De llengües perseguides

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 10 de març del 2018)

          Hi ha molts catalans que afirmen ser bilingües i diuen que parlen en català als qui parlen en català i parlen en castellà als qui parlen en castellà. Això seria una cosa natural, però en general només ho practiquen la gran majoria dels catalanoparlants, perquè la costum habitual és que la gran majoria dels castellanoparlants no senten la obligació social (fora de l’escola) de parlar en català, perquè com (segons ells) tots ens entenem en la llengua espanyola, per què cal parlar-ne un altra? (que suposo que consideren no espanyola). Aquestes persones que de costum ni empren el català ni el volen emprar ni són bilingües ni són catalans: són espanyols que viuen a Catalunya. Jo, franjolí, que no sóc bilingüe de naixement, però sí per obligació, sóc aragonès i tothom així m’ho reconeix, però per què? Perquè sempre parlo en públic en castellà. Imagineu-vos que jo intentés parlar sempre la meva llengua materna (el català) que com científicament està demostrat és una llengua aragonesa; no solament ningú em consideraria aragonès, sinó que la gran majoria d’aragonesos em titllarien d’enemic d’Aragó, de antiaragonès. Doncs això mateix fan gran part dels castellanoparlants a Catalunya: negar-se a parlar en català, exigint la mateixa condició de catalans i els mateixos drets lingüístics que els parlants vernacles. La senyora Arrimadas es queixa de que el castellà es tracta a l’ensenyament com una llengua estrangera, com l’anglès o el francès (dos hores obligatòries). Doncs, senyora Arrimadas, vostè em dirà com se tracta a l’Aragó la meva llengua o a l’aragonès, que són opcionals i ningú té la obligació de conèixer-les: si més no com una llengua estrangera molt exòtica (clar que, segons el seu partit, a qui li pot interessar seriosament l’ensenyament d’una L.A.P.A.O. o L.A.P.A.PY.P.?)

          Comprenc que als espanyols que viuen a Catalunya els interessi la substitució lingüística, imitant als francesos que vivien a Brussel·les, i molts altres casos en els que la llengua imperial es menja al peix petit, però també comprenc els catalans que s’hi resisteixin, abans de convertir-se en una mena d’aragonès, de llogaret d’Astérix, o de reserva índia.

Antoni Bengochea

Anuncis

El Dia Internacional de la Llengua

(Publicada a La Comarca el 23 de febrer del 2018)

Per a celebrar el Dia Internacional de la Llengua Materna, el 21 de febrer, el Govern d’Aragó, a través de la Direcció de Política Lingüística, ha publicat un ampli i variat programa d’actes per a divulgar i promocionar les dos llengües minoritàries aragoneses: el català i l’aragonès. Una convocatòria instituïda per la Conferència General de la UNESCO en 1999 i que busca promoure el multilingüisme i la diversitat cultural que és una part molt important del nostre irrenunciable patrimoni immaterial.

De les 122 activitats programades enguany, 83 es fan en aragonès i 39 en català. D’estes últimes 16 tenen lloc a la comarca del Matarranya. Resulta ben estrany l’escassa presència de convocatòries en català al nord de la Franja: a la Ribagorça i també a la Llitera. I més sorprenent que a les 7 viles del Baix Aragó catalanoparlant no hi hague programat ni un sol acte per a commemorar el Dia Internacional de la Llengua Materna en la nostra llengua. Precisament en un territori on s’està produint una ràpida substitució lingüística a favor del castellà per la falta de promoció de la llengua pròpia del territori.

