(Publicat a La Comarca el 6 de març del 2020)
Ja fa uns quants anys, el periodista radiofònic Carles Francino es va quedar tot parat quan, després de parlar als micròfons del xapurriau de la Franja d’Aragó, una persona que escoltava el seu programa va cridar-lo per telèfon des de Lleó per a dir-li que ell, de la comarca del Bierzo, a 700 kilòmetres del Matarranya, també parlava «xapurreado». Francino es va quedar desconcertat per aquell fenòmen lingüístic inexplicable. Dues comarques que estan cada una un extrem oposat del país resulta que parlen la mateixa llengua, una llengua diferenciada de les dels voltants: gallec, asturià, castellà, català o aragonés. Per altra banda, la llengua que es parla a estes dues comarques, el Bierzo i el Mataranya, te ben poqueteta cosa en comú, apart del nom.
O pot ser que, en realitat, es tracta de dues llengües distintes i que, per casualitats de la vida, es diuen de la mateixa manera, xapurriau. O pot ser que no siga tant casualitat i que siguen dues llengües minoritàries en el conjunt de les respectives comunitats autònomes -Castella i Lleó, per un costat, i Aragó, per l’altre- i que la comunitat lingüística majoritària, la castellana, califique la llengua de la minoria com a xapurriau o xapurreado, encara que sigue gallec per al Bierzo i català per al Matarranya. I és evident que el qualificatiu té un toc ben despectiu, perquè significa «llengua mal parlada». D’això en diuen supremacisme.
Lluís Rajadell
Viles i Gents 