A l’Aragó se parla català

(Publicada a La Comarca, 1 setembre 2017)

Fa algun temps, els chapurrianistes de la dreta rància aragonesa, van escriure a la Real Academia Española de la Lengua, demanant que el nom de la nostra llengua sigue CHAPURRIAU. I els acadèmics de Madrit, en bones paraules se’ls van treure de davant.

Vergonya se n’haurien de donar persones en aparença educades de dir que quan parlen xampurregen, perquè xampurrejar és parlar mal. Es verdat que la gent dels nostres pobles, especialment el més joves, ja no tenen el ric vocabulari ni enraonen en la traça que es feia abans. Però jo que parlo a sovint en amics i coneguts de diferents pobles de la Franja, mai he notat que ningú s’embolico al parlar ni faigue cap cosa rara que es pugue identificar com xampurrejar .

Quina mania en voler que la llengua del Matarranya i altres trossos del Baix Aragó tingue un nom tant dolent i denigrant com CHAPURRIAU. Tanta mania, que eixe grupet incansable de defensa del nom miserable, fa un parell de mesos, es van cansar de replegar firmes en la intenció de rebentar la decisió del Govern d’Aragó de posar en marxa l’Academia Aragonesa de la Lengua (Català i Aragonés), per donar compliment, d’una volta, al que diu i obliga la Llei del Patrimoni Cultural Aragonès de 1999. Llei que, per cert, es va aprovar a les Corts d’Aragó governant el PP junt en lo PAR. Els firmants que vulguen saber la contestació del Govern d’Aragó, la poden llegir per internet: BOA 14-08-17 ANUNCIO de la Dirección General de Política Lingüística.

El debat entre Català (nom científic i oficial) i eixe insult castellà (Chapurriau) que molts parlants inconscientment han agafat com a propi, afortunadament s’està superant, salvat alguns racons com la Codonyera, on no accepten que els mestres de català de la DGA, ensenyon als xiquets lo més bàsic de la nostra llengua, com es fa a la resta dels pobles d’Aragó que parlen com naltros.

Tomàs Bosque

Anuncis

Són tots iguals

(Publicada a La Comarca el 11 d’agost del 2017)

A principis dels noranta, una amiga nostra i sa germana travessaven el Massís Central francès de retorn a Alemanya. Volien estalviar-se l’autopista, atès que viatjaven a bord d’un atrotinat Volkswagen Passat que, cada volta que apagaven el motor, necessitava més d’un quart d’hora per a engegar-se de nou.

Van parar a fer gasolina en una estació de servei. Quan el matrimoni que la regentava va adonar-se que eren alemanyes, els van fer mala cara, però els van omplir el dipòsit. Havent pagat, van obrir el capó per a què el motor es refredés. El propietari, un home corpulent, les va instar de males maneres a que marxessin immediatament. Sense voler escoltar les seues raons, va tancar-los el capó d’un cop de puny i les amenaçà amb un bastó. El cotxe encara no podia engegar-se, o sigui que van retrocedir cap a la carretera ben espantades. La fortuna va voler que en aquell moment passés un vehicle amb matrícula alemanya. En veure els seus gestos desesperats, els joves que hi viatjaven van aturar-se per veure què passava. Les van protegir i van ajudar-les a revifar el Volkswagen tot empenyent-lo.

La nostra amiga diu que el motiu de tal actitud prové de l’època de la segona guerra mundial. En aquella zona els nazis combateren la Resistència a base d’aplicar el terror sobre la població civil. Passats més de quaranta anys, les ferides encara restaven obertes. Elles havien crescut en l’horrible postguerra alemanya, amb tantes carències que fins i tot li havien quedat seqüeles físiques per a tota la vida. Podia entendre, doncs, que els gasoliners mantinguessin el record del dolor, però li era inconcebible que els ho fessin pagar a dues dones que en temps del conflicte eren unes xiquetes.

Culpar els habitants d’un país del que van fer els seus avantpassats no té cap sentit, però discriminar algú pel sol fet de pertànyer a un col·lectiu és una aberració.

