Tornar a callar

(Publicada al Diario de Teruel el 9 d’octubre del 2021)

Ham començat lo mes d’octubre amb una cita molt especial: lo primer ple de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua; institució que, entre d’altres funcions, vetllarà pels drets lingüístics dels aragonesos i aragoneses; al mateix precís moment en lo què certes persones, elegides pels votants aragonesos, demanen la supressió d’esta institució. Un panorama curiós, com lo que sempre ha acompanyat lo debat lingüístic a casa nostra. Més que curiós podríem dir inaudit, ja que ham estat testimonis d’una circumstància pràcticament paranormal: un partit regionalista votant en contra de la defensa dels trets característics de la regió, com és en este cas, un organisme creat per a la defensa d’esta “regionalitat”, les llengües d’Aragó i los drets i les responsabilitats públiques que d’elles se’n deriven. Passen los anys i, què se jo, les caretes pesen cada volta més i ja no és que se la ficon i se la traguen, és que la dixen directament al caixó. I sobte com peguen lo crit al cel en contra de l’Acadèmia, que tan de bo significare un pas endavant per la tan temuda declaració de la cooficialitat de les tres llengües aragoneses, i al mateix temps no li dediquen ni un segon a plantejar-se anar de la mà dels partits d’extrema dreta. Potser el que passe és que l’únic que los diferencie és lo color de la cadira, mentre que lo discurs intern és exactament lo mateix. Potser, si los moleste tantíssim que un diputat ixque a l’estrada i utilitzo les tres llengües d’Aragó per a dirigir-se a la sala, això de “regionalistes” ho hauríem de parlar. En castellà, clar, que totes mos entengam. I penso que, si lo que moleste tant és que s’escolton les tres llengües a la que hauria de ser la cambra de representació de totes les aragoneses, potser no hauríem de tornar silenciar més ni lo català ni l’aragonès. Potser, per més que bramon, val la pena no tornar a callar mai.

Raquel Llop

El 30%, i tornem-hi amb la immersió

(Publicat al Diario de Teruel el 11 de setembre del 2021)

 Els sociolingüístics solen dir que quan una llengua se situa davall del 30% de parlants al seu territori, ja no es pot recuperar i va a l’extinció. És una afirmació gratuïta, que no falten llengües que no eren parlades per ningú i ara són majoritàries al territori on es parlen, com el cas ben conegut de l’hebreu, o van en camí de ser-ho, com passa amb l’àrab clàssic, entre d’altres. Però per què ho diuen aquests savis abans esmentats? Potser per a advertir als que ja es troben prop del fatídic 30% és el cas del català que a Catalunya és a un 34/35% perquè no badin tant i prenguen mesures efectives de recuperació, però també pot ser que ho advertesquen als que ja són davall del 30% perquè no malgasten energies per a un procés suposadament irreversible, o aneu a saber tot depèn del tarannà o del color polític del sociolingüista. Molts parlants de llengües discriminades no fan gens de cas del 30% i si poden! continuen desenvolupant mesures de foment de la llengua. El plat fort n’és la immersió, que permet de crear neo-parlants de la llengua perseguida en el breu període de temps que cal perquè els humans aprenguem de parlar. I és per això que els wertarrimadascasadoabascals de torn s’esforcen amb gran fermesa  a combatre-la, o millor dit: s’hi esforçaven, perquè s’han adonat que la immersió cal que tingui continuïtat a l’escola primària, secundària, universitària, etc., ja que altrament els seus efectes positius per a les llengües sotmeses, desapareixen quasi sense deixar rastre. Com que la continuïtat de la immersió en llengües sotmeses baixa molt a primària, secundària i universitària i la llengua dominant –el castellà s’imposa, com passa a Catalunya, ja no cal gastar gaires energies als wertarrimadascasadoabascals en combatre-la, i poden esmerçar esforços en mesures coercitives de més profit. Entre nosaltres la immersió en aragonès o en català encara no s’aplica. Quan ho serà, sabent el que passa a Catalunya, no hauríem de cometre els seus errors, i donar a la nostra immersió la continuïtat necessària.

