A la merda la guerra, aquesta també

(Publicat al Diario de Teruel el 12 de març del 2022)

Vivim un ambient prebèl·lic desconegut per a mi. La NATO ens ha alineat  i ho hem beneït per aclamació. El govern s’ha baixat els pantalons i les dretes xalen: ja som tots uns. Espanya es una, i el sector crític (com jo) una lamentable minoria nostàlgica d’aquell “no a la guerra”. Els actuals pacifistes som uns covards, mariques o fills de Putin. La desinformació i manipulació dels mitjans de comunicació (controlats pels seus oligarques) campa a tot plaer. Què fa aquesta guerra diferent a les altres?  Afganistan el vam abandonar, la guerra de Síria mai ens ha importat (com no ens va importar la dels Balcans), ni ens importa la invasió de Israel a Palestina, ni la massacre de Turquia (país NATO) als kurds o la invasió del Marroc al Sàhara; i encara menys les guerres dels països africans que ens omplin el nostre d’immigrants il·legals.     Vladimir Putin (fins fa poc un referent per a la ultradreta europea, Vox inclòs) és un autòcrata i un sàtrapa, però també un anticomunista, ultraliberal, imperialista neotzarista i un feixista fòssil. La invasió d’un país no té defensa possible, però en aquesta pel·lícula, no hi ha bons. I l’altre bàndol és la NATO,  la institució comercial i militar de USA a Europa. Què cony pinta Ucraïna (un país germà de Rússia) a la NATO, com vol el seu irresponsable president? El mateix exministre Margallo ho ha dit, fins i tot posant en dubte també la integració en la Unió Europea, Ucraïna és una democràcia tan dèbil i caòtica que la nostra sembla un paradís: fa vuit anys que té una guerra civil que no resol (responsables els ultranacionalismes russos i ucraïnesos), la seva historia recent és plena d´assassinats polítics, persecucions, cops de ma a presidents, radicalismes, ultranacionalismes, presidents empresonats, corrupció a dojo, etc. És penós que després de tants anys d’educació pacifista a les escoles, ens ho carreguéssim tot perquè ho digui la NATO. No es tracta de mirar de costat, sino d’implicar a la UE i a la ONU en una activitat intensa de diplomàcia i pacifisme. Si vis pacem, para pacem.

Antoni Bengochea

Pau (que no ar) Riba

(Publicat a La Comarca l’11 de març del 2022)

És un fet que la pau duradora és impossible. Ni tan sols a Europa, que hauria d’haver quedat immunitzada després dels horrors de les guerres «mundials». Primer va ser Iugoslàvia, ara Ucraïna. Per això no tinc cap gana de parlar del tema; ni gana ni tampoc informació mínimament contrastada per compartir la meua opinió (no ho diuen, que la primera víctima de la guerra és la veritat?).

Així doncs, en comptes de la pau parlaré d’en Pau, Pau Riba, que ens ha deixat aquest dissabte 6 de març; un artista que va obrir-me totes les finestres i balcons del cap, cor i ànima (si és que en tinc).

Vaig sentir una cançó seua per primer cop quan encara no havia fet els quinze, en una casset recopilatòria de cantants catalans que no sé d’on vaig treure. La qüestió és que va començar a sonar un arpegi molt transparent de guitarra i, de seguida, la veu, una veu diferent a tot lo que havia sentit, que pareixia que anava a desafinar però mai no ho acabava de fer. Aquella veu m’explicava la història d’un home que deixa passar totes les oportunitats que se li van presentant. Amb sis estrofes breus i una tornada de dos versos, vaig viure el drama d’aquella vida malaguanyada. Tanmateix, la lletra i la música de la cançó mantenien un aire candorós, gairebé com una tonada infantil. Era L’home estàtic. Lo meu veí Josep Maria em va deixar Dioptria, el doble LP amb un sol disc de 1970. Aquelles cançons em van eixamplar l’univers musical i literari fins a límits que mai no hauria imaginat. A partir d’aleshores vaig mirar d’aconseguir tots los discos que anava publicant. En Pau, a banda d’un geni, ha estat la llibertat feta persona. Ho ha escrit molt bé la meua amiga i artista Montse Gort: «Si visqués en un país fet a mida i em passés pel cap posar-hi una estàtua de la llibertat, en posaria una d’en Pau Riba. No caldria que enarborés cap torxa, ni tan sols una guitarra. Fins i tot amb les mans a la butxaca ja em valdria».

