I tornem al “chapurreau”

(Publicat al Diario de Teruel el 30 de juny del 2018)

“Antigament parlaven alguns el “chapurreau”, que és un dialecte, que no és català” (a la Franja d’Aragó). Aquesta memorable frase va ser pronunciada (en castellà, bien sûr) per un famós periodista, escriptor, filòleg i locutor, que la viquipèdia qualifica de cultivat. Si comença per “antigament” hem de pensar que ara ja no? O què, tot al contrari, que aquest dialecte té un pedigrí força antic, molt arrelat.  “Parlaven alguns”; si només ho parlaven alguns, doncs, penso jo, què era el que parlava la majoria: mossàrab? Espanyol? Occità? Llemosí? Ara ve un concepte fonamental: és un dialecte. El més important és que aquesta minoria no parlava cap llengua coneguda; però això contradiu el concepte de dialecte, que suposa sempre que és una variant d’una llengua major; doncs, quina era? O quina és avui? No ens compliquéssim la vida, el que vol dir aquest  “cultivat” és que no parlàvem ni parlem res, que només balbucegem, que som (com ja ho vaig dir en un altre article) uns “quasimodo-parlants”. I ara ve la clau final: “que no és català”. Això em sorprèn una mica, perquè amb aquest final, al català se li dona, indirectament, categoria de llengua, cosa que no sempre ha estat així per par d’aquest popular comunicador. Resumint: que abans (no sé si ara també) nosaltres érem als nostres territoris una minoria que balbucejàvem una cosa que se’n diu “chapurreau” (per cert, paraula que només pot ser d’origen castellà) i que està clar que no és català. Quanta sabiduria. Bravo! El que em costa de pair és perquè aquesta tesi contradiu tots el tractats de lingüística (inclosos els de la R.A.E.) que s’entesten en dir que som (ara) parlants majoritaris al territori de diverses variants locals o comarcals d’un dialecte anomenat català oriental, que no cal redundar de quina llengua forma part (de la única que fa servir finals de paraula en ny o en ll). Suposo que aquest article no arribarà a les urpes d’aquest filòleg i erudit “cultivat”, però em fa il·lusió d’imaginar-me una possible resposta com: “una ximpleria més d’un insignificant e ignorant indocumentat, llepaculs d’aquesta màfia de saberuts que ni tan sols se’n adonen de que estan al servei de la xusma separatista”.

Antoni Bengochea

Anuncis

Martí de Riquer i la llengua aragonesa

(Publicatal Diario de Teruel el 23 de juny del 2018)

És ben sabut, però no pas prou pel que observo massa sovint, que gran part de la nostra ciutadania es dedica amb cos i ànima a la destrucció de totes les llengües espanyoles, amb l’única i sola excepció de la castellana. Per a aconseguir aqueixa desitjada destrucció molts intel·lectuals, d’aquells que posen les seves ideologies per damunt la ciència, difonen amb abús d’autoritat, prevaricació doncs, tot un seguit de prejudicis en contra d’aqueixes llengües, uns prejudicis que, gràcies a disposar els dits intel·lectuals d’un poderós aparell mediàtic, la gran massa de la població acaba per assumir a ulls clucs. Un d’aquests prejudicis més difós és el de titllar de dialectes les llengües espanyoles no castellanes, las demás com les anomena la Constitución. I d’aquesta manera, encolomant-los un sol estigma –dialecte– s’aconsegueix de fer desaparèixer totes las demás. Perquè si són dialectes  no són llengües, sinó part d’una altra llengua, el castellà, és clar que sí! I així veiem que quan en Manuel Alvar va publicar el primer gran estudi sobre l’aragonès el titulà precisament El dialecto aragonés, i era ben conseqüent quan més tard declarava que el aragonés es un idioma universal que se llama español. Tanmateix no tothom combrega amb rodes de molí: l’any 1935 en Martí de Riquer, aleshores un jove escriptor i romanista català que prometia, més tard académic de la de Belles Lletres i de l’Española, publicà una  lletra de batalla a La Publicitat contra en Joan Sacs per haver escrit aquest que Aragó on a l’Edat Mitjana es parlava [] un castellà macarrònic. En Riquer posà ben clar que: Això no és cert. A Aragó mai no s’ha parlat altra cosa que l’aragonès. Aragonès s’hi parlava a l’Edat Mitjana, en aragonès s’hi escrivia i és en aragonès la literatura aragonesa. […] llengua ben diferent de la castellana i la catalana. […] I aquesta llengua aragonesa en què parlaven els aragonesos dels segles mitjans, parlen encara els aragonesos actuals. És un text que cal recuperar i comentar com Déu mana. Veieu, doncs,  que no tots els intel·lectuals posen la ciència per davall de la ideologia.

