De la màgia dels Reis a la dels after hours

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 31 de desembre del 2022)

De Nadal a Reis la vida dels xiquets s’omple de meravelles que fabriquen los adults en una connivència de tradicions que van passant d’any en any. Primer es plante a l’escola, a una plaça o a casa un tronc de cara simpàtica que cague dolços i paquets, palpable i pròxim. Quasi alhora per la tele i als centres comercials passegen multiplicats pares Noel barbuts i riallers, una incorporació forastera que el 25 de desembre, sigil·lós, dixarà regals a la xaminera o al peu de l’arbre nadalenc del minjador familiar. Falte un dia per acabar l’any, i com de broma arribe l’home dels nassos, voltant pels carrers. Més majestuosos, lo 5 de giner desfilen los tres Reis Mags en milers de professons simultànies a cada vila o ciutat, despertant l’admiració en tots los que alguna volta los ham vist, escoltat i inclús besat, abans d’una màgica nit d’espera per tancar un ritual de peticions de desitjos a canvi de promeses de bon comportament. Meravelles del món infantil, abans d’arribar al pensament abstracte, que acaben quan un xiquet més gran fa la crua confessió de la verdat o quan los dubtes propis desvelen estos pactes fora de la lògica quotidiana. L’epifania particular o “revelació” no té una edat fixa, entre els 8 i 10 anys, diuen, que els pares tendissen a allargar cada volta més, potser per por d’eixe moment, que significa l’acabament de la infància, reviscuda a través de la il·lusió dels fills. No és estrany, perquè en estos temps de xarxes socials i postureo per wifi s’acceleren los ritmes biològics imitant los del canvi climàtic, i així qui ahir demanava per carta nines o videojocs als Reis d’Orient, avui, en només 12 o 14 anys, sense transició, sint l’atracció d’un bar a on no li demanaran si té edat per beure alcohol, fa botellón fins a la màgica matinada o es cola emocionat a una rave il·legal, fent ara un altre pacte de confiança en los seus progenitors “controlat” per mòbil o whatsapp.

María Dolores Gimeno

Pandèmia i residències. Hala Madrid!

  (Publicat al Diario de Teruel el dissabte 24 de desembre del 2022)                      

 “No és ètic, i possiblement sigui il·legal”. Així va fer pública la opinió el conseller de polítiques socials de la Comunidad de Madrid. Es referia al protocol sanitari d’exclusió i no derivació hospitalària del govern de la Comunitat de Madrid, que era el seu govern. La responsabilitat era del conseller de sanitat i per extensió de la presidència de la Comunitat. Recordem que el protocol madrileny, el més radical de tot l´estat, era no derivar als hospitals a cap persona amb fortes malalties, o amb dependències físiques (gent amb cadira de rodes) o amb una important deterioració cognitiva (alzheimer, etc.). Aquest protocol va col·locar a Madrid al cap del nombre de morts (quantitat), però també del percentatge per habitant. Unes residències gens medicalitzades, i això que el 94% són privades (igual és per això). Aquesta política va anar acompanyada de la negativa a utilitzar el que deien “magnífic” hospital de campanya de l´Ifema, i per suposat, cap  clínica u hospital privada-at. I el més sorprenent és que, fent-li cas omís al conseller de polítiques socials madrileny, se va voler endinyar mediàticament la responsabilitat al cap de polítiques socials del govern de l´estat, al vicepresident Pablo Iglesias, que va tindre que suportar la bola més lamentable i fastigosa contra un polític en els 44 anys de democràcia. Gairebé tots els mitjans escrits i TOTES les televisions van participar més o menys d´aquesta  vergonyosa macrofalàcia, en la que van destacar Antena 3 i Telecinco. Es va senyalar a Iglesias com responsable d´aquesta “tragèdia”, amb acusacions d’“homicidi imprudent”, de “negligència immoral”, de convertir les residències en “cases dels horrors”, etc. D’aquesta persecució mediàtica no es va lliurar ni la televisió pública ni la sexta, ni tan sols el President Sànchez que, amb la boca petita, també va responsabilitzar dels fets al seu vicepresident. Quan tot es va esclarir i va quedar clar que la responsabilitat era de les comunitats autònomes, aquests mitjans en absolut van traslladar aquets qualificatius als veritables responsables. I de totes aquestes “catàstrofes” la Fiscalia General de l´Estat no ha obert la boca, i les associacions que es queixen resten silenciades i, com sempre, estan polititzades.