Que en pau descansi o que en Pau foti el que vulgui, que és el que ha fet sempre. Jo vaig a escoltar l’Amarga crisi, que em penso que és lo disc que menys li agradava -i el que més èxit va tindre.

Carles Terès.

Herois, traïdors, humans

(Publicat a La Comarca el 14 de gener del 2022)

Domingo Félez. Veterano de tres guerras», el recent llibre de Laura S. Leret que repassa la biografia de Domingo Félez, un republicà d’esquerres nascut a Alcorisa, posa sobre la taula un tema prou espinós i que la recuperació de la memòria dels perdedors de la Guerra Civil deixa, habitualment, de costat. Bona part del text gira al voltant dels republicans espanyols empresonats a Mauthausen que van actuar a les ordres dels responsables nazis per a dirigir, organitzar i administrar el camp, els coneguts com kapos, que es garantien així un millor tracte dels comandants i pot ser que la supervivència. Ere un temps i un lloc on la vida valia molt poc.

El llibre conta que l’Exèrcit Nord-americà va jutjar quatre republicans espanyols per haver maltractat, a les ordres dels nazis, els seus companys a Mauthausen, entre els que hi havia un bon grapat de baixaragonesos. Un d’ells, Indalecio González, és acusat del delicte més greu per apallissar a altres presos fins a matar-los. Segons l’acusació, era «kapo de kapos» com a responsable de la perforació d’un túnel per a instal·lar una fàbrica d’avions alemanya. Va ser condemnat a mort i executat. Félez també forma part de la colla d’acusats, però la seua «responsabilitat» es limitava a ser barber d’una barraca. Va ser condemnat a dos anys de presó, encara que la revisió del procés va determinar que no hi havia proves consistents per a sentenciar-lo. Leret planeja dubtes pareguts sobre la solvència del procés contra els quatre espanyols.

Foren o no foren culpables, ells o altres republicans espanyols com ells van actuar com a kapos a les ordres de la maquinària penitenciària alemanya. I és que els republicans espanyols van lluitar pels seus ideals, condicionats per les seues circumstàncies o a contrapèl de la seua ideologia. Van ser idealistes, herois o traïdors. En qualsevol cas van ser humans.

Lluís Rajadell.

Llegiu, llegiu, que molt convé, aquest article d’en Lluís Rajadell

(Publicat al Diario de el dissabte 5 de març del 2021)

Seguidisme o convicció

         La Comarca del Baix Aragó s’ha posat al front del corrent que nega la catalanitat de la llengua parlada al Matarranya i a part del Baix Aragó. Ha decidit promoure i patrocinar projectes secessionistes, com el documental ‘Lo Chapurriàu’, de Ferran Rañé, o el llibre ‘Historia del Aragón oriental y su lengua’, de Juan José Barragán i Héctor Castro. Sense cap recolzament acadèmic i en contra del criteri de la Universitat de Saragossa, la Direcció General de Política Lingüística i la Real Academia de la Lengua, la Comarca defensa que al Matarranya i al Baix Aragó no es parla català, sino una altra llengua denominada xapurriau –textualment, mal parlat–. Un idioma que s’acaba a Pena-roja i Arenys de Lledó. Encara que als veïns pobles d’Herbers i Arnes, respectivament, pàrlon igual, ja parlen altres idiomes, valencià i català, segons els secessionistes del xapurriau. L’argumentació d’esta postura pseudolingüística segueix com a principi fonamental un rabiós anticatalanisme que confon identitat lingüística i identitat nacional.

        L’equip de govern PSOE-PAR del Baix Aragó recolza activament –i econòmicament– postures sense cap justificació científica ni raonable, per seguidisme d’un corrent de populisme cultural o per compartir-les. Ho fa per mantenir el vot d’un sector significatiu de l’electorat baixaragonès o per convicció sobre les seues teories antiacadèmiques i acientífiques. No sé què és pitjor.

