(Publicat a La Comarca el 22 de juliol del 2022)
Fa una calor abrusadora. Vora meu, corre l’aigua que llisca, vigorosa, entre roques arrodonides d’aparença granítica. La vegetació és impenetrable. Enllà les capçades, els cims apareixen vellutats d’herbeta bruna, i més amunt, el cel. Suposo que l’hivern els deu cobrir de neu. Ara mateix, però, la paraula ‘neu’ és una quimera.
Avanço treballosament riu avall, de pedra en pedra, mentre m’observen sabaters, espiadimonis i aranyes carregades de paciència. La terra, és una arena grossa que es torna negra en mullar-se i no s’acaba de fer fang.
Al cap de poc, lo llit del riu s’eixampla i es converteix en una glera on los blocs de granit polit han fet fora la vegetació. És la cua del pantà de Burguillo, que omple totes les depressions esculpides pel riu Alberche i els barrancs que li són tributaris al llarg de quilòmetres.
Segueixo per les vores de l’embassament, la càmera amanida per captar alguna cosa més que artròpodes; però res. L’aigua apareix negra dels sediments que arrossega l’Alberche des dels aiguavessants de Gredos. Vet aquí, però, que veig mitja dotzena d’ànecs que neden en silenci prop de l’altra riba. És una mare que guia els seus aneguets, ja grandets, mentre em mira de reüll. Enfoco el teleobjectiu i disparo diverses vegades amb l’esperança que alguna de les captures isca prou decent. Entretant, un saltamartí ha caigut a l’aigua. M’espero una estona per veure si algun dels peixots que s’endevinen en la terbolesa s’anima a cruspir-se’l i en puc treure alguna altra foto. Passen uns minuts i l’insecte, sense perdre els estreps, va progressant cap a la riba, no sé si conscientment o per casualitat. La calor pica amb força i em convenç de buscar un recer a l’ombra. M’ajupo vora l’aigua i en trec el petit llagost, que resta uns segons sobre un còdol abans de fer un salt llarguíssim terra endins.
Haig d’escriure la columneta, però l’actualitat és una massa putrefacta que em lleva la mica d’esma que em queda. Més val que demane ajuda a les bestioles, les pedres i el riu d’esta terra castellana que m’acull, poderosa.
Carles Terès
Viles i Gents 