Franco passava per allà

(Publicat al Diario de Teruel el 27 d’octubre del 2018)

Tots tenim el dret a equivocar-nos quan fem alguna declaració pública o ens expressem a les xarxes socials. La possibilitat de rectificació és també a l’abast de tothom i en utilitzar-la ens pot dignificar o almenys empetitir la nostra errada. El que he dit val també per als representants de partits polítics i institucions públiques i privades, tot i que han d’anar amb molta més cura, perquè l’errada pot tenir conseqüències més greus i les rectificacions mai l’esborraran totalment. Un exemple paradigmàtic d’errada d’una dirigent política va tenir lloc al Parlament de Catalunya quan el divendres 19 d’octubre un periodista li va preguntar a la presidenta de Ciutadans, Inés Arrimadas,  per què Ciutadans no va participar en l’homenatge de dilluns davant la tomba del expresident de la Generalitat, Lluís Companys. La Sra. Arrimadas va al·legar la seva disconformitat amb l’orientació de l’acte, i a més va afegir –i aquesta és la gran espifiada–  que “qui va afusellar Lluis Companys va ser el règim franquista i no pas l’Estat espanyol”.  No cal dir quina va ser la reacció de les xarxes, representants polítics i periodistes de Catalunya. Què volia dir la Sra. Arrimadas amb aquella afirmació: què Franco no va ser cap de l’Estat espanyol? Què hi havia dos estats en paral·lel? Què Franco era un personatge que passava per allà? Com el lector pot suposar la Sra. Arrimadas no ha demanat disculpes, ni ho farà, i  a més diu que el altres no saben d’història. Suposo que molta gent com jo no sabem com qualificar les afirmacions de la presidenta de Ciutadans de Catalunya: han estat una errada involuntària? Crec que no. Potser han estat una estupidesa o una manera de justificar el més injustificable. A no ser que la Sra. Arrimadas, com el Rei Sol de França, Lluís XIV, pensés que “l’État c’est moi”. La gran massa acrítica de la societat espanyola no esperona massa el sentiment de ridícul. Tot val per pescar uns quants vots més en l’Espanya profunda. Compte dirigents de ciutadans, la Sra. Punset ha deixat el partit per considerar-lo massa radical espanyolista o escorat a la dreta o la ultradreta. Per què Ciutadans mai ha reprovat de forma fefaent el regim franquista? Quina paradoxa la de Arrimadas!

José Miguel Gràcia 

Som los pobles més pobres? (Viles i Gents)

(Publicat a La Comarca, Viles i gents, 26/10/2018)

Natxo Sorolla

La conca del Matarranya té tres dels pobles més pobres a Aragó: Favara, Maella i Calaceit. I també apareixen a la llista de rendes baixes un altre poble de la Franja (Saidí) i un altre que està al límit d’esta perifèria nostra (Bellver de Cinca). Aixina apareix a l’estadística de l’Agència Tributària.

Però vigileu! L’estadística només inclou pobles de més de 1.000 habitants. I es que la mida del municipi està molt associada a les rendes dels seus habitants: als menors de 1.000 habitants tenen 12.000€ anuals per càpita, los de 1.000 a 5.000 habitants en tenen ja 16.000€, i els majors de 500.000 habitants dupliquen als més menuts, en 26.335€ per habitant.

Un factor que pareix ben associat a la riquesa és la capitalitat: les tres capitals provincials aragoneses estan al top-10, juntament en municipis dormitori de la classe mitjana de Saragossa (Cuarte de Huerva, Villanueva de Gállego i María de Huerva), i Jaca. Més enllà de la força de la mineria, que manté Andorra en primera posició. I les coses no són molt millors si passem la frontera autonòmica: Batea, Corbera o el Pinell de Brai tenen rendes paregudes a les no-capitals nostres, i Gandesa, a les sí-capitals nostres.

I és que les fronteres autonòmiques no pareix que mos diferencion en això. Però segur que entre les causes de les rendes baixes hi ha la mida del municipi, i també la capitalitat: allà on hi ha institut de secundària, hospital, extensió agrària, oficines comarcals, etc. segurament que hi ha sous que requereixen major instrucció, i per tant, sous més alts. I aquí les comarques han descentralitzat les aventatges de la capitalitat, que d’altra manera s’emportarien Saragossa i Terol. Però les comarques també han concentrat los serveis a les capitals comarcals, que creixen a costa dels altres pobles.

