Infern

(Publicat a La Comarca el 24 de juliol del 2020)

Què és l’infern? Aquesta pregunta me l’havia feta sovint, sobretot en els anys on la infantesa s’esquerda i comença la primera adolescència. Després, un cop assumida la meua incapacitat per creure en la vida després de la vida, només hi he pensat en moments molt determinats. Davant d’algunes morts, per exemple; especialment si són sobtades i en edats on encara ens hauria de quedar camp per córrer. Les morts no previstes són una mala passada, perquè no ens permeten disposar què se n’ha de fer, de les nostres coses. Tot queda exposat a la vista de tothom. Un cop som dins un taüt o una urna, què en queda, de la nostra existència? Uns records, uns objectes disseminats pels espais que habitàvem. Coses que per nosaltres tenien un gran valor, esdevenen andròmines sense cap altra funció que fer nosa i acumular pols. Si a més morim sense fills, parelles, pares, germans o bons amics, és possible que ni tan sols perdurem, ni que sigui breument, en la memòria de ningú. En aquest cas fins i tot es pot donar la circumstància que les nostres pertinences acabin en mans de persones per a les qui no significàvem res o directament ens detestaven.

Però aleshores, què és l’infern? L’infern és morir-te i no poder marxar. L’infern és que allò que resta de tu -ectoplasma, consciència, esperit- s’ha de quedar per veure les conseqüències dels teus actes, les dissorts dels éssers estimats, sense la possibilitat ni tan sols de xiuxiuejar-los un consell a cau d’orella, d’inspirar-los un pensament o acompanyar-los en un somni. És, en definitiva, ser testimoni de tot i no poder intervenir en res.

El paradís, si existís, seria just el contrari; renéixer en una dimensió sense cap connexió amb aquesta, no recordar res de la vida anterior, ser un ésser nou, començar de zero. Com el fetus que abandona el ventre de la mare per no tornar-hi mai més ni tenir-ne memòria.
(Però quin vertigen, intentar concebre la desaparició d’un mateix. No?)

Carles Terès

50 anys de la mort d’un solitari

(Publicat al Diario de Teruel el 18 de juliol del 2020)

        Fa cinquanta anys moria voluntàriament a New York un solitari compulsiu. Es tractava d’un artista romàntic (subjectiu i tràgic) que es considerava incomprès. Un nou Van Gogh, amb el que compartia també el color com a principal eina de la seva expressió artística. Però, a diferencia de l’histèric holandès, aquest pintor venia els seus quadres a dojo i a uns preus molt estimables. Tenia molts mecenes i va morir carregat de dòlars. Però, al contrari que en Dalí (un any més jove), aquest tímid solitari, no buscava fama ni dòlars i aquest menú li va fer una mala digestió. En la plenitud de la seva carrera, als 66 anys, va acabar amb la seva vida el pintor rus Marcus Rotkovich, jueu emigrat als Estats Units fugint de la Rússia tsarista quan tenia 10 anys, i que va arribar a Portland parlant només jiddish i rus. 27 després es nacionalitzà americà i es canvià el nom pel de Marc Rothko, que a l’americana sonaria ben ianqui; Maac Rothkou. La evolució pictòrica d’aquest desarrelat va ser molt marginal. Fins als 40 anys va ser un realista expressionista gairebé desconegut. Després un surrealista incomprensible. Finalment, i prop dels 50 anys, s’incorporà a l’expressionisme abstracte, on ja triomfaven Still, De Kooning, Kline i, sobre tot, Pollock. Aquest estil va ser potenciat pel poder cultural dels nous guanyadors de la Guerra. Rothko, molt actiu culturalment i notable professor, no es guanyà la vida com a pintor fins als 52 anys. L’any 61 (als 58 anys) tot va canviar. La Escola de Nova York va passar a ser una antigalla i els nous artistes Pop eren la nova veu moderna  d’Amèrica. El mediàtic Pollock  s’havia mort i Rothko esdevenia un clàssic triomfador.  Mai va pair el seu èxit. Mentre la cotització artística bogava, la seva vida personal s’enfonsava. Passats els cinquanta anys de la seva desaparició, Rothko no deixa indiferent a ningú: per a molts és un dels grans “prenedors de pèl”, com Miró (al que admirava) o Pollock; per a altres és un autèntic mestre del segle XX. Si podeu, veieu les seves obres en viu, i jutgeu.