Per la transcripció. Artur Quintana

D’a on sos?

(Publicat a La Comarca el 4 de març del 2022)

Una de les majors riqueses que tenim les persones és la capacitat d’expressar-mos a través del llenguatge. Gràcies al sistema educatiu que tenim i a altres mitjans que ho fan possible, cada volta són més les oportunitats de poder aprendre altres idiomes que mos aporten un valor intel·lectual i una major autonomia. No obstant això, a voltes, es té la tendència a enfocar-se cap a n’esta internacionalització lingüística (que està molt bé i és necessària) però, en canvi, a descuidar la llengua pròpia.

Jo sempre penso que, de les llengües que sóc capaç de parlar i de les que puga aprendre en un futur, tinc molt clar en quina em quedo. A través d’un arbre genealògic del segle XVII que s’ha conservat a casa, puc saber que, fa quatre segles, la meua família ja vivie a Nonasp. Això implique la transmissió generacional, de forma natural, d’una herència immaterial molt valuosa com és la llengua del nostre poble. Una llengua que em sento meua, que la parlo, l’escric i la reivindico perquè no s’ha de dixar morir.

Quan enraonam en los nostres veïns catalanoparlants, sigon d’Aragó, de Catalunya o d’un altre territori, no és necessari canviar de registre perquè tots parlam lo mateix i mos entenem perfectament. Cada un en les particularitats que té la seua parla, estes paraules i formes verbals que varien entre pobles i que, precisament, són la senya que mos identifique. En dir «D’a on sos?» pots saber fàcilment d’on sóc jo, i això és fantàstic.

Perquè no hi ha res més majo que la diversitat dins d’una mateixa llengua, és molt important valorar-la, fer-la servir i no sentir-la inferior respecte a altres.

Estela Rius

A la merda la guerra

        Amb aquest títol, allà pel 2003, escrivia empipadíssim contra la guerra d’Iraq un poema que començava així:

A la merda les guerres:

les legals, les il·legals

les morals, les immorals,

les col·laterals

i les perpendiculars.

A la merda, totes! …

Per a l’actual guerra, intervenció, invasió o com vulgueu dir-li d’Ucraïna serviria igual, només em caldria omplir aquesta columna amb el poema sencer i cap a la redacció. Tot i que, prefereixo dir quatre coses sobre el particular. Ens omplirem la boca qualificant la barbaritat que està portant a terme Putin, Lamentarem la massacre de civils i militars ucrainians. Jo també lamentaré els pocs que hi hagi del russos. S’implantaran mesures de càstig contra Putin, les quals realment castigaran el poble rus en general i de retop tots els europeus i mig món. I per a què servirà tot això? Una guerra sempre és un fracàs, la guanyi qui la guanyi. Si pogués donar un consell al president d’Ucraïna li diria que fes el més pràctic per detenir la guerra, altrament dit, les morts. Sé que és molt dur per aquest dirigent, després dels brutals atacs, donar un pas enrere i intentar pactar amb Putin. No sé com podria convèncer Volodímir Zelenski al seu poble, però evitaria moltes morts i això és el que importa. No vull dir que confiés massa en Putin, emperò tampoc en la UE ni el l’OTAN. Aquests li donaran armes i se les voldran cobrar. Què han fet fins ara per entendre i apaivagar el conflicte de les províncies de Donesk i Luhansk? Tenint en compte la situació estratègica d’Ucraïna, l’esfondrament de la URSS, la història dels dos blocs –orient i occident–, Zelenski hauria de provar de nedar entre dos aigües, Rússia i la UE-OTAN, maldant d’esdevenir un país neutral. Crec que caminaria vers un futur molt més estable i prometedor. Si no existeix el Pacte de Varsòvia per a què vol entrar a l’OTAN? Suïssa no n’ha sortit malament essent un país neutral i Finlàndia amb el seu estatus viu prou bé. Sóc conscient de que “són molts los qui aconsellen i pocs los qui encerten”.

