Dalí segueix portant cua

 Com s’esperava, l’èxit de l’exposició de Dalí està sent aclaparador. L’esplèndida mostra del Reina Sofia va camí de batre rècords. Per què: és el millor?, és el que més agrada a la gent? Una opinió m’ha sorprès sobre totes, la de la crítica d’art Georgina Adam: “Dalí agrada molt perquè el compra tothom”.

Això em sembla una “boutade”o, millor, un acudit.

Després de passar tres hores (totalment insuficients) a l’exposició madrilenya, vaig poder confirmar l’interès per l’obra d’aquest geni-histrió-bufó de Figueres. I em vaig dedicar, entre altres coses, a escoltar opinions, observar reaccions, i fins i tot, a conversar d’algunes coses. Així  vaig poder constatar cares d’estupefacció i incomprensió  de molts, u opinions tan curioses com: “no comprenc gairebé res, però és un gran detallista, observeu com ha pintat aquest tros de pa, aquest ull o aquesta mosca”. També vaig poder observar, una vegada més, la decepció del públic davant del “Chien andalou”, o com la minúscula i poètica “Persistència de la memòria” passava desapercebuda.

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 29 de juny del 2013)

 El surrealisme és un moviment comprensible, però difícilment interpretable. Què atreu al públic, doncs, d’en Dalí,  que no atreu d’un Tanguy, Miró, Ernst, o Magritte? Jo aportaria tres coses: misteri, academicisme figuratiu i  morb.

El MISTERI es propi de tots els surrealistes i, en general, de les avantguardes. Atreu al públic àvid d’imatges inquietants e innovacions. L’ACADEMICISME FIGURATIU és alabat sobre tot pels públics conservadors, que valoren l’elaboració artesanal. Això eliminaria a companys com Miró, Klee o el mateix Picasso, o amb una iconografia més abstracta (Ernst, o Tanguy). Ens quedaria Magritte, tan inquietant i acadèmic com Dalí, però que té molts menys elements morbosos (malaltissos o sexuals). I el MORB, atreu a tots: progressistes i conservadors.

Per això Dalí atreu a tots els públics. La qual cosa no vol dir que el comprenguin o que el gaudeixin. Molts es queden amb la juvenil noia de la finestra. Atracció, comprensió i plaer estètic no van de la mà, i la distància entre el geni i el pallasso ambiciós venut als dòlars i al franquisme (la mostra evita aquest aspecte) és massa propera en aquest artista notòriament sobrevalorat.

Antoni  Bengochea

Anuncis

Basc i romanès

(Publicat al diario de Teruel el dissabte 22 de juny del 2013)

Llegeixo aquests dies un vell i interessant opuscle del conegut historiador basc José María Lacarra. Són unes conferències pronunciades a Donosti el 10 i 11 de gener del 1956, i publicades l’any següent a aquella mateixa ciutat amb el títol de Vasconia medieval. Historia y filología. L’autor si bé hi declara que ell no és filòleg ni bascòleg, sinó historiador, vol oferir la seua experiència de lector i editor de textos medievals per ajudar a conèixer els segles foscos de la història de la llengua basca. A manca de documentació basca medieval recomana de recercar romanalles d’aqueixa llengua en els textos en llatí, castellà, occità i fins i tot en francès produïts al País Basc, dels quals dreça una llarga llista amb moltíssims exemples. Lacarra, en aquestes conferències, sembla com si el sorprengués que el basc, malgrat ser la llengua parlada per tot un poble i que constitueix un estat —Navarra—, no s’haja escrit durant tot el període medieval. I observa que això no passa amb les llengües romàniques, les quals primer només es manifesten per algunes paraules dins dels textos llatins —com passa també amb el basc—, però ja a finals del segle XI —començaments del XII entren en l’escriptura. La llengua basca haurà d’esperar fins a principis del segle XVI, sobretot per les necessitats missionals del protestantisme, per a entrar plenament en l’escriptura. A l’altra punta d’Europa trobem un cas paregut: el de la llengua romanesa. El basc és una llengua aïllada dins d’un mar romànic, i la intercomprensió basc-romànic és impossible. El romanès, per més que sigui una llengua romànica, es troba també aïllat enmig de llengües —eslau i magiar— sense cap possibilitat d’intercomprensió. La llengua de l’església, l’administració i l’alta cultura no és el llatí-romànic del País Basc, sinó l’eslau. I el romanès no s’escriurà durant tota l’Edat Mitjana, llevat d’algun cas comptat a finals del segle XV. L’entrada del romanès en l’escriptura vindrà al segle XVI, com en el cas basc, de la mà de les necessitats missionals del protestantisme. Casos semblants es troben també en altres països de l’Europa de l’Est.

Artur Quintana     

Escena Humana… a propòsit de La meva Ismènia

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 15 de juny del 2013)

A La Seca-Espai Brossa del barri del Born de Barcelona, s’està representant des del dia 23 de maig i fins el 23 de juny un vodevil proposat per un dels directors de més llarga trajectòria en qui s’entrecreuen la conjunció dels gèneres de la història del teatre amb la recerca escènica de primera avantguarda que encara tenim la sort de copsar damunt l’escena de casa nostra. Hermann Bonnin ha fet pujar a l’escenari la ben ritmada i sonora traducció que Jaume Melendres ens fa arribar d’una peça característica del divertimento francès: La Bella Ismènia del vuitcentista Eugène Labiche.

I per què no?

De joc escènic, es tracta aquesta volta, doncs a l’espai nu, son els actors i el text, només, el que juga.

