Cors blindats

(Publicat a La Comarca el 5 d’agost del 2022)

Fa cinquanta anys, lo món respirave tranquil: los mitjans de comunicació anunciaven que per fi havie conclòs la guerra de Vietnam.

Vietnam estave en guerra des de 1940, quan los japonesos van conquerir el que, per aquell temps, ere colònia francesa. Després que caigueren les dos bombes de la vergonya, França va intentar recuperar lo territori perdut, però l’oposició de la població va ser tal, que es va vore obligada a firmar una vergonyosa pau el 1954. Podrie parèixer que s’obrie una etapa de pau i relativa llibertat, però poc després, los Estats Units començaven a fomentar una guerra civil on, tan prompte com van poder, van fotre los nassos de formes cada vegada més bàrbares i escabroses.

Per primera volta en la història, les fotografies del que hi pasave arribaven als recentment adquirits televisors, que ja començaven poblar els menjadors de la gent normal i corrent. Per primera volta, eixa població normal i corrent podie conèixer com ere una guerra realment, sense necessitat de ser-hi. I quasi automàticament, la joventut va protagonitzar autèntics tsunamis d’oposició, que van acabar per forçar la retirada de les tropes i, per consegüent, la fi de la guerra.

Però des de fa cinquanta anys, hi ha hagut moltes més guerres, i cap ha pogut mobilitzar un antibel·licisme tan titànic com aquella, encara que cada volta hi ha més televisors, més ordenadors i més mòbils. Per això, es vital preguntar-mos per què aquella guerra va acabar gràcies a la gent, i avui en dia los fills d’eixa gent observen mils de fotografies de la guerra des del sofà, sense immutar-se gens ni mica pel que passe a l’altre cantó de la pantalla.

La resposta es fàcil: estem sobreinformats. Percebem a diari tones d’informació que, a voltes, ni tenim temps de processar. Estem aveats a vore fotografies de l’univers, de la naturalesa, i també de les guerres, sense sorprendre-mos de la bellesa o la tristesa que poden arribar a albergar. Podríem dir que s’ha forjat una generació de joves que porten cors blindats, a prova d’emocions fortes, no sigue que necessiton aixecar-se de la cadira per anar a demanar un món més just.

Luismi Agud.

En el centenari d’en Gabriel Ferrater

(Publicat al Diario de Teruel el 30 de juliol del 2022)

La gallina ponicana

fa deu ous cada setmana:

        En Ferrater nasqué el 20-5-1922 en una família de la bona burgesia vinatera reusenca, que la Sedició Franquista destruiria. Professionalment sempre malvisqué com a escriptor i de feines editorials, sense que mai a Seix i Barral, on la seva tasca fou decisiva, li oferissin un càrrec com cal. Quan semblava que se li podria obrir una carrera universitària, pocs dies abans de fer els cinquanta anys, el 27-4-1970, es suïcidà a Sant Cugat. L’Ara del Sant Jordi passat  el qualificava encertadament de Lúcid, intel·lectual, eròtic, torturat, autodidacte, erudit, rebel, vulnerable, apassionat, autoexigent…, que amb només tres llibres escrits entre 1958 i 1963 … ens sacsejà i renovà la poesia i amb un bon gruix d’articles la critica literària i la lingüística, si més no d’altres temàtiques llegiu-ne l’esplèndida que féu d’en Golo Mann. Amb motiu del centenari se n’han publicat dues biografies obra d’en Jordi Amat i de na Marina Porras, aquesta última acompanyada d’una ampla selecció de textos ferraterians, i se n’anuncia per a enguany l’inici de l’edició de l’Obra Completa per part d’en Jordi Cornudella. Li plaïa la provocació, la rebentada de teories i ideologies, l’exabrupte i l’insult. Parlant de sintaxi catalana considerava  que en Coromines  feia catúfols des que es dedicava a la toponímia, mossèn Alcover i en Moll burrades, i en Badia potineries de pastisser. Era apassionadament  en contra de la poesia social i dels nacionalismes, del català deia que era un moviment burgès explotador dels treballadors andalusos. Amb son germà han estat adscrits a l’Escuela de Barcelona, aquell invent de na Carme Riera, i així la dotaren d’una ombra de dignitat, i  malgrat tot, fou sempre, com a català que soc declarava, escriptor i pensador en català, sense wenn und aber com li hauria agradat de dir. Jo  hi vaig tenir un contacte epistolar indirecte: em cita en una lletra a en Carbonell, criticant-lo per haver-me encarregat l’article Literatura alemanya de la GEC, tan mal fet que si l’hagués escrit la gallina ponicana, l’hauria fet millor. Re, coses que passen.

