(Publicat a La Comarca el 19 de novembre de 2021)
Vall-de-roures té un castell
on los reis de l’Aragó
feien corts, justes, lifares,
es menjaven lo millor.
Un Castell en amples cambres,
passadissos, finestrals,
església i altes muralles,
escales i amagatalls.
Los joglars tocaven l’arpa
i dansaven los dansants.
Bones caceres de cérvols
pels tossals del Parrissal.
De Beseit baixaven dolços,
de Ràfels la millor carn.
I com que no porten dona
que a Girona l’han deixat,
per una bona femella
tot l’or del món han pagat.
Cavallers que fan la guerra
massa lluny d’on hi ha combat.
Terres lluny de Saragossa
que parlen com catalans,
però mana l’Arquebisbe
perquè el Rei Cast ho ha manat.
Si el que mana bé no mana
i sempre ens deixa a un costat,
ens queixarem al Justícia
que sempre mos ha escoltat:
Sem un albre de dos branques
que no hi pot créixer esguellat.
*Poema del llibre, «Melodia Provençal» (2010), dedicat a Emilio Gastón, primer Justícia d’Aragó de la Democràcia. Un ferm defensor de les nostres llengües patrimonials fins al punt que quan parlàvem en ell, si estàvem gent de les tres maneres d’enraonar, ningú havia de canviar de llengua per explicar els seus arguments o propostes. I bé que mos enteníem!
Tomàs Bosque
Viles i Gents 