Jo també vaig escriure a <>

(Publicat a La Comarca el 15 de maig del 2020)

Pa les darreries de l’any 2005 vaig publicar la meua primera columna amb el títol El riu de la llengua, a «Viles i Gents», quan ja portava publicant-se deu anys. L’equip de «Viles i Gents» m’havia invitat a participar en aquell projecte. Coneixia molt bé a tots els «vilatans» i em vaig incorporar a l’equip amb molt de gust. Val a dir que per aquell temps publicava jo amb certa regularitat a la columna d’Opinió de La Comarca, però en castellà. Ves per on, al poc temps, desembre del 2005, amb l’amic Ramón Mur, que tenia molt bona relació amb el director del Diario de Teruel -escrivia la columna «El Contorno»-, vam pensar de proposar-li una columna sabatina en català. Ramón Mur va parlar amb el director i el projecte li encaixà. Mentrestant jo havia contactat amb els components de l’equip de «Viles i Gents» i amb unes quantes persones més interessades en col·laborar en la nova columna. Vàrem proposar una sèrie de noms i per majoria decidirem «Lo Cresol»: sonava bé, era una paraula força matarranyenca i potser el llum del cresol ens enllumenaria en el nou camí a recórrer. Tot va anar com oli en un cresol i el 4 de febrer del 2006 publicava la primera columna que acabava amb aquests versets.

Per les terres de Terol
volem dur l’enteniment;
tenim flameta al cresol,
però bufe massa el cerç.

Cresolaires i vilatans vàrem decidir dedicar-nos exclusivament a les nostres columnes de La Comarca i del Diario de Teruel, per tant jo vaig deixar d’escriure a «Viles i Gents», la qual cosa vol dir que només vaig escriure, si mal no recordo, dues columnes a La Comarca. Tot dos equips hem mantingut una relació força estreta, fins i tot els primers anys fèiem una reunió anyal que acabava en un sopar ben animat. Vint-i-cinc anys de «Viles i Gents» són molt anys i ho hauríem de celebrar passat el maleït confinament. Esperar els vint-i-cinc de «Lo Cresol» seria massa, ni més ni menys que l’any 2031. Endavant vilatans!

*Publiquem una columna de tots els que al llarg d’estos 25 anys
han format part de Viles i gents.

José Miguel Gràcia

Caldrà

(Publicat a La Comarca el 17 d’abril del 2020)

Es compleixen 25 anys de la columna ‘Viles i gents’, un aniversari redó que hauria de portar a la reflexió, a la recapitulació i a les propostes de futur. Però la fita arriba en mal moment, no cal dir-ho.

Caldria recordar els precedents que van preparar el terreny per a que La Comarca fora un terreny adobat i assaonat per a que la llaó prosperara quan la va tirar a eixam Ramón Mur. Anys abans del primer ‘Viles’, el periòdic ja publicava articles de divulgació, costumistes i folklòrics escrits en català sobre diferents pobles de la comarca del Matarranya. Hi van aparèixer textos de Toni Llerda, Desideri Lombarte i Pasqual Vidal, entre d’altres. Eren els primers escrits que es publicaven al periòdic en la llengua pròpia del Matarranya i de part del Baix Aragó.

Anys després, Ramón Mur posaria en marxa la publicació de textos en català com una secció permanent, i la iniciativa, ‘Viles i gents’, va collar, fins avui. Aspirava a que els catalanoparlants del Matarranya i el Baix Aragó s’identificaren amb l’expressió escrita de la seua pròpia llengua. No sé si ho ha aconseguit, ni tan sols si hi ha contribuït. Voldria pensar que sí.

Però avui tot això queda en un segon plà, enterrat sota un aclaparador allau d’incertesa, dolor i por per culpa d’una epidèmia que fa trontollar una societat que, fa poques setmanes, pareixia sòlida i indestructible.

Lluís Rajadell

Limitacions ‘chapurrianistes’ (als 25 anys de Viles i gents)

(Publicat la La Comarca el 10 d’abril del 2020)

Fa més de cinquanta anys alguns ja replegàvem vocabulari que sentíem dir a la gent naixcuda al segle XIX, i també escoltàvem en molta atenció les converses i cançonetes tradicionals. I en los amics de l’Estudi -escola- jugàvem a l’eixagueda, les xapes, a l’arrenquen i aturen, al marro, a saltar la corda, o al bater, joc de pilota en dos equips paregut al beisbol. Per ixo entenem molt bé què acabarà passant quan apareix un nou grup d’entusiastes xapurrianistes que se moren d’amor per la nostra llengua, però només parlen i parlen en castellà, i ho escriuen tot en castellà, ixo sí, posant de tant en tant la floreta d’un topònim o una expressió nostra, escrit també a la castellana. Com si el castellà necessitare per existir que, els que no respecten lo que han dit tantes voltes els acadèmics de la RAE sobre el català d’Aragó, li penjaren a les orelles un panical, un picaculs o un passaripiaus florit dels que ara creixen per les eres ermes dels nostres pobles.

