Quan vam veure que anave en sèrio

(Publicat a La Comarca el 19 de març del 2021)

Ja fee algunes setmanes que es sentie dir que hi havie casos de COVID-19 al nostre país, però, com ere lògic (suposo), tots seguíem en la nostra vida. Pareixie que allò del Coronavirus estave molt lluny i de cap manera podíem imaginar lo que estave a punt de vindre. A nivell local, lo primer cop de realitat va ser la suspensió de la festa dels quintos, prevista per la tercera setmana de març. Això si, en l’esperança de poder-la fer al maig o al juny…

Anave passant la setmana i el dijous dia 12 estava a un seminari a la Facultat. Hi havie un bon home que estave fent una conferència de no recordo què, perquè el cas és que tots los presents estàvem pendents del mòbil, per tal d’estar informats de les notícies que anaven eixint sobre si es declarave o no l’estat d’alarma a causa de l’expansió del virus. Estàvem expectants!

Al final del matí es va confirmar: havíem d’estar confinats a casa quinze dies. Vaig fer-me ràpidament la maleta i me’n vaig anar cap a l’estació. Lo tren anave ple com mai l’havia vist (qui sap si entre tanta gent ja hi havie algun contagiat?). Tothom portave pressa, hi havie una inquietud generalitzada. Ningú es volie quedar tancat a la ciutat.

Lo dissabte 14, va arribar lo discurs del president del Govern, Pedro Sánchez, declarant oficialment l’estat d’alarma, que va aglutinar el 80% de l’audiència, sent l’emissió més vista de l’any. Jo també estava davant la tele. Aquella situació em va parèixer una mica surrealista (qui podie assumir que estave passant una cosa així?), i em va recordar a altres discursos televisats que havia estudiat a l’assignatura d’història quan anava a l’institut. Estic pensant en quan Arias Navarro va anunciar que Franco havie mort o bé el discurs del Rei al 23-F.

Estàvem davant d’un moment d’aquells que es consideren històrics? Segurament sí. Ara que fa just un any, ja es comence a sentir la típica pregunta que ho prove: I tu, que estaves fent quan es va declarar l’estat d’alarma?

Estela Rius

El professor Rémi Carbonneau

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 13 de març del 2021)

Aquest politòleg quebequès, actualment resident a Berlín com a col·laborador científic de l’Institut Sòrab (Serbski Institut) de Lusàcia, es doctorà a la Universitat Quebequesa de Montreal amb un treball –consultable a la xarxa- on, comparant el tractament que Espanya mostra a la llengua catalana amb la manera com ho fa Alemanya amb la sòrab, evidencia que tant un estat com l’altre tendeixen a una concepció lingúístico-cultural unitària castellana o alemanya, concloent que tant el federalisme alemany com l’estat de les autonomies són incapaços de donar un ple tractament en llibertat ni a catalans ni a sòrabs. Enfront d’aquestes actituds aqueixes nacions defensen actituds confederals, properes a les canadenques o suïsses, o, si més no, s’esforcen en la creació d’espais per desenvolupar-se en llibertat. Ara el professor Carbonneau prepara un estudi detallat sobre la manera de crear aquests espais de llibertat per part de diverses nacions no pertanyents a les dominants a Espanya, França i Alemanya, estats, tots ells, de concepció unitarista. Les minories estudiades seran a Espanya  l’aragonesa i la del català franjatí, a França la bretona i la catalana, i a Alemanya la sòrab.  Per a documentar-se en Carbonneau ha passat uns quinze dies entre nosaltres als mesos de setembre i octubre proppassats entrevistant especialistes en el foment de l’aragonès i del català, com de la seua situació actual. Es així com entrevistà -en català, evidentment-  responsables d’educació dels instituts de Vall-de-roures i de Fraga, i n’Hipòlit Solé, en Natxo Sorolla, en Carles Barrull i a mi mateix. Assistí a Osca a la VIII Trobada, on entrevistà en Chusé Nabarro. Finalment parlà a Saragossa amb gent de Nogará i Rolde. Prèviament havia estat a la Catalunya Nord amb gent de la Bressola, les escoles immersives en català, amb la els d’Oui au Pays Catalan i n’Alà Baylac de l’Institut Franco-Català Transfronterer de la Universitat de Perpinyà. A Bretanya amb la responsable de la llengua en el Consell Regional Bretó, amb gent dels Diwan –les escoles immersives en bretó-, i professors i activistes bretons. Que aviat puguem veure aquest nou treball del professor Carbonneau, que bona falta ens fa.

