Cloenda de l’Any Fabra

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 30 de març del 2019)

L’Any Fabra fa un mes que es va acabar, però com que Tots els aniversaris tenen capvuitada, encara en podem parlar. Fabra establí les normes del català. Podia haver tornat a la llengua medieval, o centrar-se en la variant barcelonina, i no ho va fer, sinó que establí una normativa on qualsevol parlant català s’hi sabés retrobar. Quan Fabra  començà a estudiar el català no li calgué partir del no-res: el català havia deixat de ser oficial des de feia  uns dos-cents anys, però continuava sent-ho a Andorra, i el Registre Civil, que sempre havia estat dut per l’Església, i en moltes diòcesis  en català, havia passat a l’Estat  només el 1871. Existia una considerable praxi administrativa d’escriure en català, i  en literatura. A l’escola fins a la Llei Moyano de 1857 que només permetia l’ensenyament en castellà, aquest era als primers nivells en català per a passar al llatí als nivells superiors. No faltaven gramàtiques o diccionaris catalans. Resumint: la tan divulgada mistificació segons la qual Fabra s’inventà un català  artificial, no té més fonament que la catalanofòbia de tants filòlegs i comunicadors. Fabra, com tot normativitzador d’una llengua, hagué de triar entre diverses variants, i ho va fer considerant-ne  l’ús en la llengua parlada i en els clàssics, com ho havien fet molts altres normativitzadors, i entre ells els castellans. Mentre els normativitzadors castellans no foren mai perseguits com a tals pels governs, Fabra ho fou pels dos dictadors sota els quals malvisqué: en Primo l’expulsà de la  Càtedra de  Català, que recuperaria a la  República, i que tornaria a perdre quan els franquistes ocuparen Barcelona. Fabra s’hagué de refugiar a  Prada a la Catalunya Nord. Decisió necessària, perquè  podia esperar el pitjor, que l’afusellessen o condemnessen a cadena perpètua. Prova que això podria haver passat és que una de les primeres accions dels franquistes a Badalona fou anar a la casa de Fabra i saquejar-la escampant pel carrer els seus llibres i materials . El 1948  Fabra morí a Prada i hi és enterrat. No em consta que Pedro Sánchez hi anés en el recent viatge seu per Catalunya i Occitània a recordar els republicans.

Artur Quintana

Anuncis

Ensòmic o premonició

(Publicat a La Comarca el 24 de març del 2019)

Un home pinxo en posició de mascle alfa, muntat sobre un cavall, recorre al galop tirat els pobles del Mesquí, Matarranya i Bergantes, ficant per davall de les portes de la gent i per les gateres de les cases buides, fulletes que parlen d’una llengua mil·lenària de la que ells no hi volen que se’n digue el nom. Que no hi pot ser el que dic? Que no és possible que algú vagi per ahí a deshora, sobre un cavall desbocat, fent un mailing costós que, ves a saber si no l’ha pagat el mateix Steve Bannon, l’amic de D. Trump? Pos està clar que podrie ser possible. Abans no hi havie cavalls pel Matarranya, perquè en rucs i matxos la gent s’anave apanyant però ara, després d’aquell intent fracassat de negoci hípic per a rics de la “Meseta”, de la torre del Marquès, la gent ja s’ha aveat a trobar-se cavalls en genets que porten banderetes a la gorreta, a la polsera i al rellotge. I eixos paios, que de moment només tenen una presència folklòrica als pobles del Baix Aragó i dels voltants de la Caixa, com la gent se distraigue i poso a les urnes moltes paperetes seues, ja voreu quin sotrac li fotran a tot el que s’ha avançat fins ara en el terreny de les llibertats i l’ecologia, per detindre el canvi climàtic (que ells neguen); en la preservació radical dels drets humans i els valors democràtics, i en la protecció de la diversitat social i cultural. També en tot lo que s’ha fet per la nostra llengua, en lleis positives de les Corts d’Aragó; ho podrien destrossar tot sense contemplacions, perquè no tenen sensibilitat ni amor per la cultura.

Quina diferència en l’Alt Aragó, on s’està vivint, com una festa, la recuperació de la fabla: creació d’empreses en noms i productes etiquetats en aragonès, festes i fires al voltant, presentació de llibres i discos en aragonès, programes de radio i TV. Quina diferència i quina pena.

Tomàs Bosque

Les “Heroides” d’en Guillem Nicolau

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 19 de gener)