Antoni  Bengochea

Poble menut…

(Publicat a La Comarca el 23 de desembre del 2022)

…Problemes grossos», diu l’adagi. Potser és veritat, atès que ho he sentit dir a persones que hi viuen, en pobles menuts. És inevitable que, coses que en una ciutat queden de portes endins, es magnifiquen quan los veïns som poquets. Los cosmopolites de pa sucat amb oli diuen, amb aire de superioritat, que «com no tenen altra faena, es dediquen a espiar al darrere les persianes». Després, a estos ‘cosmo-sabocs’, los veus al metro enganxats al mòbil mentre batxillegen les vides dessubstanciades d’individus que ni tan sols coneixen. Rarament podem triar el lloc on vivim, ja que el destí volta i revolta i, al capdavall, cal guanyar-se les garrofes. He conegut persones de poble que han acabat instal·lats en urbs atapeïdes de gent i en conec que han deixat la «capital» per establir-se a una vileta com les nostres. Molts dels nostres fills passen una temporada a ciutat, mentre completen la seua formació acadèmica o laboral. Després n’hi ha molts (massa) que no tornen, si més no durant uns anys. Los pobles són menuts i no oferixen oportunitats per a tothom que hi ha nascut, i no sempre (al contrari del que passava abans) és possible seguir amb l’activitat familiar.
Siga com siga, sempre queda allò de «l’enyorança amarga de la terra» que deia el poeta, i es retorna a la ruralia per descansar-hi. S’hi retorna o s’hi va, perquè hi ha nouvinguts que trien un poble per establir-hi llur segona residència, encara que no hi tinguen cap lligam familiar. De tots estos n’hi ha que es limiten a ser-ne «usuaris» i hi van només a oxigenar-se físicament i mental. N’hi ha d’altres que s’impliquen i que, en la mesura de les seues possibilitats, participen en la vida social dels veïns. Tot és lícit, tot és bo, atès que només tenim una vida i més val viure-la de la manera més plena.Tot açò me va vindre al cap després de passar una jornada memorable a la Pobleta, envoltat de bona gent que hi viu tot l’any (pocs) i d’altres que hi pugen sempre que poden. Des d’allà dalt se’m va fer evident que, quan ens hi posem, poble menut, alegries grosses.

Carles Terès

Aspabil que corre el carril

(Publicat a La Comarca el 20 de desembre del 2022)

Este estiu vam saber que el Govern d’Espanya havie aprovat una ajuda en la qual, a partir de l’1 de setembre del 2022, se ficarien en funcionament uns abonaments gratuïts pa viatjar en tren entre dos destinacions concretes. L’única gestió pa accedir serie dipositar una fiança a l’inici, que es retornarie si es fee un determinat número de viatges. Esta ajuda (juntament en altres) naixie pa intentar fer front a una sèrie de problemàtiques que mos afecten com a societat, com són la inflació econòmica derivada de la guerra d’Ucraïna i els efectes del canvi climàtic.

Fa pocs dies vaig llegir una notícia a l’Heraldo de Aragón, que die que, a 27 de novembre de 2022, RENFE havie registrat més de 669.000 viatges en origen o destinació a alguna de les estacions d’Aragó, lo que supose un increment del 105% respecte a l’any 2021. Al conjunt del país s’havien fet 2,2 milions d’abonaments.

Com a usuària setmanal del tren, he pogut comprovar com, en lo cas del trajecte Nonasp-Barcelona (i viceversa), la majoria dels usuaris s’han fet l’abono. No és d’estranyar. Lo preu de cada bitllet (si tens lo Carnet Jove o el compres per internet) és de 15,50€. Estam parlant que si fas dos viatges a la setmana, t’aforres 124€/mes. Que a final d’any, contant a partir del setembre, són uns 500€.

És verdat que en algunes línies s’han produït reserves fantasma, aglomeracions o retards (això no és nou), que s’han de solucionar i no voler tapar en lo “bitllet gratuït”. Però pa tota la gent que necessitam desplaçar-mos i tenim lo tren com a mitjà de transport habitual, poder comptar en esta gratuïtat és de gran ajuda. I no sol això, segur que també és un al·licient pa molta gent que ha notat la pujada del preu de la gasolina i en més d’una ocasió canviarà lo cotxe pel tren.

