Quan penses que s’acaba, torna a començar

Publicat al Diario de Teruel el 11 de juliol del 2020)

La Constitució Espanyola del 1978, actualment vigent, declarava al § 3.2. que les  llengües espanyoles no castellanes  serien oficials. Els seus redactors pretenien reparar així, d’alguna manera, el coloniatge i discriminació que des de segles patien aqueixes llengües per part de la castellana. Podia semblar que s’havia acabat la persecució de la llengua aragonesa i la catalana al nostre país, el malson que ens aclaparava des de principis del XVIII, però que anava molt més  enllà, i que s’havia acabat també l’afany de destrucció per part de la nació castellana de totes les altres llengües de l’Estat, per més pròpies i històriques que en fossen, com les nostres aragonesa i catalana. D’ara endavant podríem conviure plenament amb els nostres conciutadans, sense haver de témer que molts d’ells ens discriminessen per la nostra llengua. Aviat s’evidencià que tot plegat era un miratge: set comunitats establiren l’oficialitat de les llengües pròpies i històriques, sempre que no fos gens efectiva, perquè quan n’han pretès l’efectivitat, els han caigut repetides prohibicions del Govern, jutges i tribunals. A moltes altres comunitats ni aqueixa pelleringa d’oficialitat s’ha aconseguit, com ha passat a la nostra, on la majoria dretana que governava en 1982, quan la redacció de l’Estatut, actuà com si no existís el mandat constitucional del § 3.2. i al §7 estatut només escriviren que les modalitats lingüístiques d’Aragó gozarán de protección, i com que l’aragonès i el català no són modalitats, sinó llengües, el §7 no s’hi pot referir, i, ergo, les nostres llengües pròpies i històriques segueixen sent plenament discriminades. Amb el § 7 el nostre estatut no es constitucional, com sovint s’ha declarat, però això no ha inquietat mai els nostres governs, que quan hi havia majoria dretana s’han rabejat a perseguir sobretot la llengua catalana, però no només, i que el PSOE, quan hauria pogut declarar l’oficialitat de l’aragonès i el català, no ho ha fet. Això ha donat ales als moviments anticatalans,  o sia profundament antiaragonesos, com Chapurriau, Facao, No hablamos catalán,  i tants d’altres. Efectivament: torna a comencar.

Artur Quintana

La taca

(Publicat a La Comarca el 10 de juliol del 2020)

Compatibilitzar la llengua catalana materna amb la ciutadania aragonesa és complicat per determinats aragonesos catalanoparlants. Per als veïns del Matarranya i de part del Baix Aragó, assumir les dues vessants de la seua identitat pot ser difícil si es considera que parlar català suposa un demèrit de l’aragonesitat. Alguns catalanoparlants d’estes dues comarques han trobat una solució per eixir del pas. Allò que parlen no és català, és una altra cosa, xapurriau.

L’argumentació filològica d’esta tendència és, bàsicament: «No mos done la gana que el que natros parlem sigue català, i prou!» Així la seua consciència queda més tranquil·la, més en pau. La traïció a la identitat aragonesa queda atenuada, encara que no totalment esborrada, que no s’enganyen.
Però no n’hi ha cap incompatibilitat entre parlar una llengua comuna amb un altre o altres països i identificar-se amb el país de naixement o de residència. És més, una part essencial de la cultura de Bèlgica i Suïssa, per exemple, és la llengua francesa, com de Canadà és l’anglès o de l’Argentina l’espanyol. Igualment, una part essencial de la cultura d’Aragó és el català. Convertir el català en una taca per la identitat aragonesa es anar contra les essències d’Aragó, de l’Aragó real, no del que somnia el supremacisme castellà.

Però cal reconèixer que les elits aragoneses s’han esforçat històricament en arraconar i eliminar la taca del català. La primera passa és traure-li el caràcter de llengua i reduir-la a un xapurriat, una barreja. Defensen que només el castellà és propi d’aragonesos «fetén». Però, si això pensen, tenen un problema, parlen la llengua de Castella, la llengua que va arribar d’una altra comunitat. O és que unes llengües taquen i altres no?

