Les belles paraules

(Publicat a La Comarca el 19 d’abril del 2024)

L’altre dia, ma germana em va enviar uns fragments d’El temps de les Cireres, de Montserrat Roig; uns paràgrafs amb un vocabulari riquíssim usat amb naturalitat i precisió. Estava encantada amb els nous mots que hi descobria. Conec la sensació, ja que soc dels que experimentem plaer quan trobem una paraula que ens és desconeguda, una expressió que descriu amb exactitud un objecte, un estat, una acció, un sentiment o qualsevol altre aspecte de la vida i del món que ens envolta. Quan d’adolescent vaig decidir que havia d’escriure en el meu idioma —precisament per això, perquè era el meu—, em va tocar d’aprendre tot el vocabulari que no m’ensenyaven a estudi. Les paraules que emprava eren les domèstiques, les més íntimes, i em mancaven tots els registres literaris, tècnics o formals. Llegir sempre havia estat un plaer, però va fer-se més gran quan em servia per eixamplar els límits de la llengua de la meua família.

Llegir Desideri va suposar el mateix, però el viatge lingüístic fou en sentit contrari, cap al dedins de la nostra cultura. Un univers inacabable. Ell era capaç d’expressar qualsevol cosa amb el vocabulari del seu mas, de la seua vila, de la nostra comarca. Paraules que havia sentit per Queretes, o a casa, però que no feia servir. Paraules que no coneixia però que vivien encara en la memòria dels meus pares i familiars de més edat. Algunes havien caigut en desús perquè estaven relacionades amb faenes que ja no feia ningú; però moltes havien estat bandejades per d’altres de menys exactes o, massa sovint, més castellanes. El poema que dona títol a aquesta columna, «Les belles paraules», ho descriu amb claredat desideriana. Recomano la seua lectura o escoltar-lo amb veu i música de Tomàs Bosque al seu disc Bosque canta Lombarte. Los darrers versos defineixen a la perfecció tot el que he intentat explicar: «Jo en dic alguna, més d’una vegada, / i els que no la coneixen se l’escolten / com una cosa estranya, com si fore / paraula forastera… i és de casa».

Carles Terès

Si no fore perquè

(Publicat a La Comarca el 12 d’abril del 2024)

Vam cursar l’ESO tenint la sort —ara en som conscients— de trobar-mos al nostre camí a la professora de català (i també de plàstica!) Teresa M. Ballester (E.P.D.) En lo compromís i l’orgull per davant de ser d’esta terra, concretament del poble de Mont-roig de Tastavins, mos va intentar transmetre la seua passió per la nostra llengua catalana, donant-mos a conèixer l’obra d’alguns dels paisans que hi han escrit.

Projectada a la paret de classe, un dia mos va mostrar la fotografia d’un home en bigot llegint un llibre; ere Desideri Lombarte (Pena-roja, 1937-Barcelona, 1989). No recordo gaire cosa més que este detall del dia que mos lo va presentar Si no fore perquè. En lo temps, ataüllant los llibres que tenim per casa, em vaig començar a familiaritzar amb aquell desconegut Desideri.

A dins d’un llibre discret i petit, però molt gran en el seu valor, com és A l’ombra de les roques del Masmut (Quaderns de la glera, 1991), vaig descobrir la poesia de Lombarte. L’evocació del paisatge, del món rural, lo treball de camp i lo seu ric vocabulari, la gent d’una altra època… a través d’un llenguatge suggeridor, clar i precís que tracte de reconstruir una part important de la memòria seua i dels que el van antecedir.

Desideri Lombarte —igual que Jesús Moncada a Mequinensa— va contribuir de manera decisiva a la literatura catalana d’Aragó —tal com assenyalen Hèctor Moret i Artur Quintana—, convertint a la gent i la tradició oral del Matarranya, i més concretament de Pena-roja, en un univers literari en una bona acceptació popular.

Acabant d’escriure estes línies, per la finestra de casa vaig sentir al meu veí Florencio Roc, guitarra en mà, una volta més de tantes, entonant a Desideri: Una xica, cada dia, va a la font de matinet….

Estela Rius

Una pàtria ben menudeta

(Publicat a La Comarca el 5 d’abril del 2024)

Un dels problemes endèmics d’Espanya es la macrocefàlia de les capitals. El contrast existent entre les grans ciutats, urbanites i industrials, i les microscòpiques aldees que jalonen el món rural, com vestigis d’un passat que tothom pareix haver oblidat.