És com allò que alguna volta ens han dit als frangencs quan eixim fora: “Pues para ser polaco no eres mal tío”. “No, que soy de Aragón”. “Ah, pues para ser maño no se te ve muy tozudo, no?”.

Carles Terès

La Franja del nord

(Publicada a La Comarca el 28 de juliol del 2017)

Mon pare tornave cap a Vall-de-roures l’any 1957 després d’haver passat un any tallant pins als boscos de la Champanya, la del vi escumós, quan va haver de passar uns dies a Perpinyà per un problema burocràtic que li impedie creuar la frontera. Em va contar que, durant aquella curta estada a la capital del Rosselló, s’entenie amb la gent que es trobave pel carrer perfectament, perquè “parlaven com al poble”. D’això en fa poc més de mig segle. Havie marxat de la seua vila de tota la vida obligat per la catastròfica gelada de les oliveres de febrer de 1956, que va deixar sense mitjans de vida a tota la comarca.

Com és que tan lluny de Vall-de-roures es podie entendre amb els naturals del país parlant com a casa? No hi ha miracles ni singularitats lingüístiques ni retorçudes circumstàncies històriques per explicar el fenomen. És molt més senzill. A Perpinyà parlaven llavors la mateixa llengua que a Vall-de-roures. Digueu-li com vulgueu: català, llemosí, xapurriau o guatxi-guatxi.

Acabo de tornar de Perpinyà. Ningú parle català pel carrer. O, com em deia un expert en sociolingüística coneixedor de la situació, “el català està en coma”. Irreversible, diria jo. El debat sobre si és o no la mateixa llengua que a Vall-de-roures, València, Mallorca i Catalunya està resolt. Al Rosselló, la Franja del nord, el francès se l’ha emportat per devant. Estem en primera línia en la defensa de la nostra llengua.

Lluís Rajadell

Negacionisme lingüístic

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 15 de juliol del 2017)

Negacionisme és un neologisme escampat en diferents llengües: negacionismo al diccionari da la RAE, négationnisme al Larousse francés, denialism en articles periodístics o científics a l’àmbit anglo-saxó i negazionismo a l’italià. Va aparèixer en acabar la Segona Guerra Mundial per designar la negació de l’Holocaust jueu, un feit comprovat per testimonis reals i evidències empíriques; i es va aplicar a actituds similars amb genocidis posteriors. Més negacions s’han anat escampant al camp de la ciència, oposant-se al consens majoritari entre els especialistes: canvi climàtic, l’evolució de les espècies, l’existència del virus de la sida o, també, l’eficàcia i necessitat de les vacunes. Los procediments varien entre els que proposen arguments retòrics alternatius amb apariència de realitat —que els implicats anomenen “revisionisme”—, i els que, menys sofisticats, recorren a la tossuderia més primària. Negacionisme no figura als diccionaris catalans, i així viu una certa indefinició. Vikipèdia ho associa a realitats polítiques que no s’accepten, com l’existència d’un estat palestí, i el diferencia de la negació de l’holocaust. Existís, però, des de fa anys un negacionisme sobre la denominació de català a la mateixa llengua parlada en algunes zones fora de Catalunya. Molt escampat a València durant un temps entre els partidaris del “blaverisme”, lo va aturar l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que al 2005 va emetre un dictamen clar sobre la unitat lingüística. Actualment perviu encara a l’estreta Franja d’Aragó en grups reduïts i poc prestigiats com la Plataforma Aragonesa No Hablamos Catalán (PANHC), que en fan bandera i element aglutinador, amb bastant ressò en partits conservadors regionals, promotors de denominacions perifràstiques i antifilològiques com la de LAPAO i de les lleis corresponents. Buscant termes alternatius i apel·lant a diferències dialectals, pretenen evitar la identificació entre parlar català i ser català, i així ignoren tant l’opinió de la comunitat científica com l’evident asimetria numèrica entre llengües-nacions, que no apliquen, per exemple, al castellà o a l’anglès. Alguns teòrics atribuissen lo negacionisme al rebuig a una verdat incòmoda sobretot per raons ideològiques, tot això, sorprenentment, a l’era de la informació i el coneiximent.