 

José Miguel Gràcia       

Sensates contra borinots

(Publicat a La Comarca el 25 de febrer de 2022)

Borinots, destarotats, curts de mollera i gords. Així son els hòmens -no dic els xiquets- protagonistes de les sèries còmiques de dibuixos centrades en la típica família americana. Pel contrari, les dones son intel·ligents, sensates, raonables i boniques. Passa a les actuals ‘Pare de família’, ‘American dad’, ‘Dinosauris’ o ‘Els Simpson’. Però la cosa no és nova. Ja passava als mítics ‘Els Picapedra’ dels anys seixanta del segle passat. Les protagonistes femenines de totes estes sèries d’animació els donen cent voltes als seus marits en tots els aspectes, tant en els morals i intel·lectuals com en els físics. Ells son molt més bèsties, això sí.

En un món dominat, encara, pels hòmens, les famílies americanes que mostren els dibuixos tiren per avant gràcies al seny que demostren les mares, que acostumen a reconduir pel camí del bon enteniment, de la raó i de la prudència el que els descabestrats del seus marits encaminen, sempre, cap al precipici i el caos més absolut. Mentre, els sagals, xics i xiques, van a la seua, fan trastades i emprenyen als pares. Però, al remat, és Marge, la que salva els mobles i evita la catàstrofe que s’entesta en provocar el poca-solta de Homer, que només pensa en menjar xulles de gorrino i dònuts de tots els colors mentre vigila -és un dir- la seguretat de la central nuclear de Springfield.

I el mateix es pot dir de Francine, Lois o Vilma. Sort d’elles. Sí, és veritat que totes son mestresses de casa mentre que ells tenen treballs remunerats, encara que a tots els venen massa grans. La dona no acaba d’eixir de la cuina i de l’atenció als sagals, però és la reserva de coneixement, intel·ligència i bon seny. Mala consciència dels guionistes, llei de compensació, justícia poètica…? Misteri.

Lluís Rajadell

La diplomàcia del president Lambán

(Publicat al Diario de Teruel el 19 de febrer del 2022)

        El dilluns 7 de febrer el Sr. Lambán es va reunir a Pignatelli, seu de la Presidència, amb la organització, associació, espai, partit polític o el que sigui, Societat Civil Catalana (SCC). No cal dir que en democràcia cadascú es pot reunir amb qui vulgui a nivell individual i privat. Ara bé, quan s’hi ostenta un càrrec públic d’alt nivell, la responsabilitat pròpia i el càrrec imposen certes restriccions. Què en sap el Sr. Lambán de la ideologia política dels representants i fundadors de SCC que no té cap representació al Parlament de Catalunya? M’atreveixo a dir que la coneix prou bé i que es va reunir amb ells, per això. Tot està publicat i només cal una passejada per internet per conèixer que sota la defensa del “constitucionalisme”, s’amaga un ideologia dretana i en alguns components de SCC ultradretana. Amb aquesta mena de reunions no col·labora ni gens ni mica el Sr. Lambán a millorar les relacions d’Aragó amb Catalunya, tot el contrari. I si el Sr. Lambán és el que desitja…? No fa massa dies en va fer una altra. S’havia fixat una reunió de presidents i acompanyants d’Aragó i Catalunya per tractar el tema dels Jocs d’hivern dels Pirineus de l’any 2030. No m’interessa el motiu real de la reunió, però sí la plantada que va fer al president de Catalunya al·legant que no arribarien a cap acord o resultat. Això per a mi és una manca d’educació o excés de supèrbia. Si el Sr. Lambán vol que els jocs s’organitzin al 50 per cent entre Aragó i Catalunya, o com vulgui, que s’ho hagués plantejat cara a cara en la reunió i hagués escoltat les raons dels Sr. Aragonès si vol un altre tipus d’organització o col·laboració. Les reunions no són per garantir acords. El que més em dol, però, és la tendència del Sr. Lambán a fer declaracions crítiques contra institucions catalanes, partits polítics o Catalunya en general. Sota la capa del nacionalisme espanyol –sempre el bo– contra el nacionalisme català –sempre el dolent. Sempre “fent amics catalans”. Una “bona diplomàcia amb els veïns”… . Amb tot això en què surten guanyant els aragonesos?

