Un merescut homenatge

(Publicat al diario de Teruel el 3 de setembre del 2022)

Amb el títol Arredol d’a Parola. Conoxer, amar, esfender l’aragonés s’acaba de publicar per part de l’Instituto de Estudios Altoaragoneses, el Diploma de Especialización en Filología Aragonesa de la Universitat de Saragossa, la Direcció General de Política Lingüística, el nostre Govern i la Càtedra Johan Ferrández d’Heredia un volum de 472 pàgines en homenatge a dos cappares de la renaixença de la llengua aragonesa i la cultura que conforma: Francho Nagore i Jesús Vázquez, amb motiu enguany de la jubilació com a professors universitaris. Conté sengles semblances dels homenatjats i 29 articles que tracten molt majoritàriament de l’aragonès o d’aquesta llengua junt amb d’altres en 24 casos, i en cinc d’altres llengües: basc 1, català 3 i gallec 1. Les semblances i 17 articles són escrits en castellà, 7 en aragonès, 4 en català i 1 en gallec. Us en faig una breu espigolada: confio que amb els treballs de Juan Carlos Moreno Cabrera: La denominación del aragonés i de Javier Terrado Pablo: El aragonès: problemática de una lengua en época medieval, que se sumen al ja publicat El aragonés medieval de Guillermo Tomás Faci, s’haurà acabat de qualificar l’aragonès de llengua inexistent o, com a molt, d’un invent. Amb Invitación a un estudio horiométrico de la frontera lingüística de Benasque de Ramón de Andrés Díaz, si es compleix aquesta invitació, i s’estén a unes quantes viles més de la ratlla ribagorçano-lliterana, sabrem per on anem, i no ens haurem –els romanistes– de tirar-nos els plats al cap avui sí i demà també. Observeu el joc de llums i ombres de Avances, oportunidades y lìmites en el proceso de revitalización del euskera: el caso de Andoain de Patxi Baztarrika Galparsoro, i no puc deixar de citar-vos, que ens toca molt de prop, Ramon Sistac i Vicén: Per una història lingüística dels altres i d’un mateix on escriu. … aquell dia nefast, d’intolerància, d’incultura, d’intransigència i d’odi concentrat passarà a la història de la Franja com Els Fets de la Codonyera. Ja ens perdonareu que l’espai no done per més comentaris. Llegiu el volum que molt ens cal.

Artur Quintana i Font

En el centenari d’en Gabriel Ferrater

(Publicat al Diario de Teruel el 30 de juliol del 2022)

La gallina ponicana

fa deu ous cada setmana:

        En Ferrater nasqué el 20-5-1922 en una família de la bona burgesia vinatera reusenca, que la Sedició Franquista destruiria. Professionalment sempre malvisqué com a escriptor i de feines editorials, sense que mai a Seix i Barral, on la seva tasca fou decisiva, li oferissin un càrrec com cal. Quan semblava que se li podria obrir una carrera universitària, pocs dies abans de fer els cinquanta anys, el 27-4-1970, es suïcidà a Sant Cugat. L’Ara del Sant Jordi passat  el qualificava encertadament de Lúcid, intel·lectual, eròtic, torturat, autodidacte, erudit, rebel, vulnerable, apassionat, autoexigent…, que amb només tres llibres escrits entre 1958 i 1963 … ens sacsejà i renovà la poesia i amb un bon gruix d’articles la critica literària i la lingüística, si més no d’altres temàtiques llegiu-ne l’esplèndida que féu d’en Golo Mann. Amb motiu del centenari se n’han publicat dues biografies obra d’en Jordi Amat i de na Marina Porras, aquesta última acompanyada d’una ampla selecció de textos ferraterians, i se n’anuncia per a enguany l’inici de l’edició de l’Obra Completa per part d’en Jordi Cornudella. Li plaïa la provocació, la rebentada de teories i ideologies, l’exabrupte i l’insult. Parlant de sintaxi catalana considerava  que en Coromines  feia catúfols des que es dedicava a la toponímia, mossèn Alcover i en Moll burrades, i en Badia potineries de pastisser. Era apassionadament  en contra de la poesia social i dels nacionalismes, del català deia que era un moviment burgès explotador dels treballadors andalusos. Amb son germà han estat adscrits a l’Escuela de Barcelona, aquell invent de na Carme Riera, i així la dotaren d’una ombra de dignitat, i  malgrat tot, fou sempre, com a català que soc declarava, escriptor i pensador en català, sense wenn und aber com li hauria agradat de dir. Jo  hi vaig tenir un contacte epistolar indirecte: em cita en una lletra a en Carbonell, criticant-lo per haver-me encarregat l’article Literatura alemanya de la GEC, tan mal fet que si l’hagués escrit la gallina ponicana, l’hauria fet millor. Re, coses que passen.

