(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 17 d’agost del 2019)
Només vinc de quan en quan, només dos dies o tres, ara estaré ací un mes. Temps que vull aprofitar per a espargi’m i carrega’m de forces per a tot l’any. M’agrade anar a peu als puestos que en algo penso que tamé són meus, i anar a rondar per los teus carrers en festes. M’agrade passar pel Pont de Pedra en pondre’s lo sol, sentir lo seu tacte aspre i la calor que guarde de tot lo dia en estiu. M’agrade no banya’m quan plou, a on visc no són de ràfecs a les teulades, què tenim que fer! Pense que ací me trobo més com sóc de veres. I no és per res, no te dic que jo no haiga canviat en vint-i-tres anys, però tu ho has fet més que jo encara. En moltes coses lo canvi ha segut per a bé, però en atres estic en dol pel que ja ne quede poc o s’ha perdut del tot; les portes obertes, les portes partides per a les cavalleries o en gateres per als gats, les novenes als carrers, les fonts dels camins… tant s’ha perdut! De lo que més me fa patir és lo riu, la baixada del Pont de Ferro, els tolls… a on paren? La brutícia, d’això sí que n’hi ha un cabàs ple. Rai de les creixcudes, però no sé si li trobarem cap remei. Perillen els sagals al carrer, els jocs de sempre de la canalla, lo toc de les campanes, el silenci de la nit en compàs de quarts, mitges, hores, ranes i grills. Perille la nostra llengua. La conservació de les tradicions, del món rural, del entorn natural i del nostre patrimoni cultural, que és molt més que pedra damunt de pedra, és qüestió de tots. Per la meua inquietud poètica en la meua llengua materna, m’han donat la oportunitat de participar en “Lo Cresol”. Ara més que mai és necessari que li fiquem oli a n’este cresol i li donem flama per a què aguanto encès per als nostres hereus i tots els que vindran.
Mar Puchol
Viles i Gents 