Trobada a Vall-de-roures

(Publicada a La Comarca el 26 de juliol del 2919)

Bona decisió la dels responsables de l’Associació Cultural del Matarranya al triar la ciutat medieval de Vall-de-roures per celebrar el 30 aniversari. El Sr. Boné, l’alcalde, segurament per allò de les confusions que es mantenen a la seva vila sobre la realitat històrica de la nostra llengua, no hi va voler estar present a ningun acte; però s’ha de dir que l’ajuda i bona disposició del seu Ajuntament va ser total, facilitant les instal·lacions de la Casa de la Cultura per les presentacions i els concerts, i el poliesportiu municipal pel dinar de germanor.

La planta fonda de la Casa de la cultura de Vall-de-roures tocant al riu, és lo punt millor per presentar llibres i parlar de meteorologia en un dia de tanta calor. Com també el poliesportiu en aire condicionat és lo lloc ideal per celebrar dinant lo trentenari (com te recordem ara, Desideri) de l’Associació Cultural més important del Matarranya. Érem uns setanta dinadors, que ve a ser la quantitat de participants en la Trobada durant tot el dia, des de la presentació al dematí, fins al magnífic concert del cantautor Clàudio Gabriel Sanna, de l’Alguer, ciutat del nord de l’illa de Sardenya (Italià) on encara es manté el català. Un concert sorprenent per la qualitat artística dels tres músics del grup, i la novetat d’escoltar ritmes i melodies de la tradició sarda, d’una intensitat i un regust mediterrani força intens.

De la Trobada d’enguany ens hem emportat la satisfacció de conèixer nous amics, escoltar les cançons de Clàudio Sanna i comprar els llibres presentats pel seus autors: de Francesc Teixidó, «Les mesures tradicionals i antigues a la Franja», de Lluis Rajadell, «1956, l’any de la gelada» (que naltros encara recordem), i de Joaquim Montclús, «Vicenç Ferrer i Ramos, mestre i referent». També les cançons i palaures radicals del cantautor favarol Àngel Villalba, en rebre el XII Premi Franja, Cultura i Territori. I la constatació de que la gent del Matarranya, els de Clarió, el projecte «lo Bres» i altres iniciatives de defensa de la nostra llengua, li estant donant una nova empenta a la idea fundacional de l’Associació.

Tomàs Bosque

Anuncis

El negacionisme a Montsó i a Torí

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 20 de juliol del 2019)

El negacionisme, rebuig a una realitat empíricament verificable, està molt de moda darrerament. Pensem en el negacionisme del canvi climàtic, de  l’Holocaust o de l’existència de territoris aragonesos de llengua catalana, entre tants d’altres. A  principis de segle Facao, coneguda associació negacionista –nega que a l’Aragó hi haja territoris de llengua catalana, pròpia i històrica– sol·licità de la Fira del Llibre Aragonès de Montsó un stand per a presentar-hi publicacions negacionistes. La Fira, encara que coneixia el negacionisme de Facao, va atorgar-li un stand, i per més que rebés queixes contra la presència de Facao, no en va fer cap cas. L’stand de la FACAO segueix present avui en dia a la Fira de Montsó. Enguany l’editorial italiana Altaforte, vinculada a l’associació ultradretana CasaPound –el nom al·ludeix al gran poeta nordamericà Ezra Pound admirador i col·laborador del Duce–, sol·licità i obtingué del Saló del Llibre de Torí un stand per a presentar-hi les seues publicacions negacionistes –nega l’Holocaust i exalta el feixisme–, malgrat que el Saló coneixia el negacionisme d’Altaforte i la seua vinculació feixista. Les queixes no trigaren a aplegar al Saló: li anunciaren que si Altaforte hi era present no hi assistirien, entre d’altres, el col·lectiu bolonyès Wu Ming, en Carlo Ginzburg, en Piotr Cywinski, Director del Museu Memorial d’Auschwitz-Birkenau,  el dibuixaant de còmics Zerocalcare o l’Associació de Partisans. També la Regió i l’Ajuntament de Tori demanaren al Saló que no acceptés la participació d’Altaforte. Resultat: el Saló retirà l’autorització a Altaforte de participar-hi. Francesco Polacchi, director d’Altaforte, i membre de Casa Pound, presentà a fora del Saló les seues publicacions, entre les que destacava un llibre sobre l’ultradreta Matteo Salvini, i difonia  també obres com Léon Degrelle, fascism per Dio e la patria –Degrelle era cap de les SS belgues i es refugià a Espanya on el Caudillo sempre el va protegir–, mentre declarava que tenia tot el dret a la llibertat d’expressió i a participar al Saló. Se li va argumentar que el feixisme no és una expressió, sinó un crim.  Re, coses que passen.   

