Lleis tan retrogrades com efímeres

 (Publicat al Diario de Teruel el dissabte 30 de novembre del 2013)

No s’entén la facilitat, la pressa i la gosadia amb les que legisla el Partit Popular, o potser sí, mitjançant decrets-lleis o lleis aprovades a les Corts amb la seua majoria absoluta. Són normes de tipus general o purament ideològiques que precisarien l’acord, encara que numèricament no el necessitin, d’altres forces polítiques, a fi i efecte d’evitar canvis dràstics quan arribi al poder un altre partit, o el PP perdi la majoria, la qual cosa és més que evident en aquets moments. No sé si és producte de la seua prepotència adduint els onze milions de persones que els van votar, o un sentiment d’ingenuïtat en pensar que tot allò que legislin restarà per sempre. Jo em decanto per la primera alternativa  de intenció claríssimament involucionista.

Tot aquest afany legislatiu del PP podria tenir un sentit si les reformes tinguessin com a destí els canvis tan necessaris dels partits polítics i de gairebé totes les institucions de l’Estat —caduques i desprestigiades pel gruix de ciutadans— i el canvi de model social i econòmic, que algun dia s’haurà de fer, si volem que els ciutadans tornin a confiar en el seus dirigents i les seues institucions, en injectar un xic d’il·lusió a la societat i no malmetre més encara l’Estat del benestar.

Per contra, el que tenim és la llei d’Educació de Wert que no la vol ningú amb l’excepció del PP; la reforma laboral en vigor i les modificacions que estan preparant i que buidaran de drets la legislació laboral existent; les reformes de la justícia de Ruiz-Gallardón amb tots els membres de la magistratura en contra; el projecte per a reformar la llei de l’avortament; la llei de Seguritat Ciutadana que s’està gestant, etc., etc. Tot el conjunt està pensat per anar cap enrere, en alguns aspectes retornar a la situació preconstitucional.

        Se equivoca el PP si pensa que amb les seues lleis podrà barrar el canvi social. Tot se n’anirà en orris quan els ciutadans, de manera tan plausible com desitjada, mitjançant les seues paperetes a les urnes, empenyeran el PP cap a l’oposició. Si més no, és el gran desig que molts tenim. Només un dubte: tenim realment uns bons substituts?

José Miguel Gràcia    

Anuncis

La memòria col·lectiva al Matarranya

(Publicat a La Comarca el divendres 29 de novembre del 2013)

Celebro que el col·lectiu “Yo parlo chapurreau” vullguen “conservar les nostres costums, les nostres tradicions, les nostres formes de parlar, la forma de ser dels nostres iaios i tot allò que en conjunt ha format la nostra historia”. Subscric totalment els seus objectius.

Bé, una reduïda mostra de tot això que reivindiquen, ja està fet, però no està tot acabat, podem seguir investigant, encara tenim molta faena per fer i cal sumar esforços. Una part de la nostra història, costums, tradicions, parla dels iaios… la poden trobar a les llibreries, es tracta de “Lo Molinar”, una obra d’investigació escrita en tres volums, editada per l’Instituto de Estudios Turolenses el 1995. El nom fa referència al mas on va nàixer l’escriptor matarranyenc Desideri Lombarte, un dels més destacats col·laboradors, que va morir durant el procés de la recollida de materials. El primer volum està dedicat a la narrativa i el teatre, el segon és el cançoner i el tercer sobre els gèneres menors de la literatura popular. Prop de mil pàgines dedicades exclusivament al territori del Matarranya. A partir del Molinar es van editar altres materials més específics tant per temes com per viles: Mont-roig, la Freixneda, Queretes, Massalió, la Portellada, Calaceit, Pena-roja… De Vall-de-roures al Molinar hi van participar, durant els cinc anys de recollida, un total de 21 informants, avui, 25 anys després, han desaparegut la meitat perquè eren persones d’edat avançada. A tota la comarca 350 van ser els enquestats i més de 43 l’equip dels col·laboradors en recollir i organitzar els materials dels testimonis.

Però no cal adormir-se, falta encara molt per arreplegar la memòria col·lectiva dels nostres iaios, i és que quan en mor un d’ells, se’n du una part important de la nostra història, del nostre patrimoni, trencant la cadena de transmissió generacional de la literatura oral. Si no es fa així, ningú no ho farà per natres.