Antoni Bengochea

Lo cicle del temps

(Publicat a La Comarca el 17 de juliol del 2020)

L’edifici conegut popularment com «Lo Centro», se va aixecar l’any 1913 i durant casi 25 anys va albergar la seu social del republicanisme nonaspí, funcionant de punt de reunió i de divulgació d’estos idearis, així com de cafè, de saló de ball i, ocasionalment, de teatre. La finalitat quedave indicada a la façana, on al principi s’hi podie llegir «Casa del pueblo», canviant a principis de la dècada de 1930 per «Centro Republicano Radical».

La postguerra i la dictadura van portar un destí ben incert a n’este edifici, quedant expropiat i passant a convertir-se, paradoxalment, i en contra de la voluntat dels socis, en la casa de Déu, mentres estaven fent obres a missa. En acabat, se va clausurar i l’any 1958 se va tirar enterra al·legant que estave en «mal estat», tot i la negativa silenciosa (quin remei!) de molta gent. Se va produir una iconoclàstia? Traeu valtres les conclusions. Arribada de nou la democràcia, l’Ajuntament va reunir a una representació dels socis del Centro i van cedir la propietat al poble.
D’aquí deu dies, lo 27 de juliol, farà trenta-cinc anys del concert al Centro de la banda saragossana de heavy metal «Pedro Botero». Esta actuació de l’any 1985 va ser lo primer acte tornada la democràcia que es va celebrar a n’este emplaçament, que per aquells dies encara ere un trist descampat, en només dos columnes, com a l’antiua Pompeia, que dixaven intuir el seu passat.
Este concert tan singular va inaugurar una llarga llista d’actes que s’hi han celebrat, abans i després de la seua reconstrucció, tornant-li a donar a l’edifici un ús públic i cultural. Un exemple és que des del 26 de juny, al balcó, onegen dos banderes LGTB+ per celebrar l’Orgull. Lo temps és un cicle: tot ve, se’n va i torne.

Estela Rius

Quan penses que s’acaba, torna a començar

Publicat al Diario de Teruel el 11 de juliol del 2020)

La Constitució Espanyola del 1978, actualment vigent, declarava al § 3.2. que les  llengües espanyoles no castellanes  serien oficials. Els seus redactors pretenien reparar així, d’alguna manera, el coloniatge i discriminació que des de segles patien aqueixes llengües per part de la castellana. Podia semblar que s’havia acabat la persecució de la llengua aragonesa i la catalana al nostre país, el malson que ens aclaparava des de principis del XVIII, però que anava molt més  enllà, i que s’havia acabat també l’afany de destrucció per part de la nació castellana de totes les altres llengües de l’Estat, per més pròpies i històriques que en fossen, com les nostres aragonesa i catalana. D’ara endavant podríem conviure plenament amb els nostres conciutadans, sense haver de témer que molts d’ells ens discriminessen per la nostra llengua. Aviat s’evidencià que tot plegat era un miratge: set comunitats establiren l’oficialitat de les llengües pròpies i històriques, sempre que no fos gens efectiva, perquè quan n’han pretès l’efectivitat, els han caigut repetides prohibicions del Govern, jutges i tribunals. A moltes altres comunitats ni aqueixa pelleringa d’oficialitat s’ha aconseguit, com ha passat a la nostra, on la majoria dretana que governava en 1982, quan la redacció de l’Estatut, actuà com si no existís el mandat constitucional del § 3.2. i al §7 estatut només escriviren que les modalitats lingüístiques d’Aragó gozarán de protección, i com que l’aragonès i el català no són modalitats, sinó llengües, el §7 no s’hi pot referir, i, ergo, les nostres llengües pròpies i històriques segueixen sent plenament discriminades. Amb el § 7 el nostre estatut no es constitucional, com sovint s’ha declarat, però això no ha inquietat mai els nostres governs, que quan hi havia majoria dretana s’han rabejat a perseguir sobretot la llengua catalana, però no només, i que el PSOE, quan hauria pogut declarar l’oficialitat de l’aragonès i el català, no ho ha fet. Això ha donat ales als moviments anticatalans,  o sia profundament antiaragonesos, com Chapurriau, Facao, No hablamos catalán,  i tants d’altres. Efectivament: torna a comencar.