El proppassat desembre l’editorial Barcino ha presentat als Amics dels Clàssics, a Barcelona, la primera edició de les Heroides de Publi Ovidi Nasó  en traducció catalana d’en Guillem  Nicolau, conegut també  com el Rector de Maella, el màxim representant de les lletres aragoneses medievals en català i un dels primers autors del nostre incipient humanisme. Un escriptor el nom del qual ha servit per a batejar l’únic premi que s’atorga al nostre país a obres literàries en llengua catalana d’autors aragonesos, o que se senten  vinculats a nosaltres –com és ben sabut es tracta d’un premi guadianesc, o sia sotmès als aires polítics que bufen un dia o un altre. No sabem on havia nascut en Guillem Nicolau,  ni tampoc on va morir. Però sí  sabem que era rector de Sant Esteve de Maella almenys des del 1375 i que seguia essent-ne quan va morir el juliol del 1392 o poc abans.  Malgrat que l’autoria de les Heroides i de la Crònica de Sicília per part d’en Guillem Nicolau és ben establerta des de fa més d’un segle, fins al passat desembre no se n’havia imprès cap d’aquestes obres. L’edició aquesta és, doncs, el primer text d’en Guillem Nicolau que podem llegir sencer sense que hàgim de recórrer als manuscrits originals –fins ara només n’existien alguns fragments impresos. Aquesta, a cura d’en Josep Pujol, és també la primera edició crítica que se n’ha fet. I no es tracta només de comparar els dos originals que s’han conservat de la traducció d’en Nicolau, el de París, sencer, i els pocs fragments del de Barcelona. En Pujol hi publica també les nombrosíssimes glosses que havia versionat en Nicolau, i que en la còpia de la seua traducció que ha arribat fins a nosaltres no s’han conservat,  per més que han quedat evidències que el text era glossat per en Nicolau. L’original glossat de les Heroides va ser traduït sencer al castellà, i una part de les glosses s’integraren en el Tirant lo Blanc. A partir d’aquestes dues fonts en Pujol ha pogut reconstruir el text original glossat d’en Nicolau.

 Artur Quintana

 

 

 

 

 

Trenta anys de dignitat

(Publicat a La Comarca l’11 de gener del 2019)

Enguany fa trenta anys que un grup de persones sensibles a la cultura de les nostres terres, van decidir unir els seus esforços i crear una associació. Així va néixer l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA). Molts d’aquells fundadors ja tenien una trajectòria en l’activisme a les seues viles, per això van considerar que calia fer un pas més i treballar pel conjunt de poblacions que compartien llengua en esta part d’Aragó.

La faena no era fàcil. Lo territori no estava articulat (les comarques no existien) i la cultura, entesa com la manera d’interpretar el món que ens envolta, no sol ser un tema gaire popular -tret de les activitats d’etnografia “nostàlgica”-. La cultura és una matèria que abasta tots los àmbits de la nostra existència, la connexió amb lo passat que ens permet entendre el present i projectar-nos cap al futur. Es tractava d’evitar que passés allò que deia Raimon de “qui perd els orígens perd la identitat”. L’aspecte més precari de la cultura a les nostres terres era precisament aquell que les definia: l’idioma. Tot i ser parlat per la immensa majoria dels habitants, no tenia cap reconeixement oficial i no s’aprenia a les escoles. Los que tenien inquietuds literàries no coneixien lo registre culte de la llengua catalana que havien mamat a casa. Per a elaborar cultura escrita, només los havien ensenyat lo castellà. Però a l’hora d’expressar aquelles inquietuds, esta llengua els era insuficient, perquè el món que els envoltava venia definit per uns noms que no eren castellans. Així van començar a treballar per portar l’idioma que parlaven a casa i al carrer a tots los aspectes de la vida. Des d’allavons han editat llibres de múltiples temàtiques, publicat discos, revistes, fullets; han muntat exposicions; han organitzat trobades, concerts, cursos i conferències…

Han sigut trenta anys de dedicar temps i esforç a la cultura col·lectiva, sense fer cas de la incomprensió ni de les dificultats. Trenta anys de dignitat. Llarga vida a la cultura. Llarga vida a l’ASCUMA.

Carles Terès

La Vall de Balat

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 5 de gener del 2018)

El dijous 6 de desembre del passat any es va presentar a la Fira de Monsó el llibre d’Artur Quintana i Font,  La Vall de Balat. Memòria de l’Aragó 1948-2017.  Per aprofundir en la lectura del llibre s’ha de tenir en compte que l’Artur Quintana, d’ençà mitjan els 60, és el català més aragonès que un pot imaginar-se, producte de la seva decisió, ratificada per un munt de vivències acumulades a través dels anys. La primera part del llibre és una reedició revisada de la publicació de les memòries l’any 2003 en Quaderns de les Cadolles, amb el mateix títol. Amb la segona part arriba fins el 2017. Un llibre escrit amb el cor, de recerca, estudi i protecció de les llengües d’Aragó –molt especialment el català i l’aragonès–, recull d’anècdotes i sentiments, i de molts amors, però també d’alguns desamors. La passió i la humanitat de l’autor vessa a cada racó del llibre. Des del seu poble, la Codonyera –el fa seu, perquè l’estima– ha recorregut, més que ningú, tots els pobles de la Franja a la recerca de mots gairebé perduts. Cada troballa d’un mot es un gaudi personal i una joia a protegir fent-la pública. I de perfídies i avoleses també en relata amb sentiments de ràbia sempre ben controlada. La injusta i indigna querella criminal que va haver de sofrir per part de la Facao l’ocasionaren moments d’estremiment ben patents al llibre. I què dir dels infausts “Fets de la Codonyera”? El 20 de febrer del 2010 un grup ben organitzat de gent de la Codonyera, de totes les edats, atiats per facoistes, amb pancartes i crits van impedir la celebració d’una conferència sobre la neonata, en aquelles dades,  Llei de Llengües. Artur Quintana relata aquests fets antidemocràtics i anticonstitucionals amb molt de tristesa. Era una necessitat vital que ell tenia d’incloure aquest relat en les memòries. La Vall de Balat, com diu Buisan de Mur “A bal empizipia en tierras altas d’o lugar d’a Codoñera … E ye gran marabiella, quan o sol se neba de tardis…” El llibre no s’ha presentat encara a la Codonyera, tot i que, des d’aquestes línies prenc el compromís, davant d’amics i defensors de la nostra llengua, d’aportar un lloc apropiat quan convingui fer-ho.

