Centenari de Joan Bodon

(Publicat al Diario de Teruel el 28 de novembre del 2020)

Bodon nasqué en  1920 a Crespinh, a Occitània, ara fa cent anys, dels quals en va viure 55, no gaires, però prou per a convertir-se en la figura cabdal de la novel·lística occitana moderna,  amb una breu i intensa producció poètica i abundós articulisme. La recepció  fou molt  gran a Occitània, i segueix sent-ho, malgrat que els  constants esforços de França per a fer desaparèixer la llengua occitana i la cultura que conforma sempre l’han dificultada, i en son un greu entrebanc per a la difusió fora d’Occitània. Els primers a fer-ho han estat els editors de Catalunya, seguits pels de l’Aragó, països profundament marcats per l’empremta occitana: l’escriptor i editor barceloní Joan Sales s’havia interessat de molt aviat per publicar autors occitans, com proses d’en Mistral i Delluc, i el 1973 tragué Lo libre de Catòia en català amb el títol de Catoia l’Enfarinat, que en Desideri Lombarte llegí i en feu un esplèndid  i emocionat comentari: Fa dies que estic llegint “Catoia l’enfarinat” i rellegint-lo. En Joan Bodon i jo devem de tindre moltes coses comunes. O moltes vivències paral·leles, o alguna enyorança compartida. Hi ha descripcions, paisatges, personatges, que, diria jo, són tant seus com meus. Deuen ser universals. Algunes imatges que descriu en Bodon em són tan familiars que m’esborronen. El caliu del foc. Lo lleute. Lo tupí del recapte. Lo ritual de junyir les vaques … . I hi veig surar com una dolça melangia per damunt de tota la novel·la, i de vegades una aspra i trista frustració. Eixa boira freda i humida també em volte, a sovint, els meus escrits. El 2011 Chusé Aragüés en tragué a Saragossa –Gara d’Edizions– la versió castellana: El libro de Catòia, restituint-li el títol original. Maria Bohigas, neta i continuadora de l’editorial d’en Sales,  reedità Catoia l’enfarinat el 2009, i en 2015  i 2018 ha publicat la traducció catalana i castellana de Lo libre dels Grands Jorns amb els títols de El llibre del finals i El libro de los finales. I hi ha també la llegenda alcanyissana d’en  Bodon, que algun dia hauré de tornar a comentar.  

Artur Quintana 

L’Helicòpter Money de la DPT

(Publicat a La Comarca 27 novembre 2020)

La imatge exagerada d’un helicòpter tirant diners enmig d’una crisi brutal, perquè la gent més desfavorida, pugue gastar-se’ls com vullgue i així augmentar la demanda i reviscolar l’economia, fa referència a determinats aspectes de les polítiques liberals que defensava, el segle passat, l’economista i premi Nobel Milton Friedman, del que eren entusiastes seguidor Ronald Reagan i Margaret Thatcher. Repartir diners a punyats sobre els que més pateixen les crisis cícliques del capitalisme i així eixir de les depressions i, de pas, ficar a les butxaques de la gent més pobra prou metàl·lic, el justet, per afogar qualquer temptació de les masses descontentes, de promoure canvis radicals o revolucions.

L’Helicòpter Money no deixa de ser una caricatura, però lo cert és que, si parlem de Renda Bàsica Universal, de la fotrallà de diners que el Banc Central Europeu abocarà gratis pròximament per tota l’Europa Comunitària; de les muntonades que també aboquen, per suportar la pandèmia, alguns països europeus sobre la gent i les empreses, i els que hauria hagut d’abocar, i no ho ha fet, el Govern de P. Sánchez… totes estes operacions de donar diners gratis els governs, venen a ser variants de l’Helicòpter Money. Com també ho és lo que ferà ací a casa nostra la Diputació Provincial, vertader banc central del territori. Una operació ben grossa, abocant per damunt dels pobles despoblats, 31.000.000 euros totalment regalats.

Per lo tant i fent-lo bé, la DPT hauria d’agafar els vint-i-cinc feixos de bitllets que pensen enviar als ajuntaments -25 milions d’euros-, dividir-los pels 134.000 habitants que deu tindre ara la província, i en los mateixos llistats bancaris que mos cobre implacable i sense mirament los impostos, en un vist i no vist, ingressar a cada habitant els 186 euros que li pertoquen. Eixa sí que serie una operació bona per afavorir directament les persones que han patit i encara pateixen en carn viva, la pandèmia. Lo millor regal que podríem tindre pel Nadal d’enguany.

