A galdades

(Publicat a La Comarca el 18 de juny del 2021)

L’alcalde de la Torre del Compte i periodista Alberto Díaz, ha tingut la bona idea de gravar una sèrie d’entrevistes amb la gent més vella del poble per guardar la memòria d’una generació que desapareix i que ha viscut una època molt dura de guerra, postguerra i dictadura i també una seguida d’anys de progrés i pau. Però totes les entrevistes s’han fet en castellà. Es conservaran els records, però no la forma de parlar, que no és una part menuda del bagatge cultural dels entrevistats i de tot el poble. En tot cas, una galtada a la llengua.

L’ajuntament, la Comarca del Baix Aragó i l’associació CB Torrevelilla han posat en marxa un interessant projecte per a gravar audiovisuals sobre converses de la gent gran parlant de la vida del poble en el català local per a conservar-lo amb tota la seua expressivitat. El projecte vol conservar la parla autòctona, amenaçada per la substitució pel castellà. El principal promotor de la idea, l’actor Ferran Rañé, descendent de la Torre de Vilella, qüestiona que la llengua del poble siga la mateixa que la dels Ports de Morella, el Matarranya o la Terra Alta. Té clar que és una altra cosa, xapurriau. I defensa que tingue la seua pròpia gramàtica i ortografia, inventades sense cap recolzament acadèmic. Una altra galtada.

La novel·la ‘Muladar’, que acaben de publicar Ángela Puntes i José Ignacio Villacampa, està ambientada al Matarranya, una comarca que els autors han volgut homenatjar. Però llevat d’unes quantes referències turístiques poc més situa al lector al Matarranya. No se’n troba cap al·lusió a la llengua de la comarca. La manca de qualsevol pista relacionada amb el principal tret cultural comarcal és manifesta, i el relat, encara que engrescador, perd credibilitat. Clatellot.

Amb iniciatives benintencionades li cauen tres galtades a la maltractada llengua del Matarranya i el Mesquí.

Lluís Rajadell

Lo dia més important

(Publicat a La Comarca el 23 d’abril del 2021)

Avui és 23 d’abril: lo dia de Sant Jordi i, sobretot, del llibre. Un dia per recordar totes aquelles mans que es van atrevir a agarrar una ploma, i contar-mos lo que passave pel seu cap turmentat. Perquè van ser elles qui van immortalitzar records que, avui dia, encara ressonen per les llibreries. Van ser ells qui van encendre les espurnes quan cap veu s’atrevia a pal·liar l’obscuritat. Van ser ells, sol ells, qui van mantindre viva l’ànima de la gent quan l’esperança i la il·lusió havien abandonat lo vaixell.

La literatura és un sentit misteriós, o millor: un misteri sentit, perquè és una de les armes més perilloses que existeixen: és una fletxa que impacte directament al cor del lector, i li fa sentir allò que l’autor vol en eixe moment, són desfilades de paraules que marxen. A voltes van alegres, disposades a ballar amb lo cor del lector; i a voltes tristes, que pareix que arrosseguen amb elles segles d’existència turmentada. La literatura pot ensenyar-mos moltes coses del món on vivim, i també de natres mateixos. Perquè és una manera d’eixir volant d’este caòtic món i aventurar-se en una dimensió paral·lela. És una alternativa a viure.

Només cal obrir un llibre, i començar a passejar les pupil·les per les sendes de tinta. Al moment lo cap començarà a volar cap a turmentoses batalles marítimes, tranquil·les ciutats a la vesprada o alegres platges al migdia. Perquè eixa es la màgia de la literatura. 

Luismi Agud Sorli – Viles i gents

La llengua materna mos fa honra  

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 de març del 2121)