Està clar que l’enfornada actual dels xapurrianistes arriben massa tard, quan el vocabulari en que ells treballen s’ha reduït de manera perillosa i no els aplegue ni per fer demostracions de primer d’infantil de Chapurriau. I no exagero, perquè entre els que mantenim la llengua, en les condicions dels anys 50-60 del passat segle, i els que es mouen en la immersió totalment castellanitzada dels raders vint anys, hi ha una distància insalvable.

Algun dia se n’adonaran que ixo del ‘chapurriau’ o xapurrejar, no és altra cosa que un terme despectiu inventat a la part castellana de l’Aragó, per senyalar la manera confusa que tenien de parlar, la gent de la Franja, quan intentaven fer-lo en castellà. Fenomen també conegut a la ratlla del portuguès i el castellà; o el que diu de l’època de la colònia portuguesa una crònica recent: «el portugués chapurreado fue durante tres siglos la lengua de comunicación entre europeos de todas las naciones en gran parte del litoral asiático». M’agüela Petra parlave molt poquet el castellà xapurrejat, i el català d’Aragó perfectament; m’agüelo Tomás, com va anar a l’escola, parlave català i castellà perfectament.

Tomàs Bosque

A tots els vilers

(Publicat a La Comarca el 3 d’abril del 2020)

En la commemoració dels vint-i-cinc anys de la columna de ‘Viles i gents’ a La Comarca m’agradaria recordar i donar les gràcies a aquells vilers que ens van acompanyar durant un temps però, que per diferents raons, van deixar de col·laborar molt al nostre pesar. El primer de tots ells va ser el calaceità Miquel Blanc, viler durant el final dels noranta i principis del 2000, també ens va donar suport el poeta freixnedenc Juli Micolau a les acaballes dels noranta i el periodista beseità d’adopció que treballa a l’Ajuntament d’Alcanyís Josep Puche ens va fer costat escrivint en la primera dècada del 2000. Dos codonyerans, el segon d’adopció, José Miguel Gràcia i Artur Quintana, van passar per viles breument perquè de seguida van liderar una nova columna en català -‘Lo Cresol’- al Diario de Teruel que ix puntualment cada dissabte de l’any des del febrer del 2006 amb un bon equip de col·laboradors. Alguns de nosaltres hem acompanyat ‘Viles i gents’ durant estos vint-i-cinc anys ininterrompudament en articles de diferents temàtiques. Tomàs Bosque de la Codonyera, Lluís Rajadell de Vall-de-roures, José A. Carrégalo de Mont-roig i jo mateix de la Vall del Tormo. Carles Terès resident a Torredarques s’incorporà pocs mesos després d’iniciar-se el projecte i és el coordinador de la columna, Natxo Sorolla de Pena-roja entrà com articulista cap al 2005 i la més recent, substituint José A. Carrégalo, l’Estela Rius de Nonasp. Les col·laboracions periodístiques de tots els vilers, més de mil dos-centes cinquanta, ha fet efectiva la presència periòdica durant vint-i-cinc anys de la nostra llengua en les pàgines del bisetmanari ‘La Comarca’. Volem donar les gràcies a tots els lectors que regularment ens heu seguit, que ens heu mostrat el vostre suport per així intentar de normalitzar i promocionar la nostra llengua.

Carles Sancho Meix

Per molts anys!

(Publicat a La Comarca el 20 de març del 2020)

El 25 d’agost de 1995, quan feia poc més de dos anys que havia tornat a Aragó, vaig veure imprès el meu primer ‘Viles i gents’ a La Comarca. La proposta me l’havia feta el director, Ramon Mur, que és qui va fer possible el “miracle” d’una columna en català en un periòdic aragonès. (Totes les coses referides a la nostra llengua a Aragó pareix que se sostenen a base de “miracles”.

Aquell primer article va ser “Torredarques. Imatges de festa i viatge”, una croniqueta amb pretensions literàries que descrivia les meues sensacions en el trajecte del poble a Alcanyís per treballar, en plena Festa Major. Eren dies tendres, on tot resplendia de tan nou com era: la vida al poble, lo matrimoni, la paternitat, la granja de conills, les trufes esquives, los nous amics… Vint-i-cinc anys i dues-centes quaranta columnes després, ací estic, escrivint-ne una altra que celebra les noces d’argent. Lo símil matrimonial no és casual, atès que la meua relació amb l’idioma ha estat d’enamorament des que tinc memòria. Suposo que este sentiment, com tantes coses, lo vaig mamar a casa. Mons pares, emigrats a Barcelona des de l’Aragó catalanòfon, em van criar en un barri i en uns temps castellanoparlants. Malgrat això i l’omnipresent “en castellano nos entendemos todos”, no els hi va passar pel cap de parlar-me en altra llengua que no fos la seua. Era el nostre tresor, que podia engrandir en els llargs estius a Queretes, on no sentia més castellà que la mitja horeta de missa en diumenge. Més grandet, vaig veure que hi havia cançons, llibres i revistes de tots els gèneres en lo nostre idioma, i persones d’indrets llunyans que l’acolorien amb els seus accents bellíssims. Podia eixamplar-ne els registres fins allà on volgués, no tenia límits. Lo meu compromís, però, es va fer ferm quan vaig tornar ací i vaig començar a “significar-me” en la seua defensa, per exemple escrivint en català en este periòdic. I tot gràcies a la confiança d’en Ramon i a l’escalf dels companys de columna, esdevinguts amics dels bons per causa d’esta fal•lera compartida. Per mols anys!

