(Publicat a La Comarca el 5 d’octubre del 2018)

Els catalans, quan parlen, pareix que trencon anous”, començava l’acudit que li agradava contar, ja fa uns quants anys, a un company de la colla d’amics preadolescents de Vall-de-roures.

Davant de la sorprenent afirmació, els presents amollàvem la pregunta inevitable. “Per què?”. El desenllaç. “Perquè quan los ho dius contesten ‘no ho crec, no ho crec’”. Rialla general. Una ocurrència més a les costelles dels catalans fotuts.

Però, ben mirada, la brometa se’n fotia del mateix company que la contava i de tots els que l’envoltàvem. I de tots els catalanoparlants del poble i de la comarca. Perquè la mateixa resposta que ens feia riure tant a tots amb aquell efecte d’onomatopeia era la que tots natres haguèrem donat a la mateixa qüestió. Fins i tot el contador de l’acudit, si li hagueren dit que quan parlava pareixia que trencava anous, haguere contestat amb l’expressió suposadament còmica “no ho crec, no ho crec”. Pot ser un exemple d’allò que en diuen autoodi dels catalanoparlants aragonesos respecte de la pròpia llengua.

Una altre cas dins d’esta senda tortuosa i ombrívola de l’autoodi. Pels mateixos anys, un altre company s’oposava amb ungles i dents a utilitzar “la nostra llengua” -no es nomenave per a res la paraula català- en un acte públic. “Per què?” La pregunta. “Perquè és més basta que el castellà”. Resposta.

Per cert, aquells dos companys -el que contava l’acudit de les anous i el que considerava la llengua pròpia com a “basta”- eren, i suposo que encara son, fervorosos defensors del xapurriau. O s’ho consideraven.

Lluís Rajadell

Anuncis

Romanços en temps difícils

(Publicat a La Comarca el 26 de setembre del 2018)

Com seria una temeritat que ara mos posarem a escriure de les conseqüències bones o dolentes que tindria, per l’Aragó, la possible separació del Principat, avui treballarem vocabulari fent la llista de peces antigues, ferramentes i aparells que estem restaurant per la casa del poble.

Començarem pel carret heredat del sastre Gazulla, pintat en verd i roig, de quan ell anave pels pobles, els anys cinquanta, a vendre robes i replegar encàrrecs de confecció de la seva feina. Lo capitell de pedra d’una creu del terme. Les rodes i l’eix de ferro originals d’un carro especial que li van fer a l’oncle Catalí, a la fusteria dels Tedòssios; i que, sent ja nostre, el pare al final se’n va desfer de carro i mula venent-se’ls a un gitano que els va col·locar a la Freixneda. Aladres de fusta i ferro, polligana, camatimó, badalls i vertedera. Dos trills de cilindres i un de pedrinyera. La mola de retrillar l’era. Coçis de fer lo lleixiu. Borraçes de llanç d’anar a les olives. Taleques pel blat, carrejadors, fialtres, camelles, un tronçador i un serrutxo. Vencills, sacs, un sarió i un cenatxo, tot d’espart. Repretador de la parva, dos forques, un rastre i tres porgadores. La collera, cabeçana i aparellades per enganxar la burra al carro. Una tina d’oli de les que feie l’oncle Hajulatero. Cestes, banastes, canastes d’anar al forn i un panistre, tot de l’oncle Castroner de la Basseta. Una romaneta, quartal, almut, doble-decalitre, barrals i uns pesos de canastetes. Un mall, tascons, estrals i estraletes.

I també, l’espoleta d’una bomba de l’aviació, que s’aprofitaven per les gorroneres de les portes dels horts i els corrals. Un equip complet de careta antigàs, una baioneta i dos caixes de bombes; tot replegat per la gent quan la desfeta de l’Exèrcit Republicà en la retirada cap a l’escabetxina de la Batalla de l’Ebre. I mos deixem los trastes d’anar a caçar, a les olives, la venema, del mondongo, mobles de casa… i moltes coses més que ara no hi caben.

Tomàs Bosque

Narcís Lloveras, defensor de la República

Publicat al Diario de Teruel el dissabte 1 de setembre del 2018)