Artur Quintana

Com cal

(Publicat a La Comarca el 10 de setembre del 2021)

José Ignacio Monreal Bueno publicave fa pocs dies en una carta al director a l’Heraldo de Aragón que «personas muy mayores» del Matarranya li deien «henchidas de orgullo» que parlen «chapurriau». Monreal Bueno es llance a fer de filòleg i defineix el «chapurriau» com una llengua «propia» d’Aragó i de «fusión». Si es «propia» d’Aragó, és distinta de la que parlen a Herbers (País Valencià) o a Horta de San Joan (Catalunya), encara que s’assemellen com tres gotes d’aigua. Misteris. El terme «fusión» podría substituir-se per «en proceso de sustitución por el castellano». Més realiste.

Isidoro Miguel García, a l’estudi «La comarca de Valderrobres desde un punto de vista geográfico. Su realidad», de 1978, conte que la «gente mayor» de la zona «no comprende plenamente el castellano» perquè la seua llengua materna és el «chapurriau», un idioma que oscil·la entre «catalán y valenciano». I explique el sentiment dels parlants respecte del «chapurriau»: «No es una lengua de la que se sientan orgullosos, sino que a los pobladores les parece de segundo orden, como si fuera una cosa ‘fea’».
La «gente mayor» dels anys setanta considerave la seua forma de parlar una barreja més que un idioma i, per descomptat, com un parlar inferior al castellà, que ere l’idioma de l’escola, de la tele i de les persones de prestigi: el capellà, el metge, el secretari de l’ajuntament, els mestres, els directors de les caixes i bancs…

La suposada autoestima dels parlants del «chapurriau» és cosa nova i ha aparegut com argument contra la identificació amb el català -una realitat difícil d’estomagar des de la identitat aragonesa-. Sospito que la corrent que ara reivindica el «chapurriau» com a llengua «propia» d’Aragó és hereva directa de la que als anys setanta es conformave en parlar una llengua «fea» i de segona divisió i que tenie al castellà com l’única llengua com cal.

Lluís Rajadell

El PAR, ara diu aragonès oriental

(Publicat a La Comarca el 27 d’agost del 2021)

L’Operació Chapurriau es va posar en marxa fa un temps, en la participació destacada del PAR, los Amics del Cha…, torredans de la capital ajudats per l’actor català Ferran Ranyé, la Comarca del Bajo Aragón, que posa los diners. Fins ara ha resultat un combat dialèctic prou intens i entretengut, on els convidats a escriure declaracions contraries al Català d’Aragó, han explicat de totes les maneres possibles que no els agrada gens lo nom «català», i no tenen cap interès ni volen saber-ne res d’escriure’l ni de parlar-lo en públic. I qui haurà guanyat en eixe combat? Pos ja veurem si els negacionistes tenen aguant per defensar les seues fluixes posicions molt més temps perquè, de moment, els comentaris de centenars de lectors de la Comarca digital, majoritàriament són favorables als que defensem el nom i la unitat de la llengua, que és el que diuen les Acadèmies, la Universitat i la pròpia Llei del Patrimoni Cultural Aragonès.

Així que, quan només falten vint mesos per les eleccions, on els agradaria col·locar a l’Aljaferia una ‘María Herrero 2’, als del PAR ja els ha entrat pressa i per lo que donen a entendre en lo manifest dels 6 d’agost signat a la Codonyera i Fondespatla, que recolçen menys de la mitat dels que signaven en 2012 el «manifest dels 35 comitès» contra la Llei de llengües, es veu que no les tenen totes al sac en ixo de fer bandera d’un nom tan brut per una llengua tan llímpia, i ja parlen obertament de «Chapurriau o Aragonés Oriental». Que és tant com recular a la fórmula màgica de Gonzalo Baiot, que li va portar a la proposta encara més còmica del «Baish Aragonés», que mai ens va dir com s’hauria que pronunciar. Quins temps aquells, quan l’oncle Baiot buscava com un boig un nom decent per la nostra llengua que no fore el maldit català. Cosa que és totalment impossible. Per lo tant, les dos alcaldesses del document del 6 d’agost, sense voler-ho, mos han donat una primícia espectacular: han inventat lo CHAPURRIAGONRIENTAL. A que és bonic i no costa de dir?