Per deformació professional i inclinació personal, tinc sempre l’orella ben parada a qualsevol raresa lingüística. I en especial a les paraules o expressions de la meua llengua materna que s’utilitzen poc (objectes desapareguts, activitats obsoletes, refranys…) o que, oh sorpresa, són formes que estan dins del diccionari de Pompeu Fabra però que la majoria dels franjolins no utilitzen sinó en versió castellanitzada o “barbarista”: quallar, bací, espatllar, passadís, safareig, endreç, desig… A través de la memòria dels meus pares, d’edat avançada, apareixen de tant en tant, reviscolant-se per uns moments, i jo les apunto en una llibreteta caçadora del seu vol que arriba dels avant-passats. En este context minoritzat en què viu o sobreviu lo català d’Aragó, la cacera de paraules és una activitat compartida per uns quants en diferents actituds. N’hi ha qui hi busca un terme sonor i pintoresc per a nomenar una associació cultural o una penya de les festes, i a continuació pot passar que no l’utilitzo en la comunicació quotidiana. D’altres, preocupats per la cultura i una mica més constants, publiquen vocabularis als programes d’eixes festes, que susciten l’atenció del públic, perquè en general mos agrada lo record del passat en qualsevol versió. I, en fi, alguns d’estos fan de la diferència dialectal una bandera reivindicativa, ma non troppo, reduïda a enumerar paraules, que escriuen al seu aire en samarretes o ara també en mascaretes, tot i que pensen que no es pot escriure i per això els seus manifestos los fan en castellà. L’amor a la llengua materna, conscient o inconscient, lo compartim tots. Però n’hi amors que la maten engarjolant-la en l’exotisme esporàdic o convertint-la en peça del museu de la diglòssia, i menyspreant los coneixements filològics dels especialistes en una mostra de supèrbia molt atrevida. Demà, 21 de febrer, és lo Dia Internacional de la Llengua Materna: los que volem la nostra li faríem molta honra en lo seu ús a tots los àmbits que li poden donar vida —escola, administració, creació literària…­—, i ella mo’n continuaria fent anomenant les coses de la vida. 

María Dolores Gimeno

 

Carrégalo

(Publicat a La Comarca el 26 de març del 2021)

Dissabte dematí arribava la notícia de la mort del company José Antonio Carrégalo. Malgrat que el seu delicat estat de salut havia empitjorat les darreres setmanes, va ser una garrotada inesperada.

La seua figura és una de les més importants per a la Renaixença cultural de la nostra comarca. Com tants d’altres, havia crescut en el prejudici de creure que parlàvem un idioma amb nom de no-idioma. Tot l’important venia en castellà i de les ciutats. Les nostres paraules, tot i ser precises i belles, no es podien escriure, no servien per expressar sentiments profunds, per formular qüestions acadèmiques, ni tan sols per a què el vicari fes un sermó de consol en l’enterrament dels nostres éssers estimats.

Però vet aquí que un dia de 1987 va arribar a les seues mans un poema d’un altre gegant de la Renaixença matarranyenca, el pena-rogí Desideri Lombarte: «A la conquesta de la roca». Carrégalo escrigué «¿Com podie ser que algú, amb aquell «chapurreau» nostre d’anar per casa, amb un llenguatge tan pròxim i familiar com el que emprave, haguere pogut compondre una cosa tan bella i suggeridora? […] Allí va començar tot.» En el cas de Carrégalo, «tot» és molt: articles, treballs d’investigació, creació literària, activisme cultural…

És una de les persones més bones que conec. Sempre conciliador, comprensiu, obert a totes les opinions. Personalment va ser com un germà gran. Entre moltes altres coses, em va inspirar per escriure Licantropia i em va assessorar i aconsellar durant tot el procés d’escriptura.

Parlar amb ell era un bàlsam. Sempre positiu, agraïa a la vida tot el que li havia donat. Els darrers temps enviava missatges de veu que ens reconfortaven, malgrat algunes dificultats que a voltes tenia en parlar. Ell ens reconfortava a natres! Eixe era Carrégalo.

Carles Terès

El professor Rémi Carbonneau

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 13 de març del 2021)

