Ministra i Constitució

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 1 d’abril del 2023)

Na Isabel Rodríguez, ministra de Política Territorial, publica a la pàgina 11, número 50.670, del 29-9-2022 de La Vanguardia  “Les llengües, un patrimoni irrenunciable” on tracta, entre altres temes, de l’article 3. 1. i 2. constitucional –3.1. El castellà és la llengua oficial de l’Estat que tots els espanyols tenen el deure de conèixer i el dret de fer-la servir.  3.2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb llurs estatuts. Al 3.1. la Constitució, a més de declarar que el castellà és la llengua oficial de l’Estat, defineix què significa ser llengua oficial: que tothom té el dret de parlar-la i l’obligació de saber-la. Al 3.2. es declara l’oficialitat de les altres llengües espanyoles a les comunitats autònomes on es parlen. La Constitució no diu quines són. Per a saber-ho hem d’anar a la lingüística internacional, que diu que a l’Estat es parla aragonès, asturià, basc, català, gallec i occità. Totes aquestes llengües han de ser oficials a les comunitats autònomes on es parlen. Si no ho són, els estatuts de les comunitats autònomes on això passa no són constitucionals. En aquesta situació es troba l’Aragó per la no oficialitat de l’aragonès i del català, Navarra per la del basc i Astúries per la de l’asturià i el gallec, si més no. Per la manera com s’ha desenvolupat l’oficialitat de les altres llengües espanyoles s’observa que no se’ls aplica la definició constitucional –tothom te l’obligació de saber la llengua oficial i el dret de parlar-la–, com va evidenciar l’Estat  Espanyol el 1983  declarant inconstitucional que a la llei de Normalització Lingüística de Galícia constés que tothom ha de saber gallec i té el dret de parlar-lo. L’oficialitat de les altres llengües espanyoles se situen, així, en uns llimbs legals, sotmesa sempre als jutges de torn. Sembla, però, que, malgrat el títol del seu article, la ministra Rodrìguez no en té prou amb la vergonyosa i  trontollant situació de l’oficialitat de les altres llengües espanyoles: substitueix l’obligatorietat  constitucional –també seran oficials– per un facultatiu també poden ser oficials. Re, coses que passen.

Artur Quintana

La plaça empàtica del català franjolí

Publicat al Diario de Teruel el dissabte 11 de març de 2023

La plaça dura del Pilar de Saragossa està oberta al sol amic d’un domenge de març. A dins, la plata de l’altar major brilla, ben polida després de la restauració de l’impressionant retaule principal: prodigi de relleus i sanefes d’alabastre i policromies fines a la predel·la. Entre tantes cares anònimes de la capital, reconec uns antius veïns de la vila: un matrimoni que estan sentint missa i un canonge del capítol de la basílica, que li dona la comunió a mi mare. La parella i nosaltres dos mos quedam xarrant contents a l’eixida, davant la Llonja. Una xica jove, embarassada, està cota mirant-mos i somriu, i no és que sigue coneguda nostra, sinó una turista catalana que para atenció a les particularitats del nostre accent: “Som de la Franja!”, li diem orgullosos; ella ja ho intuïa. A la parada de l’autobús se mos presenta una antiua veïna de la Ginebrosa que s’ha identificat en la nostra parla, similar a la seua; no conec lo seu poble però sí la Carmeta Pallarés, columnista de La Comarca d’Alcanyís i —mira tu!— companya d’ella de pupitre a l’escola rural a on de xiquetes van dependre a llegir i escriure. Ja en marxa al bus, una dona li pregunta a mi mare si l’escola en castellà provoca la pèrdua de cabal lingüístic a la nostra parla local maellana, que, sentint-mos, ha identificat en una precisió meridiana, diferent de les viles del voltant (Favara, Batea…); davant la meua sorpresa, diu que coneix bé la zona i menciona algunes particularitats lèxiques, però el trajecte arriba al nostre destí i no puc contestar la seua pregunta inicial. Sí, la immersió lingüística castellana a l’escola, i també els mitjans de comunicació, la llengua administrativa, lo prestigi del castellà oficial, l’anticatalanisme atàvic, etc. van fent perdre paraules i parlants. Però eixe matí dominical lo nostre català matern ha lluït esplendorós a la plaça dura saragossana, escoltat i admirat per dones de diferent procedència lingüística. Potser una actitud orgullosa i proactiva de nosaltres, los parlants, trobaria moltes oïdes amigues.

