(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 3 d’agost del 2019)
Enmig de prèdiques per la igualtat entre hòmens i dones, d’estadístiques que constaten avenços o retrocessos al mercat laboral o les faenes domèstiques, i d’evidències extremes del problema de la violència masclista, a les nostres viles es manté ben arraïlat lo costum de les reines, damisel·les o pubilles de les festes majors. És la cara més amable de la diferència entre els sexes —o gèneres—, que entronitza com a centre de la festa unes quantes xiquetes i jovenetes, en les categories respectives d’infantils i grans. Hi ha tot un ritual establert, des de l’elecció o la mera postulació de les candidates, a l’aparició somrients al programa de festes que culmina en la presentació o proclamació davant tot lo poble. És eixe un gran dia en què es fa un acte solemne, amb les que finalitzen lo regnat i les noves, totes vestides de gala —no sé si encara algunes en vestit regional— i acompanyades de la corporació municipal i la família, que s’ha consolidat amb tot un protocol: discursos, imposició de bandes, intercanvi de flors i vals final. Los dies següents elles ocuparan llocs de preferència en cada acte —professó, concerts, vaquilles, etc.— lluint les bandes i més o menys mudades, segons los usos locals. Algunes viles han suprimit esta figura, molt crítics amb la dona “florero” que suposa esta presència pública, que té certes concomitàncies amb concursos de bellesa de més abast, tan combatuts des del feminisme. D’altres, amb la intenció de desmuntar este argument, han “igualat” l’exposició juvenil afegint uns “reis” masculins de la mateixa edat, ben sovint reduïts a acompanyants durant la cerimònia de presentació. Ací podríem identificar relacions amb d’altres rituals de pas, com les graduacions dels instituts nord-americans, recreades en tantes pel·lícules banals de sobretaula; o també amb les “puestas de largo”, que perviuen entre l’aristocràcia i alta burgesia de ciutats principals. Poden ser, en fi, l’evidència del desig d’admiració i protagonisme adolescent, sobre el substrat dels contes infantils de princeses, ara convertit en manifestació de l’omnipresent “postureo” contemporani.
María Dolores Gimeno
Viles i Gents 