Aquest politòleg quebequès, actualment resident a Berlín com a col·laborador científic de l’Institut Sòrab (Serbski Institut) de Lusàcia, es doctorà a la Universitat Quebequesa de Montreal amb un treball –consultable a la xarxa- on, comparant el tractament que Espanya mostra a la llengua catalana amb la manera com ho fa Alemanya amb la sòrab, evidencia que tant un estat com l’altre tendeixen a una concepció lingúístico-cultural unitària castellana o alemanya, concloent que tant el federalisme alemany com l’estat de les autonomies són incapaços de donar un ple tractament en llibertat ni a catalans ni a sòrabs. Enfront d’aquestes actituds aqueixes nacions defensen actituds confederals, properes a les canadenques o suïsses, o, si més no, s’esforcen en la creació d’espais per desenvolupar-se en llibertat. Ara el professor Carbonneau prepara un estudi detallat sobre la manera de crear aquests espais de llibertat per part de diverses nacions no pertanyents a les dominants a Espanya, França i Alemanya, estats, tots ells, de concepció unitarista. Les minories estudiades seran a Espanya  l’aragonesa i la del català franjatí, a França la bretona i la catalana, i a Alemanya la sòrab.  Per a documentar-se en Carbonneau ha passat uns quinze dies entre nosaltres als mesos de setembre i octubre proppassats entrevistant especialistes en el foment de l’aragonès i del català, com de la seua situació actual. Es així com entrevistà -en català, evidentment-  responsables d’educació dels instituts de Vall-de-roures i de Fraga, i n’Hipòlit Solé, en Natxo Sorolla, en Carles Barrull i a mi mateix. Assistí a Osca a la VIII Trobada, on entrevistà en Chusé Nabarro. Finalment parlà a Saragossa amb gent de Nogará i Rolde. Prèviament havia estat a la Catalunya Nord amb gent de la Bressola, les escoles immersives en català, amb la els d’Oui au Pays Catalan i n’Alà Baylac de l’Institut Franco-Català Transfronterer de la Universitat de Perpinyà. A Bretanya amb la responsable de la llengua en el Consell Regional Bretó, amb gent dels Diwan –les escoles immersives en bretó-, i professors i activistes bretons. Que aviat puguem veure aquest nou treball del professor Carbonneau, que bona falta ens fa.

Artur Quintana

La llengua materna mos fa honra

(Publicat al Diario de Teruel el 27 de febrer del 2021)

Per deformació professional i inclinació personal, tinc sempre l’orella ben parada a qualsevol raresa lingüística. I en especial a les paraules o expressions de la meua llengua materna que s’utilitzen poc (objectes desapareguts, activitats obsoletes, refranys…) o que, oh sorpresa, són formes que estan dins del diccionari de Pompeu Fabra però que la majoria dels franjolins no utilitzen sinó en versió castellanitzada o “barbarista”: quallar, bací, espatllar, passadís, safareig, endreç, desig… A través de la memòria dels meus pares, d’edat avançada, apareixen de tant en tant, reviscolant-se per uns moments, i jo les apunto en una llibreteta caçadora del seu vol que arriba dels avant-passats. En este context minoritzat en què viu o sobreviu lo català d’Aragó, la cacera de paraules és una activitat compartida per uns quants en diferents actituds. N’hi ha qui hi busca un terme sonor i pintoresc per a nomenar una associació cultural o una penya de les festes, i a continuació pot passar que no l’utilitzo en la comunicació quotidiana. D’altres, preocupats per la cultura i una mica més constants, publiquen vocabularis als programes d’eixes festes, que susciten l’atenció del públic, perquè en general mos agrada lo record del passat en qualsevol versió. I, en fi, alguns d’estos fan de la diferència dialectal una bandera reivindicativa, ma non troppo, reduïda a enumerar paraules, que escriuen al seu aire en samarretes o ara també en mascaretes, tot i que pensen que no es pot escriure i per això els seus manifestos los fan en castellà. L’amor a la llengua materna, conscient o inconscient, lo compartim tots. Però n’hi amors que la maten engarjolant-la en l’exotisme esporàdic o convertint-la en peça del museu de la diglòssia, i menyspreant los coneixements filològics dels especialistes en una mostra de supèrbia molt atrevida. Demà, 21 de febrer, és lo Dia Internacional de la Llengua Materna: los que volem la nostra li faríem molta honra en lo seu ús a tots los àmbits que li poden donar vida —escola, administració, creació literària…­—, i ella mo’n continuaria fent anomenant les coses de la vida. 