Artur Quintana

«Ucraïna, aparta, que em pansiràs!» (Viles i Gents, Natxo Sorolla)

Natxo Sorolla (Publicat al Viles i gents de La Comarca, 29/7/2022)

Un paio gord, oliós, enorme, en xandall, i una barra grossa de pa davall lo braç. Al costat d’una xica primeta, escarransida. Compartixen un espai doble d’aquells grans al metro. Però ell ocupe quasi tot lo seient, i des de dalt, se la mire desafiant. Ella està pràcticament empastrada a les barres, donant l’esquena i evitant lo contacte visual. Ell li solte «xaica, aparta, que em pansiràs!». És una tira còmica que il·lustre el conflicte de llengües a Ucraïna.

Perquè per a entendre el percal, cal entendre el conflicte lingüístic. L’ucraïnès i el rus son dos llengües eslaves tan emparentades que se disputen lo seu origen en los mateixos escrits antics en «eslau oriental». I molts dels grans escriptors russos son d’origen ucraïnès. Perquè el rus sempre ha anat lligat en lo prestigi i el poder, del tsar, o del soviet, però l’ucraïnès és una llengua històricament minoritzada. Situacions que ja coneixem per aquí. Però Ucraïna, com a entitat, és ben real: esta república que, juntament en la de Rússia i dos més, són les fundadores de la Unió Soviètica. D’igual a igual.

Però la realitat és que ha regnat un «xaica, aparta, que em pansiràs» de Rússia cap a Ucraïna. Si, ho sentiu bé, del gord que no vol que el pansixque l’escarransit. Perquè una tercera part dels ucraïnesos son russòfons. I des de la independència d’Ucraïna (1991) se batalle per gestionar eixa diversitat. L’origen sociolingüístic «immediat» del conflicte actual està en la Llei de política lingüística promoguda el 2012 per Ianukòvitx, president favorable als interessos de Rússia, per la qual qualsevol territori ucraïnès en un 10% de parlants inicials de rus la podie fer cooficial, juntament en l’ucraïnès. L’oposició proeuropea denunciave que eixa política estave feta per a «tranquil·litzar el Kremlin».

Però l’any 2014 es produeix la caiguda del govern (Euromaiden), i un líder proeuropeu, Zelenski, se fa en lo poder: deroguen la llei de política lingüística. Alguns russòfons ho veuen com un perill, i per exemple l’independentisme pro-rus passe del 10% al 40% al Donbass, iniciant-se un conflicte armat. En tot lo percal irromp militarment la invasió russa, en un Kremlin que obertament parle de «no abandonar la nostra gent», als russòfons. «Ucraïna, aparta, que em pansiràs!», li diu Putin a Ucraïna. La resta, ja és la història que coneixeu per les televisions.

Si teniu interès per a entendre el conflicte lingüístic des de dins, i veure com les identitats no sempre coincideixen en la llengua, aquí un tuit explicant història d’Ucraïna per via de la pròpia família, i aquí un altre explicant lo bilingüisme i les relacions de poder al país.