Artur Quintana

Ponts de lletres i paraules

(Publicat a La Comarca el 3 de juny del 2022)

Dissabte passat, vaig tindre la fortuna de ser convidat a la jornada «Lletres que són ponts», a Mequinensa. Es tractava d’una mena de ‘marató’ de presentacions d’obres d’autors de banda i banda dels rius que, en comptes de separar-nos, mos uneixen. Mos uneixen perquè a ambdues ribes fem servir les mateixes paraules, i estes paraules les escrivim amb lletres de les bones, malgrat la fal·lera mostrada al llarg dels segles per dificultar-nos-ho (ja se sap que «para escribir, ya está el castellano»).

La jornada va començar poc abans de les onze amb la benvinguda de la presidenta de ‘Coses del Poble’ Lourdes Ibarz, qui va fer una defensa clara del nostre idioma, compartit a banda i banda del Segre (i de l’Algars, com ja sabem los lectors d’este periòdic). Amb en Cinto Bonales de mestre de cerimònies, van obrir el foc Ramon Sistac, que va presentar l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, i Natxo Sorolla, que ens il·lustrà amb una acurada ponència de la situació i perspectives del català a Aragó.

Després ja van començar les presentacions, amb autors d’ací i dellà dels rius que mos uneixen. Vam poder escoltar Mercè Ibarz, Ferran Sàez, Margarida Aritzeta, Anna Sàez, Teresa Ibars, Lluís Rajadell, Merxe Llop i a un servidor. Cadascú presentà el seu llibre i dialogà amb el nombrós i participatiu públic. Finalment, Marc Biosca, en conversa amb Hèctor Moret, va desgranar alguns dels episodis de l’itinerari vital i literari d’en Jesús Moncada.

Entremig, els ponents i acompanyants vam poder gaudir d’una ruta fluvial Ebre avall per conèixer, de la mà dels textos de Moncada i les explicacions de l’historiador Cinto Bonales, les vicissituds de les mines i els mequinensans que hi treballaven.

De tornada cap al sud, enmig de la nit solitària de la N-211, no vaig poder evitar de sentir-me optimista. Els ponts que basteixen les nostres paraules, parlades i escrites, es mantenien sòlids, no només a banda i banda de les fronteres artificials, sinó també entre el passat i el futur.

Carles Terès

Rei i Bisbe

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 9 d’abril del 2022)

El Conqueridor té mala premsa entre nosaltres. El venerat historiador i filòleg Antonio Ubieto, sí, aquell que diu que el valencià es parlava abans de la conquesta jaumina, i que en aqueixa el percentatge de catalans hi oscil·lava entre el 0% i l’1,2%,  no fa tant anys ens recordava que el rei parlava diversas lenguas  y ninguna bien,  ….  era analfabeto, i a Montsó, sota tutela templera, convenía que el rey fuese lo más bruto posible. Si hi afegim allò que tots sabem: que el rei mos furtà el País Valencià en crear-n’hi un Regne nou, repoblant-lo amb catalans, no ha d’estranyar que la commemoració el 2008 del vuitè centenari del seu naixement passés amb ben poca glòria, i a les escoles els mestres en donessen aquella informació que provocava que els alumnes, cercant-ne confirmació, preguntessen,: “Oi, pare, que Don Jaime era un traïdor al nostre país?.” Resumint:  el Conqueridor queda com un drap brut en el nostre imaginari, per més que arrabassés als infidels –es diu així, verdat?- Mallorca, el País Valencià, i Mùrcia de bestreta. Tot plegat no és cap originalitat ni de n’Ubieto, ni d’educadors. Venia dels Trastàmares, que trobaren, en el bisbe d’Albarrassí, l’ humanista alcanyissà Bernardino Gómez, un gran difusor d’aqueixa ideologia. Sa Il·lustríssima traduí al llatí  (1582) i castellà (1584) la Crònica jaumina, i hi declarava que, malgrat que escrita en la lengua  corta y peregrina del rei, me atreví a ponerla … en las dos más generales y más extendidas  … en el universo, latina y española, afegint: el rey … quiso que [els Furs de València] se escribiesen en su propia lengua materna, que fue la limosina como se hablaba en Cataluña … los aragoneses … se tuvieron por muy agraviados de que los fueros y leyes de Valencia se escribiesen en lengua catalana o limosina, tan oscura y grossera, y que fuera harto mejor en la latina, o al menos, aragonesa.  Sorprén aquest mot final, quan ja feia més de cent anys que els Trastàmares havien anorreat l’aragonès com a llengua escrita i s’afanyaven a fer-ho de la catalana. N’Ubieto i educadors disposaven d’esplèndids predecessors.

