(Publicat al Diario de Teruel el 30 de setembre del 2023)

        El 24 d’abril del 2018, mitjançant el Decret 70,  el Govern d’Aragó modificava el Decret 22/2013, de 19 de febrer, pel qual es regulaven els premis de creació literària Guillem Nicolau i Arnal Cavero. L’esmentat Decret està en vigor en el moment present. Ara bé, algú pensa que l’actual Govern del PP-VOX complirà el Decret i convocarà ambdós premis? Ja som massa grans per a tanta ingenuïtat. Les lleis i els decrets –inclosa la mateixa Constitució– hi són per a ser complerts, això sí,  quan interessa, si no, me’ls passo pel “forro” dels pantalons; ni tan sols cal derogar-los. En qualsevol cas, que es tranquil·litzi el personal perquè ja arribarà el temps de nous lapaos i lapapyps. La realitat superarà la imaginació pel “bé de la llibertat, de la cultura i la unitat de Espanya”. Català igual a imperialisme i perversió des de Catalunya. Aragonès igual a trencament de la llengua comuna. Premis Guillem Nicolau i Arnal Cavero, un malbaratament. I així tot justificat. Si a València comencen per no reconèixer l’Acadèmia Valenciana de la Llengua com a única autoritat de la llengua, si a les Balears no cal saber absolutament res de català per treballar a la sanitat pública,  que no faran amb l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua! Ja vindran després les bestieses quan proposin la denominació de la llengua catalana a l’Aragó. Qui vulgui ser benèvol farà responsable la seua ignorància. Qui vulgui ser realista parlarà de catalanofòbia. Ben cert és que el votants del PP i Vox i alguns d’altres partits estaran molt d’acord amb totes les actuacions en contra de la llengua catalana. Sempre ha estat així. Què bé si desaparegués o no hagués existit la llengua catalana! Pensen. Tants i tants cops ens queixem d’allò que fan els polítics des del Govern i mai no ho fem de tots els seus votants. En democràcia qui mana és el que més vots té, agradi o no agradi; per tant, si volem que manin els defensors de les llengües pròpies, llavors, una majoria d’aragonesos hauran de votar-los. I com es fa això? Ai si ho sabés!  En tot cas s’ha de continuar amb la lluita per la defensa de la cultura i les llengües pròpies, com sempre.

José Miguel Gràcia      

La fabulació infinita

(Publicat a La Comarca el 29 de setembre del 2023)

Estava esperant en candeletes lo dia de la preestrena de llargmetratge «Terenci. La fabulació infinita», al cinema Verdi de Barcelona. Quan va arribar lo moment, no vaig apartar la mirada de la pantalla en los 91 minuts que dure el film perquè la història, estratègicament narrada a partir dels testimonis d’amics i familiars de Terenci i de l’arxiu de TVE —principalment—, em va atrapar. Quan va acabar, vaig tindre la sensació que se m’havie fet curt i que alguns temes s’havien quedat una mica en l’aire. No obstant, este fet no desmereix gens la pel·lícula, perquè, com van anunciar los seus creadors, podríem saciar la nostra set en la sèrie-documental de quatre capítols, que es va estrenar a FILMIN lo 22 de setembre i que aprofundix més gràcies a les tres hores que dure.

Durant la presentació del film, Marta Lallana i Álvaro Augusto, directora i guioniste respectivament, van dixar entreveure alguns dels aspectes claus. Des del meu punt de vista, un dels més importants és que el film —i la sèrie— no són un repàs al peu de la lletra per la seua obra literària (com sí que ho ere el documental «Ana Maria Moix. Passió per la paraula»), sinó que la intencionalitat dels autors ha set plasmar la complexa personalitat de Terenci Moix Meseguer. Van subratllar que els espectadors descobriríem coses, perquè la seua intenció ere fer-li un homenatge i una celebració, però no una biografia que exaltés lo personatge. És a dir, coneixeríem la persona, la qual cosa també implica conèixer les capes menys afavorides.