Artur Quintana i Font

 

 

Un Sant Jordi aragonès a Barcelona

(Pubicat al Diario de Teruel el 15 de juny del 2019)

Per Sant Jordi commemorem la nostra Diada Nacional i la del Llibre i la Rosa, una Diada aquesta que iniciada a Barcelona a la dècada dels vint del segle passat s’ha anat estenent per tot el món, i una Diada, que si s’acompleixen els anhels de la diputada n’Inés Arrimadas podria convertir-se també en Diada Nacional de Catalunya, ja que n’Arrimadas considera que el simbolisme de les Diades Nacionals no ha de ser de caràcter reivindicatiu, sinó com més neutre i innocu millor. Com que el Sant Jordi d’enguany jo em trobava a Barcelona, i no em volia perdre cap de les dues Diades, ni la Nostra Nacional ni la del Llibre i la Rosa, vaig decidir que el millor que podria fer era passar bona part de la Diada a l’stand del Centre Aragonès, i no vaig trigar gaire a presentar-m’hi, allà enfront del Liceu a la Rambla barcelonina, on hi vaig poder saludar el president del Centro Aragonés, i els socis, que en col·laboració amb els d’O corrinche, havien muntat i regentaven l’stand. Darrera el taulell havien muntat dos interessants panells: un amb el mapa de l’Aragó trilingüe on es mostraven els territoris aragonesos de llengua aragonesa, castellana i catalana, i un altre amb textos en llengua aragonesa de la Cancelleria Reial. Damunt del taulell hi havia una gran estesa de llibres en les nostres tres llengües: des d’Amigo Labordeta al Cami de Sirga d’en Moncada i fins a Crisalidas d’en Conte, sense oblidar la Gramática d’en Nagore, i molts més altres títols. A l’angle dret de l’stand na Marta Momblant signava Arbàgel, un revolt de l’amor, premi Guillem Nicolau del nostre Govern a obra en català, i al seu costat vaig poder saludar també n’Alberto Lamora, l’autor del poemari Mustang premiat a l’Ana Abarca de Bolea 2012. Entre els llibres de l’stand vaig descobrir, i comprar, un poemari de n’Andrés Castro Merino Cuasi Haikus. Chiquetas istorias. L’autor m’era conegut com a animador d‘A bespra Samboyana i el seu carteig amb en Desideri Lombarte. Resumint: un Sant Jordi molt ben aprofitat.

Artur Quintana

Palaures del Mesquí

(Publicada a La Comarca el 14 de juny del 2019)

La llista de palaures escrites
a eixam com si sembrarem blat,
els aniran bé als «Amics del Ch…»
del Mesquí, per cavilar un poc
sobre l’amistat i la llengua: (ç=z)

