Les “Heroides” d’en Guillem Nicolau

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 19 de gener)

El proppassat desembre l’editorial Barcino ha presentat als Amics dels Clàssics, a Barcelona, la primera edició de les Heroides de Publi Ovidi Nasó  en traducció catalana d’en Guillem  Nicolau, conegut també  com el Rector de Maella, el màxim representant de les lletres aragoneses medievals en català i un dels primers autors del nostre incipient humanisme. Un escriptor el nom del qual ha servit per a batejar l’únic premi que s’atorga al nostre país a obres literàries en llengua catalana d’autors aragonesos, o que se senten  vinculats a nosaltres –com és ben sabut es tracta d’un premi guadianesc, o sia sotmès als aires polítics que bufen un dia o un altre. No sabem on havia nascut en Guillem Nicolau,  ni tampoc on va morir. Però sí  sabem que era rector de Sant Esteve de Maella almenys des del 1375 i que seguia essent-ne quan va morir el juliol del 1392 o poc abans.  Malgrat que l’autoria de les Heroides i de la Crònica de Sicília per part d’en Guillem Nicolau és ben establerta des de fa més d’un segle, fins al passat desembre no se n’havia imprès cap d’aquestes obres. L’edició aquesta és, doncs, el primer text d’en Guillem Nicolau que podem llegir sencer sense que hàgim de recórrer als manuscrits originals –fins ara només n’existien alguns fragments impresos. Aquesta, a cura d’en Josep Pujol, és també la primera edició crítica que se n’ha fet. I no es tracta només de comparar els dos originals que s’han conservat de la traducció d’en Nicolau, el de París, sencer, i els pocs fragments del de Barcelona. En Pujol hi publica també les nombrosíssimes glosses que havia versionat en Nicolau, i que en la còpia de la seua traducció que ha arribat fins a nosaltres no s’han conservat,  per més que han quedat evidències que el text era glossat per en Nicolau. L’original glossat de les Heroides va ser traduït sencer al castellà, i una part de les glosses s’integraren en el Tirant lo Blanc. A partir d’aquestes dues fonts en Pujol ha pogut reconstruir el text original glossat d’en Nicolau.

 Artur Quintana

 

 

 

 

 

Anuncis

Trenta anys de dignitat

(Publicat a La Comarca l’11 de gener del 2019)

Enguany fa trenta anys que un grup de persones sensibles a la cultura de les nostres terres, van decidir unir els seus esforços i crear una associació. Així va néixer l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA). Molts d’aquells fundadors ja tenien una trajectòria en l’activisme a les seues viles, per això van considerar que calia fer un pas més i treballar pel conjunt de poblacions que compartien llengua en esta part d’Aragó.

La faena no era fàcil. Lo territori no estava articulat (les comarques no existien) i la cultura, entesa com la manera d’interpretar el món que ens envolta, no sol ser un tema gaire popular -tret de les activitats d’etnografia “nostàlgica”-. La cultura és una matèria que abasta tots los àmbits de la nostra existència, la connexió amb lo passat que ens permet entendre el present i projectar-nos cap al futur. Es tractava d’evitar que passés allò que deia Raimon de “qui perd els orígens perd la identitat”. L’aspecte més precari de la cultura a les nostres terres era precisament aquell que les definia: l’idioma. Tot i ser parlat per la immensa majoria dels habitants, no tenia cap reconeixement oficial i no s’aprenia a les escoles. Los que tenien inquietuds literàries no coneixien lo registre culte de la llengua catalana que havien mamat a casa. Per a elaborar cultura escrita, només los havien ensenyat lo castellà. Però a l’hora d’expressar aquelles inquietuds, esta llengua els era insuficient, perquè el món que els envoltava venia definit per uns noms que no eren castellans. Així van començar a treballar per portar l’idioma que parlaven a casa i al carrer a tots los aspectes de la vida. Des d’allavons han editat llibres de múltiples temàtiques, publicat discos, revistes, fullets; han muntat exposicions; han organitzat trobades, concerts, cursos i conferències…

Han sigut trenta anys de dedicar temps i esforç a la cultura col·lectiva, sense fer cas de la incomprensió ni de les dificultats. Trenta anys de dignitat. Llarga vida a la cultura. Llarga vida a l’ASCUMA.