De ben antic, d’ençà la tan preuada tradició de La Commedia dell’Arte, els personatges arquetípics feien d’espill al seu públic de l’entramat de les realitats quotidianes, de les concernents a allò que és essencialment social però també a les concernents a les de les relacions. Avui, si bé l’aportació social del seu argument ens queda -per sort!- lluny, no ens hi queden tant les directrius i els paranys amb els que el gènere humà encara s’ho ha d’entabanar per aconseguir els propis objectius i, en aquest sentit, la comèdia funciona, i tant que funciona.

Actors de ben consolidada trajectòria en les ganes de jugar el joc escènic, en completa Unitat de To que haguera dit el nostre savi -i no fa tant que desaparegut- mentor Ricard Salvat. És a dir, en harmonia en el ritme de les rèpliques, en la capacitat de fer creïbles les més pures de les convencions teatrals com son les expressions del aparts o les entrades i sortides impetuoses així com els indicis d’espietes rere teló pintat de les trifurques en curs… I és així que es mouen magnífics i efectius Jaume Pla, Mingo Ràfols, Lina Lambert, Teresa Urroz i Anna Ycobalzeta. Actors d’ofici, tots, i posada en escena, vestuari i atrezzo, en coherència a aquella veritat tan gran en l’art: de la simplicitat n’ix, també, el lluïment.

Una Escena humana, que per refrescant, per lleugera, per impretenciosa, és molt ben vinguda en aquests temps que correm.

Marta Momblant

Sortir de la crisi

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 8 de juny del 3013)

El curt espai d’aquesta columna pot semblar tan insuficient com impropi per a tractar d’un tema de la complexitat de la crisi econòmica, tot i que, a vegades, cal  sintetitzar al màxim per poder veure, no tot el bosc, si no només els arbres més grans del bosc. Ras i curt, només conec dues formes per poder créixer econòmicament i reduir l’atur, condició necessària per deixar enrere o superar la crisi: augmentar les exportacions i/o incrementar el poder adquisitiu dels ciutadans.

Exportar no és gens fàcil, més encara, molt difícil. Es necessita un bon producte i de preu competitiu, i a més, un mercat amb poder adquisitiu suficient. En aquests moments, quan la crisi econòmica s’estén per tota la UE, i els països emergents inunden el món de productes, l’increment de les exportacions, passa a ser gairebé una quimera.

El primer efecte de les retallades, que en la majoria dels casos es converteixen en nous acomiadaments o reduccions de sous i pensions, és la reducció del poder adquisitiu dels ciutadans, altrament dit, un encongiment de la demanda interior, la qual cosa produeix decreixement econòmic i atur. La crisi s’aguditza.

És ben cert que el dèficit públic no pot continuar als nivells actuals, però si només es brandeixen les retallades per reduir-lo, és gairebé pitjor el remei que la infermetat. Aquest és el gran error: quan es calcula la futura reducció del dèficit sumant les retallades —reducció de personal, baixada de sous i pensions—, om oblida del seu efecte negatiu, el qual, de vegades, potser superior, per la depressió de la demanda interna, a l’estalvi previst. La reducció del dèficit públic en situació de forta depressió econòmica, precisa de terminis llarguíssims i retallades de despeses molt selectives. Per què no es va incloure a la Constitució Espanyola un topall de l’atur, en compte d’un topall del dèficit públic? El FMI diu ara que es va equivocar amb Grècia al no avaluar els efectes negatius de l’austeritat, perquè tot ha empitjorat en aquell país. No trigaran massa a fer el mateix comentari respecte a Espanya. Ai! si no fos pel turisme…

José Miguel Gràcia   

Les oronetes

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 1 de juny del 2013)

Les oronetes comunes, blanc i negres, són aus que van i venen. Fugen del fred cap a terres de calor a fer el seu niu. Metàfora d’emigrants i viatgers a la recerca de treball o nous horitzons, s’instal·len a un perxe al carrer, o davall d’un ràfec, d’una finestra o el balcó d’una casa. I es queden mentre el temps acompanya. Discretes i prudents, n’hi ha oronetes que volen rutinàriament des del poble d’origen, a on passen les vacances, a la ciutat de destinació, a on treballen, i així passen la vida entre l’espai rural (inhòspit i buit durant l’hivern però ple d’humanitat i alegria als estius) i la massa urbana, sovint entre dues regions i maneres de fer, de viure i, inclús, de parlar. És un feit estacional i repetit durant la història, creador de noves identitat, ambidextres, amb la memòria de les raïls, que s’estimen, i el gust pel present a on residim. Nihil novum sub sole.

A voltes s’assimilen tant al nou entorn que poden acabar de caps de la colònia amb la que es mouen. Són les oronetes líder. En tenim exemples ben destacats a la comunitat aragonesa, la qual han arribat a presidir: Hipólito Gómez de las Roces, Emilio Eiroa i Luisa Fernanda Rudí, procedents d’Astúries los dos primers i sevillana l’actual presidenta. De la vila gironina de Ripoll, “bressol de Catalunya”, és la nostra consellera de Cultura Dolores Serrat. Precisament a Catalunya, terra de destinació de tants aragonesos en diverses èpoques migratòries, va acabar de consellera de Governació Maria Eugènia Cuenca, filla de Calataiud, i és sabut que Josep Antoni Duran i Lleida, president d’Unió Democràtica de Catalunya, partit de la coalició governant a la comunitat veïna, és d’El Campell a la Llitera oscense.

Quina és la pàtria del polític oroneta? Importa el seu origen administratiu? N’hi ha una identitat intrínseca immutable o cal crear-ne una de nova fora de l’espai originari? Un és d’a on naix o d’a on vol? I les pobres oronetes de la frontera, d’a on són?

María Dolores Gimeno