Mare de la font, cançó de maquis

(Publicat a La Comarca el 17 de juny del 2022)

Mare de la Font, / que has vist tantes guerres, / Mare de la Font, / escolta’m si vols. / Guarda-mos la sort / de que guanyem ara, / que si sem vençuts / ho perdríem tot. / Queda’t de bon cor / al costat dels nostres. / Planes i montanyes / lo secret tindran.

Fes que plogue molt / quan vinguen los guàrdies. / Caigue l’aigua a tolls / i engànyon camins. / Dis-los que se’n vagen / a prendre bandits, / que nantros no sem / de ningú enemics. / Que prenguen als roïns / matadors del poble / quan l’omplin de sang / per mantin’-se rics.

Si ens maten aquí / la nostra carn jove; / si ens maten aquí, / es quedarà al sol / d’esta terra hermosa, / on creixeran flors / perquè mai los hòmens / s’odin a mort. / I del desconsol / dels amors d’avui, / naixeran demà / uns amors més vius.»

Pedro Estopiñan «Borrasca», de Fondespatla, mos contave el 1978 que els maquis que els anys quaranta subsistien pels territoris dels Ports i tot el Maestrat, si notaven que no hi havie «civils», quan a les festes de les ermites feien ball, solien acudir discretament i es divertien lo que podien. Resulte que els pares de Pedro eren els encarregats de la Torre dels Visco, on ell feia de pastoret. Els maquis se li apareixien an ell en moltes ocasions i els donave coses de menjar i lo que li demanaven, perquè l’amo del mas, Palomo, els tenie dit que actuaren així.

Aquesta cançó meua també del 1978, on els maquis canten a cor en la tornada, no és desconeguda del tot, encara que mai l’he cantat en públic. Però ara la inclourem en una col·lecció de cançons sobre poemes de Desideri Lombarte, perquè l’advocació de la Mare de Déu de la Font és un lloc fonamental de la religiositat popular de Pena-roja; i un espai màgic de les tradicions del Tastavins, com de l’univers poètic desiderià. I què millor que parlar d’eixe lloc tan especial quan estem en ple solstici d’estiu, o com diria J. Caro Baroja, en plena Estació de l’Amor?

Tomàs Bosque

M’aferro

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 23 dejuliol del 2022)

Fa uns dies coneixíem que l’IES Matarranya (Vall-de-roures) implantarà, pel proper curs, la setena hora al final del matí per impartir classes de català a les alumnes de primer de l’ESO que ho vulguen. Cal remarcar, però, que serà fora de l’horari escolar, fent que les alumnes no puguen tornar amb el transport escolar i ho haguen d’assumir les famílies. I, penosament, el tema és que estem tan acostumades a la passivitat política en matèria de defensa de la llengua que este caramel enverinat mos pareix motiu de celebració (a mi, personalment, no). Me ressone constantment la veu d’aquella professora de l’institut dient “cuando estéis dentro de mi clase, hablad castellano, fuera, hablad lo que os dé la gana”. I tant que vam parlar! M’aferro a no perdre l’esperança, tot i veure com los xiquets i xiquetes del poble, entre elles, cada vegada més, parlen castellà. M’aferro a la idea de que som moltes joves les que ficam esforços en mantindre vives les llengües, mantenint aquelles particularitats lingüístiques de cada poble que fan, de la nostra manera de parlar, una identitat que en cap cas haurie de ser motiu de burla o exclusió. I m’aferro, tamé, a eixes persones neoparlants que venen a viure a les nostres viles i aprenen la nostra llengua, nostra però que és de totes. De totes les aragoneses. M’aferro tamé a la divulgació de les llengües a la nostra televisió pública. I tamé m’aferro a les noves parlants d’aragonès, que han conegut esta llengua tan bonica quan ja eren grans i s’han decidit a aprendre-la. Tant de bo anar més de la mà entre les unes i les altres i construir un teixit fort de parlants del català i l’aragonès a casa nostra, des de la generositat de qui vol compartir la seua cultura, i des de la fermesa d’aquelles que volem dedicar un raconet més digne a la memòria de les nostres iaies. Fora de cambres, parlaments, tribunes i lleis, la supervivència de la nostra llengua depèn, en gran part, de que la parlam.