La Sedició del juliol del 1936  triomfà a gairebé tot l‘Aragó, però aviat es va recuperar la meitat del territori per l’arribada de voluntaris catalans i valencians, entre els quals diversos  escriptors, Pere Calders, Lluís Capdevila, Joan Sales, que poc o molt han estat recordats entre nosaltres darrerament. Res no sabíem del periodista empordanès Narcís Lloveras i Plaja (La Bisbal d’Empordà 1876 – Ceret 1947) que des del setembre del 1936 fins a l’agost del 1937 va publicar  cròniques del nostre front, principalment des d’Alcanyís i també des de primera línia  –Blesa, Portalrubio, Huesa del Común, Muniesa, Azuara, …, de les quals se n’han recuperat fins ara 18 del diari L’Autonomista de La Bisbal, i una del diari del front Catalunya Antifeixista, i que es poden llegir senceres al llibre Narcís Lloveras. Cronista republicà d’en Jaume Guillamet (Barcelona: Fundació Irla 2017). Anteriorment havia treballat com periodista a L‘Autonomista de la seua vila natal i a d’altres diaris catalans des del 1922. En esclatar la Sedició en Lloveras, que tenia força experiència militar adquirida en quatre anys de guerra contra els sobiranistes filipins a finals del XIX, s’allistà voluntari al front i fou destinat a la  columna Macià-Companys amb seu a Alcanyís. Participà en diverses accions bèl·liques fins que, segurament vista la seua edat –tenia 60 anys-, passà a actuar de corresponsal al front. Amb el triomf dels sediciosos, que li havien requisat els béns i engarjolat el fill en no trobar-lo a ell, en Lloveras es va refugiar a Ceret on va viure per sempre més, sense poder reveure mai la família. A les cròniques descriu amb detall la vida al front, tant a la reraguarda a Alcanyís, com als pobles no lluny de primera línia, sense estalviar escenes macabres com en preguntar qui tenia cura d’enterrar els molts cadàvers que veia en terra de ningú, un milicià aragonès ens contestà ràpidament: “Aquí de enterradores se encargan los buitres”. Esmenta sovint la germanor entre aragonesos i catalans en defensa de la República, o, quan cal, canta –tenia bona veu- una jota alcanyissana a unes infermeres que en romangueren astorades.

Artur Quintana

Fórnols i els seus noms

(Publicat a La Comarca el 14 d’agost del 2018)

Si els governants actuals de Fórnols creuen que es pot renegar dels raders 800 anys de la història del poble sense que eixa pretensió, tant absurda com impossible, tingue algunes conseqüències poc favorables per a ells, van apanyats. Em primer lloc, per la impossibilitat d’esborrar de la memòria de molta gent tots els significats i emocions que remouen els noms de Fórnols i Mare de Déu de Montserrate, dits i escrits així en català d’Aragó, la llengua de fundació dels nostres pobles pels voltants de l’any 1200. I en segon lloc, perquè enmig de la unanimitat que es respira tant dins com fora del Matarranya, al respecte de salvar la nostra llengua de la seua desaparició, ningú ha d’entendre ni ajudar als pocs ajuntaments rebels que ara es neguen a complir la Llei Aragonesa de Patrimoni Cultural, aprovada precisament el 1993 per un govern PP-PAR. La Comarca del Matarranya haurie de dir alguna cosa sobre això.

No estaria millor, ara que hi ha més diners als ajuntaments, que als pobles més descuidats en matèria de recuperació de la memòria, en tots los sentits, es promogueren o completaren estudis històrics, dels costums, tradicions musicals, religiositat popular, toponímia, flora i fauna… en ve de pensar en liquidar capítols sencers de la història dels nostres pobles?

Pensant en la barbaritat que poden fer els que no suporten els noms històrics d’esta part de l’Aragó, recordo les visites que vam fer per diferents llocs del Mesquí i Matarranya, el Nadal de l’any 93, replegant cançons tradicionals. A Fórnols ens van atendre Margarita Cases Bel i les seues mare i tia, Petra Bel Conchello i Victòria Bel Conchello. Revisant la gravació d’aquella tarde freda d’hivern, hem tornat a escoltar les veus dolces de les tres cantores, entonant els goigs de la Mare de Déu i l’Aurora de Sant Blas, patró de la vila; i també la vehemència de les seves paraules defensant el nom antic “Mare de Déu de Montserrate”, perquè els dels pobles veïns pujàvem allí de romeria el dia de Santa Mònica.

Tomàs Bosque

Filologia infusa

(Publicat a La Comarca el 27 de juliol del 2018)

Havent llegit les declaracions d’algunes persones més o menys públiques sobre la llengua que parlem a les nostres viles, he decidit declarar-me jo també filòleg per infusió divina i, per tant, competent per a anomenar el meu idioma, que batejaré en este mateix moment com carlesteresbellesià. Ja veuen, distingides lectores, que les faig partícips d’una primícia mundial: l’aparició d’una nova llengua. Com que no sóc càrrec polític ni tinc notorietat més enllà del meu cercle familiar —i encara gràcies—, no m’atreveixo a pontificar sobre el que parlen los meus veïns, i, si m’apureu, ni tan sols em veig en cor de dir què parla la meua dona. Ens entenem de categoria, però déu-mos-en-guard d’afirmar que parlem lo mateix… no vull que se m’acusi d’imperialista! En els quasi cinquanta-sis anys que duc pel món m’he adonat que el meu carlesteresbellesià em serveix per comunicar-me sense canviar d’idioma amb persones de llocs tan allunyats com Crevillent, Sa Pobla o Santa Eugènia de Ter. Potser de menut un colom va visitar-me mentre dormia i va dipositar sobre el meu cap un do de llengües d’estar per casa, restringit a les terres que hi ha d’Aiguaviva de Bergantes a l’Alguer i de Salses a Guardamar.

