(Publicat al Diario de Teruel el dissabte el dissabte 26 de desembre del 2015)
Recent encetat l’Any Llull amb un gran i enriquidor programa per endavant a carreg dels seus comissaris, a Catalunya en Joan Santanach, i a les Illes Balears Maribel Ripoll, gaudirem per arreu del territori català fins el darrer trimestre del 2016 del calidoscòpic llegat d’aquesta personalitat indispensable per a la nostra cultura contemporània.
Una de les iniciatives més personals abocada a les Arts Escèniques que ha detonat aquesta celebració cultural multitudinària és: Llull: L’Amic de l’Amat de Joan Guasp. Bellament escrita, l’humor n’és un dels seus elegants components, com talment ho són el rigor i la fantasia. La història de la vida del Llull home, espòs, pare, amic i enemic, combatent i místic, resseguidor de somnis i d’ideals, més l’efectisme del seu particular trajecte vital, formen part d’aquesta particular recreació escènica de la persona de Ramon Llull.
El recompte de la vida Lul·liana esdevé un veritable èpic de casa nostra, i, a través de la perspectiva de Guasp, la figura traspua quelcom de Quixotesc: el romanticisme inherent de tot aquell que es proposa assolir fites impossibles. Irreal per tot aquell altre mortal que l’envolti.
Tot fent apologia del dramaturg mallorquí Joan Guasp per tal de proporcionar-li un espai, llarg temps merescut dins l’escena contemporània de Barcelona, considerem, un cop més, el deute que cap els dramaturgs contemporanis, de llarga trajectòria, de casa nostra -i encara vius…!-, tenim, plegats, pendent. Comptem entre la Dramatúrgia Contemporània amb múltiples línies, vessants i tendències, totes deutores, com la mateixa obra de Guasp, d’una tradició, a l’hora que propulsores del trencament amb aquesta mateixa tradició; després, són, totes també, fruit d’un procés d’experimentació, en més o menys grau de maduració, i que en el cas de la dramatúrgia de Joan Guasp, ja no se’ns presenta més com una provatura, com una troballa casual després d’un cert procés de cerca, sinó que – i des de fa molt de temps-, l’obra de Guasp és una ben establerta i definida línia de comunicació a través del fet teatral que mereix tenir cabuda en les nostres escenes.
Guasp té un estil definit, -bell, rigorós, subtil, juganer i compromès; divertit!: Teatre de l’absurd, que qüestiona i es qüestiona; i en ell veiem, traslluïdes, així com ben metamorfosades i destil·lades, les influències de Brossa, Pedrolo, Capellà… de casa nostra; com també ens esquitxen des de les seves pàgines, brots de Beckett, Dario Fo, Pinter… de l’escena europea. I això és en Guasp: un autor essencialment europeu per tota la càrrega i riquesa mediterrània que des de l’aixopluc de la seva meravellosa illa natal, Mallorca, ens projecta.
Aquesta projecció, creiem, és la que cal transmetre, les trajectòries d’aquells amb els qui, havent-hi conviscut, autors i autores que a partir del seu recorregut vital, i durant els períodes històrics amb els que, ara i avui, hem compartit, han sabut fer-se essència, destil·lant per a la cruïlla teatral -usdefruit i emmirallament-, el procés d’aquesta tan nostra, per ara la darrera, Escena Humana.
Marta Momblant Ribas.
Viles i Gents 