María Dolores Gimeno

No, per peresa

(Publicat a La Comarca el 3 de març del 2023)

A vegades penso que l’oposició contra la normalització de la llengua catalana per part de bona part dels catalanoparlants d’Aragó té com a principal motivació la peresa. Si no és català, no cal aprendre la normativa de l’estàndard, com fan la resta dels parlants. S’acaba més prompte escrivint com a cada u Déu li doni a entendre o inventat-se normatives al gust del consumidor. Ben faciletes i el més properes al castellà, si és possible.

Acceptar que el que es parla és una llengua amb un estàndard, com qualsevol altra, comporta l’acceptació que hi ha una normativa compartida amb els altres parlants. Que cal respectar, com ho fa la resta de la comunitat lingüística, unes normes gramaticals i ortogràfiques atapeïdes de regles arbitràries imposades per la història, el costum i l’etimologia. Un claper de normes que, a més, presenten un fotimer d’excepcions per a embolicar una mica més la troca. Passa amb el català, el castellà, el francès, l’anglès o qualsevol altre idioma que ens passi pel cap. Les llengües són així, complicades de dominar.

Per això penso que, potser, l’oposició frontal a la normalització del català a l’Aragó catalanoparlant pot tindre com a motivació la peresa. Si no és català, a l’escriure no cal que m’ajusti a cap ortografia ni gramàtica. Puc escriure com em passi pel cap. O, si de cas, algun amic em pot inventar una normativa adaptada als meus gustos —si es pareix a la castellana, que tots hem aprés a l’escola, millor que millor— i amb la possibilitat de donar cabuda a cada varietat local de cada paraula. Si no és català, tot és més fàcil.

No fa tanta peresa.

Lluís Rajadell. Viles i gents

L’ensenyament d’aragonès i de català

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 25 de febrer del 2023)

 A escola es obligatori l’ensenyament del castellà i d’una llengua estrangera. El de l’aragonès i el català, les nostres llengües pròpies i històriques, és optatiu, d’una hora i mitja a tres setmanals,  i únicament en comptats casos s’hi fa alguna assignatura, per més que la Constitució declara que les altres llengües espanyoles –en el nostre cas l’aragonès i el català–  seran oficials (article 3.2). L’Estatut no ho recull i, si més no en aquest punt, no és constitucional. Ja fora hora que s’esmenés aqueixa anomalia. Aquest magre ensenyament, malgrat les seues limitacions, ha passat per a l’aragonès de 4 escoles al curs 1997 a 27 amb 1.200 alumnes al curs 2021-2022. És prou ben implantat a les terres altes, amb poques localitats sense ensenyament, i no tant als Somontanos, on les localitats sense ensenyament d’aragonès  encara sovintegen. A la Vall Alta i Mitjana de l’Isàvena, amb anuència de les institucions i de les associacions de foment de l’aragonès, no hi ha ensenyament de català, com correspondria, sinó d’aragonès, i el mateix passa a Sanui a la Llitera. Una insòlita situació que ha estat denunciada diverses vegades. Per al català l’ensenyament ha passat de 12 escoles al curs 1984-1985 a 37 al curs 2021-2022 amb 4.150 alumnes. Són més aviat poques les localitats franjatines sense ensenyament de català: ací al Sud només els tres ajuntament del Mesquí –Bellmunt, la Torre de Vilella i la Codonyera–, i al Nord, a més de les escoles de l’Isàvena i Sanui, ja citades, no tenen català Peralta de Calassanç  i Sant Esteve de Llitera. A més de l’ensenyament a les escoles la Direcció General de Política Lingüística, molt activa, fomenta tant l’aragonès com el català amb diversos programes: “L’escriptor a l’aula” amb el “Luzía Dueso” per a l’aragonès i el “Jesús Moncada” per al català, així com el “Dia de la Llengua Materna”, i ajudes en materials de llengua i literatura, entre altres. A Bailo es fan jornades de convivència entre alumnes d’aragonès i de català, i s’ha encetat un molt imprescindible programa d’immersió en aragonès, que s’hauria de fer també en català.