Tomàs Bosque

Boira

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 21 de novembre del 2020)

Com un estat mental d’embriaguesa que t’atonte i t’emborrone la vista, ho ocupe tot, entre a tot arreu i se quede per un temps. Com lo dia naixent de manera infinita, no acabe mai d’eixir lo Sol. Ixes de casa pel matí i ja la trobes, sol obrir la porta, i te cale los ossos. Intuïsses que, radere de tot això, un dia ha començat, que lo blau del cel ho impregne tot en algun altre puesto. Ací, a ca nostra, tenim la sort de sentir d’esta manera tant profunda i tan directa la connexió natural del canvi d’estacions. Estem acostumades i tenim una gran capacitat d’adaptació a la brusquedat del paisatge i del clima del nostre entorn. Este vincle tan íntim que compartim en la natura l’hauríem de viure com un privilegi, com un regal. En mig d’un món que ha ficat a les persones al centre d’ absolutament tot i on mos hem cregut què tot ho pot controlar, crec que reconèixer la nostra interdependència en tot allò que no controlem, com ara les llargues temporaes de boira, és un acte infinitament valent de conèixer i reconèixer com éssers vius i vitals, que senten i s’adapten als canvis, que viuen de manera coherent en la casa que és de tots i la respecten, perquè sol ho podem fer així. Seguir vivint com si lo canvi estacional no afectare los nostres ritmes vitals és condenar-mos a una vida que no pot ser mai plena. Perquè quan entens que tens la total capacitat de donar-te les pauses que demane la tardor o la planificació que exigís la sequera a l’estiu, comences a crear la connexió que este món fred no vol que conegues. I desapareix qualsevol sentiment negatiu contra la Terra perquè veus que forme part de tu i tu d’ella. I quina sort tenim, a ca nostra, de poder connectar senzillament eixint al carrer i tancant los ulls.

Raquel Llop

“Treballar en pijama” (Viles i Gents)

(Publicat al «Viles i gents» de La Comarca, de 20/11/2020)

Natxo Sorolla

Hau imaginat mai treballar en pijama? Poder descansar al llit si esteu sobrepassats per la jornada laboral? Estalviar-tos hores de cotxe? Potser sou uns dels afortunats a qui l’alerta sanitària tos ha fotut a treballar des de casa. O potser esteu vivint com una penitència no fer el cafè en los companys. Sigue un miracle o una plaga, el cert és que el teletreball cada vegada tindrà més presència. I «treballar a distància», en la major part dels casos, serà treballar des de casa. Treballar des del kilòmetre 0 de les nostres vides privades. La realitat del teletreball tampoc és tan idíl·lica i lliure com se sol dibuixar.

Si hau aulorat una de les múltiples «guies bàsiques del teletreball» que ofereix la premsa, veureu una idea repetitiva: posa’t un horari per a treballar, i vesteix-te com si anares a l’oficina. Se-pa-ra mentalment la vida privada de la vida laboral. Encara que treballos en l’ordinador des de casa. Però la realitat és una altra. Les videoconferències a vegades tenen un attrezzo singular de criatures, parelles, iaies, gats i gossos. Hi ha discussió sobre la paradoxa de si és moral fumar o menjar en reunions a distància. Hi ha crisis sobre què fer quan toquen a la porta de casa en meitat d’una exposició. I tantes altres coses que mostren un canvi de temps, en què els límits entre «producció» i «reproducció» tornen a diluir-se.

Hi va haver una època en què la «producció» (el treball) i la unitat familiar (la «reproducció» social) anaven de la mà. Al Matarranya això no és una llegenda vella: els masos eren una unitat familiar de producció, i cada un col·laborave segons la seua funció. La industrialització va traure els tallers de les cases, i els va posar en fàbriques. Per tant, lo treball se produie a un espai públic i controlat per l’empresari, completament aliè a les nostres vides personals. Però la confluència entre un i l’altre mai ha desaparegut. Les granges familiars, los negocis a la part baixa de casa o la conciliació familiar al treball han mantingut viu l’impacte real que té allò personal sobre les nostres hores laborals. I ja veníem avisats que les societats postindustrials trencaven novament la separació entre món personal i laboral. Però per favor, no arribeu mai al límit de fer vídeoreunions en pijama. Vatres guanyareu en salut mental, i natres guanyarem en estètica.