Lluís Rajadell

Toponímia del Matarranya

(Publicat a La Comarca el 26 de juny del 2020)

Per tal de representar gràficament el territori, s’ha avançat moltíssim perquè, actualment, tenim molts mitjans i tècniques per fer-ho: la fotografia aèria cada vegada més evolucionada, el tractament informàtic de dades i imatges, les mesures i referències de camp… Així que la millora de la cartografia és evident amb les noves edicions de les representacions del territori. El que no s’ha avançat massa és en el nom dels llocs. Es copia la toponímia d’uns mapes als altres i poques vegades es comprova i es rectifica. Si consultem, per exemple, els mapes del cadastre, i passa també en altres, en veurem molts exemples. Al terme de Valljunquera ‘los Aiguatxals’ -lloc de molta aigua- s’ha substituït per ‘Abochales’ -sense significació-, la partida dels ‘Canyamassos’ -lloc de moltes canyes- per ‘Canimases’ -com l’anterior sense significació-, la ‘valleta de Rullo’ -relleu- per ‘Bayeta del Rullo’ -producte de neteja- i el ‘mas d’en Puchol’ o ‘mas d’en Soros’ -en, propietat- han passat a ser ‘mas deu Puchol’ o ‘mas deu Soro’ -deu, deïtat-. Molt prop del terme de Valljunquera, al de la veïna Massalió, la partida de les ‘Garraveres’ -planta arbustiva que dona mores- s’ha convertit en ‘Carravena’ -cognom, segons internet-. Al terme de la Vall del Tormo, al costat de les anteriors viles, el ‘Racó de Fos’ s’ha traduït per ‘Rinco Fos’, topònim estrany per a la gent del territori i un mateix element del relleu apareix, en el mateix mapa, amb dos denominacions diferents ‘val Jorba’ i ‘barranco d’en Jorba’ -mig en castellà i mig en català- per definir el tradicional ‘vall d’en Jorba’. I això mateix passa en la toponímia rural de les altres viles matarranyenques que tenim una llengua pròpia diferent a la castellana. Davant d’este desgavell dels noms de lloc dels nostres pobles, la Comarca del Matarranya hi vol posar ordre i sentit comú i recuperar la toponímia tradicional dels nostres municipis a través d’un ambiciós projecte patrimonial immaterial objectiu que compartix també el Govern d’Aragó.

Carles Sancho Meix

La literatura popular en català a l’Aragó

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 6 de juny del 2020)

Efectivament fins als 1980 la literatura popular catalana a l’Aragó era la gran desconeguda a tot arreu. És més, la nostra intel·lectualitat, que si bé en part admetia, sovint a contracor, que a l’Aragó s’hi parlava català, continuava convençuda que suposant que hi hagués literatura popular aragonesa en català, tal literatura només podia ser una còpia matussera d’originals castellans. I podia semblar que tinguessen raó perquè –efectivament– s’havien recollit pocs textos d’aquesta literatura, i encara eren menys els que havien estat publicats, a més, en llibres i revistes de  molt mal consultar, i per a acabar-ho d’adobar la Sedició del 1936 havia interromput el gran projecte de l’Obra del Cançoner  Popular, on Palmira Jaquetti havia enquestat amb bons resultats per la Ribagorça, si bé no s’han pogut fer públics fins al nostre segle. Resumint: després del toc de sortida del conseller José Ramón Bada en un col·loqui a Fraga l’abril del 1984 per a recollir la nostra literatura popular franjatina, uns quants investigadors es posaren al tall, primer de Torredarques a Mequinensa i després de Torrent a Aneto, partint de zero, o gairebé. En deu anys enquestaren en més de 150 viles de la Franja, i en sis volums es publicaren de 10.000 a 12.000 textos de literatura popular amb mostres de tota mena de gèneres. Des d’aleshores han anat sorgint nous reculls, alguns dels quals esperen publicació, com ara els esplèndids Contes Ribagorçans d’en Jordi Moners, i la nostra literatura popular s’ha anat obrint pas, malgrat els entrebancs de costum, pels mitjans de comunicació, per la festa. la litúrgia, l’escola, els escriptors, músics, contaires … . Tot recentment té un capítol dins de la magna Història de la literatura popular catalana (Alacant, Palma, Tarragona, 2017) i un altre a la també magna A History of Catalan Folk Literature (Amsterdam/Philadelphia. 2019) amb frases tan punyents com Today, in the Aragonese Strip, the collection o folk literature in Catalan is still viewed as  an enlightened effort that involves breaking deeply held taboos and superstitions among a population long subjected to the blackest of linguistic obscurantism.