Tot i això, Espanya encara era un país de molta importància agrària fins la dècada de 1960. L’arribada de capital americà va permetre un creixement industrial a les grans ciutats, que indubtablement requerien d’una quantitat ingent de mà d’obra. La mecanització del camp i, al cas aragonès, les gelades successives que van ocórrer des del 1956, van causar que milers de joves sense faena al poble decidiren treballar-se un futur millor a la ciutat.

Existeix la creença popular que qui emigra ho fa de bon grat, però escrits com els de Desideri demostren el contrari. Ningú abandona la seua pàtria —que per l’autor havia de ser «ben menudeta»— per voluntat pròpia, sinó per la simple absència d’altres opcions per a subsistir. Desideri sempre va trobar una font d’inspiració al Matarranya, en aquelles memòries de desmemoriades mules velles, en la poderosa ombra de les roques del Masmut, i en aquell Molinar des d’on ataüllar el món. Desideri és la impressió d’aquella generació que es va veure forçada a viatjar a la gran ciutat, però que sempre va guardar al racó mes profund del cor «la pàtria dels meus amics, la pàtria del meu orgull», on ell volia «viure i morir».

La situació no ha millorat des d’aquelles dècades ominoses per al camp aragonès. La macrocefàlia de les capitals espanyoles ens força cada dia a natres, los joves, a abandonar la nostra ben menudeta pàtria. Amb sort, trobarem un treball immund al desè pis d’un bloc d’oficines, des d’on sol podrem ataüllar quitrà, merda i formigó. Només allí, quan no puguem encertar ni un sol arbre, ni un sol riu, ni una sola muntanya, entendrem l’enorme valor de la terra que ens va vore néixer.

Luismi Agud

Un seductor, un líder

(Publicat a La Comarca el 29 de març del 2024)

Poeta emocionant i proper, narrador irònic i captivador, autor teatral eficaç, assagista precís, polivalent i meticulós, dibuixant, activista cultural i no sé quantes coses més. Totes estes capacitats se li poden atribuir merescudament a l’escriptor de Pena-roja Desideri Lombarte, aprofitant el 35 aniversari de la seua desaparició. Llàstima. Quantes aportacions més a la nostra cultura, la del Matarranya, haguere pogut donar si no haguera mort massa prompte!

Però tractar amb Desideri va deixar entre els que el vam conèixer una petjada que va més enllà de la seua obra. Era un seductor que parlava amb tothom —fins i tot aquells que tenien idees totalment oposades a les seues— i l’atreia al seu terreny, guanyant-se’l sense que se n’adonara. La conversa amb l’enyorat intel·lectual pena-rogí portava, indefectiblement, a donar-li la raó sense sentir-se derrotat ni manipulat, per convenciment, perquè la seua argumentació era irrefutable, perquè, sense voler, l’interlocutor passava d’oponent recelós i malcarat a deixeble agraït i entregat.

No li calia insistir gaire. Amb una conversa assossegada —no el vaig veure mai aixecar la veu— convertia al carlista ultraconservador en col·lega defensor de la cultura autòctona i a la radical opositora a la normalització lingüística en una cultivadora entusiasta de la llengua del país. I així queien un rere l’altre dins de la seua xarxa, còmoda, acollidora i imperceptible.
Així era Desideri Lombarte, un seductor, un líder.

Lluís Rajadell

Entre pedres i versos: Desideri Lombarte i la poesia de les masies

(Publicat a La Comarca el 25 de març del 2024)

Els masos, testimonis silenciosos d’històries antigues, són com poemes gravats en pedra i fusta, narrant les vivències dels seus habitants al llarg dels segles. Desideri Lombarte, amb la seva ploma inspirada, ha capturat l’essència d’aquestes construccions rurals en la seva poesia, transportant-nos a un temps passat, ple de simplicitat i lligams profunds amb la terra.

Cada pedra, cada raig de sol que s’escapa pels finestrals dels masos, és una estrofa en el poema de la vida rural. Lombarte ens recorda amb les seves paraules que aquestes antigues construccions són més que simples edificis; són testimonis de la perseverança humana, de la dedicació al treball de la terra i del pas implacable del temps.

