Natxo Sorolla
(Viles i gents, publicat a La Comarca, 19/1/2024)
Un llop blanc va matar lo seu rader xiquet a Pena-roja al que ara coneixem com la Creu del Llop. La documentació del moment aporte el nom, lo mas i l’edat d’un total de quatre criatures d’entre 9 i 14 anys que va matar al terme en menys d’un any. Los atacs encaixen en un drama encara major, perquè durant cinc anys va matar «varios niños de los pueblos de Cataluña y Aragón: Pauls, Arnes, Mirabet, Horta, Cretas, Torredelcompte, Peñarroya, etc.». Feu-tos una idea: masovers que es troben davant un llop que va matant les seues cries. Òbviament, cinc caçadors ixen a per l’animal i l’exterminen l’any 1839.
La sorpresa és que les pròpies fonts històriques destaquen que «posteriormente se ha descubierto que aquella fiera era una hiena que había escapado á unos desbravadores». És a dir, ni ere llop, ni ere salvatge. S’havie escapat d’un circ. Al final un risc per als humans que té origen humà. I això que dies més tard d’haver-lo abatut, a les Paüls encara enterraven una altra suposada víctima seua. És una constant humana: tendim a simplificar un món complex. Allò que Goebbels identifique com principi de simplificació i enemic únic. Una figura de la que patim algun atac la convertim en cap de turc, que aglutine tots los mals dels que ham de morir. Una simplificació especialment possible en moments que els forenses no s’entretenien a analitzar l’ADN de les morts.
Segons alguns estudis contemporanis algun exemplar de llop sí ha atacat humans, però de manera molt excepcional. Atenció! En un moment històric en què los xiquets (!) estan treballant de pastors (!) sense acompanyament (!) de manera habitual (!). Perquè fixeu-tos en la distinció que fan en aquell moment entre els perills del llop autòcton i el genèric hiena, que aglutine qualsevol classe d’animal feréstec aliè al territori, i sovint que s’ha escapat de la domesticació humana. Esta percepció del llop està lligada als temors ancestrals que tenim a tot allò salvatge. Com les bruixes, tota dona fora de la norma, que acaben funcionant com a vàlvules socials d’escapament, a les que atribuir tots los mals del món que patim: morts, malalties o clima.
I és que la tendència expansiva de l’home per ocupar el territori i extraure’n tots los recursos pose contra la paret tot allò que mos envolte. En trobar un competidor duret, com lo llop, lo convertim en l’enemic principal. D’aquí l’imaginari que associem al llop, que des de menuts aprenem que es menge caputxetes roges i perseguix gorrinets, i que la literatura oral mos transmet, i Desideri Lombarte en fa vers. Ara que el llop tornarà als Ports de Beseit, un segle després que el vam extingir, encara tenim en ment totes eixes creus i temors ancestrals que la cultura popular mos ha transmès. Per més que estigam en plena societat informacional.
Viles i Gents 