Ives Roqueta

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 de maig del 2015)

És considerat un dels més grans escriptors occitans, sinó el més gran, de la generació de postguerra. Ha mort el quatre de gener al seu mas de la Serra, al Roerga. Escrivia en occità, llengua de l’Aran, oficial no solament allà, ans també a tot Catalunya, i en el passat medieval ho havia estat en algunes viles pirinenques, a Jaca especialment. Escrivia en occità, llengua tan espanyola com ho puguen ésser el basc o el castellà. Per això miraré d’evocar-vos l’Ives, perquè si bé no podem parlar de tothom, sí que convé fer-ho de qui era un dels nostres. Amb l’Ives érem del mateix any 1936, ell a Seta, jo a Barcelona. Jo vaig viure amb una certa normalitat el meu català: a casa, al veïnat, tot era en català. Només l’escola en castellà. L’Ives ho va tenir més difícil: a casa els pares i algun veí parlaven occità, però no pas amb ell. Sort va tenir que durant la guerra, encara infant, el van dur al Roerga, d’on procedia la família, i allà, convivint amb els avis i la pagesia, l’occità que tenia a l’orella aviat esdevingué la llengua de cada dia. Ens vam conèixer a Barcelona quan fèiem el darrer curs del batxillerat, el 1953. Hi va venir en un intercanvi que dirigia el seu mestre Robert Lafont. Durant una setmana vam conviure prou, parlant cadascú la seua llengua. I fèiem projectes, emocionats, de germanor occitano-catalana. Fou amb ell que vam cantar per primera vegada Els Segadors, l’himne segrestat d’aquell temps. Tot va ser un miratge, els fets no ens vingueren de cara, i si bé els nostres contactes mai no han cessat, sempre ens hem mantingut distants. L’obra de n’Ives és immensa. Tan literària —poesia, novel·la, teatre, assaig— com d’activista polític —Volem viure al païs, Gardarem lo Larzac, … — i cultural —editor dels discs Ventadorn, impulsor del Centre Internacional de Documentacion Occitana, de las primeras Calandretas, les escoles d’immersió occitana. I difusor en francés de l’obra d’en Josep Sebastià Pons, el poeta nordcatalà on ell veia el mestre de la seva generació literària. Gardarem ton recòrd, e tos libres, Ives!

Artur Quintana