Antonio Machado

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 de juliol del 2013)

Darrerament he llegit el text d’un blogaire que se sorprèn que entre els catalans tant l’obra com la persona d’en Machado siguen molt ben vists i considerats, malgrat que aquest poeta en els seus escrits manifeste un profund anticatalanisme.  Machado efectivament  escriu, amb desvergonyiment, quan l’adveniment de la República, que Los catalanes no nos han ayudado a traer la República, pero ellos son los que se la llevarán. Quan es preparava l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 1932 el qualifica de atraco en economia i d’intolerable a l’ensenyança.  Més tard, al Mairena, diu dels catalans: desconfiad siempre … suelen ser españoles incompletos de quienes nada grande puede esperarse. Realment penós, però entenc que el blogaire encara s’hauria de sorprendre més que Machado, un home que en altres temes sempre mostrà ser extraordinàriament crític i honest, pogués fer seues les infàmies i matusseries de l’anticatalanisme, difondre-les i defensar-les. En descàrrec del poeta s’ha de dir que en els darrers dos anys de la seva vida, refugiat en terres de llengua catalana —primer a València, després a Barcelona i finalment a Cotlliure, on va morir—, va mostrar l’enteresa i la dignitat necessàries per a poder substraure`s a l’abassegador  anticatalanisme de la gran majoria dels seus —i dels nostres— conciutadans. A Barcelona llegia en lengua catalana, i no deu ser casualitat que esmente pel seu nom justament Maragall, mossèn Cinto, Ausiàs Marc i Llull, els màxims poetes dels tres grans territoris de la llengua catalana: Catalunya, el País Valencià i les Balears —els Països Catalans, doncs.  Ja a les acaballes declararà: Qué bien nos entendemos en lenguas maternas diferentes, cuantos decimos .. bajo un diluvio de iniquidades ‘Nosotros no hemos vendido nuestra España’ y el que esto se diga en catalán o en castellano en nada amengua ni acrecienta su verdad. Que Machado fos anticatalanista durant tants anys no ens hauria de sorprendre gaire —vista la seua formació i ambient era quasi inevitable—, però sí que no pogués alliberar-se del seu anticatalanisme fins que no va conviure dos anys amb catalans sota les difícils circumstàncies de la Guerra.

Artur Quintana 

Anuncis

Escena Humana… per La Banqueta

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 20 de julil del 2013)

 La Banqueta, amb dringant traducció al català de Ricard Borràs i escrita per un dels nostres contemporanis dramaturgs francesos, Gérald Sibleyras, ens ha arribat al Teatre Poliorama fins el 31 de juliol per a formar part del Festival de Teatre del Grec que tots els inicis d’estiu es pot gaudir a la ciutat de Barcelona.

Aquesta comèdia que tan destrament ha sabut establir Paco Mir en ser un dels homes de teatre més calidoscòpics amb què compta la nostra escena, ens indueix  amb l’efectivitat de la seva direcció i la lucidesa de la seva adaptació, per una escena humana d’allò més sucosa, la del conflicte en la convivència.

Bé ho projecta un dels personatges en fer-nos la següent reflexió: “L’hàbitat d’una parella reflexa el seu estat anímic, és una mena de metàfora que manifesta el progrés o l’erosió de la seva relació. En el nostre cas, com no vivim junts, el nostre hàbitat és aquesta banqueta.”

I és que es tracta d’un duetto de pianistes, una parella artística, dos homes que després de vint-i-cinc anys tocant a quatre mans i compartint la mateixa banqueta damunt la qual deleixen al més exigent dels públics melòmans internacionals, han arribat a la cruïlla de la seva crisis existencial, i prova de la seva erosió n’és la inversemblant, però divertidíssima per absurda, visió de com els minva la seva la banqueta, fins al punt en què els serà impossible tornar a seure-hi plegats.

La funcional factura de la posada en escena que la producció de Botarga i Vania ha estat admirablement capaç d’assumir malgrat els durs temps que corren per les iniciatives privades, es disposa amb coherència al servei dels dos actors encarregats de l’escumós duel dialèctic, Ricard Borràs i Pep Ferrer, ambdós proven un cop més una assentada reputació en l’esgrima de les complicitats escèniques, més importants que mai en aquests cas, ja que s’ha d’estar molt ben cohesionat quan la tanda febril que exigeixen aquestes rèpliques tan plenes d’humor com de sentit han de ser interpretades al servei de la discòrdia.