Este homenatge —i reivindicació!— segurament adopte una de les formes més adequades, ja que en un cine va ser on va estar a punt de nàixer, va ser on es va refugiar al llarg de la seua vida i on sempre tornave per a observar les llums i ombres del seu propi relat. La fascinació i desig que sentie en veure estes finestres a altres vides li van fer inventar una pròpia que ara, gràcies al film «Terenci. La fabulació infinita» podem descobrir.

Estela Rius.

Comprendre la llengua dels altres

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 23 de setembre del 2023)

        A la meua anterior columna reflexionava sobre “Les llengües invisibles dels pactes de govern” (12-8-2023) dins de l’actual política autonòmica, poc favorable al plurilingüisme. Lo marc estatal, en canvi, va en direcció contrària, i així esta mateixa setmana al Congrés de Diputats han encomençat a sentir-se les llengües oficials de les diferents autonomies: gallec, basc, català (i valencià?) i inclús aranès, però també aragonès (que no és oficial ni a la seua pròpia!) en la veu del diputat de la CHA Jorge Pueyo. Lo tema, en fi, està d’actualitat, havent-se ampliat lo debat a la Unió Europea, que este pròxim 26 de setembre celebrarà el Dia Europeu de les Llengües, instaurat pel Consell d’Europa l’any 2001. (Lo 21 de febrer sirà el Dia Internacional de la Llengua Materna, festa de la UNESCO des de 1999.) “Una imatge val més que mil paraules” diu una frase popular; i “Tothom somriu en lo mateix idioma” exhibís un grafiti molt encertat a la vora de ca meua. Però les moltes llengües naturals del món són la manera principal i més sofisticada de la comunicació entre humans, expressió del pensament, que mos diferencia dels animals. La seua diversitat, signe de riquesa com la natural de fauna i flora o la d’altres codis artificials com les arts, implica ben sovint problemes dins dels trencaclosques polítics i socials. De feit, la Bíblia interpreta la divisió lingüística com un càstig als superbs habitants de Babel, condemnats a no entendre’s. Los intents utòpics del Dr. Zamenhoff a finals del segle XIX de contrarestar-ho en l’esperanto universal van fracassar enmig de l’eterna llei del més fort: unes llengües en molts parlants i importància politicocultural s’han anat imposant sobre altres minoritàries, com des de fa temps l’anglès, convertit quasi espontàniament en una koiné contemporània molt pràctica. O com passa en lo castellà a Espanya, llengua comuna per la història i per les successives legislacions. Alguns parlants minoritaris se resignen i oculten, altres reaccionen activament pel temor de desaparèixer. Quina és la por dels majoritaris davant d’estos? Només la de no comprendre’ls?

María Dolores Gimeno

Una carta oficial

(Publicat a La Comarca el 22 de setembre del 2023)

El Ministeri de Seguretat Social ja compleix amb l’exigència del blaverisme més ranci, que demana, una vegada anunciada la utilització de les llengües cooficials al Congrès, que el valencià en sigui una d’elles. El Ministeri emet cartes oficials amb el text escrit en castellà, català, basc, gallec i… valencià. Al remetre la targeta sanitària europea, els ciutadans podem comprovar com se’ls informa amb cinc llengües oficials.

Els textos en català i valencià són, per descomptat, perfectament intercanviables i perfectament correctes. S’ha de mirar molt prim per a diferenciar la notificació en català —oriental, s’entén— de la que s’adreça als valencians —encara que també valdria per als lleidatans o tortosins, per posar dos exemples de català occidental.

Si un s’hi fixa prou bé, pot detectar que el text en català —oriental— diu «vostra targeta sanitària» mentre que el valencià escriu «seua targeta sanitària». En el primer cas escriu «Ens complau fer-vos arribar», però al segon «Ens és grat remetre-li». I altres matissos per l’estil.

Ara només cal que, ja posats, el Ministeri també inclogue a les seves cartes les versions andalusa, murciana, extremenya o aragonesa. I no vull dir en la llengua aragonesa, sino en el dialecte castellà que es parla a l’Aragó castellanoparlant. La carta es pot allargar.

Lluís Rajadell.