Raquel Llop

A l’ombra de Gredos

(Publicat a La Comarca el 22 de juliol del 2022)

Fa una calor abrusadora. Vora meu, corre l’aigua que llisca, vigorosa, entre roques arrodonides d’aparença granítica. La vegetació és impenetrable. Enllà les capçades, els cims apareixen vellutats d’herbeta bruna, i més amunt, el cel. Suposo que l’hivern els deu cobrir de neu. Ara mateix, però, la paraula ‘neu’ és una quimera.

Avanço treballosament riu avall, de pedra en pedra, mentre m’observen sabaters, espiadimonis i aranyes carregades de paciència. La terra, és una arena grossa que es torna negra en mullar-se i no s’acaba de fer fang.

Al cap de poc, lo llit del riu s’eixampla i es converteix en una glera on los blocs de granit polit han fet fora la vegetació. És la cua del pantà de Burguillo, que omple totes les depressions esculpides pel riu Alberche i els barrancs que li són tributaris al llarg de quilòmetres.

Segueixo per les vores de l’embassament, la càmera amanida per captar alguna cosa més que artròpodes; però res. L’aigua apareix negra dels sediments que arrossega l’Alberche des dels aiguavessants de Gredos. Vet aquí, però, que veig mitja dotzena d’ànecs que neden en silenci prop de l’altra riba. És una mare que guia els seus aneguets, ja grandets, mentre em mira de reüll. Enfoco el teleobjectiu i disparo diverses vegades amb l’esperança que alguna de les captures isca prou decent. Entretant, un saltamartí ha caigut a l’aigua. M’espero una estona per veure si algun dels peixots que s’endevinen en la terbolesa s’anima a cruspir-se’l i en puc treure alguna altra foto. Passen uns minuts i l’insecte, sense perdre els estreps, va progressant cap a la riba, no sé si conscientment o per casualitat. La calor pica amb força i em convenç de buscar un recer a l’ombra. M’ajupo vora l’aigua i en trec el petit llagost, que resta uns segons sobre un còdol abans de fer un salt llarguíssim terra endins.

Haig d’escriure la columneta, però l’actualitat és una massa putrefacta que em lleva la mica d’esma que em queda. Més val que demane ajuda a les bestioles, les pedres i el riu d’esta terra castellana que m’acull, poderosa.

Carles Terès 

Gravacions il·legals a dojo

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 16 de juliol del 2022)

No solen passar gaires dies quan al aixecar-nos ens assabentem un cop més de noves gravacions del Villarejo o Villarejos de torn. Un país que esbomba permanentment la seua qualitat democràtica accepta estoicament i fins i tot, en alguns casos, amb complaença aquests comportaments antidemocràtics i vergonyants pels qui entenem que la democràcia és una altra cosa. No cal ser massa perspicaç per deduir que els Villarejos i similars són abundants –policies patriòtics, membres del governs, periodistes, mitjans de comunicació, polítics, potser més d’un fiscal i magistrat … , tota una conxorxa.  No tinc cap esperança que el pes de la llei arribi a tot el col·lectiu descrit. La bandera de la pàtria protegeix més que qualsevol altre escut al marge de la veritat i la democràcia. Tot si val contra els “perversos” independentistes catalans: gravacions en qualsevol lloc i forma, informes falsos o manipulats, invencions de comptes corrents, desprestigi en les campanyes electorals, operacions econòmiques inexistents, Pegasus a dojo i el que calgui, navegant pel clavegueram de l’Estat. Mentre aquestes pràctiques només empastifaven independentistes catalans, “ancha es Castilla”, però ara quan s’han escoltat els àudios de Villarejo amb el periodista, si encara el podem qualificar així, Garcia Ferreras, Pablo Iglesias i els comuns han posat el crit al cel: això és un atac brutal a la democràcia, es repugnant, s’han de depurar responsabilitats jurídiques i polítiques… . Recordem quan de moderats eren amb la persecució als independentistes catalans. I en el futur per què el deep state s’ha de detenir només en els independentistes i en els de Podemos? Quines poden ser les noves víctimes demà? Si una cosa es ben certa és que la democràcia ha estat i és la víctima. I faig la pregunta retòrica: de veritat importen gaire a una gran majoria d’espanyols les clavegueres de l’Estat, los Villarejos, les gravacions il·legals, els policies patriòtics, el Consell General del Poder Judicial caducat des de fa gairebé quants anys –un flagrant incompliment constitucional– i tota la resta de vergonyes? A les proves em remeto. O s’hi tallen a soca-rel les pràctiques que circulen pel pudent clavegueram o Espanya esdevindrà un país pseudodemocratic, si no ho és ja.

