Paradoxa de paradoxes

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 23 de desembre del 2017)

Sabem que tots els espanyols som iguals davant de la llei, però molts ignoren, o ho fan veure, que la llei no és igual per a tots els espanyols. Pot semblar paradoxa, però és l’amarga realitat on ens toca viure a bona part dels espanyols. Un exemple diàfan: la Constitució estableix que a Espanya es parlen diverses llengües, el castellà i “las demàs”. Si sou un parlant de “demás”, malament, perquè malgrat que la Constitució defineix llengua oficial dient que tothom té l’obligació de saber-la i el dret de parlar-la on siga i amb qui vulga, veureu que en realitat aquesta definició només s’aplica a la llengua castellana, mentre que els parlants de “las demás” tenim el dret de parlar-les, a tot arreu i amb qui vulguem, però no podem exigir que ens entenguen o contesten en “el demás” en què ens hi hem adreçat. Queda en la bona –o mala- voluntat de l’interpel·lat, que, per contra, té dret d’exigir que li parlem en castellà i l’entenguem. Dirigiu-vos a un policia en aragonés/català! Si és bonhomiós, de discret nacionalisme castellà, pot passar que diga que no us entén, i que parleu castellà. Si teniu fusta de màrtir, insistint que aragonés/català són llengües oficials a Aragó i un policia  ha de contestar en la llengua en què us hi dirigiu, i ell, bonhomiós,  diu que a l’Estatut no consta oficialitat d’aragonès/català, però repliqueu que la Constitució és per damunt de l’Estatut, acabareu malament, i si no és bonhomiós  i nacionalista castellà arravatat, ai! No cregueu  que això no passa al País Basc o al Valencià perquè la llengua “demás” també hi és oficial segons els estatuts. Els resultats seran els mateixos, i també acabareu denunciat per desacat a l’autoritat. Els mitjans n’informen sovint.  Un altre exemple: si sou membre de la Fundación Francisco Franco teniu la llibertat d’expressió que garanteix la Constitució, però si sou membre de l’Assemblea Nacional Catalana o d’Òmnium Cultural la vostra llibertat d’expressió és motiu per a encarcerar-vos, com passa a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, presidents d’aqueixes institucions. Els exemples són fàcilment multiplicables.

Artur Quintana

Anuncis

Tècniques d’estudi

(Publicada a La Comarca el 22 de desembre del 2017)

Es més que segur que a escola els mestres mos degueren ensenyar les tècniques d’estudi més usuals, com ara subratllar, resumir o fer esquemes. Però jo deuria ser bastant dur de mollera perquè memoritzava a base de repetir les coses una i mil voltes, com una lletania, sense l’ajuda de cap atre procediment. I ho fea bé mentalment o bé recitant, o inclús cantant a la manera de les taules de multiplicar. Va ser d’eixa forma com em van quedar gravades per a sempre llargues llistes de noms, com la dels dotze fills del patriarca bíblic Jacob (Rubén, Simeón, Leví, Judá…), o la dels profetes, majors i menors (Isaías, Jeremías con Baruc, Ezequiel y Daniel…). Es tractave possiblement del sistema més complicat i menos recomanable. Allò demanave un gran esforç mental, i també de temps. I és possible que fore una cosa genètica. Perquè ma iaia Adoracion, que va nàixer al 1888, també se sabie els noms dels fills de Jacob. I se’ls havie adeprés sixanta-cinc anys abans que jo pel mateix mètode repetitiu.

Em va costar una mica comprendre que sol amb aquell sistema no aniria molt lluny. Perquè sempre et podies saltar algun nom o oblidâ’t alguna frase. I, cavil·lant-cavil·lant, vaig tindre l’ocurrència de provar amb les denominades regles mnemotècniques. La primera regla que vaig aplicar va ser precisament en l’assignatura de religió, més concretament per a treballar les benaventurances i no dixar-me’n cap. I el que vaig fer va ser seleccionar les primeres dos lletres de la paraula principal de cada una. El resultat va ser un estrany però molt enganxadís “PO-MA-LLO-HA-MI-LI-PA-PE”. Tot i els dubtes inicials, ho vaig provar i vaig comprovar que aquell sistema funcionave i que ere molt útil.

