Mare Àfrica

(Publicada a La Comarca el 19 d’agost del 2019)

Les persones més grans diuen que abans nevava més. Jo mateix, que ja m’atanso a l’edat provecta -enguany ja sóc lo més vell de la comissió de festes- recordo que els hiverns de la infantesa eren més freds. Potser esta volença per les baixes temperatures s’explica per què sóc de la collita del 62, l’any de la gran nevada.

La qüestió és que el canvi climàtic avança mentre la humanitat anem fent l’orni com si la cosa no ens afectés. Des de principis d’estiu estem immersos en una sèrie de successives onades de calor; no solament ací, sinó també nord enllà, on diuen que la gent és culta i s’està a casa llegint mentre la neu emblanquina el paisatge. Els meteoròlegs ens informen que es tracta d’aire procedent d’Àfrica.

Àfrica, la terra més rica i, segurament per això, la més malaurada. Mentre em cau al damunt el pes de la canícula, em pregunto si no es tractarà de la venjança d’un continent que hem espoliat durant segles, arrencant-li tot el que hem pogut: esclaus, recursos naturals, vida. La nostra cobdícia insaciable ha prostrat les persones que hi viuen. I ara, quan algunes intenten arribar a les nostres costes per rebre unes engrunes de tot allò que els hem furtat, preferim deixar-les morir. D’excuses, totes les que vulgueu, algunes de tan aberrants que pareix mentida que tanta gent se les cregui (i que voti amb entusiasme aquells que les profereixen).

Al capdavall, els que n’entenen diuen que tots venim d’Àfrica, que som descendents dels éssers humans que abandonaren la terra mare a la recerca d’indrets més propicis. I així continuem, anant d’una banda a l’altra amb l’esperança de trobar un lloc on tindre una vida millor.

Però no volem els germans africans. Tant mos fa si els torturen, si els violen o si es moren de malalties curables o de fam. Tampoc no ens importa si persones com nosaltres acaben surant sense vida al mar. La qüestió és que no vinguen a destorbar el nostre benestar. Per això no m’estranya que la mare Àfrica ens castigue amb el seu alè ardent. Una bona estirada d’orelles sovint és l’única manera de tornar al solc los xiquets malcriats.

Carles Terès

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s