Artur Quintana

Toponímia aragonesa

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 de febrer del 2023)

La Dirección General de Política Lingüística aragonesa, a través de la Comisión Asesora de Toponimia de Aragón (CATA), té engegat un projecte de recollida i verificació dels topònims de la comunitat. Sovint sotmesos a irregularitats a la cartografia i amenaçats per l’oblit, es pretén incloure els termes originaris dins del Nomenclátor de Aragón, que gestiona l’Instituto Geográfico de Aragón (IGEAR), i oficialitzar-los. Cada procés encomença en la presentació d’un llistat provisional a la CATA fins a l’aprovació successiva del Consell Cartogràfic d’Aragó i del Consell de Govern, que acaba amb la publicació al BOA. La col·lecció de mapes “Toponímia Aragonesa”, promoguda alhora, vol divulgar este coneiximent entre els habitants. Los editats fins avui se poden descarregar a https://lenguasdearagon.org/toponimia/. Per una cara està el mapa físic del terme municipal en una selecció dels topònims més importants, i per l’altra es detallen en un llistat, separat per tipologies, a més de la presentació institucional del conseller de Vertebració del Territori i d’alguna autoritat local. En concret, tenim lo de Yésero, a la comarca de l’Alto Gállego; lo del Parc Nacional d’Ordesa i Monte Perdido, al Sobrarbe; los de Queretes i la Vall del Tormo, del Matarranya; lo de Mequinensa, del Baix Cinca; i el de Nonasp, del Baix Aragó-Casp. Ara estan a punt d’eixir los de Torredarques i de Maella. En definitiva, tots de zones de les llengües minoritàries de la comunitat: dos de l’aragonès i la resta, catalanoparlants, les que més han vist alterats los termes autòctons, castellanitzats pel desconeixement dels cartògrafs. No són molts, perquè la faena és voluntària i demana sabers variats: directes del territori —o buscar informadors adequats—, identificació de les coordenades al visor cartogràfic de l’IGEAR, i nocions filològiques d’etimologies i transcripcions. Convindria dedicar més recursos institucionals al projecte en un pla sistemàtic i ambiciós com la col·lecció “Toponímia dels Pobles Valencians”, de la Generalitat Valenciana i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Los topònims parlen de la nostra història, cultura i llengua, memòria fràgil en comunitats rurals, envellides i despoblades, que mos tornen a la terra de la que venim.

María Dolores Gimeno

Aragonés y catalán en la literatura de Aragón

(Publicat al diario de Teruel el dissabte 21 de gener del 2023)

En aquest llibre es recullen les dotze ponències presentades del 14 al 16 de juliol del 2021 als cursos d’estiu a Jaca de la Universitat de Saragossa, publicades el 2022 com a volum 9 dels “Papers d’Avignon” per la càtedra Johan Ferrández d’Heredia i les P.U.Z. Els directors-editors del volum, J. Giralt i F. Nagore, declaren al pròleg que el aquest ofereix una visión amplia de una realidad poco conocida y poco atendida –tratada de soslayo en los estudios de la literatura en Aragón. Al llibre es deixa de costat el soslayo de costum, per a tractar-hi com cal les literatures en aragonès i català, les nostres pròpies i històriques.  En 359 pàgines tenim ara un esplèndid manual d’aqueixes literatures dels orígens al segle XIII i fins al mateix moment de la impressió del volum. Només flaqueja la primera ponència d’A. P. Lasheras sobre la literatura en aragonès de l’Edat Mitjana on l’autor la presenta com una de tantes  -de soslayo- dins d’un cafarnaüm de llengües i cultures –llatí, àrab, hebreu, occità, castellà, gallego-portuguès, català- tot afirmant que això no se produce de igual manera en ningún territorio afín –només cal mirar a Castella per a trobar-hi una situació quasi idèntica. La segona ponència és un estudi d’O. Latas amb molts materials nous de la literatura en aragonès dels segles XVII-XIX. Les sis ponències següents en dediquen tres a cada llengua per a exposar-hi a fons, respectivament, la poesia, prosa i teatre.  A les quatre darreres dos autors per l’aragonès i dos per al català reflexionen sobre l’ofici d’escriptor – el text de C.I. Nabarro és extraordinàriament crític sobre la literatura en aragonès. Totes les ponències sobre l’aragonès són en castellà llevat de les dues sagueres; totes sobre el català són en aqueixa llengua. Per a futures edicions dels cursos jaquesos s’hauria de corregir la poca presència de l’aragonès a les ponències. Fora ben convenient de dedicar-ne un en profunditat a les literatures medievals en aragonès i  en català, i a un lloc o altre s’hauria de presentar amb detall la literatura catalana dels segles XVI a XIX.