A través dels seus versos, Lombarte ens convida a endinsar-nos en aquest món rural, a explorar dels masos com si fossin llibres oberts esperant ser llegits. Ens convida a escoltar el xiuxiueig del vent entre els arbres, a contemplar els colors canviants dels camps amb les estacions, i a connectar amb la naturalesa de manera profunda i significativa.

Els masos són símbols de resistència, de la relació intangible entre l’home i la terra. Desideri Lombarte ens recorda amb la seva poesia que aquestes antigues edificacions són fonts inesgotables d’inspiració i que, malgrat el pas del temps, continuen sent testimonis vius de la nostra història i cultura rurals.

Vicent Pallarés

Terrorisme a la carta

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 16 de març del 2024)

En aquestes línies aplicaré tan sols el sentit comú, perquè estic convençut que no calen altres coneixements per opinar sobre el comportament dels jutges, d’alguns jutges vull dir, sobre el tema de la Llei d’Amnistia per als implicats en el procés català. On s’ha vist que abans d’aprovar una llei pel Parlament, gran part dels magistrats que conformen el Consell del Poder Judicial, altres magistratures, associacions o a títol individual, s’oposin a la futura llei? Un Consell caducat fa cinc anys, que repugna per inconstitucional i per la seua unilateral politització, s’aixeca com a garant de la Constitució, marcant les línies d’actuació del poder legislatiu. No tenen prou d’aplicar el dret sinó que volen crear-lo. Soc conscient de que el lector em pot acusar de repetitiu, tenint en compte que aquest tema els vaig tractar en una columna de fa poques setmanes, tot i això, no em puc callar una vegada més.  Fora del PP i Vox, totes les altres forces polítiques han pactat una Llei d’Amnistia que s’aprovarà al Congrés, però que el PP, amb majoria al Senat, farà el que calgui per retardar la seva aprovació novament al Congrés. Veurem també les travetes dels jutges per “dinamitar” la llei. Ja han dit que és perversa. El cas és que aquesta llei deixa fora de l’amnistia els delictes de terrorisme greu i el lucre personal, tot i que ho fa d’una manera poc comú. Especialment per al terrorisme especifica que s’ha de jutjar aplicant la legislació de la UE i no pas el Codi Penal espanyol. Sembla ben estrany, oi? Doncs no ho es tant, perquè el partits que han pactat la llei, en aquest tema, no tenen cap confiança, ni en el Codi Penal espanyol ni en els fiscals, ni en els alts tribunals que hauran d’aplicar la llei. Tothom sap que en tot el procés català d’una fallida independència –preparació del referèndum, votacions, manifestacions i altres actes i operacions com la del tsunami– no va haver-hi cap mena de terrorisme. La pregunta important és: el fiscals i jutges que hauran d’aplicar la previsible futura Llei d’Amnistia ho saben, ho voldran saber o cercaran qualsevol escletxa per trobar terrorisme on, de cap de les maneres, no en va haver-hi? D’això plora la criatura. Estrany país!

José Miguel Gràcia       

Sentències comentades de Desideri Lombarte

(Publicat a La Comarca el 15 de març del 2024)

Amb motiu dels 35 anys de la mort de Desideri Lombarte, els membres del col·lectiu Viles i gents li dedicaran les seues properes columnes.

Comencem amb la transcripció d’algunes de les Sentències comentades del poeta, publicades el 1993 a la col·lecció ‘Lo Trull’.

Això són figues d’un altre paner. Un paner de figues rosses / i un paner de figues negres, / tenen lo gust paregut / però no són les mateixes.

Anar a buscà el cucut. Lo cucut ve al maig o al juny / i les parelles que es casen / se’n van a buscar el cucut / i el porten entre les cames.

Allargar més lo braç que la mànega. Si voleu allargar el braç / i la mànega no creix, / quedareu arremangats / i tos pelareu de fred.

Al maig a segar me’n vaig. Als meus bancals ja canone / l’ordi i està el blat goijat, / i cap a la terra baixa / ja estan a punt de segar.

Bon vent li bufo al cul. Vés-te’n, vés-te’n, no t’esperos / i vés-te’n rapidament, / i aniràs molt més de pressa / si al cul te bufe bon vent.

Cada bugada perdem un llençol. Fer bugada no és negoci / si no saps guardar la roba, / i si se te’n ix del cossi / n’hauràs de comprar de nova.

