arroves i lliures? I qui sabrà d’ací uns anys què és una sària, un badoc o un llibrell? A molta gent això no li fa patir, o pensarà que només de dir-ho als fills o als nets n’hi ha prou; però el desús, la despoblació, la substitució lingüística pel castellà, la mala influència del llenguatge digital (no en esta, sinó en totes les llengües), al meu entendre, n’estan fent de les seues.  La transmissió oral no és suficient. La memòria se va perdent, la individual i la col·lectiva. Per això, si la gent dels pobles tenim certa inquietud, com una que escriu estes lletres, fem ús del paper i escrivim tant del dia en que estem com de les costums que s’han perdut, tindrem més coneiximent de qui som.

Mar Puchol

Menysteniment i catalanofòbia

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 14 de setembre del 2019)

“M’importa un rave el que pensin a Catalunya”, frase pronunciada pel president d’Aragó, Javier Lambán, fa uns quants dies en una entrevista a la cadena SER. La frase, presa fora de context, ens apropa força al tarannà personal i a la concepció catalanofòbica de la política que té el president d’Aragó. Quan diu Catalunya hem de suposar que es refereix a tots els catalans o a la majoria d’ells, oi? Què guanya Aragó amb aquest menysteniment envers la comunitat veïna per part del Sr. Lambán? On és el rendiment? Tot i que, si la frase la col·loquem dins del context en que es va dir, o per què es va dir,  s’agreuja el menysteniment i la catalanofòbia del Sr. Lambán. El president aragonès va voler dir  que no li preocupava el més mínim –la seves paraules textuals ho deixen ben clar– el que pensessin els catalans envers la seua decisió de forçar la destitució del director general d’Administració Electrònica i Societat de la Informació, un càrrec que depèn de la conselleria de Ciència, Universitat i Societat del Coneixement, en mans de Podem. El figuerenc Bruno Pérez Juncà, expert judicial i informàtic forense havia estat nomenat director general només un parell de dies abans. I per què havia estat destituït el Sr. Perez Juncà? Era un incompetent? No tenia prou currículum? No, el motiu va ser perquè el portaveu de Ciutadans havia fet pública una fotografia on apareixia el Sr. Perez Juncà, amb una estelada feta amb espelmes. El Sr. Lambán ja va felicitar públicament la seua consellera per la decisió de purgar el director general i per “la seua forma de gestionar” el cessament en qüestió. Aquí pau i allà glòria. Ni Podemos, ni cap altre partit polític, ni veu autoritzada d’Aragó han fet la més mínima crítica. Què em diu el lector de l’article 14 de la Constitució: “Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”. Alguns llegeixen només l’article 2 de la norma constitucional, altres en llegim més i sentim vergonya aliena.

José Miguel Gràcia

La resposta aragonesa

(Publicada a La Comarca el 13 de setembre del 2019)

Per reivindicar-se aragonès als anys de la Transició calia rebutjar tot allò que vinguera o estiguera relacionat amb Catalunya, començant per la llengua. Així ere i, per desgràcia, encara ho és en gran mesura. Jo sempre havia parlat català amb mon pare, mos iaios i amb els veïns i amics del poble, Vall-de-roures. Dic que l’he parlat sempre amb mon pare perquè amb ma mare, castellana vella de Burgos, parlava en castellà. Feia anar el català, però tenint molt clar que no era català. Encara que era calcadet al que parlaven la gent d’Arnes o d’Herbers -un poble de Catalunya i un altre del País Valencià amb els quals tenia relacions familiars-, no era català ni valencià. Era xapurraiu. I així ho defensava sense cap argument lògic on tocara defensar-ho. No ho era perquè no em donave la gana. I prou! Allavons, al temps de la Transició, l’autonomisme estava de pujada. L’aragonessisme anticatalà, també. Jo, un adolescent, m’apuntava per ganes -i necessitat- d’integrar-me al grup a la corrent majoritària.

Tenia un amic a qui li van comprar la Gran Enciclopedia Aragonesa, la GEA, i un dia que vaig anar a casa seua per marxar junts de festa em va donar per fullejar aquells llibrots blaus tan llustrosos. Vaig anar de cap a buscar la paraula «chapurriau» amb l’esperança de trobar una definició acadèmica per a la meua estimada llengua. Però el que vaig trobar va ser molt més impactant. El xapurriau, deia l’entrada, és la paraula usada per designar «popularment» al català a l’Aragó, encara que el seu significat és «llegua mal parlada», una consideració que respon a «raons discriminatòries o d’alienació cultural». Una explicació indiscutible, redona i definitiva. Per a qui vulgue entendre, clar. I, a més, venia d’una font reconeguda, prestigiosa i aragonesa.

Des de llavors, la meua parla va deixar de ser una llengua malparlada per considerar-la allò que és, clara i catalana.