Dos notícies complementàries:

Twitter ha criticat molt que el Mundo publicare «Ibai Llanos. el vasco de 25 años que gana 1,3 millones al año enseñando a tus hijos cómo juega al ordenador». El Mundo no comprèn com un gamer des de la seua habitació pot guanyar xifres equiparables a la facturació mensual que ells fan en publicitat. No han comprès la manera en què ha canviat lo consum d’entreteniment, los formats, i per tant, la «producció». Qui entengue millor els desitjos, s’emportarà els euros.

Fa un temps una diputada, Bescansa, va fer un acte simbòlic portant lo seu fill de mesos a l’acte de constitució del Congrés. En una entrevista explicave el transfons de l’acte simbòlic: «mi forma de entender la crianza y la maternidad no pasa por compartimentar los espacios, sino por hacerlos más porosos». Un debat postmodern que cada dia serà més present. Encara que sigue per la força.

La soledat dels museus

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 14 de novembre del 2020)

Les persones que tenim el costum de visitar els museus més propers  –si vivim en una gran ciutat o en pobles on n’hi ha de qualsevol tipus­–, o quan viatgem per l’Estat espanyol, tenim constatada la mínima quantitat de persones que entre les seves preferències està la de tombar per les sales dels museus o altres monuments artístics i històrics. D’aquesta afirmació hauríem d’excloure, per que fos del tot certa, aquells llocs emblemàtics popular i turísticament, i alguns altres singularíssimes; en qualsevol cas aquests els podríem comptar amb els dits d’una mà. Durant el primer i gran confinament es clar que no es van poder visitar cap, estaven tancats amb pany i forrellada, però ara que, malgrat els confinaments parcials, el tancament de bars i restaurants i altres restriccions, la majoria dels museus tenen obertes les portes, tot i que la soledat omple les sales o són molt minses les persones que les trepitgen. Llur passes tan espaiades i comptades emfatitzen el silenci. Ja sé que em direu que no hi ha turistes estrangers i que hi ha confinaments territorials, però i es locals, els residents en el municipi o als voltants, on són? Tal vegada no es torni a donar una ocasió com aquesta per poder tenir tanta facilitat per gaudir de la nostra cultura, el nostre art i la nostra història. I poder-lo fer amb tanta tranquil·litat… Per les notícies que tinc, a tot arreu passa el mateix. Jo puc parlar del que tinc més a prop, Barcelona. Us puc posa alguns exemples paradigmàtics. Al magnífic Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) trobareu poquíssimes visites. Al Museu Picasso del Carrer Montcada –aquell que en temps passat estava sempre atapeït i amb cues a l’entrada, podreu entrar directament. Al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) hi trobareu sales buides. La Fundació Miró només està oberta els caps de setmana perquè era inútil tenir-la oberta la resta de dies. La Sagrada Família i la Casa Batlló estan tancades perquè el negoci se n’ha anat en orris. I per acabar us deixo el que ens va ocórrer fa un parell de setmanes: poc després de l’obertura del Museu d’Arqueologia de Catalunya, vam entrar tots solets la meva dona i jo, després de tres hores encara érem tot solets dins del museu.  No tindrem mai més una ocasió millor per gaudir del museus i monuments. Aprofitem-la!

José Miguel Gràcia        

Temps nostre

(Publicat al «Viles i gents» de La Comarca, de 13/11/2020)

Carles Terès

La revista Temps de Franja fa vint anys que volta pel món. N’acaba d’eixir el número 147, que equival al 188 si hi sumem los trenta-quatre que es van editar, amb una altra numeració, en format PDF. També hi podríem afegir els 121 butlletins electrònics que s’han enviat des que funciona el portal web… Tot plegat molts articles, moltes cròniques, moltes entrevistes, columnes i reportatges. Al darrera de la publicació hi ha unes quantes desenes de persones que, al llarg d’estos anys i de forma desinteressada, han contribuït a la seua pervivència ininterrompuda.

Però, què és Temps de Franja? A la capçalera hi posa «Revista de les comarques catalanoparlants d’Aragó», i als butlletins electrònics «Revista aragonesa d’actualitat i reflexió». En realitat és una publicació que servix per a què els aragonesos de llengua catalana, escampats en una franja llarga i prima del Pirineu fins als Ports, sapiguem los uns dels altres. És un fet que, llevat dels qui hi tenim llaços familiars, los del Matarranya en sabem ben poc, d’allò que passa al Baix Cinca, la Llitera o la Ribagorça. La gent de Temps de Franja tenen dos coses en comú: són aragonesos i parlen català, una de les llengües patrimonials d’Aragó. Hi ha una altra cosa que els unix, potser la més forta, que és la voluntat que esta llengua isca dels àmbits domèstics i recupere tots los espais de comunicació.