Artur Quintana

Lo nom de les flors que veus

(Pubicat al Diario de Teruel el dissabte 2 de juny del 2018)

Ha tornat a ser esta una primavera com les d’abans: canvis de temps, del calor al fred, i aigua, molta aigua, per fi, a la nostra terra seca que mira al cel. Tot està verd, camps, bancals i tossals, i enmig, ufanes, flors de molts colors. Fa goi! No em sé los seus noms. “Ni el nom dels arbres del teu paisatge,/ ni el nom de les flors que veies,/ ni el nom dels ocells del teu món, ni la teua pròpia llengua”, diu Raimon, lo cantautor de Xàtiva. Justet lo romer —‘romaní’ en oriental—, lila clar, i el timonsell —‘timó’, ‘timonet’ o ‘farigola’, al diccionari Alcover-Moll—, d’un rosa blanquinós, que encara s’usen a casa per aromatitzar o en infusió. Als camins predominen les grogues: una grogor esplendorosa i desafiant d’arbustos alts i fulles ben pites, que han de ser argilagues. Són molt diferents a l’humil crespinell que volia ser Desideri Lombarte, “entre els buscalls,/ ben amagats i groga la floreta”. I a altres floretes més senzilles sense mata, que semellen les margarites domèstiques d’horts, jardins i balcons. Les flors estan a la terra i l’aigua als rius. L’Ebre baixa poderós per Saragossa i per Móra, d’ample a ample. I salten los tolls a l’Algars, d’una aigua més verda que mai, mentres arriba cabal al baix Matarranya, desaparegut entre basses i el pantà, que ara fa renàixer salts i badines seques. A dalt l’aire unfla les bromes, com diu un vell refrany: “Lo garbí, l’aigua ací”. Vent de l’Est, vent de l’Oest, en la Franja al mig: “Lo cerç la mou, lo garbí la plou”. Al Palau de la Música de Barcelona, fa un any, Raimon preguntava per radera volta: “Qui portarà la pluja a escola?”. Cirros, estratos i cúmulos a la pissarra. Al carrer la pluja primaveral i l’arc, lo pare o la mare aguardant en un paraigua a la porta de l’escola, i els xiquets cantant: “plou i fa sol, les bruixes se pentinen; plou i fa sol, les bruixes lleven dol”. Records.

María Dolores Gimeno

El català del Matarranya al segle XIV

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 19 de maig dels 2018)