 José Miguel Gràcia    

L’epidèmia del foc

(Publicat a La Comarca el 15 de juliol del 2022)

Encara no estàvem a mitat mes de juny i ja vam tindre la primera onada de calor, no de l’estiu, de la primavera! Fee mesos que no havie plogut i estave tot sec. Lo terreno estave al punt per la temuda temporada del foc. Ficaves les notícies i fee fredat saber la cantidat d’incendis simultanis que arrasaven lo territori, i ja no dic veure-ho en primera persona: Nonasp, 2.400 hectàrees cremades; Vallde- roures, 30 ha; Corbera d’Ebre, 400 ha; Artesa de Segre, 2.700 ha… per anomenar sol alguns dels que teníem més a prop.

Lo foc avançave espentejat pel garbí, escarrassant- se per l’orografia irregular del terme i emportant- se, sense miraments, tot lo que se li ficave davant: kilòmetres de bosc, de cultius, d’esforç i d’inversió de molta gent. I això davant la impotència de veure com s’estave cremant i poc o res se podie fer.

L’agricultura és la principal via econòmica de la majoria d’estos pobles. Enguany, ja veníem d’una primavera dolenta que havie gelat part de la collita i, pa molta gent, lo poc que els havie quedat, los ho va acabar de prendre el foc.

Les persones que vivim de la terra sabem que, tot i que és un ofici essencial, és bastant desgraciat dedicar- s’hi. Per cada any de «bona» collita en venen dos o tres -o més- de dolents. La climatologia -lo canvi climàtic- fa i desfà com vol, i cada volta més; lo cost elevat de la maquinària agrícola (adquisició, manteniment, combustible) i les infraestructures necessàries (masos, sistemes de regadiu, protecció dels cultius, etc.) suposen un cost elevat, que no es veu compensat pels preus ridículs en què es pague la producció.

Les afectacions que ha portat l’incendi, afegides als problemes que ja s’arrossegaven, segurament marcaran un punt d’inflexió en l’economia local. Les ajudes per part de l’administració són totalment necessàries pa poder seguir. Prendre consciència que el canvi climàtic és una realitat i cal actuar en sèrio, també. En cas contrari, la pròxima epidèmia estival sirà la del foc.

Estela Rius

“VenTe”, o l’acció contra despoblació més jove 

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 9 de juliol del 2022)