Tomàs Bosque

La llengua íntima del Matarranya

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 21 d’agost del 2021)

Després de la interrupció de 2020 per la pandèmia, enguany s’ha reprès l’exitós festival “Matarranya íntim”, que coordina la comarca del Matarranya. Organitzat per un equip d’artistes i dinamitzadors procedents de València amb la col·laboració d’altres matarranyencs, esta 8a edició s’ha celebrat a Fórnols del 30 de juliol a l’1 d’agost, un seguit d’espectacles breus representats en espais singulars: funcions teatrals (trencadores o de text tradicional), dansa, titelles, màgia i recitals d’apertura i clausura. Lo format, ben consolidat, sempre suposa un alè de creativitat als nostres pobles, d’oferta cultural escassa, que durant dos dies i mig s’omplen de festa, d’artistes i d’espectadors, rememorant temps més vitals. L’ocasió era bona per recórrer el camí, inclosos los 5 quilòmetres finals de carretera estreta que aïllen i alhora preserven Fórnols, i conèixer els seus carrers enramats, la seua gent i les dos bodegues locals, que han ofert tasts dels seus vins i espumosos. Al programa de mà, en l’habitual grafisme, s’indicava l’orografia, l’economia, los fills il·lustres (Andrés Piquer i Braulio Foz) i els seus monuments. Escrit en català-castellà, llengües oficials a la comarca, s’hi quadra un cercle viciós: “Actualment té una població aproximada de 80 habitants, i es parla el “lo chapurriau” que és la variant del català pròpia d’aquesta zona d’Aragó”. Una nova explicació del tabú lingüístic, salomònica i curiosa: lo chapurriau és català d’Aragó! Ai! (Ho han revisat los tècnics comarcals?). Abans de la funció de “La intensa” en una cotxera, una voluntària explica en castellà la vida treballadora de l’antiu propietari i cita un parell de frases seues en “nuestro chapurriau”, traducció a continuació. En una altra, de “Las Mañas”, lo voluntari en fase de recordar en bon català matarranyenc les instruccions de seguretat (mans, mascaretes, distància) pregunta voluntariós si tots l’entenen: “¡En castellano!”, salta una senyora que no se sabia encara l’inalterable protocol, ja indicat al programa. L’alcalde presenta en castellà el recital final al Molí de la Bassa, i Arturo Gaya, cantautor tortosí, ens delecta en la llengua comuna i la música universal sense necessitat d’explicar ni traduir.

María Dolores Gimeno

A galdades

(Publicat a La Comarca el 18 de juny del 2021)

L’alcalde de la Torre del Compte i periodista Alberto Díaz, ha tingut la bona idea de gravar una sèrie d’entrevistes amb la gent més vella del poble per guardar la memòria d’una generació que desapareix i que ha viscut una època molt dura de guerra, postguerra i dictadura i també una seguida d’anys de progrés i pau. Però totes les entrevistes s’han fet en castellà. Es conservaran els records, però no la forma de parlar, que no és una part menuda del bagatge cultural dels entrevistats i de tot el poble. En tot cas, una galtada a la llengua.

L’ajuntament, la Comarca del Baix Aragó i l’associació CB Torrevelilla han posat en marxa un interessant projecte per a gravar audiovisuals sobre converses de la gent gran parlant de la vida del poble en el català local per a conservar-lo amb tota la seua expressivitat. El projecte vol conservar la parla autòctona, amenaçada per la substitució pel castellà. El principal promotor de la idea, l’actor Ferran Rañé, descendent de la Torre de Vilella, qüestiona que la llengua del poble siga la mateixa que la dels Ports de Morella, el Matarranya o la Terra Alta. Té clar que és una altra cosa, xapurriau. I defensa que tingue la seua pròpia gramàtica i ortografia, inventades sense cap recolzament acadèmic. Una altra galtada.

La novel·la ‘Muladar’, que acaben de publicar Ángela Puntes i José Ignacio Villacampa, està ambientada al Matarranya, una comarca que els autors han volgut homenatjar. Però llevat d’unes quantes referències turístiques poc més situa al lector al Matarranya. No se’n troba cap al·lusió a la llengua de la comarca. La manca de qualsevol pista relacionada amb el principal tret cultural comarcal és manifesta, i el relat, encara que engrescador, perd credibilitat. Clatellot.