Per tant, que el Matarranya arreplego 3 dels pobles més pobres a l’estadística no és més que una il·lusió òptica: perquè són pobles que superen los 1.000 habitants, però que no tenen capitalitat comarcal. Però segur que no són los més pobres. I podem mig respondre a la pregunta del títol: som los pobles més pobres? No. Almenys pels que ixen a l’estadística.

Clar com un mirall

(Publicat al Diario de Teruel el 20 d’octubre del 2018)

Conviure amb gent gran és una excel·lent escola que aporta bocins de la seua vida passada. Escoltant-los, apareixen records personals mesclats amb formes de vida desaparegudes, part d’un altre temps quasi pretecnològic i absolutament predigital, un temps inclús prehistòric als ulls de les noves generacions, filles de tecnologies i xarxes socials. Dins de la conversa, entre record i record, se filtren de tant en tant algunes sorpreses lèxiques. “Clar com un mirall”, diu la mare, que així rescata el sinònim ara estàndard del nostre “espill”, la forma específica del nostre dialecte occidental. Són resurreccions momentànies des dels orígens medievals de la llengua, que mos connecten amb la paraula perduda dels avantpassats i  informen d’un vocabulari ric que ha pogut sobreviure a través dels segles per l’exclusiva via oral. També ressusciten formes verbals difícils i cultes, que ja no s’utilitzen i que es perdran amb la seua memòria: “els planygo”, com encara va dir fa poc la mare. A ella i al pare encara “els ve de gust” alguna cosa, “no hi donen” en alguna altra o els trasbalsa alguna circumstància. Més humilment, pels seus llavis reapareixen paraules comunes, quotidianes: lo ‘passadís’ s’implanta per un moment sobre el ‘passillo’, lo ‘formatge’ oculta el ‘queso’ foraster, i el ‘porro’ recobra un efímer domini sobre el ‘puerro’. La ‘fruta’ torna a la ‘fruita’ originària i ‘fruiteret’ qui la menja amb deliri. Un bon penjador acaba sent “l’endreç” d’una habitació. I n’hi ha camins que el tractor no “s’estorba” sinó que “s’espatlla”. D’esta manera, més ràpida que lenta, lo patrimoni lingüístic correcte resulta una raresa abans de convertir-se en pèrdua, i així los parlants vells s’autocorregissen entre el record avergonyit d’una escolarització infantil precària i monolingüe i la disglòssia dominant. O són corregits pels més jóvens, creadors d’una koiné pretesament moderna, analfabets de la pròpia llengua,. “La iaia a la ‘sandia’ li diu ‘meló d’aigua’”, diu la néta rient. També, des dels altaveus de la torre, un jove pregoner anuncia en bilingüe: “Se venden sandías/ Es venen sandies”. Galleguització imparable, empobridora, del nostre català secular.

María Dolores Gimeno

Família

(Publicat a La Comarca el 19 d’octubre del 2018)

No sé si som conscients de la influència que la família té en nosaltres. Ara que les filles ja tenen una edat -la gran és adulta i la menuda adolescent- podem mantenir interessants converses al voltant del tema. El punt de vista de la filla gran, que ja fa uns anys que viu a una altra ciutat, ens proporciona algunes dades insospitades sobre l’efecte de l’educació que, més bé o més malament, li hem anat donant mentre ha estat sota les nostres ales. Ens fa tenir també una altra perspectiva per a l’etapa que la menuda està vivint. Tot es relativitza, tant per ella com per nosaltres. Hi ha moments en què l’única resposta possible a algunes afirmacions de l’adolescent és el clàssic “això ja ho entendràs eduquis les teues filles”. Quan tenim estes converses és inevitable rememorar els nostres pares, els seus advertiments, els ensenyaments.

Al capdavall formem part d’una cadena que ens enllaça amb el passat i es projecta cap al futur. El temps ha anat avançant de manera inexorable, com una màquina infinita el combustible de la qual som nosaltres, la percepció que tenim del seu pas. Recordem escenes puntuals, fotografies d’instants que per algun motiu han perdurat en la memòria. Els amics de l’escola, aquell comentari que l’àvia va fer sobre el pare, l’olor de casa els oncles. I més endavant les angoixes de l’adolescència, els pulmons plens d’il·lusions de la joventut, la vida tan ampla. I la primera maduresa -encara tendra-, i la progressió vertiginosa fins el dia d’avui, on la família que hem format ja s’ha convertit en un ens amb vida pròpia. Per a nosaltres, els progenitors, és una etapa més en la nostra trajectòria vital -la més important, sens dubte-, però per a les filles serà la base a partir de la qual construiran la seua vida. És fàcil fantasiejar amb l’evolució de la nostra línia familiar, i impossible endevinar-ne l’esdevenidor. Tantes nissagues vigoroses s’han extingit sense rastre, tants llinatges prims com un fil s’han perpetuat, obstinats, al llarg de generacions.
La primavera d’hivern, més primavera que hivern, m’ha dut aquestes cabòries.