Paco Mir, elegantment, ens ha complagut amb aquest text en escena doblant reptes: fer-nos riure mentre ens deixa pensant.

Marta Momblant

 

Escena Humana… per La Banqueta

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 20 de juliol del 2013)

La Banqueta, amb dringant traducció al català de Ricard Borràs i escrita per un dels nostres contemporanis dramaturgs francesos, Gérald Sibleyras, ens ha arribat al Teatre Poliorama fins el 31 de juliol per a formar part del Festival de Teatre del Grec que tots els inicis d’estiu es pot gaudir a la ciutat de Barcelona.

Aquesta comèdia que tan destrament ha sabut establir Paco Mir en ser un dels homes de teatre més calidoscòpics amb què compta la nostra escena, ens indueix  amb l’efectivitat de la seva direcció i la lucidesa de la seva adaptació, per una escena humana d’allò més sucosa, la del conflicte en la convivència.

Bé ho projecta un dels personatges en fer-nos la següent reflexió: “L’hàbitat d’una parella reflexa el seu estat anímic, és una mena de metàfora que manifesta el progrés o l’erosió de la seva relació. En el nostre cas, com no vivim junts, el nostre hàbitat és aquesta banqueta.”

I és que es tracta d’un duetto de pianistes, una parella artística, dos homes que després de vint-i-cinc anys tocant a quatre mans i compartint la mateixa banqueta damunt la qual deleixen al més exigent dels públics melòmans internacionals, han arribat a la cruïlla de la seva crisis existencial, i prova de la seva erosió n’és la inversemblant, però divertidíssima per absurda, visió de com els minva la seva la banqueta, fins al punt en què els serà impossible tornar a seure-hi plegats.

La funcional factura de la posada en escena que la producció de Botarga i Vania ha estat admirablement capaç d’assumir malgrat els durs temps que corren per les iniciatives privades, es disposa amb coherència al servei dels dos actors encarregats de l’escumós duel dialèctic, Ricard Borràs i Pep Ferrer, ambdós proven un cop més una assentada reputació en l’esgrima de les complicitats escèniques, més importants que mai en aquests cas, ja que s’ha d’estar molt ben cohesionat quan la tanda febril que exigeixen aquestes rèpliques tan plenes d’humor com de sentit han de ser interpretades al servei de la discòrdia.

Paco Mir, elegantment, ens ha complagut amb aquest text en escena doblant reptes: fer-nos riure mentre ens deixa pensant.

Marta Momblant

El ridícul de la consellera de Cultura

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 13 de juliol del 2013)

Recentment Dolores Serrat ha fet unes declaracions a l’Heraldo. A la pregunta: Aquest curs no l’abandona la polèmica per la Llei de Llengües. Aquest cop amb abreviatures. Eren necessaris la lapao i la lapapyp?, contestava:Aquestes denominacions no existeixen. Ha estat molt desafortunat que això sortís d’Aragó perquè ha posat en ridícul les llengües i modalitats lingüístiques de la nostra terra. Entenem que el 95% dels aragonesos parla castellà, però un 5% parla diferents llengües i modalitats i cal defensar-les.” “S’ha fet una lectura malintencionada que ha provocat que no s’entengués fora d’Aragó i es ridiculitzés. I això és una falta de respecte”.

Anem per parts consellera Serrat: com que no existeix la LAPAO i la LAPAPYP a la llei, si són els acrònims  d’un reguitzell de paraules que vostès han introduït a la llei per evitar les denominacions del català i l’aragonès. D’acord amb vostè no existiria el PP, el PSOE, la CHA, la DGA, ni la UNIZAR, ni la RAE, ni la DPT, ni el pla FITER, per exemple. Si s’haguessin quedat a l’Aragó aquest “noms”, dóna a entendre vostè, que ja estaria bé, però com a sortit fora… Qui ha posat en ridícul les llengües d’Aragó han estat vostès, però qui realment ha quedat en ridícul ha estat vostè. És l’única cosa per la qual ha reaccionat, ho entenc, tot i que ja no hi ha remei, vostè —de Ripoll i catalanoparlant— carregarà per sempre amb la LAPAO i la LAPAPYP. Miri, el 100 % dels aragonesos parlen castellà i a un 5 %  d’ells els ha esborrat el nom de la seua llengua. Bé, ha volgut esborrar-se’l, però no ho aconseguirà. On és la manca de respecte? Miris a vostè mateixa i als del seu voltant i no li caldrà cercar-lo en altres parts i col·lectius. Tothom ha entès molt bé l’objectiu de la seua Llei de Llengües.