1973, el final del Tortosí

(Publicat a La Comarca el 22 de setembre del 2023)

Fa cinquanta anys que es va parar per sempre lo tren de Valdezafan o Tortosí, com també el coneixíem molta gent d’Alcanyís a Tortosa. I fem recordatori crític del final trencat d’aquelles sorolloses màquines de vapor que, des de finals del segle XIX i principis del XX, eren un símbol del progrés, travessant les terres d’olivar i vinyes del Baix Aragó i Matarranya, sempre tant allunyades del Terol institució provincial.

El projecte del ferrocarril de la Puebla de Híjar al Mediterrani ja venia d’antic, i estave motivat tant per raons militars, (reforçar la línia de l’Ebre en una hipotètica invasió estrangera pels Pirineus), com aconseguir que l’Aragó tinguere una millor sortida al mar. Però els poders fàctics del territori en van tindre prou en fer los primers 31 km, fent-lo arribar a Alcanyís; i el 1895 el van inaugurar. Així es va quedar parat el projecte, fins que Carles Montañés, descendent de Massalió i el polític més rellevant de l’època, diputat per Vall-de-roures i gran defensor de la nostra terra, com tenia molta influència davant el propi rei Alfons XIII, el 1922 va aconseguir que es reprenguera el projecte. I cap al final dels anys 1920 ja es treballava als termes de Valldalgorfa, la Vall i Valljunquera; cosa que sé de cert perquè aquells dies m’agüelo Valero Bosque feie de peó en pic i pala a les trinxeres de la via, i mon pare Pasqual, que tenia només 14 anys, feie d’ajudant dels peons. Anaven i tornaven a peu de la Codonyera al tall, uns 10 Km, carregats en lo fato per passar la setmana; quedant-se a dormir a un maset llogat prop del Mas de Llaurador.

Un tren símbol de progrés que la Dictadura va deixar morir el 1973 en les excuses de sempre, quan los interessos dels poderosos de la economia i la política, es posen davant de l’interès social. Ara mos quede poc més que el consol, que la consolidació de la Via Verda pugue ser, en un futur, un projecte positiu pels pobles per on passava el tren. De moment, la majoria de les estacions estan en una situació lamentable.

Tomás Bosque

No és tendència, és pobresa

(Publicat al Diario de Teruel el 16 de setiembre del 2023)

        Ja fa anys que escoltem titulars com ‘Friganisme’: l’última dieta hipster és agafar menjar de la brossa, Els avantatges del ‘nesting: no sortir de casa durant el cap de setmana o ‘Cohousing’: L’interès dels joves en compartir pis. Estil recurrent, que amaga una realitat crua i dura, que no és agradable de comunicar ni s’escampa per les xarxes amb tanta viralitat com les històries romantitzades, inspiradores i amb final feliç.

        Els mitjans de comunicació sovint tracten de manera insensible un tema tant trivial com la pobresa i l’exclusió social, influenciats per compromisos polítics implícits, la falta de temps i recursos, i la lògica de producció de notícies, és a dir, la necessitat de generar esquers i clickbaits per satisfer la dinàmica de mercat que impera dins la premsa. Sense fer cap tipus d’avaluació de l’impacte que les notícies tenen en la vida de les persones o grups afectats, son capaços de publicar testimonis retallats, descontextualitzats o informar de manera imparcial i reproduir connotacions negatives basades en prejudicis. Aquesta manera de transmetre informació genera normalització, fa que ens acostumem a la situació percebent la desigualtat com quelcom normal i quotidià, no com allò a eradicar: suposa una acceptació passiva de la situació i de les estructures que la provoquen. Sembla que l’exclusió només sigui motiu de notícia si hi ha darrera aspectes violents o groguencs a tractar, etiquetant a les persones involucrades amb termes negatius o bé al contrari, destacant la puresa o innocència dels protagonistes. Referenciar una realitat particular amb aquest marc explicatiu només la romantitza i la simplifica, reduint-la a fets anecdòtics i peculiars, sempre i quan aquests tinguin interès pel consumidor.

        En definitiva, no hi ha dubte que l’impacte dels mitjans de comunicació a l’hora de cobrir la vida de les persones està relacionat amb el poder o influència que aquestes persones puguin exercir sobre els mitjans, i viceversa. Cal ser responsables èticament amb l’impacte que podem tenir, així com reflexionar i formar-nos sobre com tractar temes tant cabdals com son la pobresa i l’exclusió social, que ni trien la seva condició, ni son exòtics.