María Dolores Gimeno

 

Lo parlar antic

(Publicacada a La Comarca el 7 de juliol del 2017)

Moltes vegades conversem sobre les paraules que, a poc a poc, anem perdent en la nostra llengua perquè o bé ja han quedat en desús o perquè anem castellanitzant, de manera inconscient, el nostre vocabulari. Formatge s’ha convertit en ‘queso’, aixeta en ‘grifo’, gavinyet en ‘cutxillo’, abans en ‘antes’, encodonyat en ‘membrillo’, amanida en ‘ensalada’, sopar en ‘cenar’, eixugamans en ‘toalla’, desembre en ‘diciembre’, paraula en ‘palabra’, frontera en ‘fatxada’, grossa en ‘gorda’, blau en ‘assul’, allavontes per ‘entonces’… La gent de més edat encara recordem l’evolució que mos ha portat cap al canvi d’algunes d’estes paraules però els més jóvens accepten estos barbarismes com a propis de la seua llengua perquè possiblement les més genuïnes poques vegades o mai les han escoltades.

Recordo que a casa de la meua dona a Vall-de-roures, com que durant un temps hi vam coincidir quatre generacions, lo tio Joaquin, d’una memòria privilegiada, que tenia més de noranta anys i havia estat de menut amb els masovers de la Torre la Maria i, més tard, a Vall-de-roures, parlava amb un vocabulari poc castellanitzat perquè mai va anar a l’escola. Les seues nétes, en sentir-lo parlar, argumentaven que son iaio parlava antic i que elles no utilitzaven algunes de les seues paraules perquè sonaven velles. Elles tenien un parlar modern, asseguraven orgulloses, però que, en resum, significava un parlar farcit de barbarismes impropis de la nostra llengua més autèntica. Jo sempre defensava les paraules velles i sàvies de son iaio, rescatades del nostre ric patrimoni lingüístic. A Vall-de-roures, i suposo que a altres viles del Matarranya, això passava i encara deu passar entre el parlar de les diferents generacions dins d’una mateixa família. Amb la total escolarització, la globalització cultural i la desaparició dels treballs tradicionals cada vegada el nostre parlar serà més uniforme amb la pèrdua d’un vocabulari que forma part del nostre ric patrimoni immaterial.

Carles Sancho Meix

“Chapurreando”

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 24 de juny del 2017)

Utilitzo diàriament per expressar-me i treballar lo català i lo castellà indistintament. De tant en tant, en los meus viatges a l’estranger o informant algun turista, chapurreo anglès o francès, idiomes que vaig estudiar durant la meva joventut a Alcanyís, Tortosa o Saragossa i que com la majoria de companys em vaig quedar en els inicis del seu coneixement. Per tant les paraules “chapurreau” o “chapurrejar” no em són en absolut estranyes i les utilitzo de tant en tant. Quina és la seva definició, que ja la que sabem tots i ens confirma lo diccionari de la llengua castellana o espanyola: “chapurrear” es defineix com parlar malament o amb dificultat una llengua. Per tant no és incorrecta la seva utilització per persones individuals conscients com jo dels seus dèficits formatius. De la mateixa manera, en lo nostre cas referit a la llengua que es parla a la zona oriental d’Aragó, hauríem d’acompanyar que “chapurreamos” català, castellà o aragonès, en lo cas de no expressar-nos de manera adequada.

        Però el mantenir una polèmica sobre la denominació com a “chapurriau” del català a Aragó, expressa una majúscula vergonya social d’un estat impropi del segle XXI. Que uns ciutadans, que cap culpa tenen la majoria que la seua llengua materna no s’ensenyi de manera obligatòria durant la seua formació escolar, defineixin a la llengua dels seus avantpassats amb un nom despectiu, no té parangó. Aquesta obsessió centralitzadora, caigui qui caigui, ens ha portat a la situació actual. I això ens afecta a molts aragonesos en una cosa tan important en l’àmbit social, cultural i econòmic com és la llengua escrita o parlada com a mitjà de comunicació. Es pot entendre, que no compartir, la seva prohibició i va menysprear en èpoques de dictadura, però després de 40 anys de democràcia no pot justificar-se de cap manera.