Artur Quintana

La taca

(Publicat a La Comarca el 10 de juliol del 2020)

Compatibilitzar la llengua catalana materna amb la ciutadania aragonesa és complicat per determinats aragonesos catalanoparlants. Per als veïns del Matarranya i de part del Baix Aragó, assumir les dues vessants de la seua identitat pot ser difícil si es considera que parlar català suposa un demèrit de l’aragonesitat. Alguns catalanoparlants d’estes dues comarques han trobat una solució per eixir del pas. Allò que parlen no és català, és una altra cosa, xapurriau.

L’argumentació filològica d’esta tendència és, bàsicament: «No mos done la gana que el que natros parlem sigue català, i prou!» Així la seua consciència queda més tranquil·la, més en pau. La traïció a la identitat aragonesa queda atenuada, encara que no totalment esborrada, que no s’enganyen.
Però no n’hi ha cap incompatibilitat entre parlar una llengua comuna amb un altre o altres països i identificar-se amb el país de naixement o de residència. És més, una part essencial de la cultura de Bèlgica i Suïssa, per exemple, és la llengua francesa, com de Canadà és l’anglès o de l’Argentina l’espanyol. Igualment, una part essencial de la cultura d’Aragó és el català. Convertir el català en una taca per la identitat aragonesa es anar contra les essències d’Aragó, de l’Aragó real, no del que somnia el supremacisme castellà.

Però cal reconèixer que les elits aragoneses s’han esforçat històricament en arraconar i eliminar la taca del català. La primera passa és traure-li el caràcter de llengua i reduir-la a un xapurriat, una barreja. Defensen que només el castellà és propi d’aragonesos «fetén». Però, si això pensen, tenen un problema, parlen la llengua de Castella, la llengua que va arribar d’una altra comunitat. O és que unes llengües taquen i altres no?

Lluís Rajadell

Tornar

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 de juliol del 2020)

        Quan llixca esta columna ho faré des de les terres de la Plana, estaré a llunt del poble. Però passats sis mesos hauré estat uns dies en tu. Volia escriure de tu des d’ací i això estic fent una setmana abans de la publicació. Fa gairebé un any que me vaig embolicar en escriure en la meua llengua materna a n’este diari. No sé si això és una columna d’opinió o millor dit de sentiment… . però un atra cosa no m’ix, mentres no me diguen res… . Hauré begut de la teua aigua, obrir l’aixeta i beure, això només ho faig al poble. Hauré banyat los meus peus i descansat damunt de còdols del riu, en los que no m’acomode tant com en la tova arena. Hauré passejat pels teus camins, calcigat les teues pedres, pujat i baixat per les teues costes. Quina llibertat poder anar a vore’t i retroba’m en tot allò que havia trobat a faltar més que mai! Retroba’m en la família, los amics i les veïnes del carrer. Un carrer on encara ressonen les veus dels que ja no estan, però que encara sentim. Les plantes musties, los balcons i les finestres plens de pols i teraganyes… . Entrar a una casa tancada lo dia de Reis i al obrir la porta troba’m en l’albre de Nadal, com si s’haguere congelat lo temps i haguérem borrat sis mesos del calendari parant-ho tot. Ara sé que de Sant Joan a Sant Pere han segut uns dies de regal en los que la vida ha segut vida, he respirat l’aire que els meus pulmons necessitaven i ara tinc forces per seguir en la faena i en lo dia a dia esperant que pugue tornar quan tinc pensat, sense atres talls en lo temps, sense separacions dels que volem i en la tranquil·litat que done la llibertat. Tots los que volem esta terra volem que així sigue i los que ací viuen també se volen moure i vore el mar i atres puestos. Tenim que seguir fent bé les coses per a que pugue ser així i no tornar a tancar les portes i omplir lo rebost, per no plorar més morts i patir més rebrots.

Mar Puchol  

José Luis Sancho Domene. In memoriam

(Publicat a La Comarca el 3 de juliol del 2020)

A Castellseràs, el mal que no ha pogut fer el Covid 19, l’han fet els dos accidents mortals dels raders dies de maig: Miguel Framil, jubilat, al caure ribàs avall collint cireres al jardí de la seua casa. I el nostre estimat cunyat J. L. Sancho Domene, també jubilat i agricultor des dels catorze anys, que només ha tingut un sol accident en la seua vida al bolcar-li el tractor quan llaurava oliveres.

