La carteta

(Publicat a La Comarca el 31 d’octubre del 2014)

El Govern d’Aragó s’ha posat com un fideu perquè la Generalitat li ha proposat col·laborar en una enquesta lingüística per a conèixer la situació del català als pobles de la Franja. Una enquesta que complementa la que es farà a Catalunya.

La Conselleria d’Educació, com sempre, està “a la que salta” per a tirar-se com un llop contra l’invasor català. I es dedica a soltar paraules tremebundes contra un nou intent “d’annexionar-se” els pobles catalanoparlants d’Aragó. A més, per si això fora poc -Ave Maria Puríssima!- s’atreveix a traduir els sagrats noms del pobles al català, la mateixa llengua que parlen els seus habitants. Imperdonable. I mira que queden prou bé escrits en castellà, una llengua molt més fina, on va a parar. No m’estranya que la Diputació General d’Aragó hagi contestat de mala manera. Encara que això de l’intent d’annexionar-se part d’Aragó no queda massa clar, s’ha de reconèixer, perquè a la carta demana ajuda de la DGA per a enquestar “las siguientes localidades de Aragón”. No diu “localidades de Cataluña” o “localidades de los Paises Catalanes”, no; diu “de Aragón”. A qui vol enganyar la Generalitat? Si tots coneixem que la seua única obsessió és envair la Franja. Ni independència ni 9-N ni plebiscitàries. Només pense en l’ocupació de la Franja. I l’enquesta sociolingüística és la primera passa. A continuació, la carta inclou la relació de pobles catalanoparlants, ¡en català! Esta si que és grossa.

La conseqüència d’esta contestació avinagrada del nostre govern serà que Aragó no podrà conèixer la situació sociolingüística de la Franja catalanoparlant. Ah, però no me’n recordava! Si a la Franja no parlem català, que parlem lapao. Que poca vista la Generalitat. Hauria de demanar permís i col·laboració per a fer una enquesta sociolingüística del territori lapaiès.

Lluís Rajadell

Anuncis

Escena Humana… amb Confidències a Al·là

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 25 d’octubre del 2014)

Se’t queda el cos trasbalsat. Veure quant ens queda encara per anivellar, en tant a dignitat humana fa, al si de les societats.

Confidències a Al·là no deixa indiferent cap ànima; ni d’aquest Déu ni de l’altre. Ans al contrari, en generar tal grau d’incomoditat entre l’auditori, de poètica incomoditat, ben cert, però, no per això menys feixuga de fer-se la empassar, hom surt d’allà amb la necessitat, convulsa, d’anar a combatre contra el destí econòmic-socio-cultural que ens argolla a cada un de nosaltres a reu del món; amb la més ferotge -amarga- de les violències que siguem capaços de regurgitar.

Hi ha un moment, de tants, que les intèrprets criden. Criden fort i molt fort. I només voldries tu, poder cridar amb elles.

La peça acaba corprenent amb la interpretació d’una cançó que damunt el context al qual acabàvem d’assistir, l’última cosa que vols fer, és plànyer la teva pròpia sort; a Europa, bressolats pel context occidentalitzat d’aparent defensa dels drets humans, aixoplugats per la tan llampant desgastada idea d’igualtat de classe, de gènere, de raça…, que en fer-nos veure, davant per davant una altra cultura, ens obliga a emmirallar-nos-hi, fent recorregut durant els noranta i pocs minuts d’escena, d’on venim també nosaltres, en molts aspectes de no tan lluny com se’ns vol fer creure, d’on haguéssim volgut anar i, d’on, realment, encara som. I, ens queda tant per bregar al nostre voltant…

Si el teatre té avui encara una missió, diria jo la de moure pensament, amb aquest treball, l’objectiu queda cent per cent assolit.