Artur Quintana

Una data històrica

(Publicat a La Comarca el 12 de març del 2021)

La Diputació Provincial de Terol retrà homenatge al que era el seu president quan, al juliol de 1936, va esclatar la Guerra Civil, Ramón Segura Ferrer, regidor a Vall-de-roures per Izquierda Republicana, el partit d’Azaña. Segura va morir executat extrajudicialment a les primeres setmanes de la sublevació reaccionària. L’escriptor Ildefonso Manuel Gil conta magistralment aquell funest episodi al seu llibre ‘Concierto al atardecer’. El president de la Diputació va ser víctima d’una de les extraccions de presos republicans tancats al Seminari de Terol per a ser executat en un lloc, data i per persones encara avui desconeguts. El seu fill, Joaquín, va visitar molts anys després Terol per esbrinar les circumstàncies de la mort de son pare sense poder aclarir gaire cosa. Ildefonso Manuel Gil va ser testimoni de la guerra bruta de la reraguarda franquista que va costar la vida de Segura i de molts altres com a pres del Seminari, encara que ell va poder salvar la pell i va emigrar als Estats Units, on va coincidir amb Joaquín Segura.

L’homenatge de la Diputació al president assassinat l’any 1936 estava previst per al passat 3 de març, però es va ajornar degut a les limitacions a les reunions socials imposades per la pandèmia. Encara no hi ha una data fixada, però des de la institució provincial confirmen que l’acte es farà. L’historiador Serafín Aldecoa, el primer que va reivindicar la figura de Ramón Segura quan tothom l’havia oblidat i amagat sota la catifa del passat més incòmode, serà l’encarregat de repassar la vida del polític matarranyenc. La decisió no té marxa enrere. Només cal posar-li data, una data que serà històrica per a la Diputació, per a la memòria democràtica i per a Vall-de-roures.

Lluís Rajadell

8 de març tots los dies de l’any

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 6 de març del 2021)

Algun tema mos quede pendent si la única manifestació que moleste, de totes les que s’han fet en l’últim any, és la del 8 de març. En mig d’una pandèmia tot és complicat, més encara defensar lo feminisme, lluita molt complicada des d’abans d’este nou panorama. I, vaja, les casualitats (lo patriarcat), que és l’única que es vol aturar. Tanta por tenen? Tant moleste que part de la societat reclamo allò que és necessari i coherent per a la vida? No hem aprés res. Los mesos que vam estar confinaes van ser clau per a entendre que la cura de les persones i la vida són conceptes que s’han de ficar al centre i que no es poden moure d’allà. La vida, que és la salut, la educació, la cultura, tot això ha d’estar necessàriament al mig de la taula de qualsevol debat. Però no, evidenciar això sèrie mostrar una societat més humana, més empàtica, que no fique al mateix nivell l’economia que la vida, que s’allunye del pare Capitalisme i aposte per democratitzar lo que és de totes. Prou. Fem que qualsevol dia de l’any sigue 8 de març, cada moviment, cada acció, fem-la en clau feminista, en peu d’igualtat, horitzontal. Xafam este espill on tan sols hi cap una persona i eixim a les places de nou, reconciliam-mos en la col·lectivitat, que és la clau del canvi social que necessitam. Recuperam les històries de les nostres iaies perquè arribon a les nostres netes, en la mateixa llengua, en lo mateix sentiment, de cor a cor. Prenem consciència del poder que tenim, canviam lo foco, arrimam los fanals allà on imperen les ombres. Tenim un món sencer per descobrir, escrit per les que mai van poder explicar-se. Donam-li veu a les silenciades, ara i per sempre, i param a escoltar les infinites coses  que tenen a dir.