Bienaventurados los PObres de espíritu porque de ellos es el reino de los cielos.

Bienaventurados los MAnsos…

Bienaventurados los que LLOran…

I així successivament.

Més tard van vindre les llistes de les ciutats de França, d’Alemanya, d’Anglaterra, d’Itàlia…, la de “los reyes godos”, les dels partits judicials de cada una de les províncies d’Espanya i moltes més.

Ara, el “pomallohamilipape” (així, d’una tirada) va ser el primer i m’ha acompanyat tota la vida. I a n’estes alçades difícilment l’oblidaré.

José A. Carrégalo

Toponímia de la Comarca del Matarranya

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 16 de desembre del 2017)

Lo passat dissabte 25 de novembre va tenir lloc a Queretes la presentació del mapa toponímic del terme. És sens dubte una important fita d’un llarg procés iniciat des de l’Associació Cultural del Matarranya com a proposta de contingut del conveni establert entre esta organització i la Comarca del Matarranya. Los topònims dels nostres pobles són un tresor històric i lingüístic impressionant. Lo que vam presentar a Queretes van ser tres mapes on se recollien los topònims dels diferents elements del terme. L’acte, considerat de màxima importància, va comptar amb la presència del president de la Comarca del Matarranya i també de l’alcalde de Queretes. Desprès de les presentacions i actes protocol·laris les tècniques de la comarca Olga Ric i Anna Casasús van detallar com s’havia estructurat lo procés i la feina feta fins la data. Des de les primeres reunions amb ASCUMA, associació encarregada de la coordinació dels col·laboradors dels diferents pobles, la sintonia a estat total. La necessitat, avantatges i fruits que s’espera del treball són culturals, lingüístics, històrics, topogràfics, socioeconòmics (turisme), etc.

Com a coordinador de la recollida dels topònims de Queretes vaig agrair amb molt d’orgull la bona disposició d’un munt de vilatans que m’han ajudat de manera entusiasta. També que el tema va començar ja als anys 70 del segle passat en aquella organització nomenada Associació Cultural Gent Jove i que encara perviu. Allí treballava incansable Toni Llerda i amb ell vam fer los primers treballs. Un dels seus fills, l’Andreu, ha sigut una de les persones que més informació m’ha aportat. També pastors, grangers, agricultors, caçadors, especialment de los que mos trobem als esmorzars de dissabtes i diumenges. I gent de l’Associació Cultural Medievo. En total mes de 800 topònims i antropònims que hem tingut que reduir a 260 per poder plasmar-los en un mapa llegible. Visites in situ, localització topogràfica exacta, fotografies, exposicions, en fi, tot un seguit d’activitats i accions que en cap cas s’acaben amb la presentació feta dissabte per un motiu molt elemental: el tema es apassionant i com deia lo nostre estimat Desideri Lombarte, conèixer pam a pam la nostra pàtria menuda és un plaer indescriptible.

Juan Luís Camps

Ucronia

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 de novembre del 2017)

A Noruega no cal ucronia, a Aragó sí.