María Dolores Gimeno

 

Lo sac de paraules. Prosa rimada

(Publicat a La Comarca el 26 de febrer del 2021)

Lo meu nebot no ho sap, que a casa tinc un sac on guardo les paraules que alguns mai han parlat. Les pillo i les replego cosint bé les costures, i si són de mudar ajusto les cintures. De cànem bo és lo sac i lo tinc sempre a mà, per si en trobo d’antigües i les haig de guardar. Los verbs els embolico en roba de cotó, mirant que no es trencon d’un golp o un tossoló. Lo mateix que els pronoms, adverbis i adjectius, que sempre han sigut nostres i els volem tindre vius. Les paraules del forn les fico en les de cendre (ciandre), les del molí en lo blat, la farina i pa tendre. De matar lo gorrino en sabem més de mil: ensúndia menut morca, cuixot bufa i pernil. Del camp en tenim tantes d’animalets i plantes, que quan fem una llista mo’n deixem unes quantes. Les culles de les roques les posem als toçals, justet a dalt del cingle, eixes són les senyals. Les de llaurar i sembrar en guareit jou i rella, les llavors espargides per damunt de la terra. Paraules de xiquets i de la jovenalla, al parador més alt damunt de la tenalla. Paraules del voler i amors de primavera, millor en taleca nova que no els toco la quera. Los noms de l’olivera tenen les bragues catxes, los impialts del Comú les pardavalls ben altes. Brosta crosta i benambre, regit cimal tarranc, ara que hi ha tractors de collir no costa tant. Siguen los noms de Fórnols, com si són de Bellmunt, penseu que en saben molt perquè estan més amunt. Noms bonics del Mesquí com per omplir un cabàs, des de la Vall de Lluna fins a Castellseràs. Paraules de les fonts, dels tolls i de les basses, dels carrers dels cinc pobles dels termes i les casses. I anirem acabant per avui, d’escriure paraules del Mesquí i del Matarranya. Paraules que son nostres… i alguna gent s’estranya.

Tomàs Bosque

¿Qué es eso de chapurreau?

(Publicat a La Comarca el 15 de gener del 2021)

El moviment de recuperació de les llengües minoritàries d’Aragó, és un procés llarg i complicat. Perquè tots sabem parlar la nostra llengua i ens entenem perfectament en la gent, però afavorir l’ús de l’idioma als carrers, escoles, ajuntaments, revistes, pregons del campanal… ja és un altre cantar. En los raders cinquanta anys s’han fet moltes millores, però no n’hi ha prou per poder dir que la nostra llengua sortirà aviat de la UCI de les llengües en perill. Només cal mirar lo que passa als pobles del Mesquí (l’únic territori del nostre estimat Aragó que refusa tota col·laboració en la Direcció General de Política lingüística del Govern aragonès), on els xiquets del lloc (poble) quan los pregunto a què carrera viuen i quants cosinets tenen, me contesten: «No le entiendo».

Quina llàstima que a l’hora de defensar la llengua, sigue tan brutal l’oposició dels partits que només entenen una societat monolingüe i en castellà. A més, ençuricen a la gent contra tot lo que porta el nom de català, per guanyar vots. Per eixo costa entendre que, Amics del Chapurriau, que semblen un moviment cultural que vol jugar algun paper en la recuperació «in extremis» de la nostra llengua, estigue governat pels que sempre han estat en contra de mantindre el català d’Aragó. Com si parlar més d’una llengua fore una maldat, quan és una gran sort.

I es precisament ací al periòdic la Comarca on ara s’està representant la radera «performance chapurrianista», en un recolçament mediàtic important, on cada quinze dies un soci o convidat presenta un llarg escrit, sempre en castellà, sobre el tema del nom impossible, al que s’ajunten unes llistes de vocabulari, sinònims i refranys tradicionals, escrits en un català prou correcte i bonic que a mi m’agrada. A veure si acabarà tenint raó la coneguda dirigent d’un d’eixos partits que, al preguntar-li un amic nostre, professor de la Universitat, «¿qué és eso del chapurriau?» li va contestar: «pues qué va a ser hombre, qué va a ser más que catalán; pero no lo vamos a decir nosotros». Continuarem.