Amb la necessitat d’actuar contra la despoblació, la Diputació Provincial de Terol acaba de presentar un “Pla d’oportunitat”, que executarà la seua Oficina tècnica de gestió del turisme. Lo punt de partida és un estudi previ titulat “AvanZZa Rural”, que es començarà a aplicar el pròxim mes de setembre amb una sèrie d’accions comarcals entre diferents actors del territori. Per un costat, s’han anunciat trobades entre representants de les administracions locals, les entitats socials i empresaris; per l’altre, es celebraran sessions als instituts per tal de conscienciar els jóvens de que es pot viure a i de l’entorn rural. Si l’objectiu principal és fixar població al territori, resulta una feliç idea dirigir-se a este sector de la població, que patís de diferents mals. Amb la implantació de l’Educació Secundària Obligatòria fins els 16 anys i la generalització dels estudis posteriors de Batxillerat i universitaris, l’èxode juvenil de les zones rurals no és ja un assumpte puntual sinó una dinàmica ben consolidada. Un bon sistema de beques, lo prestigi atàvic del treball intel·lectual envers lo manual (que també afecta els cicles professionals), la radicació a les ciutats dels treballs qualificats o la disminució d’oportunitats a les zones rurals han invertit les xifres anteriors d’estudiants que marxaven fora i ja no tornaven a les viles d’origen: un greu problema humà, cultural, ambiental, econòmic… I entre els que es queden, molts sense qualificar, no sempre hi ha oportunitats de treball estable i ben pagat. Ja que la iniciativa en qüestió correspon a l’àrea de Turisme de la DPT, pretén basar-se i incrementar el notable desenvolupament turístic d’estos raders anys a tota la província; i en un clima de preocupació per la falta de mà d’obra al sector, vol difondre les experiències dels empresaris d’hosteleria i serveis de la zona, i alhora explicar quins perfils de treball es necessiten per orientar en eixe sentit los professionals futurs. Cal desitjar sort i encert a “VenTe”, o “vine”, i demanar que els seus objectius s’escampon als demés sectors productius.

María Dolores Gimeno

NATO sí

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 de juliol del 2022)

Només fa uns mesos que la NATO sobrevivia en estat comatós. Ara, aprofitant la invasió d’Ucraïna, ha pres remetuda i s’ha reviscolat meteòricament. Aquesta organització ha anat fent una política de encalçament i provocació a Rússia, que finalment ha fet l’efecte buscat: aconseguir que l’imperialista i ultranacionalista Putin esdevingués un enemic global que donés sentit als objectius militars i econòmics dels USA. Perquè la NATO no és més que la prolongació del exèrcit USA a Europa. Ara tots som uns contra Rússia (incloent-hi les tradicionalment neutrals Suècia i Finlàndia) i tot el que és bo per als USA, és bo per l’Europa, i al contrari. Aquesta cimera a Madrid ha beneït les accions bèl·liques i econòmiques dels USA en un ambient d’eufòria i gairebé de joia. I no hi ha oposició, perquè el control ferri dels mitjans de comunicació aconsegueix el que es proposa. Les mesures econòmiques contra Rússia apretaran als russos, però a nosaltres ja ens estan apretant (i molt). L’efecte boomerang d’aquestes mesures ens ha comportat greus problemes amb les energies: gas, electricitat i derivats del petroli, i a més a més ha disparat la inflació: els preus pugen i pugen, i pujaran i pujaran fins que no s’acabi la guerra. Aquesta política bel·licista a la NATO òbviament li va bé, i comprenc que també a països propers a la frontera russa, però, a nosaltres? La extrema dreta s’està fregant les mans: als 30 milions d’euros que ens ha costat la cimera de Madrid s’haurà de sumar l’augment del pressupost militar (25.000 milions més) per a lluitar contra l’independentisme català i contra la migració il·legal, vull dir la dels negres de l’Àfrica subsahariana, que fugen del mateix que els ucraïnesos: de la guerra i de la misèria, però que no són benvinguts com aquests. També es beneirà la contenció de salaris i la retallada dels serveis públics (perquè Europa s’omplirà de governs de dreta i d’ultradreta). Però la guerra s’haurà d’acabar, i la perdrà Ucraïna (heroicament devastada), que signarà un armistici semblant al que hagués pogut signar fa un parell de mesos. I tots estarem molt pitjor, menys la NATO i les multinacionals, és clar.

Antoni Bengochea