M’estic plantejant de muntar una acadèmia on, a preu mòdic, la gent interessada pugui aprendre el carlesteresbellesià. A mi m’ha estat força útil per a escoltar els consells dels iaios, comunicar-me amb mons pares i fins i tot per a enamorar la meua esposa i formar una família. També m’ha permès fer amics, tenir estudis i treballar en diversos oficis. He intentat que les filles l’aprenguin, però cadascuna ha creat lo seu idioma propi. Què hi farem.

Per acabar, em pregunto què hauria passat si estes persones que esmentava al principi, en comptes d’estar per damunt dels filòlegs de carrera gràcies a la infusió divina, s’haguessin sentit imbuïts d’una ciència mèdica superior a la dels metges titulats. Potser ja seríem tots a l’altre barri. Com diuen los meus amics castellans: Dios aprieta però no ahoga.

Carles Terès

Dialecte i txapurreat

(Publicat a La Comarca el 13 de juliol del 2018)

L’excel·lent novel·la ‘El viaje del anarquista’, d’Elifio Feliz de Vargas, conta la història d’un llibertari barceloní, Francesc Casals, que degut al rebombori que es produeix a Barcelona el juliol de 1909 per l’embarcament de les tropes que van a lluitar a l’Àfrica, la coneguda com Setmana Tràgica, ha de fugir a les quatre soles i amagar-se a un poblet aïllat del Maestrat, Villarluengo. Ajudat per un parent farmacèutic, Casals escapa de la repressió i de la incorporació a les files de l’Exèrcit. De fons es dibuixa també l’aparició de l’Escola Moderna, promoguda pel pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, executat poc després per la seua suposada vinculació amb la revolta.

Durant la fugida, el protagonista té la desgràcia de topetar-se amb una emboscada al passar per Valljunquera, on una suposada partida anarquista intercepta el carro on Francesc Casals viatja d’amagat. L’autor descriu, per boca del fugitiu, la parla de la gent d’aquell poble per a ell desconegut com “un confús dialecte del català” que no pot entendre del tot. Encara que llavors la llengua de Valljunquera estave molt menys castellanitzada que ara i, per tant, ere més pareguda al català estàndard que, suposadament, parla Casals.

Més endavant, per boca d’un comerciant d’oli d’Alcanyís, el fugitiu esbrina que l’emboscada ha estat a Valljunquera, un poble que, com altres pròxims al riu Matarranya, “txapurreja una llengua pareguda al català”.
Les aventures i desventures de Casals tiren per avant fins arribar a Villarluengo, on es relaciona amb la gent del poble fins al seu tràgic final. Feliz de Vargas reprodueix el parlar dels veïns del poble del Maestrat, i en particular el d’un camperol analfabet, Raidera. Al recrear la parla de Raidera es multipliquen les paraules en cursiva per mostrar la divergència, molt substancial, respecte de l’espanyol estàndard, fins al punt que podrie dir-se, sense exagerar, que parla un “dialecte” del castellà o, també, que “xapurreja” el castellà.

Lluís Rajadell

Fórnols i Vall-de-roures

(Publicat a La Comarca el 6 de juliol del 2018)

En l’aprovació de la “Ley del Patrimonio Cultural Aragonés”, (març de 1999) per un Govern presidit per Santiago Lanzuela, del PP, es reconeixien definitivament les llengües antigues d’Aragó: l’Aragonès i el Català. Reconeiximent oficial que, per unes o altres raons, s’ha tardat en activar des dels propis Governs d’Aragó; però ara pareix que ja es camine més de pressa perquè és urgent, molt urgent, que es prenguen mesures de protecció efectives si no volem que en poc temps la presència de les nostres llengües històriques sigue un record llunyà i només les puguem reviure i sentir als llibres i gravacions que s’han publicat des dels anys seixanta fins ara. Qui cregue que exagero, només ha de llegir les respostes que han donat alguns ajuntaments del Matarranya quan els han demanat de la DGA que s’han de fer oficials els topònims de cada població.

Quan es plantegen polèmiques tant irracionals com les que llegim de Fórnols i Vall-de-roures, on volen eliminar, sense més ni més, els noms de sempre d’eixos pobles, és que alguna cosa hi va malament a nivell social i cultural. Per lo vist, les autoritats actuals no li donen cap valor històric ni sentimental al nom de Vall-de-roures, que s’ha escrit exactament així i s’ha escoltat d’eixa manera des de fa mil anys? Igual és que tampoc s’han enterat de la recent publicació, per la Universitat de Saragossa, del llibre “El català del segle XIV, en textos notarials del Matarranya” on s’hi repleguen documents del mateix Vall-de-roures. Un llibre que es pot comprar fàcilment a la llibreria Serret. Per això ara podem saber que al batlle (alcait) de l’any 1359 l’hi digueven Roy Péreç de Baçtan, i al notari públich Sancho Cervelló.

A Fórnols i la Mare de Déu del Santuari de la carretera de Morella els dedicarem, un altre divendres, una tira especial, perquè recordem molt bé com era, fa seixanta anys, la festa de la romeria del 4 de maig a Santa Mónica.

Tomàs Bosque