Carles Terès

La Vall de Balat

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 5 de gener del 2018)

El dijous 6 de desembre del passat any es va presentar a la Fira de Monsó el llibre d’Artur Quintana i Font,  La Vall de Balat. Memòria de l’Aragó 1948-2017.  Per aprofundir en la lectura del llibre s’ha de tenir en compte que l’Artur Quintana, d’ençà mitjan els 60, és el català més aragonès que un pot imaginar-se, producte de la seva decisió, ratificada per un munt de vivències acumulades a través dels anys. La primera part del llibre és una reedició revisada de la publicació de les memòries l’any 2003 en Quaderns de les Cadolles, amb el mateix títol. Amb la segona part arriba fins el 2017. Un llibre escrit amb el cor, de recerca, estudi i protecció de les llengües d’Aragó –molt especialment el català i l’aragonès–, recull d’anècdotes i sentiments, i de molts amors, però també d’alguns desamors. La passió i la humanitat de l’autor vessa a cada racó del llibre. Des del seu poble, la Codonyera –el fa seu, perquè l’estima– ha recorregut, més que ningú, tots els pobles de la Franja a la recerca de mots gairebé perduts. Cada troballa d’un mot es un gaudi personal i una joia a protegir fent-la pública. I de perfídies i avoleses també en relata amb sentiments de ràbia sempre ben controlada. La injusta i indigna querella criminal que va haver de sofrir per part de la Facao l’ocasionaren moments d’estremiment ben patents al llibre. I què dir dels infausts “Fets de la Codonyera”? El 20 de febrer del 2010 un grup ben organitzat de gent de la Codonyera, de totes les edats, atiats per facoistes, amb pancartes i crits van impedir la celebració d’una conferència sobre la neonata, en aquelles dades,  Llei de Llengües. Artur Quintana relata aquests fets antidemocràtics i anticonstitucionals amb molt de tristesa. Era una necessitat vital que ell tenia d’incloure aquest relat en les memòries. La Vall de Balat, com diu Buisan de Mur “A bal empizipia en tierras altas d’o lugar d’a Codoñera … E ye gran marabiella, quan o sol se neba de tardis…” El llibre no s’ha presentat encara a la Codonyera, tot i que, des d’aquestes línies prenc el compromís, davant d’amics i defensors de la nostra llengua, d’aportar un lloc apropiat quan convingui fer-ho.

José Miguel Gràcia

 

 

 

Un tresor

(Publicat a La Comarca el 4 de gener del 2019)

A Mont-roig, a finals dels anys cinquanta i principis del sixanta, eren comptades les cases que disposaven de teléfon. I tant si en tenien com si no, per a qualsevol comunicació havien de contactar abans amb la central, que estave situada a casa Saura. El servici telegràfic funcionave de forma pareguda. Si volies enviar un telegrama havies d’anar a la centraleta i a través del teléfon comunicaven oralment lo text a la de destí. Allí ho transcrivien a mà en un altre imprés i el feen arribar al destinatari. Però este sistema donave lloc a equívocs i malentesos, com lo que explico a continuació.

Los meus pares van ser els primers en obrir, a les acaballes de la década dels cinquanta, una panaderia a Mont-roig. Però l’any 1966 el pare va decidir donar un cop de timó a la seua vida i es va presentar a les oposicions d’agents judicials. I quan li va tocar, va anar a Madrid a examinâ’s. A casa vam estar una setmana sense notícies, consumits per la impaciència. Però un dia, poc abans de Nadal, allà al tardet, a través de la centraleta de Mont-roig mos va arribar un telegrama, manuscrit, el text del qual resave literalment: “Alegre y Felices Navidades besos para todos recuerdos a Pepillo el Panadero de la gente Don José Carregalo”.