Tomás Bosque

100 números

(Publicat al Diario deTeruel el dissabte 2 de gener del 2021)

Llegeixo el número 99 de la revista de la Torre de Vilella El Eco del Barranfondo (EB). Demanen col·laborar amb un treball al número 100. Penso enviar-los unes notes sobre com EB informa d’aquest patrimoni tan íntimament aragonès que és la llengua catalana, pròpia i històrica de la Torre de Vilella, a l’Alt Mesquí. Ací us n’ofereixo un avenç. EB és en castellà, llevat del topònim català del títol. Ideològicament és facaista. El català no hi és mai anomenat així, sinó chapurriau, que segons la GEA Es un término peyorativo que significa “lengua mal hablada”. Ocasionalment s’anomena torradá,  i aragonés oriental. El tema del català apareix bastant sovint a EB, tot i que poden passar mesos sense tractar-lo. La filosofia d’EB envers la llengua pròpia és museístico-necrològica: se pretende recuperar, antes de que se pierda, el máximo possible de nuestro “chapurriau”, 65, 21. Mai no tracten l’oficialitat que la Constitució prescriu per al català arreu on es parla, ni tampoc  l’ensenyament, que, tot i ser de constitucionalitat dubtosa, ofereix el nostre Estatut des del 1984. En una ocasió, tanmateix, declaren: Es muy fácil aprender el idioma francés sabiendo Chapurriau, i en donen exemples. El català ix a les freqüents mostres de diccionari català-castellà, de literatura popular i en esbossos de gramàtica catalana, escrits amb ortografia patoisante de base castellana amb inconseqüències. Sorgeix també en llargues cites –en alguns casos de moltes pàgines- d’altres revistes, a voltes acompanyades de la traducció castellana.  Esmenten amb certa freqüència el filòleg codonyerenc Artur Quintana, conegut per estudis de les nostres tres llengües, i en publiquen textos. Al 40, 41 li demanen que se´n vage a l’exili; al 39, 5 declaren que manipula els textos que edita del català de la Torre; al 58 el defineixen com a un sicario al servei del Govern Català, etc. Aquest darrer article fou seguit al 59 d’una lletra del 22.12.2010 de Ramon Mur, Ignacio Micolau i José Miguel Gràcia al director de EB, advertint-lo que sicario no es un insulto, sino una gravísima acusación. Per raons òbvies Quintana mai no ha denunciat l’acusació al jutjat.

Artur Quintana  

Centenari d’Antoni M. Badia i Margarit

(Publicat al Diario de Teriel 3l 24 d’octubre del 2020)

Enguany en Badia hauria fet cent anys. Havia nascut a Barcelona i hi visqué fins a la mort el novembre de 2014. El 1939 ingressà a la universitat de Barcelona per a estudiar-hi Filología Románica, i el 1942 ho feu als clandestins Estudis Universitaris Catalans per a poder estudiar-hi Filologia Catalana, una branca de la Romanística que la Universitat franquista havia prohibit. Acabada  la carrera decidí professionalitzar-se en la investigació i l’ensenyament universitaris. El 1948 va guanyar la càtedra de Gramática histórica Española de la Universitat de Barcelona, i des del 1944 quan s’hi va permetre l’ensenyament de l’assignatura de Filología Catalana en feu les classes , en castellà –ves si no! El 1977 va guanyar la càtedra de Gramàtica Històrica Catalana i a partir d’aleshores va poder fer les classes en català. Fou rector de la Universitat de Barcelona de 1978 a 1986, i contribuí eficaçment a recatalanitzar-la. Treballà sobre totes les llengües romàniques, molt especialment sobre les nostres tres llengües, primer en temes de gramàtica històrica i fonètica experimental, més endavant en sociolingüística, on la seua influència ha estat molt intensa, en estructuralisme, dialectologia –va posar en marxa l’Atles Lingüístic del Domini Català-, toponímia, tres grans manuals de gramàtica històrica i contemporània catalanes, … . Retornant sempre a la gramàtica històrica inicial. L’interès per l’aragonès li venia ja dels seus anys d’estudiant, amb la tesina del 1943 on havia investigat els pronoms aragonesos medievals derivats de ibi i inde que ampliaria a l’època moderna i afegint-hi el castellà i al català per a doctorar-s’hi.  Li calia aprofundir en l’estudi de l’aragonès modern, i així fou com l’estiu del 1944 recollí materials per catorze llocs –onze d’aragonès i tres de català fronterer- de tot l’Alt Aragó. El 1945 es doctorà a Madrid, l’única vila on aleshores es podia doctorar. El 1947 tornà a Bielsa, i hi aprofundí en l’estudi de l’aragonès, publicant-ne una primerenca i molt completa monografia. Publicà alguns estudis sobre Heredia i es proposava d’editar-ne la Crónica de los Conquiridores.  En Badia era un gran patriota, i per ser-ho va patir persecució i presó.

Artur Quintana