Eren les nou de la vesprada del 31 de maig, plovia, i José Luis encara no havia tornat del camp on se n’havia anat només dinar perquè volia acabar eixa feina abans de recollir el gra.
La dona i un dels tres fills que viu al poble, ja pensaven lo més greu després dels silenci premonitori a les moltes trucades que li van fer al mòbil. La imminència de la tragèdia els torbava lo pensament i entre plors i lamentacions mos van avisar als familiars, mentre el fill, dos cosins i alguns amics es van posar en marxa per mirar, camp per camp, on el podrien trobar, sabent que els troços d’oliveres els tenen repartits pels quatre cantons del terme. I serien prop de les onze de la nit, encara plovent, quan el fill, que anava sol, se’l va trobar a la partida del Mas de les Monges, cap al Desert de Calanda, en la pitjor de les circumstàncies que es poden imaginar.

Mira que s’ho haurien dit voltes la dona i els fills: «José Luis, que ja no tens edat per anar en tractors per eixes carreteres i camins, per molt que disfrutos cuidant els teus empelts al regadiu i cullgues les olives. Com culls i mos dus a casa els dolços ‘alberges’, els préssecs tardans i les verdures més bones que mai per regar-les en la gometa. No en tenies prou de camp encara, després de seixanta anys vivint agafat a la terra com si tingueres unes arrels tan fortes com les dels albres que al llarg de la teva vida has plantat ? No en tenies prou, fill meu, encara? No en tenies prou…?»

Tomàs Bosque

Llicència per delinquir

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 de juny del 2020)

La Constitució espanyola a l’article 56.3 diu que “La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat”. Una gran majoria d’experts interpreten que aquesta irresponsabilitat del Rei es refereix tan sols als actes propis derivats de les seves funcions i mentre les exerceix. Qualsevol altre acte, comportament o conducta no estarien referendats pel govern i, per tant, fora de l’abast de l’esmentat article. I sorgeix la pregunta: en cas de robatori, malversació, falsificació, agressió sexual i altres, o fins i tot assassinat, estaria el Rei sota l’aixopluc de la constitucional irresponsabilitat, altrament dit, llicència per delinquir. El sentit comú ens diu que no. Si així no fos, quanta indignitat i injustícia! Tota aquesta introducció ve a compte de la incomprensible actitud d’aquells partits polítics espanyols de negar la creació d’una comissió parlamentària per investigar, o almenys posar llum, als milions de dòlars que el Rei emèrit té o ha tingut a Suïssa, o ves a saber on. El que més sorprèn és que sigui el PSOE qui més s’oposi a qualsevol investigació amb excuses i raons de “mal pagador”. El que passa, al meu entendre, és que tots els governs d’Espanya, des de l’any 1978 han conegut i suposadament han permès la conducta poc exemplar del Rei emèrit Joan Carles: comissions per les importacions de cru dels emirats i per l’AVE, com s’ha publicat, caceres per l’Àfrica i assumptes de faldilles pagats amb fons reservats. Les clavegueres de l’Estat feien el que calia. Tothom ho callava, mitjans de comunicació inclosos. I es deia: aquest home és més trempat que un gínjol! I el poble content. Si no fos que la fiscalia suïssa, mitjans de comunicació estrangers i algun digital espanyol han remogut el tema, qui parlaria del Rei emèrit? La Fiscalia espanyola s’ha vist obligada a intervenir en el tema, tot i que, sospito que trobarà algun viarany per no arribar fins al final. Recentment “The Telegraph” ha descobert que un empresari financer, amic del Rei emèrit, va pagar més de la meitat del luxós viatge de noces de Felip VI. Per què? On és la protesta de la ciutadania espanyola? Tranquils, el deep state assegura la normalitat made in Spain per mantenir la institució monàrquica i la integritat de la pàtria.