Després d’haver-se presentat al Festival Temporada Alta de Girona el passat 11 d’octubre, Confidències a Al·là la podem veure a la sala Àtrium de Barcelona, que en produir-la, la farà romandre en cartellera fins el 16 de novembre, per tal que la història d’una adolescent d’un poblet del Magreb posada dempeus en escena pel tàndem brillantment fusionat entre l’actriu Mireia Trias, qui, valenta, fresca, sincera, ens presenta un ric mostrari de registres impecablement ben traçats, junt a l’actriu i músic Judith Farrés, afegint a la determinació de la seva interpretació, el seu món sonor, omplint tan l’espai com reeixint en fer vibrar les medul·les dels espectadors, ens facin tenir pressent com de diabòlicament invisible pot ser la línia de l’opressió.

A partir de la novel·la de Saphia Azzeddine i amb el mateix títol, Magda Puyo, magistralment, en dirigeix la traducció i la dramatúrgia que ella mateixa, amb tota la seva intel·ligència escènica i tota la intuïció creadora característica que l’ha anat definint el pas dels anys, ha sabut transcriure a la nostra llengua; sense paranys, apropant-nos-hi amb diàlegs àgils, concrets, plens d’humor, els mots ens arriben projectant vitalitat i llum. Llum molt ben contrapuntada per la il·luminadora Maria Domènech matisant la contundència de la intimitat de l’espai escènic de Ramon Simó, malgrat la foscor interna i la nuesa que ben vesteixen els dissenys de Glòria Viguer, d’aquesta miserable Escena humana que encara, avui, tots habitem.

Marta Momblant

Recordatori de setze difunts

(Publicat a La Comarca el 24 d’octubre del 2014)

Estàvem escoltant com ganyolave de pena la campana, en tocs de les hores en desgana, i tornaven a pregonar a mort com cada fi de setmana d’este estiu, el més negre de quants estius a repetit la història al llogaret dels codonys.

Perquè setze morts un darrera l’altre en pocs mesos, és un cas que mai havíem conegut a una població que no aplegue a les tres-centes-seixanta ànimes. Ara tindrem més cases buides al costat d’altres on no habite ningú ni al mes d’agost. Més camps i hortetes que s’ompliran de fenàs, gram i canyota. Qui anirà pels antics camins del terme sabent de memòria els noms de cada barranc, cada arbre del tossal i cada serralada? A qui han de preguntar els xiquets los noms de totes les coses en la nostra llengua?

Del lloc estimat i del costat dels sers que més volíeu vos ha tret la mort, llei fatal que allunya als humans. Ja no mos tornarem a trobar pel Regolfo en les germanes Engracia i Conchita, ni parlarem a la Carrereta en la Maria i la Paquita. No veurem més a la Generosa, al José i l’Antoniet, de la carrera Major i la Basseta. Tampoc a la mestra Tomasa Lorenzo, la de més edat. Ni als sis agricultors jubilats sobre els que ha caigut sense pietat la parca de la dalla, a ells precisament que tant sabien de sembrar i segar el blat: Felipe Bonfil, Manuel Zapater, Jose Alcober, Francisco Burgués, Francisco Pallarés i Benito Pérez. I mos dol constreny el cor, la pèrduga de dos amics de la infància i joventut: Francisco lo “Camperol” i Anamari Anglés.

Però més enllà d’este sentit recordatori, lo cert és que les viles menudes del Baix Aragó travessen un procés alarmant de despoblació que, si no es posa remei aviat, s’endurà per davant les formes de vida, de relacions i de cultura que hem conegut fins ara.

Tomàs Bosque

Elits extractives al Matarranya

Natxo Sorolla

Publicat a La Comarca el 10/10/2014

Dos economistes nordamericans (Acemoglu i Robinson) han intentat explicar per què alguns països, com Espanya, fan fallida en crear economies avançades. I apunten que el principal problema són les elits extractives, que conformen un sistema de captura de rendes que permet, sense crear riquesa nova, detreure rendes de la majoria de la població en benefici propi. En síntesi: los països en fallida permanent són los que tenen elits que capturen la riquesa que es produix al país, però no la inverteixen en la millora, si no que només se preocupen per conservar el sistema que els manté com a elits. Per tant, eviten la innovació, perquè la democratització els podrie substituir com a elit.