Com qui pose oli al cresol. Se t’apagave la llum, / se t’havie post lo sol: / vas pendre’t la medecina, / i com oli en un cresol, / se’t va revifar la flama / i mos va donar consol.

Criar malves. Si en vida vas criar fills, / i vas plantar cols i faves, / ara, colgat, criaràs / melques i motes de malves.

Excuses de mal pagador. No he pogut perquè nevave. / Avui fa massa calor. / Ja vaig vindre i no hi estaves. / No, que hi ha poca saó. / Les excuses són paraules / de qui no és bon pagador.

Fer conlloga. Jo tinc matxo i tu tens mula / i a parell podem llaurar. / A n’això en diuen conlloga; / i a conlloga es pot anar / quan un home i una dona / baten abans de segar.

Fer una martingala. Martingala és enganyar / i fer vore el que no és, / i que pareixque que n’hi ha / quan reialment no hi ha res.

Fresca com una rosa. Les roses pel dematí / estan fresques i banyades / d’aigualera i ventet fi, / obertes i perfumades.

Tomás Bosque

La nosa o la por

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 9 de març del 2024)

Los nous governs autonòmics de coalició entre dreta i ultradreta han encomençat a ficar en pràctica polítiques regressives pel que fa al català i enfortir la presència del castellà, que creuen amenaçat o, simplement, superior. Actuen en llicència per anular qualsevol diferència, seguint un modus operandi que es concreta en la supressió de subvencions a les associacions que treballen per la llengua i cultura autòctones, en l’acció restrictiva a l’ensenyament i en eliminar distincions o activitats culturals en català. A la comunitat valenciana, en dos models d’escola segons la llengua vehicular, la Llei de Plurilingüisme eliminarà el 25% d’ensenyament en valencià a les comarques castellanoparlants mentre que a les valencianoparlants lo 25% sirà en castellà; ja han suprimit l’Oficina de Drets Lingüístics. A les Illes Balears, on hi ha un sistema educatiu d’immersió en català, es pretén la segregació en nom de la llibertat de la família a elegir l’elecció de la llengua. També s’hi ha eliminat la Direcció General de Política Lingüística, igual que a Aragó. A la nostra comunitat lo dret a l’ensenyament en la llengua materna equival a una solitària assignatura optativa tant a la franja catalanoparlant com a les zones de l’aragonès, però en l’actual context tot pot anar a pitjor. La recent constituïda Academia Aragonesa de la Lengua persistís sense la minsa subvenció que tenie i encara a un despatx minúscul sense seu pròpia. S’han acabat les subvencions. I tant lo president Azcón com lo vicepresident Nolasco van exercint de filòlegs aficionats en seu parlamentària i fora d’ella, obsessionats en la denominació científica de “català”, que ells canvien pels eufemismes d’“aragonés oriental” o els noms de les variants locals. No sé quina nosa los podem fer els quatre gats que parlam català a la zona oriental —o els encara menys parlants de l’aragonès—, pocs i en evident regressió; no m’explico quina por fem, desperdigolats a la Franja desestructurada, encara sense massa consciència de lo nostre davant del castellà oficial, fort, prestigiat i conegut per tots. Ignorància, exageració, mala fe i catalanofòbia atàvica.

María Dolores Gimeno

Llop i humans, com l’aigua del Matarranya: negociació! (i II) (Viles i gents, Natxo Sorolla)

Natxo Sorolla

(Viles i gents, publicat a La Comarca, 8/3/2024)

(Primera part: Lo llop i les seues creus (I))

Que el llop torno als Ports de Beseit, un segle després que el vam extingir, encén debats entre els que volen la seua recuperació i els que temen los atacs al seu bestiar. I tots tenen raó. Lo llop té el seu paper en mantindre la biodiversitat. I és un depredador. Lo llop té cares i creus. Com qualsevol espècie, també natres los humans.