Raquel Llop

La cervesa més cara

(Publicat a La Comarca el 5 de març del 2021)

Un dia, de repent, et trobes malament. Sents que no pots respirar bé, i tens febre. Recordes que fa uns dies vas quedar amb los amics per anar a prendre una cerveseta… o quatre. Però no cal ficar-mos en lo pitjor. Vas a fer-te una prova i et quedaràs tranquil. De moment estaràs uns dies a casa.
Dones positiu. T’hauràs de confinar durant un temps indefinit, també los teus amics i familiars. Passes los dies minjant coses sense sabor, tenint fred tot lo temps, ofegant-te al caminar. Només esperes curar-te per poder tornar a tindre una vida normal, com la d’abans. Però, encara que no ho vols vore, saps que estàs anant a pitjor. Al remat no pots aguantar, i decideixes anar a l’hospital.

T’ingressen. Et porten a un pavelló molt gran, on ni la llum del sol s’atreveix a entrar. Dotzenes de llits com el teu s’estenen per la estança. A cada un d’ells hi ha algú tossint. De tant en tant, un home vestit amb una granota blanca i triple mascareta, al que només li veus los ulls, passe a vore com estàs i apunte quatre coses a una llibreta. Et regala un somriure brillant, un somriure d’ànims, que tu no veus.

Los dies engendren setmanes, o això creus, perquè no hi ha ningú que et digue quina hora és, i la llum sempre està encesa. Ja has aprés a distingir als metges pels ulls i per la veu, però no tens forces per a dir-los més que «gràcies» de tant en tant. Et preguntes quants dies portes sense vore la teua família, ni els teus amics. Estaran bé, o estaran al pavelló de la vora?

Esta història no té final, perquè encara hi ha cents de persones lluitant contra l’enemic invisible, encara hi ha cents d’històries sense un final escrit. Quan una abraçada és un arma, i un allunyament una prova d’amor, les regles del joc canvien.

Luismi Agud

Vox, vocis

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 de febrer del 2021)

Obro el diccionari il·lustrat VOX de llatí –el coneixem bé els que vam estudiar llatí a l’antic batxillerat– i puc llegir com a primera accepció de, vox, vocis f: veu (de l`home i dels animals). I ara em referiré al partit polític Vox, ultradretà, homòfob, xenòfob, neofranquista i antiindependentista i fins i tot antiautonomista. Ningú podrà qualificar aquests adjectius com a voces contumeliosae (paraules injurioses), ells mateixos es qualifiquen. Aquest partit va obtenir onze diputats del Parlament de Catalunya en les recents eleccions del dia 14 de febrer. No cal ser un experimentat analista sociòleg o polític per concloure que els vots li van venir abundantment dels antics votants de Ciudadanos –reduït ara a la mínima expressió– i algun vot del PP. Tothom ara es posa les mans al cap. Què faran al Parlament? Seguiran amb el seus exabruptes? Certament és preocupant la “veu” i el possible comportament d’aquests onze diputats, però encara són més preocupants els 217.000 vots que van tenir, provinents de 217.000 persones, abans amagades en els vots de Ciudadanos. Qui no es consola perquè no vol: ara en tot cas, sortits de l’armari, sabem quina és la seva veritable ideologia. Dels altres resultats de les eleccions catalanes podríem escriure unes quantes columnes, tot i que, jo només vull fer palès qui ha estat el veritable guanyador de les eleccions catalanes, no confondre amb el partir més votat –amb els mateixos diputats que el següent, Esquerra Republicana– que ha estat el PSC. Si afirmem que han guanyat les esquerres és que entenem que el PSC actualment és un partit d’esquerres. A més, també vol dir que fiquem en el mateix sac al PSC i la CUP. Com es menja això? El més clar i precís és asserir que els veritables guanyadors han estat els independentistes amb un 52 per cent dels vots i 74 diputats dels 135. Per primer cop l’independentisme ha ultrapassat la barrera del 50 per cent. Malgrat aquestes xifres no cauré en la temptació en pensar que la formació de govern serà fàcil. A sota “veu” us dic que serà força difícil.