La revista porta encartats dos suplements: Styli locus, que publica textos literaris inèdits d’autors de (o vinculats) a la Franja; i Temps d’escola, elaborat pels centres educatius aragonesos on s’impartix català —des d’escoles infantils fins a les EOI i aules de formació d’adults. L’Styli locus apareix al gener i juliol, i el Temps d’escola a l’abril i novembre.

Han estat vint anys de poder llegir la nostra realitat amb les nostres paraules. Paraules que, com totes les llengües, tenen registres i colors diversos: periodístic, literari, formal, col·loquial… D’ací a vint anys en tornem a parlar.

La revista Temps de Franja fa vint anys

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 7 de novembre del 2020)

Està a punt d’eixir el número 147 de Temps de Franja, la “Revista de les comarques catalanoparlants d’Aragó”, tal com es subtitula. Sirà un número especial per celebrar els seus vint anys, des de novembre del 2000. Durant este temps s’ha encarregat de ser la veu de l’anomenada Franja d’Aragó, zona que compartís la llengua autòctona, minoritària i no oficial, i que s’estén per un estret territori a l’est de la comunitat autònoma, mal comunicat entre sí, des dels Pirineus al naixement al riu Matarranya. Té així una cultura comuna però cap entitat administrativa, agreujada per la divisió comarcal, que no sempre es correspon amb los límits lingüístics ni els naturals. De feit, només la comarca del Matarranya és íntegrament catalanoparlant. La revista conté quatre seccions geogràfiques: tres dins de la província d’Osca (la Ribagorça, la Llitera i el Baix Cinca) i la del Matarranya, repartit entre la de Saragossa i Terol, sobre eixa comarca, pobles del Mesquí i Bergantes al voltant del Baix Aragó amb capital a Alcanyís i alguns del Baix Matarranya-Casp. Ara mateix publica anualment quatre números impresos i sis butlletins digitals (tempsdefranja.org), que es van actualitzant; tot i que quan va començar eren deu números íntegrament en paper. La reestructuració patida és lògica si es considera que la sufraguen dos entitats culturals (Ascuma i IEBC) i un grapat de socis, amb molt escassa distribució en llibreries o quioscos. Arriba a alguns centres escolars i biblioteques públiques. És per això meritòria la seua supervivència, i inclús certa expansió, com denota la incorporació de dos suplements bianuals: lo cultural Styli locus (cada gener i agost) i el Temps d’Escola (a l’abril i al novembre). A part de notícies per comarques, conté seccions fixes (Aragó, Catalanofonia, Cultura, una entrevista central) i columnes de col·laboradors ja amb prestigi, i de tant en tant ha reproduït algun d’estos “cresols”. Tots los periodistes són voluntaris, i, sens dubte, des de la paraula i les imatges han contribuït a fer certa, actual i viva la Franja.

María Dolores Gimeno

Volem los nostres trens!

(Publicat a La Comarca 6 novembre 2020)

A mitat mes de març del 2020, quan es va decretar l’estat d’alarma al nostre país, RENFE va suprimir quatre de les vuit freqüències ferroviàries que tenien parada a Nonasp. Van al·legar esta supressió degut a la baixa ocupació dels trens durant lo període del confinament, dient que ere temporal i que quan se tornés a la normalitat, se recuperarien.

La línia Barcelona-Casp-Saragossa, és considerada com a «obligación de servicio público» pel que RENFE té l’obligació d’assegurar estes comunicacions per garantir la vertebració i els drets dels habitants de «la España rural». Precisament los quatre trens que han retallat (los de primera i última hora en les dos direccions), eren los més importants, perquè permetien anar i tornar de Saragossa i de Barcelona en un mateix dia. És a dir, que ara si tens visita de doctors, estudies o simplement hi vols anar i no disposes de cotxe, tens un problema, perquè t’has de quedar a passar la nit allí.

D’esta falsa promesa de RENFE (que sabíem que no complirien perquè ja fa anys que els va pel cap retallar trens en l’excusa de que són deficitaris -clar, si moltes voltes no passe el «revisor»!-) han passat vuit mesos i seguim igual. Durant l’estiu, l’Ajuntament de Casp i el «Consejo Local de Participación Ciudadana», van iniciar una campanya per roplegar firmes a través de la plataforma Change.org i de fulles repartides pels pobles afectats. La reivindicació també ha arribat al Govern d’Aragó i al Senat, sense gaire èxit, de moment…

Lo temps ha anat passant: se va acabar l’estat d’alarma i vam fer cap a la «nova normalitat», va vindre l’estiu, se va acabar i ara tornam a estar immersos en un nou estat d’alarma. I els trens sense recuperar-los. Estam cansats de que, a les persones que vivim als pobles, mos retallon drets, i crec que davant d’un tema tant sèrio, ni els nostres representants locals ni els veïns del poble, no podem mirar cap a un altre costat. I no val l’excusa de «jo no agarro el tren», perquè directa o indirectament a tots mos afecte.

