(Publicat a La Comarca el 25 de novembre del 2022)
La història i l’arqueologia s’encarreguen de crear la imatge que natres tenim sobre un determinat personatge, fet o època. Al contrari que altres ciències, hi ha tantes formes d’observar la història com persones hi ha al món, encara que unes puguen ser més científiques i adequades que altres.
No obstant, la història i l’arqueologia es converteixen en una perillosa arma de shock social quan comencen a servir als interessos d’una minoria, que sol ser l’elit de la societat. Com tracten de la política passada, poden cometre l’error de servir a la política actual, configurant ideologies pròpies dels mecanismes de poder que, inconscientment, retallen la llibertat de pensament de les persones, a l’imposar-los la visió que una elit ha seleccionat meticulosament.
Un cas paradigmàtic es la república d’Irlanda, que durant temps romans, no va ser conquerida com a tal. Per això, lo nacionalisme del segle XIX va crear la idea d’una terra totalment cèltica, que resistia fragorosa a l’invasor, en una comèdia comparable a les de Astèrix i Obèlix. I encara que apareixie material romà a les excavacions, principalment monedes, van tractar de fer com si no existire, i donar-li explicacions alternatives.
Les investigacions actuals revelen que, en realitat, les fronteres mai son tan hermètiques com un mapa pot amostrar. La cultura, la gent i, sobretot, los diners, passen d’un costat a l’altre més fàcilment del que creiem, i vore l’extensió d’un estat en una imatge es una falsificació de la realitat. A Irlanda es van trobar diverses ciutats immensament poblades per romans, on es parlava llatí i es resava als deus romans.
Com podem vore, la història i l’arqueologia son ciències que, no obstant, s’utilitzen com a generadors d’una identitat col·lectiva. No estic totalment en contra de les identitats col·lectives. Penso que, igual que amb la religió, la gent precisa de la pertinència a un grup social com a mesura de salut. No obstant, la ciència, igual que el periodisme, haurien de ser totalment lliures, i no servir als interessos d’un estat superior, el qual impose la seua forma de pensar.
Luismi Agud
Viles i Gents 