Judith Bielsa

Bullint les idees

(Publicat a La Comarca el 15 de setembre del 2023)

Estem d’enhorabona. António Guterres, secretari general de l’ONU, va informar fa unes setmanes que l’escalfament global finalment ha acabat. Comencem ara una nova fase climàtica. Quines bones noticies, no?

Definitivament no. No ho són. Guterres ha informat que entrem ara a la etapa de l’ebullició global; després que este estiu les temperatures del planeta s’hagin multiplicat, i hagen fet rècords globals als quatre punts cardinals. Ara s’esperen condicions climatològiques exageradament adverses, una acceleració a la fosa dels casquets àrtics i antàrtics i una acusada falta d’aigua, sobretot al nostre país.

Els països que més contaminen son aquells que estan creixent ara. On els senyors blanquets de la corbata, des del seu despatx a Benidorm, a Santorini o a Capri, generen qual deus fàbriques d’uralita on centenars de treballadors laboren de sol a sol. Fàbriques on s’utilitzen les màquines que a Europa vam prohibir fa dècades per contaminar massa i per ser perilloses per als treballadors. Fàbriques que treballen amb tints i gasos tòxics, que acaben als amples rius d’Àfrica i Àsia, i d’allí al mar. Fàbriques que, per omplir la butxaca dels homes amb corbata, nuguen a mares, pares i fills a infinits centres de producció inhumans, on no desitjaríeu que hi estigués ni al vostre pitjor enemic.

Només vaig a demanar-te una cosa. Per un segon, tanca els ulls. Pensa si val més la samarreta que portes posada ara mateix —que, de segur, és Made in China, in Vietnam or wherever— o la vida de les persones que estan darrere de la seua producció. Pensa si val més eixa camiseta, o l’aire que respires.

Luismi Agud

Futbol femení hispànic

(Publicat al Diario de Teruel el disabte 9 de setembre del 2023)

        El masclisme i el futbol van fortament units en aquest país. Nosaltres vam créixer convençuts de que aquest esport no era cosa de dones. Mentre el bàsquet (sobre tot), l´handbol, l´hoquei, o el waterpolo es desenvolupaven amb normalitat a partir del 92 i tenien presència televisiva, el futbol romania totalment anorreat, i la selecció segrestada per un cavernícola maltractador que va exercir  27 desèrtics anys, i que va acabar fent bo a Vilda, el seu successor, que va fracassar en dos europeus i un mundial (a un seleccionador masculí, com a màxim, se li perdona un fracàs); i que només entrar va vetar la millor jugadora del moment: Vero Boquete, per lo que se’m va dir “feminisme extrem”. Us sona? La importància mediàtica del futbol femení hispànic era nul·la fins  l´any 2021, quan una desconeguda Alexia Putellas va rebre la “Pilota d´or”. Mig any després del guardó, encara tenia un salari inferior al jugador masculí més fluix o anònim de primera divisió. Ara l’ha quadruplicat i és el jugador/a que més samarretes ven del Barça. Gràcies al motí de les 15,  tant les primes com l´equip tècnic de la selecció, van millorar molt, però els “canvis estructurals” (destitució al menys de Vilda) no van arribar. Seguint una corrent global de reivindicacions, a França aquest any, jugadores importants es negaven a anar al mundial si no destituïen la seleccionadora. I ho van aconseguir. Aquí les “nenes consentides i capritxoses”, no. Malgrat l’èxit esportiu i televisiu del mundial, periodistes de prestigi com Julio Maldonado (Maldini) i José María García, afirmen que el futbol no és per a les dones (contràriament del que pensen als Estats Units), i que el ridícul seria total si equips de dones s´enfrontaren als d´homes. Aquesta comparació no l’he escoltat mai de cap esport, on segurament els resultats serien similars. Masclisme absolut. Actualment només un 12% de les jugadores de la lliga F tenen uns guanys per a dur una vida còmoda. En aquesta vaga actual demanen millors convenis col·lectius, salaris, conciliació familiar, transports, més presència televisiva i el VAR. Vilda és fora, però això dels “canvis estructurals”… Campiones del món i futur incert.