És sabut que entre Aragó i Noruega existeixen forts paral·lelismes històrico-lingüístics. Vaig tractar aquest tema no fa gaires anys en un col·loqui a Graus. Ara hi torno amb més detalls. Allà, com ací, parlen tres llengües. Fins a Kalmar (1397), quan Noruega fou incorporada a Dinamarca, parlaven noruec al sud i sami (lapó) al nord, després s’imposà el danès com a llengua escrita oficial i aviat també parlada, mentre noruec i sami sobrevivien en l’oralitat dialectal. Quan les guerres napoleòniques Noruega s’independitzà de la tutela danesa. Aleshores consideraren que per molt danitzada que fos la llengua oficial, calia canviar-li el nom: se’n diria noruec i se li donaria uns canvis mínims per a fer veure que no era danès. Quedava un problema: als territoris on seguia viva en l’oralitat dialectal la llengua noruega, aquesta s’unificà, i des d’aleshores hi ha dos noruecs que cal diferenciar. Al noruec danitzat se li diu llengua escrita (bokmal) i al noruec unificat neo-noruec (nynorsk), que s’ha anat introduint a l’escola i a l’administració. El sami començà a ensenyar-se tímidament el 1959 amb progressos actualment. La situació noruega és força pareguda a la nostra: fins a Casp (1412) aragonès i català eren oficials. Amb els Trastàmares s’imposà el castellà, i l’aragonès quedà a l’oralitat dialectal. El català continuà en precària oficialitat. Fins que el 1707 tots els aragonesos fórem sotmesos a la llengua i lleis borbòniques de Castella. La victòria austriacista del 1713 a Açuara i l’avenç cap a Madrid de les nostres tropes portà a la pau de Nimega: els Borbons mantenien Castella i Carles d’Àustria era proclamat rei d’Aragó, com tots sabem. Aleshores consideràrem que per molt castellanitzada que fos la llengua oficial calia canviar-li el nom: en diguérem aragonès i li vam fer uns canvis mínims per a fer veure que no era castellà –allò de la “ny” i “ç”, i fora “ch”!. Per la unificació dels dialectes aragonesos calia fer diferenciació: a l’aragonès castellanitzat li diem baix-aragonès, a l’unificat alt-aragonès. El català tornà a ser oficial. Els paral·lelismes amb Noruega són veritablement impressionants. Tant ací com allà la tendència és d’unificar ambdues llengües.

Artur Quintana

Cretas, Cretes, Queretes

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 11 de novembre del 2017)

Trobar-se a la frontera o parlar idiomes diferents comporta denominacions diverses sobre un mateix topònim. Normalment en són dos, però en lo cas de Queretes en trobem tres: lo castellà Cretas, lo català Cretes i lo català local Queretes. Des de fa uns quants anys lo nom oficial és lo de Cretas – Queretes. Cap problema i tots contens. Queretes té veïnat amb lo poble català d’Arnes i molta relació amb altres pobles de la comarca de la Terra Alta. Relacions familiars, econòmiques, lúdiques i socials de tota mena forjades durant segles i que los seus habitants tenen la intenció de mantenir-les com no pot ser d’altra manera.

L’actual situació política sobre Catalunya ha generat neguit i incertesa, però lo temps passarà i la racionalitat s’imposarà novament. Lo riu Algars que compartim és un riu que los pobles limítrofs mos estimem i gaudim conjuntament d’ell. Crec que avui les separacions difícilment es poden visualitzar per ratlles de delimitació administrativa. Als tríptics turístics de Queretes comptem amb les majestuoses muntanyes dels Ports catalans i de la Via Verda, de la mateixa manera que Arnes, Orta o Gandesa comparteixen i se’n beneficien del Motorland d’Alcanyís, de la bellesa del Matarranya i de la mateixa Ruta del tambor. Tot mos indica que es més fàcil unir que separar. Així felicito i encoratjo al consorci format entre tres comarques limítrofs de tres comunitats diferents, la Terra Alta per Catalunya, los Ports per València i lo Matarranya per l’Aragó. Tres territoris que durant segles han compartit llengua, economia i diferents tipus de relacions socials. Queretes es troba justament al mig d’aquest espai. Fa un temps diem, com un greu inconvenient, que ens trobàvem en la zona més allunyada i equidistant d’estes comunitats. Avui el sentit de llunyania ha canviat, no hi ha distàncies i estes comarques poden sumar conjuntament en l’oferta turística i obtenir molts altres beneficis socioeconòmics. Este és lo camí i no altre.