Amb iniciatives benintencionades li cauen tres galtades a la maltractada llengua del Matarranya i el Mesquí.

Lluís Rajadell

Lo dia més important

(Publicat a La Comarca el 23 d’abril del 2021)

Avui és 23 d’abril: lo dia de Sant Jordi i, sobretot, del llibre. Un dia per recordar totes aquelles mans que es van atrevir a agarrar una ploma, i contar-mos lo que passave pel seu cap turmentat. Perquè van ser elles qui van immortalitzar records que, avui dia, encara ressonen per les llibreries. Van ser ells qui van encendre les espurnes quan cap veu s’atrevia a pal·liar l’obscuritat. Van ser ells, sol ells, qui van mantindre viva l’ànima de la gent quan l’esperança i la il·lusió havien abandonat lo vaixell.

La literatura és un sentit misteriós, o millor: un misteri sentit, perquè és una de les armes més perilloses que existeixen: és una fletxa que impacte directament al cor del lector, i li fa sentir allò que l’autor vol en eixe moment, són desfilades de paraules que marxen. A voltes van alegres, disposades a ballar amb lo cor del lector; i a voltes tristes, que pareix que arrosseguen amb elles segles d’existència turmentada. La literatura pot ensenyar-mos moltes coses del món on vivim, i també de natres mateixos. Perquè és una manera d’eixir volant d’este caòtic món i aventurar-se en una dimensió paral·lela. És una alternativa a viure.

Només cal obrir un llibre, i començar a passejar les pupil·les per les sendes de tinta. Al moment lo cap començarà a volar cap a turmentoses batalles marítimes, tranquil·les ciutats a la vesprada o alegres platges al migdia. Perquè eixa es la màgia de la literatura. 

Luismi Agud Sorli – Viles i gents

La llengua materna mos fa honra  

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 de març del 2121)

Per deformació professional i inclinació personal, tinc sempre l’orella ben parada a qualsevol raresa lingüística. I en especial a les paraules o expressions de la meua llengua materna que s’utilitzen poc (objectes desapareguts, activitats obsoletes, refranys…) o que, oh sorpresa, són formes que estan dins del diccionari de Pompeu Fabra però que la majoria dels franjolins no utilitzen sinó en versió castellanitzada o “barbarista”: quallar, bací, espatllar, passadís, safareig, endreç, desig… A través de la memòria dels meus pares, d’edat avançada, apareixen de tant en tant, reviscolant-se per uns moments, i jo les apunto en una llibreteta caçadora del seu vol que arriba dels avant-passats. En este context minoritzat en què viu o sobreviu lo català d’Aragó, la cacera de paraules és una activitat compartida per uns quants en diferents actituds. N’hi ha qui hi busca un terme sonor i pintoresc per a nomenar una associació cultural o una penya de les festes, i a continuació pot passar que no l’utilitzo en la comunicació quotidiana. D’altres, preocupats per la cultura i una mica més constants, publiquen vocabularis als programes d’eixes festes, que susciten l’atenció del públic, perquè en general mos agrada lo record del passat en qualsevol versió. I, en fi, alguns d’estos fan de la diferència dialectal una bandera reivindicativa, ma non troppo, reduïda a enumerar paraules, que escriuen al seu aire en samarretes o ara també en mascaretes, tot i que pensen que no es pot escriure i per això els seus manifestos los fan en castellà. L’amor a la llengua materna, conscient o inconscient, lo compartim tots. Però n’hi amors que la maten engarjolant-la en l’exotisme esporàdic o convertint-la en peça del museu de la diglòssia, i menyspreant los coneixements filològics dels especialistes en una mostra de supèrbia molt atrevida. Demà, 21 de febrer, és lo Dia Internacional de la Llengua Materna: los que volem la nostra li faríem molta honra en lo seu ús a tots los àmbits que li poden donar vida —escola, administració, creació literària…­—, i ella mo’n continuaria fent anomenant les coses de la vida. 

María Dolores Gimeno

 

Carrégalo

(Publicat a La Comarca el 26 de març del 2021)

Dissabte dematí arribava la notícia de la mort del company José Antonio Carrégalo. Malgrat que el seu delicat estat de salut havia empitjorat les darreres setmanes, va ser una garrotada inesperada.

