Delirium tremens polític

(Publiat al Diario de Teruel el 29 de juliol del 2023)

Mai hauria pensat que per no votar a les dretes nacionalistes espanyoles, seria identificat amb “Txapote”, un dels terroristes més fastigosos d´aquest país, que sembla haver entrat amb un “delirium tremens” polític. Enguany fa vint anys que va començar la Guerra d´Iraq,  guerra totalment il·legal a la que Espanya no sol va recolzar, sino que va participar activament. Ha quedat més que demostrat que l’Iraq no tenia armes de destrucció massiva, i que tots els països agressors ho sabien. Les estadístiques diuen que van morir en ella de 100.000 a 600.000 persones. Segons la FAO, organisme de la ONU, 500.000 xiquets iraquians han mort a causa de l’embargament i les sancions econòmiques contra aquest país. Aquesta guerra és la mentida internacional més grossa que hi ha hagut en els últims anys. Aznar no sols no ha demanat disculpes, sino que diu que es sent orgullós dels fets. Aquest senyor també és el protagonista de la mentida més grossa a nivell nacional: l’atribució a ETA de l’acte terrorista del 11-M, que poc temps després Bin Laden i la mateixa Al-Kaeda van reivindicar, senyalant a la Guerra d´Iraq com la principal justificació. Cal recordar que aquest senyor Aznar és l´hereu directe del President d´honor del partit, Manuel Fraga Iribarne, fundador amb cinc ministres franquistes més d´Alianza Popular, cèl·lula original (o pecat original) del PP –amo del carrer– i responsable d’uns quants assassinats i diverses tortures durant el franquisme i la transició (i que en els anys seixanta encara es declarava admirador del nazisme). Un any abans de la Guerra d´Iraq, Aznar (recolzat entre altres pel PSOE) havia aprovat la llei de partits polítics amb la finalitat de (cita literal): “impedir que un partit pugui justificar el racisme i la xenofòbia o recolzar políticament la violència i les activitats de les bandes terroristes”. El Tribunal Suprem va il·legalitzar Batasuna, però no al PP, recolzador dels  USA-OTAN, que era la banda terrorista, però en gran, delit que les dretes no volen reconèixer)) i aquesta és la base del gran problema de convivència que tenim. Vox, que sempre ha reivindicat el terrorisme d´estat franquista, encara es desenvolupava a les entranyes del PP.

Antoni Bengochea

Corbates antiquades

(Publicat a La Comarca el 28 de juliol del 2023)

No cal dir quina és la noticia principal d’aquesta setmana. Les meravelloses eleccions, que fan una aparició estel·lar cada quatre anys —si hi ha sort— i ens recorden que vivim a un país lliure i democràtic… o no?

El sistema que coneixem va aparèixer a França, al segle divuit. Per a ells, era tota una innovació que tothom tingués lo dret a decidir qui els governaria, encara que fore cada quatre anys. Eixe sistema va anar passant, no amb massa facilitats, per la Europa i Amèrica del segle dinou, fins que podríem considerar-lo en crisi a principis del vint. Lo sorgiment de generals amb bigots curiosos, que alguns s’atreveixen a dividir en feixistes i comunismes no deixa de demostrar que el sistema electiu estava sofrint problemes severs.

Però diuen que la metralla canvia a les persones, i després de vore com la pólvora va deixar a seixanta milions de persones sense respirar, la classe política de mitja Europa s’ho va replantejar: potser era millor tornar al sistema d’abans, que almenys no feia que la gent es matés entre ells constantment. I així estem, després de tres segles, seguint amb un sistema vell i caducat que, per por o per vagància, no ens atrevim a millorar.

Si de veritat creus que el teu dret a la política es redueix a depositar un paperet cada quatre anys; si de veritat consideres que confiar amb eixos pinotxos amb camisa és participació activa a la política, asseu-te al sofà, posa’t l’aire condicionat, i no cal que t’aixeques fins les eleccions de 2027. I si de veritat formes part de l’esperit fart de tanta corbata i tan poca vergonya, ves amb cura, los llops orwellians de l’estat t’observen amb recel.