Antoni Bengochea

Pobres galls denunciats

(Publicat a La Comarca el 8 de setembre del 2023)

M’aixeco de matí amb el cant del gall. Ben al contrari del que diu la literatura, no canta sols a l’albada, ho fa quan ell vol. De vegades, a mitjanit o d’altres a ple dia clar. El seu cant desperta els altres animals, que també emeten sons i augmenten així el xivarri. És una qüestió de natura. Ara bé, si estàs dormint, tot aquest enrenou és fàcil que et desperte.

Em venen al cap les darreres polèmiques sobre denúncies dels veïns que provenen de ciutat i que no estan acostumats a la presència d’aquestes aus i els seus hàbits. Persones que van de vacances o que es traslladen a alguna zona rural a viure, i, de sobte, volen canviar una realitat, tot adaptant-la al seu punt de vista i els seus costums.

El cant dels galls forma part del paisatge sonor rural i, als pobles, és menys freqüent d’escoltar-los amb el pas del temps potser perquè no se’n crien tants com en altres temps. Un cant d’indubtable bellesa i majestuositat que pot arribar a uns decibels considerables, ja que l’animal ha de marcar el seu territori i, fins i tot, pot despertar a tothom qui l’envolta amb el seu ímpetu.

Penso en qui mai ha sentit cantar un gall o els nens i nenes que sols el coneixen pels pessebres o pels llibres. Trobo que les persones haurien de gaudir del seu cant i de la seva elegància encara que fos una vegada a la vida. Un animal que ben segur, generarà més polèmiques. I no sols cantarà tres vegades. Ho farà moltes més. I ben fort.

Vicent Pallarés.

En la mort de na Michela Murgia

(Publicat al Diario de Teruel el 2 de setembre del 2023)

        L’escriptora i activista independentista sarda va morir a Roma el 10 d’agost d’enguany als 51 any d’un càncer de ronyó diagnosticat dos mesos abans. Havia nascut a Crabas, a la costa occidental de Sardenya al golf d’Oristany, bastant al sud de l’Alguer. Era catòlica, antifeixista i feminista. Entre nosaltres és especialment coneguda tant per la seua abundosa obra literària, la relació religiosa amb Montserrat, el compromís independentista sard –interessada i respectuosa amb la catalanitat algueresa– com per la crítica social, el feminisme, defensora de les persones LGBTI, i antifeixista -a la Itàlia de na Giorgia Meloni. Escrigué un bon gruix de novel·les, sovint portades al cinema, i bastant teatre, on més d’una vegada n’havia estat actriu, i es prodigava com a crítica i articulista als mitjans. Escrivia molt majoritàriament en llengua italiana, mentre que en llengua sarda, la seua materna, només tinc notícia d’un monòleg, Spadoneri, del 2016, però em sona que també va escriure una peça bilingüe italià-sard. La novel·la Accabadora publicada el 2009 la feu conèixer arreu, i ja l’any següent l’editorial esquerranosa Wagenbach en va treure la traducció alemanya –la versió catalana només es faria esperar un any. D’Accabadora se n’han fet diverses adaptacions teatrals –també en català. L’obra tracta bastant la temàtica de l’eutanàsia en la societat tradicional sarda, on quan s’adonaven que una persona ja era a les acaballes hi havia dones que per estalviar-li el patiment li provocaven la mort, un tema que també havia estat tractat en portuguès per en Miguel Torga a la narració O Alma-Grande dels Novos Contos de Montanha del 1944 on els criptojueus de Tras-os-Montes per a evitar que els moribunds apostatessen els tractaven de la mateixa manera. Accabadora havia estat precedida el 2008 per Viaggio in Sardegna, llibre altament recomanable per a qui vulgue conèixer a fons la Sardenya més íntima i secreta, encara no malmesa del tot pel turisme desenfrenat. Han seguit Chirú el 2015 –Una relació perillosa en la versió catalana el 2019. Istruzione per diventare fascisti del 2018 –Instruccions per a esdevenir feixista del mateix any, i el 2019 Noi siamo tempesta –Som tempesta un any després.

Artur Quintana