La seua figura és una de les més importants per a la Renaixença cultural de la nostra comarca. Com tants d’altres, havia crescut en el prejudici de creure que parlàvem un idioma amb nom de no-idioma. Tot l’important venia en castellà i de les ciutats. Les nostres paraules, tot i ser precises i belles, no es podien escriure, no servien per expressar sentiments profunds, per formular qüestions acadèmiques, ni tan sols per a què el vicari fes un sermó de consol en l’enterrament dels nostres éssers estimats.

Però vet aquí que un dia de 1987 va arribar a les seues mans un poema d’un altre gegant de la Renaixença matarranyenca, el pena-rogí Desideri Lombarte: «A la conquesta de la roca». Carrégalo escrigué «¿Com podie ser que algú, amb aquell «chapurreau» nostre d’anar per casa, amb un llenguatge tan pròxim i familiar com el que emprave, haguere pogut compondre una cosa tan bella i suggeridora? […] Allí va començar tot.» En el cas de Carrégalo, «tot» és molt: articles, treballs d’investigació, creació literària, activisme cultural…

És una de les persones més bones que conec. Sempre conciliador, comprensiu, obert a totes les opinions. Personalment va ser com un germà gran. Entre moltes altres coses, em va inspirar per escriure Licantropia i em va assessorar i aconsellar durant tot el procés d’escriptura.

Parlar amb ell era un bàlsam. Sempre positiu, agraïa a la vida tot el que li havia donat. Els darrers temps enviava missatges de veu que ens reconfortaven, malgrat algunes dificultats que a voltes tenia en parlar. Ell ens reconfortava a natres! Eixe era Carrégalo.

Carles Terès

El professor Rémi Carbonneau

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 13 de març del 2021)

Aquest politòleg quebequès, actualment resident a Berlín com a col·laborador científic de l’Institut Sòrab (Serbski Institut) de Lusàcia, es doctorà a la Universitat Quebequesa de Montreal amb un treball –consultable a la xarxa- on, comparant el tractament que Espanya mostra a la llengua catalana amb la manera com ho fa Alemanya amb la sòrab, evidencia que tant un estat com l’altre tendeixen a una concepció lingúístico-cultural unitària castellana o alemanya, concloent que tant el federalisme alemany com l’estat de les autonomies són incapaços de donar un ple tractament en llibertat ni a catalans ni a sòrabs. Enfront d’aquestes actituds aqueixes nacions defensen actituds confederals, properes a les canadenques o suïsses, o, si més no, s’esforcen en la creació d’espais per desenvolupar-se en llibertat. Ara el professor Carbonneau prepara un estudi detallat sobre la manera de crear aquests espais de llibertat per part de diverses nacions no pertanyents a les dominants a Espanya, França i Alemanya, estats, tots ells, de concepció unitarista. Les minories estudiades seran a Espanya  l’aragonesa i la del català franjatí, a França la bretona i la catalana, i a Alemanya la sòrab.  Per a documentar-se en Carbonneau ha passat uns quinze dies entre nosaltres als mesos de setembre i octubre proppassats entrevistant especialistes en el foment de l’aragonès i del català, com de la seua situació actual. Es així com entrevistà -en català, evidentment-  responsables d’educació dels instituts de Vall-de-roures i de Fraga, i n’Hipòlit Solé, en Natxo Sorolla, en Carles Barrull i a mi mateix. Assistí a Osca a la VIII Trobada, on entrevistà en Chusé Nabarro. Finalment parlà a Saragossa amb gent de Nogará i Rolde. Prèviament havia estat a la Catalunya Nord amb gent de la Bressola, les escoles immersives en català, amb la els d’Oui au Pays Catalan i n’Alà Baylac de l’Institut Franco-Català Transfronterer de la Universitat de Perpinyà. A Bretanya amb la responsable de la llengua en el Consell Regional Bretó, amb gent dels Diwan –les escoles immersives en bretó-, i professors i activistes bretons. Que aviat puguem veure aquest nou treball del professor Carbonneau, que bona falta ens fa.

Artur Quintana