Luismi Agud

El procés al Procés

(Publicat al Diario de teruel el 22 de juliol del 2023)

Els escriptors en català no ho tenim fàcil per a publicar al nostre país, llevat de poques editorials institucionals, ja que per ideologia anticatalana dels editors o per temor al boicot en cas de publicar en català, molts dels nostres autors han de cercar edició a fora. És el cas del prolífic saiditer Francesc Serés que ha tret una dotzena de títols de narrativa i teatre en aquest segle: a Barcelona. I l’octubre del 2022, poc després de l’aparició de La casa de foc, la gran novel·la garrotxina de saurins i joventuts esmaperdudes, ha escrit La mentida més bonica publicada -ves si no- a Barcelona, on fa el procés al Procès –al fallit Procés d’Independència de Catalunya. Serés entén que el Govern de la Generalitat no tenia res a punt per a enfrontar-se, en cas de guanyar democràticament el Referèndum, a la més que probable oposició  del Govern Espanyol. Com així ha estat. I aquesta  manca de  preparació del Govern Català la veu ell com la mentida més bonica enfront del votants del Sí guanyador. Se li pot argumentar que en un estat democràtic no cal tenir res preparat quan es fa un referèndum, ni per part dels guanyadors ni dels perdedors. Se n’accepta el resultat per les dues parts. Certament el Govern Català va pecar d’ingenu en creure que vivim en una democràcia ben consolidada. Sia com sia conclou l’autor que Mai tanta gent al carrer havia aconseguit tan poca cosa. Presentat així el lector podria pensar que la novel·la ve a ser un pamflet anti-Procés. I res més lluny de la realitat. En Serés presenta amb tot detall en un sol dia la vida de professors i alumnes d’un Institut de Secundària de l’Alt-Penedès, de llurs fets i diàlegs, quan el procés s’esllangueix ja quasi del tot, i la crema de contenidors  és tan sols l’expressió de la potència de la impotència. Per a la nostra salut mental és d’allò mes convenient de fer cas –si més no de tant en tant– de l’axioma humanístic d’escoltar també l’altra part –audiatur et altera pars.

Artur Quintana i Font

Recordar

(Publicat al Diario de Teruel el 15 de juliol del 2023)

Després de les eleccions municipals (i autonòmiques en algunes regions del país) hem sentit i pràcticament avorrit la premissa de que cal recuperar los carrers. Inclús jo mateixa haig defensat esta frase que, si bé considero que te part de raó, ara li voldria donar una volta més, fer un gir de rosca i concretar què vol dir allò de “recuperar” los carrers. Bé. En primer lloc hauríem de recordar que no hem perdut cap carrer, segueixen allà i, més important encara, continuen sent de la societat, segueix sent l’espai on gaudir d’allò que es diu cultura popular. És una cosa que no hauríem d’oblidar. Tan pensar en recuperar i resulte que el que hem de fer es recordar. I ací ve una figura molt important i essencial en democràcia: la memòria. La capacitat de tindre present el passat, de créixer, com a societat, en conseqüència a tot el que hem viscut és quelcom que no ens poden arravatar, que no hauríem de perdre mai perquè un país sense memòria és un país venut als discursos buits, a les promeses i a les falses expectatives. La memòria mos conduís a la consciència, a la sensació de pertinença a un grup, a una classe social i mos situe en un puesto concret de la història. Aquell puesto que hem de defensar i protegir, tant per honrar la memòria com per garantir lo futur de les noves generacions. I és en esta garantia on hem de posar los esforços perquè, com deia en columnes anteriors, s’aprope un món més gris, més fosc i hem de tindre molt clar que aquells que defensen eixe món lo proper diumenge 23 de juliol aniran a votar, no es quedaran a casa. Perquè és cert que la política no se fa només votant, és clar que no, però votant se’n fa molta de política. I lo dia 23 tenim una molt bona oportunitat de fer d’esta política i, al dia següent, seguir treballant al carrer, fent l’altra classe de política, aquella política de base que treballe en la comunitat, que perseguís uns objectius comuns identificant les necessitats compartides i cercant solucions col·lectives.

Raquel Llop

Qui s’acorde del Molí Siscar?

(Publicat a La Comarca el 14 de juliol del 2023)

En çagueries del segle passat es va promocionar lo Barranc Fondo, i colles de turistes anaven amunt i avall per l’estretor del Mesquí més salvatge de roques assolsides, i coves naturals aprofitades per çarrar bestiars d’ovelles i cabres. I descobrien que a la nostra Vall, tan pareguda en tot al Matarranya, n’hi havie llocs prou interessants per passar un dia bo als peus del tossal de Sant Josiap. Fent paradeta a migdia, al Refugio-restaurant del Daniel i la Carmen (ara tancat), per recuperar energies i emprendre la baixada cap on s’ajunte el riu en lo Moreral. Perque allí es trobe lo casalici mig assolsit del vell Molí Siscar, on encara es conserven les parts mecàniques fonamentals: lo carcabà en la roda tota rovellada, les moles de pedra i la bronça plenes d’enruna, lo gallipont de la çèquia que regave els camps fins al terme de la Torrocella, i la bassa en lo cup per on caïe l’aigua a la roda hidràulica.