Agranera, crosta, panistre, batre.
Pany, serralla, gorronera, culla.
Cantrella, tosca, closca, almosta.
Fum, fam, put, pet, barret.
Çaprem, cascall, reglot, badall.
Rebeixí, junc, badoc, tarranc.
Fial, favó, nafra, ròcec, cotó.
Relleu, llanç, clamar, desilici.
Moliment, ofiarta, cingla, solc.
Llengut, llustre, corva, çofra.
Terne, franc, privat, endenyat.
Carxot, coixí, cruixir, baldat.
Pigota, encondolit, beta, beçó.
Borró, bony, bocí, ataüllar,
Clatell, çaboc, baldeta, torterol,
Bambolla, tarquí, aresta, arester.
Cànem, arreclau, camal, almut.
Escot, escotar, ciandre, agranar.
Espulla, suc, vipra, espinacs.
Follí, feix, estarnut, agró, cas.
Llindà, jarcia, sendera, llop.
Tèrbol, gentiscle, butiarn.
Andreu -insecte-, cabaç, segó.
Aranyola, llegiu, llegum, pus.
Escalfit, llúpia, marfega, pic.
Goleró, pardal, gafarró, pinçà.
Taraganya, andial, andola, frau.
Çabonera, tovalla, drap, lleme.
Groc, porc, brut, fred, tronc.
Gram, pam, nas, fluix, cruix.
Valer, Roc, Marc, Sebastià.
Porc, brut, sac, buit, fil, prim.
Dret, Suc, ull, sac, gras, llarg.
Hos, curt, panolla, pruna, set.

Les declaracions d’amistat
estan molt bé, però la nostra
llengua sol se mantindrà viva
i no desapareixerà en quatre dies,
si la parlem, la llegim i la escrivim.

Tomàs Bosque

El blog de “Viles i gents”

(Publicat a La Comarca el 26 de 2019)

Si voleu llegir les columnes en la nostra llengua que puntualment cada setmana es publiquen a ‘La Comarca’ i al ‘Diario de Teruel’ teniu un blog on apareixen totes des de fa prop de sis anys. A https://vilesigents.wordpress.com/2013/01 les trobareu agrupades cronològicament per mesos i també per categories o temes: Matarranya, ‘Lo Cresol’, ‘Viles i gents’, art, economia, lingüística, literatura, llengua, música i teatre, medi ambient, política i societat, toponímia, tradicions, reflexions i notícies. També hi teniu els coordinadors de les columnes: José M. Gràcia de ‘Lo Cresol’ i Carles Terès de ‘Viles i gents’, una biografia dels columnistes que participen en els articles setmanals i una breu història de l’inici de l’experiència en els dos mitjans escrits. El blog recopilatori va començar a funcionar el gener del 2013, primer les columnes de ‘Lo Cresol’ publicades al ‘Diario de Teruel’ i, a partir del juny, va anar incorporant-se les de ‘Viles i gents’ de ‘La Comarca’. En total en tenim prop de 600 columnes en la nostra llengua que donen informació i mostren l’opinió independent i plural des de les comarques del Baix Aragó-Casp, Matarranya i Baix Aragó. També podeu trobar les nostres columnes a la web que gestiona el company Natxo Sorolla http://www.lafranja.net des del 2009, 643 entrades a ‘Viles i gents’ i 248 a ‘Lo Cresol’. El grup d’articulistes de ‘Lo Cresol’ el formen actualment: Artur Quintana, Maria Dolores Gimeno, Juan Luis Camps, José Miguel Gràcia i Antoni Bengochea. Pertanyen al col·lectiu ‘Viles i gents’: José A. Carrégalo, Lluís Rajadell, Natxo Sorolla, Tomàs Bosque, Carles Terès i qui escriu la columna. Però la nostra presència a estos dos mitjans escrits és molt anterior al blog ‘Viles i gents’ i a la web ‘La franja’, l’experiència va iniciar-se el 1995 a ‘La Comarca’, d’això prompte en farà vint-i-cinc anys, i des del 2006 al ‘Diario de Teruel’.