Recentment ham sabut que els nous Pressupostos Generals de l’Estat han inclòs la pròrroga de la gratuïtat dels trens de mitja distància pa l’any 2023. Això és una molt bona notícia tenint en qüenta que les perspectives de reducció de la inflació no pareixen gaire bones. Haurem d’esperar lo dia que tot això milloro, però mentrestant la situació seguís malament, les mesures de caràcter social són la millor solució.

Estela Rius.

Cartes al més enllà

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 17 de desembre del 2022)

Amb el títol Baules. Cartes generacionals s’ha publicat enguany a les edicions MMV de Cornellà de Terri a cura d’en David Pagès i Cassú un recull de cartes adreçades a 45 personatges catalans desapareguts per part de persones que  els coneixen bé. La gran majoria d’aqueixes lletres van acompanyades d’unes altres que els autors envien als descendents dels adreçats o als conciutadans de llur entorn. Amb aquest epistolari el curador aconsegueix d’establir continuïtat –baules– entre nosaltres i els que, en condicions prou difícils, ens han ajudat a ser el que som en aquests darrers cent allargassats anys, i el que pretenem ser  en un futur immediat que s’augura també difícil.  Hi trobareu de tot: 13 dones i 32 hòmens , amb predomini de lingüistes i escriptores/ors, que us en compto 18, com no podria ser altrament vist el pa que s’hi dona. Afegiu-hi 4 historiadores/ors i 5 pedagogues/ogs. Però també metges, artistes plàstics, músics, …, i no hi falta una aviadora republicana o un empresari. Els adreçats són de tot arreu i majoritàriament principatins –de na Català a en Fabra, …–  amb qualques valencians –na Didín Puig Grau, en Ferrer Pastor, …– i illencs –els Alcover-Molls, …–, un alguerès –mossèn Manunta– i 2 franjatins –en Desideri i en Moncada. La Guerra us la hi trobareu de pertot a les baules: com a la lletra que en Josep Segarra escriu a la seua  esposa, Maria Rúbies: l’abril de 1938 haguéreu de marxar … éreu esquerranoides. El pare havia fugit. La mare amb els fills (dues nenes i un nen, el petit al braç) anàveu muntanya amunt cap a un poblet on estaríeu segurs … La mare deia. “Si em  cau el nen, ja ens podem llençar tots avall!” El “nen”, l’hereu!, i més colpidors són els darrers mots de la lletra que na Dora Moll escriu a son pare, mort el 1991: Quant a política, m’estim més de no parlar-ne gaire. Si vostè aixequés el cap i veiés el que passa … ara l’Estat és una espècie de dictadura que cada cop més s’assembla a la dels anys cinquanta del segle passat.

Artur Quintana

Sigues feliç, que és Nadal

(Publicat al diario de Teruel el dissabte 10 de desembre de 2022)

S’apropen los dies de Nadal i, com cada any, tinc la sensació que aquelles persones a les que no mos agraden estes dates estem socialment obligades a estar contentes i agraïdes, deixant de banda algun que altre principi perquè, dona, “és Nadal, fes l’esforç”. Enguany, a més, tinc la impressió de que hi han moltes més persones (joves especialment) que estan (estem) bastant fartes d’esta societat vàcua i supèrflua basada absolutament en les aparences i en consumir cegament, potser, senzillament no volem participar a este joc de màscares que toca ficar-se cada Nadal. I no, no és que tingam cap trauma ni res –que hi haurà gent que sí que en tindrà i tenen tot lo dret del món a aïllar-se durant estos dies–, no. Simplement mos pareix insultant que en nom de la família, del Nadal i de la tradició haguem d’exposar-nos a situacions incòmodes, a sucumbir a converses amb els cuñaos de les nostres famílies (perquè si, totes en tenim un). Potser és que mos fem grans i a poc a poc hem anat triant la gent que tenim al volant i apartant de les nostres rutines aquelles persones que no mos fan bé, i penso que en el fons és positiu això, vol dir que prenem decisions per cuidar lo nostre benestar quotidià i per això mos salten les alarmes quan estem fora del nostre hàbitat. Per això, persones que compartiu esta indiferència pel Nadal, sabeu que no esteu soles. I als tiets i tietes impertinents, no cal que feu un tercer grau a la neboda que s’ha fet vegetariana (ni que digau això de “per un dia no passe res”, “més entrecot per mi” o derivats), o que li pregunteu al vostre nebot que si encara no té novieta. Pareu, per favor, us ho agrairan les afectades i la resta de la taula que no haurà de riure bromes que no li fan cap gràcia a ningú.