Lo contingut del telegrama mos vam dixar sumament desconcertats. Allò de “recuerdos a Pepillo el Panadero de la gente” qué significave? Qué tenie que vore “la gente” en aquell cas? I, si ere una altra broma del pare, com l’havíem d’interpretar? I amb aquella cavilamenta mos vam gitar. Però, desassossegada, la mare no parave de donar-li voltes al tema. Va ser a mitja nit, amb tota la casa en silenci, quan se li va encendre la llumeneta i ho va vore tot clar. Allò de “de la gente” ere un error de transcripció! Lo que el pare volie dir ere “del agente”, i allò significave que… havie aprovat l’oposició!

I va saltar del llit i, cridant i plorant d’alegria, mos va despertar i mos ho va explicar. I allí, en pijameta i camises de dormir, a pesar del fred, ho vam celebrar tots amb una bona algaravia.

Han passat més de cinquanta anys de tant memorable feta, però conservem lo telegrama com un tresor, com a testimoni d’este deliciós episodi de la història familiar.

José A. Carrégalo

Qüento va, qüento vingue

(Publicat a La Comarca el 14 de desembre del 2018)

Al Centre Social de la Portellada va celebrar-se, el cap de setmana passat, el III Concurs de Contes Tradicionals “Qüento va, qüento vingue”, un interessant projecte pedagògic que estimula la relació entre les diferents generacions. Es tracta de preguntar als més grans contes o històries populars que encara es mantinguen vius en la memòria col·lectiva dels nostres iaios i iaies. Els xiquets després de la transmissió oral escriuen el text que presenten al concurs i així es recupera i es transmet una part important del nostre patrimoni immaterial. La iniciativa va eixir fa tres anys des del Departament de Patrimoni de la Comarca del Matarranya i al concurs literari hi poden participar tots els alumnes dels centres escolars del territori. En la convocatòria s’estableixen dos categories: 3er i 4rt i 5è i 6è de Primària i tres premis per a cada categoria. El lliurament dels guardons sempre es celebra durant les Jornades Culturals del Matarranya. La comarca com a promotora premia les escoles i, també, els alumnes amb un obsequi. Els centres guardonats van ser: CRA Alifara, CRA Matarranya i CRA Tastavins. L’acte, presidit pel President de la comarca, sempre acaba amb una actuació d’un grup d’animació, enguany ‘Projecte Caravana’, una companyia resident al poblet terolenc d’Olba, d’origen castellonenc, que va fer riure i participar a tota la canalla en el seu divertit espectacle ‘Bagul de contes’. Els menuts participants en l’acte estaven acompanyats dels seus pares i mestres. D’estos contes premiats la Comarca del Matarranya n’edita una mostra que es presenta durant la festivitat de Sant Jordi en primavera, acte que cada any se celebra a una vila diferent. Per a il·lustrar els textos publicats una reconeguda dibuixant s’encarrega de fer més agradable i didàctica la lectura dels contes tradicionals. Una jornada agradable en la nostra llengua en què els menuts són els autèntics protagonistes de la festa.

Carles Sancho Meix

Fronteres lingüístiques

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 8 de desembre del 20018)