El febrer d‘enguany ha aparegut El català del segle XIV en textos notarials del Matarranya (Terol) de Javier Giralt i María Teresa Moret de la Universitat de Saragossa, publicat per les Prensas Universitarias d’aqueixa universitat, ben editat i il·lustrat. Els autors tenen merescuda fama pels seus treballs de catalanística, sobretot en l’edició de textos catalans medievals aragonesos. Precedeix el llibre un informatiu pròleg de Jesús Vázquez, conegut romanista i aragonesista. Es tracta d’una important contribució al magne projecte de publicar tots els textos en català de l’Aragó des dels origens fins al 1707, quan amb l’abolició dels furs Felip V prohibí el català. Són 50 pergamins en català, tret de breus fragments en aragonès i llatí. Procedeixen majoritàriament d‘arxius municipals de la Comarca del Matarranya, amb exclusió dels septentrionals de Maella a Faió i els ponentins de la Codonyera a Aiguaviva. Els redactors eren els notaris municipals. Havien de ser aragonesos, viure al nostre país i conèixer les tres llengües oficials de la Corona: aragonès, català i llatí; les altres no. La llengua castellana, que després de Casp (1412) es farà present en l‘escrit, és absent dels documents, i així quan el notari reprodueix les paraules d’un frare calatrau, membre d’una orde castellana, ho fa en català. Els textos són en general contractes de compravenda de terres,  préstecs i àpoques (cobrament d‘aquells) i les dites cartes del consell sobre límits municipals, distribució d’aigües, pastures i temes que toquen a la justícia que exercia el batlle del municipi com a representant del senyor. Donen abundant informació sobre la història social, econòmica, lingüística i jurídica del territori.  Els autors en la segona part del llibre han estudiat a fons la llengua catalana dels textos i n’han fet una esplèndida descripció: grafia, fonètica, morfosintaxi i lèxic amb toponomàstica inclosa. Tant prologuista com autors insisteixen en el fet que els manuscrits ens demostren que aleshores [segle XIV] al Matarranya ja es parlava català. I cal que ho segueixen repetint, sense repòs, perquè a l‘Aragó són molts els nostres conciutadans que neguen amb gran afany aquesta evidència –els LAPAO i afins, entre d‘altres.

Artur Quintana

Lo naixement d’un nom

(Publicat a La Comarca el 20 d’abril del 2018)

Porto alguns anys treballant l’onomàstica mont-rogina, particularment los noms de lloc. I sovint m’hai hagut de plantejar quines podien ser les causes i les circumstàncies de l’aparició d’un determinat nom. En la majoria dels casos l’origen està clar (los Bassiols, les Serretes…). En altres no tant, o no gens (la costa [de] la Menga, lo Vilaret…).

A semellança de les persones, los noms naixen, evolucionen i, en molts casos, es van perdent, substituïts, o no, per uns altres. I fa poc hai tingut la sort de poder viure, en directe, l’aparició d’un de nou, i ben modern.

A Mont-roig hi ha un replanet, al carrer de la Parra, en el que l’ajuntament hi va instal·lar un banc. I hai vingut observant que aquella zona s’ha convertit en punt de concentració d’adolescents i jovenalla en general. Fa mesos que els veig per allí, assentats o drets, parlant i fent bulla, mentres tracalegen los mòbils. I em preguntava per quina raó de tres haurien estriat precisament aquell espai.

Lo meu nét d’onze anys em va traure de dubtes, no fa molt, quan va comentar que havie quedat de trobâ’s amb los amics al “banc del Wifi”.

-I a on està eixe banc -vaig inquirir, estranyat.

-Iaio -va sentenciar ell-, t’has de posar al dia. És lo que hi ha davant de la perruqueria, al carrer de la Parra. Allí arribe la cobertura dels wifis de la Biblioteca i del Salon i tenim connexió a Internet.

Alabat sigue déu!!! Que m’havia d’imaginar, ignorant de mi, que aquella constant reunió al voltant del banc ere deguda al fàcil accés a la xarxa.

No sé quan temps durarà eixe nom. És possible que desaparegue al mateix temps que el banc, o quan lo senyal de wifi s’esfumo. Jo li auguro una existència efímera. Però la fabulosa memòria col·lectiva és capaç de mantindre’l viu anys i més anys. I qui sap si arribarà a fosilitzâ’s amb lo banc i tot. Qui sap. Perquè els camins dels noms estan plens de misteris.