Les activitats programades enguany a la comarca del Matarranya estan organitzades per diferents entitats i tenen lloc als centres educatius. Als CRAs Algars, Matarranya i la Freixneda i a l’IES Matarraña de Vall-de-roures. Clarió, l’Associació de Mares i Pares en defensa del català, ha organitzat amb altres entitats dos jornades plenes d’actes. Una a Vall-de-roures i una altra a Queretes, on es presentarà el CD del grup Ya babé ‘Cantant Desideri’ i on haurà una actuació de la formació musical entre altres activitats. Dins d’esta convocatòria també hi tenim una iniciativa que ha sorgit a l’IES Matarraña de Vall-de-roures: ‘Iaios a l’Insti’, jornada de llengua i memòria oral. La gent gran anirà al centre de secundària per a compartir amb els alumnes les receptes de cuina tradicional i per a jugar a la morra. D’esta trobada intergeneracional es farà un programa de ràdio on es parlarà i es valorarà la iniciativa… I molts més actes programats que podeu consultar a http://www.lenguasdearagón.org

Carles Sancho Meix

Tots los de la Torre són…

(Publicada a La Comarca el 19 de gener del 2018)

Totes les viles tenen frases fetes, acudits i cançonetes populars per enriu-se’n dels pobles veïns, i com la tradició és recíproca mai passa res. Perquè és una manera d’alliberar tensions tribals o velles malvolences del passat. L’únic problema que hi ha, que algunes persones eixes coses que sempre s’han dit i cantat a les bodegues i al carrer se les prenen massa a la tremenda.

La forma d’enraonar de cada poble de la Franja, com mai hem tingut normes i comboi de la nostra llengua catalana perquè les lleis borbòniques i els funcionaris castellans s’han cuidat molt bé de que no les tinguérem, també és una font inesgotable per burxar al forat dels sentiments particulars dels pobles veïns. Així hem vist a forasters enfotent-se’n dels de la Codonyera pels nostres originals “diau“, “pial”, “mial”… I naltros mos hem rigut dels de la Torre (velilla) perquè fan l’adverbi “ja” com, “Cha” ha vingut; quan naltros, per més inri el fem a la castellana, “ya” ha vingut.

A casa nostra, com a cançoneta poca-solta desfavorable, només ne recordem una que, de segur, van inventar els de la Torrocella que, en qüestió de posar noms i fer burla als forasters, són tan de la sorna com los de Castellseràs. La cançoneta diu: “Codonyera menbrillera gente de poca razón, sucarraron un gorrino pasando la procesión”. Qui sap si lo de descreguts i liberals ja ho portem damunt des d’antic. Alguna cosa bona hem de tindre.

Ara jo hauria d’escriure la comparació maliciosa que els vells del lloc contaven dels de la Torrocella, Castellseràs i Alcanyís; però no ho feré perquè visc a un d’eixos pobles, tinc molts amics a l’altre, i vaig a Alcanyís molt a sovint.

Sobre la cançoneta del títol, i sobre la carta que, allà quanta, hi van escriure al Governador els de la Canyà de Beric, quan se’ls hi va trencar la campana, en parlarem un altre dia que ara no hi cap.

Tomàs Bosque

Paradoxa de paradoxes

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 23 de desembre del 2017)

Sabem que tots els espanyols som iguals davant de la llei, però molts ignoren, o ho fan veure, que la llei no és igual per a tots els espanyols. Pot semblar paradoxa, però és l’amarga realitat on ens toca viure a bona part dels espanyols. Un exemple diàfan: la Constitució estableix que a Espanya es parlen diverses llengües, el castellà i “las demàs”. Si sou un parlant de “demás”, malament, perquè malgrat que la Constitució defineix llengua oficial dient que tothom té l’obligació de saber-la i el dret de parlar-la on siga i amb qui vulga, veureu que en realitat aquesta definició només s’aplica a la llengua castellana, mentre que els parlants de “las demás” tenim el dret de parlar-les, a tot arreu i amb qui vulguem, però no podem exigir que ens entenguen o contesten en “el demás” en què ens hi hem adreçat. Queda en la bona –o mala- voluntat de l’interpel·lat, que, per contra, té dret d’exigir que li parlem en castellà i l’entenguem. Dirigiu-vos a un policia en aragonés/català! Si és bonhomiós, de discret nacionalisme castellà, pot passar que diga que no us entén, i que parleu castellà. Si teniu fusta de màrtir, insistint que aragonés/català són llengües oficials a Aragó i un policia  ha de contestar en la llengua en què us hi dirigiu, i ell, bonhomiós,  diu que a l’Estatut no consta oficialitat d’aragonès/català, però repliqueu que la Constitució és per damunt de l’Estatut, acabareu malament, i si no és bonhomiós  i nacionalista castellà arravatat, ai! No cregueu  que això no passa al País Basc o al Valencià perquè la llengua “demás” també hi és oficial segons els estatuts. Els resultats seran els mateixos, i també acabareu denunciat per desacat a l’autoritat. Els mitjans n’informen sovint.  Un altre exemple: si sou membre de la Fundación Francisco Franco teniu la llibertat d’expressió que garanteix la Constitució, però si sou membre de l’Assemblea Nacional Catalana o d’Òmnium Cultural la vostra llibertat d’expressió és motiu per a encarcerar-vos, com passa a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, presidents d’aqueixes institucions. Els exemples són fàcilment multiplicables.