Carles Terès

Wagner i el drama musical (II)

(Publicat al Diario de Teruel el 13 d’octubre del 2018)

El drama musical wagnerià se desenvolupa com un continuum i s’estructura com una gran forma simfònica-dramàtica. Desapareixen els números tancats, com les àries, els duets, els concertants, etc. L’orquestra, que té molta més importància que en l’òpera tradicional, adquireix una força narrativa protagonista. Això descol·loca molt al públic més convencional, que espera sempre els moments musico vocals més reeixits. Al drama musical hi ha monòlegs, duets, intervencions del cor, etc., però mai són números tancats. Els moments de clímax d’aquest continuum musical no els marca el lluïment vocal dels cantants, sinó l’acció dramàtica del text. Al contrari que al bel canto, el protagonista de la representació no és l’intèrpret, sinó el compositor. Aquest continuum dramàtic avança mitjançant els leitmotifs o motius conductors. Són cèl·lules o fragments musicals que estan lligats a algun personatge, idea, sentiment, objecte, etc. Alguns es reconeixen molt bé i altres no. Aquest concepte no sempre s’ha comprés. No parlem de motius recordatoris, sinó de veritables conductors de l’acció dramàtica a través de la música. Normalment apareixen en l’orquestra, però de vegades van units al cant. Són temes musicals que poden variar, desenvolupar-se, resumir-se o ampliar-se, canviar de tonalitat o d’instrumentació segons convingui al moment dramàtic i, per suposat, barrejar-se entre ells. Cal estar sempre molt atent sobre tot a l’orquestra, perquè els leitmotifs no són nomes música, tenen significat, sentimental o conceptual i, a més a més, condueixen el drama. Finalment un concepte: el que s’ha traduït amb més o menys d’èxit com a melodía infinita. Simplement vol dir que al drama musical no hi ha moments culminants més bonics, que coincideixen amb les àries, els duets o els cors, sinó que tot és important, és continu, i la bellesa musical depèn de la situació dramàtica i de les paraules del text. També s’ha de tindre clar que els personatges negatius mai canten bonic, al contrari que en el melodrama tradicional. Finalment és important notar que un acord, una cèl·lula melòdica de tres o quatre notes, o fins i tot un interval de dues notes poden presentar molta importància.

A partir del drama musical wagnerià, a l’òpera res serà com abans.

Antoni Bengochea

Moviments misteriosos

(Publicat a La Comarca el 12 d’octubre del 2018)

Aquells hòmens matinaven molt. Amb los seus gossos s’havien allotjat a l’hostal de mons iaios a Mont-roig. I mos va xocar vore’ls eixir a punta de dia amb los serrons buits. Pero vam reparar, sorpresos, que quan retiraven, a posta de sol, hi portaven alguna cosa que exhalave una olor, desconeguda per a natres pero molt penetrant. ¿Quin trapig deuen portar entre mans esta gent -pensàvem? Eren educats, pero poc parladors. I allò contribuïe a incrementar la sensació que teníem los de casa de que el seu anar i vindre, los seus moviments, eren summament misteriosos.

Allò deguere ser cap a l’any 1961. No recordo exactament com va anar, perqué en aquella època jo ja estava a Morella estudiant, pero el cas és que mon pare va resoldre prompte el misteri. I és que, a l’estiu, quan vaig arribar a casa per a disfrutar les vacacions, em va sorprendre trobar una gosseta lligada al corral. Em va faltar temps per a preguntar-li al pare qué hi fee aquell animalet allí. Em va respondre que allò tenie que vore amb l’activitat dels personatges misteriosos que havien recalat a l’hostal l’hivern anterior; i que el que feen ere buscar trufes.

No n’havia sentit parlar mai, de les trufes. Mon pare em va explicar qué eren, lo buscades que estaven i lo que les apreciave la gent, sobretot a l’estranger i particularment a França i a Itàlia. I així, ensinistrant prèviament la gosseta, que va resultar ser un prodigi, va ser com a casa nostra vam entrar en contacte amb lo món de la trufa.