Dels quatre molins de farina que va arribar a tindre el Mesquí, tres estaven al terme de Bellmunt: el Siscar, que ere el més potent; el de Pio Membrado que estave enfront del Refugio esmentat; i un altre més amunt del que no tenim dades. Del Molinet de la Codonyera, sol queden algunes pedres soltes on s’ajunten lo riu i la Vall del Lloc, I encara que d’aquella indústria només ens queda l’açut i la bassa, ara plena de freixers i maleça, lo seu nom perviurà llarg temps a la toponímia. Perquè lo Molinet, pels de la Codonyera, es tot lo que hi ha als voltants d’aquell molí de farina del que mon pare digueve que tenia una mola molt bona.

Tornant al Molí Siscar, afegirem que mai és tard per imaginar projectes a llocs tan excepcionals com el paratge on està situat; i el que representa per la gent de la Vall del Mesquí, especialment pels de la Codonyera i la Torre. Un paisatge sorprenent, en l’aigua justeta, però encara així es podria recuperar. El 50% és propietat dels antics regants, i l’altre 50% —diguen— de la família Molins de la Codonyera. A veure si s’animen los propietaris per fer alguna cosa.

Tomàs Bosque

Ja és aquí la ultradreta

(Publicat al diario de Teruel el 8 de juliol del 2023)

Hem pogut veure aquests darrers dies l’ocupació d’alts càrrecs de les institucions autonòmiques i ajuntaments per part del partit ultradretà Vox. No calia ser massa expert per preveure aquest fet després de l’escrutini de les votacions. D’una banda, Vox va obtenir uns bons resultats en força comunitats i alguns ajuntaments. I de l’altra, malgrat que el PP esventava que ells són molt diferents de Vox, seguint la seva campanya es podien escoltar les mateixes obsessions que llançaven els de Vox, tal vegada dites més suaument. De fet ja han començat a prohibir, tant Vox com el PP. I ara què? Ja és aquí la ultradreta. Menys parlar de cordons sanitaris i més preguntar-se perquè tanta gent els vota. De ben segur, de causes en trobaríem moltes, però el que no podem fer és culpar de tot als polítics. Ells tenen una part important de responsabilitat, però no tota. No han sabut o no han pogut rebatre contundentment el populisme i fer palesa la pèrdua de llibertats i drets quan les idees ultramuntanes –ben velles per cert– s’han anat filtrant a tentipotenti a les xarxes socials, o on ha calgut. Què han fet o què estan fen la classe intel·lectual i la majoria dels mitjans de comunicació per esclarir i criticar aquest retorn al passat de la dreta i ultradreta juntes? O tal vegada molts d’aquests estan encara en el passat? Als ciutadans se’ls ha de parlar amb claredat, se’ls ha d’escoltar, se’ls ha de dir que no existeixen solucions màgiques ni simples. S’han de redreçar els pedestals de la cultura, de la llengua, de les llibertats i dels drets de les persones: de la democràcia. No vull deixar-me al pap un retret als que es senten molt d’esquerres i progressistes de debò. Posaré un exemple: el problema de l’habitatge no s’arregla incitant a l’ocupació de pisos o fent-se el ronso quan allò passa, sigui quin sigui el propietari. Algú sap quants ciutadans agafen por? Cal construir-ne més, d’habitatges, amb ajudes públiques que s’han de pagar amb impostos com qualsevol despesa pública. A més, tothom no pot viure a les grans ciutats. Molts cops ens oblidem de la llei de l’oferta i la demanda. Afortunadament, la democràcia va més enllà de la política, també les responsabilitats. I ara no és el moment dels ploramiques.

