(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 9 de gener del 2021)
Era 1970. En una nació que encara era Una, Gran i Lliure, Mari Trini donava a llum el seu primer disc “Amores”. D’això fa cinquanta anys. Arrencava la carrera d’aquella murciana rebel de vint-i-tres anys, que s’havia emancipat als quinze, abandonant una família de noble llinatge. Es formà a Londres i, sobre tot, a París, seguint l’empremta de la Gréco, però també de la Piaf o de la seva contemporània Mathieu. Com de costum, a contramarxa (la norma era intentar triomfar al teu país, i després passar al estranger). Fent una carrera paral·lela a la malaguanyada Cecilia, dolça i hippie alhora, Mari Trini esdevingué una mena de musa de la transició un tant obscura i malcarada. Era la moda de la minifaldilla i del “pit i cuixa” (l’anomenat “destape”), però ella anava sempre ben tapada i sense moure’s a l’escenari. Acabada la transició i també aquesta moda, és el seu moment de destapar-se i de mostrar-se sensual i sexy. Però començava l’anomena’t postmodernisme, amb el seu menyspreu per la cançó social, i que acabaria arrambant amb la majoria dels cantautors. La “moguda madrilenya” s’obria pas, i la carrera de Mari Trini (i de molts altres) iniciava una prematura decadència. 1981 ens deixava la seva cançó més coneguda, més brillant i més misteriosa: “Una estrella en mi jardín” i al 1984 el seu disc “Diario de una mujer”, plena de cançons esplèndides, i amb uns arranjaments musicals per a no oblidar (a càrrec de la gran productora musical injustament oblidada Maryní Callejo). Sortosament ens resta el concert en viu a un teatre de Madrid, on la nostra protagonista i tots els participants fan una exhibició de la millor música de l’època, amb un gran sentit de la melodia, l’harmonia i la sonoritat, sempre al servei dels textos i ple de sensibilitat literària i musical. Aquest concert (que tothom pot paladejar a youtube) és el veritable estel del meu jardí. Ferma feminista “avant la lettre”, les grans cançons de Mari Trini es sostenen perfectament en la actualitat. Això la converteix en la millor cantautora femenina hispànica, i a l’altura de qualsevol dels seus millors companys masculins.
Antoni Bengochea
Viles i Gents 