Artur Quintana   

Fer conèixer els autors locals

(Publicat al Diario de Teruel el 19 de març del 2022)

L’Obra poètica completa de Desideri Lombarte ha inaugurat la nova col·lecció “Biblioteca Turolense”, que promou l’Instituto d’Estudios Turoleneses. Va aparèixer fa uns mesos, l’any passat, i es va donar a conèixer a través de presentacions en diferents llocs. A la del 6 d’octubre a la llibreria Laie de Barcelona, de la qual este mateix diari se’n va fer ressò, van seguir les de Pena-roja de Tastavins ―poble natal de l’escriptor―, Tortosa, Castelló i Tarragona. A les primeres l’assistència de públic va ser important, sobretot de familiars i matarranyencs que ja coneixien prèviament l’autor i obra i que se’n havien assabentat de l’acte a través de canals interns, però poca a les dos raderes, escassament publicitades. Ara s’ha feit una segona tanda de presentacions més institucionals de la mateixa obra: al Paranimf de la Universitat de Saragossa i al Museu Provincial de Teruel, ben lluïdes i comentades a la premsa. L’altra cara han estat los actes en llibreries de València, Barcelona i Tarragona, on l’obra de Desideri acompanyava les “Antologías poéticas” de Idelfonso Manuel Gil, José Antonio Labordeta y Enrique Villagrasa, una altra feliç iniciativa de l’IET:  la concurrència a una ciutat tan gran com Barcelona va ser de només 6 assistents este 10 de març. Pareix que les xarxes socials de l’IET i de la Diputació que ho van anunciar han resultat insuficients per arribar al públic que encara no coneix estos autors remarcables. Així, si la difusió falla, l’artista queda condemnat als circuits locals, a la celebració interna i momentània. Una llàstima. Perquè ells i les seues obres, que sempre naixen amb la voluntat de ser llegides, formen una part molt valuosa del patrimoni de tota la societat d’origen, independentment de la voluntat dels autors de fer-ne bandera geogràfica o identitària. No és esta una tasca de la indústria editorial, sinó de les institucions culturals pròximes, que mostrant i reivindicant los seus fills creadors, gràcies a l’art universal, fan existir i persistir la terra a on van nàixer.

María Dolores Gimeno

Llegiu, llegiu, que molt convé, aquest article d’en Lluís Rajadell

(Publicat al Diario de el dissabte 5 de març del 2021)

Seguidisme o convicció

         La Comarca del Baix Aragó s’ha posat al front del corrent que nega la catalanitat de la llengua parlada al Matarranya i a part del Baix Aragó. Ha decidit promoure i patrocinar projectes secessionistes, com el documental ‘Lo Chapurriàu’, de Ferran Rañé, o el llibre ‘Historia del Aragón oriental y su lengua’, de Juan José Barragán i Héctor Castro. Sense cap recolzament acadèmic i en contra del criteri de la Universitat de Saragossa, la Direcció General de Política Lingüística i la Real Academia de la Lengua, la Comarca defensa que al Matarranya i al Baix Aragó no es parla català, sino una altra llengua denominada xapurriau –textualment, mal parlat–. Un idioma que s’acaba a Pena-roja i Arenys de Lledó. Encara que als veïns pobles d’Herbers i Arnes, respectivament, pàrlon igual, ja parlen altres idiomes, valencià i català, segons els secessionistes del xapurriau. L’argumentació d’esta postura pseudolingüística segueix com a principi fonamental un rabiós anticatalanisme que confon identitat lingüística i identitat nacional.

