Les misèries del Matarranya al Dow Jones

(Publicat a La Comarca, 14/3/2014)

Natxo Sorolla

Fa algunes setmanes reflexionàvem a este espai sobre els nivell de globalització de l’economia del Matarranya, bàsicament agrícola i ramadera. Als inversos internacionals en ocasions els és més rendible invertir en les produccions futures de cereals que no en petroli, i per tant, lo preu del prenso puje a gust de les cotitzacions internacionals, i el preu del gorrino varie pels moviments càrnics de les superpotències econòmiques. I és que en la societat de la informació, val més la informació sobre els valors futurs que el propi producte que comprem o venem.

Al Matarranya, los efectes socials d’esta globalització són clars: l’entramat bàsic de l’economia matarranyenca és l’empresa familiar, i la cooperativa és la ferramenta de comercialització i abaratiment de serveis. Per això, la fluctuació dels mercats jugue males passades a les empreses familiars, que no tenen suficient capacitat per a suportar canvis de preu polaritzats.

I mentre, en tertúlies nocturnes, és habitual sentir afirmacions com «quan lo gorrino anave car no tos queixàveu tant», o «cap any hi ha bona collita per a l’agricultor, sempre queixant-tos». En lo fons, són les tertúlies de la misèria. Perquè de misèries discutim. La piràmide de població del Matarranya està completament envellida. Només cal analitzar els èxits del sistema d’empresa familiar si observem lo número de fills i filles d’agricultors i grangers del Matarranya que han seguit lo negoci dels seus pares, o s’han pogut quedar a viure al seu poble. Al sector primari encara no ha arribat lo sou fix a final de mes, la setmana anglesa, i les vacances pagades. I això és lo que es va a buscar a fora. Evidentment, tenim un futur ben fotut. Que només és conseqüència de la misèria present.

Podem discutir si el cotxe d’un és més gran que el de l’altre, però les empreses familiars del Matarranya no deixen de ser un bolet en el marc global, que poden desaparèixer en una bufada del Dow Jones. I mentre, algunes vies per a millorar la posició del nostre producte al mercat implosionen per l’eterna divisió implícita entre misèries. Això sí, el que no és una misèria són los sous que s’emportave algun (miserable) gerent (de misèries).

La corrupció i el frau fiscal

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 15 de març del 2014)

Que la corrupció i el frau fiscal són dos dels grans mals d’Espanya —d’ara i de sempre—, cap persona assenyada ho pot negar. Que fan falta lleis que tractin d’impedir les pràctiques corruptes en qualsevol relació pública o privada, i si voleu, amb més fermesa en tot allò que fa referència a les institucions públiques —partits polítics, administracions i empreses públiques, per exemple— per allò de què disposen dels diners públics, també estarem d’acord. Que per lluitar contra el frau van falta mitjans personals i tècnics és d’una evidència que no precisa de cap explicació més.

Ara bé, si volem caure en el parany de que tot es pot arreglar amb les mesures que indico en el paràgraf anterior, només cal que així ho afirmem i restem tranquils. I per a més tranquil·litat encara, podem afegir que són els governants els que ho han d’arreglar, per això els elegim i els paguem. Dissortadament el problema és més profund i arrelat en el comportament secular de la nostra societat. Cal capgirar l’actitud individual i social envers la “res pública”. Cal que la moral pública esdevingui un fet en una gran part de la societat, si més no, que el sentiment de vergonya pública s’escampi transversalment.

Que em dieu de les petites o no tan petites corrupteles com: la naturalitat amb la que es demana algun benefici o consideració especial per algun familiar o amic, saltant-se el procediment establert. La costum tan estesa dels industrials o prestadors de serveis domiciliaris d’oferir factures amb IVA o sense IVA. El comentari tan generalitzat de “si els altres ho fan per què no haig de fer-ho jo”. Tots els polítics són iguals. Com els rics no paguen impostos per què els hauria de pagar jo. Què ens tranquil·litza o satisfà més, donar uns euros de caritat o pagar els mateixos euros per a fins socials amb l’impost de la renda?

Són necessàries les lleis i la vigilància del seu compliment, però per  construir una societat més estable, justa i democràtica,  els canvis de la moral i comportaments socials són tan necessaris o més. Si no esteu d’acord, titlleu-me d’ingenu.

José Miguel Gràcia