Raquel Llop

Els jutges i l’aplicació de la llei

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 3 de desembre de 2022)

És ben cert que les lleis antigues o molt antigues perden tota eficàcia i justícia i per tant s’han de canviar, tot i que, només amb el canvi de la llei per part dels parlaments no és suficient per a que les situacions injustes i la manca d’eficàcia es corregeixen. La correcta aplicació de les lleis és gairebé tan important com la pròpia llei. Són els jutges els que han d’interpretar-la i aplicar-la en el  moment de jutjar els casos concrets o revisar les sentències si s’escau.  I aquí arriben les dificultats. Per molta força de voluntat que hi posin els jutges en ajustar les sentències exactament a la llei, en últim extrem i en cas de dubte sempre juga un paper important –potser inclús involuntari– la ideologia política i/o religiosa. Si ens fixem en el cas d’Espanya, l’extracció d’un alt percentatge de magistrats han estat les classes més conservadores i de ideologia més centralista. El temps i els diners per preparar les oposicions no han estat en general a l’abast de la classe mitjana o baixa. En quan a la justícia, no oblidem, que cap trencament es va produir en el pas de la dictadura a la democràcia. Tot amb tot, no ens ha d’estranyar casos com el de la llei del només sí és sí, que al marge de no haver-hi estat d’una claredat meridiana en eliminar la distinció entre abús i agressió sexual, un nombre important de jutges i fiscals han dictat resolucions o han revisat sentències reduint condemnes que mai l’esperit de la llei ho contemplava. El perill és que amb l’allau de notícies sobre excarceracions i rebaixes de penes s’acabi produint l’efecte contrari al buscat al modificar la llei. Si partim del fet que en la judicatura hi ha un biaix dretà i tal vegada masclista força estès, el Ministeri d’Igualtat, hauria d’haver anat amb més cura en el moment del redactat de la llei. Tenim les sales de justícia que tenim i els òrgans rectors més alts pendents de renovació per baralles polítiques i per la intransigència dels partits, –o partit– de dretes d’aquest país. Sense cap mena de dubte la democràcia espanyola se’n ressent força.

José Miguel Gràcia

El pes del malino

(Publicat a La Comarca el 2 de desembre del 2022)

Els mots o malnoms són, als pobles, els principals referents per a nomenar o dirigir-se als veïns, molt més eficaços que els noms i cognoms que apareixen als registres oficials. Estes paraules, a vegades amb un evident contingut ofensiu, aplicades a títol individual o amb freqüència familiar, es poden heretar d’una generació a una altra amb tanta consistència i presència social que arriben a amagar per complet els noms particulars fins a condemnar-los a l’oblit més absolut en la memòria col·lectiva.

Durant la Guerra Successió Espanyola de començament del segle XVIII, quan dues dinasties europees es van disputar el decadent però encara prou sucós regne d’Espanya, la comarca del Matarranya va ser escenari de combats sagnants i devastadors com mai abans. Durant el dramàtic episodi de mort i destrucció, va descollar un personatge comarcal, el Mut de Valljunquera. Les cròniques conten que l’any 1705 este capitost maulet —partidari dels àustries— va intentar conquerir, al front d’un petit exèrcit, la ciutat de Morella, allavontes una plaça principal del regne de València. No ho va aconseguir. Els borbònics el van executar i van quartejar el seu cos per a penjar les despulles a les muralles morellanes com a escarment i advertència.

L’aventura bèl·lica del Mut de Valljunquera va estar recollida per l’escriptor Carles Mengual en un premiat conte i algunes referències apareixen per aquí i per allà en els llibres d’història, però en cap d’estes relativament nombroses cites figuren el nom i cognoms de tant destacat personatge, que han quedat sepultats sota la aclaparadora persistència d’un malnom. Només sabem, tres segles després de la seua execució, que ere de Valljunquera.

Lluís Rajadell.