Carles Sancho Meix

Cloenda de l’Any Fabra

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 30 de març del 2019)

L’Any Fabra fa un mes que es va acabar, però com que Tots els aniversaris tenen capvuitada, encara en podem parlar. Fabra establí les normes del català. Podia haver tornat a la llengua medieval, o centrar-se en la variant barcelonina, i no ho va fer, sinó que establí una normativa on qualsevol parlant català s’hi sabés retrobar. Quan Fabra  començà a estudiar el català no li calgué partir del no-res: el català havia deixat de ser oficial des de feia  uns dos-cents anys, però continuava sent-ho a Andorra, i el Registre Civil, que sempre havia estat dut per l’Església, i en moltes diòcesis  en català, havia passat a l’Estat  només el 1871. Existia una considerable praxi administrativa d’escriure en català, i  en literatura. A l’escola fins a la Llei Moyano de 1857 que només permetia l’ensenyament en castellà, aquest era als primers nivells en català per a passar al llatí als nivells superiors. No faltaven gramàtiques o diccionaris catalans. Resumint: la tan divulgada mistificació segons la qual Fabra s’inventà un català  artificial, no té més fonament que la catalanofòbia de tants filòlegs i comunicadors. Fabra, com tot normativitzador d’una llengua, hagué de triar entre diverses variants, i ho va fer considerant-ne  l’ús en la llengua parlada i en els clàssics, com ho havien fet molts altres normativitzadors, i entre ells els castellans. Mentre els normativitzadors castellans no foren mai perseguits com a tals pels governs, Fabra ho fou pels dos dictadors sota els quals malvisqué: en Primo l’expulsà de la  Càtedra de  Català, que recuperaria a la  República, i que tornaria a perdre quan els franquistes ocuparen Barcelona. Fabra s’hagué de refugiar a  Prada a la Catalunya Nord. Decisió necessària, perquè  podia esperar el pitjor, que l’afusellessen o condemnessen a cadena perpètua. Prova que això podria haver passat és que una de les primeres accions dels franquistes a Badalona fou anar a la casa de Fabra i saquejar-la escampant pel carrer els seus llibres i materials . El 1948  Fabra morí a Prada i hi és enterrat. No em consta que Pedro Sánchez hi anés en el recent viatge seu per Catalunya i Occitània a recordar els republicans.

Artur Quintana

Ensòmic o premonició

(Publicat a La Comarca el 24 de març del 2019)

Un home pinxo en posició de mascle alfa, muntat sobre un cavall, recorre al galop tirat els pobles del Mesquí, Matarranya i Bergantes, ficant per davall de les portes de la gent i per les gateres de les cases buides, fulletes que parlen d’una llengua mil·lenària de la que ells no hi volen que se’n digue el nom. Que no hi pot ser el que dic? Que no és possible que algú vagi per ahí a deshora, sobre un cavall desbocat, fent un mailing costós que, ves a saber si no l’ha pagat el mateix Steve Bannon, l’amic de D. Trump? Pos està clar que podrie ser possible. Abans no hi havie cavalls pel Matarranya, perquè en rucs i matxos la gent s’anave apanyant però ara, després d’aquell intent fracassat de negoci hípic per a rics de la “Meseta”, de la torre del Marquès, la gent ja s’ha aveat a trobar-se cavalls en genets que porten banderetes a la gorreta, a la polsera i al rellotge. I eixos paios, que de moment només tenen una presència folklòrica als pobles del Baix Aragó i dels voltants de la Caixa, com la gent se distraigue i poso a les urnes moltes paperetes seues, ja voreu quin sotrac li fotran a tot el que s’ha avançat fins ara en el terreny de les llibertats i l’ecologia, per detindre el canvi climàtic (que ells neguen); en la preservació radical dels drets humans i els valors democràtics, i en la protecció de la diversitat social i cultural. També en tot lo que s’ha fet per la nostra llengua, en lleis positives de les Corts d’Aragó; ho podrien destrossar tot sense contemplacions, perquè no tenen sensibilitat ni amor per la cultura.

Quina diferència en l’Alt Aragó, on s’està vivint, com una festa, la recuperació de la fabla: creació d’empreses en noms i productes etiquetats en aragonès, festes i fires al voltant, presentació de llibres i discos en aragonès, programes de radio i TV. Quina diferència i quina pena.

Tomàs Bosque