Carles Sancho

Lo safareig i els llavadors

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 23 de novembre del 2013)

L’hort del camí del fossar encara té un safareig. És un depòsit d’obra, ciment o pedra, que arreplega l’aigua de la pluja o de la sèquia. Com que l’hortolà ha de regar a tandes, li assegura les reserves per les futures collides. Quan ho treballava el meu iaio patern, l’aigua acumulada també li refrescava les garres, plenes de sang espessa. Los horts los treballen los hòmens, així que els seus safareigs són masculins.

A les cases són femenins, llavadors amb una part inclinada amb incisions a manera de llosa per esdregar la roba, però a les viles són relativament nous, dels temps de l’aigua corrent, i breus, substituïts en molts dels casos per les modernes llavadores automàtiques. Los van precedir los llavadors públics, construccions obertes i funcionals a on se trobaven quotidianament les dones llavadores a fer la roscà. Com a punt de reunió femení eren un microcosmos caòtic de soroll, comentaris sobre el veïnat, festa… Quin safareig! No m’imagino un home gosant posar-se al mig. Sinònim del desgast en l’activitat humana, “a cada roscà es perd un llençol”, diu la frase. Alguns encara es veuen a les afores, a la vora d’una font o del riu, preservats com un monument al passat, si és que no ha acabat amb ells alguna imposició immobiliària que els ha substituït, per exemple, per un restaurant o una discoteca

L’hort és més solitari: terra que fa brotar la vida gràcies al treball singular, a l’observació i l’estudi pràctic, si el temps i les plagues deixen fer. En la seua simplicitat n’hi ha certa sofisticació, creadora d’un ordre en la disposició estètica de verdures i hortalisses i en la cronologia estacional dels cultius i les collides.

Los safareigs són modestos, dins del seu espai separat de les habitacions principals de la casa, i tancats. En estos temps mecànics de la feliç revolució electrodomèstica són també una síntesi de l’alliberament de les dones d’anar amb lo cossi o la galleta al cap a llavar la roba bruta fora de casa.

María Dolores Gimeno

Lo chapurriau dels iaios dels nostres iaios

Publicat a La Comarca del 22/11/2013

Natxo Sorolla

L’últim monument que s’ha alçat a la “dignitat” del Matarranya és una pintada que diu “Yo parlo chapurriau”. L’afirmació demostre moltes coses. Però en sobreïx una: que abans de l’atac de nervis no s’han mirat lo diccionari de la Real Academia Española: “Chupurrear: hablar con dificultad un idioma, pronunciándolo mal y usando en él vocablos y giros exóticos”. Dir-li xapurriau és una innovació del segle XX que algú que no mos estimave massa va patrocinar. I es podrie contrargumentar, en la línia del marketing més contemporani: “Yo no soy tonto”. Continua llegint

Der kaiser von Atlantis

 (Publicat al Diario de Teruel el dissabte 16   de novembre del 2013)

De vegades em pregunten: una bona òpera per començar a gaudir del gènere? Difícil eludir els tòpics. Però a l’última persona li vaig respondre, en canvi, d’una manera més novedosa:

Der kaiser von Atlantis, i, ara, a preus mòdics, la pot veure a Saragossa, al Principal, en una producció casolana, de la Associación Aragonesa de la Ópera Miguel Fleta.

—I això què és? És que jo no n’entenc gaire.

—No es preocupi, jo tampoc la coneixia fa uns dies. L’òpera no cal entendre-la, és passió, és emoció.

—I de què va?

—La va composar un músic jueu alemany, Vicktor Ullmann, a un camp de concentració polonès l’any 1944. No es va arribar a estrenar; les autoritats la van prohibir al primer assaig general. És una reflexió sobre el poder i reivindica el valor de la vida humana i la dignitat de la mort. Al compositor, llibretista, director de escena i músics principals, els gasejaren a tots uns mesos després a Auschwitz. És una obra per estremir la memòria, i amb una “mise en scène” molt moderna. Un espectacle molt actual.

—Però una òpera contemporània… per començar no seria millor quelcom més clàssic?

—Home, si vostè és clàssic, per exemple, escriu a màquina, es trasllada en cavall o en diligència, no utilitza cap telèfon, guarda els aliments al rebost o a la fresquera, veu l’aigua del pou, no té llum elèctrica, etc…

—Però la música, no serà d’aquestes que en diuen “música de cassoles”?

