Aragonés y catalán en la literatura de Aragón

(Publicat al diario de Teruel el dissabte 21 de gener del 2023)

En aquest llibre es recullen les dotze ponències presentades del 14 al 16 de juliol del 2021 als cursos d’estiu a Jaca de la Universitat de Saragossa, publicades el 2022 com a volum 9 dels “Papers d’Avignon” per la càtedra Johan Ferrández d’Heredia i les P.U.Z. Els directors-editors del volum, J. Giralt i F. Nagore, declaren al pròleg que el aquest ofereix una visión amplia de una realidad poco conocida y poco atendida –tratada de soslayo en los estudios de la literatura en Aragón. Al llibre es deixa de costat el soslayo de costum, per a tractar-hi com cal les literatures en aragonès i català, les nostres pròpies i històriques.  En 359 pàgines tenim ara un esplèndid manual d’aqueixes literatures dels orígens al segle XIII i fins al mateix moment de la impressió del volum. Només flaqueja la primera ponència d’A. P. Lasheras sobre la literatura en aragonès de l’Edat Mitjana on l’autor la presenta com una de tantes  -de soslayo- dins d’un cafarnaüm de llengües i cultures –llatí, àrab, hebreu, occità, castellà, gallego-portuguès, català- tot afirmant que això no se produce de igual manera en ningún territorio afín –només cal mirar a Castella per a trobar-hi una situació quasi idèntica. La segona ponència és un estudi d’O. Latas amb molts materials nous de la literatura en aragonès dels segles XVII-XIX. Les sis ponències següents en dediquen tres a cada llengua per a exposar-hi a fons, respectivament, la poesia, prosa i teatre.  A les quatre darreres dos autors per l’aragonès i dos per al català reflexionen sobre l’ofici d’escriptor – el text de C.I. Nabarro és extraordinàriament crític sobre la literatura en aragonès. Totes les ponències sobre l’aragonès són en castellà llevat de les dues sagueres; totes sobre el català són en aqueixa llengua. Per a futures edicions dels cursos jaquesos s’hauria de corregir la poca presència de l’aragonès a les ponències. Fora ben convenient de dedicar-ne un en profunditat a les literatures medievals en aragonès i  en català, i a un lloc o altre s’hauria de presentar amb detall la literatura catalana dels segles XVI a XIX.

Artur Quintana i Font

Cartes al més enllà

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 17 de desembre del 2022)

Amb el títol Baules. Cartes generacionals s’ha publicat enguany a les edicions MMV de Cornellà de Terri a cura d’en David Pagès i Cassú un recull de cartes adreçades a 45 personatges catalans desapareguts per part de persones que  els coneixen bé. La gran majoria d’aqueixes lletres van acompanyades d’unes altres que els autors envien als descendents dels adreçats o als conciutadans de llur entorn. Amb aquest epistolari el curador aconsegueix d’establir continuïtat –baules– entre nosaltres i els que, en condicions prou difícils, ens han ajudat a ser el que som en aquests darrers cent allargassats anys, i el que pretenem ser  en un futur immediat que s’augura també difícil.  Hi trobareu de tot: 13 dones i 32 hòmens , amb predomini de lingüistes i escriptores/ors, que us en compto 18, com no podria ser altrament vist el pa que s’hi dona. Afegiu-hi 4 historiadores/ors i 5 pedagogues/ogs. Però també metges, artistes plàstics, músics, …, i no hi falta una aviadora republicana o un empresari. Els adreçats són de tot arreu i majoritàriament principatins –de na Català a en Fabra, …–  amb qualques valencians –na Didín Puig Grau, en Ferrer Pastor, …– i illencs –els Alcover-Molls, …–, un alguerès –mossèn Manunta– i 2 franjatins –en Desideri i en Moncada. La Guerra us la hi trobareu de pertot a les baules: com a la lletra que en Josep Segarra escriu a la seua  esposa, Maria Rúbies: l’abril de 1938 haguéreu de marxar … éreu esquerranoides. El pare havia fugit. La mare amb els fills (dues nenes i un nen, el petit al braç) anàveu muntanya amunt cap a un poblet on estaríeu segurs … La mare deia. “Si em  cau el nen, ja ens podem llençar tots avall!” El “nen”, l’hereu!, i més colpidors són els darrers mots de la lletra que na Dora Moll escriu a son pare, mort el 1991: Quant a política, m’estim més de no parlar-ne gaire. Si vostè aixequés el cap i veiés el que passa … ara l’Estat és una espècie de dictadura que cada cop més s’assembla a la dels anys cinquanta del segle passat.