Artur Quintana   

25 anys de Viles i gents des de l’altre mil·leni

(Publicat a La Comarca el 5 de juny del 2020)

Al volum antològic Deu anys de «Viles i gents» (2006) jo no hi figurava, i creia que no havia format part d’aqueix col·lectiu. Rellegint-ne ara el pròleg veig que sí que n’havia estat. Però no en trobava la prova perquè en aqueix llibre no hi figura cap «Viles i gents» de la meua autoria.

Sort d’en Carles Sancho que m’escriu que hi vaig participar tardanament el 2005 i, per motius que ja no recordo, només amb una columna el 14.10 i una altra el 16.12 d’aquell any. Allí s’aturà la meva activitat vilera, perquè el febrer del 2006 eixia el primer «Lo Cresol», col·lectiu que feia una columna semblant a Diario de Teruel, i com que hi faltava personal, me n’hi vaig anar. I a Terol segueixo. Aqueixes dues columnes vileres no han estat els únics escrits meus a La Comarca. Hi havia connectat des de 1988, si més no, i en tinc escrits en castellà i català des del 89, que de tant en tant reprenc, però no pas com a «Viles i gents». La iniciativa, tan útil i necessària, de publicar una columna setmanal en català als diaris aragonesos de llengua castellana va sorgir del periodista bellmuntà en Ramon Mur, la primera volta fa 25 anys a La Comarca amb «Viles i gents», i 15 anys més tard amb «Lo Cresol» al Diario de Teruel, i així ha demostrat la viabilitat d’un periodisme en llengua catalana a l’Aragó en diaris castellans. Malauradament els esforços que s’han fet per tenir columnes semblants en català en altres diaris de l’Aragó, no han donat ara com ara resultats positius, tret del mensual alcanyissà Compromiso y Cultura, ço que situa la nostra província en capdavantera en la promoció i defensa d’aquest patrimoni tan íntimament aragonès que és el català d’Aragó. Estic verament agraït a La Comarca per publicar ininterrompudament des de 1995 «Viles i gents», i especialment en llegir-n’hi en una que: Aragó té al costat d’un ric patrimoni arquitectònic i paisatgístic, un altre de molt ric també: el lingüístic. Les dues grans joies d’aquest darrer patrimoni, verdaderes catedrals de la llengua, són el parlar català d’Aiguaviva i l’aragonès de Sercué.

Artur Quintana i Font

Més anys que el tango

(Publicat a La Comarca el 29 de maig del 2020)

Se’m fa un nus a la gola quan penso que fa vint-i-cinc anys del primer i segur que encertat, com a mínim per pioner, ‘Viles i gents’. El popular tango ‘Volver’, que mon avi beseità Antonio Giner adorava en veu de Carlos Gardel des que el va admirar a Buenos Aires, diu, en lletra del gran poeta argentí Alfredo Le Pera -i ja em perdonareu la llicència lingüística d’honorar la llengua original de tan bella composició, que segur tots enteneu-, ‘que es un soplo la vida, que veinte años no es nada’. Podem estar-ne d’acord o no, i més en los temps tan estranys i durs que mos toque viure als qui tenim la sort de ser-hi, el cas és que a mi sempre m’ha paregut una reflexió encertada, com la resta de la lletra de la cançó. I, com totes les grans frases i lletres, té més d’una lectura, segurament centenars; per raó d’espai, se me n’acuden dues que podrien servir d’aplicació a la nostra estimada columna. D’una banda, vint-i-cinc anys -o vint, no ve de cinc- no és res si atenem a la rapidesa i fugacitat de la dimensió humana del temps en el marc de la immensitat espai-temporal de l’Univers, i segurament tampoc si ho mesurem en termes de la durada d’una vida, que passa, sobretot per als qui ja no som precisament joves, més ràpid del que la majoria voldríem, si no estem patint turments insuportables. Però de l’altra, tenint en compte la singularitat, valentia i constància del ‘Viles i gents’ i dels qui l’heu feta possible, és tota una gesta poder dir en orgull que ha arribat a les noces d’argent i que hem estat part, en un o altre moment, dels continguts que molts hem llegit en interès. Que una columna en català en territori en bona part hostil -per la ignorància hereva d’una dictadura- hagi arribat al quart de segle és una fita que mos ha de servir de guia i de model quan, per les circumstàncies que fóra, estem temptats de tirar la tovalla sense esgotar la nostra capacitat com a persones i territori, com a gents i viles d’un entorn natural i social bell i singular, que mos acull i mos fa mirar en optimisme present i futur.