Artur Quintana i Font

Cartes al més enllà

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 17 de desembre del 2022)

Amb el títol Baules. Cartes generacionals s’ha publicat enguany a les edicions MMV de Cornellà de Terri a cura d’en David Pagès i Cassú un recull de cartes adreçades a 45 personatges catalans desapareguts per part de persones que  els coneixen bé. La gran majoria d’aqueixes lletres van acompanyades d’unes altres que els autors envien als descendents dels adreçats o als conciutadans de llur entorn. Amb aquest epistolari el curador aconsegueix d’establir continuïtat –baules– entre nosaltres i els que, en condicions prou difícils, ens han ajudat a ser el que som en aquests darrers cent allargassats anys, i el que pretenem ser  en un futur immediat que s’augura també difícil.  Hi trobareu de tot: 13 dones i 32 hòmens , amb predomini de lingüistes i escriptores/ors, que us en compto 18, com no podria ser altrament vist el pa que s’hi dona. Afegiu-hi 4 historiadores/ors i 5 pedagogues/ogs. Però també metges, artistes plàstics, músics, …, i no hi falta una aviadora republicana o un empresari. Els adreçats són de tot arreu i majoritàriament principatins –de na Català a en Fabra, …–  amb qualques valencians –na Didín Puig Grau, en Ferrer Pastor, …– i illencs –els Alcover-Molls, …–, un alguerès –mossèn Manunta– i 2 franjatins –en Desideri i en Moncada. La Guerra us la hi trobareu de pertot a les baules: com a la lletra que en Josep Segarra escriu a la seua  esposa, Maria Rúbies: l’abril de 1938 haguéreu de marxar … éreu esquerranoides. El pare havia fugit. La mare amb els fills (dues nenes i un nen, el petit al braç) anàveu muntanya amunt cap a un poblet on estaríeu segurs … La mare deia. “Si em  cau el nen, ja ens podem llençar tots avall!” El “nen”, l’hereu!, i més colpidors són els darrers mots de la lletra que na Dora Moll escriu a son pare, mort el 1991: Quant a política, m’estim més de no parlar-ne gaire. Si vostè aixequés el cap i veiés el que passa … ara l’Estat és una espècie de dictadura que cada cop més s’assembla a la dels anys cinquanta del segle passat.

Artur Quintana

Català d’incògnit

(Publicat al diario de Teruel el dissabte 26 de novembre del 2022)

Les converses de la família en lo nostre català franjolí destaquen del castellà general i sorprenen a més d’un a l’habitació de l’hospital Miguel Servet, on jeu mi pare malalt. Dies de vetlla trista. Al d’Alcanyís, en canvi, hospital de referència de les viles del Matarranya catalanòfon i del Baix Aragó, que ho és en part, les proporcions idiomàtiques s’equilibren més, i allí ningú s’estranya quan escolta la nostra diversitat de parles. Al de Saragossa una metgessa mos sint a mi mare i a mi, i pregunta d’a on som: la nostra parla li recorda la d’un amic que té a Valljunquera i d’un altre de la zona, una mica diferenciada. Lo mateix passa amb algunes infermeres, a qui comento la permeabilitat lingüística de les fronteres administratives, com a Navarra en lo basc o a la nostra Franja perquè tenim Catalunya a tocar. Lo primer veí d’habitació recent operat m’arriba a preguntar si a la vila ham parlat  català des de sempre, i li hai de resumir los nostres orígens idiomàtics durant la repoblació medieval des de la Ribagorça a les nostres terres del Sud; ell recorda els bascos que passen les vacacions a Jaca i que sense dificultat passen del basc al castellà en funció de l’interlocutor. La dona del veí següent no pregunta, sinó que reconeix quan li diu al marit que som catalans com ell, que és de Tarragona; i li explico que som aragonesos que parlam català, una informació nova per a ella. De totes les sorpreses la meua és més gran quan constato el desconeixement de molts aragonesos de la seua diversitat lingüística, alhora que m’alegra la voluntat de comprendre dels que pregunten, més tolerants que els polítics que mos silencien per por dels càlculs electorals des dels temps del LAPAO. Oscar Wilde va sentenciar que és pitjor que no parlon d’algú que que parlon mal. Este 15 de novembre al paranimf de la Universitat de Saragossa es va presentar solemnement l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua: cap conseller present, cap diari de la capital. Silenci de l’Aragó oficial en les seues minories.