Los últims anys hi havie sobrepoblació de cabra montesa als Ports que plantegen problemàtiques per als cultius. Però si hi ha molta densitat permet que s’estengue a altres territoris. La presència del llop ajudarie a regular les poblacions d’esta cabra. I el llop ibèric arribe aquí quan ha pogut eixir del racó cantàbric a on l’havíem reclòs, allà a on a alguns ja els pareix que n’hi ha massa. I és probable que aquí acabo creuant-se en lo llop itàlic, que de la pressió de quedar-ne només un centenar d’exemplars, s’ha acabat recuperant gràcies a que als humans mos ha entrat (una mica) lo coneixement i protegim mínimament les espècies amenaçades. Si es creuare aquí la parella de llops ibèric i itàlic, diversificarie l’embut genètic que afronte l’espècie. Però este equilibri entre espècies només és possible ajustant i tornant a ajustar. Allà s’ha desequilibrat, aquí n’hi ha una mica massa…

L’equilibri entre el llop i els humans també requerix ajustar les mides. O si ho voleu: negociació, negociació, i negociació! No oblidem que el llop també represente un perill per al bestiar domèstic. Los atacs de llops a ovelles no són estranys. I crec que l’essència està en trobar un (difícil) equilibri entre la protecció del bestiar i els pastors, i la conservació del llop. I és que qui alguna cosa vol, alguna perra li coste. No podem fer pagar als pastors lo preu de conservar el llop. Cal millorar les defenses davant lo depredador, i incrementar les indemnitzacions pels atacs de llops. I evitar a tota costa que qui pateix mals sigue qui pago els costos del llop.

Cal promoure la col·laboració entre pastors, administracions, ciutadans conscienciats i científics per a elaborar estratègies de protecció de l’economia i el llop. I si cal, arribar a acords per a liquidar els exemplars de llop que de manera recurrent ataquen lo bestiar. I cal conscienciar a la població sobre la importància del llop per al medi ambient, a l’estil de Rodríguez de la Fuente, i donar-li un valor econòmic. Potenciar el turisme per a l’ataüllar el llop i les seues llegendes pot ser un atractiu per al turisme de qualitat, com ho fan a Somiedo en l’onso. Tenim un repte important, i el camí no és fàcil. Però com ja ham demostrat gestionant l’aigua del Matarranya, la voluntat, les bones idees, lo diàleg, la negociació, i els acords són possibles. Aixina que a la faena!

• Lo llop i les seues creus (I)
• Llop i humans, com l’aigua del Matarranya: negociació! (i II)

Primer cap de setmana de març

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 de març del 2024)

Gran part de la riquesa cultural dels àmbits rurals radica en les seves tradicions, les quals constitueixen el teixit que uneix les comunitats amb el seu passat, transmetent valors, costums i sabers ancestrals. Tot i això, en els darrers temps, hem vist una transformació gradual d’aquestes tradicions cap a una major inclusivitat, un procés necessari per garantir la seva continuïtat i rellevància. Les tradicions rurals són el testimoni viu de la història d’una comunitat: des de les festes populars fins als oficis artesanals, aquestes pràctiques reflecteixen la identitat única de cada lloc i el seu patrimoni cultural. Preservar-les és fonamental per mantenir viva la memòria col·lectiva i enfortir el sentiment de pertinença. No obstant això, en una societat en constant evolució, és imperatiu adaptar les tradicions perquè siguin inclusives i representatives de la diversitat de la nostra societat. Això implica obrir espais per a tothom, independentment de l’origen ètnic, el gènere o l’orientació sexual. Les tradicions han de ser un punt de trobada, no de segregació. Una forma de promoure la inclusivitat en les tradicions rurals és redefinir-les per reflectir les realitats contemporànies, incorporant elements de diverses cultures i tradicions, oferint una plataforma per a la interculturalitat i el diàleg. A més, és important donar veu a col·lectius tradicionalment marginats, com les dones o les persones LGTBIQ+, per tal que puguin participar-ne activament. Les tradicions rurals són un tresor cultural que ha de ser preservat i adaptat a les necessitats i realitats del segle XXI. La seva transformació cap a la inclusivitat és essencial per garantir la seva continuïtat i rellevància en una societat diversa i plural. Mantenir viva la flama de les tradicions rurals, però també fer-les evolucionar cap a una major obertura i inclusió, és el camí cap a un futur culturalment ric i cohesionat. Dit això, avui es dona tret de sortida a una de les festes més importants del municipi de Favara, lo cap de setmana de “kintos”. Tradició reformulada durant el temps, inclusiva i visualment emocionant. Per molts anys més de cultura popular, per molts anys més d’abraçar tradicions i per molts anys més de “kintos”.

Judith Bielsa