José Miguel Gràcia  

La llengua materna mos fa honra

(Publicat al Diario de Teruel el 27 de febrer del 2021)

Per deformació professional i inclinació personal, tinc sempre l’orella ben parada a qualsevol raresa lingüística. I en especial a les paraules o expressions de la meua llengua materna que s’utilitzen poc (objectes desapareguts, activitats obsoletes, refranys…) o que, oh sorpresa, són formes que estan dins del diccionari de Pompeu Fabra però que la majoria dels franjolins no utilitzen sinó en versió castellanitzada o “barbarista”: quallar, bací, espatllar, passadís, safareig, endreç, desig… A través de la memòria dels meus pares, d’edat avançada, apareixen de tant en tant, reviscolant-se per uns moments, i jo les apunto en una llibreteta caçadora del seu vol que arriba dels avant-passats. En este context minoritzat en què viu o sobreviu lo català d’Aragó, la cacera de paraules és una activitat compartida per uns quants en diferents actituds. N’hi ha qui hi busca un terme sonor i pintoresc per a nomenar una associació cultural o una penya de les festes, i a continuació pot passar que no l’utilitzo en la comunicació quotidiana. D’altres, preocupats per la cultura i una mica més constants, publiquen vocabularis als programes d’eixes festes, que susciten l’atenció del públic, perquè en general mos agrada lo record del passat en qualsevol versió. I, en fi, alguns d’estos fan de la diferència dialectal una bandera reivindicativa, ma non troppo, reduïda a enumerar paraules, que escriuen al seu aire en samarretes o ara també en mascaretes, tot i que pensen que no es pot escriure i per això els seus manifestos los fan en castellà. L’amor a la llengua materna, conscient o inconscient, lo compartim tots. Però n’hi amors que la maten engarjolant-la en l’exotisme esporàdic o convertint-la en peça del museu de la diglòssia, i menyspreant los coneixements filològics dels especialistes en una mostra de supèrbia molt atrevida. Demà, 21 de febrer, és lo Dia Internacional de la Llengua Materna: los que volem la nostra li faríem molta honra en lo seu ús a tots los àmbits que li poden donar vida —escola, administració, creació literària…­—, i ella mo’n continuaria fent anomenant les coses de la vida. 

María Dolores Gimeno

 

Lo sac de paraules. Prosa rimada

(Publicat a La Comarca el 26 de febrer del 2021)

Lo meu nebot no ho sap, que a casa tinc un sac on guardo les paraules que alguns mai han parlat. Les pillo i les replego cosint bé les costures, i si són de mudar ajusto les cintures. De cànem bo és lo sac i lo tinc sempre a mà, per si en trobo d’antigües i les haig de guardar. Los verbs els embolico en roba de cotó, mirant que no es trencon d’un golp o un tossoló. Lo mateix que els pronoms, adverbis i adjectius, que sempre han sigut nostres i els volem tindre vius. Les paraules del forn les fico en les de cendre (ciandre), les del molí en lo blat, la farina i pa tendre. De matar lo gorrino en sabem més de mil: ensúndia menut morca, cuixot bufa i pernil. Del camp en tenim tantes d’animalets i plantes, que quan fem una llista mo’n deixem unes quantes. Les culles de les roques les posem als toçals, justet a dalt del cingle, eixes són les senyals. Les de llaurar i sembrar en guareit jou i rella, les llavors espargides per damunt de la terra. Paraules de xiquets i de la jovenalla, al parador més alt damunt de la tenalla. Paraules del voler i amors de primavera, millor en taleca nova que no els toco la quera. Los noms de l’olivera tenen les bragues catxes, los impialts del Comú les pardavalls ben altes. Brosta crosta i benambre, regit cimal tarranc, ara que hi ha tractors de collir no costa tant. Siguen los noms de Fórnols, com si són de Bellmunt, penseu que en saben molt perquè estan més amunt. Noms bonics del Mesquí com per omplir un cabàs, des de la Vall de Lluna fins a Castellseràs. Paraules de les fonts, dels tolls i de les basses, dels carrers dels cinc pobles dels termes i les casses. I anirem acabant per avui, d’escriure paraules del Mesquí i del Matarranya. Paraules que son nostres… i alguna gent s’estranya.