José Miguel Gràcia

Dos dècades de lafranja.net (N. Sorolla, Viles i gents)

Natxo Sorolla

Publicat a La Comarca, Viles i Gents, 7/7/2023

Recordo entrar a l’Institut Francisco Grande Covián (aka l’Institut de Vall-de-roures) pensant que parlava xapurriau. Però gràcies als coneixements de professors de castellà com P. Lorenzo vam entendre que no parlàvem mal, si no que parlàvem un dialecte més d’una llengua que històricament havíem denominat català. Fa 25 anys vaig fer la selectivitat a Alcanyís, i em vaig comprar un llibret que explicave de què anave cada carrera universitària. No tenia allò que se sol dir «referents familiars» per a triar el correcte. «Estudia el que t’agrado». I continuo pensant que és un gran consell!

Entre sociologia a Barcelona i Pamplona, o estadística a Saragossa, va acabar caent la primera. Vaig anar avançant en los estudis sense pena ni glòria, vaig continuar triant assignatures optatives de sociologia rural i sociolingüística per a entendre millor el meu entorn, i vaig decidir dedicar més hores de les necessàries fent pràctiques a un centre d’investigació en sociolingüística. En la carrera davall lo braç tocave enviar currículums, i decidir si m’havia de formar més.

Finalment vaig escomençar un doctorat en sociologia, i vaig fer una tesi per explicar els factors que intervenen en la llengua que triem per a parlar en cada persona a la Franja. Lo meu director de tesi em va recomanar que recopilara tot allò que es publicave sobre el territori. Però enlloc de fer una base de dades al meu ordinador, vaig decidir que el repositori d’informació de la Franja l’havia de posar a disposició tots, en sintonia dels nous temps. Però encara estàvem en allò que diem web 1.0: no hi havie ni blogs, ni molt menys s’havie inventat Facebook ni Twitter (la prehistòria digital!). Si volies publicar t’havies de fer tu la web manualment.

Aixina que en los pocs coneixements que tenia d’html, un servidor gratuït que oferie Mallorcaweb, i idees poc concretes però ben dirigides, vaig escomençar a escriure sobre el que passave al nostre territori, i vaig publicar «Lo català a la Franja» (4/7/2003). Més tard vaig acabar per posar un servidor propi (http:www.lafranja.net), en un disseny una mica més atractiu, i un format de publicació més automatitzat. I ara que fa vint anys continuo tenint la mateixa motivació per a fer-ho: tal com vaig llegint coses que crec que són rellevants sobre la Franja, les republico en l’enllaç per a que estiguen accessibles per a qui les vulgue. I espero que haiguen sigut útils per a difondre el nostre territori i la nostra llengua.

Ajuntaments nous i la gestió de sempre

(Pubicat al Diario de Teruel el dissabte 1 de juliol del 2023)

Lo saló de plens de Ca la Vila està “ple” verdaderament: tots los bancs ocupats i molta gent dreta, alguns escolant al replà de fora. La corporació nova eixeca l’expectació de parents, amics, correligionaris i veïns curiosos. La cerimònia és curta però solemne, pas a pas: lectura d’uns articles de la constitució, la jura o promesa dels regidors seguint lo que els han aconsellat des del partit, votació del seu president i, en fi, la banda al pit de cada un, protagonistes feliços a la casa de tots. La cap de l’oposició fa un discurs breu; l’alcaldessa, més llarg, contenta amb la vara a les mans. Al seu partit, que manarà per majoria absoluta, les cares somriuen més que a l’altre, que haurà de fer la faena ingrata de queixa’s d’algunes coses sense esperança de que els feiguen molt cas. Com en cada ajuntament xicotet del medi rural, tots miraran de treballar per revifar una mica les fluixes perspectives del territori, cada dia més despoblat. S’hauran de llegir documents, pensar en iniciatives, solucionar imprevistos i gestionar lo dia a dia, dedicant part del seu temps, entre el treball i l’oci, en la majoria dels casos gratis et amore. En altres ja arribat la professionalització, total o parcial, i igual que a les corporacions grans i mitjanes, l’alcalde opta per cobrar un sou pel càrrec, havent hagut de dixar lo seu treball habitual, o els regidors reben dietes apetitoses dins de les estructures comarcals, nous espais de poder, vinculats jeràrquicament als de la capital. Fa un parell de legislatures, un partit ara mateix quasi desaparegut va defensar la supressió de diputacions i consells comarcals i la concentració de les corporacions rurals de menys de 5.000 habitants en organismes externs per raons d’eficiència monetària i alhora de gestió: una “fusió freda” era el terme. La proposta, des d’un punt de vista ciutadà de ciudat, “urbanita”, no va prosperar. I per sort, entre encerts i problemes, continua fent-se política local, tan necessària, des del mateix territori.

María Dolores Gimeno