*Publiquem una columna de tots els que al llarg d’estos 25 anys han format part de Viles i gents

Josep Puche Giner

Lo repte de les paraules

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 16 de maig del 2020)

Està clar que el confinament pel coronavirus ha generat molta creativitat en diversos formats: cançons en diferit o músics junts a una terrassa, “memes” graciosos o satírics, i vídeos preparats. Per vídeo han demostrat la seua l’Aroa d’Amposta i la Paula de Girona amb una sèrie de “reptes de paraules”, en què cada una va dient, alternativament, paraules diferents de les seus respectives poblacions però d’idèntic significat (calces-bragues, poma-maçana, vermell-roig, deixar anar-amollar…). La sèrie ha acabat sent tan “viral” com este temps estrany, i de seguida han aparegut imitadors: un de Barcelona que diu petit i una valenciana que xicotet; un valencià de la Ribera Alta amb una altra de la Plana de Castelló, que contrasten, per exemple, creïlles i pataques; i també, un de Batea que diu rat penat i síndria, equivalents a l’eixoreac i el meló d’Artxa —és a dir, d’Alger—, respectivament, de la seua dona de Maella, qui apitxa la pronunciació de gel mentres que ell no. Així, en un context lúdic sense pretensions filològiques, es demostra la varietat lèxica i fonètica del català, motivada en part per la tardana normalització de la llengua, que ha permès conservar moltes diferències als distints territoris. Estos “reptes” que ara ho reivindiquen evidencien certa consciència lingüística a favor de la parla local, exhibida i compartida amb amics per les xarxes socials, que la van escampant. Les diferències conviuen de millor o pitjor manera dins de qualsevol sistema lingüístic, però no alteren la seua unitat. De feit, les lèxiques formen part dels diccionaris generals, dipòsits preciosos de les veus de tots los que les han pronunciat al llarg del temps i de l’espai. Ara fa cent anys que mossèn Alcover va encomençar les seues excursions lingüístiques per tot lo domini catalanoparlant per redactar el Diccionari català-valencià-balear (https://dcvb.iec.cat/), un recull lèxic impressionant amb la col·laboració de Francesc de Borja Moll, que identifica les paraules per les zones d’ús, indicant-ne la grafia i la correspondència fonètica, de manera que fa un monument a tots los parlants, també els més perifèrics.

María Dolores Gimeno

Jo també vaig escriure a Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 15 de maig del 2020)

A les darreries de l’any 2005 vaig publicar la meua primera columna amb el títol El riu de la llengua, a «Viles i Gents», quan ja portava publicant-se deu anys. L’equip de «Viles i Gents» m’havia invitat a participar en aquell projecte. Coneixia molt bé a tots els «vilatans» i em vaig incorporar a l’equip amb molt de gust. Val a dir que per aquell temps publicava jo amb certa regularitat a la columna d’Opinió de La Comarca, però en castellà. Ves per on, al poc temps, desembre del 2005, amb l’amic Ramón Mur, que tenia molt bona relació amb el director del Diario de Teruel -escrivia la columna «El Contorno»-, vam pensar de proposar-li una columna sabatina en català. Ramón Mur va parlar amb el director i el projecte li encaixà. Mentrestant jo havia contactat amb els components de l’equip de «Viles i Gents» i amb unes quantes persones més interessades en col·laborar en la nova columna. Vàrem proposar una sèrie de noms i per majoria decidirem «Lo Cresol»: sonava bé, era una paraula força matarranyenca i potser el llum del cresol ens enllumenaria en el nou camí a recórrer. Tot va anar com oli en un cresol i el 4 de febrer del 2006 publicava la primera columna que acabava amb aquests versets.

Per les terres de Terol
volem dur l’enteniment;
tenim flameta al cresol,
però bufe massa el cerç.

Cresolaires i vilatans vàrem decidir dedicar-nos exclusivament a les nostres columnes de La Comarca i del Diario de Teruel, per tant jo vaig deixar d’escriure a «Viles i Gents», la qual cosa vol dir que només vaig escriure, si mal no recordo, dues columnes a La Comarca. Tot dos equips hem mantingut una relació força estreta, fins i tot els primers anys fèiem una reunió anyal que acabava en un sopar ben animat. Vint-i-cinc anys de «Viles i Gents» són molt anys i ho hauríem de celebrar passat el maleït confinament. Esperar els vint-i-cinc de «Lo Cresol» seria massa, ni més ni menys que l’any 2031. Endavant vilatans!