Artur Quintana

Català d’incògnit

(Publicat al diario de Teruel el dissabte 26 de novembre del 2022)

Les converses de la família en lo nostre català franjolí destaquen del castellà general i sorprenen a més d’un a l’habitació de l’hospital Miguel Servet, on jeu mi pare malalt. Dies de vetlla trista. Al d’Alcanyís, en canvi, hospital de referència de les viles del Matarranya catalanòfon i del Baix Aragó, que ho és en part, les proporcions idiomàtiques s’equilibren més, i allí ningú s’estranya quan escolta la nostra diversitat de parles. Al de Saragossa una metgessa mos sint a mi mare i a mi, i pregunta d’a on som: la nostra parla li recorda la d’un amic que té a Valljunquera i d’un altre de la zona, una mica diferenciada. Lo mateix passa amb algunes infermeres, a qui comento la permeabilitat lingüística de les fronteres administratives, com a Navarra en lo basc o a la nostra Franja perquè tenim Catalunya a tocar. Lo primer veí d’habitació recent operat m’arriba a preguntar si a la vila ham parlat  català des de sempre, i li hai de resumir los nostres orígens idiomàtics durant la repoblació medieval des de la Ribagorça a les nostres terres del Sud; ell recorda els bascos que passen les vacacions a Jaca i que sense dificultat passen del basc al castellà en funció de l’interlocutor. La dona del veí següent no pregunta, sinó que reconeix quan li diu al marit que som catalans com ell, que és de Tarragona; i li explico que som aragonesos que parlam català, una informació nova per a ella. De totes les sorpreses la meua és més gran quan constato el desconeixement de molts aragonesos de la seua diversitat lingüística, alhora que m’alegra la voluntat de comprendre dels que pregunten, més tolerants que els polítics que mos silencien per por dels càlculs electorals des dels temps del LAPAO. Oscar Wilde va sentenciar que és pitjor que no parlon d’algú que que parlon mal. Este 15 de novembre al paranimf de la Universitat de Saragossa es va presentar solemnement l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua: cap conseller present, cap diari de la capital. Silenci de l’Aragó oficial en les seues minories.

María Dolores Gimeno

Acadèmia Aragonesa de la Llengua, del somni a la realitat

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 19 de novembre del 2022)

L’acte va ser solemne, brillant i emotiu, tan emotiu com autèntic. Més de dues-centes persones representant a les llengües originàries de la comunitat aragonesa, però ara minoritzades. La magnífica sala Paraninfo del paranimf de la Universitat de Saragossa feia goig. L’Acadèmia Aragonesa de la Llengua es presentava en societat. Hi eren presents quinze dels setze acadèmics, tots menys el director de l’Institut de l’Aragonés Ánchel Conte, que malalt, va ser present de manera telemàtica. Hi havia polítics, alcaldes i molts professors de l’àrea de Filologia de la Universitat saragossana. Per suposat molts representants de les associacions en defensa de les llengües, que van ser molt esmentats pels ponents. Els franjolins estaven molt i molt ben representats, també els del Baix Aragó històric i els del Matarranya. És emocionant gaudir de la mínima presència de la llengua castellana al cor de la Universitat saragossana, perquè tothom va parlar en aragonès i en català. Cal donar la enhorabona a tots els ponents, especialment al director general de política lingüística López Susín, al secretari de l’Acadèmia Juan Pablo Martínez i a Ánchel Conte, director de l’Institut de l’aragonès; però sobretot cal felicitar al President, el professor Javier Giralt, pel seu tarannà educat i respectuós. Va ser un veritable plaer sentir-lo parlar, amb un català (també en aragonès) mesurat, clar i ferm, de coneixement, historia, respecte, integració i dignitat. Com a colofó de la seua intervenció el poema d’en Desideri Lombarte Quedarà la paraula. El gran poeta matarranyenc va seguir sent protagonista en la veu del cantautor codonyerenc Tomàs Bosque, que va transmetre emoció, saviesa i intenció en la seua versió cantada del poema Les belles paraules, recalcant el final: «no, no, no, no és paraula forastera, és de casa». I gairebé no hi ha paraules per valorar i lloar la fi de festa que ens oferiren els millors i més autèntics joglars d’Aragó: la Chaminera, que insistien: «cal charrar, cal parlar». Bravo! Fins i tot uns minutets a la TV d’Aragó. L’endemà la prosaica realitat ens esclafeix a la cara: cap premsa escrita ni ràdio s’havia fet ressò de l’acte. Moltes gràcies.