Carles Terès

El xapurreau de Lleó

(Publicat a La Comarca el 6 de març del 2020)

Ja fa uns quants anys, el periodista radiofònic Carles Francino es va quedar tot parat quan, després de parlar als micròfons del xapurriau de la Franja d’Aragó, una persona que escoltava el seu programa va cridar-lo per telèfon des de Lleó per a dir-li que ell, de la comarca del Bierzo, a 700 kilòmetres del Matarranya, també parlava «xapurreado». Francino es va quedar desconcertat per aquell fenòmen lingüístic inexplicable. Dues comarques que estan cada una un extrem oposat del país resulta que parlen la mateixa llengua, una llengua diferenciada de les dels voltants: gallec, asturià, castellà, català o aragonés. Per altra banda, la llengua que es parla a estes dues comarques, el Bierzo i el Mataranya, te ben poqueteta cosa en comú, apart del nom.

O pot ser que, en realitat, es tracta de dues llengües distintes i que, per casualitats de la vida, es diuen de la mateixa manera, xapurriau. O pot ser que no siga tant casualitat i que siguen dues llengües minoritàries en el conjunt de les respectives comunitats autònomes -Castella i Lleó, per un costat, i Aragó, per l’altre- i que la comunitat lingüística majoritària, la castellana, califique la llengua de la minoria com a xapurriau o xapurreado, encara que sigue gallec per al Bierzo i català per al Matarranya. I és evident que el qualificatiu té un toc ben despectiu, perquè significa «llengua mal parlada». D’això en diuen supremacisme.

Lluís Rajadell

Les llengües aragoneses a Casp

(Publicat a La Comarca el 21 de febrer del 2020)

Enhorabona a l’Ajuntament de Casp per oferir als seus veïns la possibilitat d’aprendre la llengua aragonesa, així ho anuncia La Comarca, i continua la nota en què «l’objectiu principal és garantir i normalitzar socialment l’ús de les llengües pròpies d’Aragó». En este interès del consistori per les parles del territori trobo a faltar que els seus veïns no puguen accedir també a uns cursos de llengua catalana perquè a la ciutat de Casp un 30% de les famílies de la població deuen tindre algun membre originari de les viles catalanoparlants, que és el mateix que passa a Alcanyís, ja que molts dels seus habitants procedeixen de poblacions en què parlen eixa mateixa llengua. Recordem que a la capital del Baix Aragó, actualment, es pot aprendre català perquè l’Escola Oficial d’Idiomes oferta esta llengua des de fa més de trenta anys. I també es van oferir cursos de català a Casp del 2001 al 2012 a través de l’Escola d’Adults amb un èxit d’alumnes inscrits molt important. A més la població és la capital de la comarca del Baix Aragó-Casp on quatre viles parlen català i dos castellà. Empatitzar amb la llengua dels veïns seria un objectiu prou important que reforçaria la cohesió territorial. El respecte per les llengües el té clar l’entitat comarcal que va iniciar fa dos anys una col·lecció pròpia bilingüe -Mangrana- que ha publicat els dos primers títols: un en català i l’altre té una doble edició en català i en castellà. Un caspolí, Manuel de Latre, el primer estudiós del vocabulari del municipi el 1882 escrivia que a Casp «s’hi transparenta bastant la influència catalana de la frontera». La seua toponímia apunta en esta mateixa direcció perquè està plena de paraules de la nostra llengua: Coscoll, Castell, Rascacames, Val d’Abric, la Foia, Monjuït, la Serreta, la Figuera, mas del Rosset, Val de Sancer, Forca, mas del Sabater, la Foradada, l’Espartell, mas de Favarol, Miralpeix, mas de Peletes, de l’Horta… Per tant, la llengua de les viles veïnes de la vostra comarca també la podeu considerar com a part de la vostra herència lingüística. I de fet ho és plenament per al 30% de les famílies caspolines. Valorar i dignificar ‘tot’ el patrimoni lingüístic aragonès és una necessitat i una urgència i per això felicitem el consistori de Casp.

Carles Sancho Meix