        L’equip de govern PSOE-PAR del Baix Aragó recolza activament –i econòmicament– postures sense cap justificació científica ni raonable, per seguidisme d’un corrent de populisme cultural o per compartir-les. Ho fa per mantenir el vot d’un sector significatiu de l’electorat baixaragonès o per convicció sobre les seues teories antiacadèmiques i acientífiques. No sé què és pitjor.

Per la transcripció. Artur Quintana

D’a on sos?

(Publicat a La Comarca el 4 de març del 2022)

Una de les majors riqueses que tenim les persones és la capacitat d’expressar-mos a través del llenguatge. Gràcies al sistema educatiu que tenim i a altres mitjans que ho fan possible, cada volta són més les oportunitats de poder aprendre altres idiomes que mos aporten un valor intel·lectual i una major autonomia. No obstant això, a voltes, es té la tendència a enfocar-se cap a n’esta internacionalització lingüística (que està molt bé i és necessària) però, en canvi, a descuidar la llengua pròpia.

Jo sempre penso que, de les llengües que sóc capaç de parlar i de les que puga aprendre en un futur, tinc molt clar en quina em quedo. A través d’un arbre genealògic del segle XVII que s’ha conservat a casa, puc saber que, fa quatre segles, la meua família ja vivie a Nonasp. Això implique la transmissió generacional, de forma natural, d’una herència immaterial molt valuosa com és la llengua del nostre poble. Una llengua que em sento meua, que la parlo, l’escric i la reivindico perquè no s’ha de dixar morir.

Quan enraonam en los nostres veïns catalanoparlants, sigon d’Aragó, de Catalunya o d’un altre territori, no és necessari canviar de registre perquè tots parlam lo mateix i mos entenem perfectament. Cada un en les particularitats que té la seua parla, estes paraules i formes verbals que varien entre pobles i que, precisament, són la senya que mos identifique. En dir «D’a on sos?» pots saber fàcilment d’on sóc jo, i això és fantàstic.

Perquè no hi ha res més majo que la diversitat dins d’una mateixa llengua, és molt important valorar-la, fer-la servir i no sentir-la inferior respecte a altres.

Estela Rius

El ribagorçà, nova llengua romànica?

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 29 de gener del 2022)

 Ho ha  proposat en José Antonio Saura, romanista de la Universitat de Saragossa, d’ideologia obertament expressada a la seua coneguda frase: eso que se ha dado en llamar catalán común o estándar. Investigant llengües pirinenques en Saura s’adonà que els romanistes no sabien si definir el seu parlar de Grist, a la Vall de Benasc, com aragonès o català. Observà que havien pres una decisió política: és aragonès perquè Grist i tota la Vall de Benasc són a l’Aragó. Però no quedà satisfet d’aqueixa decisió alexandrina, i optà per una de salomònica: ni aragonès ni català: ribagorçà! Per a difondre-la creà el 2005 la revista De Lingva Aragonensi (DLA), dedicada bàsicament a l’aragonesística, i l’hi acomboiaren molts reconeguts romanistes: Colón, Holtus, Metzeltin, Sistac, … . Però ja al número 2 de la DLA afegí una nova llengua a l’aragonès: el benasquès, i ho seguí fent fins al 4, estampant finalment als 5/6: les dos grans lluengues romàniques originals d’Aragó (el ribagorçano i l’aragonès). Havia nascut la seua llengua ribagorçana. La proposta ha prosperat i té seguidors. En Saura prest ha entès que per a una nova llengua la Vall de Benasc és poc territori. I és així com seguidors seus han estudiat la llengua de la vall mitjana i baixa de l’Isàvena i i n’han publicat els resultats el 2021 al número 10 de DLA, concloent que aquest territori ha estat atribuït indegudament al català per tots els seus predecessors –Coromines, Sistac, Bllat colrat!, – i que cal atribuir-lo al ribagorçà llengua romànica diferenciada de l’aragonés i del catalan. Declaren que trets propi d’aquesta llengua com 7 fonemes vocàlics, no diftongació, ll– inicial, pèrdua de –n i –r, –u procedent de t, apitxat, 3 demostratius, hue/en/hi, mateix, tothom, el perifràstic, … no són característics del català. Ja se sap: aplicant la lingüística-ficció tot és demostrable. Volen seguir fent-ho a l’alt Isàvena, continuant per tota la Ribagorça i pel sud fins al Mesquí, … . Queda el dubte de si tot plegat no és una cortina de fum per foragitar el català de l’Aragó. Se n’hauria de parlar in extenso.