Antoni Bengochea

Els arromanesos: una nació sense estat

(Publicat al Diario de Teruel 12 de novemembre del 2022)

De nacions sense estat en aquest món n’hi ha a caramull. En teniu prou de pegar una ullada al nostre estat espanyol i al veí francès de més amunt, tots dos estats són exuberants fossars de  nacions. Quan al segle XIX i principis del XX l’Imperi Otomà –també un altre gran fossar– s’anava esmicolant, podia semblar que els Balcans n’esdevindrien un de nou, ara sota la batuta greco-sèrbia –simplifico, és clar. No ha estat del tot així, però tampoc és encara aclarit del tot. Una de les nacions balcàniques que ara ho té magre per a subsistir és la dels arromanesos. Parlen una llengua romànica, parenta de les nostres, que, segons diuen, es diferencia del romanés sobretot en el lèxic: els arromanesos tenen molts préstecs del grec, i els romanesos de l’eslau –com  passa de manera semblant a la llengua basca, on els de Hegoalde tenen castellanismes i els d’Iparralde gal·licismes. La nació arromanesa es troba tripartida entre els estats de Grècia, Albània i Macedònia del Nord, que malden, especialment el primer, per fer-la desaparèixer.  La Unió Europea declara que cal protegir la llengua arromanesa i la cultura que conforma, però a Grècia encara és hora que se n’assabenten. A Albània els arromanesos són una minoria ètnica reconeguda oficialment, hi tenen un partit propi i, sí, a Tirana ensenyen arromanès a la Universitat. A Macedònia del Nord són també una minoria ètnica oficialment reconeguda, tenen ensenyament de la llengua a les escoles, diaris, revistes, televisió i partits propis. Al municipi de Crushova la llengua oficial és l’arromanès –i a l’escola també. Quan Romania al 1860, un any després de separar-se de Turquia, fundà escoles de romanès als territoris arromanesos sota govern turc, amb la intenció d’incorporar-los al propi estat, va aconseguir de desvetllar políticament els arromanesos, que, i simplifico de nou, a les dues guerres mundials del XX lluitaren per aconseguir un estat propi, de curta vida: pocs dies en 1917 i uns dos anys en 1941-1943. Si en voleu saber més de la nació arromanesa, i en agradable novel·la, llegiu Si la adelfa sobrevive al invierno del neerlandeso-arromanès Stefan Popa.   

Artur Quintana

Mil paraules

(Publicat a La Comarca el 6 d’octubre del 2022)

Lo llenguatge escrit que fem servir les persones per comunicar-mos, a la vista està que cada volta és més breu i més visual. De fet, sol cal fer un repàs per la seua evolució des de les cartes postals fins als actuals missatges de WhatsApp. Tindre una bona habilitat lingüística d’expressió escrita en este context fa temps que va dixar de ser rellevant, per donar pas a noves formes d’escriptura més sintètiques i immediates, sovint plenes d’abreviatures, substitucions de lletres… i petites icones gràfiques que els fan costat.

En este context de substitució de la paraula escrita, hi ha un element gràfic que va aparèixer fa pocs anys i que per la seua riquesa iconogràfica ha resultat ser tot un món. Estic parlant dels stickers. Pa qui el nom no li digo res, són petits arxius gràfics que servixen per expressar reaccions. Les aplicacions de missatgeria mòbil en tenen de predeterminats, però també donen la possibilitat d’incorporar-ne d’altres des de fonts externes. Lo meu interès pels stickers radique en esta tipologia última.

En converses duals o grupals d’una certa confiança és fàcil que se n’envion. Especialment los adolescents en fan molt ús, i un testimoni d’este grup social m’explique que a voltes se fa una mica allò de traure a lluir «lo bon sticker que tinc», perquè «quedes com un crack» si encaixe com anell al dit pa «contestar a lo que ha dit fulanito» (bromes a part). Tingos l’edat que sigo, perfectament te’n poden arribar d’animals, de cultura pop, de política… i d’altres coses que ometrem. També a través d’aplicacions específiques se’n pot fer de personalitzats, és a dir, per exemple, pots convertir la teua foto o la del teu amic en un sticker.

Totes estes icones no cauen en sac foradat, perquè quan una t’agrade tens l’opció de guardar-te-la i fer-ne ús. En conjunt es produïx un teixit d’intercanvi global d’estos elements gràfics, que ara més que mai, en el context de la comunicació escrita, reforcen allò de: «una imatge val més que mil paraules».

Estela Rius

Totes a l’Ixufrina!