Juan Luís Camps

Màrio Sasot premi Guillem Nicolau 2017

(Publicat a La Comarca el 13 d’octubre del 2017)

La novel·la ‘Licantropia’, del nostre company de columna Carles Terès, va ser l’últim premi Guillem Nicolau convocat el 2011. Durant els sis anys posteriors va estar suspès. Ara, reprès el guardó concedit pel Govern d’Aragó per a treballs escrits en català, el professor i periodista Màrio Sasot Escuer (Saidí 1951) amb l’obra ‘Espills Trencats’ acaba de guanyar el premi Guillem Nicolau convocat enguany. La novel·la, segons el jurat, “és un relat en el què juga un paper decisiu la memòria i la xarxa de relacions familiars i de veïnatge, tant en l’entorn rural com en l’urbà -amb especial presència de Saragossa i Barcelona- a la fructífera època de la Transició. El llenguatge emprat recull la riquesa i les peculiaritats del català parlat a les comarques orientals d’Aragó”.

Màrio Sasot ja va guanyar este mateix premi el 1995 amb l’assaig ‘Joglars de frontera. La cançó d’autor a l’Aragó catalanòfon’. Estos guardons van instaurar-se el 1986 amb motiu del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana i el lliterà Josep Anton Chauvell va tindre l’honor de ser el primer premiat amb la novel·la ‘L’home de França’. El guanyador d’enguany, Màrio Sasot, a més d’escriptor, també posa la música als poemes recitats pel calaceità Antoni Bengochea en el ‘Duo Recapte’, escampant pel territori l’obra poètica escrita en la nostra llengua. Com a periodista és corresponsal de la Vanguardia a l’Aragó i director de Temps de Franja durant la seua primera dècada de vida. Ha publicat ‘Així s’escriu a la Franja, antologia i guia didàctica d’autors aragonesos en català’ (1995), ‘Aproximació Descriptiva a la Llengua de Saidí’, amb Hèctor Moret (2013), ‘Cobles d’anar i tornar. Dotze anys del Concurs de Cobles Aragoneseses en Llengua catalana de l’Ajuntament de Saragossa’ (2009), ‘Guia de lectura de “El cafè de la granota”, de Jesús Moncada'(1993) i ‘Guía turística de Fraga y Bajo Cinca'(2004). El premi atorga 3.000 euros al guanyador i el compromís de la publicació de l’obra.

Carles Sancho Meix

A l’Aragó se parla català

(Publicada a La Comarca, 1 setembre 2017)

Fa algun temps, els chapurrianistes de la dreta rància aragonesa, van escriure a la Real Academia Española de la Lengua, demanant que el nom de la nostra llengua sigue CHAPURRIAU. I els acadèmics de Madrit, en bones paraules se’ls van treure de davant.

Vergonya se n’haurien de donar persones en aparença educades de dir que quan parlen xampurregen, perquè xampurrejar és parlar mal. Es verdat que la gent dels nostres pobles, especialment el més joves, ja no tenen el ric vocabulari ni enraonen en la traça que es feia abans. Però jo que parlo a sovint en amics i coneguts de diferents pobles de la Franja, mai he notat que ningú s’embolico al parlar ni faigue cap cosa rara que es pugue identificar com xampurrejar .

Quina mania en voler que la llengua del Matarranya i altres trossos del Baix Aragó tingue un nom tant dolent i denigrant com CHAPURRIAU. Tanta mania, que eixe grupet incansable de defensa del nom miserable, fa un parell de mesos, es van cansar de replegar firmes en la intenció de rebentar la decisió del Govern d’Aragó de posar en marxa l’Academia Aragonesa de la Lengua (Català i Aragonés), per donar compliment, d’una volta, al que diu i obliga la Llei del Patrimoni Cultural Aragonès de 1999. Llei que, per cert, es va aprovar a les Corts d’Aragó governant el PP junt en lo PAR. Els firmants que vulguen saber la contestació del Govern d’Aragó, la poden llegir per internet: BOA 14-08-17 ANUNCIO de la Dirección General de Política Lingüística.

El debat entre Català (nom científic i oficial) i eixe insult castellà (Chapurriau) que molts parlants inconscientment han agafat com a propi, afortunadament s’està superant, salvat alguns racons com la Codonyera, on no accepten que els mestres de català de la DGA, ensenyon als xiquets lo més bàsic de la nostra llengua, com es fa a la resta dels pobles d’Aragó que parlen com naltros.

Tomàs Bosque