José Miguel Gràcia

Toponímia del Matarranya

(Publicat a La Comarca el 26 de juny del 2020)

Per tal de representar gràficament el territori, s’ha avançat moltíssim perquè, actualment, tenim molts mitjans i tècniques per fer-ho: la fotografia aèria cada vegada més evolucionada, el tractament informàtic de dades i imatges, les mesures i referències de camp… Així que la millora de la cartografia és evident amb les noves edicions de les representacions del territori. El que no s’ha avançat massa és en el nom dels llocs. Es copia la toponímia d’uns mapes als altres i poques vegades es comprova i es rectifica. Si consultem, per exemple, els mapes del cadastre, i passa també en altres, en veurem molts exemples. Al terme de Valljunquera ‘los Aiguatxals’ -lloc de molta aigua- s’ha substituït per ‘Abochales’ -sense significació-, la partida dels ‘Canyamassos’ -lloc de moltes canyes- per ‘Canimases’ -com l’anterior sense significació-, la ‘valleta de Rullo’ -relleu- per ‘Bayeta del Rullo’ -producte de neteja- i el ‘mas d’en Puchol’ o ‘mas d’en Soros’ -en, propietat- han passat a ser ‘mas deu Puchol’ o ‘mas deu Soro’ -deu, deïtat-. Molt prop del terme de Valljunquera, al de la veïna Massalió, la partida de les ‘Garraveres’ -planta arbustiva que dona mores- s’ha convertit en ‘Carravena’ -cognom, segons internet-. Al terme de la Vall del Tormo, al costat de les anteriors viles, el ‘Racó de Fos’ s’ha traduït per ‘Rinco Fos’, topònim estrany per a la gent del territori i un mateix element del relleu apareix, en el mateix mapa, amb dos denominacions diferents ‘val Jorba’ i ‘barranco d’en Jorba’ -mig en castellà i mig en català- per definir el tradicional ‘vall d’en Jorba’. I això mateix passa en la toponímia rural de les altres viles matarranyenques que tenim una llengua pròpia diferent a la castellana. Davant d’este desgavell dels noms de lloc dels nostres pobles, la Comarca del Matarranya hi vol posar ordre i sentit comú i recuperar la toponímia tradicional dels nostres municipis a través d’un ambiciós projecte patrimonial immaterial objectiu que compartix també el Govern d’Aragó.

Carles Sancho Meix

Províncies

(Publicat al Diario de Teruel el 20 de juny del 2020)

Una de les moltes mançanes de la discòrdia d’estos tres mesos d’estat d’alarma, a punt d’acabar, han estat les províncies. Divisió administrativa de principis del segle XIX, continuen als nostres dies a través de les Diputacions provincials, amb presidents i diputats que, des de les seus a cada capital, gestionen iniciatives a tot lo territori. Si la classe política les reivindica com a expressió d’una política pròxima i reequilibradora, bastants veus critiquen l’existència de tantes administracions “regionals” paral·leles —diputació, comarca i autonomia— i l’abundància de càrrecs i despeses. Les províncies també són encara la circumscripció electoral tant del Congrés i del Senat estatals com dels parlaments autonòmics, i la llei d’Hont que les regula mira d’afavorir l’Espanya buida concedint més representants proporcionals, tot i que, ja elegits, diputats i senadors treballen més pel seu grup parlamentari que pels seus representats provincials. Ara el comitè científic tècnic gestor de la pandèmia del COVID-19 ha basat en la província la regulació de les fases i les restriccions de mobilitat, preferint-la a la regió sanitària, una altra divisió que s’organitza entorn d’establiments sanitaris i que gestionen les comunitats autònomes, amb l’argument del major coneixement de la ciutadania dels límits provincials. I és que la província reapareix en cada elecció —últimament molt sovint—, i entre una i altra resulta una estructura molt present al mapa mental de tots, encara que ja fa temps que van desaparèixer les matrícules amb les inicials provincials (la TE, la Z…), que a les carreteres s’indiquen només límits comarcals i autonòmics, que pocs coneixen qui és Miss Teruel o Miss Saragossa i que no les marquen alguns mapes meteorològics. Les raons tècniques per vincular a les províncies les fases de la “desescalada” han suscitat crítiques d’algunes administracions autonòmiques, que han acabat regulant segons les regions sanitàries, i volent-se desmarcar de la disposició general inicial, entre l’argumentació científica i la política, han acabat una mica embolicats, dividint províncies o aïllant ciutats i zones, afegint restriccions però sense mecanismes per controlar el trànsit entre unes i altres.  

Maria Dolores Gimeno