La proposta teòrica em fa pensar en les elits matarranyenques que durant lo segle XVIII, XIX i principis del XX van controlar terres i voluntats als nostres pobles, a base del control dels jornals. Eixos terratinents posseïen grans propietats per l’únic mèrit que havien mostrat a la vida: ser fills d’altres grans propietaris, que a la vegada també tenien com a únic mèrit ser fills d’altres propietaris. I aixina indefinidament. Eixes elits hereditàries també van copar els llocs funcionarials locals perquè eren los únics que es podien permetre el luxe de gastar diners en l’educació dels seus fills. I també van ser els que primer van emigrar per a engrandir la burgesia urbana, exercint professions liberals, comerciants… Este comportament, potser no volgut, va funcionar com un mecanisme extractiu: la riquesa dels jornals dels treballadors locals no va revertir en la creació d’empreses locals innovadores i a l’adaptació de les existents, si no que va ser capital que va acabar emigrant en los seus amos, condemnant una mica més lo nostre futur. Lo concepte també em recorde a la inversió que empresaris i autònoms locals fan actualment sobretot en immòbil fora del territori,fent créixer economies alienes. Però això és tema per a un altre dia.

Com també va ser tema un altre dia la similitud en dos casos que explicàvem: l’elit terratinent de Tamarit que va aturar l’arribada del tren i la modernització, i la decisió de PP, PSOE i PAR de Vall-de-roures contra el Parc Natural al Matarranya. Com és lògic, estes dinàmiques d’aturar la innovació només tenen en compte l’opinió dels propietaris. Los que només tenim jornal, de moment per decret, formem part de la majoria silenciosa.

Implosió dels micropoders

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 19 d’0ctubre del 2012)

L’allunyament de la societat de la política i dels polítics tradicionals, diguem-ne, dels polítics dels partits institucionals, a Espanya i potser també a altres països de l’Europa desenvolupada, és un fet prou reconegut i criticat. Tal vegada podríem dir que és el símptoma més evident de la descomposició de les institucions de l’Estat per la inoperància o destrucció del contracte social. La subjugació de la política a la economia i la globalització d’aquesta no deixen de ser causes prou importants que coadjuven a la pèrdua de credibilitat de les institucions polítiques i socials de l’Estat. No hauríem d’estranyar-nos que davant la crisi dels poders tradicionals implosionin els micropoders en forma de moviments socials, plataformes reivindicatives i partits polítics antisistema tan d’esquerres com ultradretans. Si almenys la Unió Europea fou exemple de pràctiques i comportaments oposats al que succeeix als Estats que la formen…! Tot el contrari, és una repetició d’allò que es practica als Estats. D’exemples a Espanya en tenim un munt. Claríssim exemple és la corrent o partit “PODEMOS”, sortit en gran part del descontent social i aprofitant la força mediàtica del gavadal de falsos debats televisius i la manca de debats parlamentaris. No oblidem els Moviments 15 de Maig, ¡Democracia real,ya!, Mareas blancas y azules, la PAH, Guanyem, Procés Constituent,

o la plataforma contra el Projecte Castor. Aquest últim és també un exemple fefaent de la subjugació del poder polític a l’econòmic. Quan semblava que el moviment ciutadà havia guanyat, en detenir el projecte i evitar els terratrèmols, l’Estat —tots els ciutadans— ha de pagar a l’empresa, amb participació majoritària de Florentino Pérez, 1.350 milions per compensar-li les pèrdues. La reacció dels grans partits polítics espanyols contra gairebé totes les plataformes i moviments reivindicatius no és pas negligible. Al Govern de les Illes Canàries, que ha recollit les reivindicacions de la “Coordinadora Canarias contra las Prospecciones”, l’han prohibit el referendo. El procés català del dret a decidir obeeix a múltiples causes econòmiques i històriques, però també a la implosió de micropoders dins de la societat catalana. Els grans partits polítics espanyols en compte d’escoltar els ciutadans, aixequen murs granítics de prohibició.

José Miguel Gràcia

Cloenda de l’Any Desideri Lombarte 2014

(Publicat a La Comarca el 17 d’octubre del 2014)

El 4 d’octubre a Pena-roja, a la seua vila, es va fer la cloenda de l’Any Desideri Lombarte 2014, coincidint amb els vint-i-cinc anys de la seua mort.