El que per a vostè, suposo, és el animus narrandi, per a mi i per a molts és més animus injuriandi, i per a molta gent de fora d’Aragó ha estat només animus jocandi. Encara hauria d’estar contenta i agraïda.

 José Miguel Gràcia

Al pedrís

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 6 de juliol del 2013)

Lo pedrís és un banc de pedra adossat a la frontera de la casa, al costat de la porta. O ho era. Abans les cases de les viles eren d’una altra manera i tenien pedrissos, un bon puesto per assentar-se quan començava el bon temps, a partir de mitja tarda i a la nit a la fresca. Era un espai de molta sociabilitat del grup de veïns, per fer la xarraeta i sobretot per vere i comentar qui passava. Al costat del pedrís les cadires envaïen les voreres i la calçada, poc transitada, fent rogle.

Als rogles que encara perviuen per les nostres viles n’hi ha sobretot gent gran. Tenen una dura competència amb los vehicles veloces i les noves sociabilitats a les terrasses dels bars o davant d’una pantalla de tele. I és una llàstima perquè allí lo temps s’atura, adquirint una dimensió tranquil·la i estiuenca, subjecte a l’espai que dominen los que estan assentats sobre els que passen, que han de saludar primer i que a voltes s’aturen. És un entremig entre el carrer i la casa, zona particular i de tots, de persones que es troben, intercanvien una simple comunicació fàtica o conten notícies: qui ha arribat de fora, quans dies se quedarà al poble, què coses t’han passat, què tal va la salut, com estan los parents, coses més generals…

Algun en queda encara, però estic segura que molts no saben què és un pedrís. És lo destí de les coses que dixen d’utilitzar-se, que es queden sense paraules. N’ham perdut moltes altres juntament amb les cases, que defora tenien gatera –gats sense amo que eixien i entraven—, anelles per lligar els bagatges i picaports, i a dins pallisses, cisternes i trulls a la planta baixa i solonars al pis més alt. No n’hi havia porter automàtic; no en calia, la porta estava sempre oberta i, com que n’hi havia confiança, en marxar la gent de la casa dixava la clau detràs de la gatera.

María Dolores Gimeno

Elogi del dialecte

Carles Terès, La Comarca, columna «Viles i gents», 5 de juliol de 2013
Quan vaig estudiar disseny gràfic a l’Escola Massana, el dibuix era una de les matèries principals (tot i que hi havia qui afirmava que als dissenyadors no ens calia saber-ne, de dibuix). Vaig tenir com a professor en Ramon Noé, un tortosí tocat per la gràcia de l’art i de la pedagogia. Jo, que venia de ser «el que millor dibuixa de la classe», vaig aprendre les moltes coses que em mancaven per a fer-ho una mica correcte. La primera lliçó d’en Noé a aquell grup d’aprenents d’artista súpermoderns era que si volíem distorsionar la realitat, fins i tot si aspiràvem a l’abstracte, primer havíem d’entendre les proporcions, la llum, la realitat que volíem dibuixar. Recordo la primera esbroncada cordial: «Mira noi –em va dir posant-me una mà sobre el muscle mentre l’altra, que aguantava un ‘Ideales’, assenyalava el meu gargot– si li vols fer les cames curtes, primer has de saber dibuixar-les proporcionades. Després ja estrafaràs la figura d’esta xica [la model] de manera que quedo bé, perquè sabràs per què les hi escurces, les cames, quin és l’efecte que vols transmetre.»
Això mateix es pot aplicar a la llengua. Per a saber escriure en el propi dialecte, primer n’hem d’aprendre les normes. Avui dia, per exemple, hi ha un grup molt potent de creadors que utilitza de manera natural i desacomplexada el dialecte del seu poble o del seu barri. Sense cursives ni cometes, tal com raja. Una generació que ha tingut la sort d’aprendre EN català a l’escola. Els envejo el domini, la seguretat que comporta saber com s’escriu allò que parles a casa, sense vacil·lacions, i poder-ho aplicar a totes les facetes de la vida i el coneixement. M’imagino l’esclat creatiu si això fos possible aquí a l’Aragó, amb el català tan bell que encara s’escolta pels carrers. Somniar és gratis (i encara no ho han prohibit).