PD. Pot ser que el terreny estiguera llaurat i adobat per a la llaor aclaridora gràcies als exemplars de Cavall Fort que la Merxe i la Paquita Gimeno em deixaven a casa cada vegada que venien a visitar-nos des de Calaceit per la gran amistat que tenen les nostres famílies.

Lluís Rajadell

L’Espanya buida, moda i realitat

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 7 de setembre del 2019)

Un assaig del periodista Sergio del Molino La España vacía. Viaje por un país que nunca fue (Turner, 2016) ha posat últimament lo punt d’atenció en la imparable despoblació que des dels anys 50 afecta el món rural i que ha arribat a xifres preocupants este nou mil·lenni. Població envellida, viles buides, terres de cultiu i boscos abandonats… Bastant abans havien sorgit plataformes com “Teruel existe” (1999) o “Soria ¡Ya!” (2000) reivindicant atenció i solucions, però sens dubte l’èxit d’eixa publicació ha estat decisiu en fer extensiva la preocupació pel problema demogràfic rural entre el gran públic de l’entorn urbà, allí a on se creen opinions. L’expressió “l’Espanya buida”, i la seua variant de “buidada” que alguns matisen, ha denominat de forma precisa una realitat, creant-la alhora, a la manera del Gènesi, com si sense els noms lo real fuere invisible. I segurament ha contribuït a revifar les iniciatives de les plataformes defensores de les perifèries i dotar-les de més arguments, que enguany s’han materialitzat en grans manifestacions a Madrid. Així l’Espanya rural i buida ha acabat fent-se visible com a tema de moda, amb certa presència als mitjans de comunicació, i de retruc ha merescut alguna línia als programes polítics. Esta mateixa setmana un curs de la Universidad de Verano de Teruel, “Los medios de comunicación ante el cambio tecnológico”, va dedicar una sessió als mitjans de comunicació a l’àmbit local amb, entre d’altres, lo director d’este diari Chema López Juderías; i va acabar amb una entrevista ahir a Manuel Campo Vidal, periodista natural de Camporrells a la Llitera —que no arriba als dos-cents habitants—, per tal de reflexionar sobre el medi rural. Mentrestant, les viles de l’Aragó despoblat i d’altres comunitats han viscut l’efímer creximent poblacional de cada estiu, sobretot als voltants de les festes patronals respectives: dies llargs i ensolellats, gent que va i ve, activitats lúdiques, piscines plenes, xiquets als carrers, parents que tornen, cases reobertes i una sensació de vida que en acabar l’agost torna a desaparèixer, com un cruel encantament.

María Dolores Gimeno

Calor i festes d’estiu

(Publicada a La Comarca el 6 de setembre del 2019)

Estiu extremat el d’enguany en plogudes insignificants i pujades màximes de les temperatures cada pocs dies. Calor i més calor a la fondonà secativa de la depressió de l’Ebre. Un altre any dolent per les famílies que depenen, al secà, de cultius com les olives -en l’oli sense vendre- i els ametllers que s’assequen per la dura climatologia.

A Fondespatla el 2019 sempre serà «l’any de la Tirolina». Sembla que han atinat posant en marxa un projecte tan original com arriscat. Lo que no sap gaire gent és que, ben a prop del punt de sortida de la tirolina, allí a la punta de la serra, es manifesten els afloraments geològics del cretàcic i el juràssic, on les betes de bauxita (hidrat d’alumini) es veuen a simple vista. Minerals que ja s’han explotat per diferents punts de la serra de la Nevera; no tant per l’obtenció d’alumini com per a fabricar productes refractaris especials. Estaria bé que, on no van trobar una gran mina d’alumini o dinosaures, ara haiguen trobat un potent reclam turístic.

Un estiu ardent també en lo cultural, farcit d’actes per acomboiar la gent i oblidar per uns dies la trista realitat de la despoblació. I per als de Fórnols, la pàtria menuda de l’oncle Sabinet, Braulio Foz i Andreu Piquer, la broma que algú els hi ha gastat posant-los eixe estrany gentilici de «fornolinos». Imaginem que algú dirà algo per defensar lo bon nom dels fornolencs.
Però la novetat cultural de l’estiu ha sigut la lectura del pregó de les festes de Vall-de-roures, a càrrec del conegut escriptor Manuel Siurana, al llegir una part del seu discurs en català d’Aragó. Novetat que, com no podia ser d’altra manera, la gent es va prendre en molta tranquil·litat, tirant a satisfacció, que als de poble sempre mos agraden els discursos en la nostra llengua. I al pregoner també, que se li notava. Llàstima que no s’atrevire a dir lo nom d’eixa llengua i se conformare diguent que és «lo nostre dialecto». No és massa, però algo hem guanyat si ho comparem en lo lletrer infame del mur de la vora del pont de Ferro.

Tomàs Bosque