A la mateixa vila, al Santuari de la Mare de Déu de la Font, s’havia fet la presentació el passat 15 de febrer. Durant tot el dia, i coincidint amb la Primera Jornada Llengua i Escola organitzada per l’associació Clarió, es van fer diversos actes amb una bona participació. Els jóvens i els xiquets de la vila van pintar un mural al poliesportiu en homenatge a l’escriptor pena-rogí amb un poema seu, es va poder visitar l’exposició ‘Ataüllar el món des del Molinar’ a càrrec de Pepa Nogués al Centre Cultural de la població, es van enumerar les activitats que s’han fet enguany en memòria i record del personatge a l’Aragó, a Catalunya i al País Valencià i es van recitar de manera espontània una bona mostra dels seus poemes davant de la casa on va viure. Un acte molt emotiu que va comptar amb la presència de dos de les seues filles –la Núria i la Montse-. I és que, després d’un quart de segle, “quedarà la paraula,” com profetitzà ell mateix en els seus versos. Així que, durant tot l’any, s’han interpretat els poemes més celebrats a través de la música del Duo Recapte –Antoni Bengochea, la veu, i Màrio Sasot, la música- a Saidí, Torrent de Cinca, Saragossa, Albelda, El Campell i Torredarques, el grup Temps al temps ha actuat a Pena-roja, Mont –roig i Beseit, Túrnez i Sesé, vinculats a Torredarques, a Barcelona, Pena-roja i l’Hospitalet del Llobregat, Ya babé a Mont-roig i Marc Arrufat a Beseit. I és que la poesia de Desideri continua encara vigent i ofereix moltes possibilitats per a la recreació musical de tot tipus d’intèrprets i grups. I esperem que ho continue fent.

Carles Sancho Meix

Subirachs i la porta de la Corona d’Aragó

(Publicat el dissabte 11 d’octubre del 2014)

L’Arxiu de la Corona d’Aragó, abans Arxiu Reial de Barcelona, està situat al barcelonès Palau del Lloctinent des dels seus orígens al 1314; hi ha una altra seu des de 1994 al carrer Almogàvers amb los fons documentals: i des de 2007 un patronat integrat pels presidents autonòmics corresponents als antius territoris lo presidís. L’edifici històric, ara destinat a usos institucionals o divulgatius, conserva el seu encant al nucli de la ciutat vella: pati gòtic, escalinata majestuosa, sostre enteixinat… que fan un bell contrast amb la porta de l’escultor Josep Maria Subirachs, de 1975.

Esta porta, que comunica amb lo Saló del Tinell de l’antiu Palau Reial, es presenta com un gran mural en bronze de 350×210 cm. amb la síntesi plàstica de la millor història de l’antiua Corona. I és que l’artista —pintor, gravador i escultor traspassat enguany— sempre va estar molt atent a la simbologia, que en este cas combina una sèrie molt significativa d’elements, entre els emblemes, la dimensió geogràfica i la lingüística. Un Sant Jordi, patró de l’estament nobiliari aragonès, destaca dret i marcial a la part esquerra, sobre el drac vençut; i al seu costat la princesa que ha salvat mira la ciutat de Mallorca. Sobre ells lluïssen la creu del Sant, l’escut de les quatre barres i els de cada integrant del Regne: Catalunya, Aragó, València, Balears i Sicília. A la dreta un mapa del mar Mediterrani reproduís l’expansió territorial de la corona a l’Edat Mitjana. Hi ha inscripcions diverses, noms de personatges històrics, la mà del mateix artista –convertida en fetitxe dels turistes que la toquen— i un plafó amb un plànol a escala de la mateixa porta explicant-se a sí mateixa. També apareixen les llengües d’ús als diversos territoris: llatí, aragonès, català i castellà, amb fragments de la Crònica de San Juan de la Peña, de la Crònica de Jaume I o Llibre dels Feyts i d’una carta de Jaume II al papa Climent V. La difícil situació de la llengua catalana a les escoles de la Franja podria millorar d’existir la voluntat integradora de l’Aragó d’abans.

 María Dolores Gimeno