(Publicat al Diario de Teruel l’1 d’octubre dl 2022)

Sempre que parlo de l’estat de les llengües pròpies de la nostra terra m’invaíx un sentiment bastant pessimista, podríem dir negatiu (lo panorama no és per a menos), però estos dies una espurna d’optimisme s’ha encès arrel de l’esdeveniment cultural que es celebre avui a Fonz: lo primer Ixufrina Rock, un festival alternatiu organitzant per gent jove i amb l’objectiu de reivindicar les llengües pròpies d’Aragó des de la cultura, amb xerrades, concerts i presència de les associacions que treballen sobre el tema. Una oportunitat d’or per conèixer grups de música del nostre territori que de manera valenta trien fer les cançons en les seues llengües maternes. A més, està clar, de l’aplec de gent que mos movem per la defensa de la llengua i d’altres que, potser arrel del festival, s’hi acabaran implicant més. Un projecte que entusiasma molt tenint en compte la realitat i la vitalitat del català i l’aragonès a casa nostra, on sempre s’ha criticat (i m’incloc) la manca de xarxa entre entitats i col·lectius defensors de les llengües, molt més entre gent jove. Doncs ja ho tenim, un primer pas (que ve de molts pasets previs i una faena incansable feta des de les associacions als propis artistes) per a crear estos vincles entre els parlants d’aragonès i de català que no obliden aquella premissa bàsica per entendre la nostra realitat i és que, les llegues pròpies d’Aragó, l’aragonès, lo català i lo castellà, formen part del patrimoni col·lectiu de totes les persones aragoneses, no sols d’aquelles que les parlen. Crec que es una gran oportunitat per fer nàixer o, com a mínim, sembrar un bon grapat de llavors de futurs projectes que tindran la llengua materna i la seua promoció com a punt central i vertebrador de moltes idees noves que poden aportar aire fresc i esperança als moviments de defensa de les llengües. En tot això, la meua intenció no ere fer cap spot publicitari però, si teniu oportunitat, aneu a l’Ixufrina! Estic segura de que no us dixarà indiferents.

Raquel Llop

Adagis i refranys antics

(Publicat a La Comarca el 16 de setembre del 2022)

Tal i com están escrits a un llibret de 1736:

Al home que de tu fia, fia dell, ques cortesía.

Amistat per interés, no dura perque no ho es.

Ab lo qui beu masa vi, negocia en ell dematì.

A ningù demanaràs los diners que guardaràs.

A carn dura, dent agùda.

Allo quet importa à tu no ho deixes fer à ningù.

A riu rebolt, ganancia de peixcadors.

Bofetada que not puixes vengar, no te la deixes pegar.

Bo es viure per a veure.

Bon dia es lo que plou, sino apedrega.

Com tingues gran paciencia, i persevères, eixiràs ab la cosa quemprengueres.

Caldera vella, ò terrat, no està sens bony, ò forat.

Canteret nou, fa laygua fresquèta.

Cada ollèta, trova la cobertorèta.

Cada hu plora sòn dol à la llum del sèu cresol.

Corbs en corbs nos piquen.

Concell que no es bo per à tu, nol dones a ningù.

Cent de un ventre, y cada hu de sòn temple.

Deixa diners als amichs, si vols tenir enemichs.

De lo que no has estudiat no tractes, ques necetat.

Dos galls en un galliner, no canten bè.

Dels escarmentats, ixen los avisats.

Dels qui fuigen, algù sen escapa.

De nit tots los gats sòn pardos.

En dirse les veritats, se perden les amistats.

En la presencia del Sol, poca es la llum del cresol.

En lo Invern per la moquita, y en lo Estiu per la calor, sempre es bo dur mocador.

En burles, ni en vères, ab tos matjors no partixques peres.

Hon no hià sanch nos fan botifarres.

Hon se fa foch ix fum.

Lo millor bocì del plat, daràs a qui tangendrat.

Lo fill qui à sos pares bat, ja lo Infern tè aparellat.

Lo qui no vol traballar , no pot fer sinos gastar.

La pobrèa es farà rica, si à menjar poquèt saplica.

Lhoste, com lo peix menut, al cab de tres dies put.

Lo sabi sab que no sab, lo simple tot ho tè al cap.

