(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 de decembre del 2021)
Totes hem tingut, tard o d’hora, una mestra que ha provocat un canvi dins nostre, substancial però discret. Un canvi que potser hem tardat anys a entendre, en relacionar amb aquella “absurda redacció” que mos va manar en tornar de les vacances, o amb aquell poema tan avorrit que vam haver de recitar per Sant Jordi i que també vam tardar anys a entendre lo seu significat. Així són les mestres que mos desperten, senzilles, però essencials, necessàriament radicals, perquè és allà a on mos porten: a l’arrel de tot, i fan que mos preguntam lo per què de les coses, primer pas per entendre lo món on vivim. I és en este mateix món que hem creat, on se mos vol cada volta més callades i iguals, on hem de reconèixer i defensar eixes mestres de vida que, sovint de manera poc reconeguda, han fet avançar a la societat cap a un món més just, menys gris i més bonic. Perquè tot comence en una mestra, i no cal que sigue dins d’una aula, ni molt menys, mestres de vida són aquelles persones que han vingut al món per canviar-lo, per descobrir-nos altres formes de veure la vida, de pensar i de crear. De la mateixa manera, no totes les persones que es dediquen a l’ensenyament han de ser necessàriament mestres (tant de bo), ni tenim per què trobar-mos-les en los primers anys de vida i escolarització. Perquè partim d’una idea fonamental, i és que mai és tard per seguir aprenent i, molt probablement, les mestres de veritat, les grans mestres que remouran cors i cervells allà per on passon, són precisament aquelles persones que mai afirmaran saber-ho tot de res, sempre estaran expectants, disposades a ser les que més coses tindran per aprendre tan bon punt començo una conversa. Recordo perfectament la meua mestra, aquella professora que no donava classe al meu curs, però que un dia me va dixar un llibre de poemes de Desideri Lombarte i ho va canviar tot. I tu, recordes qui va ser la teua mestra?
Raquel Llop
Viles i Gents 