Artur Quintana

Res és notícia

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 22 de gener del 2022)

Aquesta setmana al telenotícies d’Aragón Televisión han descobert que a Faió (comarca del Baix Aragó Casp) parlen català. Ho han fet mentre entrevistaven un home que repartia xocolata calenta enmig dels actes per un dels seus patrons, Sant Antoni – per cert, patró compartit amb molts pobles catalans i, per descomptat, amb les Illes Balears. Compartim, a més d’algunes tradicions, la llengua, quines casualitats (o no). I, un cop més, la televisió de totes les aragoneses perd una gran oportunitat per dignificar la nostra llengua, i en comptes de deixar que l’entrevistat s’expressés millor en la seua llengua materna (i així de pas deixar que dues de les tres llengües d’Aragó fluïren amb total normalitat durant la conversa), la genial idea de l’entrevistadora va ser imitar el castellà amb accent català que va notar en l’home. Un espectacle vergonyós digne de la nostra televisió pública, desgraciadament. També pocs dies abans, a la mateixa plataforma, Antena Aragó celebrava l’auge de l’ús de l’aragonès entre el jovent i culminava el reportatge amb una frase colpidora: larga vida al castellano. I afegia, i larga vida al aragonés. Semblaria un gag de l’Oregón Televisión, però no, lo cert és que es fan ells mateixos els seus acudits rancis mancats de la més absoluta gràcia. Si la persona (o l’equip) que va decidir acabar el reportatge amb aquella sentència no és capaç d’entendre que a Aragó la protecció del castellà s’ha fet en detriment de l’aragonès i del català, senyors d’Aragón Televisión, tenim un problema. Com deia Joan Fuster, “no faces de la teua ignorància un argument”, i això és precisament una de les actituds imperioses dels nostres dirigents polítics. En eixos esforços per ser més castellans que els mateixos castellans, Aragó ha perdut, o millor dit: ha deixat perdre, gran part del seu patrimoni, entre ells el lingüístic, que sense dubtes, va de la mà del cultural, social i polític. M’agradaria pensar que no està tot perdut i que, com reflectia el reportatge, la gent jove és conscient que cal defensar la llengua, sigui l’aragonès o el català, i que cal fer-ho en tots els espais possibles.

Raquel Llop

La llengua és més que comunicació

(Publicat al Diario de Teruel el 15 de gener del 2022)

Generalment trobarem en qualsevol diccionari aquesta primera accepció sobre llengua o idioma: “és un sistema de comunicació propi d’una comunitat humana” Així és, però és moltes coses més. Al món hi ha unes sis mil llengües, tot i que poden desaparèixer la meitat o més en el transcurs del segle XXI per manca de transmissió o pressions diverses. Observat el fenomen superficialment i més concretament per persones de mentalitat imperialista, gairebé sempre monolingües, pot ser vist el fenomen com una evolució favorable de la comunicació en obviar obstacles. Res més lluny de la realitat, perquè quan una llengua es mor desapareixen un munt de coses més. En primer lloc podríem dir que qualsevol llengua és una manera diferent de veure el món del grup dels seus parlants. La llengua cohesiona interessos i sentiments col·lectius més enllà de les ideologies polítiques o religioses. Qui pot negar que la llengua forma part de la identitat d’un poble? Els mots de cada llengua conformen un arxiu vivent d’història per la seua evolució etimològica i semàntica. Quanta informació condensen els mots! L’oralitat d’una llengua dóna lloc a una especial codi musical diferent d’una altra. Per tot, quan una llengua es mor, es moren moltes coses més i es produeix una pèrdua cultural de la humanitat. Dins d’un món globalitzat en tants i tants aspectes, les llengües pròpies minoritàries –amb Estat o sense– haurien de ser un reducte viu, protegit, desglobalitzat i de visions culturals i històriques amplies, sense caure en concepcions utòpiques d’un món passat. Ara i avui sense cap mena de dubte l’anglès és la lingua franca –comerç, ciència, publicacions, organismes internacionals… –, de tot el món i és oficial a 40 o 50 estats, mentre el francès ho és a 30, un cert estàndard d’àrab a 25 i a 20 estats el castellà. Protegir i estimar una llengua és parlar-la, escriure-la, transmetre-la, estudiar-la i no pas negar-li el nom, segmentar-la i encapsular-la en documentals folklòrics indocumentats com si es tractés d’un material fòssil.

José Miguel Gràcia