María Dolores Gimeno

Acadèmia Aragonesa de la Llengua, del somni a la realitat

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 19 de novembre del 2022)

L’acte va ser solemne, brillant i emotiu, tan emotiu com autèntic. Més de dues-centes persones representant a les llengües originàries de la comunitat aragonesa, però ara minoritzades. La magnífica sala Paraninfo del paranimf de la Universitat de Saragossa feia goig. L’Acadèmia Aragonesa de la Llengua es presentava en societat. Hi eren presents quinze dels setze acadèmics, tots menys el director de l’Institut de l’Aragonés Ánchel Conte, que malalt, va ser present de manera telemàtica. Hi havia polítics, alcaldes i molts professors de l’àrea de Filologia de la Universitat saragossana. Per suposat molts representants de les associacions en defensa de les llengües, que van ser molt esmentats pels ponents. Els franjolins estaven molt i molt ben representats, també els del Baix Aragó històric i els del Matarranya. És emocionant gaudir de la mínima presència de la llengua castellana al cor de la Universitat saragossana, perquè tothom va parlar en aragonès i en català. Cal donar la enhorabona a tots els ponents, especialment al director general de política lingüística López Susín, al secretari de l’Acadèmia Juan Pablo Martínez i a Ánchel Conte, director de l’Institut de l’aragonès; però sobretot cal felicitar al President, el professor Javier Giralt, pel seu tarannà educat i respectuós. Va ser un veritable plaer sentir-lo parlar, amb un català (també en aragonès) mesurat, clar i ferm, de coneixement, historia, respecte, integració i dignitat. Com a colofó de la seua intervenció el poema d’en Desideri Lombarte Quedarà la paraula. El gran poeta matarranyenc va seguir sent protagonista en la veu del cantautor codonyerenc Tomàs Bosque, que va transmetre emoció, saviesa i intenció en la seua versió cantada del poema Les belles paraules, recalcant el final: «no, no, no, no és paraula forastera, és de casa». I gairebé no hi ha paraules per valorar i lloar la fi de festa que ens oferiren els millors i més autèntics joglars d’Aragó: la Chaminera, que insistien: «cal charrar, cal parlar». Bravo! Fins i tot uns minutets a la TV d’Aragó. L’endemà la prosaica realitat ens esclafeix a la cara: cap premsa escrita ni ràdio s’havia fet ressò de l’acte. Moltes gràcies.

Antoni Bengochea

Els arromanesos: una nació sense estat

(Publicat al Diario de Teruel 12 de novemembre del 2022)

De nacions sense estat en aquest món n’hi ha a caramull. En teniu prou de pegar una ullada al nostre estat espanyol i al veí francès de més amunt, tots dos estats són exuberants fossars de  nacions. Quan al segle XIX i principis del XX l’Imperi Otomà –també un altre gran fossar– s’anava esmicolant, podia semblar que els Balcans n’esdevindrien un de nou, ara sota la batuta greco-sèrbia –simplifico, és clar. No ha estat del tot així, però tampoc és encara aclarit del tot. Una de les nacions balcàniques que ara ho té magre per a subsistir és la dels arromanesos. Parlen una llengua romànica, parenta de les nostres, que, segons diuen, es diferencia del romanés sobretot en el lèxic: els arromanesos tenen molts préstecs del grec, i els romanesos de l’eslau –com  passa de manera semblant a la llengua basca, on els de Hegoalde tenen castellanismes i els d’Iparralde gal·licismes. La nació arromanesa es troba tripartida entre els estats de Grècia, Albània i Macedònia del Nord, que malden, especialment el primer, per fer-la desaparèixer.  La Unió Europea declara que cal protegir la llengua arromanesa i la cultura que conforma, però a Grècia encara és hora que se n’assabenten. A Albània els arromanesos són una minoria ètnica reconeguda oficialment, hi tenen un partit propi i, sí, a Tirana ensenyen arromanès a la Universitat. A Macedònia del Nord són també una minoria ètnica oficialment reconeguda, tenen ensenyament de la llengua a les escoles, diaris, revistes, televisió i partits propis. Al municipi de Crushova la llengua oficial és l’arromanès –i a l’escola també. Quan Romania al 1860, un any després de separar-se de Turquia, fundà escoles de romanès als territoris arromanesos sota govern turc, amb la intenció d’incorporar-los al propi estat, va aconseguir de desvetllar políticament els arromanesos, que, i simplifico de nou, a les dues guerres mundials del XX lluitaren per aconseguir un estat propi, de curta vida: pocs dies en 1917 i uns dos anys en 1941-1943. Si en voleu saber més de la nació arromanesa, i en agradable novel·la, llegiu Si la adelfa sobrevive al invierno del neerlandeso-arromanès Stefan Popa.   

Artur Quintana