José A. Carrégalo

De llengües perseguides

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 10 de març del 2018)

          Hi ha molts catalans que afirmen ser bilingües i diuen que parlen en català als qui parlen en català i parlen en castellà als qui parlen en castellà. Això seria una cosa natural, però en general només ho practiquen la gran majoria dels catalanoparlants, perquè la costum habitual és que la gran majoria dels castellanoparlants no senten la obligació social (fora de l’escola) de parlar en català, perquè com (segons ells) tots ens entenem en la llengua espanyola, per què cal parlar-ne un altra? (que suposo que consideren no espanyola). Aquestes persones que de costum ni empren el català ni el volen emprar ni són bilingües ni són catalans: són espanyols que viuen a Catalunya. Jo, franjolí, que no sóc bilingüe de naixement, però sí per obligació, sóc aragonès i tothom així m’ho reconeix, però per què? Perquè sempre parlo en públic en castellà. Imagineu-vos que jo intentés parlar sempre la meva llengua materna (el català) que com científicament està demostrat és una llengua aragonesa; no solament ningú em consideraria aragonès, sinó que la gran majoria d’aragonesos em titllarien d’enemic d’Aragó, de antiaragonès. Doncs això mateix fan gran part dels castellanoparlants a Catalunya: negar-se a parlar en català, exigint la mateixa condició de catalans i els mateixos drets lingüístics que els parlants vernacles. La senyora Arrimadas es queixa de que el castellà es tracta a l’ensenyament com una llengua estrangera, com l’anglès o el francès (dos hores obligatòries). Doncs, senyora Arrimadas, vostè em dirà com se tracta a l’Aragó la meva llengua o a l’aragonès, que són opcionals i ningú té la obligació de conèixer-les: si més no com una llengua estrangera molt exòtica (clar que, segons el seu partit, a qui li pot interessar seriosament l’ensenyament d’una L.A.P.A.O. o L.A.P.A.PY.P.?)

          Comprenc que als espanyols que viuen a Catalunya els interessi la substitució lingüística, imitant als francesos que vivien a Brussel·les, i molts altres casos en els que la llengua imperial es menja al peix petit, però també comprenc els catalans que s’hi resisteixin, abans de convertir-se en una mena d’aragonès, de llogaret d’Astérix, o de reserva índia.

Antoni Bengochea

El Dia Internacional de la Llengua

(Publicada a La Comarca el 23 de febrer del 2018)

Per a celebrar el Dia Internacional de la Llengua Materna, el 21 de febrer, el Govern d’Aragó, a través de la Direcció de Política Lingüística, ha publicat un ampli i variat programa d’actes per a divulgar i promocionar les dos llengües minoritàries aragoneses: el català i l’aragonès. Una convocatòria instituïda per la Conferència General de la UNESCO en 1999 i que busca promoure el multilingüisme i la diversitat cultural que és una part molt important del nostre irrenunciable patrimoni immaterial.

De les 122 activitats programades enguany, 83 es fan en aragonès i 39 en català. D’estes últimes 16 tenen lloc a la comarca del Matarranya. Resulta ben estrany l’escassa presència de convocatòries en català al nord de la Franja: a la Ribagorça i també a la Llitera. I més sorprenent que a les 7 viles del Baix Aragó catalanoparlant no hi hague programat ni un sol acte per a commemorar el Dia Internacional de la Llengua Materna en la nostra llengua. Precisament en un territori on s’està produint una ràpida substitució lingüística a favor del castellà per la falta de promoció de la llengua pròpia del territori.

Les activitats programades enguany a la comarca del Matarranya estan organitzades per diferents entitats i tenen lloc als centres educatius. Als CRAs Algars, Matarranya i la Freixneda i a l’IES Matarraña de Vall-de-roures. Clarió, l’Associació de Mares i Pares en defensa del català, ha organitzat amb altres entitats dos jornades plenes d’actes. Una a Vall-de-roures i una altra a Queretes, on es presentarà el CD del grup Ya babé ‘Cantant Desideri’ i on haurà una actuació de la formació musical entre altres activitats. Dins d’esta convocatòria també hi tenim una iniciativa que ha sorgit a l’IES Matarraña de Vall-de-roures: ‘Iaios a l’Insti’, jornada de llengua i memòria oral. La gent gran anirà al centre de secundària per a compartir amb els alumnes les receptes de cuina tradicional i per a jugar a la morra. D’esta trobada intergeneracional es farà un programa de ràdio on es parlarà i es valorarà la iniciativa… I molts més actes programats que podeu consultar a http://www.lenguasdearagón.org

Carles Sancho Meix