Tomás Bosque

Un merescut homenatge

(Publicat al diario de Teruel el 3 de setembre del 2022)

Amb el títol Arredol d’a Parola. Conoxer, amar, esfender l’aragonés s’acaba de publicar per part de l’Instituto de Estudios Altoaragoneses, el Diploma de Especialización en Filología Aragonesa de la Universitat de Saragossa, la Direcció General de Política Lingüística, el nostre Govern i la Càtedra Johan Ferrández d’Heredia un volum de 472 pàgines en homenatge a dos cappares de la renaixença de la llengua aragonesa i la cultura que conforma: Francho Nagore i Jesús Vázquez, amb motiu enguany de la jubilació com a professors universitaris. Conté sengles semblances dels homenatjats i 29 articles que tracten molt majoritàriament de l’aragonès o d’aquesta llengua junt amb d’altres en 24 casos, i en cinc d’altres llengües: basc 1, català 3 i gallec 1. Les semblances i 17 articles són escrits en castellà, 7 en aragonès, 4 en català i 1 en gallec. Us en faig una breu espigolada: confio que amb els treballs de Juan Carlos Moreno Cabrera: La denominación del aragonés i de Javier Terrado Pablo: El aragonès: problemática de una lengua en época medieval, que se sumen al ja publicat El aragonés medieval de Guillermo Tomás Faci, s’haurà acabat de qualificar l’aragonès de llengua inexistent o, com a molt, d’un invent. Amb Invitación a un estudio horiométrico de la frontera lingüística de Benasque de Ramón de Andrés Díaz, si es compleix aquesta invitació, i s’estén a unes quantes viles més de la ratlla ribagorçano-lliterana, sabrem per on anem, i no ens haurem –els romanistes– de tirar-nos els plats al cap avui sí i demà també. Observeu el joc de llums i ombres de Avances, oportunidades y lìmites en el proceso de revitalización del euskera: el caso de Andoain de Patxi Baztarrika Galparsoro, i no puc deixar de citar-vos, que ens toca molt de prop, Ramon Sistac i Vicén: Per una història lingüística dels altres i d’un mateix on escriu. … aquell dia nefast, d’intolerància, d’incultura, d’intransigència i d’odi concentrat passarà a la història de la Franja com Els Fets de la Codonyera. Ja ens perdonareu que l’espai no done per més comentaris. Llegiu el volum que molt ens cal.

Artur Quintana i Font

En el centenari d’en Gabriel Ferrater

(Publicat al Diario de Teruel el 30 de juliol del 2022)

La gallina ponicana

fa deu ous cada setmana:

        En Ferrater nasqué el 20-5-1922 en una família de la bona burgesia vinatera reusenca, que la Sedició Franquista destruiria. Professionalment sempre malvisqué com a escriptor i de feines editorials, sense que mai a Seix i Barral, on la seva tasca fou decisiva, li oferissin un càrrec com cal. Quan semblava que se li podria obrir una carrera universitària, pocs dies abans de fer els cinquanta anys, el 27-4-1970, es suïcidà a Sant Cugat. L’Ara del Sant Jordi passat  el qualificava encertadament de Lúcid, intel·lectual, eròtic, torturat, autodidacte, erudit, rebel, vulnerable, apassionat, autoexigent…, que amb només tres llibres escrits entre 1958 i 1963 … ens sacsejà i renovà la poesia i amb un bon gruix d’articles la critica literària i la lingüística, si més no d’altres temàtiques llegiu-ne l’esplèndida que féu d’en Golo Mann. Amb motiu del centenari se n’han publicat dues biografies obra d’en Jordi Amat i de na Marina Porras, aquesta última acompanyada d’una ampla selecció de textos ferraterians, i se n’anuncia per a enguany l’inici de l’edició de l’Obra Completa per part d’en Jordi Cornudella. Li plaïa la provocació, la rebentada de teories i ideologies, l’exabrupte i l’insult. Parlant de sintaxi catalana considerava  que en Coromines  feia catúfols des que es dedicava a la toponímia, mossèn Alcover i en Moll burrades, i en Badia potineries de pastisser. Era apassionadament  en contra de la poesia social i dels nacionalismes, del català deia que era un moviment burgès explotador dels treballadors andalusos. Amb son germà han estat adscrits a l’Escuela de Barcelona, aquell invent de na Carme Riera, i així la dotaren d’una ombra de dignitat, i  malgrat tot, fou sempre, com a català que soc declarava, escriptor i pensador en català, sense wenn und aber com li hauria agradat de dir. Jo  hi vaig tenir un contacte epistolar indirecte: em cita en una lletra a en Carbonell, criticant-lo per haver-me encarregat l’article Literatura alemanya de la GEC, tan mal fet que si l’hagués escrit la gallina ponicana, l’hauria fet millor. Re, coses que passen.

Artur Quintana