(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 22 de setembre del 2018)
El passat dia 11, els partidaris d’una República catalana independent van omplir la Diagonal de Barcelona. Un cop més un milió de persones al carrer, reclamant, d’una banda, la llibertat dels presos polítics i el retorn en llibertat dels exiliats; i d’altra, la independència. Ni rastre de violència, com sempre. No hi ha cap dubte que un problema polític no el por arreglar la justícia, és més, a mesura que avança el procés judicial augmenta la dificultat de trobar una solució. No es pot començar un diàleg seriós en tant hi hagi empresonats –activistes culturals i polítics– sense sentència o, ni tant sols, amb sentència. Esdevindria un xantatge. Sincerament jo sóc molt pessimista en trobar una solució pactada, sense esdeveniments extraordinaris. Les estructures de l’Estat espanyol, els grans partits polítics i una gran part de la població pensa que negociar, de entrada, ja es perdre, que no es pot parlar ni del desig d’autodeterminació, ni de referèndum de cap mena, ni tant sols de la possibilitat de canvis en la legislació per aplanar el camí. “Lo que no puede ser, no puede ser y además es imposible”. I la seducció? Ni es practica ni es contempla com a mètode. I jo faig la pregunta al lector, si posar les urnes en escoltar una gran majoria del poble català, es pot considerar tan greu delicte –sedició o rebel·lió– , votar serà mes delicte, oi? Pura violència. Llavors, per què no s’imputen als dos milions tres-centes mil persones que van votar l’u d’octubre? Què més causa política que jutjar unes poques persones, quan el “delicte” és d’una majoria! Induir al delicte es més greu que fer el delicte? En qualsevol cas la sentència rodolarà per una pendent on lo just, l’exemplaritat, lo justicier, la revenja i la venjança es donaran la mà sense gairebé solució de continuïtat. Franco, en el cas que ens ocupa, estaria content, perquè “todo está atado y bien atado”. Només un afegitó per acabar: fa pocs anys només un 15 per cent dels catalans es declaraven independentistes, ara un 50 per cent voten per una República catalana. Heus aquí el procés! Si el percentatge arriba al 55 o 60 per cent, que farà l’Estat espanyol? Es mourà Europa?
José Miguel Gràcia
Viles i Gents 