        Lo català que parlaven los meus iaios a Queretes i al costat d’ells tots los veïns, era tan correcte o més que el que es parlava a Barcelona o Girona, per posar un exemple. La forta castellanització d’estos últims 80 anys (dictadura i democràcia), al costat de la desaparició del vocabulari agrícola tradicional, ha comportat la introducció de nombroses paraules castellanes sense lo més mínim respecte ni consideració per les autoritats culturals o d’educació. Que fàcil i còmode és passar la pilota a les possibles manifestacions d’alguns veïns, bé o mal intencionats. Senyors lingüistes, professors de la Universitat de Saragossa i polítics dels diferents partits implantats a Aragó, crec que ja és hora de tancar aquesta vergonyosa situació. Som al segle XXI. Un aplaudiment i tot lo meu suport a la Presidència i Consellers de la Comarca del Matarranya, que així ho han fet amb la seua recent declaració. També al Govern d’Aragó que va en la mateixa línia. Que s’estengui l’exemple i que es reconegui d’una vegada per totes, amb totes les seves conseqüències que el català és una riquesa i un patrimoni d’Aragó que s’ha de defensar amb tota contundència.

Joan Lluís Camps

Reglament de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua i dels corresponents Instituts

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 3 de juny del 2017)

El passat 26 de maig el director general de Política Lingüística publicava al BOA l’anunci d’informació pública del projecte de decret del Govern d’Aragó, mitjançant el qual s’aprovaran els estatuts de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua que comprèn els estatuts de l’Institut del aragonès i de l’Institut del català d’Aragó. Encara estem en el termini de presentar esmenes.  Jo ja ho he fet. Em referiré a un parell de les presentades que em semblen importats. Considero que el nom d’Institut del català d’Aragó arrossega una càrrega de secessionisme lingüístic –així m’ho sembla a mi– que no porta enlloc. Gairebé totes les llengües són com arbres amb moltes branques i branquillons: un tronc comú, més o menys estàndard i una sèrie de variants dialectals. El català de la Franja és un branquilló o branquillons del català occidental, una o diverses variants dialectals del català. Tenint en compte el que he dit, hem sembla molt més adient i correcte anomenar l’esmentat Institut com a Institut Aragonès del Català. Entenc que vol significar que serà una institució aragonesa que tindrà la tasca d’estudiar, recollir i aplicar les variants franjolines del català –gramaticals, toponímiques, antroponímiques, etc.– i imbricar-les en l’arbre del català, diguem-ne, comú o estàndard. Lògicament això ens porta a una altra esmena que jo he fet al reglament: “L’Institut Aragonès del català col·laborarà estretament amb l’Institut d’Estudis Catalans a fi i efecte de compartir al màxim les normatives lingüístiques. També podrà col·laborar amb les diverses institucions de les altres llengües de l’Estat i amb altres organismes acadèmics, científics i culturals”. Les Illes Balears, malgrat gaudir d’un català amb força diferències dialectals de tota mena, no han creat cap institució del seu català, s’acullen cómodament a la normativa que emet l’Institut d’Estudis Catalans. Si visiteu les Illes us adonareu que no s’han perdut cap dels trets diferencials del seu català. Contràriament, al País Valencià es va crear en el seu moment l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Fixeu-vos-hi que no es va anomenar Acadèmia de la Llengua Valenciana. Va haver-hi controvèrsia, però al final es va imposar el sentit comú. El mateix projecte de reglament ens dóna bon exemple del nom que proposo per a l’Institut, quan anomena Acadèmia Aragonesa de la Llengua i no Acadèmia de la Llengua Aragonesa. Tinc més esmenes, però ja no em resta més espai.

José Miguel Gràcia