José Miguel Gràcia

 

 

 

Un tresor

(Publicat a La Comarca el 4 de gener del 2019)

A Mont-roig, a finals dels anys cinquanta i principis del sixanta, eren comptades les cases que disposaven de teléfon. I tant si en tenien com si no, per a qualsevol comunicació havien de contactar abans amb la central, que estave situada a casa Saura. El servici telegràfic funcionave de forma pareguda. Si volies enviar un telegrama havies d’anar a la centraleta i a través del teléfon comunicaven oralment lo text a la de destí. Allí ho transcrivien a mà en un altre imprés i el feen arribar al destinatari. Però este sistema donave lloc a equívocs i malentesos, com lo que explico a continuació.

Los meus pares van ser els primers en obrir, a les acaballes de la década dels cinquanta, una panaderia a Mont-roig. Però l’any 1966 el pare va decidir donar un cop de timó a la seua vida i es va presentar a les oposicions d’agents judicials. I quan li va tocar, va anar a Madrid a examinâ’s. A casa vam estar una setmana sense notícies, consumits per la impaciència. Però un dia, poc abans de Nadal, allà al tardet, a través de la centraleta de Mont-roig mos va arribar un telegrama, manuscrit, el text del qual resave literalment: “Alegre y Felices Navidades besos para todos recuerdos a Pepillo el Panadero de la gente Don José Carregalo”.

Lo contingut del telegrama mos vam dixar sumament desconcertats. Allò de “recuerdos a Pepillo el Panadero de la gente” qué significave? Qué tenie que vore “la gente” en aquell cas? I, si ere una altra broma del pare, com l’havíem d’interpretar? I amb aquella cavilamenta mos vam gitar. Però, desassossegada, la mare no parave de donar-li voltes al tema. Va ser a mitja nit, amb tota la casa en silenci, quan se li va encendre la llumeneta i ho va vore tot clar. Allò de “de la gente” ere un error de transcripció! Lo que el pare volie dir ere “del agente”, i allò significave que… havie aprovat l’oposició!

I va saltar del llit i, cridant i plorant d’alegria, mos va despertar i mos ho va explicar. I allí, en pijameta i camises de dormir, a pesar del fred, ho vam celebrar tots amb una bona algaravia.

Han passat més de cinquanta anys de tant memorable feta, però conservem lo telegrama com un tresor, com a testimoni d’este deliciós episodi de la història familiar.

José A. Carrégalo

Qüento va, qüento vingue

(Publicat a La Comarca el 14 de desembre del 2018)

Al Centre Social de la Portellada va celebrar-se, el cap de setmana passat, el III Concurs de Contes Tradicionals “Qüento va, qüento vingue”, un interessant projecte pedagògic que estimula la relació entre les diferents generacions. Es tracta de preguntar als més grans contes o històries populars que encara es mantinguen vius en la memòria col·lectiva dels nostres iaios i iaies. Els xiquets després de la transmissió oral escriuen el text que presenten al concurs i així es recupera i es transmet una part important del nostre patrimoni immaterial. La iniciativa va eixir fa tres anys des del Departament de Patrimoni de la Comarca del Matarranya i al concurs literari hi poden participar tots els alumnes dels centres escolars del territori. En la convocatòria s’estableixen dos categories: 3er i 4rt i 5è i 6è de Primària i tres premis per a cada categoria. El lliurament dels guardons sempre es celebra durant les Jornades Culturals del Matarranya. La comarca com a promotora premia les escoles i, també, els alumnes amb un obsequi. Els centres guardonats van ser: CRA Alifara, CRA Matarranya i CRA Tastavins. L’acte, presidit pel President de la comarca, sempre acaba amb una actuació d’un grup d’animació, enguany ‘Projecte Caravana’, una companyia resident al poblet terolenc d’Olba, d’origen castellonenc, que va fer riure i participar a tota la canalla en el seu divertit espectacle ‘Bagul de contes’. Els menuts participants en l’acte estaven acompanyats dels seus pares i mestres. D’estos contes premiats la Comarca del Matarranya n’edita una mostra que es presenta durant la festivitat de Sant Jordi en primavera, acte que cada any se celebra a una vila diferent. Per a il·lustrar els textos publicats una reconeguda dibuixant s’encarrega de fer més agradable i didàctica la lectura dels contes tradicionals. Una jornada agradable en la nostra llengua en què els menuts són els autèntics protagonistes de la festa.

Carles Sancho Meix