José Miguel Gràcia   

Tempestat d’arena, tempestat de neu

(Publicat a La Comarca el 18 de febrer de 2022)

Com ja tots sabeu, últimament los senyors de la corbata negra estan jugant als escacs a un tauler que coneixen bé: Ucraïna.

Esta antiga república soviètica, serveix de connector entre Europa i Rússia, i per tant és una posició estratègica per a les dos entitats, que fan lo possible per clavar-hi els nassos i, a poder ser, la butxaca. Però ara ve la pregunta del milió: hi haurà guerra a Ucraïna?

No és la primera vegada que Rússia els Estats Units s’oloren lo baf. Allà pel 1962, la «nació de la igualtat» va col·locar un arsenal de míssils a Cuba, apuntant directament a la «nació de la llibertat», qui ja havie col·locat prèviament míssils a Turquia, apuntant cap al nord. Encara que, inicialment, es va intentar mantindre-ho en secret, una filtració a la premsa va estendre lo pànic per tot lo món, que va retindre la respiració durant dos dies, mentre les constants amenaces no feen més que créixer. Finalment, los gossos que lladren van decidir no mossegar, i les dos nacions van pactar per retirar los míssils.

No obstant, poc després, una guerra civil va esclatar a l’altra part del món: Vietnam. Allí, les dos potències van intervindre per «assegurar els interessos de la nació», de manera que, sense barallar-se cara a cara, s’amostraven les dents davall les fulles tropicals de la selva. Un poc diferent (i posterior) serie lo cas d’Afganistan, on no hi han fulles, perquè és un desert ressec que aconseguirie ressecar inclús l’or negre que les dos potències buscaven davall l’arena.

Ara hem de preguntar-mos, què en podem traure, de les ensenyances de la història, per aplicar al present? Una guerra oberta entre les dos potències és, a dia d’avui, una aberració totalment improbable. Encara aixina, no hem de descartar la possibilitat que les dos nacions tórnon a mossegar-se; esta vegada buscant les canonades de gas que abasteixen Europa, i que travessen lo país per davall la terra nevada.

Luismi Agud

La insostenible costa de giner

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 12 de febrer del 2022)

Pels romans giner era el mes del deu Janus, que tenia una cara mirant al passat irrecuperable i l’altra al futur incògnit. A l’imaginari popular significa una costa difícil de puiar, perquè sol arribar amb la dalla de la mort a la mà. Ho diuen les estadístiques, i ho explica, segurament, lo mal temps, que ataca els més dèbils i els vells. Enguany, en plena sisena onada de la pandèmia pel COVID-19, continuen los contagis i les víctimes, unes 200 diàries, i ja no en fem ni cas, esgarrifats molts de nosaltres dels partes diaris de víctimes dels principis, ara fa dos anys. És pel cansament pandèmic, diuen los analistes, i per la sensació d’immunitat que donen les vacunes i la confiança de la majoria de patir sense massa dificultat los símptomes lleus de la nova variant òmicron. O potser és que l’anticicló que vivim a les terres baixes des de cap d’any mos ha instal·lat psicològicament a la primavera; giner pareix març i febrer és com un abril anticipat. Sentim així l’etapa de la renovació natural i vital, protegits pel cel enorme i el sol radiant. És innegable el canvi climàtic que patim, quan estos dos mesos eren sempre los més freds de l’any. I perquè com a primavera és ben estranya, amb gelades al matí, ni una gota d’aigua de pluja des de fa molts dies, i sense la boira dixant una mica d’humitat a la terra seca. Què podem fer com a ciutadans davant de les forces naturals incontrolables? Les campanyes de conscienciació per separar residus i reciclar de forma individual no són prou sense una política industrial decidida. Los fòrums internacionals no es fiquen d’acord, i les altes instàncies nacionals parlen d’acabar en les energies fòssils i d’apostar per les renovables i sostenibles, però sense dissenyar un pla racional de desplegament ordenat. Tindran força les al·legacions de particulars i plataformes per aturar la invasió caòtica de plaques solars i centrals eòliques i els seus efectes desconeguts? A la costa de febrer los paisatges d’Aragó encara respiren lliures de la ferralla insostenible.

María Dolores Gimeno