Artur Quintana

Tècniques d’estudi

(Publicada a La Comarca el 22 de desembre del 2017)

Es més que segur que a escola els mestres mos degueren ensenyar les tècniques d’estudi més usuals, com ara subratllar, resumir o fer esquemes. Però jo deuria ser bastant dur de mollera perquè memoritzava a base de repetir les coses una i mil voltes, com una lletania, sense l’ajuda de cap atre procediment. I ho fea bé mentalment o bé recitant, o inclús cantant a la manera de les taules de multiplicar. Va ser d’eixa forma com em van quedar gravades per a sempre llargues llistes de noms, com la dels dotze fills del patriarca bíblic Jacob (Rubén, Simeón, Leví, Judá…), o la dels profetes, majors i menors (Isaías, Jeremías con Baruc, Ezequiel y Daniel…). Es tractave possiblement del sistema més complicat i menos recomanable. Allò demanave un gran esforç mental, i també de temps. I és possible que fore una cosa genètica. Perquè ma iaia Adoracion, que va nàixer al 1888, també se sabie els noms dels fills de Jacob. I se’ls havie adeprés sixanta-cinc anys abans que jo pel mateix mètode repetitiu.

Em va costar una mica comprendre que sol amb aquell sistema no aniria molt lluny. Perquè sempre et podies saltar algun nom o oblidâ’t alguna frase. I, cavil·lant-cavil·lant, vaig tindre l’ocurrència de provar amb les denominades regles mnemotècniques. La primera regla que vaig aplicar va ser precisament en l’assignatura de religió, més concretament per a treballar les benaventurances i no dixar-me’n cap. I el que vaig fer va ser seleccionar les primeres dos lletres de la paraula principal de cada una. El resultat va ser un estrany però molt enganxadís “PO-MA-LLO-HA-MI-LI-PA-PE”. Tot i els dubtes inicials, ho vaig provar i vaig comprovar que aquell sistema funcionave i que ere molt útil.

Bienaventurados los PObres de espíritu porque de ellos es el reino de los cielos.

Bienaventurados los MAnsos…

Bienaventurados los que LLOran…

I així successivament.

Més tard van vindre les llistes de les ciutats de França, d’Alemanya, d’Anglaterra, d’Itàlia…, la de “los reyes godos”, les dels partits judicials de cada una de les províncies d’Espanya i moltes més.

Ara, el “pomallohamilipape” (així, d’una tirada) va ser el primer i m’ha acompanyat tota la vida. I a n’estes alçades difícilment l’oblidaré.

José A. Carrégalo

Toponímia de la Comarca del Matarranya

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 16 de desembre del 2017)

Lo passat dissabte 25 de novembre va tenir lloc a Queretes la presentació del mapa toponímic del terme. És sens dubte una important fita d’un llarg procés iniciat des de l’Associació Cultural del Matarranya com a proposta de contingut del conveni establert entre esta organització i la Comarca del Matarranya. Los topònims dels nostres pobles són un tresor històric i lingüístic impressionant. Lo que vam presentar a Queretes van ser tres mapes on se recollien los topònims dels diferents elements del terme. L’acte, considerat de màxima importància, va comptar amb la presència del president de la Comarca del Matarranya i també de l’alcalde de Queretes. Desprès de les presentacions i actes protocol·laris les tècniques de la comarca Olga Ric i Anna Casasús van detallar com s’havia estructurat lo procés i la feina feta fins la data. Des de les primeres reunions amb ASCUMA, associació encarregada de la coordinació dels col·laboradors dels diferents pobles, la sintonia a estat total. La necessitat, avantatges i fruits que s’espera del treball són culturals, lingüístics, històrics, topogràfics, socioeconòmics (turisme), etc.