Els nostres erudits a l’hora d’establir les fronteres entre les tres  llengües del país no s’atreviren a fer-ho, dominats com estaven per la ideologia d’en Juan Moneva, segons la qual “tot ho que´s parla a Aragó es aragonés.” És per això que hem hagut d’esperar la vinguda d’erudits de fora per a explicar-nos-les, perquè els erudits nostrats, malgrat saber-les, no gosaven descriure-les. Només un s’hi va atrevir, limitant-se a la Província d’Osca, però: en Benito Coll y Altabás. Tanmateix la seua descripció caigué en mans monevistes i quedà oblidada durant més de cent anys, mentre el monevisme segueix ben viu entre molts dels nostres conciutadans. En són una bona mostra el lapaisme i el lapapysme, la plataforma “No hablamos catalán” o la consigna  “En Aragón no se habla catalán, ni se ha hablado ni se hablará” que proclamava a les Corts una diputada quan les votacions de la Llei de Llengües del 2009. A pesar de tants entrebancs tant la lingüística com especialment la romanística internacionals saben fins al darrer detall per on passen les fronteres entre les nostres tres llengües. Això sí: sabem les actuals, però encara cal molta recerca per a saber com eren en el passat. En aquest tema la llosa del monevisme encara s’hi fa notar. N’és un exemple característic el cas de Montsó. El jesuïta reusenc Pere Gil va deixar clar en el pròleg a la seua traducció del Kempis el 1621 que Montsó era al seu temps de llengua catalana. I tanmateix no s’acaba d’acceptar-ne el testimoni –potser perquè el jesuita era català? Hi ha un altre cas ben conegut: el d’en Ramon Muntaner que al segle XIV declarava que a Múrcia es parlava “de bell catalanesc del món”, que tampoc no s’acaba d’acceptar –el cronista almogàver era de Perelada, català doncs. Recentment ha estat publicat al número 28 (2016, p. 156) d’Alazet un text de 1555 de n’Hernando de Aragón y Gurrea, arquebisbe de Saragossa, virrei d’Aragó i nét d’en Ferran el Catòlic, on escriu que “en Monçón y su tierra” es parla català. Confiem que se n´acceptarà el testimoni.

Artur Quintana

Llengües minoritàries, l’espanyol en perill!

(Publicat al diario de Teruel el dissabte 17 de novembre del 2018)

Les llengües minoritàries molesten a molta gent, que les considera inútils, si més no perilloses. Per a què hem de conèixer el català, el basc, el gallec o el “bable”, si ja tenim l’espanyol? quina pèrdua de temps! Això deuen de pensar molts europeus: per a què conèixer l’espanyol, si ja tenim les nostres de primera categoria: anglès, francès i alemany? Molts espanyols presumeixen de que la llengua nacional és la segona  més parlada del món. Però només cal anar a qualsevol país europeu per adonar-te’n de la poca importància que té a Europa, on gairebé res hi ha escrit en espanyol en els seus monuments patrimonials o en els seus museus. Tot és en anglès que, curiosament, quan el Regne Unit faci efectiu el “Brexit”, no serà la llengua nativa de cap país europeu (amb l’excepció d’Irlanda, que el considera constitucionalment llengua secundària). També es dona la paradoxa de la UEFA, que, malgrat que la lliga espanyola és la més potent d’Europa i els equips espanyols els més presents en els campionats europeus, té com a llengües oficials el francès, l’anglès i l’alemany. També en el mercat dels discos està tot escrit en les llengües anteriors a les que cal afegir l’italià. Però no, el gran enemic de la llengua espanyola són sempre les llengües minoritàries hispàniques, sobre tot el català (especialment a l’Aragó i a València, es nega la seva existència), però també l’apregonés, el basc o l’asturià. Curiosament anomenades “conservadores”, aquestes persones consideren que les llengües minoritàries són com els animals en perill d’extinció, que el que haurien de fer és seguir la seva tendència, és a dir, extingir-se (o conservar-se engabiats, com a peces de museu). Perquè aquestes llengües són inútils i molestes, com els óssos formiguers, panda,  polars o pirinencs, els ornitorincs, els orangutans o la tonyina roja; o perilloses com el tauró blanc (el català). Però aquests que menyspreen o maltracten les llengües minoritàries, també són els principals llepaculs dels poderosos, i mai voldran admetre que el principal problema de la llengua espanyola no hi és a Espanya, si no a Europa, sotmesa a la anorreadora força de la llengua de l’imperi ianqui.

Antoni Bengochea