Senyors de RENFE: ‘menos’ inversions en l’AVE i més consideració en les persones dels pobles. Volem los nostres trens!

Estela Rius

Cabdill

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 31 d’octubre del 2020)

 Seguint la moda de parlar del “CAUDILLO”, voldria recordar alguns dels tòpics que es donaven per segurs en la etapa de la dictadura “cabdillista”, i que bona part de la dreta hispànica actual encara dona per bons. El primer seria que Francisco Franco era un gran militar. Quan jo era jove, els partidaris del líder feixista sempre et recordaven que Franco era el general més jove pràcticament del segle XX, i que va guanyar una guerra amb moltes dificultats, per les ajudes que tenien els “rojos”  d’una Rússia totalment entregada. Del que no parlaven era de que, al mes de la sublevació, les forces d’en Franco tenien a l’abast la possibilitat de conquerir Madrid d’una manera no massa difícil (evidentment amb menys dificultats que quan ho van intentar, i que va acabar amb un gran fracàs de l’exèrcit rebel) i avançar el final de la Guerra. És clar que Franco no volia allargar la Guerra voluntàriament, però sí afermar-se en el poder únic i màxim, cosa que va aconseguir gràcies a la campanya de l’Alcázar de Toledo que va prioritzar a la presa de Madrid. Ja veieu: un gran militar que o feia tot per la pàtria.   Un altre tòpic molt estès era allò de que Franco li “havia plantat cara a Hitler” i havia salvat a la nació espanyola d’entrar a la Guerra mundial. Aquesta frase remarcada me la van estampar a la cara varies vegades, fins i tot en plena transició. Ara tothom sap (si ho vol saber) que el Generalísimo manifestava “adhesió inquebrantable al Fürher”, volia formar par de les “potències del eix”, ergo entrar a la Guerra Mundial, i que van ser justament els nazis els que van rebutjar la participació espanyola, perquè era més un pes mort que una veritable ajuda, i per les exagerades i gairebé ridícules aspiracions del “Caudillo”  després de la suposada “Gran Victòria”. L’actitud de Franco a Hendaia no va ser plantar-li cara a Hitler, més aviat fer-li la pilota i tocar-li una mica els collons. La veritable “plantada de cara” va ser quan els nazis començaren a trontollar i el cabdill va passar d’adicte “inquebrantabl” a “camaleó cara-girat” .

Antoni Bengochea

Cent anys de comerç

(Publicat a La Comarca 30 octubre 2020)

La Caixa Rural de Terol celebra enguany el centenari de la seua fundació i, entre d’altres activitats per a celebrar-ho, va retre a la seua assemblea general ordinària del passat 20 d’octubre un homenatge a totes les empreses centenàries de la província. N’hi van eixir 15. N’hi ha per Terol, pel Baix Aragó i per les conques mineres. Però també n’hi ha una a la comarca del Matarranya, la ‘Ferreteria Falgàs’ de Vall-de-roures.

En la documentació que va facilitar la Caixa Rural, s’explica de la casa Falgàs: «Fundada en 1868. Comerç a Vall-de-roures. En l’actualitat és gestionada per Almacenes Bersegura S. L. després de quatre generacions de la família Falgàs».

Per la «molt més que ferreteria» Falgàs han passat la major part dels veïns de Vall-de-roures durant els darrers cent anys, però també bona part dels veïns de tota la comarca del Matarranya. A la tenda-magatzem que esta empresa tenia ben prop del Pont de Pedra que travessa el riu Matarranya els clients hi trobaven quasi tot el que necessitaven llevat d’alimentació i tèxtil. Entrar a aquella tenda baixant els esglaons de la porta principal era entrar en una mena de cova de les meravelles d’on penjaven les mercaderies del sostre i on, entre lleixes, mostradors i passadissos, es podia trobar tot o quasi tot el que el client necessitava. I, si no ho trobava, li ho demanaven per a la pròxima visita.

I ara, a per altres cent.

Lluís Rajadell