*Publiquem una columna de tots els que al llarg d’estos 25 anys
han format part de Viles i gents.

José Miguel Gràcia

Caldrà

(Publicat a La Comarca el 17 d’abril del 2020)

Es compleixen 25 anys de la columna ‘Viles i gents’, un aniversari redó que hauria de portar a la reflexió, a la recapitulació i a les propostes de futur. Però la fita arriba en mal moment, no cal dir-ho.

Caldria recordar els precedents que van preparar el terreny per a que La Comarca fora un terreny adobat i assaonat per a que la llaó prosperara quan la va tirar a eixam Ramón Mur. Anys abans del primer ‘Viles’, el periòdic ja publicava articles de divulgació, costumistes i folklòrics escrits en català sobre diferents pobles de la comarca del Matarranya. Hi van aparèixer textos de Toni Llerda, Desideri Lombarte i Pasqual Vidal, entre d’altres. Eren els primers escrits que es publicaven al periòdic en la llengua pròpia del Matarranya i de part del Baix Aragó.

Anys després, Ramón Mur posaria en marxa la publicació de textos en català com una secció permanent, i la iniciativa, ‘Viles i gents’, va collar, fins avui. Aspirava a que els catalanoparlants del Matarranya i el Baix Aragó s’identificaren amb l’expressió escrita de la seua pròpia llengua. No sé si ho ha aconseguit, ni tan sols si hi ha contribuït. Voldria pensar que sí.

Però avui tot això queda en un segon plà, enterrat sota un aclaparador allau d’incertesa, dolor i por per culpa d’una epidèmia que fa trontollar una societat que, fa poques setmanes, pareixia sòlida i indestructible.

Lluís Rajadell

Limitacions ‘chapurrianistes’ (als 25 anys de Viles i gents)

(Publicat la La Comarca el 10 d’abril del 2020)

Fa més de cinquanta anys alguns ja replegàvem vocabulari que sentíem dir a la gent naixcuda al segle XIX, i també escoltàvem en molta atenció les converses i cançonetes tradicionals. I en los amics de l’Estudi -escola- jugàvem a l’eixagueda, les xapes, a l’arrenquen i aturen, al marro, a saltar la corda, o al bater, joc de pilota en dos equips paregut al beisbol. Per ixo entenem molt bé què acabarà passant quan apareix un nou grup d’entusiastes xapurrianistes que se moren d’amor per la nostra llengua, però només parlen i parlen en castellà, i ho escriuen tot en castellà, ixo sí, posant de tant en tant la floreta d’un topònim o una expressió nostra, escrit també a la castellana. Com si el castellà necessitare per existir que, els que no respecten lo que han dit tantes voltes els acadèmics de la RAE sobre el català d’Aragó, li penjaren a les orelles un panical, un picaculs o un passaripiaus florit dels que ara creixen per les eres ermes dels nostres pobles.

Està clar que l’enfornada actual dels xapurrianistes arriben massa tard, quan el vocabulari en que ells treballen s’ha reduït de manera perillosa i no els aplegue ni per fer demostracions de primer d’infantil de Chapurriau. I no exagero, perquè entre els que mantenim la llengua, en les condicions dels anys 50-60 del passat segle, i els que es mouen en la immersió totalment castellanitzada dels raders vint anys, hi ha una distància insalvable.

Algun dia se n’adonaran que ixo del ‘chapurriau’ o xapurrejar, no és altra cosa que un terme despectiu inventat a la part castellana de l’Aragó, per senyalar la manera confusa que tenien de parlar, la gent de la Franja, quan intentaven fer-lo en castellà. Fenomen també conegut a la ratlla del portuguès i el castellà; o el que diu de l’època de la colònia portuguesa una crònica recent: «el portugués chapurreado fue durante tres siglos la lengua de comunicación entre europeos de todas las naciones en gran parte del litoral asiático». M’agüela Petra parlave molt poquet el castellà xapurrejat, i el català d’Aragó perfectament; m’agüelo Tomás, com va anar a l’escola, parlave català i castellà perfectament.

Tomàs Bosque