Com a coordinador de la recollida dels topònims de Queretes vaig agrair amb molt d’orgull la bona disposició d’un munt de vilatans que m’han ajudat de manera entusiasta. També que el tema va començar ja als anys 70 del segle passat en aquella organització nomenada Associació Cultural Gent Jove i que encara perviu. Allí treballava incansable Toni Llerda i amb ell vam fer los primers treballs. Un dels seus fills, l’Andreu, ha sigut una de les persones que més informació m’ha aportat. També pastors, grangers, agricultors, caçadors, especialment de los que mos trobem als esmorzars de dissabtes i diumenges. I gent de l’Associació Cultural Medievo. En total mes de 800 topònims i antropònims que hem tingut que reduir a 260 per poder plasmar-los en un mapa llegible. Visites in situ, localització topogràfica exacta, fotografies, exposicions, en fi, tot un seguit d’activitats i accions que en cap cas s’acaben amb la presentació feta dissabte per un motiu molt elemental: el tema es apassionant i com deia lo nostre estimat Desideri Lombarte, conèixer pam a pam la nostra pàtria menuda és un plaer indescriptible.

Juan Luís Camps

Ucronia

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 de novembre del 2017)

A Noruega no cal ucronia, a Aragó sí.

És sabut que entre Aragó i Noruega existeixen forts paral·lelismes històrico-lingüístics. Vaig tractar aquest tema no fa gaires anys en un col·loqui a Graus. Ara hi torno amb més detalls. Allà, com ací, parlen tres llengües. Fins a Kalmar (1397), quan Noruega fou incorporada a Dinamarca, parlaven noruec al sud i sami (lapó) al nord, després s’imposà el danès com a llengua escrita oficial i aviat també parlada, mentre noruec i sami sobrevivien en l’oralitat dialectal. Quan les guerres napoleòniques Noruega s’independitzà de la tutela danesa. Aleshores consideraren que per molt danitzada que fos la llengua oficial, calia canviar-li el nom: se’n diria noruec i se li donaria uns canvis mínims per a fer veure que no era danès. Quedava un problema: als territoris on seguia viva en l’oralitat dialectal la llengua noruega, aquesta s’unificà, i des d’aleshores hi ha dos noruecs que cal diferenciar. Al noruec danitzat se li diu llengua escrita (bokmal) i al noruec unificat neo-noruec (nynorsk), que s’ha anat introduint a l’escola i a l’administració. El sami començà a ensenyar-se tímidament el 1959 amb progressos actualment. La situació noruega és força pareguda a la nostra: fins a Casp (1412) aragonès i català eren oficials. Amb els Trastàmares s’imposà el castellà, i l’aragonès quedà a l’oralitat dialectal. El català continuà en precària oficialitat. Fins que el 1707 tots els aragonesos fórem sotmesos a la llengua i lleis borbòniques de Castella. La victòria austriacista del 1713 a Açuara i l’avenç cap a Madrid de les nostres tropes portà a la pau de Nimega: els Borbons mantenien Castella i Carles d’Àustria era proclamat rei d’Aragó, com tots sabem. Aleshores consideràrem que per molt castellanitzada que fos la llengua oficial calia canviar-li el nom: en diguérem aragonès i li vam fer uns canvis mínims per a fer veure que no era castellà –allò de la “ny” i “ç”, i fora “ch”!. Per la unificació dels dialectes aragonesos calia fer diferenciació: a l’aragonès castellanitzat li diem baix-aragonès, a l’unificat alt-aragonès. El català tornà a ser oficial. Els paral·lelismes amb Noruega són veritablement impressionants. Tant ací com allà la tendència és d’unificar ambdues llengües.

Artur Quintana