Mon pare va preparar un caixó de fusta que s’adaptare al porta-paquets de la vella moto Lube per a dur-hi la gossa. I primer ell sol, i poc después en companyia de l’Enrique Lombarte (de casa Modesto), recorrien lo territori en busca d’aquell bé de la terra tan car com estimat. Ells van ser els primers “truferos” de Mont-roig. Ara bé, la notícia es va escampar com una taca d’oli, i més prompte que tard los propietaris van anar marcant, protegint i explotant directament les seues truferes. I allò va representar el final de l’aventura.

José A. Carrégalo

Onomàstica i literatura popular

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 6 d’octubre del 2018)

Les recopilacions d’onomàstica i de literatura popular es complementen, tanmateix no sempre d’igual manera. Als reculls de literatura popular es troben molts materials onomàstics, que a més dels noms ofereixen també útils informacions addicionals per als investigadors de l‘onomàstica, els quals no solen prendre-les en consideració, i massa sovint les titllen olímpicament de vulgars o populars. A l’inrevés els investigadors de la literatura popular només troben comptats materials, o cap, de la seua temàtica als estudis onomàstics, malgrat que als onomasiòlegs els hauria estat ben fàcil d’obtenir materials de literatura popular en el moment de demanar noms als seus informants; l’arreplega, especialment de llegendes i tradicions, enteses aquestes segons la definició de na Ramona Violant, n‘hi ha sortit perdent. Els reculls i estudis onomàstics comencen realment a la Franja amb els treballs d’en Joan Coromines iniciats després de la Guerra –i prescindeixo d’unes comptades i magres mostres anteriors–, treballs que han anat prenent una immensa volada, però no han trobat seguidors fins fa escassament vint anys amb el magne recull de Toponímia de la Ribagorça que dirigeix en Xavier Terrado, ara a punt de concloure’s. Cal afegir-hi el projecte tot just començat de recollir la toponímia del Matarranya. Pel que n’he vist ambdós projectes donen poques dades de literatura popular, contràriament al que solia fer en Coromines, que no menyspreava pas la informació literària que li oferien els informants. Solament els reculls d’en Xavier Terrado i na Glòria Francino tenen algunes referències a la literatura popular, els altres autors citen només el que han trobat a la bibliografia o ni això. Acabo presentant una facècia que vaig recollir a la primavera al Pont de Suert que mostra la forta relació entre onomàstica i literatura, i també amb socio-, psico- i politico-lingüística: Els noms de Senet i Aneto vinen de quan es dones baixaven a rentar al riu que passe entre es dos pobles. Es dones d‘un costat preguntaven as atres : “Sé net, Sé net?”. I es de l’atre cantó contestaven: “É neto!, É neto!” Raons d’espai m’obliguen a prescindir del necessari comentari.  Casa –meua

Artur Quintana i Font

(Publicat a La Comarca el 5 d’octubre del 2018)

Els catalans, quan parlen, pareix que trencon anous”, començava l’acudit que li agradava contar, ja fa uns quants anys, a un company de la colla d’amics preadolescents de Vall-de-roures.

Davant de la sorprenent afirmació, els presents amollàvem la pregunta inevitable. “Per què?”. El desenllaç. “Perquè quan los ho dius contesten ‘no ho crec, no ho crec’”. Rialla general. Una ocurrència més a les costelles dels catalans fotuts.

Però, ben mirada, la brometa se’n fotia del mateix company que la contava i de tots els que l’envoltàvem. I de tots els catalanoparlants del poble i de la comarca. Perquè la mateixa resposta que ens feia riure tant a tots amb aquell efecte d’onomatopeia era la que tots natres haguèrem donat a la mateixa qüestió. Fins i tot el contador de l’acudit, si li hagueren dit que quan parlava pareixia que trencava anous, haguere contestat amb l’expressió suposadament còmica “no ho crec, no ho crec”. Pot ser un exemple d’allò que en diuen autoodi dels catalanoparlants aragonesos respecte de la pròpia llengua.

Una altre cas dins d’esta senda tortuosa i ombrívola de l’autoodi. Pels mateixos anys, un altre company s’oposava amb ungles i dents a utilitzar “la nostra llengua” -no es nomenave per a res la paraula català- en un acte públic. “Per què?” La pregunta. “Perquè és més basta que el castellà”. Resposta.

Per cert, aquells dos companys -el que contava l’acudit de les anous i el que considerava la llengua pròpia com a “basta”- eren, i suposo que encara son, fervorosos defensors del xapurriau. O s’ho consideraven.

Lluís Rajadell