Tomàs Bosque

Paraules (i imatges) Divines

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 20 de febrer del 2021)

Valle Inclán va representar molt poc el seu teatre, que era titllat d’irrepresentable. El teatre va ser sempre el gènere que més li agradà i en el que menys va poder sobresortir, però passats cent anys de les seves millors creacions Divinas palabras i Luces de Bohemia, la tasca teatral ha estat el més important llegat de la seva producció. Divinas Palabras és una visió duríssima de la veritable Espanya negra, però també una visió global de tot el que de negre té l’ésser humà en general. Menys intel·lectual i poètica que Luces de Bohèmia, aquesta “tragicomèdia de aldea” ens mostra una societat primitiva on els personatges funcionen instintivament i de qualsevol manera menys racional. Aquest comportament ja no és característic de les societats avançades actuals, però encara ens mostren moments idèntics al retrat de Valle Inclán, com poden ser els excessos del futbol, l’assalt al Capitoli de Washington, o les multitudinàries festes il·legals en plena pandèmia. Divinas Palabras res té a veure amb els drames burgesos o els drames rurals del moment, i s’inclou en una estètica radicalment literària, però al mateix temps molt visual, que parteix de la obra gràfica de Goya (i les pintures negres) i ens du amb els monstres del “somni de la raó” goyesc  a l’expressionisme internacional de Munch, Nolde, Kirchner o Ensor, o al cinema alemany (Wiene, Lang, Murnau, etc.). Espanya és representada per Regoyos (també pintor del l’impressionisme) i molts aspectes de Picasso, però sobre tot per Gutièrrez Solana. Per això cal destacar el teatralisme de la proposta, perquè aquest món visual és l’essència del teatre (paraula que vol dir “allò que es veu”). En aquest cas a les accions, vistes des de molts espais diferents, cal afegir-hi uns textos extremadament literaris, tot al contrari del drama burgés o del drama rural realista. Aquesta literatura visual serà la base principal del teatre contemporani, amb influències en el teatre de la crueltat, el teatre èpic brechtià (social, objetiu i no emotiu) o el teatre de l’absurd. Aquestes aportacions converteixen a Valle Inclán en el dramaturg més influent del teatre contemporani espanyol, i possiblement el millor.

Antoni  Bengochea

 

 

Manipular i plagiar a cavall de gegants

(Publicat a La Comarca, Viles i Gents, 8/1/2021)

Natxo Sorolla

Diuen que el saber no ocupe espai. Però en realitat, n’ocupe, i molt. Lo coneixement s’acumule. I les vacunes efectives per a un virus nou s’inventen pel coneixement acumulat que ja tenim. Perquè una vacuna és només un granet d’arena al munt de granets aportats per molts científics. Newton va popularitzar allò de «si haig pogut veure més lluny que els altres, només és perquè vaig a cavall de gegants». A cascarrulles de tot lo coneixement acumulat.

Però també hi ha unes regles científiques molt clares sobre com usar el coneixement acumulat. Per això el plagi està molt perseguit. Fa un mes que una ministra austríaca va dimitir per plagi, o Merkel va fer caure dos dels seus ministres per la mateixa raó. Perquè una cosa és basar-se en lo coneixement acumulat per a millorar-lo, i una altra, apropiar-se del coneixement d’altres i fer-lo passar com a propi. Plagiar és copiar sense indicar la font. Les guies universitàries sovint s’hi refereixen com «robar».

Però encara hi ha casos més extrems: quan se vol tergiversar i manipular les paraules per a que diguen lo contrari de l’autor original. Si parlant del Matarranya es diu que «como ocurre en el nordeste de Teruel, donde se sucedían el aragonés medieval, el catalán vecino y, tras el siglo XV, el castellano» allà on la lingüística ha dit anteriorment «como ocurre en el nordeste de Teruel, donde se sucedían el aragonés medieval y el catalán y, tras la castellanización de Aragón en el siglo XV, el castellano y el catalán», la intenció és ocultar que al Matarranya es parle català.

I així ho va posar per escrit Javier Moya a «El mundo del chapurriau», l’espai a color que ofereix La Comarca (22/1/2021). Sense avís previ, ni indicar la font, plagiave múltiples textos de lingüística. Però es va arribar a pervertir un text de la filòloga Elena Albesa (2017) per a obviar qualsevol referència al català que històricament se parle al Matarranya. Per sort, La Comarca, en la versió electrònica, s’hi ha desvinculat: «Grupo de Comunicación La Comarca reconoce que en este artículo se han incluido fragmentos de texto de otros autores». No tenim constància que els promotors de «El mundo del chapurriau» haiguen deixat de defensar-ho. D’esta manera mai podrem veure més lluny, sobre la nostra llengua.