—Miri, òperes bones, n’hi ha de dos tipus: les contemporànies i les de sempre, i aquesta és de les dos maneres. Resumeix el millor de la tradició alemanya de la música del segle XX: Mahler, Schönberg, Zemlinsky, Weill i el cabaret. I hi pot afegir una mica de paròdia i de Bach. I, sobre tot, emoció i reflexió. A més a més, només dura una hora; si no li plau gens ni mica, la tortura no serà molt llarga. Clar que si el que vol és el circ belcantista, ja sap…els refilets…amb cantants de segona fila, pot provar les coses de sempre a aquesta ciutat. Allego faran una Traviat

Antoni Bengochea

Llibres i llibres

Carles Terès, La Comarca, columna «Viles i gents», 15 de novembre de 2013

Per provar el meu primer lector de llibres electrònic, vaig començar per baixar-me algunes narracions gratuïtes d’en Bierce, Poe i Stevenson. Els contes anglosaxons sempre han exercit sobre mi una atracció especial. A la meua adolescència me’n vaig comprar uns quants, al mercat de Sant Antoni. Gairebé tots d’editorials sud-americanes, impresos en paper infame i pitjor enquadernats. Les traduccions solien estar a l’altura del material. Me’ls imaginava, els traductors, malvivint en cambres enxubades, amb màquina d’escriure atrotinada i finestra abocada a un celobert clapat de floridura. Haig de confessar que aquestes traduccions macarròniques, en la meva tendra imaginació, hi afegien encant, a les històries. Aquells girs estrambòtics, les frases calcades de l’anglès, els mots argentins o mexicans, dotaven els contes d’un sabor exòtic, que l’allunyava del castellà anodí dels narradors patris que em feien llegir a l’institut.
Ara que ja tinc una novel·la de pagament, ben editada, reconec que és d’allò més pràctic, l’aparell. Menut com un llibre de butxaca, es llegeix força bé i, a dins, hi cap tota una biblioteca, diccionaris, ressenyes, etc. També et deixa subratllar, anotar i, si cal, fer una ullada a una enciclopèdia online. Tanmateix hi ha quelcom d’antipàtic o, si més no, de distant, en aquelles lletres negres sobre el fons gris clar. Sé que es un tòpic, això del paper imprès, però què voleu que hi faci: no és el mateix. Potser hi influeix, a banda de l’edat avançada, que em dediqui de fa tants anys a dissenyar i maquetar llibres. Tantes hores esmerçades en usar correctament cursives o versaletes, vigilar la punyetera partició de paraules, cercar una tipografia òptima i ajustar-ne l’interlletratge i l’interlineat… tot això, en la pantalleta no hi és. Però potser no li cal. Ja us ho diré d’aquí un temps.

Minories hispano-alemanyes

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 9 de novembre del 2013)

Tothom sap que Espanya té minories autòctones —bascos, catalans, gallecs, …—, el 25%, encara que molts fan com si no ho sabessen. A Alemanya, on són l’1%, la situació és inversa: fins i tot bastants dels qui ho voldrien saber, ho ignoren. Però n’hi ha, de minories: uns 50.000 danesos —incloent-hi uns comptats frisons— a Schleswig, i altres tants sòrabs a  Lusàcia, si més no. Quines diferències existeixen en el tractament de les minories a Espanya i a Alemanya? Si a Alemanya un ministre declarés que cal alemanyitzar els sòrabs, només l’aplaudirien els partits neo-nazis, hauria de dimitir i s’hauria acabat la seua carrera política. A Espanya el ministre Wert declara que cal espanyolitzar —eufemisme per no dir “castellanitzar”— els infants catalans, no dimiteix ni cal que pateixca per la seua carrera política, perquè troba recolzament en molts partits, i, en tot cas, en la majoria absoluta dels diputats a Corts. A Alemanya no hi ha ministeri de Cultura i Educació perquè aquests temes són competència exclusiva dels länder, com a Espanya ho són també de les autonomies, i tanmateix ací existeix un ministeri de Cultura i Educació tan inútil com un goll, com diuen en alemany, o, si ho preferiu, com els gossos a missa. Evidentment Spain is different! Haureu observat que en xifres absolutes tant Aragó com Alemanya tenen les mateixes minories: unes 100.000 persones en cada cas. Cenyint-nos a l’escola trobem que els alemanys de llengua danesa tenen per a 5.650 alumnes 46 escoles i dos instituts de batxillerat, on només l’assignatura d’alemany és en alemany, la resta en danès. Tenen a més 55 guarderies en danès per a 1900 alumnes. El danès és la llengua vehicular de totes aqueixes escoles i guarderies. La situació per al sòrab és semblant. La de l’aragonès i el català a l’Aragó mostra que no hi ha cap escola ni cap institut on l’aragonès o el català siguen la llengua vehicular ni tampoc la de totes les assignatures, menys la de castellà. Davant d’aquesta situació haureu de concloure que no solament Spain is different!, sino que Aragon too!

Artur Quintana